PRESENTACIÓ MICROORGANISMES

Marta Ortega Martínez.2n de batxiller B.

ELS MICROORGANISMES

Fig 1. https://www.agenciasinc.es/Noticias/Identificada-una-caracteristica-de-los-virus-que-los-hace-mas-propensos-a-saltar-de-animales-a-humanos

Els virus són petits trossos d'ARN (àcid ribonucleic) o ADN (àcid desoxirribonucleic), molts estan encapsulats en un embolcall fet a base de proteïnes conegut com a càpside, altres protegeixen el seu material genètic amb una membrana o embolcall derivat de la cèl·lula a la qual infecten i alguns altres a més envolten el seu càpsid amb una membrana cel·lular. [1]

Virus

En els virus es poden distingir: - La càpsula, que és una estructura proteica que envolta el material genètic del virió. - Els protòmers, que són les subunitats proteiques estructurals que formen la càpsida. A causa de les petites dimensions del genoma víric, és a dir, pel fet que té pocs gens, els protòmers estan formats per múltiples còpies d'una o poques classes de proteïnes. - Els capsòmers, que són associacions de diversos protèmers.

Estructura del virus:

Els capsòmers es poden ordenar segons una simetria helicoïdal o icasaèdrica, encara que també hi pot haver virus amb embolcall o fins i tot virus complexos que consten de diferents parts. [2] Morfologia: - Helicoidals, com per exemple: virus del mosquit de la febra groga. - Icosàedrics, com per exmple: el virus de la grip. - Complexos, com per exemple: el virus de la varicel-la. Materia Genètica: -ADN, per exemple: el virus de la verola. -ARN, per exemple: el virus de l'hepatitis C. - Retrovirus, per exeple: virus de la inmunodeficiència humana (VIH) [3]

Classificació segons la morfologia i segons el material genètic. Tres exemples de cada un d’ells.

Els virus es classifiquen en: - Virus amb càpsula helicoïdal que es caracteritzen per disposar en forma d'hèlix les subunitats proteiques. Aquesta hèlix segueix a la de l'àcid nucleic. La longitud depèn d'aquest, i l'amplària, de les dimensions i de la disposició de les proteïnes. L'interior de la partícula vírica queda buit. Per exemple, el virus del mosaic del tabac. - Virus amb càpsula icosaèdrica ques es caracteritza per tenir vint cares triangulars, i un aspecte globós. Aquesta disposició permet formar una estructura tancada, usant el menor nombre de subunitats o capsòmers. Per exemple, els adenovirus. - Virus complexos que es caracteritzen per tenir diverses parts diferents. L'àcid nucleic pot estar associat a proteïnes i formar un nucleoide envoltat per una membrana, que al seu torn està coberta per un embolcall extern amb fibres. Per exemple, poxvirus (el virus més gran d'animals). Els tipus més complexos són alguns bacteriòfags; tenen un cap (càpsida), que s'assembla a un icosàedre, i una cua helicoïdal. Al final d'aquesta cua apareixen unes fibres de tipus proteic, responsables de la únio amb el bacteri en el lloc adequat. Per exemple, el bacteriògraf T4.

Fig 4. Llibre de text Anaya.

Fig 3. Llibre de text Anaya.

Fig 2. Llibre de text Anaya.

Virus complexos.

Virus amb càpsula icosaèdrica.

Virus amb càpsula helicoïdal.

- Virus amb embolcall que es caracteritzen per presentar una membrana exterior denominada embolcall. Aquest embolcall està format per una bicapa lipídica amb hidrats de carboni, procedents de les membranes de la cèl·lula a la qual parasiten, i amb proteïnes inserides en ella (generalment, glicoproteïnes), que estan codificades pel genoma del virus. Algunes d'aquestes proteïnes poden sobresortir de la superfície de l'embolcall formant espícules, que solen intervenir en la unió específica i en la penetració del virió en la cèl·lula hoste. Per exemple, el virus de la grip humana.

La multiplicació dels virus. Els virus necesiten de les cèl-lules per multiplicar-se i això ocorre quan el virus penetra a l'interior de la cèl-lula i utilitza la maquinaria d'aquesta per produir nous virions. Els virus poden presentar dos tipus de cicles de multi-plicació: un de virulent o lític i un altre d'atemperat o lisogènic. El cicle lític. En el cicle lític, un virus infecta una cèl lula, es reprodu-eix i termina lisant l'hoste (és a dir, matant-lo). Aquests virus es denominen virulents, i, normalment, és el cicle de reproducció dels bacteriofags i dels virus animals. Aquest cicle es pot resumir en les etapes següents: • Adsorció i fixació del virió a receptors específics de la cel-lula hoste per començar la infecció. • Penetració de l'àcid nucleic del virus en la cèl-lula i degradació de l'ADN de la cèl-lula. • Replicació de l'àcid nucleic del virus, utilitzant la maquinaria de la cèl-lula hoste. • Transcripció i síntesi de proteines de la coberta. • Assemblatge de les unitats estructurals i empaque-tament de l'àcid nucleic en les càpsides. • Lisi del bacteri i alliberació dels virions madurs a l'ex-terior de la cèl-lula.

Els cicles biològics o tipus de multiplicació.

El cicle lisogènic. Alguns virus, quan envaeixen una cèl lula, no la destru-eixen, sinó que el seu ADN s'integra en l'ADN de la cèl-lula hoste i s'hi replica i s'hi transmet durant succes-sives generacions. En determinades condicions, l'ADN víric s'activa, se separa del cromosoma que l'allotja i inicia un cicle lític. Els casos més estudiats són els virus transportats per bacteris o bacteriofags. El genoma viric integrat en el del bacteri es diu provi-rus o protobacteriofag. Els bacteris capaços d'establir aquesta relació es denominen lisogènics, i els bacteriò-fags, fags atemperats. Entre els virus que presenten aquest tipus de cicle es troben els retrovirus. El nom es deu al fet que són virus amb ARN, que per acció de la transcriptasa inversa fan que se sintetitzi un ADN intermediari, mitjançant el qual es produeix la replicació. [4]

Fig 5. https://www.yumpu.com/es/document/read/13472823/microbiologia-2n-btx/57

Els plasmidis. Els plasmidis són petites molècules d'ADN bicatenari, quasi sempre circulars, que es repliquen amb inde-pendència del cromosoma de la cèllula o que poden integrar-s'hi. En aquest cas, la replicació depèn del cromosoma de la cèllula en la qual es troben. Es transmeten a les següents generacions i, encara que no són imprescindibles per a la vida de la cèl·lula, poden aportar gens que els confereixen propietats beneficioses. En una cèllula hi pot haver diversos tipus o diverses còpies de plas-midi. Quan un plasmidi es troba integrat en el cromosoma de la cèl·lula, rep el nom d'episoma. En l'actualitat, no solament tenen valor per les importants característiques que confereixen a les cèl·lules que els porten, sinó també per la utilitat creixent en l'enginyeria genètica. El seu descobridor fou JOSHUA LEDERBERG.

Altres formes acel·lulars.

Fig 6. https://www.alamy.es/imagenes/pl%C3%A1smidos.html?sortBy=relevant

Els tipus de plasmidis. - Plasmidis conjugatius. Són els que presenten gens que codifiquen pili sexuals per a la conjugació (forma de reproducció) entre bacteris. El més conegut és el factor de fertilitat (factor F) de E. coli. - Plasmidis de resistència (factors R). Són els que confereixen als bacteris que els contenen resistència als antibiòtics. - Plasmidis col. Produeixen bacteriocidines, que destrueixen altres bacteris de grups filogenèticament propers. - Plasmidis de virulència. Produeixen toxines, amb la qual cosa incrementen la patogenicitat dels bacteris.

Fig 7. https://sphweb.bumc.bu.edu/otlt/mph-modules/ph/ph709_infectiousagents/PH709_InfectiousAgents9.html

Els prions. Els prions són partícules proteiques infeccioses. Produeixen diverses malalties neurodegeneratives en els animals i en l'ésser humà, com l'encefalopatia es-pongiforme bovina (EEB o malaltia de les vaques bo-ges), el Kuru i la malaltia de Creutzfeldt-Jacob en els humans. Sembla que aquesta última es pot transmetre en ingerir carn de bestiar boví amb EEB. STANLEY B. PRUSINER trobà que els prions són una forma modificada d'una proteina normal (PrP) de la mem-brana de la cèl-lula neuronal. A aquesta proteina modificada, la denominà PrPsc. Els prions es multipliquen convertint proteines normals (PrP) en molècules infectives (PrPsc), transformant-ne solament l'estructura de (alfa)-hèlix de la proteina en (beta)-laminar.

Fig 8. https://francis.naukas.com/2019/02/15/viroides-observados-con-un-microscopio-de-fuerza-atomica/

Els viroides. Els viroides són molècules petites d'ARN monoca-tenari i circular que causen malalties importants en les plantes. Els viroides es troben, quasi exclusivament, en el nucli de les cèl-lules infectades; es desconeix el mode en què es repliquen, però se sap que l'ARN que els constitueix no funciona com a ARN missatger i tampoc no es tra-dueix a enzims que participen en la pròpia replicació. Se suposa que actuen interferint la regulació gènica de la cèl-lula hoste, particularment durant l'eliminació d'in-trons i la realització d'empalmaments d'exons, presen-tant seqüencies molt similars als introns que normal-ment són tallats. Es coneixen malalties produides per viroides en la patata, en el limoner, en el tabac, etc. El seu descobridor fou T.O. DIENER. [5]

Els bacteris són microorganismes procariotes, és a dir, organismes unicelulars de pocs micrometres de tamany,no són visibles a simple vista. [6] Els moneres presenten el grau d'organització més simple. Manquen de nucli i d'altres orgànuls envoltats per membranes. Els bacteris i l'evolució Quan s'observen al microscopi, la major part dels bacteris són similars quant a la forma i les dimensions. Però, en l'actualitat, l'estudi de les relacions filogenètiques, que analitza els àcids nucleics, i en especial les seqüenciacions de l'ARNr han portat a concloure en microbiologia que els procariotes es dividiren en dos dominis al principi de la historia de la vida. Aquests dos dominis són Bacteria (eubacteris) i Archaea (arqueobacteris).

Els microorganismes del regne moneres.

Els bacteris són organismes de cèl·lules procariotes. Les cèl·lules procariotes manquen de nucli, mitocondris, cloroplastos, reticle endoplasmàtic, aparell de Golgi i lisosomes; però sí tenen ribosomes i estructures d'emmagatzemament. Els enzims necessaris per realitzar la respiració o, en alguns casos, la fotosíntesi es troben adherits a la membrana plasmatica. El material genètic està contingut en una sola molècula d'ADN circular que no està envoltada per una membrana. Les dimensions dels bacteris oscil len entre 0,1 i 50 um. Són capaços d'adaptarse a tots els medis i resisteixen condicions extremes de temperatures, acidesa, salinitat, etc. [7] Característiques generals dels bacteris: Organismes unicel·lulars: La majoria de les espècies bacterianes consisteixen en una sola cèl·lula microscòpica. Procariotes: A diferència dels eucariotes, els bacteris no tenen nucli definit. Pared cel·lular: La majoria dels bacteris tenen una paret cel·lular que els proporciona forma i protecció. Reproducció asexual: Els bacteris es reprodueixen principalment per divisió cel·lular simple, anomenada fisión binària. Amplia distribució: Es troben en tots els ambients del planeta, incloent-hi sol, aigua, aire, i fins i tot en organismes vius com plantes i animals. [8]

Característiques dels bacteris.

Fig 9. Llibre de text Anaya.

Les formes dels bacteris.Encara que moltes espècies de bacteris tenen formes irregulars, els més comuns són esfèrica, cilíndrica i espi-ral. Segons això els bacteris es classifiquen en:

• Cocs. Són esfèrics i poden trobar-se separats o formant grups de cèl·lules independents les unes de les altres. Aixi es formen, per exemple, diplococs (grups de dos) o cadenes largues (Streptococus), etc.
• Bacils. Tenen forma cilíndrica o de bastó. Poden trobar-se aïllats o formant llargues cadenes.
• Vibrions. Tenen forma d'hèlix molt curta (com d'una coma). Si l'hèlix és més llarga i rígida s'anomenen espirils; si l'hèlix és Ilarga i flexible es denominen espiroquetes.

Ja hem vist que la microbiologia ha dividit els proca-riotes en dos dominis: Bacteria (eubacteris) i Archaea (arqueobacteris). Atesa la gran diversitat dels procariotes, s'utilitzen diversos manuals per classificar els integrants del regne moneres. El més utilitzat és Bergey's Manual of Syste-matic Bacteriology (Manual Bergey). Segons aquest manual, els eubacteris es divideixen en: eubacteris Gram negatius amb paret cel-lular, eubac-teris Gram positius amb paret cel lular i eubacteris sense paret cel·lular. Els dos primers tipus es ponen de manifest per la distinta estructura de la paret cel lular amb la tècnica diferencial de la tinció de Gram. [9] Classificació dels bacteris: Forma de vida: Els bacteris poden tenir diferents formes de vida, com ara: Autòtrofs: Els bacteris autòtrofs són aquells que poden produir el seu propi menjar a partir de matèria inorgànica. Aquesta producció pot ser a través de la fotosíntesi o la quimiosíntesi. Heteròtrofs: Els bacteris heteròtrofs necessiten obtenir nutrients orgànics de l'entorn. Saprofits: Aquests bacteris descomponen la matèria orgànica morta i la converteixen en nutrients. Paràsits: Els bacteris paràsits viuen en un hoste i causen malalties. Depenen del seu hoste per obtenir nutrients i reproduir-se. [10]

La classificació dels bacteris.

Eubacteris Gram negatius amb paret cel·lular Aquests bacteris tenen una complexa paret cel·lular composta de diverses capes. Una de peptidoglicà (mureina), que constitueix un 10% de la paret i està envoltada per una membrana externa. Aquesta membrana té un component tòxic per als animals (lípid A). La zona que separa la membrana plasmàtica i aquesta bicapa és l'espai periplàsmic. A aquest grup pertanyen bacteris patògens, com els que causen la sifilis, el tifus, etc., i bacteris de gran importancia en la natura, com els del sofre o del nitrogen. Eubacteris Gram positius amb paret cel·lular Aquests bacteris tenen una paret cel·lular molt més gruixuda que la dels Gram negatius, i solament presenta una embolcall de peptidoglicà, que en representa fins a un 90%. L'espai periplàsmic és molt petit. Alguns d'aquests bacteris són patògens, com els que causen el botulisme o la tuberculosi; altres són d'ús industrial, com Lactobacillus, i d'altres s'utilitzen en la fabricació d'antibiòtics. Eubacteris sense paret cel·lular Aquests bacteris manquen de paret cel lular i són incapaços de sintetizar el precursor del peptidoglicà. Presenten tinció Gram negativa. Aquest grup el constitueixen els Mollicutes, denominats tradicionalment micoplasmes.

Els arqueobacteris Els arqueobacteris es troben generalment en ambients extrems, ja siguin aquatics o terrestres, generalment anaerobics, amb altes temperatures (fins a 110 °C) o hipersalins. Són un grup molt heterogeni. N'hi ha de Gram positius i de Gram negatius, de formes diverses, allades o agrupades. Es reprodueixen per divisió binària, per gemmació, per fragmentació, etc. La majoria són anaerobis estrictes, però també hi ha alguns d'anaerobis facultatius i alguns d'aerobis. Tenen diversos tipus de paret cellular, però aquesta mai no conté àcid muràmic ni els D-aminoàcids típics del peptidoglicà dels eubacteris. Els arqueobacteris Gram negatius no tenen la membrana externa de la paret, sinó una capa de proteines o glicoproteines. La membrana plasmatica, a diferència de la d'eubacteris i de la de les cèl lules eucariotes, presenta dièters i tetraèters de glicerol, que donen lloc a dues estructures de membrana diferents. Les molècules de tetraèter, de cada costat de la membrana, s'uneixen covalentment i formen una monocapa en comptes d'una bicapa lipídica. Aquesta estructura és més estable i suporta altes temperatures; per això, la presenten habitualment els arqueobacteris hipertermòfils. [11]

Fig 11. Llibre de text Anaya.

Fig 10. Llibre de text Anaya.

Arqueobacteri.

Eubacteri.

Tres exemples de bacteris, indicant si són patògens o no, i si ho són, quins tipus de malalties ocasionen: 1. Escherichia coli (E. coli): - Forma de vida: Heteròtrof. - Patogenicitat: Alguns gens de la E. coli poden ser patògens, causant infeccions intestinals severes, com ara enteritis i enterocolitis. Certes sotaespècies de E. coli també poden ser inofensives i fins i tot beneficioses per als humans. 2. Staphylococcus aureus: - Forma de vida: Heteròtrof. - Patogenicitat: És un bacteri patogen molt conegut. Pot causar diverses infeccions, incloent-hi infeccions de la pell, furuncles, abscessos, pneumònia, infeccions del torrent sanguini (bacterièmia) i endocarditis. 3. Mycobacterium tuberculosis: - Forma de vida: Heteròtrof. - Patogenicitat: És el bacteri responsable de la tuberculosi, una malaltia infecciosa que afecta principalment els pulmons. La tuberculosi pot ser greu i fins i tot mortal si no es tracta adequadament. [12]

La reproducció bacteriana. La reproducció dels bacteris és asexual per bipartició durant el procés: - El material genètic es duplica, i cada un dels dos cromosomes queda unit a un punt intern de la membrana. - Entre aquests dos punts, la membrana i la paret s'allarguen, amb la qual cosa se separen els cromosomes. - Quan la cèl·lula duplica aproximadament les dimensions, s'hi produeixen dues invaginacions oposades en la zona que queda entre els cromosomes, fins que aquelles s'uneixen. - S'hi forma la paret, i les dues noves cèl·lules se sepa-ren, i inicien una vida independent. La reproducció parasexual dels bacteris. L'evolució i la diversitat dels bacteris no solament depenen que es produeixin mutacions, sinó també de mecanis-mes de transferència genètica entre cèl·lules (reproducció parasexual). Se'n coneixen tres, d'aquests mecanismes: conjugació, transformació i transducció.

Conjugació. En aquest procés hi ha una transferència directa entre dos bacteris que estableixen contacte físic mitjançant els pili sexuals. Un exemple n'és la transferència de plasmidis, que quan s'integra en el cromosoma bac-terià forma l'episoma. Transformació. La transformació és el procés pel qual una cèl·lula receptora capta un fragment d'ADN Iliure i l'incorpora al seu cromosoma. Aquestes porcions d'ADN procedeixen de bacteris que s'han disat. Transducció. La transducció és la transferència d'ADN realitzada mitjançant virus. A causa de fallades en el cicle d'un bacteriofag, s'introdueixen gens del bacteri infectat en la càpsida del virus. Quan aquest injecta l'ADN en un altre bacteri, s'hi produeix la transferència.

La relació bacteriana Davant un canvi en el medi, en molts casos, els bacteris produeixen moviments, a favor o en contra de l'estímul, que s'anomenen tàxies. Les tàxies reben diferents noms segons l'estimul que les produeix; per exemple, si l'estímul és químic, es di-uen quimiotàxies; si és la llum, fototaxies. En condicions adverses, alguns bacteris poden formar a l'interior unes estructures anomenades endospores, que són molt resistents a la calor, a la dessecació, al medi àcid, a les radiacions, etc.

Fig 12. https://apliense.xtec.cat/prestatgeria/a8014589_2073/llibre/bookcontents.php?page=8&section=7&viewis=&username=

Els protozous són un grup heterogeni d'organismes amb algunes característiques en comú: són eucari-otes, unice lulars, heterotrofs, incolors, sense paret cellular i, generalment, mòbils. (cilis, flagels, pseudopodis). Viuen en ambients molt diversos, sempre que hi hagi un cert grau d'humitat. Es poden alimentar per pinoci-tosi i fagocitosi. Es reprodueixen asexualment per divi-sió simple; alguns tenen reproducció sexual, i d'altres presenten ambdós tipus de reproducció. N'hi ha que es reprodueixen per gemmació o per conjugació (en la qual es produeix un intercanvi de nuclis haploides entre dos individus). Algunes espècies, en especial les parasites, originen quists, com a formes de resistència a condicions ambientals hostils. Són molt freqüents, en- tre d'altres, en les espècies parasites.

Els protozous

La classificació dels protozous. • Zomo(flagel lats). Poden ser parasits o de vida lliure. Alguns són patògens per a l'ésser humà. Tenen un sol nucli i un o més flagels, que utilitzen per desplaçar-se. Per exemple, Trypanosoma. • Ciliofors (ciliats). Es mouen per mitjà de cilis que els re-cobreixen. Tenen dos nuclis distints: el macronucli, que és necessari per al creixement i la vida de la cèllula, i el micronucli, implicat en la reproducció sexual. Alguns presenten un orifici envoltat de cilis anomenat citosto-ma, a través del qual realitzen la fagocitosi. La majoria són de vida lliure, d'aigua dolça o marina i rarament parasits. Per exemple, Paramecium i Vorticela. • Sarcodins (rizopodis). Són les amebes. Es carac-teritzen pel moviment per pseudopodis, que també empren per alimentar-se per fagocitosi. Alguns po-den formar quists que suporten condicions adverses. Les amebes nues no tenen forma definida, i n'hi ha moltes que són parasits de vertebrats. Altres grups d'amebes desenvolupen conquilles, que poden ser de carbonat càlcic, com els foraminífers, o de tipus silici, com els radiolaris i heliozous. Aquests grups amb closca són fonamentalment marins i de vida liu-re, i formen part del plàncton. • Esporozous (apicomplexos). Són immobils i parasits de molts animals. Deuen el nom al complex cicle vital que presenten (formen una espècie d'espores per passar d'un hoste a un altre). En el seu cicle, hi ha fases sexuals i asexuals, i alternança de generacions haploide i diploide. En alguns casos, unes etapes del cicle es produeixen en un hoste, i altres, en un altre de distinta espècie. Els paràsits humans més comuns són els plasmodis, que produeixen malalties, com el paludisme o la malària.

Protozous amb caracteristiques fungiques. Amb aquest nom es designen els fílums de protoctists amb aspecte fúngic: els mixomicets i els oomicets. Els mixomicets són mucilaginosos i viuen en aigues dolces o en zones de vegetació en descomposició. Els oomicets poden ser unicel lulars o presentar hi-fes que formen un miceli. Les parets de les cèl-lules estan constituides per cel lulosa. [13] Característiques dels protozous: - Organització cel·lular: Els protozous són organismes eucariotes unicel·lulars, la majoria amb una estructura cel·lular simplificada sense teixits ni òrgans. - Mobilitat: Molts protozous tenen estructures especialitzades com cílies, flagels o pseudòpodes per desplaçar-se. - Nutrició: La majoria són heteròtrofs, alimentant-se d'altres organismes o partícules orgàniques, però també hi ha alguns protozous autòtrofs que realitzen la fotosíntesi. - Reproducció: Poden reproduir-se tant sexual com asexualment, depenent de l'espècie. - Habitat: Poden ser aquàtics o terrestres, i es troben en una àmplia gamma d'entorns, incloent-hi aigua dolça, aigua salada, sòl i en organismes vius com ara animals i plantes.

Exemples de protozous: - Amoeba proteus: Descripció: És una ameba de forma irregular i flexiblement, sense una forma definida. Molt sovint són solitaris i es mouen amb la formació de pseudòpodes, que són extensions temporals del seu cos cel·lular que utilitzen per a la locomoció i l'alimentació. - Paramecium caudatum: Descripció: El Paramecium és una ciliat, amb una forma allargada i cobert de cílies que utilitza per a la locomoció i la captura d'aliments. Té una boca oral i dos nuclis, un macronucli i un micronucli. És comú trobar-lo en aigües estancades o amb una gran quantitat de matèria orgànica. [14]

Fig 13. https://marilles.org/ca/post/conozcamos-nuestras-algas

Les algues. Les algues són organismes eucariotes fotosintètics autotrofs fotolitotrofs, que contenen clorofil la i atres pigments. Viuen en l'aigua o en un medi humit, encara que en alguns casos es troben com a endosimbionts d'altres organismes o en simbiosis amb fongs, formant líquens que colonitzen les roques nues o viuen sobre els ar-bres. Poden ser unicel lulars o agregar-se constituint colònies, de forma que, encara que la majoria són microscópi-ques, algunes presenten un cos vegetatiu (tal-lus), que pot arribar a mesurar diversos metres de longitud, com el dels quelpos gegants dels Sargassos. N'hi ha de vida lliure durant tot el seu cicle vital (planctò-niques), o en les quals la fase vegetativa es fixa al subs-trat (bentoniques). La paret cel lular, moltes vegades, està reforçada amb diposits de carbonat calcic (algues calcaries o coral lines) o amb quitina; o està composta per sílice, com en el caso de les diatomees, que fossi-Titzen originant l'anomenada terra de diatomees. Unes algues tenen reproducció sexual, i d'altres, asexual per divisió binària, fragmentació o esporulació. [15]

Característiques de les algues: - Organització cel·lular: Les algues poden ser unicel·lulars o multicel·lulars, amb una estructura cel·lular que pot variar segons l'espècie. - Fotosíntesi: La majoria de les algues són autòtrofes i realitzen la fotosíntesi per produir aliments utilitzant la llum solar. - Habitat: Es troben principalment en ambients aquàtics, incloent-hi oceans, llacs, rius i aigües estancades, però també poden viure en ambients terrestres humits com ara les zones costaneres. - Diversitat morfològica: Les algues poden tenir formes molt diverses, des de petites i unicel·lulars fins a grans multicel·lulars amb estructures complexes. - Funció ecològica: Les algues són importants en els ecosistemes aquàtics, ja que produeixen oxigen i actuen com a font d'aliment per a molts organismes aquàtics.

Exemples d'algues: - Spirogyra: Descripció: Les cèl·lules de Spirogyra estan disposades en filaments allargats i cilíndrics. Tenen cloroplasts en forma d'espiral a l'interior de les cèl·lules que contenen clorofil·la, la qual els permet realitzar la fotosíntesi. - Ulva lactuca (lechuga de mar): Descripció: La Ulva lactuca és una alga verda multicel·lular que creix en forma de làmines planes i amples. Té una estructura foliàcea i pot arribar a formar grans masses flotants a la superfície de l'aigua. És comuna en zones costaneres i l'aigua de mar. [16] La classificació de les algues. Els principals filums d'algues microscopiques són dinoflagel lats, crisofits, euglenofits, diatomees i algues conjugades. Entre els fílums d'algues macroscopiques trobem els clorofits o algues verdes, els feofits o algues brunes, i els rodofits o algues roges.

- Hipocondríac: es una actitut que l'individu afronta devant d'una malaltia. La persona hipocondríaca sa sotmet constantment a un autoànalisi minucios i preocupat, inclus obsesiu, de les funcions fisiològiques bàsiques , i pensa en elles com una font de segura malaltia biològica. - Immunologia: té el seu origen en l'estudi de com el cos ens protegeix front a les malalties infeccioses causades per microorganismes, com bacteris, virus, protozous i fongs, i altres organismes paràsits com cucs helmintes. - Virulència: és el grau de patogenicitat dins un grup o espècies de paràsits indicat per les taxes de casos de mortalitat o la capacitat d'un organisme d'envair els teixits de l'hoste. La patogenicitat d'un organisme és la capacitat de causar una malaltia i està determinada pel seu factor de virulència. - Malaltia infecciosa: és la manifestació clínica conseqüència d'una infecció provocada per un microorganisme, com bacteris, fongs, virus, protozous o per prions. En el cas d'agents biològics patògens de grandària macroscòpica, no es parla d'infecció, sinó d'infestació. L'especialitat en medicina que combat les infeccions és la infectologia. - Epidèmia: es produeix quant una malaltia contagiosa es propaga rápidament en una població determinada, afectant simultáneament a un gran nombre de persones durant un període de temps concret. Si el brot afecta a regions geográfiques extenses (por exemple, varis continents) se cataloga com pandemia; tal es el caso del VIH o el COVID-19. En cas de propagació descontrolada, una epidèmia pot colapsar un sistema de salud, com va ocorre en 2014 amb el brot de l'Ébola a Àfrica occidental.

Paraules clau:

- Portador: persona que té una còpia dun gen mutat (canviat) que causa una malaltia, però que no presenta símptomes, ni tan sols lleus. És possible que un portador passi el gen mutat als fills biològics. - Reservori: població d'éssers vius que allotja de forma crònica el germen d'una malaltia, la qual es pot propagar com a epidèmia. - Malaltia endèmica: una malaltia sempre es presenta en una població dins una àrea geogràfica, normalment durant tot l'any. Per exemple, la malària és una malaltia endèmica a parts del sud d'Àfrica del desert del Sàhara. - Pandèmia: malaltia epidèmica que s'estén a molts països o que ataca gairebé tots els individus d'una localitat o una regió. - Zoonosi: és una malaltia infecciosa que ha passat d'un animal a humans. Els patògens zoonòtics poden ser bacteris, virus, paràsits o agents no convencionals i propagar-se als humans per contacte directe o mitjançant els aliments, l'aigua o el medi ambient. - Microorganisme oportunista: infecció causada per un organisme que, en general, no causa cap malaltia. [17]

Els postulats de Koch són un conjunt de principis utilitzats per determinar si un microorganisme concret és la causa d'una malaltia específica. Aquests postulats van ser desenvolupats per Robert Koch a la fi del segle XIX i són els següents: El microorganisme ha de ser present en tots els casos de la malaltia, però ha d'estar absent en els individus sans. El microorganisme ha de ser aïllat i cultivat en cultius purs. El microorganisme aïllat ha de provocar la mateixa malaltia quan s'inocula en un hoste susceptible. El microorganisme ha de ser aïllat de nou de l'hoste infectat en la cultura pura original i ha de ser identic als originalment aïllat. Produeixen els microorganismes per poder causar malalties: Els microorganismes poden causar malalties mitjançant diversos mecanismes, incloent-hi la producció de toxines, l'invasió i destrucció de cèl·lules hostes, i la inducció d'una resposta immune exagerada.

Fig 14. https://microbioblog.es/cumple-sars-cov-2-los-postulados-de-koch

Tipus de toxines: Hi ha diversos tipus de toxines produïdes per microorganismes, com ara: - Exotoxines: Són toxines secretes per bacteris que poden causar danys a les cèl·lules hostes a distància del lloc d'infecció. - Endotoxines: Són components de les parets cel·lulars de bacteris gramnegatius que es poden alliberar quan els bacteris moren, causant una resposta immune intensa que pot conduir a la sepsi. Vies de transmissió: Les malalties infeccioses es poden transmetre de diverses maneres, incloent-hi: - Transmissió per contacte directe: A través del contacte físic amb una persona infectada. - Transmissió per contacte indirecte: A través del contacte amb objectes o superfícies contaminades. - Transmissió per gotes: A través de petites gotes d'humitat que contenen agents infecciosos i es transmeten per l'aire en estornudar, tossir o parlar. - Transmissió per vectors: A través de mosquits, puces, àcars u altres organismes que actuen com a vectors transmissors de la malaltia.

Exemples de malalties infeccioses i el seu desenvolupament: Exemples de malalties infeccioses inclouen la grip, la tuberculosi, la malària, la malaltia de Lyme i la COVID-19. El seu desenvolupament depèn de factors com la transmissió eficient del patogen, la susceptibilitat de l'hoste, i la resposta immune de l'hoste. Mesures preventives i hàbits saludables: Algunes mesures preventives i hàbits saludables per prevenir la propagació de malalties infeccioses inclouen: - Rentar-se les mans freqüentment amb sabó i aigua. - Mantenir una higiene adequada, com tallar les ungles i rentar-se els dents. - Cobrir-se la boca i el nas amb un mocador o amb el colze quan es tosseja o esternuda. - Mantenir distància física amb persones que mostren signes de malaltia. - Vacunar-se contra malalties infeccioses quan sigui possible.

Mètodes curatius: Els mètodes curatius per a malalties infeccioses poden incloure l'ús d'antibiòtics, antivirals, antiparasitaris o altres medicaments destinats a combatre el microorganisme causant de la malaltia. També es poden utilitzar teràpies específiques per tractar els símptomes i prevenir complicacions. Halo d'inhibició: L'halo d'inhibició és una àrea transparent o clara al voltant d'un disc d'antibiòtic en una placa de Petri que conté bacteris. Aquesta àrea indica la inhibició o mort dels bacteris al voltant del disc com a resposta a l'acció de l'antibiòtic. És utilitzat en proves de sensibilitat a antibiòtics per determinar l'eficàcia d'un determinat antibiòtic contra una espècie bacteriana específica. [18]

Els mètodes d'estudi dels microorganisme. Per conèixer la majoria de les propietats d'un microorganisme, no és suficient amb l'estudi d'un sol individu, sinó que és necessari l'analisi de poblacions que en contenen una gran quantitat; per això, es realitzen els cultius microbians en laboratori. Els medis de cultiu. Un medi de cultiu és una mescla de compostos que serveixen d'aliment als microorganismes perquè creixin i es multipliquin fora dels seus llocs habituals. Els medis de cultiu, segons el criteri que es prengui per classificar-los, poden ser de diversos tipus: • Segons la composició. Hi ha medis complexos, sense composició definits i medis sintètics amb composició definida. • Segons l'estat físic. Existeixen medis líquids, el component majoritari dels quals és l'aigua, i medis sòlids, que són com els líquids, però s'hi afegeix una substància perquè solidifiquin. • Segons la utilitat se'n distingeixen:

Fig 15. Llibre de text Anaya.

- Medis generals. Aporten tots els principis nutritius que la major part dels microorganismes necessiten. - Medis especials. Contenen algun component que produeix un cert efecte sobre un determinat tipus de microorganisme. Poden ser: medis enriquits, que presenten algun compost que afavoreix el desenvolupament d'un tipus de microorganisme front a uns altres; medis selectius, que contenen alguna substancia que és tolerada, a certes dosis, per un tipus de microorganisme i és toxica per als altres i medis diferencials, que inclouen algun component que cada tipus de microorganisme utilitza de forma diferent; és a dir, cada tipus produeix a partir d'aquests diferents productes finals.

Els mètodes d'esterilització. Per portar a terme un cultiu microbia, és necesari aillar els microorganismes, esterilitzar el medi i, per últim, realizar la sembra. L'esterilització és l'eliminació de tots els microorganismes d'un medi. Una vegada realitzada, es diu que aquest medi és estèril. Els mètodes més utilitzats són: • La calor. Destrueix irreversiblement les proteines tant si és calor seca (en forn) com si és humida (en autoclau). Es pot utilitzar per esterilitzar instruments de laboratori, però no medis de cultiu, excepte si es realitza a pressió atmosfèrica i a 100 °C, durant trenta minuts, ja que aquest procediment no altera les proteines. Amb aquest mètode moren les formes vegetatives, però no les formes de resistència, per la qual cosa el medi es deixa en repòs perquè germinin. Un mètode molt utilitzat en la indústria alimentària és la pasteurització. •La filtració. S'utilitza per esterilitzar líquids quan contenen substàncies delicades que es farien malbé amb la calor (vitamines, enzims, etc.). Es porta a terme passant el líquid a través de filtres amb el porus suficientment petit per retenir els microorganismes. Els més utilitzats són els de membrana de cel·lulosa, que es poden esterilitzar, al seu torn, amb calor seca o humida.

Fig 16. Llibre de text Anaya.

La radiació. Consisteix a sotmetre el material que es desitja esterilitzar a ra-diacions que maten els microorganismes. La més utilitzada és gamma (que es produeix en una bomba de cobalt). Aquesta radiació té un gran poder de penetració, ja que travessa, fins i tot, embolcalls d'utensilis o recipients. El maneig és perillós i car, per la qual cosa l'ús ha quedat reduït fonamentalment a les indústries alimentària i farmacèutica, que esterilitzen els productes una vegada envasats.

El creixement dels microorganismes. El creixement microbià depèn d'una sèrie de factors, com la temperatura, la necessitat d'oxigen o el pH. • La temperatura. Tots els microorganismes tenen temperatures optimes de creixement; temperatures disgenèsiques, que resulten compatibles amb la vida, però no amb la seva activitat, i temperatures crítiques, que no són compatibles amb la vida. • La necesitat d'oxigen. En funció de la necesitat d'oxigen, els microorganismes poden ser aerobis estrictes (necessiten una gran quantitat d'oxigen per viure), aerobis facultatius (poden viure amb poca quantitat), anaerobis estrictes (no poden viure en la seva presència) i anaerobis facultatius (poden resistir petites quantitats d'oxigen). • El pH. A l'igual que en el cas de la temperatura, tots els microorganismes tenen un interval de pH optim per al seu desenvolupament.

Fases de creixement de les poblacions bacterianes. Es denomina sistema de cultiu discontinu aquell que consisteix a sembrar un bacteri i incubar-lo en un medi tancat, al qual no s'afegeixen més nutrients que els inicials i del qual no es retiren els residus producte del metabolisme del bacteri. En aquestes condicions, el cicle de creixement de la població bacteriana presenta quatre fases: • Fase de latència. Es el temps que tarda un cultiu nou a començar el seu creixement. Els microorganismes necesiten un període d'adaptació durant el qual no augmenta la població. • Fase exponencial. Es la fase en la qual la població augmenta molt rapidament ja que no existeix cap factor que en limiti el creixement; la temperatura, la quantitat d'oxigen i el pH són els optims. • Fase estacionaria. No hi ha creixement net de la població: la quantitat de cèl·lules noves que s'hi formen i la de mortes estan en equilibri. Si no s'hi afegeixen nutrients nous, arribarà el moment en què algun s'esgoti, i farà que el creixement de la població sigui més lent. A més, els productes de rebuig es van acumulant, i n'hi ha que poden arribar a ser toxics, o poden variar la quantitat d'oxigen o el pH fins arribar un moment en qué la fase de creixement exponencial s'acaba.

• Fase de mort. Si es manté el cultiu tancat, els nutrients imprescindibles s'esgoten, alhora que s'acumulen grans quantitats de residus, que són toxics per als bacteris, per la qual cosa la població entra en la «fase de mort», normalment exponencial per bé que més lenta que la de creixement. Els instruments d’observació. L'observació microscòpica dels microorganismes. Els distints tipus de microscopis i les técniques de preparació i tinció per a l'observació cel·lular, per la qual cosa ara solament es detallen alguns aspectes específics en relació amb l'observació de microorganismes.

L'observació in vivo. El mètode que s'utilitza per observar cèl·lules vives se denomina gota pendent. Consisteix a prendre una porció d'un medi líquid i dipositar-la sobre un cobreobjectes que es col·loca sobre un portaobjectes excavat. A vegades, per distingir millor els microorganismes, s'hi incorpora una petita quantitat de colorant, poc concentrada, que tenyeix la paret cel·lular sense afectar el microorganisme. Aquesta tècnica es denomina coloració vital. L'observació de microorganismes morts. Després de fixar el microorganisme, es procedeix a la tinció. Per a això, es poden utilitzar dues técniques, la tinció simple i la tinció de Gram. En la tinció simple, el colorant té una concentració major que en viu per augmentar-ne el contrast; posteriorment, se'n renta l'excés. La tinció de Gram és un tipus de tinció diferencial molt utilitzat en bacteriologia, ja que permet dividir els bacteris en dos grans grups: Gram positius i Gram negatius, com has estudiat en la unitat. [19]

Annex 1. Decàleg d'hàbits saludables: 1. Menjar una dieta equilibrada: Inclou una varietat d'aliments com fruits, verdures, cereals integrals, proteïnes magres i greixos saludables per mantenir un bon estat nutricional. 2. Beure suficient aigua: Mantenir-se ben hidratat és essencial per al bon funcionament del cos i per mantenir la salut de la pell, els òrgans i el sistema digestiu. 3. Fer activitat física regularment: Intenta fer exercici almenys 30 minuts al dia, ja sigui caminar, córrer, nedar o fer activitats d'alta intensitat com el crossfit. 4. Descansar adequadament: Dormir entre 7-9 hores cada nit ajuda a restaurar el cos i la ment, millorant la concentració, el rendiment i la salut en general. 5. Mantenir una bona higiene personal: Rentar-se les mans freqüentment, rentar-se els dents dues vegades al dia, prendre una dutxa diària i mantindre les ungles netes són hàbits que ajuden a prevenir malalties i mantenir una bona salut. 6. Gestionar l'estrès: Busca activitats que et relaxin com la meditació, el ioga o simplement fer alguna cosa que t'agradi. L'estrès crònic pot tenir efectes negatius en la salut mental i física. 7. Evitar el consum de substàncies nocives: Redueix o elimina el consum de tabac, alcohol i altres drogues, ja que poden tenir efectes greus en la salut a curt i llarg termini. 8. Mantenir una postura correcta: A l'hora de treballar, llegir o veure la televisió, assegura't de mantenir una postura correcta per prevenir lesions musculars i problemes de columna vertebral. 9. Fomentar les relacions socials: Mantenir vincles socials forts amb familiars i amics pot millorar la salut emocional i mental, i ajudar a afrontar millor els desafiaments de la vida. 10. Visitar al metge regularment: No oblidis les revisions mèdiques anuals i segueix les recomanacions del teu metge sobre proves de detecció precoç i vacunacions per prevenir malalties. Seguir aquests hàbits saludables pot ajudar a millorar la qualitat de vida i reduir el risc de desenvolupar malalties cròniques i altres problemes de salut. [20]

Annex 2. La prevenció de malalties infeccioses en països en vies de desenvolupament és fonamental per millorar la salut i el benestar de les seves poblacions. 1. Educació i Conscienciació Sanitària: Fomentar la consciència sobre les malalties infeccioses, la higiene personal, la neteja de l'aigua i altres pràctiques saludables mitjançant campanyes educatives i programes de formació comunitària. 2. Millora de la Sanejament Bàsica: Accés a l'aigua potable segura i a instal·lacions sanitàries adequades, com ara lavabos i sistemes d'eliminació de residus, per reduir la propagació de malalties transmeses per l'aigua i els aliments. 3. Vacunació: Implementació de programes de vacunació per prevenir malalties comunes com la polio, el sarampió, la tuberculosi i la Hepatitis B. 4. Control de Malàries i Altres Malalties Transmitides per Mosquits: Utilització de mosquiteres impregnades de insecticida, insecticides ambientals i eliminació de llocs d'aigua estancada per controlar les poblacions de mosquits i prevenir malalties com la malària, la dengue i la malària limfàtica filariosi. 5. Promoció de la Lactància Materna: Fomentar la lactància materna exclusiva durant els primers sis mesos de vida per millorar la immunitat del nadó contra malalties infeccioses. 6. Accés a Serveis de Salut Bàsics: Millorar l'accés a serveis de salut primària, incloent atenció prenatal, assistència al part, atenció pediàtrica i tractament de malalties infeccioses. 7. Difusió de Tecnologies Sanitàries: Introducció de tecnologies sanitàries com ara purificadors d'aigua, equips de diagnòstic ràpid i teràpies accessibles per al tractament de malalties infeccioses.

8. Programes de Control d'Infeccions en Establiments de Salut: Implementació de mesures de control d'infeccions en hospitals i centres de salut per prevenir la transmissió de malalties als pacients i al personal mèdic. 9. Suport a la Investigació i Desenvolupament de Vacunes i Medicaments: Fomentar la investigació per al desenvolupament de vacunes, medicaments i tecnologies innovadores per prevenir i tractar malalties infeccioses específiques que afecten les poblacions dels països en vies de desenvolupament. 10. Coordinació Internacional i Ajuda Humanitària: Col·laboració entre països, organitzacions internacionals i organitzacions no governamentals per proporcionar ajuda humanitària, finançament i assistència tècnica per combatre les malalties infeccioses en regions afectades. 11. Seguiment Epidemiològic i Resposta Ràpida a Brots: Establir sistemes de vigilància epidemiològica per detectar i respondre ràpidament als brots de malalties infeccioses, incloent la capacitació del personal de salut local en el maneig d'emergències sanitàries. 12. Desenvolupament de Resiliència Comunitària: Promoure la participació comunitària i el desenvolupament de capacitats locals perquè les comunitats puguin respondre de manera efectiva a les amenaces de malalties infeccioses i altres emergències sanitàries. L'aplicació coordinada i sostenible d'aquestes estratègies pot contribuir significativament a la prevenció i el control de les malalties infeccioses en els països en vies de desenvolupament, millorant la salut i el benestar de les seves poblacions. [21]

https://www.inecol.mx/inecol/index.php/es/ct-menu-item-25/ct- menu-item-27/17-ciencia-hoy/436-que-son-los-virus-y-como-funcionan [1] ¿Qué son los virus y cómo funcionan? (inecol.mx)[1] Llibre de text Anaya. [2] https://educaciodigital.cat/ioc-batx/moodle/mod/book/tool/print/index.php?id=12779 [3] Llibre de text Anaya.[5] https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/bacteris-0 [6] Llibre de text Anaya.[7] Llibre de text Santillan. [8] Llibre de text Anaya. [9] Llibre de text Santillana. [10] Llibre de text Anaya. [11]

Webgrafía.

Llibre de text Santillana. [12] Llibre de text Anaya. [13] https://www2.ulpgc.es/hege/almacen/download/36/36488/t4curso0607.pdf [14] Llibre de text Anaya. [15] https://www.gob.mx/cms/uploads/attachment/file/726025/Algas.pdf [16] https://ecoexploratorio.org/vida-en-el-mar/especies-marinas/algas-marinas/#:~:text=%C2%BFQu%C3%A9%20son%20las%20algas%20marinas,y%20son%20fuentes%20de%20nutrientes. [16] Llibre de text Anaya. [17] https://espanol.libretexts.org/Biologia/Microbiolog%C3%ADa/Libro%3A_Microbiolog%C3%ADa_(Sin_l%C3%ADmites)/10%3A_Epidemiolog%C3%ADa/10.1%3A_Principios_de_Epidemiolog%C3%ADa/10.1D%3A_Postulados_de_Koch [18] http://www.scielo.org.co/pdf/agc/v26n1/v26n1a13.pdf [18]

Llibre de text Santillana. [12] Llibre de text Anaya. [13] https://www2.ulpgc.es/hege/almacen/download/36/36488/t4curso0607.pdf [14] Llibre de text Anaya. [15] https://www.gob.mx/cms/uploads/attachment/file/726025/Algas.pdf [16] https://ecoexploratorio.org/vida-en-el-mar/especies-marinas/algas-marinas/#:~:text=%C2%BFQu%C3%A9%20son%20las%20algas%20marinas,y%20son%20fuentes%20de%20nutrientes. [16] Llibre de text Anaya. [17] https://espanol.libretexts.org/Biologia/Microbiolog%C3%ADa/Libro%3A_Microbiolog%C3%ADa_(Sin_l%C3%ADmites)/10%3A_Epidemiolog%C3%ADa/10.1%3A_Principios_de_Epidemiolog%C3%ADa/10.1D%3A_Postulados_de_Koch [18] http://www.scielo.org.co/pdf/agc/v26n1/v26n1a13.pdf [18]

https://psicologiaymente.com/salud/postulados-de-koch [18] Llibre de text Anaya [19] https://canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/ [20] https://justo.mx/blog/vida-saludable/habitos-saludables/ [20] https://www.guttmann.com/es/habitos-saludables [20] https://canalsalut.gencat.cat/ca/sistema-salut/prevencio-deteccio-malalties/ [21] https://crei.cat/wp-content/uploads/2016/11/42cat.pdf [21]