Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Subtítulo

Título 1

Siente junto a la alborada El dolor de sus amores Y el sueño de las distancias. La luz de la aurora lleva Semilleros de nostalgias Y la tristeza sin ojos De la médula del alma. La gran tumba de la noche Su negro velo levanta Para ocultar con el día La inmensa cumbre estrellada. ¡Qué haré yo sobre estos campos Cogiendo nidos y ramas Rodeado de la aurora Y llena de noche el alma! ¡Qué haré si tienes tus ojos Muertos a las luces claras Y no ha de sentir mi carne El calor de tus miradas! ¿Por qué te perdí por siempre En aquella tarde clara? Hoy mi pecho está reseco Como una estrella apagada.

Título 1

PLACES DE MANS L'eternitat conté places de mans. Així la tinc quan veig ardents les teves. M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans. Duran arreu la mar que somniares! I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port; l'aigua d'on visc i em moc a la deriva. Amor, tu fas del món la catedral de la bondat, secrets de llums que viuen. I sóc passeig obert a la ciutat que has inventat perquè els amants es trobin. Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Título 1

Suak erreko ez balu eta euriak busti ez. Negarrik ez balitz eta arratsaldea gauak itoko ez balu. Pobreek lurrik balute eta lurrak maitasunik eta esperantzarik zaharrek. Justiziarik balitz eta herriak sofritu ez gustura, bai, isilduko ginateke eta —Zenbat da? Beste kopa bat!

Título 1

PROPIETATS DE LA PENA (Vicent Andrés Estellés) Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això son banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sino s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.