John Stuart Mill
Felicitat per la màxima gent possible
Context històric
- Revolució industrial.
- Anglaterra victoriana (edat adulta de Mill)
- Mill neix al 1806.
- Bridgerton: dècada del 1810.
Context històric
- El pensament a l'època victoriana ve marcat per la moralitat i el puritanisme, per una exacerbació dels principis morals religiosos i a la repressió sistemàtica de les passions, en particular les d'ordre sexual i de les festes.
- La societat a l'època victoriana era plena de moralismes i disciplina, amb rígids prejudicis i severes interdiccions, com es veu perfectament a la sèrie anteriorment citada.
Context històric
- Estem en pena Revolució Industrial, i les condicions laborals dels treballadors són inhumanes. Mill serà sensible a les grans desigualtats de classe de la seva societat, i defensarà idees molt properes al que segles després es coneixerà com a Estat del Benestar (educació universal, per exemple).
Breu biografia
- Educat pel seu pare, el filòsof utilitarista James Mill.
- Empirista i liberal. Va ser diputat liberal a la Cambra dels Comuns entre 1865 i 1868.
- Gran defensor dels drets de la dona i un dels filòsofs més avançats de la seva època en aquest àmbit (va ser partidari del dret de sufragi i del divorci).
- Es casà amb la filòsofa Harriet Taylor al 1841. La filòsofa va tenir una gran influència en la seva obra i, segons Mill, va ser coautora de la majoria de les seves obres.
- Mill i Taylor també van escriure junts “Primers assajos sobre el matrimoni i el divorci”, publicat al 1832.
Breu biografia
La gran obra de Mill: 'Sobre la llibertat'
A Sobre la llibertat (1859), John Stuart Mill reflexiona sobre fins a quin punt la societat o l’Estat poden limitar la llibertat individual. Tot i que l’obra no entra a la Selectivitat, és clau per entendre com Mill concep la felicitat, la utilitat i la dignitat humana.La tesi central del llibre és clara: l’única raó legítima per la qual la societat pot interferir en la llibertat d’un individu és evitar que perjudiqui els altres. Aquest criteri és conegut com el principi del dany. Si una acció només afecta la persona que la fa, encara que sigui considerada immoral o imprudent per la majoria, no ha de ser prohibida ni coaccionada.
La gran obra de Mill: 'Sobre la llibertat'
A Sobre la llibertat, John Stuart Mill fa una defensa explícita de les minories davant el que ell considera un dels perills més greus de les societats modernes: la tirania de la majoria. Mill adverteix que l’opressió no prové només de l’Estat o de les lleis, sinó també —i molt sovint— de l’opinió pública, les normes socials dominants o els costums de la majoria. Encara que una conducta, una creença o una forma de vida sigui rebutjada o considerada immoral per la majoria, no pot ser legítimament reprimida si no causa un dany directe a tercers. En aquest sentit, Mill sosté que la democràcia necessita límits, perquè el fet que una opinió sigui majoritària no la fa justa ni beneficiosa.
Bàsics de l'empirisme de l'utilitarisme
L’utilitarisme, ras i curt
L'utilitarisme és una ètica teleològica, és a dir, una ètica que considera que la finalitat de l'acció humana està vinculada a la realització d'accions útils (és a dir, que aconsegueixen el seu fi). D'una manera simplificadora, podríem definir l'utilitarisme com l'ètica que afirma què és bo allò que ens és útil per a ser feliços. En aquest sentit, és una variant del conseqüencialisme. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) amb vista a la felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat.
L’utilitarisme, ras i curt
Jeremy Bentham (1748 -1832) és el pare de l’utilitarisme i el mestre (i gran influència) de Stuart Mill. “L'ètica, en general, pot ser definida com l'art de dirigir les accions dels homes a la producció de la més gran quantitat possible de felicitat per a la part d'aquells, els interessos dels quals estan a la vista [és a dir, per als membres de la societat que hi tenen interessos]”. L'ètica utilitarista és una ètica pública, adreçada a la felicitat de la societat.
El càlcul de plaers (i dolors)
L'utilitarisme defensa que es pot arribar a un ordre moral a través dels desigs, diversos i contradictoris, dels individus. En aquest sentit, és una filosofia objectivista. S'evita qualsevol element de subjectivitat externa en la praxi humana. Els individus valen pel que fan i no pel que representen. O com dirà Bentham: cadascú val per u i només per u. En aquest sentit, és una teoria radicalment democràtica.
EL càlcul de plaers (i dolors)
El càlcul de plaers o càlcul utilitarista (influència del positivisme) és l'aplicació del principi utilitarista del major bé per al major nombre possible de persones, tenint en compte totes les alternatives possibles de presència de plaer i absència de dolor, i les diverses circumstàncies individuals i socials en què ocorren. Es concreta en una aritmètica del benestar, que no s'aplica als sentiments subjectius, sinó als avantatges i desavantatges que provenen de la satisfacció o de la insatisfacció.
EL càlcul de plaers (i dolors)
Quan es tracta d'una sola persona, els paràmetres –que Bentham anomena elements o dimensions del valor– que aquesta ha de considerar són: intensitat, durada, certesa o incertesa, immediatesa o llunyania, fecunditat i puresa. Quan es tracta d'un cert nombre de persones, a aquests paràmetres cal afegir la seva extensió.
EL càlcul de plaers (i dolors)
Kant, en veure que vols que la felicitat, el plaer i el càlcul de possibles conseqüències guiïn la teva vida.
Característiques de l’Utilitarisme vs. Kant (Comparació)
- Ètica teleològica (felicitat).
- Conseqüencialista. Prescriuen la bondat o maldat d'una acció d'acord amb la consecució d'una finalitat.
- A posteriori: càlcul empíric de conseqüències.
- Ètica contingent: admet excepcions.
- Segons Kant, funciona mitjançant imperatius hipotètics.
- Ètica material.
- Ètica deontològica (deure)
- Accions bones per la seva màxima (bona voluntat). Prescriu la bondat o maldat d'una acció sense referència a cap fi, sinó només a si mateixa.
- A priori: ètica racional. El valor moral és anterior a les conseqüències.
- És universal i necessària: cap excepció és possible.
- Fonamentada en imperatius categòrics.
- Ètica formal.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de l’Acte (Bentham)
L’utilitarisme de l’acte sosté que la correcció moral d’una acció depèn exclusivament de les conseqüències concretes d’aquella acció en aquella situació particular. Cada acte s’ha d’avaluar de manera independent, calculant si produeix més felicitat (plaer i absència de dolor) que les alternatives possibles. No hi ha accions bones o dolentes en si mateixes, sinó que el seu valor moral depèn del balanç de plaer i dolor que generen. Les regles no tenen valor moral propi: només són útils en la mesura que, en un cas concret, maximitzen la felicitat.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
L'utilitarisme de la regla és un intent d'universalitzar criteris - i, bàsicament, la norma utilitarista del "màxim plaer per al màxim nombre". El bé o el mal no poden ser jutjats des de la perspectiva d'una acció concreta, sinó des de les conseqüències més globals d'una regla que ha de valer universalment. Per això, encara que mentir pugui semblar útil en un cas concret, una societat on mentir fos habitual seria menys feliç, menys confiable i menys estable. La regla de dir la veritat té, doncs, un valor utilitari universal. S'origina en l'obra de John Stuart Mill.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Aquesta diferència explica per què Mill introdueix conceptes com: la dignitat humana,la llibertat individual, i els drets i les minories, com a regles moralment útils, no perquè siguin absolutes en sentit kantià, sinó perquè sense elles la felicitat col·lectiva no és possible.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Un exemple senzill de la diferència entre una variant i l'altra de l'utilitarisme el trobem en el retret de John Stuart Mill contra el seu pare a propòsit del vot femení. John Mill (el pare) considerava que el vot de les dones no era un fet rellevant perquè, de fet, elles tendirien a votar com els seus marits i, en conseqüència només augmentaria pla paperassa electoral, es complicarien les campanyes i no canviaria el resultat. Donar vot a les dones era, doncs, un acte que no augmentava la felicitat de ningú. En canvi, John Stuart Mill respongué que, fins i tot si aquest raonament era correcte, es passava per alt la dignitat de la dona com a ésser humà i, per tant, es trepitjava una regla imprescindible per a una societat més feliç i millor.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Per a Mill, la fonamentació de l'utilitarisme és la dignitat humana. Per tal que els humans siguem feliços és imprescindible que hi hagi: 1. Autodesenvolupament: és a dir, "capacitat de créixer", capacitat de conèixer, educar-nos i, per tant, de modificar les nostres opinions. 2. Individualitat: si la pressió de la societat sobre els individus és molt forta, ens trobem davant una coacció i, per tant, no hi pot haver llibertat. Tenim dret a ser diferents!
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Per a Mill, la llibertat individual és condició de possibilitat de la felicitat (vinculat a la dignitat). La seva noció s’anomena comunament llibertat negativa, entesa com a absència d'interferències en què cada individu és amo absolut i que tothom -fins i tot, o sobretot, l'estat- ha de respectar. La llibertat és l'espai de la pròpia individualitat. En definitiva, John Stuart Mill, que coneixia prou bé l'utilitarisme primitiu del seu pare i de Bentham, va voler salvar sempre l'aspecte creador de la personalitat i el dret a la diferència.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Cita clàssica de Mill: Cap home no pot, a dreta llei, ser obligat a actuar o a abstenir-se de fer-ho, perquè d'aquesta actuació o abstenció ha de derivar-se un bé per a ell, perquè això l'ha de fer més feliç, o perquè, en opinió dels altres, fer-ho sigui prudent o just. Aquestes són bones raons per a discutir-hi, per a convèncer-lo o per a suplicar-li, però no per a obligar-lo a causar-li cap mal si obra de manera diferent dels nostres desitjos. Perquè aquesta coacció fos justificable, caldria que la conducta d'aquest home tingués per objecte el perjudici d'un altre. Per a allò que no el concerneix més que a ell, la seva independència és, de fet, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i el seu esperit, l'individu és sobirà.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Per tant, la llibertat humana (de consciència, d'expressió, d'associació...) és integral i incondicional; ningú no pot ni limitar-la ni posar-li cap trava legítima. Tampoc l'opinió pública -ni la majoria- pot impedir la meva llibertat individual. Això no significa que la llibertat no tingui límits, sinó que la societat no té res a dir sobre les decisions particulars dels individus mentre no afectin la vida dels altres ciutadans. En aquest sentit l'utilitarisme de Mill és clarament social, no tan sols perquè vol posar en la mesura del possible, la felicitat o interès de cada individu en harmonia amb l'interès de la societat, sinó també perquè com més felicitat col·lectiva hi hagi, també hi haurà més felicitat individual. El seu objectiu principal és el canvi progressiu de la societat.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
La utilitat ja no es predica, com en Bentham, de l’acció que pot proporcionar la felicitat de forma immediata, sinó de la pauta d’actuació o de la regla que pot proporcionar més felicitat en general. Garantir la llibertat, la dignitat i donar la possibilitat de tenir una vida noble i virtuosa, de conrear els plaers superiors i de sacrifici pels altres és la que proporciona més felicitat al conjunt. En definitiva, per Mill, hi ha algunes regles que tenen un valor moral universalment útil.
L'utilitarisme: capítol II
La felicitat hedonista i el principi d'utilitat
Mill defensa que des d'Epicur a Bentham, els filòsofs han mantingut que la utilitat no es contraposa al plaer, sinó que s’identifica com a bo allò que ens causa plaer o que provoca absència de dolor. Aquest és el principi hedonista bàsic. El credo que posa com a fonament de la moral la utilitat o el principi de la major felicitat possible, és a dir, el principi d’utilitat, sosté que tota acció és bona en proporció a la seva tendència a promoure la felicitat, i dolenta en proporció a la seva tendència a produir el contrari de la felicitat. Per felicitat s'entén plaer i absència de dolor; per infelicitat dolor i privació de plaer.
L’utilitarisme com a moral teleològica i hedonista
[...]el plaer i l'absència de dolor són les úniques coses desitjables com a fins; i que totes les coses desitjables (que són tan nombroses en un projecte utilitarista com ho són en qualsevol altre) són desitjables o bé pel plaer inherent a elles mateixes, o bé com a mitjans que promouen el plaer i l'evitació del dolor.
L’hedonisme no és una moral de marranus
Mill es defensarà d’un dels tòpics i prejudicis dels quals s’ha de defensar qualsevol hedonista: que considera el plaer com allò més valuós no vol dir, ni molt menys, una vida d'immoralitat i depravació, una vida, com diuen els seus crítics, de porcs.
Plaers superiors i inferiors: El moll de l’os!
Mill, a diferència de Bentham, creu que no tots els plaers tenen el mateix valor. Els éssers humans no només experimentem plaers corporals, sinó també plaers intel·lectuals, estètics i morals. Aquests darrers tenen un valor superior perquè impliquen el desenvolupament de les facultats pròpies de l’ésser humà. Mill distingeix, així, entre plaers inferiors, principalment sensorials i corporals, i plaers superiors, vinculats a als plaers intel·lectuals i els sentiments morals. La superioritat dels plaers superiors no es basa només en avantatges circumstancials, com la durada o la intensitat, sinó en la seva qualitat intrínseca.
El criteri empíric dels plaers
Per justificar aquesta distinció, Mill proposa un criteri empíric: aquelles persones que han experimentat tots dos tipus de plaer prefereixen clarament els plaers superiors, encara que aquests comportin més esforç o fins i tot més insatisfacció. Aquesta preferència és fruit de l’experiència mateixa, tot i que no vol dir que els preferim de forma permament. Per entendre-ho fàcilment: tot i que hi ha cinema de qualitat, que ens emociona o ens fa reflexionar, i el reconeixem com a superior, a vegades preferim veure una pel·lícula cutre.
Plaers superiors i inferiors
Si de dos plaers n'hi ha un que decididament tothom prefereix, o almenys tots els qui els han experimentat (fonament empíric, recordem que Mill, en l’àmbit del coneixement, és empirista), i això sense tenir en compte cap sentiment d'obligació moral a preferir-lo, aquest plaer és el més desitjable.
- https://www.youtube.com/watch?v=nv-S54ZxZO0
- https://www.youtube.com/watch?v=V82fV6FyTPU&t=32s
- https://www.youtube.com/watch?v=s71I_EWJk7I
Un exemple personal de la distinció empírica dels plaers
Sovint hi ha cançons, pel·lícules, menjars que, senzillament, ens alegren sense omplir-nos estèticament ni intel·lectualment. Això no vol dir que no els gaudim. Ara bé, hem de reconèixer que hi ha cançons, pel·lícules, menjars que connecten amb nosaltres de forma més elevada, més sublim, portar-nos a un nou estadi de plaer i de contemplació.
Qui té accés als plaers superiors, els prefereix
Per Mill aquells qui estan igualment familiaritzats amb tots dos plaers donen una prioritat molt més elevada a la forma de vida en què s'exerciten les facultats superiors. Argumenta que poques criatures humanes consentirien a canviar-se per animals inferiors a canvi de la promesa de consentir-los només els plaers animals; un ésser humà intel·ligent no vol tornar-se un ximple, ni una persona instruïda vol ser un ignorant.
Felicitat o acontentament?
Pel filòsof anglès sovint confonem dos estats diferents: felicitat i acontentament. El primer és un estat de plenitud, contemplació i elevació, només accessible mitjançant els plaers superiors, mentre que el segon és un estat de satisfacció que ens proporciona el gaudi dels plaers inferiors.
Millor un Sòcrates insatisfet que un porc insatisfet
D’aquí deriva la tesi segons la qual és preferible una vida humana conscient i reflexiva, encara que no sigui plenament satisfeta, a una vida còmoda però intel·lectualment buida. Els plaers inferiors poden donar satisfacció, però no poden constituir, per si sols, una vida feliç en sentit ple.
La cita clàssica de Mill
“És millor ser una persona insatisfeta que no un gorrí satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el gorrí opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió”.
Millor ser un Sòcrates insatisfet
Imaginem un Sòcrates insatisfet. Doncs bé: pot haver estat al llarg de tota la seva vida més feliç que un ximple satisfet. La resposta és simple; un individu perfectament satisfet (que hagi tingut sempre "tot el que desitja"), només haurà tingut al llarg de la seva vida un sol tipus de plaer, sense haver tastat mai la felicitat. "Satisfer els nostres desigs" i "cercar la felicitat" són coses prou diferents. Si per "felicitat" s'entén -com en el cas de Mill- una vida plena de la quantitat més extensa possible de plaers o d'estats mentals agradables, això no es pot confondre amb una pura "satisfacció de desigs" més bàsics.
Són superiors, però també gaudim dels inferiors
Com s'ha dit abans, es pot objectar que molts dels que tenen aptitud per als plaers elevats, ocasionalment els ajornen sota la influència de la temptació per satisfer els plaers inferiors. Però això és del tot compatible amb la plena apreciació de la superioritat intrínseca dels plaers superiors.
Són superiors, però també gaudim dels inferiors
Per tant, és perfectament compatible que, tot i que a mi m’agradi la música clàssica, perquè m’eleva l’esperit i m’inspira, un divendres a la nit prefereixi ballar cançons de Bad Gyal, de la mateixa manera que sabem que la salut és bona, però a vegades fem coses una mica insalubres.
Problema: No tothom pot accedir als plaers superiors
Moltes persones no són felices no perquè la felicitat sigui impossible, sinó per les condicions socials: pobresa, malaltia, desigualtat i manca d’educació. Aquests mals no són inevitables; poden reduir-se mitjançant el progrés moral, social i científic. Els homes perden les seves aspiracions elevades així que perden el gust per les coses intel·lectuals, perquè no tenen temps ni oportunitat de permetre-se-les; i aleshores es tornen addictes a plaers inferiors, no pas perquè deliberadament els prefereixin, sinó perquè, d'una banda, són els únics a què tenen accés, i, d'altra banda, perquè arriba que ja són els únics de què són capaços de gaudir.
Una mica de García Lorca, relacionable amb Mill
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. [...]Bien está que todos los hombres coman, pero es necesario que todos los hombres sepan. Federico García Lorca
La felicitat, el criteri de la moralitat
Vist que aquest és, segons l'opinió utilitarista, el fi de tota acció humana, també és necessàriament el patró de la moralitat, és a dir, el concepte a partir del qual hem de jutjar les accions; L'objectiu últim de Mill és garantir-la a tota la humanitat, i no solament a ella, sinó, en la mesura en què ho admeti la naturalesa de les coses, també al conjunt dels éssers sensibles. Per Mill hi ha una relació instrínseca entre la felicitat individual i la felicitat col·lectiva o social.
Objeccions: la felicitat és possible?
Mill recull una crítica: hi ha qui diu que la felicitat no pot ser un propòsit racional, perquè és irrealitzable. Si fos cert que l’ésser humà no pot ser feliç, això atacaria l’arrel de la teoria. Però Mill creu que aquesta objecció confon què vol dir felicitat. Mill diu que si definim la felicitat com excitació intensa contínua, és evident que és impossible. Però ningú sensat ha definit així la felicitat. El que es vol dir és una vida amb pocs dolors, molts plaers variats, i un predomini, en definitiva, del plaer sobre el dolor.
La vida feliç: tranquil·litat i excitació
Mill afirma que els ingredients principals d’una vida satisfactòria solen ser la tranquil·litat i l’excitació. Molta gent accepta poca excitació si té molta tranquil·litat, i d’altres toleren dolor si tenen molta excitació. La combinació equilibrada és natural i possible.
L'egoisme i la incultura ens porta a la insatisfacció
Mill defensa que quan algú no troba la vida valuosa, sovint el problema és que no s’interessa per res més que per ell mateix. En canvi, qui estima persones i qui conrea simpatia per la humanitat pot mantenir interès per la vida fins i tot davant la mort. Tornem a veure com l'utilitarisme de Mill està molt lluny de ser un conseqüencialisme egoista. Després de l’egoisme, Mill considera que la gran causa d’infelicitat és no cultivar l’esperit. Una ment mínimament educada pot trobar interès genuí en la natura, l’art, la poesia, el cinema, la història i el futur. Això amplia les fonts de felicitat autèntica que, per el filòsof, només és assolible mitjançant els plaers superiors, aquells exclusivament humans.
L'educació com a clau de la felicitat
Pel filòsof utilitarista, l'accés a l'educació és una de les claus de la felicitat. Qui coneix i cultiva els plaers superiors té accés a una vida més plena i satifactòria. Per tant, ja que la bona educació és el cultiu de les facultats superiors, en un país civilitzat, tothom desenvoluparia cert grau d'altruisme i tothom podria ser feliç.
La felicitat individual està unida a la felicitat general
Mill defensa que contribuir a reduir aquests mals, encara que sigui amb una aportació petita, pot donar una satisfacció noble. Una persona intel·ligent i generosa pot valorar aquesta lluita com a plaer, més que un plaer egoista immediat. En Mill, no hi ha conflicte entre egoisme i altruisme, sinó que l’interès per l’individu coincideix amb el bé general: per a la persona cultivada, la felicitat dels altres ens fa feliços. Hi ha una vinculació inseparable entre la felicitat individual i la general.
L’utilitarisme de Mill, aplicat al bàsquet
El joc col·lectiu sempre és preferible a l’individualista. Donant una assistència fas feliç a qui anota i ets feliç tu, en tant que has donat una assistència a un/a company/a. En una jugada individual, en canvi, només una persona rep felicitat. Per tant, Mill sempre prioritzaria el joc col·lectiu, en tant que és el que fa feliç més persones i fomenta més l’altruisme i l’amistat.
Autosacrifici: noble, però no bé en si mateix
Mill admet que molts viuen sense felicitat, i que l’heroi o el màrtir pot renunciar-hi voluntàriament. Però pregunta: què hi ha darrere d’aquesta renúncia? Mill defensa que l’autosacrifici és noble, però no és un fi en si mateix. Només té sentit si produeix un bé per als altres. Un sacrifici que no millora res seria buit. Mill afirma que l’utilitarisme no té menys dret que altres doctrines a reivindicar la moral del sacrifici. El que nega és que el sacrifici sigui bo per si mateix. Si no augmenta la suma total de felicitat, és un sacrifici malaguanyat. En aquest fragment, veiem clarament el conseqüencialisme utilitarista; un sacrifici només és bo si és útil, no en si mateix.
Utilitarisme no és egoisme: la simpatia
Per una banda, com s'ha vist fins ara, l'utilitarisme promociona en la felicitat general, l'educació universal i l'eliminació de la pobresa (com a obstacle per a les dues anteriors). Com també s'ha vist anteriorment, no hi ha cap conflicte entre egoisme i altruisme, sinó que, per Mill, l'interès de l'individu coincideix amb l'interès general. Per a la persona cultivada, la felicitat dels altres ens fa feliços. Mill anomena simpatia al sentiment d'humanitat o interès col·lectiu, un sentiment social que ens fa tendir cap a l'altruisme i la recerca de la felicitat general.
Utilitarisme no és egoisme: imparcialitat
Per altra banda, entre la seva pròpia felicitat i la d'altres, l'utilitarisme li exigeix ser tan estrictament imparcial com un espectador benvolent i desinteressat. Mill insisteix que els crítics de l'utilitarisme, als que ells intenta donar resposta en aquesta part del capítol II, obliden que la felicitat utilitarista no és la del mateix agent que fa l'acció, sinó la de tots els afectats. Per això exigeix imparcialitat: l’agent ha de comptar com un espectador benevolent i desinteressat.
Avantatges del criteri utilitarista
Fàcil, oi? El principi d’utilitat és aplicable sense grans dificultats.
Avantatges del criteri utilitarista
Recorda que has de decidir imparcialment c:
Utilitarisme no és egoisme
L’utilitarisme de Mill ja no és, com el de Bentham, un utilitarisme de l’acció (que tampoc és egoista, per cert), sinó un utilitarisme de la norma. I així fa compatibles les nocions de felicitat i de virtut: la vida noble, la vida virtuosa, de sacrifici pels altres, és la que proporciona més felicitat al conjunt (i a l’individu).
Retrets contra l’utilitarisme: una moral massa exigent?
Objecció: és una moral massa exigent.Alguns crítics de Mill admeten que l’utilitarisme és desinteressat però diuen que el seu estàndard és massa elevat: exigir que la gent actuï sempre per afavorir els interessos generals és demanar massa. Mill respon que no es tracta d'una actitud incondicional com la kantiana, sinó que s'ha de situar en el context concret, és a dir, tendir a augmentar el plaer o disminuir el dolor de les persones del nostre entorn, i no de la societat o del món en general.
Accions a gran escala vs vida quotidiana
Mill fa èmfasi que no cal tenir sempre al cap “el món sencer”. La majoria de bones accions que fem afecten persones concretes, i només excepcionalment algú pot actuar com a benefactor de molta gent. Per tant, la clau està en preocupar-nos de la nostra felicitat i de tota la gent que ens envolta.
Retrets contra l’utilitarisme: és una moral freda?
Com la regla utilitarista demana calcular quanta felicitat produeix l'acció (mitjançant el càlcul utilitarista), alguns l'acusen de fomentar el càlcul fred en comptes de la virtut. A diferència de l'utilitarisme clàssic, Mill eleva la mirada de les accions de l'individu a les regles que més beneficien la col·lectivitat, i és evident que un caràcter bo, el d'una persona virtuosa, acaba fent més bones accions i per tant és més útil que el d'un caràcter no virtuós. L'utilitarisme de Mill demana, per tant, contràriament al que diu l'objecció, educar en el sentiment moral a les persones.
Retrets contra l’utilitarisme: és una moral freda?
Alhora, cal tenir present que l'utilitarisme només té en compte la consideració de les conseqüències de les accions, sense cap consideració pel valor moral per les intencions o el motiu pels quals es fa l'acció. En la següent diapositiva teniu un exemple.
Un exemple
Imaginem que l’actriu havia fet pel·lícules de molt èxit, però ara la seva carrera cinematogràfica va de baixa. El seu últim film ha estat un desastre i ha rebut pèssimes crítiques. Llavors, per tornar a fer parlar d’ella, anuncia que es fa membre d’una ONG solidària amb els orfes de l’Àfrica i que els dóna un milió d’euros. Tot seguit es fa fotos amb els orfenets, les revistes lloen el seu bon cor i la seva carrera remunta. Per a Mill, i per als orfes, la motivació de l’actriu resulta perfectament secundària: el que val són les conseqüències dels actes. Si un nen orfe troba llar i aliment, no hi ha res a objectar a l’acció; gràcies a que una actriu ha de cobrir una necessitat subjectiva (fama), un orfe haurà resolt una necessitat objectiva (menjar).
Retrets contra l’utilitarisme: és una moral atea?
És evident que l'utilitarisme no es fonamenta en cap fe, en cap religió.Alhora, també ens ha de ser evident que els principis de simpatia, felicitat general i preocupació per la gent que ens envolta no és incompatible amb la moral cristiana. Per exemple, en tant que l’utilitarisme i el cristianisme defensen valors com la solidaritat, la germanor i l’amor pels altres. Per tant, tot i que l’utilitarisme és una moral laica, no difereix en alguns aspectes de determinades religions.
Retrets contra l’utilitarisme: una moral immoral?
Una crítica comuna (hi ha un model d'examen sobre això) és que el principi d'utilitat és un criteri de conveniència i que, per tant, ens pot portar a fer accions immorals, com ara mentir, si ens resulten útils o afavoreixen els nostres objectius. Mill respon de la següent manera:
Retrets contra l’utilitarisme: una moral immoral?
Per una banda, cal tornar a remarcar que no es tracta de la meva felicitat particular sinó de la felicitat general, i, parlant de la veritat i la mentida, és evident que la veritat és més útil i fomenta més la confiança social que la mentida, com a regla general. Per tant, no hem de mentir. Alhora, totes les regles, per Mill, tenen excepcions, i de vegades mentir pot ser legítim si ajuda a preservar la felicitat dels altres. Hi ha circunstàncies on mentir pot ser un gest d'altruisme i de bona moralitat envers els altres.
Retrets contra l’utilitarisme: una moral immoral?
Per tant, fins i tot una regla evidentment bona com la veracitat pot tenir excepcions, com ocultar informació a un malfactor o protegir algú d’un dany greu que li podem evitar sense cap perjudici. Però aquestes excepcions s’han de reconèixer i limitar a casos molt particulars i específics. Segons Kant, s’ha de dir la veritat independentment de les circumstàncies. Per a Mill, això és absurd: hi ha situacions en què mentir és més útil i moralment superior, no per qüestions egoistes, sinó precisament per evitar dolor a algú altre.
Retrets contra l’utilitarisme: les conseqüències no es poden calcular.
Una altra crítica comuna al càlcul utilitatista és que les conseqüències no es poden calcular, ni com afectarà la felicitat general, o que potser, en una acció determinada, no tenim temps per fer el càlcul. Mill respon a la crítica que “no hi ha temps” per calcular la utilitat abans d’actuar. Diu que l’objecció és absurda: la humanitat ha tingut temps, tot el passat, per aprendre quines accions tendeixen a beneficiar o perjudicar. Per tant, no ens basem en la nostra experiència individual, sinó també en tot allò que la humanitat ha anat aprenent.
Avantatges del criteri utilitarista
Mill defensa el principi d'utilitat i afirma que sempre hi haurà casos de conflictes morals. Almenys l’utilitarisme, per Mill, és superior a la resta de models ètics, ja que dona un criteri concret i aplicable a qualsevol situació i a l'abast de tothom: el principi d’utilitat. El principi d’utilitat dona un criteri per jutjar correctament en el cas de conflicte.
- En el dilema del tramvia, per exemple, l’utilitarisme sempre té una resposta per nosaltres: què maximitza la felicitat per la màxima gent possible?
Avantatges del criteri utilitarista
Encara que l’aplicació de l’estàndard utilitarista pugui resultar difícil en situacions amb moltes variables, Mill afirma que és millor que no tenir-ne cap en absolut. En canvi, en altres sistemes, on les lleis morals reclamen totes una autoritat independent, no hi pot haver cap àrbitre legitimat per fer de mitjancer entre elles. L’utilitarisme, com a ètica material, sempre té una resposta concreta si li preguntem “què he de fer?”.
Avantatges del criteri utilitarista
L'utilitarisme: capítol IV
Provar el principi d’utilitat
En el segon capítol Mill ens ha explicat què és l’utilitarisme (és, literalment, el títol del capítol). En el quart intentarà justificar els bàsics de l’ètica utilitarista, començant per una qüestió molt bàsica per ell: que la felicitat és el fi últim de les nostres accions. Si l’utilitarisme afirma que la felicitat és el fi últim de l’acció humana, quin tipus de prova pot oferir per justificar aquesta afirmació? No es tracta de demostrar una acció concreta, sinó de justificar el criteri mateix de la moralitat. És a dir, com podem saber que la felicitat és el bé suprem?
Com hem vist, per la doctrina utilitarista la felicitat no només és desitjable, sinó que és l’única cosa desitjable com a fi: totes les altres coses desitjables ho són només com a mitjans de cara a aquest fi. Tot allò que feu a la vida (incloent-hi estudiar Mill) ho feu per apropar-vos a la felicitat, ja sigui de forma immediata (si gaudiu de l’estudi) o a mitjà termini (si aprovar us ajudarà a complir un objectiu). L’única evidència que pot aportar Mill és de caire empíric: la felicitat és desitjable perquè és clar que la gent la desitja, de la mateixa manera que l’única prova que un objecte és visible és que la gent el veu. Per ell és empíricament evident que tothom busca i desitja la felicitat.
[...]la felicitat de cada persona és un bé per aquesta persona, i que la felicitat general, doncs, és un bé per a la suma de totes les persones. Amb això la felicitat adquireix un títol legítim a ser un dels fins de la conducta, i conseqüentment un dels criteris de la moralitat. Ben al contrari que Kant, Mill ens diu que la felicitat ha de ser un dels criteris de la moralitat, és a dir, de com jutgem les accions, sempre tenint en compte, com diu a la cita superior, que el bé més gran no és la felicitat individual, sinó la felicitat general.
Recordem que per Kant, davant d’un concepte tan difús, no es pot construir una ètica sòlida. Pel filòsof de Königsberg, la felicitat és un regal de l’atzar, un cop de sort. Coneixem realment, què és el que ens fa feliços, o més aviat ens ho imaginem, sense tenir-ho gaire clar?. De nosaltres depèn la possibilitat de ser bons, no de ser feliços. La felicitat, per tant, ha de ser un objectiu indirecte, una mena d’efecte col·lateral de les nostres accions, no una meta deliberada. L’ètica de Kant no constitueix una teoria sobre com fer-nos feliços sinó sobre com hem de fer- nos dignes de la felicitat. Recordatori de Kant, de cara, per exemple, a una possible comparació/situació :)
Objecció: i no hi ha gent que desitja la virtut en si mateixa, com a fi en si mateix? No hi ha coses que no fem en vista a ser feliços, sinó per simple qualitat d’excel·lència moral, per ajudar als altres? Porto a la iaia al dentista, per exemple, per ser virtuós, perquè és el correcte, però no perquè rebi plaer ni eviti dolor (sorry iaia). Els crítics del criteri utilitarista consideren que hi ha altres fins de l'acció humana a més de la felicitat, com s’ha vist a l’exemple anterior. Mill respon que això no és gens incompatible amb l’utilitarisme. La virtut és certament desitjable, inclús s’ha de desitjar desinteressadament, però com a fi últim, sinó com a mitjà.
Mill afirma que els ingredients de la felicitat són molt variats: a mi em pot fer molt feliç estar a casa veient una pel·lícula mentre faig la croqueta al sofà i a una altra persona passar tot el dia fent una excursió llarguíssima. Cada ingredient a partir del qual construïm la nostra felicitat és desitjable en ell mateix, i no merament considerat com una part que incrementa el conjunt. El principi d’utilitat no implica que els plaers com la música, per exemple, només siguin mitjans per assolir la felicitat. Aquestes coses es desitgen i són desitjables en elles i per elles mateixes; a més de ser mitjans, també formen part del fi. Per tant, tot i que la música formi part de la meva felicitat, té valor també per si mateixa, i no només com un mer mitjà per assolir-la.
Per tant, la felicitat no és una idea abstracta, sinó un tot concret; i aquestes coses (els diners, la fama, els gats) són algunes de les seves parts. I la virtut (tornant al tema principal), pels utilitaristes, és un dels béns d’aquesta descripció i, per tant, forma part de la felicitat. Mill, per tant, intenta fer compatible que si porto a la iaia al dentista és, en definitiva, també per causes hedonistes, especialment per evitar el seu dolor.
Alhora, Mill emfatitza en què el desig cap a les coses que la gent persegueix a la vida (els diners, la fama) no és diferent del desig de felicitat, com tampoc no ho són l’amor a la música o el desig de salut. Si volem diners, és per comprar coses, i aquestes coses ens donaran felicitat (en principi). Si volem fama és per ser reconeguts, perquè assumim que això ens farà sentir bé. Aquests elements s’inclouen en la felicitat. De ser un mitjà per la felicitat, esdevenen un ingredient principal de la idea de la felicitat d’un individu. Allò que abans es desitjava com a instrument per aconseguir la felicitat, passa a ser desitjat per si mateix. Però des del moment que és desitjat per si mateix, esdevé una part de la felicitat. La persona és feliç, o pensa que ho seria, amb la mera possessió; i és infeliç si no l’arriba a aconseguir. El desig d’aquestes coses no és diferent del desig de felicitat [...].
El principi liberal
“L’única finalitat per la qual és justificable que la humanitat, individualment o col·lectivament, s’immisceixi en la llibertat d’acció d’un o qualsevol dels seus membres és la seva pròpia protecció. Que l’única finalitat per la qual el poder pot, amb ple dret, ser exercit sobre un membre d’una comunitat civilitzada contra la seva voluntat és evitar que perjudiqui els altres. El seu propi bé, físic o moral, no és una justificació suficient”.
El principi liberal
En definitiva, ningú pot ser obligat ni coaccionat mentre no perjudiqui als altres. En la part que l’incumbeix merament a ell, la seva independència i llibertat és, de fet, absoluta. Com va dir Mill, “sobre si mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l’individu és sobirà”.
Diferències respecte a l’Utilitarisme clàssic
A Sobre la llibertat, la llibertat social o civil és la certesa que la societat i l'Estat respectaran el llindar entre esfera pública i esfera privada. La llibertat és per a Mill també el dret a tenir intimitat. Com a liberal, Mill considera que l‘humà és indestriablement un ésser extern (interessat en els afers públics) i intern (amo de si mateix) i per tant el que busca és una concepció de la llibertat que alhora sigui absoluta en el nivell particular i útil, com a creadora de diversitat. En definitiva, John Stuart Mill, que coneixia prou bé l'utilitarisme primitiu del seu pare James Mill i de Bentham, acusats de crear una teoria que no respectava la subjectivitat dels humans, va voler salvar sempre l'aspecte creador de la personalitat i el dret a la diferència.
El principi del dany. El principi bàsic del liberalisme de Mill
- Mentre l’acció d’un individu no perjudiqui directament cap altre individu, ha de ser permesa i respectada. Ni l'estat ni ningú té dret a coaccionar-nos.
- Com que la felicitat és feta de coses concretes, ningú no pot saber com un mateix que és el que li plau més.
- Per tant, tot i que la societat ens demana obeir determinades regles, l’individu té dret a exercir lliurement la seva espontaneïtat quan es tracta dels seus interessos particulars.
El principi del dany
- Només poden ser perseguits els actes lesius per als altres, no els que perjudiquen només a qui els fa.
- La tolerància ha de respondre, per tant, a aquest criteri: fins i tot el que sembla immoral a opinió de la majoria ha de ser permès si l’agent no perjudica ningú. Pot patir la condemna de l’opinió pública, però no pas de la llei.
La tirania de la majoria
La societat, doncs, no pot legislar sobre la vida privada. Més aviat al contrari, la llibertat és el dret a la no-interferència i, per això, comporta la protecció de la diversitat contra tota opressió La tirania de la majoria, segons John Stuart Mill, és el perill que, en una democràcia, la majoria imposi la seva voluntat de manera opressiva sobre les minories. Mill advertia que no només l’Estat pot limitar la llibertat, sinó també l’opinió pública dominant. Per això defensava la protecció dels drets individuals i de la llibertat d’expressió com a límits indispensables al poder de la majoria.
Llibertat i felicitat
- La llibertat és instrumentalment valuosa com a mitjà, però no “intrínsecament” valuosa: allò intrínsecament valuós és la felicitat.
- En resum, per a l'utilitarisme: «Els ingredients de la felicitat són diversos; cadascun d'ells és desitjable pel seu compte, i no només quan se li considera unit al tot». Que alguna cosa sigui desitjat pels individus millors mostra que és desitjable.
Llavors, és igual de desitjable que els ingredients de la meva felicitat siguin la fama i els diners, a què ho sigui la virtut?
No, hi ha una diferència intrínseca. La virtut fa que la persona que la té sigui beneficiosa per als altres, mentre que les altres coses (la fama, l’ànsia pels diners) sovint fan que la persona pugui ser perjudicial per als altres, mentre que no hi ha res que contribueixi més a la felicitat general que el cultiu de l’amor desinteressat a la virtut. L’utilitarisme tolera tots aquests desitjos (diners, fama, anar de festa, adoptar gats) pel simple fet que no hi ha arguments a priori per oposar-s’hi (principi del dany), però demana que es cultivi l’amor a la virtut per sobre de tot, ja que està per damunt de totes les coses importants per a la felicitat general.
En resum: L’únic que desitgem en realitat és la felicitat, és el fi últim, però és un conjunt de plaers concrets. Cada plaer, de forma aïllada, el desitgem com a part de la felicitat. Per tant, l’ésser humà no desitja res que no sigui part de la felicitat o un mitjà d’ella. Els diners són desitjables per comprar el que mengem; la fama, per les facilitats que els altres estan disposats a donar a qui és reconegut socialment, i la virtut, perquè ens fa més tractables i els altres busquen la nostra companyia i ens aprecien. Tot i això, la virtut té un lloc especial entre aquests ingredients, perquè és beneficiosa pel conjunt de la societat.
Si és així, si la felicitat, com a plaer o absència de dolor, és l’únic fi de l’acció humana, i el seu foment és el criteri pel qual hem de jutjar la conducta humana, i d’això se segueix necessàriament que aquest ha de ser el criteri de la moralitat.
Kant: però la moralitat no consisteix a obeir la voluntat, sovint sobreposant-nos als nostres propis desitjos (inclinacions)? Si vull aprovar l’examen, hauré d’estudiar encara que desitgi veure una sèrie. No és, precisament això, actuar rectament? Mill admet que la voluntat i el desig són dos coses diferents. La voluntat, el fenomen actiu, és una cosa diferent del desig, l’estat de la sensibilitat passiva, i si bé inicialment brota d’aquesta, amb el temps pot arrelar i separar-se de la soca d’on prové pel poder de l’hàbit.
Suposem que vull estudiar, però que desitjo veure el partit de Champions d’aquesta setmana. El conflicte és entre el que vull i el que desitjo. Ara bé, com és que vull estudiar? En l’origen, el que ha orientat la meva voluntat cap a l’estudi és que desitjo arribar a ser, per exemple, metge, pel plaer que m’imagino que em proporcionarà. Per tant, més que un conflicte entre el desig i una cosa que li és contrària, el que hi ha és una tensió entre dos desitjos diferents: un fàcil d’acontentar (veure la Champions) i un altre que demana molta feina (arribar a ser metge). Com que la felicitat és una suma de plaers concrets, cercant-la a vegades ens trobem moguts per desitjos de coses diferents que, en alguns moments, poden resultar incompatibles.
La clau de la resposta de Mill és, per tant, que la voluntat és filla del desig i que només escapa de la seva influència a partir de l’hàbit (Aristòtil ja deia que la virtut era un hàbit!). Així, si vull fer una mica d’esport cada dia és perquè desitjo salut; em va costar adquirir l’hàbit, però, un cop adquirit, incorporo l’acció al meu dia habitual sense pensar més en la salut. La força del costum fa que el realitzi sense haver d’alimentar constantment en el desig d’estar sa, sinó perquè és el que faig cada dia. D’aquesta manera, la voluntat se separa del desig.
Només és possible animar la voluntat a ser virtuosa si s’associa fer el bé amb el plaer, o fer el mal amb el dolor, o evocant i imprimint i fent sentir a la persona l’experiència del plaer i el dolor que van naturalment units a l’una i a l’altra; un cop aconseguit això la persona actuarà sense cap pensament de plaer ni dolor. Actuar bé (virtuosament) no només ens aporta plaer a nosaltres, sinó a tothom qui està al nostre voltant -> Friends
Com que els plaers que deriven de la gratificació de les facultats superiors demanen (plaers superiors), a vegades, més esforços, els bons hàbits són un mitjà necessari, perquè ens aporten la constància que la satisfacció que algunes d’aquestes facultats elevades requereixen. Per tant, aquesta voluntat no és intrínsecament un bé, sinó un mitjà per al bé; i això no contradiu la teoria utilitarista que no hi ha res que sigui un bé pels éssers humans sinó en la mesura que sigui plaent en si mateix, o un mitjà per aconseguir un plaer o evitar un dolor, quedant així, justificat l'hedonisme del principi d'utilitat. En acabat, per Mill, queda novament demostrat que la felicitat és l’únic fi últim de totes les nostres accions, i per tant és l’única cosa desitjable per ella mateixa.
Com que els plaers que deriven de la gratificació de les facultats superiors demanen (plaers superiors), a vegades, més esforços, els bons hàbits són un mitjà necessari, perquè ens aporten la constància que la satisfacció que algunes d’aquestes facultats elevades requereixen. Per tant, aquesta voluntat no és intrínsecament un bé, sinó un mitjà per al bé; i això no contradiu la teoria utilitarista que no hi ha res que sigui un bé pels éssers humans sinó en la mesura que sigui plaent en si mateix, o un mitjà per aconseguir un plaer o evitar un dolor, quedant així, justificat l'hedonisme del principi d'utilitat. En acabat, per Mill, queda novament demostrat que la felicitat és l’únic fi últim de totes les nostres accions, i per tant és l’única cosa desitjable per ella mateixa, quedant demostrat el valor del principi d'utilitat.
Examen 1
S’ha d’admetre que en general els autors utilitaristes han situat la superioritat dels plaers mentals sobre els corporals principalment en el fet que són més permanents, més segurs, menys costosos, etc., que els altres; és a dir, en els seus avantatges circumstancials, més que no pas en la seva naturalesa intrínseca. En tots aquests punts els utilitaristes han demostrat plenament el que volien; però podrien també, i d’una forma totalment consistent, haver adoptat un altre fonament que podem qualificar de més elevat. Perquè reconèixer que alguns tipus de plaer són més desitjables i més valuosos que d’altres resulta del tot compatible amb el principi d’utilitat. Seria absurd que, mentre en la consideració de totes les altres coses es té en compte tant la qualitat com la quantitat, en l’apreciació dels plaers s’hagi de suposar que només compta la quantitat. […] És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.
Examen 2
La doctrina utilitarista és que la felicitat és desitjable i que és l’única cosa desitjable com a fi: totes les altres coses només són desitjables com a mitjans per a aquest fi […]. L’única prova que es pot donar que un objecte és visible és que de fet la gent el veu. L’única prova que es pot oferir que un so és audible és que la gent de fet el sent: i així pel que fa a les altres fonts de l’experiència. De manera semblant, entenc que l’única evidència que és possible aportar que una cosa és desitjable és que la gent de fet la desitja. […] L’única raó que es pot donar a favor que la felicitat general és desitjable és que tota persona, en la mesura que creu que la pot assolir, desitja la pròpia felicitat. Doncs bé, com que això és un fet, no solament tenim tota la prova que és possible donar en aquest cas, sinó també tota la prova que es podria exigir, que la felicitat és un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per a aquella persona, i que la felicitat general és, doncs, un bé per a la suma de totes les persones. Amb això, la felicitat adquireix el títol de ser un dels fins de la conducta i, consegüentment, un dels criteris de la moral. Però això per si sol no demostra que sigui el criteri únic. Per a ser-ho, semblaria necessari mostrar no solament que la gent desitja la felicitat, sinó també que no desitja mai cap altra cosa. Ara bé, és ben palpable que la gent de fet desitja coses que en el llenguatge corrent són decididament diferents de la felicitat. Desitgen, per exemple, la virtut i l’absència de vici […].
Posa’t a prova
https://kahoot.it/challenge/?quiz-id=f2935d7f-b9c2-4ba0-8f68-37b945d64dfc&single-player=true
John Stuart Mill
dani.gimenez
Created on February 9, 2026
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Explainer Video: Keys to Effective Communication
View
Explainer Video: AI for Companies
View
Corporate CV
View
Flow Presentation
View
Discover Your AI Assistant
View
Urban Illustrated Presentation
View
Geographical Challenge: Drag to the map
Explore all templates
Transcript
John Stuart Mill
Felicitat per la màxima gent possible
Context històric
Context històric
Context històric
Breu biografia
Breu biografia
La gran obra de Mill: 'Sobre la llibertat'
A Sobre la llibertat (1859), John Stuart Mill reflexiona sobre fins a quin punt la societat o l’Estat poden limitar la llibertat individual. Tot i que l’obra no entra a la Selectivitat, és clau per entendre com Mill concep la felicitat, la utilitat i la dignitat humana.La tesi central del llibre és clara: l’única raó legítima per la qual la societat pot interferir en la llibertat d’un individu és evitar que perjudiqui els altres. Aquest criteri és conegut com el principi del dany. Si una acció només afecta la persona que la fa, encara que sigui considerada immoral o imprudent per la majoria, no ha de ser prohibida ni coaccionada.
La gran obra de Mill: 'Sobre la llibertat'
A Sobre la llibertat, John Stuart Mill fa una defensa explícita de les minories davant el que ell considera un dels perills més greus de les societats modernes: la tirania de la majoria. Mill adverteix que l’opressió no prové només de l’Estat o de les lleis, sinó també —i molt sovint— de l’opinió pública, les normes socials dominants o els costums de la majoria. Encara que una conducta, una creença o una forma de vida sigui rebutjada o considerada immoral per la majoria, no pot ser legítimament reprimida si no causa un dany directe a tercers. En aquest sentit, Mill sosté que la democràcia necessita límits, perquè el fet que una opinió sigui majoritària no la fa justa ni beneficiosa.
Bàsics de l'empirisme de l'utilitarisme
L’utilitarisme, ras i curt
L'utilitarisme és una ètica teleològica, és a dir, una ètica que considera que la finalitat de l'acció humana està vinculada a la realització d'accions útils (és a dir, que aconsegueixen el seu fi). D'una manera simplificadora, podríem definir l'utilitarisme com l'ètica que afirma què és bo allò que ens és útil per a ser feliços. En aquest sentit, és una variant del conseqüencialisme. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) amb vista a la felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat.
L’utilitarisme, ras i curt
Jeremy Bentham (1748 -1832) és el pare de l’utilitarisme i el mestre (i gran influència) de Stuart Mill. “L'ètica, en general, pot ser definida com l'art de dirigir les accions dels homes a la producció de la més gran quantitat possible de felicitat per a la part d'aquells, els interessos dels quals estan a la vista [és a dir, per als membres de la societat que hi tenen interessos]”. L'ètica utilitarista és una ètica pública, adreçada a la felicitat de la societat.
El càlcul de plaers (i dolors)
L'utilitarisme defensa que es pot arribar a un ordre moral a través dels desigs, diversos i contradictoris, dels individus. En aquest sentit, és una filosofia objectivista. S'evita qualsevol element de subjectivitat externa en la praxi humana. Els individus valen pel que fan i no pel que representen. O com dirà Bentham: cadascú val per u i només per u. En aquest sentit, és una teoria radicalment democràtica.
EL càlcul de plaers (i dolors)
El càlcul de plaers o càlcul utilitarista (influència del positivisme) és l'aplicació del principi utilitarista del major bé per al major nombre possible de persones, tenint en compte totes les alternatives possibles de presència de plaer i absència de dolor, i les diverses circumstàncies individuals i socials en què ocorren. Es concreta en una aritmètica del benestar, que no s'aplica als sentiments subjectius, sinó als avantatges i desavantatges que provenen de la satisfacció o de la insatisfacció.
EL càlcul de plaers (i dolors)
Quan es tracta d'una sola persona, els paràmetres –que Bentham anomena elements o dimensions del valor– que aquesta ha de considerar són: intensitat, durada, certesa o incertesa, immediatesa o llunyania, fecunditat i puresa. Quan es tracta d'un cert nombre de persones, a aquests paràmetres cal afegir la seva extensió.
EL càlcul de plaers (i dolors)
Kant, en veure que vols que la felicitat, el plaer i el càlcul de possibles conseqüències guiïn la teva vida.
Característiques de l’Utilitarisme vs. Kant (Comparació)
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de l’Acte (Bentham)
L’utilitarisme de l’acte sosté que la correcció moral d’una acció depèn exclusivament de les conseqüències concretes d’aquella acció en aquella situació particular. Cada acte s’ha d’avaluar de manera independent, calculant si produeix més felicitat (plaer i absència de dolor) que les alternatives possibles. No hi ha accions bones o dolentes en si mateixes, sinó que el seu valor moral depèn del balanç de plaer i dolor que generen. Les regles no tenen valor moral propi: només són útils en la mesura que, en un cas concret, maximitzen la felicitat.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
L'utilitarisme de la regla és un intent d'universalitzar criteris - i, bàsicament, la norma utilitarista del "màxim plaer per al màxim nombre". El bé o el mal no poden ser jutjats des de la perspectiva d'una acció concreta, sinó des de les conseqüències més globals d'una regla que ha de valer universalment. Per això, encara que mentir pugui semblar útil en un cas concret, una societat on mentir fos habitual seria menys feliç, menys confiable i menys estable. La regla de dir la veritat té, doncs, un valor utilitari universal. S'origina en l'obra de John Stuart Mill.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Aquesta diferència explica per què Mill introdueix conceptes com: la dignitat humana,la llibertat individual, i els drets i les minories, com a regles moralment útils, no perquè siguin absolutes en sentit kantià, sinó perquè sense elles la felicitat col·lectiva no és possible.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Un exemple senzill de la diferència entre una variant i l'altra de l'utilitarisme el trobem en el retret de John Stuart Mill contra el seu pare a propòsit del vot femení. John Mill (el pare) considerava que el vot de les dones no era un fet rellevant perquè, de fet, elles tendirien a votar com els seus marits i, en conseqüència només augmentaria pla paperassa electoral, es complicarien les campanyes i no canviaria el resultat. Donar vot a les dones era, doncs, un acte que no augmentava la felicitat de ningú. En canvi, John Stuart Mill respongué que, fins i tot si aquest raonament era correcte, es passava per alt la dignitat de la dona com a ésser humà i, per tant, es trepitjava una regla imprescindible per a una societat més feliç i millor.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Per a Mill, la fonamentació de l'utilitarisme és la dignitat humana. Per tal que els humans siguem feliços és imprescindible que hi hagi: 1. Autodesenvolupament: és a dir, "capacitat de créixer", capacitat de conèixer, educar-nos i, per tant, de modificar les nostres opinions. 2. Individualitat: si la pressió de la societat sobre els individus és molt forta, ens trobem davant una coacció i, per tant, no hi pot haver llibertat. Tenim dret a ser diferents!
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Per a Mill, la llibertat individual és condició de possibilitat de la felicitat (vinculat a la dignitat). La seva noció s’anomena comunament llibertat negativa, entesa com a absència d'interferències en què cada individu és amo absolut i que tothom -fins i tot, o sobretot, l'estat- ha de respectar. La llibertat és l'espai de la pròpia individualitat. En definitiva, John Stuart Mill, que coneixia prou bé l'utilitarisme primitiu del seu pare i de Bentham, va voler salvar sempre l'aspecte creador de la personalitat i el dret a la diferència.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Cita clàssica de Mill: Cap home no pot, a dreta llei, ser obligat a actuar o a abstenir-se de fer-ho, perquè d'aquesta actuació o abstenció ha de derivar-se un bé per a ell, perquè això l'ha de fer més feliç, o perquè, en opinió dels altres, fer-ho sigui prudent o just. Aquestes són bones raons per a discutir-hi, per a convèncer-lo o per a suplicar-li, però no per a obligar-lo a causar-li cap mal si obra de manera diferent dels nostres desitjos. Perquè aquesta coacció fos justificable, caldria que la conducta d'aquest home tingués per objecte el perjudici d'un altre. Per a allò que no el concerneix més que a ell, la seva independència és, de fet, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i el seu esperit, l'individu és sobirà.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
Per tant, la llibertat humana (de consciència, d'expressió, d'associació...) és integral i incondicional; ningú no pot ni limitar-la ni posar-li cap trava legítima. Tampoc l'opinió pública -ni la majoria- pot impedir la meva llibertat individual. Això no significa que la llibertat no tingui límits, sinó que la societat no té res a dir sobre les decisions particulars dels individus mentre no afectin la vida dels altres ciutadans. En aquest sentit l'utilitarisme de Mill és clarament social, no tan sols perquè vol posar en la mesura del possible, la felicitat o interès de cada individu en harmonia amb l'interès de la societat, sinó també perquè com més felicitat col·lectiva hi hagi, també hi haurà més felicitat individual. El seu objectiu principal és el canvi progressiu de la societat.
Tipus d’utilitarisme: Utilitarisme de la regla (J.S.Mill)
La utilitat ja no es predica, com en Bentham, de l’acció que pot proporcionar la felicitat de forma immediata, sinó de la pauta d’actuació o de la regla que pot proporcionar més felicitat en general. Garantir la llibertat, la dignitat i donar la possibilitat de tenir una vida noble i virtuosa, de conrear els plaers superiors i de sacrifici pels altres és la que proporciona més felicitat al conjunt. En definitiva, per Mill, hi ha algunes regles que tenen un valor moral universalment útil.
L'utilitarisme: capítol II
La felicitat hedonista i el principi d'utilitat
Mill defensa que des d'Epicur a Bentham, els filòsofs han mantingut que la utilitat no es contraposa al plaer, sinó que s’identifica com a bo allò que ens causa plaer o que provoca absència de dolor. Aquest és el principi hedonista bàsic. El credo que posa com a fonament de la moral la utilitat o el principi de la major felicitat possible, és a dir, el principi d’utilitat, sosté que tota acció és bona en proporció a la seva tendència a promoure la felicitat, i dolenta en proporció a la seva tendència a produir el contrari de la felicitat. Per felicitat s'entén plaer i absència de dolor; per infelicitat dolor i privació de plaer.
L’utilitarisme com a moral teleològica i hedonista
[...]el plaer i l'absència de dolor són les úniques coses desitjables com a fins; i que totes les coses desitjables (que són tan nombroses en un projecte utilitarista com ho són en qualsevol altre) són desitjables o bé pel plaer inherent a elles mateixes, o bé com a mitjans que promouen el plaer i l'evitació del dolor.
L’hedonisme no és una moral de marranus
Mill es defensarà d’un dels tòpics i prejudicis dels quals s’ha de defensar qualsevol hedonista: que considera el plaer com allò més valuós no vol dir, ni molt menys, una vida d'immoralitat i depravació, una vida, com diuen els seus crítics, de porcs.
Plaers superiors i inferiors: El moll de l’os!
Mill, a diferència de Bentham, creu que no tots els plaers tenen el mateix valor. Els éssers humans no només experimentem plaers corporals, sinó també plaers intel·lectuals, estètics i morals. Aquests darrers tenen un valor superior perquè impliquen el desenvolupament de les facultats pròpies de l’ésser humà. Mill distingeix, així, entre plaers inferiors, principalment sensorials i corporals, i plaers superiors, vinculats a als plaers intel·lectuals i els sentiments morals. La superioritat dels plaers superiors no es basa només en avantatges circumstancials, com la durada o la intensitat, sinó en la seva qualitat intrínseca.
El criteri empíric dels plaers
Per justificar aquesta distinció, Mill proposa un criteri empíric: aquelles persones que han experimentat tots dos tipus de plaer prefereixen clarament els plaers superiors, encara que aquests comportin més esforç o fins i tot més insatisfacció. Aquesta preferència és fruit de l’experiència mateixa, tot i que no vol dir que els preferim de forma permament. Per entendre-ho fàcilment: tot i que hi ha cinema de qualitat, que ens emociona o ens fa reflexionar, i el reconeixem com a superior, a vegades preferim veure una pel·lícula cutre.
Plaers superiors i inferiors
Si de dos plaers n'hi ha un que decididament tothom prefereix, o almenys tots els qui els han experimentat (fonament empíric, recordem que Mill, en l’àmbit del coneixement, és empirista), i això sense tenir en compte cap sentiment d'obligació moral a preferir-lo, aquest plaer és el més desitjable.
Un exemple personal de la distinció empírica dels plaers
Sovint hi ha cançons, pel·lícules, menjars que, senzillament, ens alegren sense omplir-nos estèticament ni intel·lectualment. Això no vol dir que no els gaudim. Ara bé, hem de reconèixer que hi ha cançons, pel·lícules, menjars que connecten amb nosaltres de forma més elevada, més sublim, portar-nos a un nou estadi de plaer i de contemplació.
Qui té accés als plaers superiors, els prefereix
Per Mill aquells qui estan igualment familiaritzats amb tots dos plaers donen una prioritat molt més elevada a la forma de vida en què s'exerciten les facultats superiors. Argumenta que poques criatures humanes consentirien a canviar-se per animals inferiors a canvi de la promesa de consentir-los només els plaers animals; un ésser humà intel·ligent no vol tornar-se un ximple, ni una persona instruïda vol ser un ignorant.
Felicitat o acontentament?
Pel filòsof anglès sovint confonem dos estats diferents: felicitat i acontentament. El primer és un estat de plenitud, contemplació i elevació, només accessible mitjançant els plaers superiors, mentre que el segon és un estat de satisfacció que ens proporciona el gaudi dels plaers inferiors.
Millor un Sòcrates insatisfet que un porc insatisfet
D’aquí deriva la tesi segons la qual és preferible una vida humana conscient i reflexiva, encara que no sigui plenament satisfeta, a una vida còmoda però intel·lectualment buida. Els plaers inferiors poden donar satisfacció, però no poden constituir, per si sols, una vida feliç en sentit ple.
La cita clàssica de Mill
“És millor ser una persona insatisfeta que no un gorrí satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el gorrí opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió”.
Millor ser un Sòcrates insatisfet
Imaginem un Sòcrates insatisfet. Doncs bé: pot haver estat al llarg de tota la seva vida més feliç que un ximple satisfet. La resposta és simple; un individu perfectament satisfet (que hagi tingut sempre "tot el que desitja"), només haurà tingut al llarg de la seva vida un sol tipus de plaer, sense haver tastat mai la felicitat. "Satisfer els nostres desigs" i "cercar la felicitat" són coses prou diferents. Si per "felicitat" s'entén -com en el cas de Mill- una vida plena de la quantitat més extensa possible de plaers o d'estats mentals agradables, això no es pot confondre amb una pura "satisfacció de desigs" més bàsics.
Són superiors, però també gaudim dels inferiors
Com s'ha dit abans, es pot objectar que molts dels que tenen aptitud per als plaers elevats, ocasionalment els ajornen sota la influència de la temptació per satisfer els plaers inferiors. Però això és del tot compatible amb la plena apreciació de la superioritat intrínseca dels plaers superiors.
Són superiors, però també gaudim dels inferiors
Per tant, és perfectament compatible que, tot i que a mi m’agradi la música clàssica, perquè m’eleva l’esperit i m’inspira, un divendres a la nit prefereixi ballar cançons de Bad Gyal, de la mateixa manera que sabem que la salut és bona, però a vegades fem coses una mica insalubres.
Problema: No tothom pot accedir als plaers superiors
Moltes persones no són felices no perquè la felicitat sigui impossible, sinó per les condicions socials: pobresa, malaltia, desigualtat i manca d’educació. Aquests mals no són inevitables; poden reduir-se mitjançant el progrés moral, social i científic. Els homes perden les seves aspiracions elevades així que perden el gust per les coses intel·lectuals, perquè no tenen temps ni oportunitat de permetre-se-les; i aleshores es tornen addictes a plaers inferiors, no pas perquè deliberadament els prefereixin, sinó perquè, d'una banda, són els únics a què tenen accés, i, d'altra banda, perquè arriba que ja són els únics de què són capaços de gaudir.
Una mica de García Lorca, relacionable amb Mill
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. [...]Bien está que todos los hombres coman, pero es necesario que todos los hombres sepan. Federico García Lorca
La felicitat, el criteri de la moralitat
Vist que aquest és, segons l'opinió utilitarista, el fi de tota acció humana, també és necessàriament el patró de la moralitat, és a dir, el concepte a partir del qual hem de jutjar les accions; L'objectiu últim de Mill és garantir-la a tota la humanitat, i no solament a ella, sinó, en la mesura en què ho admeti la naturalesa de les coses, també al conjunt dels éssers sensibles. Per Mill hi ha una relació instrínseca entre la felicitat individual i la felicitat col·lectiva o social.
Objeccions: la felicitat és possible?
Mill recull una crítica: hi ha qui diu que la felicitat no pot ser un propòsit racional, perquè és irrealitzable. Si fos cert que l’ésser humà no pot ser feliç, això atacaria l’arrel de la teoria. Però Mill creu que aquesta objecció confon què vol dir felicitat. Mill diu que si definim la felicitat com excitació intensa contínua, és evident que és impossible. Però ningú sensat ha definit així la felicitat. El que es vol dir és una vida amb pocs dolors, molts plaers variats, i un predomini, en definitiva, del plaer sobre el dolor.
La vida feliç: tranquil·litat i excitació
Mill afirma que els ingredients principals d’una vida satisfactòria solen ser la tranquil·litat i l’excitació. Molta gent accepta poca excitació si té molta tranquil·litat, i d’altres toleren dolor si tenen molta excitació. La combinació equilibrada és natural i possible.
L'egoisme i la incultura ens porta a la insatisfacció
Mill defensa que quan algú no troba la vida valuosa, sovint el problema és que no s’interessa per res més que per ell mateix. En canvi, qui estima persones i qui conrea simpatia per la humanitat pot mantenir interès per la vida fins i tot davant la mort. Tornem a veure com l'utilitarisme de Mill està molt lluny de ser un conseqüencialisme egoista. Després de l’egoisme, Mill considera que la gran causa d’infelicitat és no cultivar l’esperit. Una ment mínimament educada pot trobar interès genuí en la natura, l’art, la poesia, el cinema, la història i el futur. Això amplia les fonts de felicitat autèntica que, per el filòsof, només és assolible mitjançant els plaers superiors, aquells exclusivament humans.
L'educació com a clau de la felicitat
Pel filòsof utilitarista, l'accés a l'educació és una de les claus de la felicitat. Qui coneix i cultiva els plaers superiors té accés a una vida més plena i satifactòria. Per tant, ja que la bona educació és el cultiu de les facultats superiors, en un país civilitzat, tothom desenvoluparia cert grau d'altruisme i tothom podria ser feliç.
La felicitat individual està unida a la felicitat general
Mill defensa que contribuir a reduir aquests mals, encara que sigui amb una aportació petita, pot donar una satisfacció noble. Una persona intel·ligent i generosa pot valorar aquesta lluita com a plaer, més que un plaer egoista immediat. En Mill, no hi ha conflicte entre egoisme i altruisme, sinó que l’interès per l’individu coincideix amb el bé general: per a la persona cultivada, la felicitat dels altres ens fa feliços. Hi ha una vinculació inseparable entre la felicitat individual i la general.
L’utilitarisme de Mill, aplicat al bàsquet
El joc col·lectiu sempre és preferible a l’individualista. Donant una assistència fas feliç a qui anota i ets feliç tu, en tant que has donat una assistència a un/a company/a. En una jugada individual, en canvi, només una persona rep felicitat. Per tant, Mill sempre prioritzaria el joc col·lectiu, en tant que és el que fa feliç més persones i fomenta més l’altruisme i l’amistat.
Autosacrifici: noble, però no bé en si mateix
Mill admet que molts viuen sense felicitat, i que l’heroi o el màrtir pot renunciar-hi voluntàriament. Però pregunta: què hi ha darrere d’aquesta renúncia? Mill defensa que l’autosacrifici és noble, però no és un fi en si mateix. Només té sentit si produeix un bé per als altres. Un sacrifici que no millora res seria buit. Mill afirma que l’utilitarisme no té menys dret que altres doctrines a reivindicar la moral del sacrifici. El que nega és que el sacrifici sigui bo per si mateix. Si no augmenta la suma total de felicitat, és un sacrifici malaguanyat. En aquest fragment, veiem clarament el conseqüencialisme utilitarista; un sacrifici només és bo si és útil, no en si mateix.
Utilitarisme no és egoisme: la simpatia
Per una banda, com s'ha vist fins ara, l'utilitarisme promociona en la felicitat general, l'educació universal i l'eliminació de la pobresa (com a obstacle per a les dues anteriors). Com també s'ha vist anteriorment, no hi ha cap conflicte entre egoisme i altruisme, sinó que, per Mill, l'interès de l'individu coincideix amb l'interès general. Per a la persona cultivada, la felicitat dels altres ens fa feliços. Mill anomena simpatia al sentiment d'humanitat o interès col·lectiu, un sentiment social que ens fa tendir cap a l'altruisme i la recerca de la felicitat general.
Utilitarisme no és egoisme: imparcialitat
Per altra banda, entre la seva pròpia felicitat i la d'altres, l'utilitarisme li exigeix ser tan estrictament imparcial com un espectador benvolent i desinteressat. Mill insisteix que els crítics de l'utilitarisme, als que ells intenta donar resposta en aquesta part del capítol II, obliden que la felicitat utilitarista no és la del mateix agent que fa l'acció, sinó la de tots els afectats. Per això exigeix imparcialitat: l’agent ha de comptar com un espectador benevolent i desinteressat.
Avantatges del criteri utilitarista
Fàcil, oi? El principi d’utilitat és aplicable sense grans dificultats.
Avantatges del criteri utilitarista
Recorda que has de decidir imparcialment c:
Utilitarisme no és egoisme
L’utilitarisme de Mill ja no és, com el de Bentham, un utilitarisme de l’acció (que tampoc és egoista, per cert), sinó un utilitarisme de la norma. I així fa compatibles les nocions de felicitat i de virtut: la vida noble, la vida virtuosa, de sacrifici pels altres, és la que proporciona més felicitat al conjunt (i a l’individu).
Retrets contra l’utilitarisme: una moral massa exigent?
Objecció: és una moral massa exigent.Alguns crítics de Mill admeten que l’utilitarisme és desinteressat però diuen que el seu estàndard és massa elevat: exigir que la gent actuï sempre per afavorir els interessos generals és demanar massa. Mill respon que no es tracta d'una actitud incondicional com la kantiana, sinó que s'ha de situar en el context concret, és a dir, tendir a augmentar el plaer o disminuir el dolor de les persones del nostre entorn, i no de la societat o del món en general.
Accions a gran escala vs vida quotidiana
Mill fa èmfasi que no cal tenir sempre al cap “el món sencer”. La majoria de bones accions que fem afecten persones concretes, i només excepcionalment algú pot actuar com a benefactor de molta gent. Per tant, la clau està en preocupar-nos de la nostra felicitat i de tota la gent que ens envolta.
Retrets contra l’utilitarisme: és una moral freda?
Com la regla utilitarista demana calcular quanta felicitat produeix l'acció (mitjançant el càlcul utilitarista), alguns l'acusen de fomentar el càlcul fred en comptes de la virtut. A diferència de l'utilitarisme clàssic, Mill eleva la mirada de les accions de l'individu a les regles que més beneficien la col·lectivitat, i és evident que un caràcter bo, el d'una persona virtuosa, acaba fent més bones accions i per tant és més útil que el d'un caràcter no virtuós. L'utilitarisme de Mill demana, per tant, contràriament al que diu l'objecció, educar en el sentiment moral a les persones.
Retrets contra l’utilitarisme: és una moral freda?
Alhora, cal tenir present que l'utilitarisme només té en compte la consideració de les conseqüències de les accions, sense cap consideració pel valor moral per les intencions o el motiu pels quals es fa l'acció. En la següent diapositiva teniu un exemple.
Un exemple
Imaginem que l’actriu havia fet pel·lícules de molt èxit, però ara la seva carrera cinematogràfica va de baixa. El seu últim film ha estat un desastre i ha rebut pèssimes crítiques. Llavors, per tornar a fer parlar d’ella, anuncia que es fa membre d’una ONG solidària amb els orfes de l’Àfrica i que els dóna un milió d’euros. Tot seguit es fa fotos amb els orfenets, les revistes lloen el seu bon cor i la seva carrera remunta. Per a Mill, i per als orfes, la motivació de l’actriu resulta perfectament secundària: el que val són les conseqüències dels actes. Si un nen orfe troba llar i aliment, no hi ha res a objectar a l’acció; gràcies a que una actriu ha de cobrir una necessitat subjectiva (fama), un orfe haurà resolt una necessitat objectiva (menjar).
Retrets contra l’utilitarisme: és una moral atea?
És evident que l'utilitarisme no es fonamenta en cap fe, en cap religió.Alhora, també ens ha de ser evident que els principis de simpatia, felicitat general i preocupació per la gent que ens envolta no és incompatible amb la moral cristiana. Per exemple, en tant que l’utilitarisme i el cristianisme defensen valors com la solidaritat, la germanor i l’amor pels altres. Per tant, tot i que l’utilitarisme és una moral laica, no difereix en alguns aspectes de determinades religions.
Retrets contra l’utilitarisme: una moral immoral?
Una crítica comuna (hi ha un model d'examen sobre això) és que el principi d'utilitat és un criteri de conveniència i que, per tant, ens pot portar a fer accions immorals, com ara mentir, si ens resulten útils o afavoreixen els nostres objectius. Mill respon de la següent manera:
Retrets contra l’utilitarisme: una moral immoral?
Per una banda, cal tornar a remarcar que no es tracta de la meva felicitat particular sinó de la felicitat general, i, parlant de la veritat i la mentida, és evident que la veritat és més útil i fomenta més la confiança social que la mentida, com a regla general. Per tant, no hem de mentir. Alhora, totes les regles, per Mill, tenen excepcions, i de vegades mentir pot ser legítim si ajuda a preservar la felicitat dels altres. Hi ha circunstàncies on mentir pot ser un gest d'altruisme i de bona moralitat envers els altres.
Retrets contra l’utilitarisme: una moral immoral?
Per tant, fins i tot una regla evidentment bona com la veracitat pot tenir excepcions, com ocultar informació a un malfactor o protegir algú d’un dany greu que li podem evitar sense cap perjudici. Però aquestes excepcions s’han de reconèixer i limitar a casos molt particulars i específics. Segons Kant, s’ha de dir la veritat independentment de les circumstàncies. Per a Mill, això és absurd: hi ha situacions en què mentir és més útil i moralment superior, no per qüestions egoistes, sinó precisament per evitar dolor a algú altre.
Retrets contra l’utilitarisme: les conseqüències no es poden calcular.
Una altra crítica comuna al càlcul utilitatista és que les conseqüències no es poden calcular, ni com afectarà la felicitat general, o que potser, en una acció determinada, no tenim temps per fer el càlcul. Mill respon a la crítica que “no hi ha temps” per calcular la utilitat abans d’actuar. Diu que l’objecció és absurda: la humanitat ha tingut temps, tot el passat, per aprendre quines accions tendeixen a beneficiar o perjudicar. Per tant, no ens basem en la nostra experiència individual, sinó també en tot allò que la humanitat ha anat aprenent.
Avantatges del criteri utilitarista
Mill defensa el principi d'utilitat i afirma que sempre hi haurà casos de conflictes morals. Almenys l’utilitarisme, per Mill, és superior a la resta de models ètics, ja que dona un criteri concret i aplicable a qualsevol situació i a l'abast de tothom: el principi d’utilitat. El principi d’utilitat dona un criteri per jutjar correctament en el cas de conflicte.
Avantatges del criteri utilitarista
Encara que l’aplicació de l’estàndard utilitarista pugui resultar difícil en situacions amb moltes variables, Mill afirma que és millor que no tenir-ne cap en absolut. En canvi, en altres sistemes, on les lleis morals reclamen totes una autoritat independent, no hi pot haver cap àrbitre legitimat per fer de mitjancer entre elles. L’utilitarisme, com a ètica material, sempre té una resposta concreta si li preguntem “què he de fer?”.
Avantatges del criteri utilitarista
L'utilitarisme: capítol IV
Provar el principi d’utilitat
En el segon capítol Mill ens ha explicat què és l’utilitarisme (és, literalment, el títol del capítol). En el quart intentarà justificar els bàsics de l’ètica utilitarista, començant per una qüestió molt bàsica per ell: que la felicitat és el fi últim de les nostres accions. Si l’utilitarisme afirma que la felicitat és el fi últim de l’acció humana, quin tipus de prova pot oferir per justificar aquesta afirmació? No es tracta de demostrar una acció concreta, sinó de justificar el criteri mateix de la moralitat. És a dir, com podem saber que la felicitat és el bé suprem?
Com hem vist, per la doctrina utilitarista la felicitat no només és desitjable, sinó que és l’única cosa desitjable com a fi: totes les altres coses desitjables ho són només com a mitjans de cara a aquest fi. Tot allò que feu a la vida (incloent-hi estudiar Mill) ho feu per apropar-vos a la felicitat, ja sigui de forma immediata (si gaudiu de l’estudi) o a mitjà termini (si aprovar us ajudarà a complir un objectiu). L’única evidència que pot aportar Mill és de caire empíric: la felicitat és desitjable perquè és clar que la gent la desitja, de la mateixa manera que l’única prova que un objecte és visible és que la gent el veu. Per ell és empíricament evident que tothom busca i desitja la felicitat.
[...]la felicitat de cada persona és un bé per aquesta persona, i que la felicitat general, doncs, és un bé per a la suma de totes les persones. Amb això la felicitat adquireix un títol legítim a ser un dels fins de la conducta, i conseqüentment un dels criteris de la moralitat. Ben al contrari que Kant, Mill ens diu que la felicitat ha de ser un dels criteris de la moralitat, és a dir, de com jutgem les accions, sempre tenint en compte, com diu a la cita superior, que el bé més gran no és la felicitat individual, sinó la felicitat general.
Recordem que per Kant, davant d’un concepte tan difús, no es pot construir una ètica sòlida. Pel filòsof de Königsberg, la felicitat és un regal de l’atzar, un cop de sort. Coneixem realment, què és el que ens fa feliços, o més aviat ens ho imaginem, sense tenir-ho gaire clar?. De nosaltres depèn la possibilitat de ser bons, no de ser feliços. La felicitat, per tant, ha de ser un objectiu indirecte, una mena d’efecte col·lateral de les nostres accions, no una meta deliberada. L’ètica de Kant no constitueix una teoria sobre com fer-nos feliços sinó sobre com hem de fer- nos dignes de la felicitat. Recordatori de Kant, de cara, per exemple, a una possible comparació/situació :)
Objecció: i no hi ha gent que desitja la virtut en si mateixa, com a fi en si mateix? No hi ha coses que no fem en vista a ser feliços, sinó per simple qualitat d’excel·lència moral, per ajudar als altres? Porto a la iaia al dentista, per exemple, per ser virtuós, perquè és el correcte, però no perquè rebi plaer ni eviti dolor (sorry iaia). Els crítics del criteri utilitarista consideren que hi ha altres fins de l'acció humana a més de la felicitat, com s’ha vist a l’exemple anterior. Mill respon que això no és gens incompatible amb l’utilitarisme. La virtut és certament desitjable, inclús s’ha de desitjar desinteressadament, però com a fi últim, sinó com a mitjà.
Mill afirma que els ingredients de la felicitat són molt variats: a mi em pot fer molt feliç estar a casa veient una pel·lícula mentre faig la croqueta al sofà i a una altra persona passar tot el dia fent una excursió llarguíssima. Cada ingredient a partir del qual construïm la nostra felicitat és desitjable en ell mateix, i no merament considerat com una part que incrementa el conjunt. El principi d’utilitat no implica que els plaers com la música, per exemple, només siguin mitjans per assolir la felicitat. Aquestes coses es desitgen i són desitjables en elles i per elles mateixes; a més de ser mitjans, també formen part del fi. Per tant, tot i que la música formi part de la meva felicitat, té valor també per si mateixa, i no només com un mer mitjà per assolir-la.
Per tant, la felicitat no és una idea abstracta, sinó un tot concret; i aquestes coses (els diners, la fama, els gats) són algunes de les seves parts. I la virtut (tornant al tema principal), pels utilitaristes, és un dels béns d’aquesta descripció i, per tant, forma part de la felicitat. Mill, per tant, intenta fer compatible que si porto a la iaia al dentista és, en definitiva, també per causes hedonistes, especialment per evitar el seu dolor.
Alhora, Mill emfatitza en què el desig cap a les coses que la gent persegueix a la vida (els diners, la fama) no és diferent del desig de felicitat, com tampoc no ho són l’amor a la música o el desig de salut. Si volem diners, és per comprar coses, i aquestes coses ens donaran felicitat (en principi). Si volem fama és per ser reconeguts, perquè assumim que això ens farà sentir bé. Aquests elements s’inclouen en la felicitat. De ser un mitjà per la felicitat, esdevenen un ingredient principal de la idea de la felicitat d’un individu. Allò que abans es desitjava com a instrument per aconseguir la felicitat, passa a ser desitjat per si mateix. Però des del moment que és desitjat per si mateix, esdevé una part de la felicitat. La persona és feliç, o pensa que ho seria, amb la mera possessió; i és infeliç si no l’arriba a aconseguir. El desig d’aquestes coses no és diferent del desig de felicitat [...].
El principi liberal
“L’única finalitat per la qual és justificable que la humanitat, individualment o col·lectivament, s’immisceixi en la llibertat d’acció d’un o qualsevol dels seus membres és la seva pròpia protecció. Que l’única finalitat per la qual el poder pot, amb ple dret, ser exercit sobre un membre d’una comunitat civilitzada contra la seva voluntat és evitar que perjudiqui els altres. El seu propi bé, físic o moral, no és una justificació suficient”.
El principi liberal
En definitiva, ningú pot ser obligat ni coaccionat mentre no perjudiqui als altres. En la part que l’incumbeix merament a ell, la seva independència i llibertat és, de fet, absoluta. Com va dir Mill, “sobre si mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l’individu és sobirà”.
Diferències respecte a l’Utilitarisme clàssic
A Sobre la llibertat, la llibertat social o civil és la certesa que la societat i l'Estat respectaran el llindar entre esfera pública i esfera privada. La llibertat és per a Mill també el dret a tenir intimitat. Com a liberal, Mill considera que l‘humà és indestriablement un ésser extern (interessat en els afers públics) i intern (amo de si mateix) i per tant el que busca és una concepció de la llibertat que alhora sigui absoluta en el nivell particular i útil, com a creadora de diversitat. En definitiva, John Stuart Mill, que coneixia prou bé l'utilitarisme primitiu del seu pare James Mill i de Bentham, acusats de crear una teoria que no respectava la subjectivitat dels humans, va voler salvar sempre l'aspecte creador de la personalitat i el dret a la diferència.
El principi del dany. El principi bàsic del liberalisme de Mill
El principi del dany
La tirania de la majoria
La societat, doncs, no pot legislar sobre la vida privada. Més aviat al contrari, la llibertat és el dret a la no-interferència i, per això, comporta la protecció de la diversitat contra tota opressió La tirania de la majoria, segons John Stuart Mill, és el perill que, en una democràcia, la majoria imposi la seva voluntat de manera opressiva sobre les minories. Mill advertia que no només l’Estat pot limitar la llibertat, sinó també l’opinió pública dominant. Per això defensava la protecció dels drets individuals i de la llibertat d’expressió com a límits indispensables al poder de la majoria.
Llibertat i felicitat
Llavors, és igual de desitjable que els ingredients de la meva felicitat siguin la fama i els diners, a què ho sigui la virtut?
No, hi ha una diferència intrínseca. La virtut fa que la persona que la té sigui beneficiosa per als altres, mentre que les altres coses (la fama, l’ànsia pels diners) sovint fan que la persona pugui ser perjudicial per als altres, mentre que no hi ha res que contribueixi més a la felicitat general que el cultiu de l’amor desinteressat a la virtut. L’utilitarisme tolera tots aquests desitjos (diners, fama, anar de festa, adoptar gats) pel simple fet que no hi ha arguments a priori per oposar-s’hi (principi del dany), però demana que es cultivi l’amor a la virtut per sobre de tot, ja que està per damunt de totes les coses importants per a la felicitat general.
En resum: L’únic que desitgem en realitat és la felicitat, és el fi últim, però és un conjunt de plaers concrets. Cada plaer, de forma aïllada, el desitgem com a part de la felicitat. Per tant, l’ésser humà no desitja res que no sigui part de la felicitat o un mitjà d’ella. Els diners són desitjables per comprar el que mengem; la fama, per les facilitats que els altres estan disposats a donar a qui és reconegut socialment, i la virtut, perquè ens fa més tractables i els altres busquen la nostra companyia i ens aprecien. Tot i això, la virtut té un lloc especial entre aquests ingredients, perquè és beneficiosa pel conjunt de la societat.
Si és així, si la felicitat, com a plaer o absència de dolor, és l’únic fi de l’acció humana, i el seu foment és el criteri pel qual hem de jutjar la conducta humana, i d’això se segueix necessàriament que aquest ha de ser el criteri de la moralitat.
Kant: però la moralitat no consisteix a obeir la voluntat, sovint sobreposant-nos als nostres propis desitjos (inclinacions)? Si vull aprovar l’examen, hauré d’estudiar encara que desitgi veure una sèrie. No és, precisament això, actuar rectament? Mill admet que la voluntat i el desig són dos coses diferents. La voluntat, el fenomen actiu, és una cosa diferent del desig, l’estat de la sensibilitat passiva, i si bé inicialment brota d’aquesta, amb el temps pot arrelar i separar-se de la soca d’on prové pel poder de l’hàbit.
Suposem que vull estudiar, però que desitjo veure el partit de Champions d’aquesta setmana. El conflicte és entre el que vull i el que desitjo. Ara bé, com és que vull estudiar? En l’origen, el que ha orientat la meva voluntat cap a l’estudi és que desitjo arribar a ser, per exemple, metge, pel plaer que m’imagino que em proporcionarà. Per tant, més que un conflicte entre el desig i una cosa que li és contrària, el que hi ha és una tensió entre dos desitjos diferents: un fàcil d’acontentar (veure la Champions) i un altre que demana molta feina (arribar a ser metge). Com que la felicitat és una suma de plaers concrets, cercant-la a vegades ens trobem moguts per desitjos de coses diferents que, en alguns moments, poden resultar incompatibles.
La clau de la resposta de Mill és, per tant, que la voluntat és filla del desig i que només escapa de la seva influència a partir de l’hàbit (Aristòtil ja deia que la virtut era un hàbit!). Així, si vull fer una mica d’esport cada dia és perquè desitjo salut; em va costar adquirir l’hàbit, però, un cop adquirit, incorporo l’acció al meu dia habitual sense pensar més en la salut. La força del costum fa que el realitzi sense haver d’alimentar constantment en el desig d’estar sa, sinó perquè és el que faig cada dia. D’aquesta manera, la voluntat se separa del desig.
Només és possible animar la voluntat a ser virtuosa si s’associa fer el bé amb el plaer, o fer el mal amb el dolor, o evocant i imprimint i fent sentir a la persona l’experiència del plaer i el dolor que van naturalment units a l’una i a l’altra; un cop aconseguit això la persona actuarà sense cap pensament de plaer ni dolor. Actuar bé (virtuosament) no només ens aporta plaer a nosaltres, sinó a tothom qui està al nostre voltant -> Friends
Com que els plaers que deriven de la gratificació de les facultats superiors demanen (plaers superiors), a vegades, més esforços, els bons hàbits són un mitjà necessari, perquè ens aporten la constància que la satisfacció que algunes d’aquestes facultats elevades requereixen. Per tant, aquesta voluntat no és intrínsecament un bé, sinó un mitjà per al bé; i això no contradiu la teoria utilitarista que no hi ha res que sigui un bé pels éssers humans sinó en la mesura que sigui plaent en si mateix, o un mitjà per aconseguir un plaer o evitar un dolor, quedant així, justificat l'hedonisme del principi d'utilitat. En acabat, per Mill, queda novament demostrat que la felicitat és l’únic fi últim de totes les nostres accions, i per tant és l’única cosa desitjable per ella mateixa.
Com que els plaers que deriven de la gratificació de les facultats superiors demanen (plaers superiors), a vegades, més esforços, els bons hàbits són un mitjà necessari, perquè ens aporten la constància que la satisfacció que algunes d’aquestes facultats elevades requereixen. Per tant, aquesta voluntat no és intrínsecament un bé, sinó un mitjà per al bé; i això no contradiu la teoria utilitarista que no hi ha res que sigui un bé pels éssers humans sinó en la mesura que sigui plaent en si mateix, o un mitjà per aconseguir un plaer o evitar un dolor, quedant així, justificat l'hedonisme del principi d'utilitat. En acabat, per Mill, queda novament demostrat que la felicitat és l’únic fi últim de totes les nostres accions, i per tant és l’única cosa desitjable per ella mateixa, quedant demostrat el valor del principi d'utilitat.
Examen 1
S’ha d’admetre que en general els autors utilitaristes han situat la superioritat dels plaers mentals sobre els corporals principalment en el fet que són més permanents, més segurs, menys costosos, etc., que els altres; és a dir, en els seus avantatges circumstancials, més que no pas en la seva naturalesa intrínseca. En tots aquests punts els utilitaristes han demostrat plenament el que volien; però podrien també, i d’una forma totalment consistent, haver adoptat un altre fonament que podem qualificar de més elevat. Perquè reconèixer que alguns tipus de plaer són més desitjables i més valuosos que d’altres resulta del tot compatible amb el principi d’utilitat. Seria absurd que, mentre en la consideració de totes les altres coses es té en compte tant la qualitat com la quantitat, en l’apreciació dels plaers s’hagi de suposar que només compta la quantitat. […] És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.
Examen 2
La doctrina utilitarista és que la felicitat és desitjable i que és l’única cosa desitjable com a fi: totes les altres coses només són desitjables com a mitjans per a aquest fi […]. L’única prova que es pot donar que un objecte és visible és que de fet la gent el veu. L’única prova que es pot oferir que un so és audible és que la gent de fet el sent: i així pel que fa a les altres fonts de l’experiència. De manera semblant, entenc que l’única evidència que és possible aportar que una cosa és desitjable és que la gent de fet la desitja. […] L’única raó que es pot donar a favor que la felicitat general és desitjable és que tota persona, en la mesura que creu que la pot assolir, desitja la pròpia felicitat. Doncs bé, com que això és un fet, no solament tenim tota la prova que és possible donar en aquest cas, sinó també tota la prova que es podria exigir, que la felicitat és un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per a aquella persona, i que la felicitat general és, doncs, un bé per a la suma de totes les persones. Amb això, la felicitat adquireix el títol de ser un dels fins de la conducta i, consegüentment, un dels criteris de la moral. Però això per si sol no demostra que sigui el criteri únic. Per a ser-ho, semblaria necessari mostrar no solament que la gent desitja la felicitat, sinó també que no desitja mai cap altra cosa. Ara bé, és ben palpable que la gent de fet desitja coses que en el llenguatge corrent són decididament diferents de la felicitat. Desitgen, per exemple, la virtut i l’absència de vici […].
Posa’t a prova
https://kahoot.it/challenge/?quiz-id=f2935d7f-b9c2-4ba0-8f68-37b945d64dfc&single-player=true