Aina Carramiñana Redondo
El masclisme a Laura a la ciutat dels sants
Pàg. 161
Pàg. 96
Pàg. 298
Pàg. 259
Pàg. 73
Pàg. 273
Pàg. 79
Pàg. 239
Pàg. 160
La Laura ha començat a tremolar; no vol creure la sospita horrible i no gosa moure’s presa d’esglai; però sent el manyoc espinós de la barba del vell que li puja pel coll, li arriba a la galta i al llavi; una mà se li acosta.
(...) en Tomàs era massa sincer per a dissimular que en aquella dona no trobava l’incentiu de quan la conegué: hi veia la repetició del primer període, sense res de nou, sense sorpreses. Prou era de lloar que un home com ell hagués mantingut viu tant de temps el desig per una sola dona. A més, la Laura ja no cridava l’atenció com abans.
- Vull anar-hi amb vosaltres, perquè a casa meva mano jo i prou. Hi vindràs de grat o per força. Vull que vegin que encara et sé lluir, i et posaràs ben escotada, que no em fa por ningú. Aniré a trobar en Pere, i si no vol venir a veure’t davant de tothom, te’l portaré arrossegant per una orella.
- Perquè la veieu vestida - observa l’arrendador de la plaça de toros, que sol publicar versos coixos amb intencions verdaguerianes al setmanari local-. Despulla-la, i ja veuràs si és menjar fi.
- No!- protesta la Laura; però en Tomàs l’aixeca a pes de braços i se l’emporta al dormitori, bàrbar amb pijama. Ella ja no protesta, tanca els ulls perquè fa massa sol…
Les dones sospiren, alliberades d’aquells monstres que els han engargussat menjar i diners i que els han envellit el cos amb blaus i macadures.
(independència de l’home que pot intentar qualsevol aventura divertida sense por que el prenguin per candidat a marit i la seguretat de trobar a casa una dona bonica per a les estones en què no en teniu cap altra a mà).
A més, a Comarquinal, una senyora que es respecti, si per cas ha de sortir sola no va amb presses; podria fer mal-pensar.
En Tomàs venia per complir, amb presses d’home de negocis. S’estava a les Aulines un o dos dies, impacientat, distret, avorrit; increpava la germana per les mínimes faltes o bé per omissions imaginàries, renys que ella escoltava amb docilitat de criat. I aquell home que no havia treballat mai se’n tornava de pressa cap a Comarquinal, cap a festes majors o cap a la festa ininterrompuda de la Barcelona divertida, amb el sentiment d’haver complert com a germà i com a marit, amb l’esperança que pot ser el mes entrant la Laura li anunciaria la probabilitat d’un hereu.
El masclisme a Laura a la ciutat dels sants
PV2024 Carramiñana Redondo, Aina
Created on February 2, 2026
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Timeline video
View
Images Timeline Mobile
View
Sport Vibrant Timeline
View
Decades Infographic
View
Comparative Timeline
View
Square Timeline Diagram
View
Timeline Diagram
Explore all templates
Transcript
Aina Carramiñana Redondo
El masclisme a Laura a la ciutat dels sants
Pàg. 161
Pàg. 96
Pàg. 298
Pàg. 259
Pàg. 73
Pàg. 273
Pàg. 79
Pàg. 239
Pàg. 160
La Laura ha començat a tremolar; no vol creure la sospita horrible i no gosa moure’s presa d’esglai; però sent el manyoc espinós de la barba del vell que li puja pel coll, li arriba a la galta i al llavi; una mà se li acosta.
(...) en Tomàs era massa sincer per a dissimular que en aquella dona no trobava l’incentiu de quan la conegué: hi veia la repetició del primer període, sense res de nou, sense sorpreses. Prou era de lloar que un home com ell hagués mantingut viu tant de temps el desig per una sola dona. A més, la Laura ja no cridava l’atenció com abans.
- Vull anar-hi amb vosaltres, perquè a casa meva mano jo i prou. Hi vindràs de grat o per força. Vull que vegin que encara et sé lluir, i et posaràs ben escotada, que no em fa por ningú. Aniré a trobar en Pere, i si no vol venir a veure’t davant de tothom, te’l portaré arrossegant per una orella.
- Perquè la veieu vestida - observa l’arrendador de la plaça de toros, que sol publicar versos coixos amb intencions verdaguerianes al setmanari local-. Despulla-la, i ja veuràs si és menjar fi.
- No!- protesta la Laura; però en Tomàs l’aixeca a pes de braços i se l’emporta al dormitori, bàrbar amb pijama. Ella ja no protesta, tanca els ulls perquè fa massa sol…
Les dones sospiren, alliberades d’aquells monstres que els han engargussat menjar i diners i que els han envellit el cos amb blaus i macadures.
(independència de l’home que pot intentar qualsevol aventura divertida sense por que el prenguin per candidat a marit i la seguretat de trobar a casa una dona bonica per a les estones en què no en teniu cap altra a mà).
A més, a Comarquinal, una senyora que es respecti, si per cas ha de sortir sola no va amb presses; podria fer mal-pensar.
En Tomàs venia per complir, amb presses d’home de negocis. S’estava a les Aulines un o dos dies, impacientat, distret, avorrit; increpava la germana per les mínimes faltes o bé per omissions imaginàries, renys que ella escoltava amb docilitat de criat. I aquell home que no havia treballat mai se’n tornava de pressa cap a Comarquinal, cap a festes majors o cap a la festa ininterrompuda de la Barcelona divertida, amb el sentiment d’haver complert com a germà i com a marit, amb l’esperança que pot ser el mes entrant la Laura li anunciaria la probabilitat d’un hereu.