Ruta Literària Les Garrigues
COMENÇAR
Un viatge per la terra escrita
Aquest projecte cultural et convida a redescobrir la comarca a partir de la mirada dels escriptors que l’han retratada. Un viatge pels textos d’autors que n’han capturat l’essència, per entendre com el paisatge, la gent i la cultura d’aquesta terra han inspirat paraules i emocions al llarg del temps.
Llegir més
BIBLIOTEQUES
RUTA LITERÀRIA
Ruta literària de les Garrigues. Pla comarcal de Lectura.
Introducció i marc general
Impacte i valor afegit del projecte
Descripció del projecte
Finançament i suport institucional
Justificació del projecte
Objectius del projecte
Col·laboradors/es
Paper de les biblioteques i treball en xarxa
Conclusions
Terra escrita
Gent
Introducció
Oli
Festes
Clima
Patrimoni
Paisatges
Aigua
Gastronomia
Biblioteques
Biblioteca Comarcal
Biblioteca filial +3.000 hab.
Biblioteca
Sala de lectura
Bibliobús
PUIGGRÒS
JUNEDA
ARBECA
LA FLORESTA
ELS OMELLONS
LES BORGES BLANQUES
L'ESPLUGA CALBA
CASTELLDANS
EL COGUL
FULLEDA
GRANYENA DE LES GARRIGUES
VINAIXA
TARRÉS
L'ALBAGÉS
EL SOLERÀS
CERVIÀ DE LES GARRIGUES
L'ALBI
ELS TORMS
LA POBLA DE CÉRVOLES
EL VILOSELL
JUNCOSA
LA GRANADELLA
BELLAGUARDA
BOVERA
Introducció
TORNAR A TERRA ESCRITA
Josep Vallverdú
Josep Pla
Ignasi Aldomà
Joan Santamaria
La desconeguda
El viatge
El topònim
El territori
La bellesa
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El topònim
Com en el cas de l’Urgell o la Segarra, amb les Garrigues trobem un topònim històric d’un gran arrelament popular que s’ajusta ben poc a les àrees de mercat i a les comarques que s’han dibuixat per organitzar administrativament el país. D’entrada, potser la comarca s’hauria hagut d’anomenar les Coscolles, que és el nom popular del garric a la plana, o, encara millor, les Oliveres, que seria la translació de l’Al Zaitun que donava nom a l’àrea en època àrab. Al cap i a la fi, aquestes són les dues plantes que exemplifiquen l’essència natural o agrícola de la comarca natural o popular, la qual presenta una notable coincidència amb el que avui és l’àrea de la denominació d’origen de l’oli de les Garrigues. De fet, l’oli és encara avui dia el producte estrella de la comarca i tots els pobles li reten tribut i homenatge, amb sengles fires de l’oli que han convertit en la seva festa gran.ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p. 245.
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El territori
Si llavors gireu el cap endavant, l’espectacle se us fon de sobte. Passat aquest turó burell, de panxa roma i esquitxat d’arços i mates violades, entreu de ple a les Garrigues, i la visió de la terra nua, infinita, ajupida i callada us estremeix el cor profundament. Aquell clap paradisial, que heu deixat als peus de la Bordeta, és la follia, el rabeig d’una encantària delirant, la terra feta carn voluptuosa... Aquesta infinitat de món, que ara us surt als ulls, és la “terra” feta terra, feta santa, feta mare, feta entranya viva i oberta per a parir amb dolor el nostre pa de cada dia. Sembrats, guarets, rostolls socarrats pel sol; fileres d’oliveres gràvides, grises, cellajuntes, immòbils... La terra fa una ondulació somorta; sembla un cobrellit de pobre, apedaçat amb parracs bruts. Ni una gala, ni un floc, ni una floreta, ni un arbre que faci bonic, ni una mota xiroia de verd tendre, ni un rajolí d’aigua corredora. Tot té un posat auster, un to moscat de sallagusa de frare. Del fons de les regateres dels campells llaurats puja una fortor acre de llevat, i l’aire té un regust violent de polsina de serra descarnada, de boll, de llana de ramat, de fem, de timons d'espart i de fumera de formiguers. Quin recolliment! La terra, tristona i callada, treballa i germina amb una serena placidesa, amb una humilitat de mare vella. Ella és la perennitat de la raça, perquè és pols deis nostres ossos, sang del nostre cos i aliment que assacia la nostra fam. Terra de pa, terra d'oli, terra eixuta i pelada, terra amorosa i soferta, quina poesia tens!
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El territori
Aquest silenci pregon que t'embolcalla, aquesta malenconiosa solitud que t'amoixa, aquest sol bleïdor que et deixa exhausta sovint, aquests nuvolets de rosa que passen gronxant-se esbalaïts per l'estesa immutable del teu cel tan blau com els ulls de la Mare de Déu, aquest assedegament que sempre tens a les entranyes clivellades, aquesta muda tragèdia que hi ha en la teva faç bruna i arrugada... quina amor més religiosa i maternal inspiren! Però també ets prodigiosa, quan vols. Que caigui la pluja desfeta, que l'aigua xarbotant i fangosa que davalla dels tossals arrosi aquests terrossos aspres i empedreïts i t'amari tota de força fecundant... Ah, quin rejoveniment, aleshores; com granes, com floreixes, com rius, com t'esbadelles de grassor; quina claror de garberes, quina aroma de forment, quina regalimor d'oli i quina cantadissa a les eres, als camins i als corrals! Terra de les Garrigues, terra bíblica... Sembla talment que l'esperit de Jehovà demori damunt la solitud deis teus camins que no s'acaben mai i en la ratlla nítida deis cims deis serrats boteruts que et tanquen per totes bandes. Cau la tarda. El tirany s'esmuny entre feixes de sembrats tendres. Totes les cases fan una ombra allargassada i violàcia; els plans de Melons i de l'Astor es van colgant a poc a poc sota un boirim humit; el casalot de Vinatesa s'alça com una rebava de la terra; Alfés i Sudanell, lluny, com dos crostons de fang de cuit...
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El territori
En l'hora quieta i grisa els bens dels ramats esbandeixen ça i lla la trista morenor del camp condormit; acimat a un marjal, estintolat en el gaiato, el pastor, en passar, us mira amb uns ulls aturats i pansits de cansament; per la vessant d'un coster un home llaura i el seu cant, com un plany enyoradís, us fa arrupir el cor; al davant us va un carro que grinyola peresós; trobeu colletes d'homes amb l'aixada al coll o a cavall de les mules que arrosseguen l’arada; al portell d'una cleda un quisso pelut i ferotge us lladra amb uns udols que l’eco fa rebotre de turó en turó... Terra bíblica! El record d'Israel us surt pertot; en el paisatge, en l’ambient, en els conreus, en els fruits de la terra grumollosa, en la rudesa dels homes i en la vivor dels ulls negres de les dones. El sol fa un pampalluc darrera la serra d'Alfés, i tota la terra es torna morada. Se sent el toc d'una campana que puja d'un fondal. El cel s'esborra lentament. A la capçana d’un oliver tremola un estel com un diamant. Canta un gall tardà. Ja es veuen les corpentes punxegudes dels pallers de les eres de la Devesa. SANTAMARIA, Joan (1954). Visions de Catalunya (Catalunya Nova). Barcelona: Editorial Selecta. p.31-33
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El viatge
En el camí de Montblanc a les Borges Blanques, a l'esquerra, trobem la comarca de les Garrigues, a l'extrem sud occidental de les terres de Lleida i que, en contrast amb la majoria d'elles, ofereix característiques d'una pobresa considerable. Hem penetrat aquestes terres i hem gaudit per unes hores de l'encant de la seva profunda pau.
Les Garrigues tenen al nord el pla de Lleida i d’Urgell; a llevant, la Conca de Barberà i la Segarra; a migdia, el comtat de Prades i el Priorat; a ponent, la Ribera d'Ebre. La comarca és d’una orografia inextricable però, en general, pot resumir-se dient que la serra de la Llena, que la separa de la Conca de Barberà, desguassa les seves aigües sobre el Segre. La serra de la Llena, que s'inicia al final de la calma de la Segarra, s'allarga cap a l'oest fins a confrontar amb el Montsant. Forma un massís aspre, àrid i de ràpida ascensió sense que les seves alçades presentin terrasses dignes de ser notades per la tendència de les capes geològiques a la verticalitat. La seva alçada màxima és La Tossa (1018 m.).
Al seu camí cap a ponent, la Llena descendeix suaument i forma un estrep al sud que s'anomena la Serra del Penjat, i mor en la calma d’Almatret, on hi ha un punt en el que es donen cita els termes d'Almatret, Riba-roja i Faió, que pertanyen a tres comarques diferenciades.
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El viatge
La profusió orogràfica de les Garrigues fa que abundin en ella les petites valls o “vallades” com les anomenen al país, de curs breu i d'importància secundària. Gairebé totes s'originen a la serra de la Llena i a les seves derivacions. L'artèria vital de la comarca és un modestíssim riu, el Set, que neix al peu de La Tossa, travessa el Vilosell i Cervià, rega els termes de l'Albagés, Cogul i Aspa, i s'esmuny pel d'Alfés per a després travessar els de Sunyer, Montoliu i Sudanell, desembocant així al Segre a poca distància de l'últim poble esmentat. A ambdós costats aquest riu es troben les vallades, que són seques la major part de l'any degut a l'estructura del terreny i a les condicions climatològiques del país; quan plou, no obstant això, són torrencials. Una altra artèria encara que menys important vessa les seves aigües a l'Ebre davant de Flix. S'inicià a la Pobla de Granadella, continua cap a la Granadella i Llardecans i Maials, amb els noms de Vall Major, Vall del Molí i Vall de Sant Joan, i mor davant mateix de Flix. El país forma, doncs, un gran pla inclinat recolzat sobre el coixí una mica dur de la serra de la Llena. Plana que baixa cap al Segre i l'Ebre. Quan arriba a la proximitat d'aquests rius, el país s’ondula suaument i forma perfils llargs.
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El viatge
El seu color ve donat per la geologia; la seva part alta és de conglomerats oligocènics formats per capes de calç, sorrenca, margues i guix. A la part baixa, per les terres al·luvials de les terrasses que baixen sobre el Segre. En conjunt, tot pren la forma d’un país blanquinós i d'aspecte àrid sobre el que la llum es dilueix i formigueja empastada. Aquest color de fons s’explica per una falta de pluges crònica i recalcitrant. Les Garrigues formen part de la Catalunya seca, assedegada, ossificada. A les seves breus primaveres i tardors plou una mica. L'hivern és dur i l'estiu calorós i interminable. Les pluges tenen gran força erosiva i els corrents d'aigües són torrencials. La falta d'arbres fa que les aigües no puguin ser detingudes. El país va quedant als ossos. Tot en ell està per repoblar. La comarca és cada dia més blanquinosa. Davant del color desagradós del país es comprèn que les dones portin grans mocadors negres al cap que els hi tapen mitja cara.
PLA, Josep (1951). “Les Garrigues”. Destino. 7 de juliol de 1951. p.4
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
La desconeguda
Posseeixen una retòrica literatura, però una bibliografia científica més aviat escassa. Hom diu que constitueixen la comarca de Catalunya menys coneguda, i possiblement, aquesta afirmació no està lluny de la veritat més objectiva.Les dades que el públic coneix són referides a l’eixutesa del terrer, a la migradíssima pluviometria, a la llunyania dels centres industrials i a la incòmoda comunicació, al fet que constitueixin una comarca tancada, amb una vida pròpia ben independent de les comarques circumveïnes, i a la tradició.
Els qui han escrit a propòsit d’aquesta comarca fan constar, endemés, talment ho faria un escriptor castellà de la generació del 98 amb referència a la Castella empobrida, la condició estoica, resignada, coratjosament serena davant l’adversitat, de la gent que hi habiten.
VALLVERDÚ, Josep (1972). Viatge entorn de Lleida. Barcelona: Selecta. p.227
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
La bellesa
Com totes les terres de secà, però més particularment les que són atossalades, les Garrigues tenen una particular bellesa en primavera. Les mil i una flors humils, blaves, grogues o blanques, de les mates a la vora de la ruta o al fons dels barrancs, fan el contrapunt, juntament amb el vermell dels conillets, a la tofa negrenca de les alzines i verd dels pins. Qualsevol indret de les Garrigues és bell quan la força de la planta anuncia la bleïdora eixutesa de l’estiu.
VALLVERDÚ, Josep (1972). Viatge entorn de Lleida. Barcelona: Selecta. p.237
Clima
TORNAR A TERRA ESCRITA
Jesús Mª Villafranca
Jordi Nogués
Ignasi Aldomà
Ignasi Revés
Pluja
Insolació
Calor
Neu
Sequera
Pluja
Clima
TORNAR A TERRA ESCRITA
Meritxell Gené
Pep Coll
Miquel Mª Gibert
Marinada
Boira
Aire
TORNAR A CLIMA
Insolació
De moment, tot això són anècdotes que no canvien el component essencial del temps atmosfèric que és el d’una gran plana de calmes amb poques pluges i una bona insolació. Perquè contra el que pugui donar a entendre el tòpic de la boira, la solellada al llarg de l’any és impressionant. Al centre de la plana, concretament a l’entorn de Juneda, s’enregistra la màxima insolació a Catalunya, com bé coneixen els qui es dediquen a les plaques solars i altres aprofitament termoelèctrics i com corrobora l’escampall de plantes fotovoltaiques, més conegudes com a horts solars. ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.51
TORNAR A CLIMA
Neu
Qui mos ho havia de dir, eh, que la cosa aniria així? Primer, van donar fred i va acabar nevant, després, van donar boirines ocasionals i la boira va durar deu dies seguits a partir del migdia de l’endemà de nevar. Deu dies. Un dia després de l’altre, sense parar. Recordo que el mateix diumenge vaig sortir al terrat, encara feia alguna ullada de sol, i vaig mirar el termòmetre: sis davall zero! La mare del Tano, quin fred! Però això no va ser res, no. Deu, onze, dotze, quinze davall zero a les nits. Tot nevat i a sobre gelant. No n’hi havia prou amb lo fred que produeix la neu que se li havia d’afegir, damunt, la bromota gebradora. Lo blanc de la neu brillava quan se suposava que era de dia. Però aquella brillantor no era un senyal de boniquesa, no, sinó de malesa. Ben aviat los oliverets més petits van quedar tots fulminats pel fred. I mira que els amos van córrer a espolsar-los la neu de sobre quan començaven a pintar bastos. Fins i tot algun los va tapar amb sacs de cap per avall, però no va servir de res. Després va tocar el torn als més grandets, que tampoc no es van escapar de l’epidèmia. Tots rostits. Curiós, no, que el fred pugo rostir? Coses més estranyes s’han vist.
REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.163
TORNAR A CLIMA
Pluja
En Joan va mirar per la finestra. Les gotes que lliscaven pel vidre feien l’efecte de disputar una cursa a veure qui arribava més aviat al marc inferior. A vegades, una s’ajuntava amb una altra, i després amb una altra, i la bola d’aigua es tornava més botida, més pesant, més ràpida. Darrere seu quedaven les roderes, que durant una estona semblaven assecar-se, però on ben aviat tornaven a transitar altres gotes.
Va imaginar com l’aigua circulava, com baixava de dalt de tot del poble, de la part on hi havia l’església vella i derrotada, i trampejava com podia el laberint de carrers escanyats de Vilanova. Als llocs més plans i enclotats del poble es formaven tolls, bassals que es convertien en la superfície ideal perquè els cotxes hi practiquessin esquí aquàtic. L’aigua que aconseguia fugir del nucli urbà desguassava a baix, a la vall, i se n’anava lluny, ben lluny, a engreixar el cabal d’un curs d’aigua que no era producte d’un dia de pluja primaveral.
REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.27
TORNAR A CLIMA
Calor
Aquell juliol era extremadament calorós. Passejar pel carrer era com viure a cal forner i, al migdia, dins el forn quan aquest funcionava a plena combustió. Tampoc s’hi veia ningú, a aquelles hores. La gent allargava la migdiada tant com podia; no tothom descansava, però sí que l’activitat quedava reduïda a allò que fos imprescindible. I l’etern i inacabable tema de la sequera. És que la gent no sabia parlar de res més? La conversa era clavada un cop i un altre. I fossis allà on fossis, fins i tot les paraules eren idèntiques.
NOGUÉS, Jordi (2025). Les oliveres d’or. Barcelona: Rosa dels vents. p.107-108
TORNAR A CLIMA
Sequera
La calor era tòrrida, exagerada. Ara, gairebé al migdia, el sol queia en vertical, i concentrava individu, ombra i calor tot en un mateix punt.
—No ha servit de gran cosa —em deia en López i Jover.
Ahir, per apaivagar la calor i l’extrema sequera, la població de les Borges d’Urgell, amb el mossèn al capdavant, va treure en processó la Mare de Déu del Carme per demanar-li ajut en aquells moments tan difícils. Ja ho havien fet el dia de l’onomàstica de la Mare de Déu, el setze de juliol; ja aleshores no havia servit de res, ja que no va caure ni una miserable gota en tot el terme, ni tampoc a bona part del territori lleidatà i tarragoní.
NOGUÉS, Jordi (2025). Les oliveres d’or. Barcelona: Rosa dels vents. p.180
TORNAR A CLIMA
Pluja
Fa setmanes que esperes l’arribada de les pluges. Avui,
núvols espessos d’un gris obscur
avancen lentament per la cresta
de la muntanya. Ja no és com abans,
quan els homes miraven el cel
i confiaven que els seus precs
serien escoltats. Ara dormen tranquils
i l’aigua s’espera acanonada. Potser tu
ets l’únic veí que en aquest instant
observa com passen els núvols,
i potser ets l’únic que roman despert
tot esperant LA PLUJA tan enyorada.
VILLAFRANCA, Jesús Mª (2014). Tan sols una ombra. Fonoll: Juneda.
TORNAR A CLIMA
Aire
El sol de novembre es decandia als pinars del camí de les Figueres i devia anar cap a llevant, sinuós, un vol d’estornells. Era la primera hora de la tarda i, a la volta del cel, només hi havia un núvol que penjava, esgarrifat, d’aquell abisme blau. Llavors el Cirineu va aturar la tartana per donar l’estona de repòs a les bèsties. Se sentien les veus dels qui collien l’oliva, mentre l’aire, tallant, que bufava de Morella, els gelava els dits. GIBERT, Miquel M. (2006). La victòria de la creu. Barcelona: Proa. p. 129
TORNAR A CLIMA
Marinada
L'ombra Tornem juntes
a casa nostra,
de bracet amb la marinada
que bufa cada tarda.
Mare, que hi ets?
Ets tu?
Et noto.
Pel carrer de Fulleda,
Sé que hi ets.
GENÉ, Meritxell (2018). Després dels esbarzers. Lleida: Pagés. p.69
TORNAR A CLIMA
Boira
Giren al mig de la carretera amb les sirenes esgaldinyant a tota hòstia. Feta la maniobra, i encarats de nou en direcció a les Borges, li fa apagar la sirena per no cridar l’atenció dels perseguits. De seguida, però, l’han de tornar a engegar, per poder saltar en vermell els semàfors de la població. Un cop deixada enrere l’última avinguda, la boira esdevé tan espessa que gairebé es podria tallar amb un ganivet. Aviat, el parpelleig d’una llumeta aixeca els ànims del capità, només per uns segons, els que triga a descobrir que es tracta del llum d’alerta d’un tractor. La visibilitat és nul·la, fins i tot per avançar un tractor et jugues el físic. Sort que l’agent que mena el cotxe, a part de bon conductor, és del país i coneix la carretera a ulls clucs. Superat el tractor, ni temps de posar la directa que es troben amorrats a l’hidràulic d’un altre. —Serà possible! —es despacienta el capità—. Sembla que ho fotin expressament!
COLL, Pep (2001). L’abominable crim de l’Alsina Graells. Barcelona: Empúries. p.171
Oli
TORNAR A TERRA ESCRITA
Ignasi Revés
Pep Coll
Josep Maria Espinàs
Francesc Pané
Enric Ribera i Gabandé
Identitat
Autenticitat
Artesania
El millor oli del món
La molta
TORNAR A OLI
El millor oli del món
La comarca de les Garrigues s’ha caracteritzat durant la seva història pel conreu de l’oliva, de l’arbequina, que amb tant d’encert dona el color, l’olor i el sabor a un oli que s’ha distingit per ser el millor del món en el vessant d’oliva. Al voltant d’aquest greix vegetal els garriguencs han fet tot un receptari ampli i variat que ha donat peu a ser considerada com una de les cuines senzilles, però a la vegada més exquisides de les que es coneixen en la història contemporània de casa nostra. L’oli d’oliva de les Garrigues té el valor afegit que no modifica el sabor bàsic de les matèries primeres que s’empren tradicionalment en els seus fogons. Per contra, sí que enalteix els sabors bàsics d’aquestes a l’hora de ser emprats en la condimentació de les diferents especialitats de la seva cuina. L’oli d’oliva cuinat en el recipient de la cassola de fang té un caire eminentment diferenciat en el gust final dels seus plats. L’arengada amb bitxo no seria, ni tindria, el toc final que té, si no fos intervenció d’aquest or líquid que amb tant d’encert produeixen les Garrigues.
TORNAR A OLI
El millor oli del món
Molts cuiners importants d’Europa han fet seu aquest greix com un valor imprescindible en l’agermanament de les carns, peixos i amanides de tot tipus. Els greixos animals, com els derivats lactis, s’han deixat de costat ben sovint a la França gastronòmica per excel·lència, per a obrir les portes a un oli que ja té la benedicció dels més importants cuiners de tot el món. La cuina de les Garrigues està estructurada, o millor dit, dissenyada en funció de la importància del seu oli. Sense aquest, les Garrigues i el seu estil alimentari seria un altre. Les postres més emblemàtiques i a la vegada més senzilles, com són les orelletes, ben segur no es coneixerien si l’oli d’oliva de les Garrigues no fos quelcom d’important en la seva manera d’elaborar-les. Una gallina a la cassola no es podria entendre com a tal si el greix per a cuinar-la fos, per exemple, llard, mantega o nata líquida. Per tant, s’ha d’entendre l’oli d’oliva d’aquesta comarca com a quelcom definitiu en el moment de la seva utilització a la cuina, ara fa dos o tres segles. RIBERA I GABANDÉ, Enric (1999). Les Garrigues. Les cuines de les terres de Lleida. Alcoletge: Ribera & Rius. p.11-13
TORNAR A OLI
La molta
Nosaltres dúiem la collita anual d’olives a la cooperativa del camp de la Floresta, poble nadiu del meu padrí. El pare acabà fent-hi unes quantes campanyes. Ja no el recordo gaire, aquell molí, que també produïa vi entre setembre i octubre. Però en retinc l’escalfor confortable, l’aroma amargant de les olives molturades sota la pedra cònica, la sentor dolcenca de l’oli verd escorrent-se a través dels esportins en columna, a la premsa. Servo perfectament en la memòria el tràfec de les vagonetes que els homes feien lliscar sobre els raïls, el gust virginal de les torrades de pa literalment xop d’oli del raig, la fortor de les morques guardades abans no les aviessin fondos avall, la romancera aroma de la pinyola amuntegada a l’exterior del molí, assecant-se sota un sol lluent de fred. Jo no hi vaig fer mai cap feina ni vaig ser de cap ajuda, al molí de la Floresta. El pare m’hi portava els dies que no tenia escola. M’agradava de xafardejar pertot arreu i de sentir el xiulet amb què els operaris atrafegats em feien apartar del seu camí. Una vegada i una altra, resseguia el calvari de les olives: el reixat metàl·lic per on queien, abocades del sac, fins a la tremuja que les acollia; el desplom sobre el dipòsit cilíndric que resseguia el corró cònic; el trasllat a palades de la pasta d’oliva fins a les moles que la molturaven fins a fer-la de seda negra; el farciment dels esportins d’espart; la pressió de la premsa hidràulica; el discórrer de l’aigua sobrant i de l’oli espès per la canal fins a les piques de decantació...
TORNAR A OLI
La molta
Les vagonetes anaven i venien amb la pasta cap a la premsa enmig de la remor somiosa i perpètua dels engranatges. Aquell món adult, barreja d’esforç humà i sonsònia mecànica, exercia sobre mi una fascinació de conte. Encara avui, quan entro en un molí garriguenc —ara amb màquines centrifugadores sense cap mena d’encant ni de misteri— i hi sento l’olor vella de la pasta d’oliva, se m’esborrona la pell. També aquests indrets em son pàtria. Una pàtria reclosa i íntima, lligada a una antigor inefable, a un esforç ja invisible, però present i difús com les ànimes dels difunts. PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Lleida: Pagés editors. p.17
TORNAR A OLI
Artesania
L’aigua és també a les Garrigues un element discriminador: una petita part de la comarca veu passar i aprofita el Canal d’Urgell, però la resta ha quedat submergida en una eixutesa crònica. Han passat segles i les Garrigues no s’ha pogut treure la pols de sobre, i els ermots dominen sobre els conreus. En un moment determinat, a començament de segle, semblà que l’oli de les Garrigues, el famós «oli de Borges», podia fer tombar la comarca cap a un progrés estable. No ha estat així, i no pas per culpa de l’oli, que té una qualitat indiscutible, sinó a causa del cost de la recol·lecció de l’oliva, el progrés tècnic —gràcies al qual poden refinar-se olis inferiors— i la competència amb olis d’un altre origen: cacauet, gira-sol, soja. S’ha inventat un oli molt finet, gairebé transparent, però jo encara soc partidari de l’artesà oli de les Garrigues, dens, saborós, mediterrani.
ESPINÀS, Josep Maria (1979). Imatges de Catalunya i les Illes Balears. Barcelona: Cedag. p.82
TORNAR A OLI
Autenticitat
Sempre mos quedarà l’oli, que diria aquell. Les refotudes ametlles no s’hi podran comparar mai de la vida. Mai. I això ho sap la gent amb dos dits i un dit de front, que es dixa d’orgues, arranca els ametllers i al seu lloc planta olivers. És lo que s’ha de fer. S’ha d’aprofitar que l’oli de les Garrigues sigo considerat un producte de primeríssima línia i que es vengo bé. Encara que haguem d’afrontar la competència bestial dels grans latifundistes andalusos, que produeixen cadascun com uns quants termes d’aquí a la comarca i que el venen a preu més baix. Encara que haguem d’aguantar aquest cony d’italians, los amos i senyors del mercat. A aquesta gent, tot los és permés. Si volen fer pujar el preu de l’oli, ho fan, i, si el volen enfonsar, ningú los ho impedeix. Se guanyen la vida a base d’extorsionar el pobre pagès i de vendre a uns preus altíssims al seu país. Per no parlar de quan utilitzen lo nostre oli, lo nostre, per barrejar-lo amb lo seu. I llavors tenen la barra de vendre’l als magatzems Harrod’s de Londres com a oli italià de grandissima qualità!
REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.20-21
TORNAR A OLI
Identitat
Superat el tractor, ni temps de posar la directa que es troben amorrats a l’hidràulic d’un altre.
—Serà possible! —es despacienta el capità—. Sembla que ho fotin expressament!
—És l’hora que els pagesos van al tros —explica el conductor la mar de tranquil—. Es veu que enguany hi ha bona collita d’olives. Per cert, molt bo l’oli de les Garrigues. Al món no en trobarà un altre de més gustós.
«Català hauries de ser», renega per dins el civil. «Jo aquí perdent el cul darrere un terrorista i tu, intentant vendre’m una garrafa del teu oli pudent!».
COLL, Pep (2002). L’abominable crim de l’Alsina Graells. Barcelona: Empúries. p.171
Festes
TORNAR A TERRA ESCRITA
Vidal Vidal
Josep Maria Espinàs
Ignasi Revés
Festa Major
Cicle festiu
Ball
Personatges
Sardanes
TORNAR A FESTES
Festa Major
A més de les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, hi ha d’altres poblacions que compten, especialment en la part regada de la comarca: Juneda, Torregrossa, Arbeca, que ha donat nom a les famoses olives arbequines... Jo he visitat aquests pobles els dies de festa major. A la regió de Lleida les festes majors es poden classificar en dos grups claríssims: les de secà i les de regadiu. En aquesta mena de romboide que dibuixen Balaguer, al nord, les Borges al sud, Tàrrega a l’est i Lleida a l’oest, que és el romboide de l’aigua, les festes majors són habitualment molt importants. Com se sol dir, llencen la casa per la finestra. Els pobles grans la fan grossa, com és natural, però fins i tot els pobles de les Garrigues que pertanyen a aquest espai organitzen una festa que, en relació amb la zona seca, és un indici de prosperitat.
ESPINÀS, Josep Maria (1979). Imatges de Catalunya i les Illes Balears. Barcelona: Cedag. p.82
TORNAR A FESTES
Sardanes
En tornar l’endemà a Arbeca s’està fent, al Toll, el vuitè concurs de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes. Els colors dels dansaires, la música, la gent, tot ha transformat “aquella porqueria” que deia l’antic agutzil de la plaça Major. Les sardanes, encara que siguin de concurs, han convertit el Toll en una autèntica plaça de poble.
És migdia, i un sol duríssim bat enmig de la gran rotllana de germanor com damunt d’un tambor. Hi ha dues ombres: en una toca la cobla; en l’altra, una tribuna amb capellans i autoritats; potser el jurat. Quan acaba tot, algú s’acosta a un micro i exposa el veredicte. En anomenar la colla guanyadora, un grup de nois i noies es posa a saltar d’entusiasme, agafa la senyera i se’n va cap a la tribuna. Hi ha colles de grans i colles infantils, i un seguit de premis i mencions, que s’han repartit estratègicament a diverses poblacions lleidatanes.
ESPINÀS, Josep M. (1969). Festa Major. Barcelona: Destino. p.186
TORNAR A FESTES
Ball
—I la festa major què? Sabeu què fan, aquest any?
El vell va contestar que no sabia res. Aquell ajuntament no deia res fins que eren a tocar. La mare va dir, amb un deix de disgust, que ja podrien portar alguna orquestra bona, amb bons músics i vocalistes, perquè valgués la pena anar a ballar. No tot havia de ser concerts de rock i discomòbils. «Què han de portar, si no n’hi ha d’aquí?», el vell es va tocar la butxaca. «Lo que passa és que no hi ha inventiva per fer coses diferents i que còston menys quartos», digué el fill. «Se pot omplir d’actes una festa major sense que es disparo el pressupost». «I qui hi anirà, als actes, si el jovent només espera la festa major per a fotre el camp?», va dir el Josep. «No és veritat». «No poc. Lo jovent d’ara va a la seua. N’hi ha que no se’ls veu lo pèl durant tot lo cap de setmana». «Però aquests són quatre». «Més de quatre. Així no es pot fer poble de cap manera. Los nostres temps sí que eren bons». «Ui, sí, i tant». «Llavors, llavors fèiem unes festes com Déu mana. Tothom hi posava el coll, érem pobres, però generosos. Te’n recordes, noia, què fèiem l’últim dia de festa major, entre el final de la secció de tarda i el començament de la secció de nit? Tu portaves una truita de patates, jo una ampolla de vermut, l’Abel de la Pita mig formatge, la maria Puntetes pa i pernil... I mos ho menjàvem a la plaça, i mos ho passàvem fenomenal. Oi que sí, noia?». «Sí, noi». REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.91-92
TORNAR A FESTES
Personatges
La història es repetia. Un altre dissabte de festa grossa a Vilanova, un altre dissabte de festa major a un poble de les Garrigues. Retrobaments, abraçades amb la gent que feia temps que hom no veia, converses encadenades i interminables amb amics, coneguts, saludats, parents llunyans, exnòvies, deutors i creditors. Si fa no fa, tothom es coneixia de vista, oïda, olfacte, tacte o gust. Hi havia un contingent que no fallava mai: la tia bona que un any tot déu havia perseguit a Bellaguarda, el pelut que feia unes quantes setmanes va pujar a cantar amb els músics a Sarroca, el boig que un dia va entrar amb la Mobilette al ball de Torrebesses... Què dius? Què fas? Com te trobes? On vas? Vols un beure? Vens a fer un porro? Encara ets viu? Les mateixes converses de sempre. La mateixa dinàmica de sempre. La mateixa història de sempre. REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.102
TORNAR A FESTES
Cicle festiu
Les seguíem totes, les festes majors. És clar que eren uns altres temps: llavors érem joves (més joves, s’entén) i la calor canicular ens feia dilatar les artèries i fluir acceleradament la sang, i a cada port, vull dir a cada població en festa, ens esperava indefectiblement un projecte de balladora, que per regla general es quedava en això, en projecte. Per a nosaltres la cosa no consistia tant a fomentar tant els lligams comarcals o exercir la sana i recomanable tafaneria, ni tan sols a fruir de la carícia d’oportunes marinades sota la volta estelada, com de practicar el nostre esport preferit de l’època, la cinegètica, això és, la caça i captura de la cobejada pubilla de bon veure.
Obria el foc Belianes, per Sant Jaume, que cada any tenia la virtut d’omplir-nos la boca del deliciós regust d’un aperitiu que estimula la gana. Però, de fet, la temporada no es posava en marxa fins a Golmés, una de les festes majors més brillants i concorregudes. Si Golmés provava, calia preveure un bon balanç al cap de l’estiu. En aquella rampa de llançament experimentàvem un cop més que tampoc no es tractava pas de ballar, sinó més aviat de treure el nas a l’envelat, de passejar carrer amunt i carrer avall fent-se notar (millor, per tant, esvalotar de valent o muntar qualsevol numeret per cridar l’atenció d’alguna colla de noies), i al capdavall seure en una d’aquelles poblades terrasses a la fresca a prendre una orxata.
TORNAR A FESTES
Cicle festiu
Més endavant arribaven Vilanova, Miralcamp i Puiggròs, festes modestes però sempre obertes a la possibilitat d’una agradable sorpresa. Als volts de la Mare de Déu d’Agost s’amuntegaven les festes, especialment les d’Arbeca —sempre ha resultat difícil triomfar en camp propi—, i Torregrossa, el poble mític de les noies boniques. Després de l’interludi de la Floresta, que suposava un cert relaxament per a qui no tenia interessos concrets a la zona (passez-moi l’argot de política internacional), venia Juneda, on la veda es tornava a alçar de fort. I encara les Borges, ja a primers de setembre, la traca final que ens brindava l’última oportunitat. Si en aquesta plaça no plantàvem bandera, malament rai, volia dir que el curs acabaria sense pena ni glòria. Sí, és clar que sempre quedava el consol de Bellpuig, l’últim cartutx, però mai no ens havia anat bé d’actuar contra rellotge, sense moral de victòria.
TORNAR A FESTES
Cicle festiu
Resseguíem totes aquestes festes cada any, inexcusablement, i si algun estiu ens atacava un neguit especial, encara afegíem Maldà, els Omellons, l’Espluga Calba, Castelldans… localitats en què abundaven les barcelonines, una peça molt apreciada.
No ho he estudiat, però tinc la impressió que les festes majors han entrat en un perillós declivi. No s’hi veu el moviment d’anys enrere i el jovent a penes es desplaça a una festa si no és per una actuació musical en concret i no, com fèiem nosaltres, per un saludable esperit esportiu. En el zenit de la temporada, el Big-ben es va omplint inexorablement cada diumenge i gosaria afirmar que en molts casos els nois i noies defugen fins i tot la festa major del seu propi poble. Tant de bo m’equivoqui, però sospito que actualment aquell dolç esport de la nostra joventut és en hores baixes. Deu ser que els joves d’avui només tenen el cap a l'NBA. VIDAL, Vidal (1990). Geografia impúdica. Barcelona: Empúries. p.105-106
Gent
TORNAR A TERRA ESCRITA
Francesc Pané
Jesús Mª Villafranca
Ignasi Aldomà
Joan Bellmunt
Dones
Les dones feinegen
Orgull
L'avi de les Garrigues
Gent
TORNAR A TERRA ESCRITA
Vicenç Aguado
Miquel Mª Gibert
Ramona Solé
Tossuderia
Paisatge humà
Xafarderia
TORNAR A GENT
Orgull
Perquè les Garrigues són plana, però una plana molt atípica. En realitat configuren com un altiplà que s’enlaira cap al sud i que apareix fortament trencat per valls estretes i fondes que el converteixen per moments en trencaclosques, en una quasi muntanya laberíntica que només revela viaranys a vista d’ocell. No és del tot estrany que enmig d’aquesta compartimentació natural els seus pobles mantinguin amb fermesa la seva personalitat i caràcter. Cada poble és un món a part i cadascú vol el seu metge, la seva escola i la seva piscina. I cadascun té la seva cooperativa o “comparativa” del camp, que conserva amb orgull. I tant pesa cada poble, que a ningú li agrada que el poble veí tregui el cap pel seu damunt. Des de l’esplèndida catedral barroca amb l’airós campanar, els de la Granadella somien convertir-se en capital de les Garrigues Altes. No aniria malament en un entorn com el seu sense un nucli vilatà que estiri el carro. Però els pobles veïns no estan per romanços; cadascú té el campanar més alt de tots! ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.246
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Com cada matí, et vas aixecar aviat a pesar dels teus anys,
vares agafar la teva cadira de bova
i et vares asseure a la vora del foc,
vas posar el tupí de terrissa
per a fer-te les farinetes,
després te les menjares per esmorzar,
—avui ja no saben què són les farinetes—.
Quan vares haver esmorzat
i amb el cos calent
vas sortir al carrer
amb la teva cadira de bova
el gos saltà d’alegria en veure’t
i vingué a refregar-se
en els teus pantalons de vellut
que de tan gastats
ja no tenien ni color. Et vas asseure a la porta de casa prenent el sol,
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
al recer, perquè no et toqués l’aire,
sabies bé on havies de posar-te!
Els teus anys t’havien omplert d’una gran saviesa
que molts no volien reconèixer,
el gos s’ajagué al teu costat,
i tu
entrant a l’entrada
vas sortir-ne amb l’ouera
plena de fesols
i vas posar-te
a estavellar-los al sol.
Que bells aquells moments, avi! A poc a poc anaren arribant els teus amics —eres amic de tothom— els altres vells del poble i allí al recer, prenent el sol,
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
començareu a explicar-vos les vostres coses, que quasi cada dia
eren les mateixes;
que si això, que si allò, que si quan érem joves,
que si aquest dolor…
Així passà el matí.
Després de dinar
agafares el bastó, la teva mangala,
i tornares a sortir al carrer
feia airet fresc,
però el sol també escalfava,
i tu, amb la faixa negra,
i el teu tapaboques, emprengueres pels camins polsosos amb trilles de carro la direcció del teu camp.
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Allí t’assegueres a l’espona
—els marges, dirien ara els tècnics—
entre l’herba seca que hi havia,
i contemplaves amb serenor
però també amb nostàlgia
les oliveres, les teves oliveres
que amb tanta estimació
un dia cuidaves i collies.
Et venien ganes de tornar a podar-les,
d’adobar-les,
de llaurar-les amb la mula,
de collir-les amb les boires i els freds de l’hivern.
Vas tornar a casa al tard,
i et vas asseure de nou vora el foc
posant-hi un grapat de sarments
per a revifar-lo i poder-te escalfar.
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Ja no podies treballar,
però treballaves d’una nova manera,
ens explicaves les teves rondalles
mentre esperàvem el sopar.
La teva presència serena
omplia l’estança,
tota la llar estava plena del teu caliu,
de la teva bondat,
de les teves històries,
de la teva experiència.
Mentre els fesols
que tu havies estavellat al matí
es fregien a la paella
amb un tall de cansalada
i un xic de botifarra negra.
Ara que no hi ets,
quin buit!
La teva presència em manca!
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Quan he sortit del col·legi
pensava en tu,
com ho faig cada dia,
però avui d’una manera especial
perquè avui, avi, ja sé escriure.
A l’escola acaben d’ensenyar-me’n.
Escric això
perquè m’agradava molt
veure’t assegut al sol estavellant fesols,
fent-te les farinetes,
que ens expliquessis històries.
I t’ho escric perquè les sàpigues.
Avi, ara recordo que tu em deies
que no sabies llegir,
i que jo estudiés molt.
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Però, avi, avui veig que hi ha coses
que no s’aprenen amb lletres
i que són millors,
i tu, d’aquestes, n’estaves ple.
Què bonica era la teva escola, avi
la teva escola d’experiències,
la teva escola que era viva.
Adéu, avi… M’agradaria ser com tu.
BELLMUNT, Joan (1982). L’oasi de les Garrigues. Lleida: Garrigues. p.75-77
TORNAR A GENT
Les dones feinegen
Al carrer de casa encara és fosc i ja se senten veïns que es belluguen
per anar a treballar. Quan comença
a clarejar a l’hivern, i a ple sol a l’estiu,
LES DONES FEINEGEN anant amunt
i avall des de les primeres hores. Elles
són també les qui parlen amb les altres
que passen pel carrer i animen el dia
que comença. Es trenca el silenci
que impera a la nit i el poble s’omple
de pensaments, paraules i desigs.
VILLAFRANCA, Jesús Mª (2014). Tan sols una ombra. Juneda: Fonoll.
TORNAR A GENT
Dones
Recordo que quan el sol ja feia estona que il·luminava els carrers i les criatures estaven recloses a costura, les dones eren el batec de la població: joves i ancianes, totes atrafegades comprant les vitualles, cuinant, esquetllant les ametlles, batent els cigrons o les veces, agranant el carrer i ruixant-lo d’aigua a l’estiu, sargint borrasses i sacs, apedaçant la roba, davallant fins als rentadors públics i tornant-ne amb una panistra plena a vessar de roba neta per a l’estesa al sol, alimentant els animals del corral, mantenint la xera del foc o el caliu de l’estufa…
PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Memòria de l’ànsia i de les insurgències. Lleida: Pagés editors. p.60
TORNAR A GENT
Tossuderia
També és veritat que a la Granadella hi havia gent tossuda, molt tossuda, que, per desgràcia, no es deixava convèncer ni poc ni gaire. Hi ha algú que pugui aprovar la conducta del Mateu boter, que els va dir que no els donaria els quartos que li demanaven, que tenia la dona espatllada i no sabia quant li costaria adobar-la? Em sembla que no. I m’ho sembla perquè, mentrestant el Mateu els deia això, ella s’estava al costat de l’home amb els braços arromangats i uns bons colors a la cara, que ni en circumstàncies com aquella no els perdia. I ho sabia tothom que, de salut, n’hi sobrava.
GIBERT, Miquel M. (2006). La victòria de la creu. Barcelona: Proa. p. 48.
TORNAR A GENT
Xafarderia
Feia cosa de sis mesos que la Sara havia arribat al poble. S’havia instal·lat a la casa dels avis, on feia més de vuit anys que no hi anava ningú. Als pobles tot s’acaba sabent, així que abans que ella s’instal·lés ja sabien que la neta de l’Encarneta i l’Eladi era escriptora, que havia publicat unes quantes novel·les i que les dues últimes havien tingut un gran èxit. Els havia fet il·lusió tenir una personalitat al poble, encara que només fos com a estiuejant, però va resultar que no en sabien tant com es pensaven. El primer error que va cometre la Sara, segons el criteri local, va ser l’arribada d’una colla de paletes que van arreglar la casa. Ningú no sabia d’on havien sortit i això, havent-hi dues colles de constructors locals, no va caure gaire bé. Van treballar-hi un parell de mesos i ningú hi va poder entrar a donar un cop d’ull, tal com passava sovint al poble, on tothom es passeja per veure com van les obres. Després van arribar els mobles, molt ben empaquetats. Una llàstima perquè tampoc no van poder veure com eren. La Sara s’hi va instal·lar la setmana següent.
TORNAR A GENT
Xafarderia
Ningú l’havia vist arribar. La Joana deia que havia sentit un cotxe quan ja eren més de les dues de la matinada, i la Raimunda, que vivia davant la casa, hi veia escletxes de llum als vespres, encara que les persianes sempre estaven mig abaixades i les cortines impedien tota visió de l’interior, cosa que era una sort, perquè a ella mai no li havia agradat xafardejar, i així no es veia obligada a respondre les preguntes de les altres veïnes. Les xafarderies s’estroncaren, no tenien prou material. De moment. Perquè de tothom és sabut que als pobles això no és pas un impediment perquè les històries (que d’altres en diuen rumors) viatgin d’una casa a l’altra.
SOLÉ, Ramona (2016). Quaderns. Barcelona: Llibres del Delicte. P.51-52
TORNAR A GENT
Paisatge humà
En Víctor va sortir de l’Institut a l’hora de dinar. Va dirigir-se cap al passeig del Terrall, un gran parc al voltant d’un estany. Aquest lloc era el refugi dels ànecs i les oques que es refrescaven de les altes temperatures que hi havia a l’estiu a la capital garriguenca. La gent es refugiava sota l’aixopluc de l’ombra dels plataners que encerclaven la bassa. Les vacances d’estiu eren a tocar, i això es notava a l’ambient. A diferència de l’hivern, en què la gent cercava un raig de sol els dies de boira, ara la gent no sortia a passejar fins ben entrada la tarda.
En passar per davant de la Cooperativa “La Borgenca” va saludar els pares d’uns alumnes que anaven a fer la compra. Va continuar caminant, vorejant el parc fins arribar a la cafeteria Slàvia. Es tractava d’un local modern i espaiós, molt popular entre els borgencs, famós perquè organitzava concerts de música. S’hi accedia per una lleu rampa amb unes vidrieres que donaven amplitud a l’espai. En Víctor es va asseure en una taula rodona al fons del local, just al costat d’una antiga arcada de pedra. L’Emma va arribar minuts després.
AGUADO, Vicenç (2016). L’escultor de Déu. Maçanet de la Selva: Gregal. p. 16-17
Patrimoni
TORNAR A TERRA ESCRITA
Margarida Aritzeta
Lluís Foix
Ignasi Aldomà
Jesús Mª Villafranca
Esglésies
Les places
Cabana de volta
La campana
Patrimoni
TORNAR A TERRA ESCRITA
Miquel Lladó
Vidal Vidal
Cabana de volta
Santa Maria de les Borges Blanques
TORNAR A PATRIMONI
Les places
Les places i tota la resta d’expressions col·lectives no són només un privilegi de les poblacions de regadiu, que traslladen l’esplendor del floriment agrari en nous símbols del progrés material i social. També les trobem als pobles una mica més grans de secà que visqueren els seus moments de realçament agrícola; places i centres culturals de Castelldans i l’Albagés, de la Granadella i Llardecans, fins i tot del Vilosell; places de Sant Martí de Riucorb, de Preixana o de Verdú. [...] Amb totes les prevencions que mereixen les generalitzacions, podríem dir que les places són com l’emblema de la civilitat rural, el certificat de l’existència com a comunitat de poble. I el poble que al costat de la plaça manté la seva botiga, el seu metge o mestre, el bar i centre cultural, l’ajuntament i altres serveis, ja pot recollir un certificat de salut col·lectiva.
ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p. 181
TORNAR A PATRIMONI
La campana
Se sent el toc de les hores. Tots interrompen allò que fan. Sense el so ritual, molts seguirien fent i fent sense parar fins a caure morts potser. LA CAMPANA els salva. Quan sona han de deixar al punt allò que fan i anar a un altre espai on els esperauna nova activitat. No cal rumiar què fer. Tot és pautat. Per a ells només existeix l’ocupació de cada instant.
TORNAR A PATRIMONI
La campana
Nosaltres
sabem que cada feina seva serà substituïda
per una altra i una altra successivament,
però ells, per no quedar atrapats pel xivarri
de la ment que no cessa, no hi han de pensar.
Són persones que s’ensinistren a intentar evitar que un jo
disfressat de «jo laboriós» n’ocupi els cossos
i els esperits i els impedeixi gaudir els instants
preciosos que hi ha entre toc i toc de campana.
VILLAFRANCA, Jesús Mª (2014). Tan sols una ombra. Fonoll: Juneda.
TORNAR A PATRIMONI
Cabana de volta
Un dels espectacles culturalment més rotunds quan es transita per un terme conreat regularment en els últims mil anys és ensopegar amb una cabana de volta. És la cabana més elegant i majestuosa, la més seriosa, la pròpia d’una casa bona, la que perdurarà més temps i no caurà en l’oblit.
La cabana de volta és la petita obra artesanal que ha superat el pas dels segles. Ha estat el lloc de trobada de pagesos, jornalers, mossos, mules, cavalls i gossos. És la petjada més perfecta, més artesanal, que ha deixat l’home en els termes del país. Tenen un punt de construcció romànica sòlida i permanent. Colgada de terra, és l’obra més refinada del treball de l’home en aquests indrets ara silenciosos. Damunt de la teulada d’una sola peça, un arc de volta ben travat, hi ha sovint lliris, herbes silvestres, algun arbre rabassut que mai s’aixecarà perquè les arrels no podran travessar les pedres de l’arc de pedra del sostre ovalat. Les figueres hi creixen sense que ningú les hagués plantat.
FOIX, Lluís (2024). La força de les arrels. Barcelona: Columna. P.34
TORNAR A PATRIMONI
Esglésies
La nau de l’església feia una olor intensa d’humanitat, d’encens i de cera cremada. Una olor familiar. Va mirar les columnes, els carreus, la volta. La nau. Tot era sòlid i fet per durar més enllà dels homes que l’havien construïda. I va pensar per un moment en els qui, com ell, tallaven la pedra i donaven forma als somnis dels arquitectes. La seva vida anava allà on hi havia un encàrrec, per això el que l’havia dut a Arbeca. Això i les pedres de Preixana. Tant de bo s’hi pogués quedar, aquí, lluny de trasbalsos, de penúries i guerres, i enfondir-hi les arrels de casa seva. Sí, tot sortiria bé. La núvia, Maria Taveni, tenia disset anys. Ell en tenia trenta-tres. Una edat tan bona com una altra per casar-se.
ARITZETA, Margarida (2024). Les dones del lli. Valls: Cossetània. p.11
TORNAR A PATRIMONI
Cabana de volta
Entrà en terra conreada. Els seus peus començaren a petjar terra seva. La farigola, els romanins i les argelagues l’envaïen. A pesar que feia temps que la rella no l’havia tocada, la terra era tova i suau a la carícia dels peus. S’ajupí i n’atrapà un grapat. Obrí la mà i l’estengué, escorcollant-la amb els dits fins que el vent se l’emportà tota. Després travessà l’era de mig a mig i s’ensopí davant de la cabana. Era una cabana de volta, bastida feia més de dos-cents anys per mans que havien heretat dels romans o els celtes l’art de traçar l’arc de pedra viva, sense ciment ni morter. Un dia el pare li va explicar el secret. Hom cavava el llit de la cabana al flanc d’un marge o d’un turó i s’apilava la terra en el mateix llit a mesura que era estovada, donant-li la forma d’un arc. Sobre aquesta gran pila de terra, hom hi entreteixia pedres sense polir, còniques i de gran talla, filada rere filada, copiant la forma de l’arc de Sant Martí. Acabada la volta, hom treia la terra de la cova, buidava aquella mena de closca d’ou, i la terra feia aleshores l’ofici de les teules, cobrint les pedres que formaven l’arc de la teulada. La cabana estava feta. Heus ací la cabana de volta, d’un estil immemorial, que tant abunda a la Catalunya Occidental, sòlida com els habitacles dels troglodites, perdurable com la mateixa serra de la qual forma part, fresca a l’estiu, calenta a l’hivern.
LLADÓ, Miquel (2024). Els camins de la por. Juneda: Fonoll. p.117
TORNAR A PATRIMONI
Santa Maria de les Borges Blanques
Prop de la plaça Major de les Borges, l'església de Santa María aixeca arrogant la seva envergadura. Pujada a la segona meitat del segle XVIII amb pedres provinents del vell castell local, és una edificació excessivament glacial, d'un classicisme aclaparador. Al capdamunt d'una sumptuosa escalinata, una estructura de columnes estriades i fornícules buides es decanta amenaçadorament cap a la dreta, segons el punt de vista de l'espectador. El campanar, més modern, és vuitavat i de tres cossos, altíssim. Com el temple, apareix excessivament fred, sobri sense el to ornamental o de rústica majestuositat que llueixen les torres de les campanes de la Granadella o Llardecans, per no moure'ns de les Garrigues. Aquest de les Borges és massa acabat, massa perfecte. Però sense gràcia. Al seu cim hi ha una llanterna, que antigament era alimentada per l'electricitat que es produïa en un salt del canal. Mirant de nit la punta del campanar de les Borges —visible des de tota la plana, de tan altiu com és—, la gent de Puiggròs o d'Arbeca sabia si pel canal baixava aigua o estava sec, segons si la llanterna estava il·luminada o a les fosques.
VIDAL, Vidal (1990). Les rutes de Ponent IV. El centre del món. Lleida: Pagés editors. p.148.
Paisatges
TORNAR A TERRA ESCRITA
Francesc Pané
Ignasi Revés
Eduard Batlle
Ignasi Aldomà
Banqueta
Ametllers
Sextina del Timorell
Granges
Canal d'Urgell
Paisatges
TORNAR A TERRA ESCRITA
Josep Pla
Joan Bellmunt
Jordi Nogués
Jacint Rosinach
Els pobles
Ametllers florits
Oliveres arbequines
Els ametllers
TORNAR A PAISATGES
Sextina del Timorell
És bèstia adormida vora el poble.
Podria ser muntanya de la lluna
amb racons no trepitjats per cap home
on hi creixen abúlics verds de serra
allà on resta un pam net de sorra i pedra.
Abril el fa catifa de timó.
Ho he dit: argelaga, malves, timó
que amb la brisa perfumen tot el poble
i assenyalen saó sota la pedra
blanca d'un polsim caigut de la lluna
que s'ageganta en brotar de la serra
i infon desassossec al cor de l'home.
Només de prop s'hi veu la mà de l'home
que ha pujat marges on nia el timó
cercant la saba que guarda la serra.
Si cau quatre gotes, fan festa al poble,
la nova a l'instant arriba a la lluna,
amb l'ànim en suspens es tem la pedra.
TORNAR A PAISATGES
Sextina del Timorell
Allò que roman d’ahir és fet de pedra.
La primera lliçó que aprengué l’home
que errava perdut en nits sense lluna,
talment la nau que ha esberlat el timó.
La fusta dels pins ha bastit el poble,
els temples antics són dalt de la serra.
Però hem decidit la mort de la serra,
arranar relleus i esberlar la pedra i així pujar cent mil cases al poble
perquè és abans que res el que vol l'home.
Gens no compta la breu flor del timó
que pels remeis es cull a plena lluna.
Vaig per la cara oculta de la lluna,
a l'obac carreró de mitja serra,
fonoll als llavis i entre els dits timó.
Jauria fins esdevenir una pedra,
que la molsa nasqués al meu cos d'home.
Ningú no em trobaria en falta al poble.
TORNAR A PAISATGES
Sextina del Timorell
Lluny del poble viuré sol amb la lluna,
em diran l'home ermità de la serra:
casa de pedra, sopes de timó.
BATLLE, Eduard (2025). Quatre sextines. Pel camí de la Comanglora. Algaida: Ajuntament d’Algaida.
TORNAR A PAISATGES
Granges
La carn de porc i pollastre ha estat la clau de la revolució de la dieta urbana contemporània que ha canviat els fesols i les llenties per la proteïna animal, i han estat també la barca de salvació de moltes famílies pageses ponentines abocades al tancament per inanició. Sort n’han tingut els petits pobles de la Segarra o de les Garrigues i la Noguera, perquè si no fos per les granges molts haurien acabat com els petits pobles abandonats de muntanya. La contrapartida és que alguns pobles semblen més un arreplec de granges que no de cases. Naus immenses, moltes d’autoconstrucció i acabades sense cap cura, que han alterat la forma, el caràcter i el perfum de les poblacions. Què hi farem? La crematística va per davant de l’estètica i les males olors!
ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.126
TORNAR A PAISATGES
Ametllers
Els trossos d’ametllers, només tres dies enrere, feien goig de veure. El blanc i el rosa eren els amos, imposaven una sensació d’optimisme i vitalitat que esborronava la pell, que eriçava tots els pèls del cos. Les flors dels arbres estaven ufanes, esbatanades, escampaven un perfum fi, seductor. El paisatge semblava que vessava fecunditat. Semblava que les ametlles no s’havien d’acabar, que la primavera ja era allí, darrere d’aquell mas de volta que s’albirava a l’horitzó. Semblava que el fred no havia de tornar mai més, que s’havia entaforat al ventre de la terra o que havia fugit cames ajudeu-me cap a les terres gèlides del nord. Semblava. Perquè a l’hora de la veritat, la realitat va tornar a ser crua, dura i aixafaguitarres amb la comarca de les Garrigues. I van tornar a manar el marró i el gris, i el seu fill, l’emmusteïment. I les flors es van assecar i van caure. I, de l’olor que desprenien, només en va quedar el record i, potser, un cert formigueig als narius. I els ametllers van quedar despullats, esquelètics altre cop.
REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.16-17
TORNAR A PAISATGES
Banqueta
Durant el curs, la distància fins a les Borges, la recorria pel caixer del canal, perquè era un itinerari força més pla i més alegre que no pas la carretera. I molt més suau i amable que l’abrupte camí dels plans fins al fondo de la Femosa. La carretera, la transitava els dies de molta boira, de plugim o de neu, ocasions en què era temerari de córrer per les obagues del canal. Pels caixers, amb llum o a les fosques, m’acompanyava sempre l’olor de l’aigua, i de les fulles dels àlbers i dels plataners que custodiaven la llera i n’asseguraven els talussos amb les arrels llurs. Primavera i estiu, aquell perfum era lleuger, dolçament amargant. Me l’empassava com si engolís glopades de força. A la tardor, les fulles eren una catifa humida. Exhalaven una flaire tova i generosa, intensa, persistent. A l’hivern, l’aroma era de consumpció, quasi corporal, íntima, càlida. Arribat el temps dels bolets, de vegades sentia l’olor amarga i tendra dels que creixen en les soques consentides dels àlbers, moltes de les quals plenes d’aigua de rosada o de pluja.
PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Memòria de l’ànsia i de les insurgències. Lleida: Pagés editors p.38
TORNAR A PAISATGES
Canal d’Urgell
No cal que hi pensi gaire: jo soc garriguenc, però pertanyo al canal d’Urgell. Vull dir que tota la infància i gran part de la meva adolescència han tingut el seu discórrer vora la cinta d’aigua provinent del Segre. Per a mi, el canal ha estat com una mena de fil d’Ariadna amb el qual he pogut orientar-me en el laberint de la terra on m’ha tocat de viure. En realitat, la tira que salvà Teseu del laberint no era sinó un cordó umbilical: l’amor entre ell i Ariadna no va ser possible perquè molt probablement els sentiments de la princesa respecte de l’heroi eren més de mare que no pas d’amant. O potser fou Teseu que la sentí més maternal que no pas donada als plaers de la carn. Així, doncs, per a molts de nosaltres, urgellencs i garriguencs, el canal d’Urgell és el cordó que ens manté units a la mare terra, a aquesta menuda pàtria feraç. Com més hi penso, més trobo que el canal, més que una referència en el meu món, ha estat una presència vital, una condició necessària. De la mateixa manera que en retinc desenes d’imatges, així mateix conservo en la memòria la sentor de les fulles verdes dels àlbers i els plataners i el perfum dolcenc d’aquelles que morien amb les primeres fredorades de l’any. Crec que la meva sensualitat té molt a veure amb l’aigua dolça del canal i amb l’entorn natural que ella havia configurat en els anys de la meva jovenesa: les sensacions a la pell, les aromes, els contrallums sota els àlbers, els sons i les coloracions, la configuració material dels horitzons…
PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Lleida: Pagés editors. p. 31
TORNAR A PAISATGES
Ametllers florits
Quan mirava l’ametller en flor
he pensat que era bell... molt bell,
però l’ametller deixarà la bellesa
i ens donarà fruit.
Les paraules poden ser belles
però els fets són els fruits.
BELLMUNT, Joan (1982). L’oasi de les Garrigues. Lleida: Garrigues. p.40
TORNAR A PAISATGES
Oliveres arbequines
Els plançons d’olivera van esgotar-se. Plantats arreu del territori, encara anys després es treien esqueixos dels arbres ja adults per continuar replantant.
I la varietat va ser tot un encert. Era un arbre menut, d’aspecte ploraner, i amb un fruit petit i arrodonit que formava una esfera molt precisa. Un arbre que aguantava bé les gelades de l’hivern i la intensa calor estival. I cada any donava fruit —a diferència de la resta de varietats de l’olivera, amb una producció bianual—. A més, en sortia un oli d’un sabor com mai ningú del territori havia tastat mai.
Aquell bé de Déu aviat va traspassar el territori lleidatà i s’implantà també al camp tarragoní, on fructificà de manera prou bona unes dècades després. De fet, és des del camp tarragoní que s’anomenà aquells arbres d’una manera que quedà com a definitiva: oliveres arbequines. Òbviament, els pagesos no van cobrar.
No va ser fins al cap de quatre anys, el 1766, i després de moltes demandes per part de la pagesia d’Arbeca, que la casa ducal contestà de manera clara a l’impagament dels rals de billó promesos. Segons van deixar constància Sa Excel·lència, el duc de Medinaceli i Cardona, va al·legar que amb aquests diners s’havia sufragat el casament de l’infant reial, el futur rei d’Espanya. I que els pagesos n’haurien d’estar satisfets, ja que amb el seu treball omplien de felicitat el pròxim monarca espanyol. p.381.
NOGUÉS, Jordi (2025). Les oliveres d’or. Barcelona: Rosa dels vents. p.381
TORNAR A PAISATGES
Els pobles
Els pobles tenen un aspecte completament distint segons tinguin més o menys aigua. El secà pur produeix una bosquina grisa, polsinosa, desolada. Una mica d'aigua és suficient per a canviar el to general, per a fer-lo una mica més amable. La gent del país és treballadora, sòbria, admirable. Una part ha d'emigrar. És una comarca pobra i abandonada. Així, doncs, a les Garrigues no busqueu aquelles delicadeses arbòries, aquelles verdors, aquella vegetació abundant que produeix tant d'encant a l'esperit i convida a viure plàcidament. La terra grisosa, el to aspre i blanquinós només es trenca per algunes pobres taques de color verd sense força ni exuberància. A la part baixa del país hi ha algunes espècies de vegetació espontània formades per garrics, romers i timons. Avui també hi ha alguns conreus de cereals d'escassa altura i de color esvaït. A la part alta de la comarca, amb un règim de pluges una mica més favorable, és possible de trobar alguna pineda amb pins nans, alguna alzina, botxes, arbocers i, naturalment, l'olivera i l'ametller, que la tenacitat humana conrea com a principal recurs vital. Tanmateix, la nota característica del país és l’aflorament de la roca pelada i àrida.
TORNAR A PAISATGES
Els pobles
La contemplació del país des d’algun punt panoràmic no és precisament una visió arcàdica, però hi ha una punta a l'extrem de la calma d'Almatret on es pot contemplar un gran contrast: el de la ferocitat de les riberes de l'Ebre i l’enervant i tràgica enormitat estepària dels Monegres. Només l'organització hidrogràfica del curs del Segre, amb la consegüent construcció de pantans al seu curs superior, podria canviar, com va succeir a l’Urgell, l'aspecte de la baixa Garriga. [...] Els pobles de les Garrigues, on abunden les cases de pedra seca, al revés del que succeeix a l'Urgell, on hi ha tantes cases amb les parets de tàpia, tenen una nota característica que és la bassa; al centre de les poblacions hi ha una bassa de grans proporcions que serveix per als usos dels animals. Fora del poble hi ha un estany més petit per als usos domèstics. Els pobles que han tingut la sort de resoldre la vinguda d'aigües han convertit la bassa central en una plaça i en ella han plantat uns arbres. L'aigua, l'aigua és tot el drama de la comarca!
PLA, Josep (1941). Guia de Catalunya. Barcelona: Destino. p.258
TORNAR A PAISATGES
Els ametllers
Ja ha arribat el març ventós i el cel de llum rabejant-se
els ametllers ja han florit
i el camp torna a renàixer.
La primavera ens anuncien
els ametllers al florir,
ans de marxar l’hivern
ja semblen un llençol fi.
Quan la flor dels ametllers
es veu ja tota florida,
llancen una dolça olor
que a respirar un rato convida.
TORNAR A PAISATGES
Els ametllers
Quan la flor dels demés arbres
comença a despuntar
llança l’ametller son blanc
cobrint-se d’un verd molt clar
i entre mig de la verdor
ametllons s’hi veu penjar.
De tots els arbres que he vist
l’ametller floreix primer,
ditxós d’aquell que a tot hort
pot tenir un ametller:
al març per la flor i l’olor
i a l’agost pel fruit que té.
ROSINACH, Jacint (2005). Poesies. Juneda: Fonoll. p.32
Aigua
TORNAR A TERRA ESCRITA
Jacint Rosinach
Francesc Pané
Ignasi Aldomà
Adolf Costafreda
La vall del riu Fermosa
Processó
Canal Segarra-Garrigues
Garrics
La Font Vella
Aigua
TORNAR A TERRA ESCRITA
Josep Vallverdú
Miquel Martí Pastó
El canal com a límit
El naixement del riu Set
TORNAR A AIGUA
Processó
Els anys de sequera la gent era pessimista pel que feia als resultats de la collita. Antigament, es feien prerrogatives a alguns sants i, fins i tot, s’anava en pelegrinatge a algun poble o ermita on es venerés alguna imatge miraclera a demanar pluja per als camps eixuts. El 19 de març de 1924, la gent d’Artesa, junt amb gent de tots els pobles de la rodalia, van anar al Cogul, on hi havia un santcrist de molta fama miraclera, a demanar aigua que, segons sembla, va tenir un bon resultat, ja que el dilluns de Pasqua, que s’esqueia el 21 d’abril, hi van tornar, aquest cop a donar les gràcies.
Els pobles que hi van anar els trobem tots recollits en dues estrofes d’una cançó d’alabança recollida per Joan Bellmunt al Cogul, de boca de Leonor Rius. Segons aquesta cançó, hi eren representats tots aquests pobles.
TORNAR A AIGUA
Processó
Torrebesses i Sarroca
l’Albagés i el Soleràs,
Granyena, els Torms i Juncosa
de Puigverd i Castelldans,
de Sunyer i d’Artesa,
d’Alfés, Aspa i Alcanó
del Sant Crist que es venera
al Cogul amb processó.
COSTAFREDA, Adolf (2000). Artesa de Lleida. El cicle de l’any: feines, festes i costums. Lleida: Pagés editors. p.51-51
TORNAR A AIGUA
Garrics
L’aigua sustenta tota la piràmide dels éssers vius i la seva escassetat en limita l’existència i determina una vegetació adaptada a l’eixarreïment. El coscoll, en altres indrets anomenat garric, és la planta clau i emblemàtica, una alzina encongida que no arriba a la categoria d’alzina, amb la seva forma xaparruda i el brancatge sec i punxós. I amb quatre aglans per fruit que serveixen per alimentar ben poca cosa. De garric ve el nom de les Garrigues, la comarca meridional que manté una condició més aspra, per bé que d’aquestes garrigues, conegudes localment com coscollars, se’n troben aquí i allà, per tota la plana.
ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.53
TORNAR A AIGUA
Canal Segarra-Garrigues
El Segarra-Garrigues –que té molt de ciència i molt i molt d’enginyeria– travessa el territori d’una similar manera com veig que ho fa l’AVE: impersonal, prepotent, desamic de les concessions al paisatge i indiferent a la geografia del seu territori. Potser és impossible concebre’l d’una altra manera, en ple segle vint-i-u… Jo, que en vaig afirmar tantes vegades la necessitat, no en negaré presència on pot donar oportunitats a la gent que no les ha tingudes mai en tota la seva història, ni en menystindré el valor patrimonial un cop estigui en plena explotació, però estic segur que no podré amar-lo. A la primitiva dolcesa del canal d’Urgell en tot el seu recorregut –meandres de l’aigua, una cinta verda que percaça el cel, perfum obac i seminal– el Segarra-Garrigues hi oposa una tecnologia freda i un disseny de cartabó, útil tal volta, però exempt de compassió –en el sentit literal del terme– amb el territori a què vol afavorir. PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Memòria de l’ànsia i de les insurgències. Lleida: Pagés editors. p.44
TORNAR A AIGUA
La Font Vella
Si hom vol anar d’Arbeca a les Borges obviant l’asfalt de la carretera que uneix les dues poblacions, ha de fer-ho per un caminal, tan antic com la memòria, que discorre eixarreït entre els plans d’ametllers i d’alguns oliverars abans no davalla cap a les fondalades de la clamor de la Femosa. Allí, el camí de carro es troba amb un ample meandre que hi dibuixa el canal d’Urgell. En aquest indret, a una banda de la sendera, una deu de tres brolls escup aigua incansablement, hivern i estiu, avui no potable, però antany delerosament desitjada pels veïns de les Borges i Arbeca. Es tracta d’una surgència més antiga que no pas el mateix canal, del qual no s’alimenta, perquè el freàtic discorre en direcció ben oposada. L’adjectiu popular que acompanya el nom propi ratifica l’avior: Font Vella. Darrere de la deu, al fons dels dos rengs de plataners, una ermita, avui molt refeta, honora sant Cristòfol. A l’altra banda del camí, uns arbres immensos flanquegen la corba del canal, que aquí ha de salvar un sobtat desnivell, l’últim d’una sèrie que arrenca més amunt. L’aigua, gruixuda, espessa i desesperada, es precipita amb un salt ample i sorollós, en la caiguda del qual s’arremolina sobre ella mateixa tot escumejant com si sofrís una permanent crisi d’epilèpsia. El bramul d’aquesta llengua d’aigua esgarrifosa queda atrapat en el fondal, entre les parets del seu canal i el brancam de l’arbreda. El recordo com un remugament esborronador.
PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i magrana. Lleida: Pagés editors. p.35
TORNAR A AIGUA
La vall del riu Femosa
A la vall del riu Femosa que és una vall molt florida
trobareu en primavera
llocs que a passejar convida.
Allà verdoses figueres,
aquí florits presseguers,
un altre tros més avall
trobareu alts cireres.
També en veure grans plantades
de gegantins olivers
arrenglerats en fileres
i sempre verds a tot temps.
Una altra verdor més viva
veureu si seguiu avall
és la gerdor dels rics pàmpols
dels ceps vora la vall.
TORNAR A AIGUA
La vall del riu Femosa
Si hi aneu en primavera
de mig avall fins al cap,
trobareu molta verdor
d’alfalsos i de sembrats.
Les terres semblen més tristes
perquè hi ha molts pocs arbres,
sols es veuen freixes o oms
com a fites escampades.
Però el que fa més tristesa,
sols pensar-hi ja fa por,
és que a primers d’aquest segle
va baixar una inundació. Per això aquesta vallsempre està tan exposada perquè una altra inundació la pot deixar destrossada. ROSINACH, Jacint (2005). Poesies. Juneda: Fonoll. p.31
TORNAR A AIGUA
El canal com a límit
A l’Àlbum Meravella, que fou una obra de molt públic i, en el terreny del treball enciclopèdic de divulgació, una fita importantíssima, per tal com desvetllava una «consciència comarcal moderna», l’Urgell tenia uns límits diferents dels que tindria després dels treballs de la Ponència. L’Urgell era molt estès vers Lleida, vers el Segre, i cap al sud, comprenent fins i tot les Borges Blanques, atenent potser a la denominació fins a cert punt tradicional de les Borges d’Urgell. Les Garrigues, doncs, a l’Àlbum Meravella, no començaven fins al terme de Cervià. Un cop més la presència del canal condicionava una divisió i uns termes.
VALLVERDÚ, Josep (2010). Proses de Ponent. Lleida: FPIEI.p.46
TORNAR A AIGUA
El naixement del riu Set
Un brollador li escau sortir d’entre mig d’unes roques que van regalimant l’aigua lentament per damunt d’aquestes i el terreny l’obliga a fer-li fer un salt on l’aigua, mig amagada, s’escola entre roca i roca fins a tornar a sortir un xic més avall del rampant vessant. En aquest inici, l’aigua ha anat deixant part de la seva calç formant l’anomenada pedra tosca, fet que no es dona amb tal mesura en cap més lloc al llarg del curs del riu. L’aigua, d’entre mig de la pedra, surt conduïda per set brocs que fan uns rajolins molt bonics, representant els set afluents del riu Set. MARTÍ I PASTÓ, Miquel (2000). Passejant-nos pel riu Set. Valls: Gràfiques Moncunill.
Gastronomia
TORNAR A TERRA ESCRITA
Jaume Fàbrega
Ignasi Revés
Josep Maria Espinàs
Alifara
La taula: cassola de tros
Menú de Festa Major
Orelletes
Escalivada
Pa de ronyó
TORNAR A GASTRONOMIA
Alifara
Caragols a la llauna, vinagreta clapejada d’oli, carn de corder i llonganissa a la brasa, pebrot verd, pebrot vermell, albergínia i tomàquets escalivats, pa torrat i un destacament d’alls. Aquest era l’àpat que, any rere any, preparava la Teresa per celebrar el sant del seu fill. Ho feia a consciència, encenent el foc dues o tres hores abans, toquetejant els caragols escumosos a cada minut, mirant que estiguessin fets pels quatre caps i cantons, apartant les brases per fer jaç a l’escalivada i a les graelles, girant la llonganissa i la carn amb cura, per deixar-les al punt, amb una mica de suc a dins, mai resseques. La Teresa deia que la carn massa cuita, com la massa crua, no valia res. I que, com més bona era, era feta i menjada. Per aquest motiu mai no començaven a dinar fins que no acabava de coure l’última costella i l’entrava, amb la resta de la carnada, a la taula parada, guarnida i aromatitzada per a l’ocasió.
REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.65
TORNAR A GASTRONOMIA
Escalivada
Diumenge, 12 de març
El rovell de la flama és or. La clara és taronja. Els barrons s’esbocinen a quadrícules. La brasa és rogenca, compacta, cau de mil dimonis.
Els ferros escampen la brasa. S’instal·len les graelles. Primer les tomates, que ennegreixen de fora i sanguegen de dins. Després les carxofes, amb el cor a vessar d’oli. Els pètals s’obren i s’encaragolen. A continuació, les llesques de pa. Cal poca estona i molts galons per treure-les al punt. Seguidament, la llonganissa. Serp enroscada que embruneix al foc. I, finalment, la carn de corder. Cuixes i costelles s’ajunten tant com poden sobre el llit roent. El cap d’una, o el cul de l’altra, a vegades cau fora del catre, sobre la brasa. Però no cal patir, perquè la brasa no els treu gust. Cauen les gotes de greix i l’ardor xiuxiueja. Les pinces foguejades giren la carn. Sarroca fa olor de calivada.
REVÉS, Ignasi (2019). Sol ponent. Lleida: Pagès editors. p.43-44
TORNAR A GASTRONOMIA
Pa de ronyó
Dijous, 2 de març
La crosta és dura i geperuda. La base està lleugerament torrada. Tallo una llesca i descobreixo una molla atapeïda, bombolles d’aire, cràters, caus de diverses mides. La suco amb oli i sal. La sal es confon amb la molla. D’oli, només en queda un record a la superfície. Mossego. Mastego. Hi ha un món, en aquest pa.
El pa de ronyó de les Borges Blanques és petit, però amb poc n’hi ha prou per a afartar-se. Sembla que n’hagis menjat molt, i a l’hora de la veritat, només falten dues llesques i un crostó. El pa de ronyó és un miracle quotidià, quelcom extraordinari acceptat com a cosa habitual. No costaria gaire, amb set pans així, alimentar una multitud.
REVÉS, Ignasi (2019). Sol ponent. Lleida: Pagès editors. p.53
TORNAR A GASTRONOMIA
Menú de Festa Major
A la Fonda Rosalia hi ha dos menjadors: l’un al primer pis, amb quatre taules, que és on sèiem nosaltres; l’altre al segon pis, amb una taula llarga, on ara mengen els futbolistes i després dinaran els músics.
Dinem sota un títol de batxillerat elemental emmarcat, i ens porten el dinar oficial de festa major: entremesos, canalons i pollastre. Des de les olives arbequines d’entrada, fins al flam de les postres, passant pel pa i pel vi, el dinar val deu duros per cap. I per aquest preu l’amo és amable i eficaç, i ens porta cubets de gel de la providencial nevera; em penso que l’amo deu ser barber, perquè la finestreta del menjador dona a l’interior d’una barberia.
ESPINÀS, Josep M. (1969). Festa Major. Barcelona: Destino. p.186
TORNAR A GASTRONOMIA
Orelletes
Dit i fet. Cap al Toll falta gent. Empenyem la porta i no veiem ningú. Pugem per una escaleta i ens trobem en un petit menjador. Al voltant de la taula, a punt de ser desparada, l’home, la dona, la filla amb el nen, el gendre i un altre fill.
–Passin, passin –la dona ens presenta efusivament als que ahir no hi eren–. Però no han vingut a dinar, ja els ho vam dir!
–Gràcies, però només hem passat per saber com havia quedat el pollastre.
–Miri.
S’alça i ens ensenya una cassola plena de talls.
–N’han sortit dues cassoles. Per què no el tasten?
–No, dona, ja hem dinat. Vaja, que tinguin una bona festa major.
–Esperin, no siguin així. Volen una copeta? Una mica de menta?
–Fuig... –protesta virilment el seu marit.
Mentre lliguem una mica de conversa –en Sebastià Balcells és carreter, «però ara ja no fem carros, ara els desfem», diu, somrient i resignat—la dona ens presenta un plat d’orelletes.
TORNAR A GASTRONOMIA
Orelletes
–Mengin, mengin orelletes. Les fem nosaltres.
Com que a mi m’agrada la pastisseria familiar, no m’ho faig repetir.
–I aquest senyor, no és retratista? –diu la dona.
–No, aquest senyor escriu –explica en Forcano.
He menjat una quantitat escandalosa d’orelletes, i de cop sento la necessitat de justificar-me, de demostrar que jo soc aquí per feina:
–Per veure un pollastre de festa major, aneu a la plaça de l’Abeurador.
Això m’anima a agafar una última orelleta ensucrada, i sembla que me’n vaig amb la consciència més tranquil·la.
ESPINÀS, Josep M. (1969). Festa Major. Barcelona: Destino. p.187
TORNAR A GASTRONOMIA
La taula: cassola de tros
La cuina ofereix diverses sopes –de tupí, de pastor–, cassoles i guisats –«de dejuni», de carn, d’hortalisses, amb conill–, caragols (bovers, «reginetes») –a la cassola, a la llauna, amb llonganissa, amb allioli–, pollastre, escudelles i olles, truites de samfaina, arengades, com ara el plat dit Sometent, i altres. La Cassola de tros –o bé olla—pot canviar segons les estacions d’hivern a estiu, i pot tenir des de caragols, conill i confitats de porc fins als productes de la samfaina. Dels dolços, en destaquem les orelletes fetes amb pasta de farina fregida, que mai mancaven a les festes majors i que ara es troben tot l’any, els braços de gitano, l’oca tapada, els becs d’Arbeca. Es produeixen begudes casolanes com la ratafia, la ratafia de cafè i la «beguda de pobre», que porta suc de taronja i anís.
FÀBREGA, Jaume (2025). La cuina de Lleida. Barcelona: Viena. p.36
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Col·laboradors/es
Coordinadors: Maria Rosa Alà, Carme Asencio, Isidre Piñol
Selecció de textos i fotografies: Eduard Batlle
Disseny i desenvolupament: Frida Digital SL.
Col·laboradors/es: Damià Alentorn, Isabel Solé, Sílvia Navés, Carme Simó, Gemma Pes, Mercè Segarra, Núria Sans, Laura Avià, Ramona Solé, Humbert Pascual
Veus: Isabel Solé, Silvia Navés, Damià Alentorn, Humbert Pascual, Teresa Vilà, Carme Simó, Gemma Pes, Núria Sans.
Biblioteca Emili Pujol
Adreça: C/ Vall d'En Roher, 9, 25177 Granadella, Les Garrigues (Lleida) Tel.: 973 13 37 19 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
bibliotecagranadella@gmail.com
http://www.lagranadella.cat/ajuntament/serveis/biblioteca
Facebook,
Instagram,
Twitter
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 09:00 a 13:00 / 16:00 a 19:00DM de 09:00 a 13:00DX de 09:00 a 13:00 / 16:00 a 19:00DJ de 09:00 a 13:00 / 16:00 a 19:00DV de 09:00 a 13:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 09:00 a 14:00DM de 09:00 a 14:00DX de 09:00 a 14:00DJ de 09:00 a 14:00DV de 09:00 a 14:00DS TancatDG Tancat
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Sala de lectura La Clandestina
Adreça: Carrer Major, 28, 25457 El Vilosell, Lleida Tel.: 653 808 145 Adreça electrònica: cristinallm@yahoo.es
Horari d'hivern Dimecres 18:30 - 19:30
Horari d'estiuDimecres 18:30 - 19:30
Sala de lectura Tarrés
Adreça: Carrer Montserrat, 17, 25480 Tarrés, Lleida Tel.: 653 808 145 Adreça electrònica: carles.mora@mataro.epiaedu.cat
Horari d'hivernDimarts 18:00 - 19:00
Horari d'estiuDimarts 18:00 - 19:00
Biblioteca L'Atlàntida
Adreça: Pl. de la Generalitat, 3, 25140 Arbeca - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 16 00 08 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@arbeca.cat
https://biblioteca080.wixsite.com/bibliotecaarbeca
Facebook,
Blog
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 17:00 a 20:00DM de 17:00 a 20:00DX de 17:00 a 20:00DJ de 17:00 a 20:00DV de 17:00 a 20:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 10:00 a 13:00DM de 10:00 a 13:00DX de 10:00 a 13:00DJ de 10:00 a 13:00DV de 10:00 a 13:00DS TancatDG Tancat
Biblioteca Josep Bellet i Falcó
Adreça: C/ Bonaire, s/n, 25154 Castelldans - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 12 03 39 Adreça electrònica: Xarxes socials:
biblioteca@castelldans.cat
Facebook,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:00DM de 16:00 a 20:00DX de 16:00 a 20:00DJ de 16:00 a 20:00DV de 16:00 a 20:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 17:00 a 21:00DM de 17:00 a 21:00DX de 09:30 a 13:30DJ de 17:00 a 21:00DV de 09:30 a 13:30DS TancatDG Tancat
Biblioteca Josep Preixens
Adreça: Pl. Major, 12, 25165 Juncosa - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 12 80 04 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@juncosa.cat
http://juncosa.ddl.net/biblioteca-2
Blogspot,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:30 a 20:00DM de 16:30 a 20:00DX de 16:30 a 20:00DJ de 16:30 a 20:00DV de 16:30 a 20:00DS de 09:00 a 13:00DG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 15:00 a 20:00DM de 15:00 a 20:00DX de 15:00 a 20:00DJ de 15:00 a 20:00DV de 15:00 a 20:00DS de 09:00 a 13:00DG Tancat
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Finançament i suport institucional
La Ruta literària de les Garrigues s’ha dut a terme gràcies al suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el marc dels ajuts al Pla nacional de lectura 2024-2025. Aquest finançament ha fet possible el desenvolupament del projecte en format virtual, així com la selecció, producció i difusió dels continguts literaris, garantint-ne la qualitat, l’accessibilitat i l’abast comarcal.
El suport del Pla nacional de lectura reforça l’alineació del projecte amb les polítiques públiques de foment de la lectura i posa en valor el paper de les biblioteques com a agents clau en la promoció cultural, educativa i democràtica del territori. Aquesta col·laboració institucional consolida la Ruta literària de les Garrigues com una iniciativa sostenible i replicable, integrada plenament dins les estratègies de foment lector a Catalunya.
Justificació del projecte
La Ruta literària de les Garrigues sorgeix de la voluntat d’ampliar les accions de foment de la lectura impulsades des de les biblioteques comarcals, incorporant noves formes de mediació lectora i apropant la literatura al territori. El projecte respon a diversos objectius estratègics del Pla comarcal de Lectura:
- Promoure la lectura des d’una perspectiva atractiva i innovadora.
- Donar a conèixer autors i obres que han escrit sobre la comarca.
- Posar en valor el patrimoni cultural i literari de les Garrigues.
- Fomentar el pensament crític i la capacitat interpretativa dels lectors.
- Reforçar el vincle entre literatura, territori i ciutadania.
A través de la lectura i l’escolta de fragments literaris, els usuaris poden reflexionar sobre com la literatura construeix una mirada sobre el paisatge, la memòria, la vida rural, els canvis socials, la gastronomia i els valors democràtics. La ruta no és només un recull de textos, sinó una invitació a pensar i a dialogar amb el territori des de la paraula escrita.
Conclusions
La Ruta literària de les Garrigues, emmarcada dins del Pla comarcal de Lectura, és una proposta que uneix literatura, territori i tecnologia al servei del foment lector. A través de fragments literaris llegits i escoltats, el projecte ofereix una nova manera de descobrir la comarca i d’apropar-se als textos amb una mirada crítica i democràtica.
Aquesta iniciativa reforça el paper de les biblioteques com a motors culturals del territori i consolida una aposta comarcal per la lectura com a eina de creixement personal i col·lectiu.
Biblioteca Pública de l'Albagés
Adreça: C/ Santiago Rossinyol, 9, 25155 Albagés, l' - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 12 11 90 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@albages.cat
http://albages.cat
Facebook,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:00 a 18:00DM de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 19:00DX de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 18:00DJ de 16:00 a 19:00DV de 10:00 a 12:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:00 a 18:00DM de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 19:00DX de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 18:00DJ de 16:00 a 19:00DV de 10:00 a 12:00DS TancatDG Tancat
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Introducció i marc general
La lectura és una eina essencial per a la construcció del coneixement, la transmissió cultural i el desenvolupament del pensament crític i democràtic. A través dels textos literaris, les persones poden comprendre millor el seu entorn, interpretar la realitat i establir vincles emocionals i simbòlics amb el territori que habiten. En aquest sentit, la literatura esdevé també un instrument privilegiat per reforçar la identitat col·lectiva i el sentiment de pertinença.
La comarca de les Garrigues disposa d’una xarxa de biblioteques públiques que treballa de manera coordinada des de fa anys, compartint criteris, recursos i projectes. Aquest treball en xarxa ha permès consolidar serveis bibliotecaris de qualitat i impulsar iniciatives comunes de foment de la lectura al conjunt del territori. En el marc del Pla comarcal de Lectura de les Garrigues, es planteja la creació de la Ruta literària de les Garrigues, un projecte innovador en format virtual que vol posar en valor la comarca a través de la mirada literària de diversos autors i autores.
Biblioteca Cervià de les Garrigues
Adreça: C/ de l'Albi, 20, 25460 Cervià de les Garrigues - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 17 82 73 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@cerviadelesgarrigues.cat
http://www.bibliotecacervia.cat
Facebook,
Twitter
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:00DM de 16:00 a 20:00DX de 09:30 a 13:00DJ de 16:00 a 20:00DV de 09:30 a 13:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:30 a 20:30DM de 09:30 a 13:00DX de 09:30 a 13:00DJ de 16:30 a 20:30DV de 09:30 a 13:00DS TancatDG Tancat
Objectius del projecte
L’objectiu general del projecte és fomentar la lectura i el pensament crític i democràtic mitjançant una experiència literària vinculada al territori de les Garrigues. Com a objectius específics, es plantegen:
- Incentivar l’hàbit lector a través de formats digitals i accessibles.
- Apropar la literatura catalana i d’àmbit local a un públic ampli i divers.
- Facilitar una lectura activa i reflexiva dels textos literaris.
- Afavorir el coneixement i la valorització de la comarca des d’una perspectiva cultural.
- Complementar les activitats presencials de les biblioteques amb recursos virtuals compartits.
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Impacte i valor afegit del projecte
La Ruta literària de les Garrigues té un impacte directe en la promoció de la lectura i en la cohesió cultural de la comarca. El seu caràcter virtual permet arribar a un públic ampli, tant local com extern, i projectar una imatge cultural rica i diversa de les Garrigues.El projecte contribueix a:
- Democratitzar l’accés a la cultura i a la literatura.
- Reforçar la identitat comarcal i el coneixement del territori.
- Promoure una ciutadania crítica, reflexiva i culturalment activa.
- Consolidar el Pla comarcal de Lectura amb accions innovadores i sostenibles.
Descripció del projecte
La Ruta literària de les Garrigues és una proposta cultural i lectora en format virtual que permetrà als usuaris descobrir la comarca a través de fragments literaris que la descriuen, l’expliquen o la prenen com a escenari. A partir d’una selecció de textos d’autors i autores diversos, el projecte ofereix un recorregut literari pel territori que combina lectura, escolta i aporta coneixement sobre el patrimoni cultural i paisatgístic de les Garrigues. La ruta es presentarà en una plataforma digital accessible, on el lector podrà:
- Llegir fragments seleccionats d’obres literàries que fan referència a les Garrigues.
- Conèixer el títol de l’obra i l’autor o autora de cada fragment.
- Escoltar l’àudio del text llegit, facilitant així l’accés a la literatura a persones amb diferents hàbits lectors o necessitats.
- Relacionar els fragments amb el territori, el paisatge i la identitat comarcal.
- Tenir informació de les biblioteques, bibliobús i sales de lectura de la comarca.
Aquest format virtual permet superar les limitacions físiques d’una ruta tradicional i garanteix un accés ampli i inclusiu al contingut, alhora que s’adapta als nous hàbits de consum cultural i lector.
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Sala de lectura de Fulleda
Adreça: Carrer del Forn, 2 baixos, 25411 Fulleda, Lleida Tel.: 973 15 62 01 Adreça electrònica: Web:
biblioteca@fulleda.org
https://fulleda.org/listardocuments.php
Horari d'hivern Dilluns de 18:00 - 19:00
Horari d'estiuDilluns de 18:00 - 19:00
Biblioteca Municipal de l'Albi
Adreça: Av. Garrigues, s/n, 25450 Albi, l' - Garrigues (Lleida) Tel.: 625 199 414 Adreça electrònica:
ajuntament@albi.cat
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL TancatDM de 18:00 a 19:30DX de 18:00 a 19:30DJ TancatDV de 18:00 a 19:30DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL TancatDM de 18:00 a 19:30DX de 18:00 a 19:30DJ TancatDV de 18:00 a 19:30DS TancatDG Tancat
Paper de les biblioteques i treball en xarxa
La Ruta literària de les Garrigues és un projecte impulsat des de la xarxa de biblioteques de la comarca, que actuen com a agents culturals de proximitat i com a prescriptors literaris. El treball en xarxa permet definir conjuntament els criteris de selecció dels textos, coordinar els continguts i garantir una proposta coherent i representativa del territori.
Les biblioteques esdevenen així punts de difusió de la ruta, integrant-la en les seves activitats habituals, clubs de lectura, programes educatius i accions de dinamització cultural. El projecte també facilita la col·laboració amb centres educatius i entitats culturals, ampliant-ne l’impacte i l’abast.
Biblioteca Marquès d'Olivart
Adreça: Pg. del Terrall, s/n, 25400 Borges Blanques, les - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 14 24 18 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@lesborgesblanques.cat
http://bibliotecamarquesolivart.cat
Facebook,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 15:30 a 20:00DM de 10:00 a 14:00 / 15:30 a 20:00DX de 10:00 a 14:00DJ de 10:00 a 14:00 / 15:30 a 20:00DV de 10:00 a 14:00 / 15:30 a 20:00DS de 10:00 a 14:00DG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:00DM de 10:00 a 14:00DX de 10:00 a 14:00DJ de 10:00 a 14:00DV de 10:00 a 14:00DS TancatDG Tancat
Biblioteca Màrius Torres
Adreça: Ctra. de Tarragona, 3, 25440 Vinaixa - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 17 57 69 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@vinaixa.cat
https://www.vinaixa.cat/el-municipi/biblioteca-marius-torres
Facebook,
Twitter
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 15:30 a 19:30DM de 15:30 a 19:30DX de 10:00 a 13:00 / 15:30 a 19:30DJ de 15:30 a 19:30DV de 15:30 a 19:30DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 17:00 a 19:00DM de 10:30 a 13:30 / 17:00 a 19:00DX de 10:30 a 13:30DJ de 10:30 a 13:30 / 17:00 a 19:00DV de 10:30 a 13:30DS TancatDG Tancat
Biblioteca Joan Duch
Adreça: C/ de la Font, 30 25430 Juneda - Garrigues (Lleida) Tel.: 679 57 90 82 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@juneda.cat
http://bibliotecajuneda.wordpress.com
Facebook,
YouTube
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 15:30 a 20:00DM de 09:00 a 13:00 / 15:30 a 20:00DX de 15:30 a 20:00DJ de 09:00 a 13:00DV de 15:30 a 20:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:30 DM de 09:00 a 13:00DX de 09:00 a 13:00DJ de 09:00 a 13:00DV de 09:00 a 13:00DS TancatDG Tancat
Ruta Literària Les Garrigues
Andrea Artero Calatayud
Created on November 19, 2025
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Farm escape room
View
Christmas Escape Room
View
Horror Escape Room
View
Desert Island Escape
View
Halloween escape
View
Adventure Breakout
View
Team Building Mission Escape Game
Explore all templates
Transcript
Ruta Literària Les Garrigues
COMENÇAR
Un viatge per la terra escrita
Aquest projecte cultural et convida a redescobrir la comarca a partir de la mirada dels escriptors que l’han retratada. Un viatge pels textos d’autors que n’han capturat l’essència, per entendre com el paisatge, la gent i la cultura d’aquesta terra han inspirat paraules i emocions al llarg del temps.
Llegir més
BIBLIOTEQUES
RUTA LITERÀRIA
Ruta literària de les Garrigues. Pla comarcal de Lectura.
Introducció i marc general
Impacte i valor afegit del projecte
Descripció del projecte
Finançament i suport institucional
Justificació del projecte
Objectius del projecte
Col·laboradors/es
Paper de les biblioteques i treball en xarxa
Conclusions
Terra escrita
Gent
Introducció
Oli
Festes
Clima
Patrimoni
Paisatges
Aigua
Gastronomia
Biblioteques
Biblioteca Comarcal
Biblioteca filial +3.000 hab.
Biblioteca
Sala de lectura
Bibliobús
PUIGGRÒS
JUNEDA
ARBECA
LA FLORESTA
ELS OMELLONS
LES BORGES BLANQUES
L'ESPLUGA CALBA
CASTELLDANS
EL COGUL
FULLEDA
GRANYENA DE LES GARRIGUES
VINAIXA
TARRÉS
L'ALBAGÉS
EL SOLERÀS
CERVIÀ DE LES GARRIGUES
L'ALBI
ELS TORMS
LA POBLA DE CÉRVOLES
EL VILOSELL
JUNCOSA
LA GRANADELLA
BELLAGUARDA
BOVERA
Introducció
TORNAR A TERRA ESCRITA
Josep Vallverdú
Josep Pla
Ignasi Aldomà
Joan Santamaria
La desconeguda
El viatge
El topònim
El territori
La bellesa
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El topònim
Com en el cas de l’Urgell o la Segarra, amb les Garrigues trobem un topònim històric d’un gran arrelament popular que s’ajusta ben poc a les àrees de mercat i a les comarques que s’han dibuixat per organitzar administrativament el país. D’entrada, potser la comarca s’hauria hagut d’anomenar les Coscolles, que és el nom popular del garric a la plana, o, encara millor, les Oliveres, que seria la translació de l’Al Zaitun que donava nom a l’àrea en època àrab. Al cap i a la fi, aquestes són les dues plantes que exemplifiquen l’essència natural o agrícola de la comarca natural o popular, la qual presenta una notable coincidència amb el que avui és l’àrea de la denominació d’origen de l’oli de les Garrigues. De fet, l’oli és encara avui dia el producte estrella de la comarca i tots els pobles li reten tribut i homenatge, amb sengles fires de l’oli que han convertit en la seva festa gran.ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p. 245.
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El territori
Si llavors gireu el cap endavant, l’espectacle se us fon de sobte. Passat aquest turó burell, de panxa roma i esquitxat d’arços i mates violades, entreu de ple a les Garrigues, i la visió de la terra nua, infinita, ajupida i callada us estremeix el cor profundament. Aquell clap paradisial, que heu deixat als peus de la Bordeta, és la follia, el rabeig d’una encantària delirant, la terra feta carn voluptuosa... Aquesta infinitat de món, que ara us surt als ulls, és la “terra” feta terra, feta santa, feta mare, feta entranya viva i oberta per a parir amb dolor el nostre pa de cada dia. Sembrats, guarets, rostolls socarrats pel sol; fileres d’oliveres gràvides, grises, cellajuntes, immòbils... La terra fa una ondulació somorta; sembla un cobrellit de pobre, apedaçat amb parracs bruts. Ni una gala, ni un floc, ni una floreta, ni un arbre que faci bonic, ni una mota xiroia de verd tendre, ni un rajolí d’aigua corredora. Tot té un posat auster, un to moscat de sallagusa de frare. Del fons de les regateres dels campells llaurats puja una fortor acre de llevat, i l’aire té un regust violent de polsina de serra descarnada, de boll, de llana de ramat, de fem, de timons d'espart i de fumera de formiguers. Quin recolliment! La terra, tristona i callada, treballa i germina amb una serena placidesa, amb una humilitat de mare vella. Ella és la perennitat de la raça, perquè és pols deis nostres ossos, sang del nostre cos i aliment que assacia la nostra fam. Terra de pa, terra d'oli, terra eixuta i pelada, terra amorosa i soferta, quina poesia tens!
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El territori
Aquest silenci pregon que t'embolcalla, aquesta malenconiosa solitud que t'amoixa, aquest sol bleïdor que et deixa exhausta sovint, aquests nuvolets de rosa que passen gronxant-se esbalaïts per l'estesa immutable del teu cel tan blau com els ulls de la Mare de Déu, aquest assedegament que sempre tens a les entranyes clivellades, aquesta muda tragèdia que hi ha en la teva faç bruna i arrugada... quina amor més religiosa i maternal inspiren! Però també ets prodigiosa, quan vols. Que caigui la pluja desfeta, que l'aigua xarbotant i fangosa que davalla dels tossals arrosi aquests terrossos aspres i empedreïts i t'amari tota de força fecundant... Ah, quin rejoveniment, aleshores; com granes, com floreixes, com rius, com t'esbadelles de grassor; quina claror de garberes, quina aroma de forment, quina regalimor d'oli i quina cantadissa a les eres, als camins i als corrals! Terra de les Garrigues, terra bíblica... Sembla talment que l'esperit de Jehovà demori damunt la solitud deis teus camins que no s'acaben mai i en la ratlla nítida deis cims deis serrats boteruts que et tanquen per totes bandes. Cau la tarda. El tirany s'esmuny entre feixes de sembrats tendres. Totes les cases fan una ombra allargassada i violàcia; els plans de Melons i de l'Astor es van colgant a poc a poc sota un boirim humit; el casalot de Vinatesa s'alça com una rebava de la terra; Alfés i Sudanell, lluny, com dos crostons de fang de cuit...
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El territori
En l'hora quieta i grisa els bens dels ramats esbandeixen ça i lla la trista morenor del camp condormit; acimat a un marjal, estintolat en el gaiato, el pastor, en passar, us mira amb uns ulls aturats i pansits de cansament; per la vessant d'un coster un home llaura i el seu cant, com un plany enyoradís, us fa arrupir el cor; al davant us va un carro que grinyola peresós; trobeu colletes d'homes amb l'aixada al coll o a cavall de les mules que arrosseguen l’arada; al portell d'una cleda un quisso pelut i ferotge us lladra amb uns udols que l’eco fa rebotre de turó en turó... Terra bíblica! El record d'Israel us surt pertot; en el paisatge, en l’ambient, en els conreus, en els fruits de la terra grumollosa, en la rudesa dels homes i en la vivor dels ulls negres de les dones. El sol fa un pampalluc darrera la serra d'Alfés, i tota la terra es torna morada. Se sent el toc d'una campana que puja d'un fondal. El cel s'esborra lentament. A la capçana d’un oliver tremola un estel com un diamant. Canta un gall tardà. Ja es veuen les corpentes punxegudes dels pallers de les eres de la Devesa. SANTAMARIA, Joan (1954). Visions de Catalunya (Catalunya Nova). Barcelona: Editorial Selecta. p.31-33
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El viatge
En el camí de Montblanc a les Borges Blanques, a l'esquerra, trobem la comarca de les Garrigues, a l'extrem sud occidental de les terres de Lleida i que, en contrast amb la majoria d'elles, ofereix característiques d'una pobresa considerable. Hem penetrat aquestes terres i hem gaudit per unes hores de l'encant de la seva profunda pau. Les Garrigues tenen al nord el pla de Lleida i d’Urgell; a llevant, la Conca de Barberà i la Segarra; a migdia, el comtat de Prades i el Priorat; a ponent, la Ribera d'Ebre. La comarca és d’una orografia inextricable però, en general, pot resumir-se dient que la serra de la Llena, que la separa de la Conca de Barberà, desguassa les seves aigües sobre el Segre. La serra de la Llena, que s'inicia al final de la calma de la Segarra, s'allarga cap a l'oest fins a confrontar amb el Montsant. Forma un massís aspre, àrid i de ràpida ascensió sense que les seves alçades presentin terrasses dignes de ser notades per la tendència de les capes geològiques a la verticalitat. La seva alçada màxima és La Tossa (1018 m.). Al seu camí cap a ponent, la Llena descendeix suaument i forma un estrep al sud que s'anomena la Serra del Penjat, i mor en la calma d’Almatret, on hi ha un punt en el que es donen cita els termes d'Almatret, Riba-roja i Faió, que pertanyen a tres comarques diferenciades.
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El viatge
La profusió orogràfica de les Garrigues fa que abundin en ella les petites valls o “vallades” com les anomenen al país, de curs breu i d'importància secundària. Gairebé totes s'originen a la serra de la Llena i a les seves derivacions. L'artèria vital de la comarca és un modestíssim riu, el Set, que neix al peu de La Tossa, travessa el Vilosell i Cervià, rega els termes de l'Albagés, Cogul i Aspa, i s'esmuny pel d'Alfés per a després travessar els de Sunyer, Montoliu i Sudanell, desembocant així al Segre a poca distància de l'últim poble esmentat. A ambdós costats aquest riu es troben les vallades, que són seques la major part de l'any degut a l'estructura del terreny i a les condicions climatològiques del país; quan plou, no obstant això, són torrencials. Una altra artèria encara que menys important vessa les seves aigües a l'Ebre davant de Flix. S'inicià a la Pobla de Granadella, continua cap a la Granadella i Llardecans i Maials, amb els noms de Vall Major, Vall del Molí i Vall de Sant Joan, i mor davant mateix de Flix. El país forma, doncs, un gran pla inclinat recolzat sobre el coixí una mica dur de la serra de la Llena. Plana que baixa cap al Segre i l'Ebre. Quan arriba a la proximitat d'aquests rius, el país s’ondula suaument i forma perfils llargs.
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
El viatge
El seu color ve donat per la geologia; la seva part alta és de conglomerats oligocènics formats per capes de calç, sorrenca, margues i guix. A la part baixa, per les terres al·luvials de les terrasses que baixen sobre el Segre. En conjunt, tot pren la forma d’un país blanquinós i d'aspecte àrid sobre el que la llum es dilueix i formigueja empastada. Aquest color de fons s’explica per una falta de pluges crònica i recalcitrant. Les Garrigues formen part de la Catalunya seca, assedegada, ossificada. A les seves breus primaveres i tardors plou una mica. L'hivern és dur i l'estiu calorós i interminable. Les pluges tenen gran força erosiva i els corrents d'aigües són torrencials. La falta d'arbres fa que les aigües no puguin ser detingudes. El país va quedant als ossos. Tot en ell està per repoblar. La comarca és cada dia més blanquinosa. Davant del color desagradós del país es comprèn que les dones portin grans mocadors negres al cap que els hi tapen mitja cara. PLA, Josep (1951). “Les Garrigues”. Destino. 7 de juliol de 1951. p.4
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
La desconeguda
Posseeixen una retòrica literatura, però una bibliografia científica més aviat escassa. Hom diu que constitueixen la comarca de Catalunya menys coneguda, i possiblement, aquesta afirmació no està lluny de la veritat més objectiva.Les dades que el públic coneix són referides a l’eixutesa del terrer, a la migradíssima pluviometria, a la llunyania dels centres industrials i a la incòmoda comunicació, al fet que constitueixin una comarca tancada, amb una vida pròpia ben independent de les comarques circumveïnes, i a la tradició. Els qui han escrit a propòsit d’aquesta comarca fan constar, endemés, talment ho faria un escriptor castellà de la generació del 98 amb referència a la Castella empobrida, la condició estoica, resignada, coratjosament serena davant l’adversitat, de la gent que hi habiten. VALLVERDÚ, Josep (1972). Viatge entorn de Lleida. Barcelona: Selecta. p.227
TORNAR A INTRODUCCIÓ A LES GARRIGUES
La bellesa
Com totes les terres de secà, però més particularment les que són atossalades, les Garrigues tenen una particular bellesa en primavera. Les mil i una flors humils, blaves, grogues o blanques, de les mates a la vora de la ruta o al fons dels barrancs, fan el contrapunt, juntament amb el vermell dels conillets, a la tofa negrenca de les alzines i verd dels pins. Qualsevol indret de les Garrigues és bell quan la força de la planta anuncia la bleïdora eixutesa de l’estiu. VALLVERDÚ, Josep (1972). Viatge entorn de Lleida. Barcelona: Selecta. p.237
Clima
TORNAR A TERRA ESCRITA
Jesús Mª Villafranca
Jordi Nogués
Ignasi Aldomà
Ignasi Revés
Pluja
Insolació
Calor
Neu
Sequera
Pluja
Clima
TORNAR A TERRA ESCRITA
Meritxell Gené
Pep Coll
Miquel Mª Gibert
Marinada
Boira
Aire
TORNAR A CLIMA
Insolació
De moment, tot això són anècdotes que no canvien el component essencial del temps atmosfèric que és el d’una gran plana de calmes amb poques pluges i una bona insolació. Perquè contra el que pugui donar a entendre el tòpic de la boira, la solellada al llarg de l’any és impressionant. Al centre de la plana, concretament a l’entorn de Juneda, s’enregistra la màxima insolació a Catalunya, com bé coneixen els qui es dediquen a les plaques solars i altres aprofitament termoelèctrics i com corrobora l’escampall de plantes fotovoltaiques, més conegudes com a horts solars. ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.51
TORNAR A CLIMA
Neu
Qui mos ho havia de dir, eh, que la cosa aniria així? Primer, van donar fred i va acabar nevant, després, van donar boirines ocasionals i la boira va durar deu dies seguits a partir del migdia de l’endemà de nevar. Deu dies. Un dia després de l’altre, sense parar. Recordo que el mateix diumenge vaig sortir al terrat, encara feia alguna ullada de sol, i vaig mirar el termòmetre: sis davall zero! La mare del Tano, quin fred! Però això no va ser res, no. Deu, onze, dotze, quinze davall zero a les nits. Tot nevat i a sobre gelant. No n’hi havia prou amb lo fred que produeix la neu que se li havia d’afegir, damunt, la bromota gebradora. Lo blanc de la neu brillava quan se suposava que era de dia. Però aquella brillantor no era un senyal de boniquesa, no, sinó de malesa. Ben aviat los oliverets més petits van quedar tots fulminats pel fred. I mira que els amos van córrer a espolsar-los la neu de sobre quan començaven a pintar bastos. Fins i tot algun los va tapar amb sacs de cap per avall, però no va servir de res. Després va tocar el torn als més grandets, que tampoc no es van escapar de l’epidèmia. Tots rostits. Curiós, no, que el fred pugo rostir? Coses més estranyes s’han vist. REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.163
TORNAR A CLIMA
Pluja
En Joan va mirar per la finestra. Les gotes que lliscaven pel vidre feien l’efecte de disputar una cursa a veure qui arribava més aviat al marc inferior. A vegades, una s’ajuntava amb una altra, i després amb una altra, i la bola d’aigua es tornava més botida, més pesant, més ràpida. Darrere seu quedaven les roderes, que durant una estona semblaven assecar-se, però on ben aviat tornaven a transitar altres gotes. Va imaginar com l’aigua circulava, com baixava de dalt de tot del poble, de la part on hi havia l’església vella i derrotada, i trampejava com podia el laberint de carrers escanyats de Vilanova. Als llocs més plans i enclotats del poble es formaven tolls, bassals que es convertien en la superfície ideal perquè els cotxes hi practiquessin esquí aquàtic. L’aigua que aconseguia fugir del nucli urbà desguassava a baix, a la vall, i se n’anava lluny, ben lluny, a engreixar el cabal d’un curs d’aigua que no era producte d’un dia de pluja primaveral. REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.27
TORNAR A CLIMA
Calor
Aquell juliol era extremadament calorós. Passejar pel carrer era com viure a cal forner i, al migdia, dins el forn quan aquest funcionava a plena combustió. Tampoc s’hi veia ningú, a aquelles hores. La gent allargava la migdiada tant com podia; no tothom descansava, però sí que l’activitat quedava reduïda a allò que fos imprescindible. I l’etern i inacabable tema de la sequera. És que la gent no sabia parlar de res més? La conversa era clavada un cop i un altre. I fossis allà on fossis, fins i tot les paraules eren idèntiques. NOGUÉS, Jordi (2025). Les oliveres d’or. Barcelona: Rosa dels vents. p.107-108
TORNAR A CLIMA
Sequera
La calor era tòrrida, exagerada. Ara, gairebé al migdia, el sol queia en vertical, i concentrava individu, ombra i calor tot en un mateix punt. —No ha servit de gran cosa —em deia en López i Jover. Ahir, per apaivagar la calor i l’extrema sequera, la població de les Borges d’Urgell, amb el mossèn al capdavant, va treure en processó la Mare de Déu del Carme per demanar-li ajut en aquells moments tan difícils. Ja ho havien fet el dia de l’onomàstica de la Mare de Déu, el setze de juliol; ja aleshores no havia servit de res, ja que no va caure ni una miserable gota en tot el terme, ni tampoc a bona part del territori lleidatà i tarragoní. NOGUÉS, Jordi (2025). Les oliveres d’or. Barcelona: Rosa dels vents. p.180
TORNAR A CLIMA
Pluja
Fa setmanes que esperes l’arribada de les pluges. Avui, núvols espessos d’un gris obscur avancen lentament per la cresta de la muntanya. Ja no és com abans, quan els homes miraven el cel i confiaven que els seus precs serien escoltats. Ara dormen tranquils i l’aigua s’espera acanonada. Potser tu ets l’únic veí que en aquest instant observa com passen els núvols, i potser ets l’únic que roman despert tot esperant LA PLUJA tan enyorada. VILLAFRANCA, Jesús Mª (2014). Tan sols una ombra. Fonoll: Juneda.
TORNAR A CLIMA
Aire
El sol de novembre es decandia als pinars del camí de les Figueres i devia anar cap a llevant, sinuós, un vol d’estornells. Era la primera hora de la tarda i, a la volta del cel, només hi havia un núvol que penjava, esgarrifat, d’aquell abisme blau. Llavors el Cirineu va aturar la tartana per donar l’estona de repòs a les bèsties. Se sentien les veus dels qui collien l’oliva, mentre l’aire, tallant, que bufava de Morella, els gelava els dits. GIBERT, Miquel M. (2006). La victòria de la creu. Barcelona: Proa. p. 129
TORNAR A CLIMA
Marinada
L'ombra Tornem juntes a casa nostra, de bracet amb la marinada que bufa cada tarda. Mare, que hi ets? Ets tu? Et noto. Pel carrer de Fulleda, Sé que hi ets. GENÉ, Meritxell (2018). Després dels esbarzers. Lleida: Pagés. p.69
TORNAR A CLIMA
Boira
Giren al mig de la carretera amb les sirenes esgaldinyant a tota hòstia. Feta la maniobra, i encarats de nou en direcció a les Borges, li fa apagar la sirena per no cridar l’atenció dels perseguits. De seguida, però, l’han de tornar a engegar, per poder saltar en vermell els semàfors de la població. Un cop deixada enrere l’última avinguda, la boira esdevé tan espessa que gairebé es podria tallar amb un ganivet. Aviat, el parpelleig d’una llumeta aixeca els ànims del capità, només per uns segons, els que triga a descobrir que es tracta del llum d’alerta d’un tractor. La visibilitat és nul·la, fins i tot per avançar un tractor et jugues el físic. Sort que l’agent que mena el cotxe, a part de bon conductor, és del país i coneix la carretera a ulls clucs. Superat el tractor, ni temps de posar la directa que es troben amorrats a l’hidràulic d’un altre. —Serà possible! —es despacienta el capità—. Sembla que ho fotin expressament! COLL, Pep (2001). L’abominable crim de l’Alsina Graells. Barcelona: Empúries. p.171
Oli
TORNAR A TERRA ESCRITA
Ignasi Revés
Pep Coll
Josep Maria Espinàs
Francesc Pané
Enric Ribera i Gabandé
Identitat
Autenticitat
Artesania
El millor oli del món
La molta
TORNAR A OLI
El millor oli del món
La comarca de les Garrigues s’ha caracteritzat durant la seva història pel conreu de l’oliva, de l’arbequina, que amb tant d’encert dona el color, l’olor i el sabor a un oli que s’ha distingit per ser el millor del món en el vessant d’oliva. Al voltant d’aquest greix vegetal els garriguencs han fet tot un receptari ampli i variat que ha donat peu a ser considerada com una de les cuines senzilles, però a la vegada més exquisides de les que es coneixen en la història contemporània de casa nostra. L’oli d’oliva de les Garrigues té el valor afegit que no modifica el sabor bàsic de les matèries primeres que s’empren tradicionalment en els seus fogons. Per contra, sí que enalteix els sabors bàsics d’aquestes a l’hora de ser emprats en la condimentació de les diferents especialitats de la seva cuina. L’oli d’oliva cuinat en el recipient de la cassola de fang té un caire eminentment diferenciat en el gust final dels seus plats. L’arengada amb bitxo no seria, ni tindria, el toc final que té, si no fos intervenció d’aquest or líquid que amb tant d’encert produeixen les Garrigues.
TORNAR A OLI
El millor oli del món
Molts cuiners importants d’Europa han fet seu aquest greix com un valor imprescindible en l’agermanament de les carns, peixos i amanides de tot tipus. Els greixos animals, com els derivats lactis, s’han deixat de costat ben sovint a la França gastronòmica per excel·lència, per a obrir les portes a un oli que ja té la benedicció dels més importants cuiners de tot el món. La cuina de les Garrigues està estructurada, o millor dit, dissenyada en funció de la importància del seu oli. Sense aquest, les Garrigues i el seu estil alimentari seria un altre. Les postres més emblemàtiques i a la vegada més senzilles, com són les orelletes, ben segur no es coneixerien si l’oli d’oliva de les Garrigues no fos quelcom d’important en la seva manera d’elaborar-les. Una gallina a la cassola no es podria entendre com a tal si el greix per a cuinar-la fos, per exemple, llard, mantega o nata líquida. Per tant, s’ha d’entendre l’oli d’oliva d’aquesta comarca com a quelcom definitiu en el moment de la seva utilització a la cuina, ara fa dos o tres segles. RIBERA I GABANDÉ, Enric (1999). Les Garrigues. Les cuines de les terres de Lleida. Alcoletge: Ribera & Rius. p.11-13
TORNAR A OLI
La molta
Nosaltres dúiem la collita anual d’olives a la cooperativa del camp de la Floresta, poble nadiu del meu padrí. El pare acabà fent-hi unes quantes campanyes. Ja no el recordo gaire, aquell molí, que també produïa vi entre setembre i octubre. Però en retinc l’escalfor confortable, l’aroma amargant de les olives molturades sota la pedra cònica, la sentor dolcenca de l’oli verd escorrent-se a través dels esportins en columna, a la premsa. Servo perfectament en la memòria el tràfec de les vagonetes que els homes feien lliscar sobre els raïls, el gust virginal de les torrades de pa literalment xop d’oli del raig, la fortor de les morques guardades abans no les aviessin fondos avall, la romancera aroma de la pinyola amuntegada a l’exterior del molí, assecant-se sota un sol lluent de fred. Jo no hi vaig fer mai cap feina ni vaig ser de cap ajuda, al molí de la Floresta. El pare m’hi portava els dies que no tenia escola. M’agradava de xafardejar pertot arreu i de sentir el xiulet amb què els operaris atrafegats em feien apartar del seu camí. Una vegada i una altra, resseguia el calvari de les olives: el reixat metàl·lic per on queien, abocades del sac, fins a la tremuja que les acollia; el desplom sobre el dipòsit cilíndric que resseguia el corró cònic; el trasllat a palades de la pasta d’oliva fins a les moles que la molturaven fins a fer-la de seda negra; el farciment dels esportins d’espart; la pressió de la premsa hidràulica; el discórrer de l’aigua sobrant i de l’oli espès per la canal fins a les piques de decantació...
TORNAR A OLI
La molta
Les vagonetes anaven i venien amb la pasta cap a la premsa enmig de la remor somiosa i perpètua dels engranatges. Aquell món adult, barreja d’esforç humà i sonsònia mecànica, exercia sobre mi una fascinació de conte. Encara avui, quan entro en un molí garriguenc —ara amb màquines centrifugadores sense cap mena d’encant ni de misteri— i hi sento l’olor vella de la pasta d’oliva, se m’esborrona la pell. També aquests indrets em son pàtria. Una pàtria reclosa i íntima, lligada a una antigor inefable, a un esforç ja invisible, però present i difús com les ànimes dels difunts. PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Lleida: Pagés editors. p.17
TORNAR A OLI
Artesania
L’aigua és també a les Garrigues un element discriminador: una petita part de la comarca veu passar i aprofita el Canal d’Urgell, però la resta ha quedat submergida en una eixutesa crònica. Han passat segles i les Garrigues no s’ha pogut treure la pols de sobre, i els ermots dominen sobre els conreus. En un moment determinat, a començament de segle, semblà que l’oli de les Garrigues, el famós «oli de Borges», podia fer tombar la comarca cap a un progrés estable. No ha estat així, i no pas per culpa de l’oli, que té una qualitat indiscutible, sinó a causa del cost de la recol·lecció de l’oliva, el progrés tècnic —gràcies al qual poden refinar-se olis inferiors— i la competència amb olis d’un altre origen: cacauet, gira-sol, soja. S’ha inventat un oli molt finet, gairebé transparent, però jo encara soc partidari de l’artesà oli de les Garrigues, dens, saborós, mediterrani. ESPINÀS, Josep Maria (1979). Imatges de Catalunya i les Illes Balears. Barcelona: Cedag. p.82
TORNAR A OLI
Autenticitat
Sempre mos quedarà l’oli, que diria aquell. Les refotudes ametlles no s’hi podran comparar mai de la vida. Mai. I això ho sap la gent amb dos dits i un dit de front, que es dixa d’orgues, arranca els ametllers i al seu lloc planta olivers. És lo que s’ha de fer. S’ha d’aprofitar que l’oli de les Garrigues sigo considerat un producte de primeríssima línia i que es vengo bé. Encara que haguem d’afrontar la competència bestial dels grans latifundistes andalusos, que produeixen cadascun com uns quants termes d’aquí a la comarca i que el venen a preu més baix. Encara que haguem d’aguantar aquest cony d’italians, los amos i senyors del mercat. A aquesta gent, tot los és permés. Si volen fer pujar el preu de l’oli, ho fan, i, si el volen enfonsar, ningú los ho impedeix. Se guanyen la vida a base d’extorsionar el pobre pagès i de vendre a uns preus altíssims al seu país. Per no parlar de quan utilitzen lo nostre oli, lo nostre, per barrejar-lo amb lo seu. I llavors tenen la barra de vendre’l als magatzems Harrod’s de Londres com a oli italià de grandissima qualità! REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.20-21
TORNAR A OLI
Identitat
Superat el tractor, ni temps de posar la directa que es troben amorrats a l’hidràulic d’un altre. —Serà possible! —es despacienta el capità—. Sembla que ho fotin expressament! —És l’hora que els pagesos van al tros —explica el conductor la mar de tranquil—. Es veu que enguany hi ha bona collita d’olives. Per cert, molt bo l’oli de les Garrigues. Al món no en trobarà un altre de més gustós. «Català hauries de ser», renega per dins el civil. «Jo aquí perdent el cul darrere un terrorista i tu, intentant vendre’m una garrafa del teu oli pudent!». COLL, Pep (2002). L’abominable crim de l’Alsina Graells. Barcelona: Empúries. p.171
Festes
TORNAR A TERRA ESCRITA
Vidal Vidal
Josep Maria Espinàs
Ignasi Revés
Festa Major
Cicle festiu
Ball
Personatges
Sardanes
TORNAR A FESTES
Festa Major
A més de les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, hi ha d’altres poblacions que compten, especialment en la part regada de la comarca: Juneda, Torregrossa, Arbeca, que ha donat nom a les famoses olives arbequines... Jo he visitat aquests pobles els dies de festa major. A la regió de Lleida les festes majors es poden classificar en dos grups claríssims: les de secà i les de regadiu. En aquesta mena de romboide que dibuixen Balaguer, al nord, les Borges al sud, Tàrrega a l’est i Lleida a l’oest, que és el romboide de l’aigua, les festes majors són habitualment molt importants. Com se sol dir, llencen la casa per la finestra. Els pobles grans la fan grossa, com és natural, però fins i tot els pobles de les Garrigues que pertanyen a aquest espai organitzen una festa que, en relació amb la zona seca, és un indici de prosperitat. ESPINÀS, Josep Maria (1979). Imatges de Catalunya i les Illes Balears. Barcelona: Cedag. p.82
TORNAR A FESTES
Sardanes
En tornar l’endemà a Arbeca s’està fent, al Toll, el vuitè concurs de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes. Els colors dels dansaires, la música, la gent, tot ha transformat “aquella porqueria” que deia l’antic agutzil de la plaça Major. Les sardanes, encara que siguin de concurs, han convertit el Toll en una autèntica plaça de poble. És migdia, i un sol duríssim bat enmig de la gran rotllana de germanor com damunt d’un tambor. Hi ha dues ombres: en una toca la cobla; en l’altra, una tribuna amb capellans i autoritats; potser el jurat. Quan acaba tot, algú s’acosta a un micro i exposa el veredicte. En anomenar la colla guanyadora, un grup de nois i noies es posa a saltar d’entusiasme, agafa la senyera i se’n va cap a la tribuna. Hi ha colles de grans i colles infantils, i un seguit de premis i mencions, que s’han repartit estratègicament a diverses poblacions lleidatanes. ESPINÀS, Josep M. (1969). Festa Major. Barcelona: Destino. p.186
TORNAR A FESTES
Ball
—I la festa major què? Sabeu què fan, aquest any? El vell va contestar que no sabia res. Aquell ajuntament no deia res fins que eren a tocar. La mare va dir, amb un deix de disgust, que ja podrien portar alguna orquestra bona, amb bons músics i vocalistes, perquè valgués la pena anar a ballar. No tot havia de ser concerts de rock i discomòbils. «Què han de portar, si no n’hi ha d’aquí?», el vell es va tocar la butxaca. «Lo que passa és que no hi ha inventiva per fer coses diferents i que còston menys quartos», digué el fill. «Se pot omplir d’actes una festa major sense que es disparo el pressupost». «I qui hi anirà, als actes, si el jovent només espera la festa major per a fotre el camp?», va dir el Josep. «No és veritat». «No poc. Lo jovent d’ara va a la seua. N’hi ha que no se’ls veu lo pèl durant tot lo cap de setmana». «Però aquests són quatre». «Més de quatre. Així no es pot fer poble de cap manera. Los nostres temps sí que eren bons». «Ui, sí, i tant». «Llavors, llavors fèiem unes festes com Déu mana. Tothom hi posava el coll, érem pobres, però generosos. Te’n recordes, noia, què fèiem l’últim dia de festa major, entre el final de la secció de tarda i el començament de la secció de nit? Tu portaves una truita de patates, jo una ampolla de vermut, l’Abel de la Pita mig formatge, la maria Puntetes pa i pernil... I mos ho menjàvem a la plaça, i mos ho passàvem fenomenal. Oi que sí, noia?». «Sí, noi». REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.91-92
TORNAR A FESTES
Personatges
La història es repetia. Un altre dissabte de festa grossa a Vilanova, un altre dissabte de festa major a un poble de les Garrigues. Retrobaments, abraçades amb la gent que feia temps que hom no veia, converses encadenades i interminables amb amics, coneguts, saludats, parents llunyans, exnòvies, deutors i creditors. Si fa no fa, tothom es coneixia de vista, oïda, olfacte, tacte o gust. Hi havia un contingent que no fallava mai: la tia bona que un any tot déu havia perseguit a Bellaguarda, el pelut que feia unes quantes setmanes va pujar a cantar amb els músics a Sarroca, el boig que un dia va entrar amb la Mobilette al ball de Torrebesses... Què dius? Què fas? Com te trobes? On vas? Vols un beure? Vens a fer un porro? Encara ets viu? Les mateixes converses de sempre. La mateixa dinàmica de sempre. La mateixa història de sempre. REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.102
TORNAR A FESTES
Cicle festiu
Les seguíem totes, les festes majors. És clar que eren uns altres temps: llavors érem joves (més joves, s’entén) i la calor canicular ens feia dilatar les artèries i fluir acceleradament la sang, i a cada port, vull dir a cada població en festa, ens esperava indefectiblement un projecte de balladora, que per regla general es quedava en això, en projecte. Per a nosaltres la cosa no consistia tant a fomentar tant els lligams comarcals o exercir la sana i recomanable tafaneria, ni tan sols a fruir de la carícia d’oportunes marinades sota la volta estelada, com de practicar el nostre esport preferit de l’època, la cinegètica, això és, la caça i captura de la cobejada pubilla de bon veure. Obria el foc Belianes, per Sant Jaume, que cada any tenia la virtut d’omplir-nos la boca del deliciós regust d’un aperitiu que estimula la gana. Però, de fet, la temporada no es posava en marxa fins a Golmés, una de les festes majors més brillants i concorregudes. Si Golmés provava, calia preveure un bon balanç al cap de l’estiu. En aquella rampa de llançament experimentàvem un cop més que tampoc no es tractava pas de ballar, sinó més aviat de treure el nas a l’envelat, de passejar carrer amunt i carrer avall fent-se notar (millor, per tant, esvalotar de valent o muntar qualsevol numeret per cridar l’atenció d’alguna colla de noies), i al capdavall seure en una d’aquelles poblades terrasses a la fresca a prendre una orxata.
TORNAR A FESTES
Cicle festiu
Més endavant arribaven Vilanova, Miralcamp i Puiggròs, festes modestes però sempre obertes a la possibilitat d’una agradable sorpresa. Als volts de la Mare de Déu d’Agost s’amuntegaven les festes, especialment les d’Arbeca —sempre ha resultat difícil triomfar en camp propi—, i Torregrossa, el poble mític de les noies boniques. Després de l’interludi de la Floresta, que suposava un cert relaxament per a qui no tenia interessos concrets a la zona (passez-moi l’argot de política internacional), venia Juneda, on la veda es tornava a alçar de fort. I encara les Borges, ja a primers de setembre, la traca final que ens brindava l’última oportunitat. Si en aquesta plaça no plantàvem bandera, malament rai, volia dir que el curs acabaria sense pena ni glòria. Sí, és clar que sempre quedava el consol de Bellpuig, l’últim cartutx, però mai no ens havia anat bé d’actuar contra rellotge, sense moral de victòria.
TORNAR A FESTES
Cicle festiu
Resseguíem totes aquestes festes cada any, inexcusablement, i si algun estiu ens atacava un neguit especial, encara afegíem Maldà, els Omellons, l’Espluga Calba, Castelldans… localitats en què abundaven les barcelonines, una peça molt apreciada. No ho he estudiat, però tinc la impressió que les festes majors han entrat en un perillós declivi. No s’hi veu el moviment d’anys enrere i el jovent a penes es desplaça a una festa si no és per una actuació musical en concret i no, com fèiem nosaltres, per un saludable esperit esportiu. En el zenit de la temporada, el Big-ben es va omplint inexorablement cada diumenge i gosaria afirmar que en molts casos els nois i noies defugen fins i tot la festa major del seu propi poble. Tant de bo m’equivoqui, però sospito que actualment aquell dolç esport de la nostra joventut és en hores baixes. Deu ser que els joves d’avui només tenen el cap a l'NBA. VIDAL, Vidal (1990). Geografia impúdica. Barcelona: Empúries. p.105-106
Gent
TORNAR A TERRA ESCRITA
Francesc Pané
Jesús Mª Villafranca
Ignasi Aldomà
Joan Bellmunt
Dones
Les dones feinegen
Orgull
L'avi de les Garrigues
Gent
TORNAR A TERRA ESCRITA
Vicenç Aguado
Miquel Mª Gibert
Ramona Solé
Tossuderia
Paisatge humà
Xafarderia
TORNAR A GENT
Orgull
Perquè les Garrigues són plana, però una plana molt atípica. En realitat configuren com un altiplà que s’enlaira cap al sud i que apareix fortament trencat per valls estretes i fondes que el converteixen per moments en trencaclosques, en una quasi muntanya laberíntica que només revela viaranys a vista d’ocell. No és del tot estrany que enmig d’aquesta compartimentació natural els seus pobles mantinguin amb fermesa la seva personalitat i caràcter. Cada poble és un món a part i cadascú vol el seu metge, la seva escola i la seva piscina. I cadascun té la seva cooperativa o “comparativa” del camp, que conserva amb orgull. I tant pesa cada poble, que a ningú li agrada que el poble veí tregui el cap pel seu damunt. Des de l’esplèndida catedral barroca amb l’airós campanar, els de la Granadella somien convertir-se en capital de les Garrigues Altes. No aniria malament en un entorn com el seu sense un nucli vilatà que estiri el carro. Però els pobles veïns no estan per romanços; cadascú té el campanar més alt de tots! ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.246
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Com cada matí, et vas aixecar aviat a pesar dels teus anys, vares agafar la teva cadira de bova i et vares asseure a la vora del foc, vas posar el tupí de terrissa per a fer-te les farinetes, després te les menjares per esmorzar, —avui ja no saben què són les farinetes—. Quan vares haver esmorzat i amb el cos calent vas sortir al carrer amb la teva cadira de bova el gos saltà d’alegria en veure’t i vingué a refregar-se en els teus pantalons de vellut que de tan gastats ja no tenien ni color. Et vas asseure a la porta de casa prenent el sol,
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
al recer, perquè no et toqués l’aire, sabies bé on havies de posar-te! Els teus anys t’havien omplert d’una gran saviesa que molts no volien reconèixer, el gos s’ajagué al teu costat, i tu entrant a l’entrada vas sortir-ne amb l’ouera plena de fesols i vas posar-te a estavellar-los al sol. Que bells aquells moments, avi! A poc a poc anaren arribant els teus amics —eres amic de tothom— els altres vells del poble i allí al recer, prenent el sol,
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
començareu a explicar-vos les vostres coses, que quasi cada dia eren les mateixes; que si això, que si allò, que si quan érem joves, que si aquest dolor… Així passà el matí. Després de dinar agafares el bastó, la teva mangala, i tornares a sortir al carrer feia airet fresc, però el sol també escalfava, i tu, amb la faixa negra, i el teu tapaboques, emprengueres pels camins polsosos amb trilles de carro la direcció del teu camp.
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Allí t’assegueres a l’espona —els marges, dirien ara els tècnics— entre l’herba seca que hi havia, i contemplaves amb serenor però també amb nostàlgia les oliveres, les teves oliveres que amb tanta estimació un dia cuidaves i collies. Et venien ganes de tornar a podar-les, d’adobar-les, de llaurar-les amb la mula, de collir-les amb les boires i els freds de l’hivern. Vas tornar a casa al tard, i et vas asseure de nou vora el foc posant-hi un grapat de sarments per a revifar-lo i poder-te escalfar.
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Ja no podies treballar, però treballaves d’una nova manera, ens explicaves les teves rondalles mentre esperàvem el sopar. La teva presència serena omplia l’estança, tota la llar estava plena del teu caliu, de la teva bondat, de les teves històries, de la teva experiència. Mentre els fesols que tu havies estavellat al matí es fregien a la paella amb un tall de cansalada i un xic de botifarra negra. Ara que no hi ets, quin buit! La teva presència em manca!
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Quan he sortit del col·legi pensava en tu, com ho faig cada dia, però avui d’una manera especial perquè avui, avi, ja sé escriure. A l’escola acaben d’ensenyar-me’n. Escric això perquè m’agradava molt veure’t assegut al sol estavellant fesols, fent-te les farinetes, que ens expliquessis històries. I t’ho escric perquè les sàpigues. Avi, ara recordo que tu em deies que no sabies llegir, i que jo estudiés molt.
TORNAR A GENT
L’avi de les Garrigues
Però, avi, avui veig que hi ha coses que no s’aprenen amb lletres i que són millors, i tu, d’aquestes, n’estaves ple. Què bonica era la teva escola, avi la teva escola d’experiències, la teva escola que era viva. Adéu, avi… M’agradaria ser com tu. BELLMUNT, Joan (1982). L’oasi de les Garrigues. Lleida: Garrigues. p.75-77
TORNAR A GENT
Les dones feinegen
Al carrer de casa encara és fosc i ja se senten veïns que es belluguen per anar a treballar. Quan comença a clarejar a l’hivern, i a ple sol a l’estiu, LES DONES FEINEGEN anant amunt i avall des de les primeres hores. Elles són també les qui parlen amb les altres que passen pel carrer i animen el dia que comença. Es trenca el silenci que impera a la nit i el poble s’omple de pensaments, paraules i desigs. VILLAFRANCA, Jesús Mª (2014). Tan sols una ombra. Juneda: Fonoll.
TORNAR A GENT
Dones
Recordo que quan el sol ja feia estona que il·luminava els carrers i les criatures estaven recloses a costura, les dones eren el batec de la població: joves i ancianes, totes atrafegades comprant les vitualles, cuinant, esquetllant les ametlles, batent els cigrons o les veces, agranant el carrer i ruixant-lo d’aigua a l’estiu, sargint borrasses i sacs, apedaçant la roba, davallant fins als rentadors públics i tornant-ne amb una panistra plena a vessar de roba neta per a l’estesa al sol, alimentant els animals del corral, mantenint la xera del foc o el caliu de l’estufa… PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Memòria de l’ànsia i de les insurgències. Lleida: Pagés editors. p.60
TORNAR A GENT
Tossuderia
També és veritat que a la Granadella hi havia gent tossuda, molt tossuda, que, per desgràcia, no es deixava convèncer ni poc ni gaire. Hi ha algú que pugui aprovar la conducta del Mateu boter, que els va dir que no els donaria els quartos que li demanaven, que tenia la dona espatllada i no sabia quant li costaria adobar-la? Em sembla que no. I m’ho sembla perquè, mentrestant el Mateu els deia això, ella s’estava al costat de l’home amb els braços arromangats i uns bons colors a la cara, que ni en circumstàncies com aquella no els perdia. I ho sabia tothom que, de salut, n’hi sobrava. GIBERT, Miquel M. (2006). La victòria de la creu. Barcelona: Proa. p. 48.
TORNAR A GENT
Xafarderia
Feia cosa de sis mesos que la Sara havia arribat al poble. S’havia instal·lat a la casa dels avis, on feia més de vuit anys que no hi anava ningú. Als pobles tot s’acaba sabent, així que abans que ella s’instal·lés ja sabien que la neta de l’Encarneta i l’Eladi era escriptora, que havia publicat unes quantes novel·les i que les dues últimes havien tingut un gran èxit. Els havia fet il·lusió tenir una personalitat al poble, encara que només fos com a estiuejant, però va resultar que no en sabien tant com es pensaven. El primer error que va cometre la Sara, segons el criteri local, va ser l’arribada d’una colla de paletes que van arreglar la casa. Ningú no sabia d’on havien sortit i això, havent-hi dues colles de constructors locals, no va caure gaire bé. Van treballar-hi un parell de mesos i ningú hi va poder entrar a donar un cop d’ull, tal com passava sovint al poble, on tothom es passeja per veure com van les obres. Després van arribar els mobles, molt ben empaquetats. Una llàstima perquè tampoc no van poder veure com eren. La Sara s’hi va instal·lar la setmana següent.
TORNAR A GENT
Xafarderia
Ningú l’havia vist arribar. La Joana deia que havia sentit un cotxe quan ja eren més de les dues de la matinada, i la Raimunda, que vivia davant la casa, hi veia escletxes de llum als vespres, encara que les persianes sempre estaven mig abaixades i les cortines impedien tota visió de l’interior, cosa que era una sort, perquè a ella mai no li havia agradat xafardejar, i així no es veia obligada a respondre les preguntes de les altres veïnes. Les xafarderies s’estroncaren, no tenien prou material. De moment. Perquè de tothom és sabut que als pobles això no és pas un impediment perquè les històries (que d’altres en diuen rumors) viatgin d’una casa a l’altra. SOLÉ, Ramona (2016). Quaderns. Barcelona: Llibres del Delicte. P.51-52
TORNAR A GENT
Paisatge humà
En Víctor va sortir de l’Institut a l’hora de dinar. Va dirigir-se cap al passeig del Terrall, un gran parc al voltant d’un estany. Aquest lloc era el refugi dels ànecs i les oques que es refrescaven de les altes temperatures que hi havia a l’estiu a la capital garriguenca. La gent es refugiava sota l’aixopluc de l’ombra dels plataners que encerclaven la bassa. Les vacances d’estiu eren a tocar, i això es notava a l’ambient. A diferència de l’hivern, en què la gent cercava un raig de sol els dies de boira, ara la gent no sortia a passejar fins ben entrada la tarda. En passar per davant de la Cooperativa “La Borgenca” va saludar els pares d’uns alumnes que anaven a fer la compra. Va continuar caminant, vorejant el parc fins arribar a la cafeteria Slàvia. Es tractava d’un local modern i espaiós, molt popular entre els borgencs, famós perquè organitzava concerts de música. S’hi accedia per una lleu rampa amb unes vidrieres que donaven amplitud a l’espai. En Víctor es va asseure en una taula rodona al fons del local, just al costat d’una antiga arcada de pedra. L’Emma va arribar minuts després. AGUADO, Vicenç (2016). L’escultor de Déu. Maçanet de la Selva: Gregal. p. 16-17
Patrimoni
TORNAR A TERRA ESCRITA
Margarida Aritzeta
Lluís Foix
Ignasi Aldomà
Jesús Mª Villafranca
Esglésies
Les places
Cabana de volta
La campana
Patrimoni
TORNAR A TERRA ESCRITA
Miquel Lladó
Vidal Vidal
Cabana de volta
Santa Maria de les Borges Blanques
TORNAR A PATRIMONI
Les places
Les places i tota la resta d’expressions col·lectives no són només un privilegi de les poblacions de regadiu, que traslladen l’esplendor del floriment agrari en nous símbols del progrés material i social. També les trobem als pobles una mica més grans de secà que visqueren els seus moments de realçament agrícola; places i centres culturals de Castelldans i l’Albagés, de la Granadella i Llardecans, fins i tot del Vilosell; places de Sant Martí de Riucorb, de Preixana o de Verdú. [...] Amb totes les prevencions que mereixen les generalitzacions, podríem dir que les places són com l’emblema de la civilitat rural, el certificat de l’existència com a comunitat de poble. I el poble que al costat de la plaça manté la seva botiga, el seu metge o mestre, el bar i centre cultural, l’ajuntament i altres serveis, ja pot recollir un certificat de salut col·lectiva. ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p. 181
TORNAR A PATRIMONI
La campana
Se sent el toc de les hores. Tots interrompen allò que fan. Sense el so ritual, molts seguirien fent i fent sense parar fins a caure morts potser. LA CAMPANA els salva. Quan sona han de deixar al punt allò que fan i anar a un altre espai on els esperauna nova activitat. No cal rumiar què fer. Tot és pautat. Per a ells només existeix l’ocupació de cada instant.
TORNAR A PATRIMONI
La campana
Nosaltres sabem que cada feina seva serà substituïda per una altra i una altra successivament, però ells, per no quedar atrapats pel xivarri de la ment que no cessa, no hi han de pensar. Són persones que s’ensinistren a intentar evitar que un jo disfressat de «jo laboriós» n’ocupi els cossos i els esperits i els impedeixi gaudir els instants preciosos que hi ha entre toc i toc de campana. VILLAFRANCA, Jesús Mª (2014). Tan sols una ombra. Fonoll: Juneda.
TORNAR A PATRIMONI
Cabana de volta
Un dels espectacles culturalment més rotunds quan es transita per un terme conreat regularment en els últims mil anys és ensopegar amb una cabana de volta. És la cabana més elegant i majestuosa, la més seriosa, la pròpia d’una casa bona, la que perdurarà més temps i no caurà en l’oblit. La cabana de volta és la petita obra artesanal que ha superat el pas dels segles. Ha estat el lloc de trobada de pagesos, jornalers, mossos, mules, cavalls i gossos. És la petjada més perfecta, més artesanal, que ha deixat l’home en els termes del país. Tenen un punt de construcció romànica sòlida i permanent. Colgada de terra, és l’obra més refinada del treball de l’home en aquests indrets ara silenciosos. Damunt de la teulada d’una sola peça, un arc de volta ben travat, hi ha sovint lliris, herbes silvestres, algun arbre rabassut que mai s’aixecarà perquè les arrels no podran travessar les pedres de l’arc de pedra del sostre ovalat. Les figueres hi creixen sense que ningú les hagués plantat. FOIX, Lluís (2024). La força de les arrels. Barcelona: Columna. P.34
TORNAR A PATRIMONI
Esglésies
La nau de l’església feia una olor intensa d’humanitat, d’encens i de cera cremada. Una olor familiar. Va mirar les columnes, els carreus, la volta. La nau. Tot era sòlid i fet per durar més enllà dels homes que l’havien construïda. I va pensar per un moment en els qui, com ell, tallaven la pedra i donaven forma als somnis dels arquitectes. La seva vida anava allà on hi havia un encàrrec, per això el que l’havia dut a Arbeca. Això i les pedres de Preixana. Tant de bo s’hi pogués quedar, aquí, lluny de trasbalsos, de penúries i guerres, i enfondir-hi les arrels de casa seva. Sí, tot sortiria bé. La núvia, Maria Taveni, tenia disset anys. Ell en tenia trenta-tres. Una edat tan bona com una altra per casar-se. ARITZETA, Margarida (2024). Les dones del lli. Valls: Cossetània. p.11
TORNAR A PATRIMONI
Cabana de volta
Entrà en terra conreada. Els seus peus començaren a petjar terra seva. La farigola, els romanins i les argelagues l’envaïen. A pesar que feia temps que la rella no l’havia tocada, la terra era tova i suau a la carícia dels peus. S’ajupí i n’atrapà un grapat. Obrí la mà i l’estengué, escorcollant-la amb els dits fins que el vent se l’emportà tota. Després travessà l’era de mig a mig i s’ensopí davant de la cabana. Era una cabana de volta, bastida feia més de dos-cents anys per mans que havien heretat dels romans o els celtes l’art de traçar l’arc de pedra viva, sense ciment ni morter. Un dia el pare li va explicar el secret. Hom cavava el llit de la cabana al flanc d’un marge o d’un turó i s’apilava la terra en el mateix llit a mesura que era estovada, donant-li la forma d’un arc. Sobre aquesta gran pila de terra, hom hi entreteixia pedres sense polir, còniques i de gran talla, filada rere filada, copiant la forma de l’arc de Sant Martí. Acabada la volta, hom treia la terra de la cova, buidava aquella mena de closca d’ou, i la terra feia aleshores l’ofici de les teules, cobrint les pedres que formaven l’arc de la teulada. La cabana estava feta. Heus ací la cabana de volta, d’un estil immemorial, que tant abunda a la Catalunya Occidental, sòlida com els habitacles dels troglodites, perdurable com la mateixa serra de la qual forma part, fresca a l’estiu, calenta a l’hivern. LLADÓ, Miquel (2024). Els camins de la por. Juneda: Fonoll. p.117
TORNAR A PATRIMONI
Santa Maria de les Borges Blanques
Prop de la plaça Major de les Borges, l'església de Santa María aixeca arrogant la seva envergadura. Pujada a la segona meitat del segle XVIII amb pedres provinents del vell castell local, és una edificació excessivament glacial, d'un classicisme aclaparador. Al capdamunt d'una sumptuosa escalinata, una estructura de columnes estriades i fornícules buides es decanta amenaçadorament cap a la dreta, segons el punt de vista de l'espectador. El campanar, més modern, és vuitavat i de tres cossos, altíssim. Com el temple, apareix excessivament fred, sobri sense el to ornamental o de rústica majestuositat que llueixen les torres de les campanes de la Granadella o Llardecans, per no moure'ns de les Garrigues. Aquest de les Borges és massa acabat, massa perfecte. Però sense gràcia. Al seu cim hi ha una llanterna, que antigament era alimentada per l'electricitat que es produïa en un salt del canal. Mirant de nit la punta del campanar de les Borges —visible des de tota la plana, de tan altiu com és—, la gent de Puiggròs o d'Arbeca sabia si pel canal baixava aigua o estava sec, segons si la llanterna estava il·luminada o a les fosques. VIDAL, Vidal (1990). Les rutes de Ponent IV. El centre del món. Lleida: Pagés editors. p.148.
Paisatges
TORNAR A TERRA ESCRITA
Francesc Pané
Ignasi Revés
Eduard Batlle
Ignasi Aldomà
Banqueta
Ametllers
Sextina del Timorell
Granges
Canal d'Urgell
Paisatges
TORNAR A TERRA ESCRITA
Josep Pla
Joan Bellmunt
Jordi Nogués
Jacint Rosinach
Els pobles
Ametllers florits
Oliveres arbequines
Els ametllers
TORNAR A PAISATGES
Sextina del Timorell
És bèstia adormida vora el poble. Podria ser muntanya de la lluna amb racons no trepitjats per cap home on hi creixen abúlics verds de serra allà on resta un pam net de sorra i pedra. Abril el fa catifa de timó. Ho he dit: argelaga, malves, timó que amb la brisa perfumen tot el poble i assenyalen saó sota la pedra blanca d'un polsim caigut de la lluna que s'ageganta en brotar de la serra i infon desassossec al cor de l'home. Només de prop s'hi veu la mà de l'home que ha pujat marges on nia el timó cercant la saba que guarda la serra. Si cau quatre gotes, fan festa al poble, la nova a l'instant arriba a la lluna, amb l'ànim en suspens es tem la pedra.
TORNAR A PAISATGES
Sextina del Timorell
Allò que roman d’ahir és fet de pedra. La primera lliçó que aprengué l’home que errava perdut en nits sense lluna, talment la nau que ha esberlat el timó. La fusta dels pins ha bastit el poble, els temples antics són dalt de la serra. Però hem decidit la mort de la serra, arranar relleus i esberlar la pedra i així pujar cent mil cases al poble perquè és abans que res el que vol l'home. Gens no compta la breu flor del timó que pels remeis es cull a plena lluna. Vaig per la cara oculta de la lluna, a l'obac carreró de mitja serra, fonoll als llavis i entre els dits timó. Jauria fins esdevenir una pedra, que la molsa nasqués al meu cos d'home. Ningú no em trobaria en falta al poble.
TORNAR A PAISATGES
Sextina del Timorell
Lluny del poble viuré sol amb la lluna, em diran l'home ermità de la serra: casa de pedra, sopes de timó. BATLLE, Eduard (2025). Quatre sextines. Pel camí de la Comanglora. Algaida: Ajuntament d’Algaida.
TORNAR A PAISATGES
Granges
La carn de porc i pollastre ha estat la clau de la revolució de la dieta urbana contemporània que ha canviat els fesols i les llenties per la proteïna animal, i han estat també la barca de salvació de moltes famílies pageses ponentines abocades al tancament per inanició. Sort n’han tingut els petits pobles de la Segarra o de les Garrigues i la Noguera, perquè si no fos per les granges molts haurien acabat com els petits pobles abandonats de muntanya. La contrapartida és que alguns pobles semblen més un arreplec de granges que no de cases. Naus immenses, moltes d’autoconstrucció i acabades sense cap cura, que han alterat la forma, el caràcter i el perfum de les poblacions. Què hi farem? La crematística va per davant de l’estètica i les males olors! ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.126
TORNAR A PAISATGES
Ametllers
Els trossos d’ametllers, només tres dies enrere, feien goig de veure. El blanc i el rosa eren els amos, imposaven una sensació d’optimisme i vitalitat que esborronava la pell, que eriçava tots els pèls del cos. Les flors dels arbres estaven ufanes, esbatanades, escampaven un perfum fi, seductor. El paisatge semblava que vessava fecunditat. Semblava que les ametlles no s’havien d’acabar, que la primavera ja era allí, darrere d’aquell mas de volta que s’albirava a l’horitzó. Semblava que el fred no havia de tornar mai més, que s’havia entaforat al ventre de la terra o que havia fugit cames ajudeu-me cap a les terres gèlides del nord. Semblava. Perquè a l’hora de la veritat, la realitat va tornar a ser crua, dura i aixafaguitarres amb la comarca de les Garrigues. I van tornar a manar el marró i el gris, i el seu fill, l’emmusteïment. I les flors es van assecar i van caure. I, de l’olor que desprenien, només en va quedar el record i, potser, un cert formigueig als narius. I els ametllers van quedar despullats, esquelètics altre cop. REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.16-17
TORNAR A PAISATGES
Banqueta
Durant el curs, la distància fins a les Borges, la recorria pel caixer del canal, perquè era un itinerari força més pla i més alegre que no pas la carretera. I molt més suau i amable que l’abrupte camí dels plans fins al fondo de la Femosa. La carretera, la transitava els dies de molta boira, de plugim o de neu, ocasions en què era temerari de córrer per les obagues del canal. Pels caixers, amb llum o a les fosques, m’acompanyava sempre l’olor de l’aigua, i de les fulles dels àlbers i dels plataners que custodiaven la llera i n’asseguraven els talussos amb les arrels llurs. Primavera i estiu, aquell perfum era lleuger, dolçament amargant. Me l’empassava com si engolís glopades de força. A la tardor, les fulles eren una catifa humida. Exhalaven una flaire tova i generosa, intensa, persistent. A l’hivern, l’aroma era de consumpció, quasi corporal, íntima, càlida. Arribat el temps dels bolets, de vegades sentia l’olor amarga i tendra dels que creixen en les soques consentides dels àlbers, moltes de les quals plenes d’aigua de rosada o de pluja. PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Memòria de l’ànsia i de les insurgències. Lleida: Pagés editors p.38
TORNAR A PAISATGES
Canal d’Urgell
No cal que hi pensi gaire: jo soc garriguenc, però pertanyo al canal d’Urgell. Vull dir que tota la infància i gran part de la meva adolescència han tingut el seu discórrer vora la cinta d’aigua provinent del Segre. Per a mi, el canal ha estat com una mena de fil d’Ariadna amb el qual he pogut orientar-me en el laberint de la terra on m’ha tocat de viure. En realitat, la tira que salvà Teseu del laberint no era sinó un cordó umbilical: l’amor entre ell i Ariadna no va ser possible perquè molt probablement els sentiments de la princesa respecte de l’heroi eren més de mare que no pas d’amant. O potser fou Teseu que la sentí més maternal que no pas donada als plaers de la carn. Així, doncs, per a molts de nosaltres, urgellencs i garriguencs, el canal d’Urgell és el cordó que ens manté units a la mare terra, a aquesta menuda pàtria feraç. Com més hi penso, més trobo que el canal, més que una referència en el meu món, ha estat una presència vital, una condició necessària. De la mateixa manera que en retinc desenes d’imatges, així mateix conservo en la memòria la sentor de les fulles verdes dels àlbers i els plataners i el perfum dolcenc d’aquelles que morien amb les primeres fredorades de l’any. Crec que la meva sensualitat té molt a veure amb l’aigua dolça del canal i amb l’entorn natural que ella havia configurat en els anys de la meva jovenesa: les sensacions a la pell, les aromes, els contrallums sota els àlbers, els sons i les coloracions, la configuració material dels horitzons… PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Lleida: Pagés editors. p. 31
TORNAR A PAISATGES
Ametllers florits
Quan mirava l’ametller en flor he pensat que era bell... molt bell, però l’ametller deixarà la bellesa i ens donarà fruit. Les paraules poden ser belles però els fets són els fruits. BELLMUNT, Joan (1982). L’oasi de les Garrigues. Lleida: Garrigues. p.40
TORNAR A PAISATGES
Oliveres arbequines
Els plançons d’olivera van esgotar-se. Plantats arreu del territori, encara anys després es treien esqueixos dels arbres ja adults per continuar replantant. I la varietat va ser tot un encert. Era un arbre menut, d’aspecte ploraner, i amb un fruit petit i arrodonit que formava una esfera molt precisa. Un arbre que aguantava bé les gelades de l’hivern i la intensa calor estival. I cada any donava fruit —a diferència de la resta de varietats de l’olivera, amb una producció bianual—. A més, en sortia un oli d’un sabor com mai ningú del territori havia tastat mai. Aquell bé de Déu aviat va traspassar el territori lleidatà i s’implantà també al camp tarragoní, on fructificà de manera prou bona unes dècades després. De fet, és des del camp tarragoní que s’anomenà aquells arbres d’una manera que quedà com a definitiva: oliveres arbequines. Òbviament, els pagesos no van cobrar. No va ser fins al cap de quatre anys, el 1766, i després de moltes demandes per part de la pagesia d’Arbeca, que la casa ducal contestà de manera clara a l’impagament dels rals de billó promesos. Segons van deixar constància Sa Excel·lència, el duc de Medinaceli i Cardona, va al·legar que amb aquests diners s’havia sufragat el casament de l’infant reial, el futur rei d’Espanya. I que els pagesos n’haurien d’estar satisfets, ja que amb el seu treball omplien de felicitat el pròxim monarca espanyol. p.381. NOGUÉS, Jordi (2025). Les oliveres d’or. Barcelona: Rosa dels vents. p.381
TORNAR A PAISATGES
Els pobles
Els pobles tenen un aspecte completament distint segons tinguin més o menys aigua. El secà pur produeix una bosquina grisa, polsinosa, desolada. Una mica d'aigua és suficient per a canviar el to general, per a fer-lo una mica més amable. La gent del país és treballadora, sòbria, admirable. Una part ha d'emigrar. És una comarca pobra i abandonada. Així, doncs, a les Garrigues no busqueu aquelles delicadeses arbòries, aquelles verdors, aquella vegetació abundant que produeix tant d'encant a l'esperit i convida a viure plàcidament. La terra grisosa, el to aspre i blanquinós només es trenca per algunes pobres taques de color verd sense força ni exuberància. A la part baixa del país hi ha algunes espècies de vegetació espontània formades per garrics, romers i timons. Avui també hi ha alguns conreus de cereals d'escassa altura i de color esvaït. A la part alta de la comarca, amb un règim de pluges una mica més favorable, és possible de trobar alguna pineda amb pins nans, alguna alzina, botxes, arbocers i, naturalment, l'olivera i l'ametller, que la tenacitat humana conrea com a principal recurs vital. Tanmateix, la nota característica del país és l’aflorament de la roca pelada i àrida.
TORNAR A PAISATGES
Els pobles
La contemplació del país des d’algun punt panoràmic no és precisament una visió arcàdica, però hi ha una punta a l'extrem de la calma d'Almatret on es pot contemplar un gran contrast: el de la ferocitat de les riberes de l'Ebre i l’enervant i tràgica enormitat estepària dels Monegres. Només l'organització hidrogràfica del curs del Segre, amb la consegüent construcció de pantans al seu curs superior, podria canviar, com va succeir a l’Urgell, l'aspecte de la baixa Garriga. [...] Els pobles de les Garrigues, on abunden les cases de pedra seca, al revés del que succeeix a l'Urgell, on hi ha tantes cases amb les parets de tàpia, tenen una nota característica que és la bassa; al centre de les poblacions hi ha una bassa de grans proporcions que serveix per als usos dels animals. Fora del poble hi ha un estany més petit per als usos domèstics. Els pobles que han tingut la sort de resoldre la vinguda d'aigües han convertit la bassa central en una plaça i en ella han plantat uns arbres. L'aigua, l'aigua és tot el drama de la comarca! PLA, Josep (1941). Guia de Catalunya. Barcelona: Destino. p.258
TORNAR A PAISATGES
Els ametllers
Ja ha arribat el març ventós i el cel de llum rabejant-se els ametllers ja han florit i el camp torna a renàixer. La primavera ens anuncien els ametllers al florir, ans de marxar l’hivern ja semblen un llençol fi. Quan la flor dels ametllers es veu ja tota florida, llancen una dolça olor que a respirar un rato convida.
TORNAR A PAISATGES
Els ametllers
Quan la flor dels demés arbres comença a despuntar llança l’ametller son blanc cobrint-se d’un verd molt clar i entre mig de la verdor ametllons s’hi veu penjar. De tots els arbres que he vist l’ametller floreix primer, ditxós d’aquell que a tot hort pot tenir un ametller: al març per la flor i l’olor i a l’agost pel fruit que té. ROSINACH, Jacint (2005). Poesies. Juneda: Fonoll. p.32
Aigua
TORNAR A TERRA ESCRITA
Jacint Rosinach
Francesc Pané
Ignasi Aldomà
Adolf Costafreda
La vall del riu Fermosa
Processó
Canal Segarra-Garrigues
Garrics
La Font Vella
Aigua
TORNAR A TERRA ESCRITA
Josep Vallverdú
Miquel Martí Pastó
El canal com a límit
El naixement del riu Set
TORNAR A AIGUA
Processó
Els anys de sequera la gent era pessimista pel que feia als resultats de la collita. Antigament, es feien prerrogatives a alguns sants i, fins i tot, s’anava en pelegrinatge a algun poble o ermita on es venerés alguna imatge miraclera a demanar pluja per als camps eixuts. El 19 de març de 1924, la gent d’Artesa, junt amb gent de tots els pobles de la rodalia, van anar al Cogul, on hi havia un santcrist de molta fama miraclera, a demanar aigua que, segons sembla, va tenir un bon resultat, ja que el dilluns de Pasqua, que s’esqueia el 21 d’abril, hi van tornar, aquest cop a donar les gràcies. Els pobles que hi van anar els trobem tots recollits en dues estrofes d’una cançó d’alabança recollida per Joan Bellmunt al Cogul, de boca de Leonor Rius. Segons aquesta cançó, hi eren representats tots aquests pobles.
TORNAR A AIGUA
Processó
Torrebesses i Sarroca l’Albagés i el Soleràs, Granyena, els Torms i Juncosa de Puigverd i Castelldans, de Sunyer i d’Artesa, d’Alfés, Aspa i Alcanó del Sant Crist que es venera al Cogul amb processó. COSTAFREDA, Adolf (2000). Artesa de Lleida. El cicle de l’any: feines, festes i costums. Lleida: Pagés editors. p.51-51
TORNAR A AIGUA
Garrics
L’aigua sustenta tota la piràmide dels éssers vius i la seva escassetat en limita l’existència i determina una vegetació adaptada a l’eixarreïment. El coscoll, en altres indrets anomenat garric, és la planta clau i emblemàtica, una alzina encongida que no arriba a la categoria d’alzina, amb la seva forma xaparruda i el brancatge sec i punxós. I amb quatre aglans per fruit que serveixen per alimentar ben poca cosa. De garric ve el nom de les Garrigues, la comarca meridional que manté una condició més aspra, per bé que d’aquestes garrigues, conegudes localment com coscollars, se’n troben aquí i allà, per tota la plana. ALDOMÀ, Ignasi (2021). L’ignot oest. Una geografia viscuda. Lleida: Pagès editors. p.53
TORNAR A AIGUA
Canal Segarra-Garrigues
El Segarra-Garrigues –que té molt de ciència i molt i molt d’enginyeria– travessa el territori d’una similar manera com veig que ho fa l’AVE: impersonal, prepotent, desamic de les concessions al paisatge i indiferent a la geografia del seu territori. Potser és impossible concebre’l d’una altra manera, en ple segle vint-i-u… Jo, que en vaig afirmar tantes vegades la necessitat, no en negaré presència on pot donar oportunitats a la gent que no les ha tingudes mai en tota la seva història, ni en menystindré el valor patrimonial un cop estigui en plena explotació, però estic segur que no podré amar-lo. A la primitiva dolcesa del canal d’Urgell en tot el seu recorregut –meandres de l’aigua, una cinta verda que percaça el cel, perfum obac i seminal– el Segarra-Garrigues hi oposa una tecnologia freda i un disseny de cartabó, útil tal volta, però exempt de compassió –en el sentit literal del terme– amb el territori a què vol afavorir. PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i de magrana. Memòria de l’ànsia i de les insurgències. Lleida: Pagés editors. p.44
TORNAR A AIGUA
La Font Vella
Si hom vol anar d’Arbeca a les Borges obviant l’asfalt de la carretera que uneix les dues poblacions, ha de fer-ho per un caminal, tan antic com la memòria, que discorre eixarreït entre els plans d’ametllers i d’alguns oliverars abans no davalla cap a les fondalades de la clamor de la Femosa. Allí, el camí de carro es troba amb un ample meandre que hi dibuixa el canal d’Urgell. En aquest indret, a una banda de la sendera, una deu de tres brolls escup aigua incansablement, hivern i estiu, avui no potable, però antany delerosament desitjada pels veïns de les Borges i Arbeca. Es tracta d’una surgència més antiga que no pas el mateix canal, del qual no s’alimenta, perquè el freàtic discorre en direcció ben oposada. L’adjectiu popular que acompanya el nom propi ratifica l’avior: Font Vella. Darrere de la deu, al fons dels dos rengs de plataners, una ermita, avui molt refeta, honora sant Cristòfol. A l’altra banda del camí, uns arbres immensos flanquegen la corba del canal, que aquí ha de salvar un sobtat desnivell, l’últim d’una sèrie que arrenca més amunt. L’aigua, gruixuda, espessa i desesperada, es precipita amb un salt ample i sorollós, en la caiguda del qual s’arremolina sobre ella mateixa tot escumejant com si sofrís una permanent crisi d’epilèpsia. El bramul d’aquesta llengua d’aigua esgarrifosa queda atrapat en el fondal, entre les parets del seu canal i el brancam de l’arbreda. El recordo com un remugament esborronador. PANÉ, Francesc (2017). Dies de fel i magrana. Lleida: Pagés editors. p.35
TORNAR A AIGUA
La vall del riu Femosa
A la vall del riu Femosa que és una vall molt florida trobareu en primavera llocs que a passejar convida. Allà verdoses figueres, aquí florits presseguers, un altre tros més avall trobareu alts cireres. També en veure grans plantades de gegantins olivers arrenglerats en fileres i sempre verds a tot temps. Una altra verdor més viva veureu si seguiu avall és la gerdor dels rics pàmpols dels ceps vora la vall.
TORNAR A AIGUA
La vall del riu Femosa
Si hi aneu en primavera de mig avall fins al cap, trobareu molta verdor d’alfalsos i de sembrats. Les terres semblen més tristes perquè hi ha molts pocs arbres, sols es veuen freixes o oms com a fites escampades. Però el que fa més tristesa, sols pensar-hi ja fa por, és que a primers d’aquest segle va baixar una inundació. Per això aquesta vallsempre està tan exposada perquè una altra inundació la pot deixar destrossada. ROSINACH, Jacint (2005). Poesies. Juneda: Fonoll. p.31
TORNAR A AIGUA
El canal com a límit
A l’Àlbum Meravella, que fou una obra de molt públic i, en el terreny del treball enciclopèdic de divulgació, una fita importantíssima, per tal com desvetllava una «consciència comarcal moderna», l’Urgell tenia uns límits diferents dels que tindria després dels treballs de la Ponència. L’Urgell era molt estès vers Lleida, vers el Segre, i cap al sud, comprenent fins i tot les Borges Blanques, atenent potser a la denominació fins a cert punt tradicional de les Borges d’Urgell. Les Garrigues, doncs, a l’Àlbum Meravella, no començaven fins al terme de Cervià. Un cop més la presència del canal condicionava una divisió i uns termes. VALLVERDÚ, Josep (2010). Proses de Ponent. Lleida: FPIEI.p.46
TORNAR A AIGUA
El naixement del riu Set
Un brollador li escau sortir d’entre mig d’unes roques que van regalimant l’aigua lentament per damunt d’aquestes i el terreny l’obliga a fer-li fer un salt on l’aigua, mig amagada, s’escola entre roca i roca fins a tornar a sortir un xic més avall del rampant vessant. En aquest inici, l’aigua ha anat deixant part de la seva calç formant l’anomenada pedra tosca, fet que no es dona amb tal mesura en cap més lloc al llarg del curs del riu. L’aigua, d’entre mig de la pedra, surt conduïda per set brocs que fan uns rajolins molt bonics, representant els set afluents del riu Set. MARTÍ I PASTÓ, Miquel (2000). Passejant-nos pel riu Set. Valls: Gràfiques Moncunill.
Gastronomia
TORNAR A TERRA ESCRITA
Jaume Fàbrega
Ignasi Revés
Josep Maria Espinàs
Alifara
La taula: cassola de tros
Menú de Festa Major
Orelletes
Escalivada
Pa de ronyó
TORNAR A GASTRONOMIA
Alifara
Caragols a la llauna, vinagreta clapejada d’oli, carn de corder i llonganissa a la brasa, pebrot verd, pebrot vermell, albergínia i tomàquets escalivats, pa torrat i un destacament d’alls. Aquest era l’àpat que, any rere any, preparava la Teresa per celebrar el sant del seu fill. Ho feia a consciència, encenent el foc dues o tres hores abans, toquetejant els caragols escumosos a cada minut, mirant que estiguessin fets pels quatre caps i cantons, apartant les brases per fer jaç a l’escalivada i a les graelles, girant la llonganissa i la carn amb cura, per deixar-les al punt, amb una mica de suc a dins, mai resseques. La Teresa deia que la carn massa cuita, com la massa crua, no valia res. I que, com més bona era, era feta i menjada. Per aquest motiu mai no començaven a dinar fins que no acabava de coure l’última costella i l’entrava, amb la resta de la carnada, a la taula parada, guarnida i aromatitzada per a l’ocasió. REVÉS, Ignasi (2008). Oli en un llum. Juneda: Fonoll. p.65
TORNAR A GASTRONOMIA
Escalivada
Diumenge, 12 de març El rovell de la flama és or. La clara és taronja. Els barrons s’esbocinen a quadrícules. La brasa és rogenca, compacta, cau de mil dimonis. Els ferros escampen la brasa. S’instal·len les graelles. Primer les tomates, que ennegreixen de fora i sanguegen de dins. Després les carxofes, amb el cor a vessar d’oli. Els pètals s’obren i s’encaragolen. A continuació, les llesques de pa. Cal poca estona i molts galons per treure-les al punt. Seguidament, la llonganissa. Serp enroscada que embruneix al foc. I, finalment, la carn de corder. Cuixes i costelles s’ajunten tant com poden sobre el llit roent. El cap d’una, o el cul de l’altra, a vegades cau fora del catre, sobre la brasa. Però no cal patir, perquè la brasa no els treu gust. Cauen les gotes de greix i l’ardor xiuxiueja. Les pinces foguejades giren la carn. Sarroca fa olor de calivada. REVÉS, Ignasi (2019). Sol ponent. Lleida: Pagès editors. p.43-44
TORNAR A GASTRONOMIA
Pa de ronyó
Dijous, 2 de març La crosta és dura i geperuda. La base està lleugerament torrada. Tallo una llesca i descobreixo una molla atapeïda, bombolles d’aire, cràters, caus de diverses mides. La suco amb oli i sal. La sal es confon amb la molla. D’oli, només en queda un record a la superfície. Mossego. Mastego. Hi ha un món, en aquest pa. El pa de ronyó de les Borges Blanques és petit, però amb poc n’hi ha prou per a afartar-se. Sembla que n’hagis menjat molt, i a l’hora de la veritat, només falten dues llesques i un crostó. El pa de ronyó és un miracle quotidià, quelcom extraordinari acceptat com a cosa habitual. No costaria gaire, amb set pans així, alimentar una multitud. REVÉS, Ignasi (2019). Sol ponent. Lleida: Pagès editors. p.53
TORNAR A GASTRONOMIA
Menú de Festa Major
A la Fonda Rosalia hi ha dos menjadors: l’un al primer pis, amb quatre taules, que és on sèiem nosaltres; l’altre al segon pis, amb una taula llarga, on ara mengen els futbolistes i després dinaran els músics. Dinem sota un títol de batxillerat elemental emmarcat, i ens porten el dinar oficial de festa major: entremesos, canalons i pollastre. Des de les olives arbequines d’entrada, fins al flam de les postres, passant pel pa i pel vi, el dinar val deu duros per cap. I per aquest preu l’amo és amable i eficaç, i ens porta cubets de gel de la providencial nevera; em penso que l’amo deu ser barber, perquè la finestreta del menjador dona a l’interior d’una barberia. ESPINÀS, Josep M. (1969). Festa Major. Barcelona: Destino. p.186
TORNAR A GASTRONOMIA
Orelletes
Dit i fet. Cap al Toll falta gent. Empenyem la porta i no veiem ningú. Pugem per una escaleta i ens trobem en un petit menjador. Al voltant de la taula, a punt de ser desparada, l’home, la dona, la filla amb el nen, el gendre i un altre fill. –Passin, passin –la dona ens presenta efusivament als que ahir no hi eren–. Però no han vingut a dinar, ja els ho vam dir! –Gràcies, però només hem passat per saber com havia quedat el pollastre. –Miri. S’alça i ens ensenya una cassola plena de talls. –N’han sortit dues cassoles. Per què no el tasten? –No, dona, ja hem dinat. Vaja, que tinguin una bona festa major. –Esperin, no siguin així. Volen una copeta? Una mica de menta? –Fuig... –protesta virilment el seu marit. Mentre lliguem una mica de conversa –en Sebastià Balcells és carreter, «però ara ja no fem carros, ara els desfem», diu, somrient i resignat—la dona ens presenta un plat d’orelletes.
TORNAR A GASTRONOMIA
Orelletes
–Mengin, mengin orelletes. Les fem nosaltres. Com que a mi m’agrada la pastisseria familiar, no m’ho faig repetir. –I aquest senyor, no és retratista? –diu la dona. –No, aquest senyor escriu –explica en Forcano. He menjat una quantitat escandalosa d’orelletes, i de cop sento la necessitat de justificar-me, de demostrar que jo soc aquí per feina: –Per veure un pollastre de festa major, aneu a la plaça de l’Abeurador. Això m’anima a agafar una última orelleta ensucrada, i sembla que me’n vaig amb la consciència més tranquil·la. ESPINÀS, Josep M. (1969). Festa Major. Barcelona: Destino. p.187
TORNAR A GASTRONOMIA
La taula: cassola de tros
La cuina ofereix diverses sopes –de tupí, de pastor–, cassoles i guisats –«de dejuni», de carn, d’hortalisses, amb conill–, caragols (bovers, «reginetes») –a la cassola, a la llauna, amb llonganissa, amb allioli–, pollastre, escudelles i olles, truites de samfaina, arengades, com ara el plat dit Sometent, i altres. La Cassola de tros –o bé olla—pot canviar segons les estacions d’hivern a estiu, i pot tenir des de caragols, conill i confitats de porc fins als productes de la samfaina. Dels dolços, en destaquem les orelletes fetes amb pasta de farina fregida, que mai mancaven a les festes majors i que ara es troben tot l’any, els braços de gitano, l’oca tapada, els becs d’Arbeca. Es produeixen begudes casolanes com la ratafia, la ratafia de cafè i la «beguda de pobre», que porta suc de taronja i anís. FÀBREGA, Jaume (2025). La cuina de Lleida. Barcelona: Viena. p.36
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Col·laboradors/es
Coordinadors: Maria Rosa Alà, Carme Asencio, Isidre Piñol Selecció de textos i fotografies: Eduard Batlle Disseny i desenvolupament: Frida Digital SL. Col·laboradors/es: Damià Alentorn, Isabel Solé, Sílvia Navés, Carme Simó, Gemma Pes, Mercè Segarra, Núria Sans, Laura Avià, Ramona Solé, Humbert Pascual Veus: Isabel Solé, Silvia Navés, Damià Alentorn, Humbert Pascual, Teresa Vilà, Carme Simó, Gemma Pes, Núria Sans.
Biblioteca Emili Pujol
Adreça: C/ Vall d'En Roher, 9, 25177 Granadella, Les Garrigues (Lleida) Tel.: 973 13 37 19 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
bibliotecagranadella@gmail.com
http://www.lagranadella.cat/ajuntament/serveis/biblioteca
Facebook,
Instagram,
Twitter
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 09:00 a 13:00 / 16:00 a 19:00DM de 09:00 a 13:00DX de 09:00 a 13:00 / 16:00 a 19:00DJ de 09:00 a 13:00 / 16:00 a 19:00DV de 09:00 a 13:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 09:00 a 14:00DM de 09:00 a 14:00DX de 09:00 a 14:00DJ de 09:00 a 14:00DV de 09:00 a 14:00DS TancatDG Tancat
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Sala de lectura La Clandestina
Adreça: Carrer Major, 28, 25457 El Vilosell, Lleida Tel.: 653 808 145 Adreça electrònica: cristinallm@yahoo.es
Horari d'hivern Dimecres 18:30 - 19:30
Horari d'estiuDimecres 18:30 - 19:30
Sala de lectura Tarrés
Adreça: Carrer Montserrat, 17, 25480 Tarrés, Lleida Tel.: 653 808 145 Adreça electrònica: carles.mora@mataro.epiaedu.cat
Horari d'hivernDimarts 18:00 - 19:00
Horari d'estiuDimarts 18:00 - 19:00
Biblioteca L'Atlàntida
Adreça: Pl. de la Generalitat, 3, 25140 Arbeca - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 16 00 08 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@arbeca.cat
https://biblioteca080.wixsite.com/bibliotecaarbeca
Facebook,
Blog
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 17:00 a 20:00DM de 17:00 a 20:00DX de 17:00 a 20:00DJ de 17:00 a 20:00DV de 17:00 a 20:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 10:00 a 13:00DM de 10:00 a 13:00DX de 10:00 a 13:00DJ de 10:00 a 13:00DV de 10:00 a 13:00DS TancatDG Tancat
Biblioteca Josep Bellet i Falcó
Adreça: C/ Bonaire, s/n, 25154 Castelldans - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 12 03 39 Adreça electrònica: Xarxes socials:
biblioteca@castelldans.cat
Facebook,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:00DM de 16:00 a 20:00DX de 16:00 a 20:00DJ de 16:00 a 20:00DV de 16:00 a 20:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 17:00 a 21:00DM de 17:00 a 21:00DX de 09:30 a 13:30DJ de 17:00 a 21:00DV de 09:30 a 13:30DS TancatDG Tancat
Biblioteca Josep Preixens
Adreça: Pl. Major, 12, 25165 Juncosa - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 12 80 04 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@juncosa.cat
http://juncosa.ddl.net/biblioteca-2
Blogspot,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:30 a 20:00DM de 16:30 a 20:00DX de 16:30 a 20:00DJ de 16:30 a 20:00DV de 16:30 a 20:00DS de 09:00 a 13:00DG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 15:00 a 20:00DM de 15:00 a 20:00DX de 15:00 a 20:00DJ de 15:00 a 20:00DV de 15:00 a 20:00DS de 09:00 a 13:00DG Tancat
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Finançament i suport institucional
La Ruta literària de les Garrigues s’ha dut a terme gràcies al suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el marc dels ajuts al Pla nacional de lectura 2024-2025. Aquest finançament ha fet possible el desenvolupament del projecte en format virtual, així com la selecció, producció i difusió dels continguts literaris, garantint-ne la qualitat, l’accessibilitat i l’abast comarcal. El suport del Pla nacional de lectura reforça l’alineació del projecte amb les polítiques públiques de foment de la lectura i posa en valor el paper de les biblioteques com a agents clau en la promoció cultural, educativa i democràtica del territori. Aquesta col·laboració institucional consolida la Ruta literària de les Garrigues com una iniciativa sostenible i replicable, integrada plenament dins les estratègies de foment lector a Catalunya.
Justificació del projecte
La Ruta literària de les Garrigues sorgeix de la voluntat d’ampliar les accions de foment de la lectura impulsades des de les biblioteques comarcals, incorporant noves formes de mediació lectora i apropant la literatura al territori. El projecte respon a diversos objectius estratègics del Pla comarcal de Lectura:
- Promoure la lectura des d’una perspectiva atractiva i innovadora.
- Donar a conèixer autors i obres que han escrit sobre la comarca.
- Posar en valor el patrimoni cultural i literari de les Garrigues.
- Fomentar el pensament crític i la capacitat interpretativa dels lectors.
- Reforçar el vincle entre literatura, territori i ciutadania.
A través de la lectura i l’escolta de fragments literaris, els usuaris poden reflexionar sobre com la literatura construeix una mirada sobre el paisatge, la memòria, la vida rural, els canvis socials, la gastronomia i els valors democràtics. La ruta no és només un recull de textos, sinó una invitació a pensar i a dialogar amb el territori des de la paraula escrita.Conclusions
La Ruta literària de les Garrigues, emmarcada dins del Pla comarcal de Lectura, és una proposta que uneix literatura, territori i tecnologia al servei del foment lector. A través de fragments literaris llegits i escoltats, el projecte ofereix una nova manera de descobrir la comarca i d’apropar-se als textos amb una mirada crítica i democràtica. Aquesta iniciativa reforça el paper de les biblioteques com a motors culturals del territori i consolida una aposta comarcal per la lectura com a eina de creixement personal i col·lectiu.
Biblioteca Pública de l'Albagés
Adreça: C/ Santiago Rossinyol, 9, 25155 Albagés, l' - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 12 11 90 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@albages.cat
http://albages.cat
Facebook,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:00 a 18:00DM de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 19:00DX de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 18:00DJ de 16:00 a 19:00DV de 10:00 a 12:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:00 a 18:00DM de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 19:00DX de 10:00 a 12:30 / 16:00 a 18:00DJ de 16:00 a 19:00DV de 10:00 a 12:00DS TancatDG Tancat
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Introducció i marc general
La lectura és una eina essencial per a la construcció del coneixement, la transmissió cultural i el desenvolupament del pensament crític i democràtic. A través dels textos literaris, les persones poden comprendre millor el seu entorn, interpretar la realitat i establir vincles emocionals i simbòlics amb el territori que habiten. En aquest sentit, la literatura esdevé també un instrument privilegiat per reforçar la identitat col·lectiva i el sentiment de pertinença. La comarca de les Garrigues disposa d’una xarxa de biblioteques públiques que treballa de manera coordinada des de fa anys, compartint criteris, recursos i projectes. Aquest treball en xarxa ha permès consolidar serveis bibliotecaris de qualitat i impulsar iniciatives comunes de foment de la lectura al conjunt del territori. En el marc del Pla comarcal de Lectura de les Garrigues, es planteja la creació de la Ruta literària de les Garrigues, un projecte innovador en format virtual que vol posar en valor la comarca a través de la mirada literària de diversos autors i autores.
Biblioteca Cervià de les Garrigues
Adreça: C/ de l'Albi, 20, 25460 Cervià de les Garrigues - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 17 82 73 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@cerviadelesgarrigues.cat
http://www.bibliotecacervia.cat
Facebook,
Twitter
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:00DM de 16:00 a 20:00DX de 09:30 a 13:00DJ de 16:00 a 20:00DV de 09:30 a 13:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:30 a 20:30DM de 09:30 a 13:00DX de 09:30 a 13:00DJ de 16:30 a 20:30DV de 09:30 a 13:00DS TancatDG Tancat
Objectius del projecte
L’objectiu general del projecte és fomentar la lectura i el pensament crític i democràtic mitjançant una experiència literària vinculada al territori de les Garrigues. Com a objectius específics, es plantegen:
Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Impacte i valor afegit del projecte
La Ruta literària de les Garrigues té un impacte directe en la promoció de la lectura i en la cohesió cultural de la comarca. El seu caràcter virtual permet arribar a un públic ampli, tant local com extern, i projectar una imatge cultural rica i diversa de les Garrigues.El projecte contribueix a:
Descripció del projecte
La Ruta literària de les Garrigues és una proposta cultural i lectora en format virtual que permetrà als usuaris descobrir la comarca a través de fragments literaris que la descriuen, l’expliquen o la prenen com a escenari. A partir d’una selecció de textos d’autors i autores diversos, el projecte ofereix un recorregut literari pel territori que combina lectura, escolta i aporta coneixement sobre el patrimoni cultural i paisatgístic de les Garrigues. La ruta es presentarà en una plataforma digital accessible, on el lector podrà:
- Llegir fragments seleccionats d’obres literàries que fan referència a les Garrigues.
- Conèixer el títol de l’obra i l’autor o autora de cada fragment.
- Escoltar l’àudio del text llegit, facilitant així l’accés a la literatura a persones amb diferents hàbits lectors o necessitats.
- Relacionar els fragments amb el territori, el paisatge i la identitat comarcal.
- Tenir informació de les biblioteques, bibliobús i sales de lectura de la comarca.
Aquest format virtual permet superar les limitacions físiques d’una ruta tradicional i garanteix un accés ampli i inclusiu al contingut, alhora que s’adapta als nous hàbits de consum cultural i lector.Bibliobús Garrigues-Segrià
Adreça: C/ Serra de Prades, 4-6, 25006 Lleida - Segrià (Lleida) Tel.: 647 33 33 39 - 973 23 63 44 Adreça electrònica: Facebook:
bibliobusgs.cultura@gencat.cat
https://www.facebook.com/bibliobusgarriguesegria
Consulta aquí l'itinerari, dies de pas i horaris.
Sala de lectura de Fulleda
Adreça: Carrer del Forn, 2 baixos, 25411 Fulleda, Lleida Tel.: 973 15 62 01 Adreça electrònica: Web:
biblioteca@fulleda.org
https://fulleda.org/listardocuments.php
Horari d'hivern Dilluns de 18:00 - 19:00
Horari d'estiuDilluns de 18:00 - 19:00
Biblioteca Municipal de l'Albi
Adreça: Av. Garrigues, s/n, 25450 Albi, l' - Garrigues (Lleida) Tel.: 625 199 414 Adreça electrònica:
ajuntament@albi.cat
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL TancatDM de 18:00 a 19:30DX de 18:00 a 19:30DJ TancatDV de 18:00 a 19:30DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL TancatDM de 18:00 a 19:30DX de 18:00 a 19:30DJ TancatDV de 18:00 a 19:30DS TancatDG Tancat
Paper de les biblioteques i treball en xarxa
La Ruta literària de les Garrigues és un projecte impulsat des de la xarxa de biblioteques de la comarca, que actuen com a agents culturals de proximitat i com a prescriptors literaris. El treball en xarxa permet definir conjuntament els criteris de selecció dels textos, coordinar els continguts i garantir una proposta coherent i representativa del territori. Les biblioteques esdevenen així punts de difusió de la ruta, integrant-la en les seves activitats habituals, clubs de lectura, programes educatius i accions de dinamització cultural. El projecte també facilita la col·laboració amb centres educatius i entitats culturals, ampliant-ne l’impacte i l’abast.
Biblioteca Marquès d'Olivart
Adreça: Pg. del Terrall, s/n, 25400 Borges Blanques, les - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 14 24 18 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@lesborgesblanques.cat
http://bibliotecamarquesolivart.cat
Facebook,
Instagram
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 15:30 a 20:00DM de 10:00 a 14:00 / 15:30 a 20:00DX de 10:00 a 14:00DJ de 10:00 a 14:00 / 15:30 a 20:00DV de 10:00 a 14:00 / 15:30 a 20:00DS de 10:00 a 14:00DG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:00DM de 10:00 a 14:00DX de 10:00 a 14:00DJ de 10:00 a 14:00DV de 10:00 a 14:00DS TancatDG Tancat
Biblioteca Màrius Torres
Adreça: Ctra. de Tarragona, 3, 25440 Vinaixa - Garrigues (Lleida) Tel.: 973 17 57 69 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@vinaixa.cat
https://www.vinaixa.cat/el-municipi/biblioteca-marius-torres
Facebook,
Twitter
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 15:30 a 19:30DM de 15:30 a 19:30DX de 10:00 a 13:00 / 15:30 a 19:30DJ de 15:30 a 19:30DV de 15:30 a 19:30DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 17:00 a 19:00DM de 10:30 a 13:30 / 17:00 a 19:00DX de 10:30 a 13:30DJ de 10:30 a 13:30 / 17:00 a 19:00DV de 10:30 a 13:30DS TancatDG Tancat
Biblioteca Joan Duch
Adreça: C/ de la Font, 30 25430 Juneda - Garrigues (Lleida) Tel.: 679 57 90 82 Adreça electrònica: Web: Xarxes socials:
biblioteca@juneda.cat
http://bibliotecajuneda.wordpress.com
Facebook,
YouTube
Instagram,
Horari d'hivern (segons calendari escolar)DL de 15:30 a 20:00DM de 09:00 a 13:00 / 15:30 a 20:00DX de 15:30 a 20:00DJ de 09:00 a 13:00DV de 15:30 a 20:00DS TancatDG Tancat
Horari d'estiu(segons calendari escolar)DL de 16:00 a 20:30 DM de 09:00 a 13:00DX de 09:00 a 13:00DJ de 09:00 a 13:00DV de 09:00 a 13:00DS TancatDG Tancat