El MNTEC
10
Amal Rouaz, Italy Madrid i Dalila Martínez
El procès tèxtil
El recorregut comença a l’antic soterrani de la fàbrica, on encara es conserven elements fonamentals del sistema energètic original, com les carboneres, les calderes, la xemeneia i la màquina de vapor, considerada el veritable cor de la fàbrica. Aquest conjunt era el responsable de generar l’energia necessària per posar en marxa tota la maquinària tèxtil a través d’un sistema de corretges i eixos que distribuïen el moviment mecànic per la nau. A continuació, l’accés a la nau principal permet seguir pas a pas el procés de producció tèxtil. Els visitants poden conèixer les diferents fases del treball de la llana: primer, la seva preparació, que incloïa el rentat, l’assecat i el cardat per eliminar impureses i allisar les fibres. Després venia la filatura, on la llana es transformava en fil mitjançant contínues o selfactines. En la fase següent, el tissatge, aquests fils s’entrellaçaven en els telers per obtenir el teixit. Posteriorment, el material passava pels tints i els acabats, processos destinats a donar color, suavitat i resistència al teixit. Finalment, les peces acabades es guardaven al magatzem, des d’on s’enviaven als mercats o als tallers de confecció. Aquest itinerari permet entendre com, durant els segles XIX i XX, les fàbriques tèxtils com el Vapor Aymerich, Amat i Jover eren veritables centres de producció industrial, on el progrés tècnic i la mecanització van transformar radicalment la manera de treballar la llana i d’organitzar el treball obrer.
Masia Freixa
La Masia Freixa de Terrassa és una de les joies del modernisme de la ciutat. Originalment, va ser una fàbrica tèxtil, però l’industrial Josep Freixa i Argemí la va encarregar per convertir-la en la seva residència familiar, i l’arquitecte Lluís Muncunill la va remodelar entre 1905 i 1910 amb un estil modernista molt característic. Amb els anys, l’edifici ha tingut diversos usos: després que l’Ajuntament el comprés el 1959, els jardins i el parc es van obrir al públic, també ha acollit serveis municipals com l’oficina de turisme, i actualment està en procés de rehabilitació per convertir-se en un centre de divulgació del modernisme. La Masia Freixa és molt important pel seu estil i les seves formes originals. Tot i que l’edifici està força bé, cal fer obres per arreglar algunes coses, reforçar les estructures i adaptar-lo per a visites, així tothom podrà gaudir-lo durant molts anys.
La nau industrial
La nau industrial que actualment és el Museu Nacional de la Ciència i la Tècina de Catalunya (MNTEC) és un dels exemples més destacats de l’arquitectura industrial modernista. L’edifici és conegut com el Vapor Aymerich, Amat i Jover, i té una forma rectangular i allargada, típica de les fàbriques tèxtils. És d’una sola planta i l’interior hi ha un gran espai obert sense parets que permetia col·locar fàcilment les màquines i treballar còmodament.
Estava destinada a funcionar com a fàbrica de tèxtil dedicada al processament de la llana. A l’interior de la nau s’hi trobaven totes les fases del procés de producció tèxtil, des del rentat i el cardat de la llana fins al teixit final.
Pel que fa a les dimensions, la nau té aproximadament uns 11.000 metres quadrats de superfície, amb uns 100 metres de llargada i entre 25 i 30 metres d’amplada. Aquesta gran extensió permetia situar-hi la maquinària de forma ordenada i funcional, aprofitant al màxim l’espai disponible.
La nau industrial
La coberta és una de les parts més interessants de la nau. Conconill va dissenyar una sèrie de voltes catalanes de maó pla que formen una superfície ondulada, entre aquestes voltes es troben lluernes orientades al nord, que permeten l’entrada de llum natural i constant durant tot el dia.
Els materials utilitzats en la construcció són el maó vist, l’element principal, que es troba tant en murs com en la coberta, el ferro colat que es fa servir en els pilars interiors i el vidre que es presenta en les finestres i lluernes, que permeten l’entrada de la llum natural.
Les calderes
Les calderes estaven situades a la sala de màquines, a prop de la màquina de vapor, perquè el vapor que generaven hi arribava directament per produir energia mecànica. La seva funció era escalfar l’aigua amb la combustió del carbó fins que es convertia en vapor. Aquest vapor s’utilitzava per fer funcionar la màquina de vapor i, quan es refredava, l’aigua tornava a la caldera per repetir el procés. Estaven fetes de metall, ja que havien de resistir la calor i la pressió del vapor.
Lluís Muncunill
La Sala Muncunill és un edifici situat a la plaça Didó, 3, de Terrassa. Va ser construïda el 1921 per l’arquitecte Lluís Muncunill i formava part d’una antiga fàbrica tèxtil, on servia com a sala de tint. Actualment és una sala d’exposicions municipals dedicada a les arts visuals i altres activitats culturals. L’edifici està ben conservat, ja que ha estat rehabilitat i mantingut com a espai cultural, amb recents treballs de restauració per garantir-ne el bon estat.
Masia Freixa
L’estratificació social
En les fàbriques antigues hi havia una clara estratificació social entre els treballadors. Els homes adults normalment feien les feines més qualificades i perilloses, com manejar màquines grans o supervisar processos, i cobraven més que la resta. Les dones solien ocupar-se de tasques menys qualificades, repetitives o manuals, com cosir, cardar la llana o controlar petits processos, i cobraven menys que els homes. Els nens i nenes feien les tasques més senzilles o perilloses, com netejar màquines, portar materials o ajudar en petites feines, i cobraven molt poc tot i treballar moltes hores. Així, segons l’edat, el sexe i la feina que feien, hi havia grans diferències de responsabilitat i salari dins la fàbrica.
La Xemeneia
Un dels elements més emblemàtics de la fàbrica és la xemeneia, que servia com a conducte per on s’evacuava el fum generat per les calderes. En aquest cas: Vapor Aymerich, Amat i Jover, és una xemeneia que té una alçada de 41 metres i està construïda amb maons, igual que la resta de l’edifici. Actualment, els visitants poden accedir al seu interior, tot recorrent el mateix espai per on antigament circulava el fum.
Treballadors al MNTEC
Les jornades eren llargues i les condicions laborals dures, amb salaris baixos i un ambient sovint sorollós i calorós. Amb el temps, les lluites obreres i la legislació laboral van millorar aquestes condicions i van consolidar una forta identitat col·lectiva entre els treballadors.
Els treballadors del Vapor Aymerich, Amat i Jover representaven la societat obrera industrial de Terrassa dels segles XIX i XX. Homes, dones i, en alguns casos, infants, contribuïen al funcionament de la fàbrica amb tasques diferenciades segons el sexe i l’edat. Els homes s’encarregaven principalment del manteniment i la maquinària pesada, mentre que les dones predominaven en les feines de filatura, tissatge i acabats.
Les carboneres
El carbó arribava al vapor després d’haver estat importat de Gran Bretanya, ja que a Catalunya no n’hi havia prou i el d’allà era de millor qualitat i amb més poder calorífic. Un cop descarregat als ports, es transportava fins a la fàbrica, on s’emmagatzemava a les carboneres, uns espais prop de les calderes.
Allà, el carbó es feia servir per escalfar l’aigua i produir vapor, gràcies a la seva combustió, que allibera calor i energia quan els elements del carbó (carboni, hidrogen i sofre) reaccionen amb l’oxigen.
Els que hi treballaven eren miners i carboners, que feien feines molt dures i perilloses. Treballaven en ambients plens de pols i fum, sovint amb molt d’esforç físic i en males condicions.
Valoració personal
Creiem que és essencial reconèixer aquesta part humana de la història industrial. El museu no només conserva un patrimoni arquitectònic i tecnològic de gran valor, sinó també la memòria dels treballadors i treballadores que hi van deixar la seva empremta. Entendre el seu esforç ens ajuda a valorar més el passat i a reflexionar sobre la importància del treball en la construcció del nostre present i futur.
Considerem que el treball realitzat al Vapor Aymerich, Amat i Jover és molt important, ja que reflecteix l’esforç i la dedicació de totes les persones que van contribuir al creixement industrial de Catalunya. Darrere de cada màquina i cada procés tèxtil hi havia homes, dones i infants que, tot i les condicions laborals difícils, van fer possible el funcionament de la fàbrica i el progrés de la societat.
A l’interior de la nau, aquesta corretja transmetia el moviment mitjançant rodes, arbres de transmissió i altres corretges a totes les màquines, que així obtenien la força mecànica necessària per funcionar. Aquesta màquina de vapor va ser construïda l’any 1897 a La Maquinista Terrestre i Marítima i pertanyia al sistema Corliss.
La Burra
La Burra era el cor de la fàbrica, perquè era la màquina de vapor que transmetia el moviment a totes les màquines. El vapor produït a les calderes, a través d’un conducte, arribava al cilindre de la màquina de vapor. L’entrada i la sortida del vapor es regulaven mitjançant unes vàlvules. A l’interior del cilindre, el vapor empenyia un pistó, creant un moviment d’anada i tornada. El pistó, unit a una biela i a un manubri, transmetia el moviment al volant, que en girar accionava una gran corretja connectada amb la nau de producció.
El MNTEC
Dalila Hurtado Martí
Created on October 28, 2025
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Higher Education Presentation
View
Psychedelic Presentation
View
Harmony Higher Education Thesis
View
Vaporwave presentation
View
Geniaflix Presentation
View
Vintage Mosaic Presentation
View
Modern Zen Presentation
Explore all templates
Transcript
El MNTEC
10
Amal Rouaz, Italy Madrid i Dalila Martínez
El procès tèxtil
El recorregut comença a l’antic soterrani de la fàbrica, on encara es conserven elements fonamentals del sistema energètic original, com les carboneres, les calderes, la xemeneia i la màquina de vapor, considerada el veritable cor de la fàbrica. Aquest conjunt era el responsable de generar l’energia necessària per posar en marxa tota la maquinària tèxtil a través d’un sistema de corretges i eixos que distribuïen el moviment mecànic per la nau. A continuació, l’accés a la nau principal permet seguir pas a pas el procés de producció tèxtil. Els visitants poden conèixer les diferents fases del treball de la llana: primer, la seva preparació, que incloïa el rentat, l’assecat i el cardat per eliminar impureses i allisar les fibres. Després venia la filatura, on la llana es transformava en fil mitjançant contínues o selfactines. En la fase següent, el tissatge, aquests fils s’entrellaçaven en els telers per obtenir el teixit. Posteriorment, el material passava pels tints i els acabats, processos destinats a donar color, suavitat i resistència al teixit. Finalment, les peces acabades es guardaven al magatzem, des d’on s’enviaven als mercats o als tallers de confecció. Aquest itinerari permet entendre com, durant els segles XIX i XX, les fàbriques tèxtils com el Vapor Aymerich, Amat i Jover eren veritables centres de producció industrial, on el progrés tècnic i la mecanització van transformar radicalment la manera de treballar la llana i d’organitzar el treball obrer.
Masia Freixa
La Masia Freixa de Terrassa és una de les joies del modernisme de la ciutat. Originalment, va ser una fàbrica tèxtil, però l’industrial Josep Freixa i Argemí la va encarregar per convertir-la en la seva residència familiar, i l’arquitecte Lluís Muncunill la va remodelar entre 1905 i 1910 amb un estil modernista molt característic. Amb els anys, l’edifici ha tingut diversos usos: després que l’Ajuntament el comprés el 1959, els jardins i el parc es van obrir al públic, també ha acollit serveis municipals com l’oficina de turisme, i actualment està en procés de rehabilitació per convertir-se en un centre de divulgació del modernisme. La Masia Freixa és molt important pel seu estil i les seves formes originals. Tot i que l’edifici està força bé, cal fer obres per arreglar algunes coses, reforçar les estructures i adaptar-lo per a visites, així tothom podrà gaudir-lo durant molts anys.
La nau industrial
La nau industrial que actualment és el Museu Nacional de la Ciència i la Tècina de Catalunya (MNTEC) és un dels exemples més destacats de l’arquitectura industrial modernista. L’edifici és conegut com el Vapor Aymerich, Amat i Jover, i té una forma rectangular i allargada, típica de les fàbriques tèxtils. És d’una sola planta i l’interior hi ha un gran espai obert sense parets que permetia col·locar fàcilment les màquines i treballar còmodament.
Estava destinada a funcionar com a fàbrica de tèxtil dedicada al processament de la llana. A l’interior de la nau s’hi trobaven totes les fases del procés de producció tèxtil, des del rentat i el cardat de la llana fins al teixit final.
Pel que fa a les dimensions, la nau té aproximadament uns 11.000 metres quadrats de superfície, amb uns 100 metres de llargada i entre 25 i 30 metres d’amplada. Aquesta gran extensió permetia situar-hi la maquinària de forma ordenada i funcional, aprofitant al màxim l’espai disponible.
La nau industrial
La coberta és una de les parts més interessants de la nau. Conconill va dissenyar una sèrie de voltes catalanes de maó pla que formen una superfície ondulada, entre aquestes voltes es troben lluernes orientades al nord, que permeten l’entrada de llum natural i constant durant tot el dia.
Els materials utilitzats en la construcció són el maó vist, l’element principal, que es troba tant en murs com en la coberta, el ferro colat que es fa servir en els pilars interiors i el vidre que es presenta en les finestres i lluernes, que permeten l’entrada de la llum natural.
Les calderes
Les calderes estaven situades a la sala de màquines, a prop de la màquina de vapor, perquè el vapor que generaven hi arribava directament per produir energia mecànica. La seva funció era escalfar l’aigua amb la combustió del carbó fins que es convertia en vapor. Aquest vapor s’utilitzava per fer funcionar la màquina de vapor i, quan es refredava, l’aigua tornava a la caldera per repetir el procés. Estaven fetes de metall, ja que havien de resistir la calor i la pressió del vapor.
Lluís Muncunill
La Sala Muncunill és un edifici situat a la plaça Didó, 3, de Terrassa. Va ser construïda el 1921 per l’arquitecte Lluís Muncunill i formava part d’una antiga fàbrica tèxtil, on servia com a sala de tint. Actualment és una sala d’exposicions municipals dedicada a les arts visuals i altres activitats culturals. L’edifici està ben conservat, ja que ha estat rehabilitat i mantingut com a espai cultural, amb recents treballs de restauració per garantir-ne el bon estat.
Masia Freixa
L’estratificació social
En les fàbriques antigues hi havia una clara estratificació social entre els treballadors. Els homes adults normalment feien les feines més qualificades i perilloses, com manejar màquines grans o supervisar processos, i cobraven més que la resta. Les dones solien ocupar-se de tasques menys qualificades, repetitives o manuals, com cosir, cardar la llana o controlar petits processos, i cobraven menys que els homes. Els nens i nenes feien les tasques més senzilles o perilloses, com netejar màquines, portar materials o ajudar en petites feines, i cobraven molt poc tot i treballar moltes hores. Així, segons l’edat, el sexe i la feina que feien, hi havia grans diferències de responsabilitat i salari dins la fàbrica.
La Xemeneia
Un dels elements més emblemàtics de la fàbrica és la xemeneia, que servia com a conducte per on s’evacuava el fum generat per les calderes. En aquest cas: Vapor Aymerich, Amat i Jover, és una xemeneia que té una alçada de 41 metres i està construïda amb maons, igual que la resta de l’edifici. Actualment, els visitants poden accedir al seu interior, tot recorrent el mateix espai per on antigament circulava el fum.
Treballadors al MNTEC
Les jornades eren llargues i les condicions laborals dures, amb salaris baixos i un ambient sovint sorollós i calorós. Amb el temps, les lluites obreres i la legislació laboral van millorar aquestes condicions i van consolidar una forta identitat col·lectiva entre els treballadors.
Els treballadors del Vapor Aymerich, Amat i Jover representaven la societat obrera industrial de Terrassa dels segles XIX i XX. Homes, dones i, en alguns casos, infants, contribuïen al funcionament de la fàbrica amb tasques diferenciades segons el sexe i l’edat. Els homes s’encarregaven principalment del manteniment i la maquinària pesada, mentre que les dones predominaven en les feines de filatura, tissatge i acabats.
Les carboneres
El carbó arribava al vapor després d’haver estat importat de Gran Bretanya, ja que a Catalunya no n’hi havia prou i el d’allà era de millor qualitat i amb més poder calorífic. Un cop descarregat als ports, es transportava fins a la fàbrica, on s’emmagatzemava a les carboneres, uns espais prop de les calderes. Allà, el carbó es feia servir per escalfar l’aigua i produir vapor, gràcies a la seva combustió, que allibera calor i energia quan els elements del carbó (carboni, hidrogen i sofre) reaccionen amb l’oxigen.
Els que hi treballaven eren miners i carboners, que feien feines molt dures i perilloses. Treballaven en ambients plens de pols i fum, sovint amb molt d’esforç físic i en males condicions.
Valoració personal
Creiem que és essencial reconèixer aquesta part humana de la història industrial. El museu no només conserva un patrimoni arquitectònic i tecnològic de gran valor, sinó també la memòria dels treballadors i treballadores que hi van deixar la seva empremta. Entendre el seu esforç ens ajuda a valorar més el passat i a reflexionar sobre la importància del treball en la construcció del nostre present i futur.
Considerem que el treball realitzat al Vapor Aymerich, Amat i Jover és molt important, ja que reflecteix l’esforç i la dedicació de totes les persones que van contribuir al creixement industrial de Catalunya. Darrere de cada màquina i cada procés tèxtil hi havia homes, dones i infants que, tot i les condicions laborals difícils, van fer possible el funcionament de la fàbrica i el progrés de la societat.
A l’interior de la nau, aquesta corretja transmetia el moviment mitjançant rodes, arbres de transmissió i altres corretges a totes les màquines, que així obtenien la força mecànica necessària per funcionar. Aquesta màquina de vapor va ser construïda l’any 1897 a La Maquinista Terrestre i Marítima i pertanyia al sistema Corliss.
La Burra
La Burra era el cor de la fàbrica, perquè era la màquina de vapor que transmetia el moviment a totes les màquines. El vapor produït a les calderes, a través d’un conducte, arribava al cilindre de la màquina de vapor. L’entrada i la sortida del vapor es regulaven mitjançant unes vàlvules. A l’interior del cilindre, el vapor empenyia un pistó, creant un moviment d’anada i tornada. El pistó, unit a una biela i a un manubri, transmetia el moviment al volant, que en girar accionava una gran corretja connectada amb la nau de producció.