HISTÒRIES I CAMINS ZER - Escola Jaume I

ZER La Cerdanya Curs 23-24 i 24-25

Història col.laborativa

LA PEDRA DRETA DE LLÍVIA

Fa molts i molts anys, a Llívia, hi havia un grup de nens de 12 o 13 anys que es cuidaven de vigilar el bestiar. Com que encara eren massa joves per fer altres tasques de pagès, feien el que aleshores s’anomenava “fer de vailets”, el que avui en diríem pastors. La seva feina consistia a vigilar que les vaques no s’escapessin dels prats. Per això, avui en dia, el cable que es posa per tancar els camps es diu “vailet”. Però en aquells temps, aquest cable no existia i, com que la feina de vigilar la feien aquests joves, el nom de "vailet" va perdurar.

D’entre tots els vailets, el que millor feia la seva feina tenia el dret d’anar a la muntanya a vigilar el bestiar. Per a ell, era un gran honor fer-ho davant de tot el poble. A més, aquest vailet coneixia tots els secrets de la muntanya i del bestiar. Sempre li havien dit que mai, mai no havia d’anar al llac de Lanós, un llac situat una mica més amunt del llac de les Bulloses, perquè la gent deia que allà hi vivien les dones d’aigua, que eren unes noies molt boniques, una mena de fades.

Les dones d’aigua tenien cos de dona i cua de peix, eren com unes sirenes i vivien al fons del llac. Aquella aigua era molt profunda i acostar-s’hi era molt perillós. Però hi havia un dia especialment temut: el 24 de juny. Es deia que aquella nit, les fades i les bruixes encenien un gran foc i celebraven una festa, cantant i ballant al seu voltant. Ningú tenia prou coratge per apropar-s’hi, perquè ningú sabia de què eren capaces les bruixes.

El pobre vailet, que ja tenia 14 o 15 anys, sempre s’havia preguntat si tot allò era veritat. Coneixia bé l’entorn del llac i la seva curiositat per veure aquelles fades i bruixes era immensa. Cada nit, abans de dormir, pensava què passaria si un dia decidia anar-hi… Fins que, finalment, el 24 de juny va prendre una decisió: hi aniria. Quan ho va dir a la gent del poble, tothom el va advertir que no ho fes, però la seva curiositat era massa gran. Com que era molt ràpid i àgil, pensava que si el descobrien, podria fugir.

Aquella nit, es va acostar fins gairebé la vora del llac. Es va amagar darrere d’una roca molt gran i va esperar. Al principi, no passava res. Tot era fosc i silenciós, però quan ja havia decidit marxar, va veure unes ombres movent-se. De sobte, van aparèixer unes noies molt boniques que flotaven i ballaven sobre l’aigua. Però, en un racó, va veure també unes bruixes que descendien amb gran rebombori. El vailet tremolava de por, però no es va moure del lloc. Les fades i les bruixes ballaven al voltant del foc, i l’espectacle era alhora meravellós i aterridor.

De sobte, en un moment de distracció, una bruixa el va veure i li va clavar la mirada fixament als ulls. Ell sabia que allò era el pitjor que li podia passar. Es va aixecar d’un bot i va començar a córrer pel camí de les Bulloses, muntanya avall. Era molt àgil i saltava de pedra en pedra, però sentia un gran estrèpit darrere seu. Estava aterrit i no volia mirar enrere perquè sabia que les bruixes encara guanyaven més poder amb la mirada. Va córrer sense aturar-se fins que va arribar a l’entrada del poble.

Just en aquell moment, una bruixa se li va plantar al davant, el va mirar fixament als ulls… i el va deixar petrificat. Diu la llegenda que la pedra que hi ha a la carretera de Llívia, venint de Puigcerdà a la dreta, és en realitat aquell pobre pastor que va rebre el terrible conjur de les bruixes. Els veïns de Llívia l'anomenen la Pedra Dreta, com si fos una estela, un record silenciós de la venjança de les bruixes contra la curiositat d'un pastor massa tafaner. Alguns asseguren que, en les nits de lluna plena, l'ombra de la roca s'allarga més del que hauria de ser, com si volgués caminar de nou... I aquí s’acaba la història. Història explicada per Venanci Agustí

CRÈDITS

Text: Escola Jaume I Il.lustracions: Santa Coloma Àudio: Santa Cecília Música i muntatge final: Jaume I