ART DEL SEGLE XIX

ART DEL SEGLE XIX

HISTÒRIA DE L'ART

SEGONA MEITAT SEGLE xix

ÍNDEX

PRIMERA MEITAT SEGLE xix

HISTORICISME

NEOCLASSICISME

CONTEXT

ARQUITECTURA DEL FERRO

POSTIMPRESSIONISME

SIMBOLISME

ESCOLA DE CHICAGO

LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA

ROMANTICISME

PRERAFAELITES

REALISME

MODERNISME

IMPRESSIONISME

CONTEXT HISTÒRIC

EL SEGLE XIX

• PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX

Moment final de l'Antic Règim: Revolució Francesa (1789), Revolució industrial, Revolucions burgeses (1820 i 1830 i 1848) Amb la Revolució Francesa i la Revolució industrial comencen processos de transformació política, econòmica i social al llarg dels segle XIX. La Revolució Francesa suposa el triomf de la burgesia i la fi de l'Antic Règim. La Revolució industrial afavoreix l'aparició del proletariat i canvia les estructures econòmiques i productives. A França trobem el període Napoleònic que portarà a les grans revolucions socials de 1820 i 1830 (burgeses) A Europa apareixerà una consciència nacional que portarà a la creació de nous estats com Grècia o l'independència de les colònies americanes.

La consolidació de la classe burgesa i la industrialització farà que es desenvolupin els sistemes de transport (noves formes d'energia) Moment de creixement demogràfic (retrocés de la mortalitat, augment de la producció d'aliments i progés en l'higiene i la medicina) que repercutirà en un fort procés de transformació urbanística. Inici de la conciència de classe (proletariat) que portarà a l'aparició de noves doctrines socials: anarquisme i socialisme. CULTURALMENT: Doble capitalitat: Roma i París Excavacions a Herculà (1738) i Pompeia (1748) que comporten el redescobriment de l'antiguitat Difusió de les Acadèmies de Belles Arts per Europa i el seu mètode d'aprenetatge basat en la còpia i el dibuix (Art normatiu) Romanticisme literari: Dumas, Goethe i Schiller i musical amb Chopin i Beethoven Circuit cultural: GRAND TOUR (Roma)

• SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

Esdeveniments històrics de gran trascenència política i socialUnificació d'Itàlia (1861) Reordenament dels grans imperis Unificació d'Alemanya (1871) 1870 III República Francdesa 1861-1865 Guerra de Secessió als EUA que el consolida com a país. ESPANYA:Panorama polític alterat per la Revolució del 1868 que comporta un canvi dinàstic. PROCLAMACIÓ DE LA PRIMERA REPÚBLICA. Restauració Borbònica. Pèrdues colonials. Moment de transformacions socioculturals Burgesia com a gran consumidora d'activitats culturals Mercantilització de l'art i nova relació artista-client

Creixement demogràfic que provoca una consentració urbana.Desenvolupament industrial i canvis en les comunicacions. Aparició de nous materials constructius que repercuteix directament en l'arquitectura. ART que apel·la al grup de les classes dominants, producció d'obres diverses. ECLECTICISME. Aparició de corrents minoritaris que aprofitaran les fisures del mercat de l'art per cercar noves formes d'expressió recolzats per la gosadia d'alguns marxants. Els artistes estaran atents als preogressos i experiments científics i els aplicaran a l'art. Societat contrubieix a la inevitable substitució del llenguatge artístic vigent per llenguatges més adequats a les noves perspectives. Cau l'axioma de L'ART ÉS IGUAL A BELLESA i desapareix l'antagonisme d'OBRA D'ART-OBJECTE ÚTIL. Això generarà una sèrie de moviments que seran el gèrmen de les AVANTGUARDES DEL SEGLE XX.

Instauració de la cultura del lleure entre la burgesia: exursions, passeigs, balls, hipòdroms, cabarets... París es convertirà en capital artística Els salons i els refusés: oficials i alternatius Evolució del Realisme cap a l'Impressionisme Època de les exposicions universals, de l'aparició de la fotografia i el cinema. Articulació del mercat de l'art a través de les botigues i els marxants. Impressionisme literàri i musical Invenció del cinema pels germans Lumière.

LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA

PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX: Nuclis bàsics de l'art: Roma i París (Roma com a focus principal de reccerca) París importància relativa durant el Neoclassicisme, durant el Romanticisme va ser un dels principals llocs de referència. Sobretot en terreny pictòric. Anglaterra: Prerafaelites Alemanya: Romanticisme Neocliassicisme paral·lel a la Il·lustració i coexisteix amb la fi del Rococó tot i que a Anglaterra a principis del segle XVIII hi trobem un protoclassicisme en arquitectura. A França el Romanticisme es comença a utilitzar per referir-se a la pintura i concretament per oposició a la pintura Neoclàssica. Limits cronològics poc clars. El Romanticisme del XIX va ser una transformació del Neoclassicisme.

SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX: Centre artístic més important és París. Serà un centre creador i receptor de les principals tenddències pictòriques: Realisme, Impressionisme, Postimpressionisme i simbolisme. Roma continua essent un centre d'art com a referència oficialista i academicista. Moment de decadència. Altres ciutats europees (sobretot durant el el modernisme): Alemanya (Viena, Munic: Jugenstil), Espanya (Barcelona: Modernisme), Londres (Arts&Craft), França (París: Art Nouveau)... Seran centres artístics i arquitectònics.

DES DEL PUNT DE VISTA CRONOLÒGIC:

• Dividim el segle XIX en dues meitats:
• PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX
• Neoclassicisme
• Romanticisme
• Prerafaelites
• SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX
• Arquitectura historicista
• Arquitectura del ferro
• Escola de Chicago
• Realisme
• Impressionisme
• Postimpressionisme
• Simbolisme

PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX

EL NEOCLASSICISME

característiquesgenerals

Estil que apareix a principis del segle XIX, inicialment designació amb valor pejoratiu per designar una etapa breu d'imitació aparent dels models de Grècia i Roma. És un art intel·lectualista, academicista i impersonal. Interès per l'antiguitat grecoromana. Moment en què el model polític republicà, les teories filosòfiques i la forma de vida s'estén per tot Europa (2a m. s. XVIII) Expressió més capdal és el NEOCLASSICISME que reaciona als exessos del Barroc i del Rococó. S'abandona la imaginació i se sotmet l'art al predomini de la raó Es busca l'equilibri i l'harmonia ideal de les formes clàssiques. Es construeix a partir d'un concepte estètic basat en els models grecs que es consideres superiors i més purs que els romans i menys preocupats per la representació de la realitat.

No s'ha d'entendre com una simple imitació del món classic sinó com una revisió o adaptació del model al món del segle XIX. ACADEMICISME: La necessitat d'ajustar-se a unes normes establertes per les acadèmies és un tret fonamental. Coincideix amb l'esperit racionalista dels homes de la Il·lustració Reflecteix el rebuig al decorativisme Rococó que se'l considera una manifestació del gust decadent de l'aristocràcia.

L'ARQUITECTURA NEOCLÀSSICA

Rebuig dels ornaments superflus, es fan versions simplificades dels models grecs, etruscos, romans i egipcis. Columnes que substitueixen pilars Murs llisos o recoberts amb motius senzills d'estuc Desaparició progressiva de l'arquitectura religiosa Costrucció de gran nombre d'edificis de caràcter públic i espais urbans: biblioteques, mercats, museus, pòrtics, places... Napoleó potencia l'arquitectura civil seguint costums imperials romans.

L'ESCULTURANEOCLÀSSICA

De l'escultura barroca a la neoclassica: canvis formals que es produeixen lentament. Substitució del dinamisme del Barroc per l'equilibri i la proporcionalitat (racionalisme de la segona meitat del segle XVIII) Escultura harmoniosa basada en models de l'antiguitat clàssica. No es pretén recrear-los sinó copiar-los perquè la seva perfecció es considerava insuperable. Temàtica mitològica tractada directament o bé de manera al·legòrica Temes religiosos es pretén una idealització allunyada de les formes del Barroc.

Materials: marbre i bronze, deixen de banda la fusta policromada Gèneres: retrat (característic de la burgesia), el monument públic i el monument funerari. El fet que la monarquia, l'alta noblesa i l'Església deixessin de ser els únics clients i la irrupció en el mercat de la burgesia, de gustos més prosaics va comportar un canvi substancial en l'escultura i l'art en general. Els escultors més destacats van ser Bertel Thorvaldsen i Antonio Canova. A Espanya Damià Campeny i Antoni Solà.

LA PINTURANEOCLÀSSICA

Escasses mostres de pintura del món clàssic conservades La pintura neoclàssica sorgeix com a reacció als divertiments del Rococó S'inspira en l'ordre i en l'equilibri de l'antiguitat S'estableixen tres característiques pictòriques principals

• Aplicació estricta de la perspectiva lineal, situant els personatges en un pla únic (com en els relleus clàssics.

• Predomini del dibuix sobre el color i ús de colors purs per precisar-ne els contorns; una llum freda que dona solemnitat al conjunt

• Predilecció per la temàtica del món clàssic, les figures nues i els continguts ideològics, heroics i moralitzadors.

Vol traslladar la coherència compositiva racional a la nova situació revolucionaria i això es reflecteix en els temes tractats: clàssics, històrics i mitològics. Referències constants a la llibertat i als sentiments que van donar pas al Romanticisme. Principals pintors neoclàssics: Anton Raphael MEngs, Jean-Auguste-Dominique Ingres i sobretot Jacques-Louis David.

FRANCISCO de GOYA

CONTEXT CULTURAL I BIOGRAFIAConstitució de 1812. Les corts de Cadis. Guerra del francès i regnat de Ferran VII a Espanya. El marc internacional és la Revolució francesa i la figura de Napoleó i l’imperi francès. Les idees de La Il·lustració i la seva expansió europea. Història d’Espanya: invasió francesa, Restauració i Trienni liberal. Un dels grans artistes de la història S'avança a tots els moviments artístics que apareixeran posteriorment: impressionisme, expressionisme i surrealisme.

Pintor aragonès. Tarda a progressar, refusat en els premis durant la seva juventut, viatja a Itàlia. Un cop a Madrid el seu art canvia. Treballa dissenyant tapissos. De la Real Frabrica de Tapices passarà a la Cort on tindrà accés a la col·lecció reial d'art (Velázquez). Toca tots els gèneres però destacarà en el camp del retrat i les escenes de gènere. Retrata perfectament la societat de l'època. Abandornarà la temàtica popular per la crítica social. També toca la temàtica eròtica (haurà de veure-se-les amb la Inquisició) Pintor de quadres històrics. Anirà quedant sort i s'anirà aillant del món cada vegada més. Pintarà les seves obres més brillants en aquest moment: les Pintures Negres a la casa de la Quinta del Sordo. S'anticipen uns 100 anys a l'expressionisme i surrealisme.

A Espanya Francisco Goya representa el canvi Obra difícil de classificar estilísticament es mou entre un classicisme personal i un romanticisme crític. PRIMERA ETAPA DE FORMACIÓ A ITÀLIA Té com a model la prinura del Barroc italià tardà Aquesta tendència l'abandona per un academicisme personal que no està mancat de realisme Els exemples d'aquest moment els trobem en els cartons per a tapís.

Va ser un gran retratista , la seva obra més coneguda en aquest gènere és la Família de Carles IV, comparable a Las Meninas de Velázquez.

Francisco de Goya seguia la ideologia il·lustrada i això es reflecteix en alguns dels seus quadres i en la sèrie de 80 gravats titulats Los Caprichos, on fa una visió crítica del fanatisme religiós, de la noblesa i de la superstició de l'Espanya del seu temps.

També va fer una dura crítica contra la injustícia i la perversitat dels invasors francesos en dos quadres de denúncia. Guerra del Francès (1808-1814).

La seva última etapa es caracteritza per l'anticipacióde l'experssionisme i del surrealisme amb les seves pintures negres i l'impressionisme amb La lletera de Bordeus. Pare de l'art contemporani.

Amb la tornada de Ferran VII a Espanya, imposarà de nou l'absolutisme monarquic i Goya, ferm defensor de la il·lustració, decepcionat pels esdeveniments s'exiliarà a Bordeus. Allà recupera la il·lusió i torna a gaudir pintant. Passa de la foscor de les pintures negres a l'alegria i al color. La lletera de Bordeus és l'última obra que se li atribueix a Goya abans de morir.

EL ROMANTICISME

característiques generals

Romanticisme és el nom amb què es coneix el moviment cultural i artístic que sorgeix a Europa a principis del segle XIX. No sorgeix només com un estil artístic, sinó també com a una actitud vital que afecta a l'art, la literatura i la música. I també a la manera de viure. Arrels ideològiques del moviment romàntic cal buscar-les en els pensadors del segle XVIII sobretot en Rousseau i en la filosofia alemanya vinculada al naixement del nacionalisme.

En art neix com a contraposició al càlcul i l'harmonia de les encotillades normes neoclàssiques. Es proposa un nou ordre basat en l'exaltació vitalista i en la necessitat d'explorar camps nous: exotisme oriental, conflictes bèl·lics, anàlisi psicològica, exaltacions nacionalistes i religioses, costums populars, cementiris, bandolers, viatges i aventures, el suïcidi, la bogeria, tempestes, paisatges exòtics...

És un moviment eminentment pictòric, en el que es poden distingir cinc trets fonamentals:

• La diversitat oposada a la uniformalitat, i, amb això, l'exaltació de l'individu i de les tradicions.
• L'aspiració a la llibertat individual i nacional, idea que connecta amb les revolucions burgeses de l'època.
• L'historicisme com a recerca de les arrels nacionals en el passat, cercant de fonamentar-se essencialment en l'Edat Mitjana.
• La comprensió i el sentiment de la nautra des dels vessants sensible i religiós.
• Predilecció per l'exòtic, l'imaginari i l'irracional, mostrant interés pel món musulmà del nord d'Àfrica i per la cultura oriental.

la pintura romàntica

Presenta una gran diversitat estilitstica fruit de l'individualisme i el nacionalisme característic del període, així com de la llibertat creativa, contrària a la rigidesa de l'academicisme. S'hi poden distingir dues grans tendències:

• La majoritària: de composició barroca, amb predomini del color
• La clàssicista: amb predomini del dibuix.

Creació d'escoles o petits grups de pintors amb el mateix arannà i concepcions artístiques similars com ara els NATZARENS alemanys o els PRERAFAELITES anglesos que recuperen l'essència de les formes renaixentistes.

Temes: força homogeni. Temàtica històrica: representant esdeveniments contemporànis o episodis importants en l'entorn de l'artista. El paisatge: gran importància dels espais naturals, les ruïnes medievals i els escenaris exòtics i orentals. Temàtica religiosa dels pintors natzarens o prerafaelites.

el romanticisme i la tendència classicista a frança

El Romanticisme francès es desenvolupa entre el 1820-1840.Recupera el predomini del color i el dinamisme de la composició sobretot el dibuix i la forma. Representants d'aquesta tendència: Delacroix i Géricault que S'alliberen de les formes i accentuen els efectes lumínics i atmosfèrics. Els personatges tornen a mostrar gestos dramàtics Interès pel moviment i per la complexitat compositiva basada en l'ús de diagonals, escorços i gestos violents. La pinzellada sol ser solta i pastosa. Paral·lelament tendència més classicita (Ingres)

els natzarens

A Alemanya la prinura estava dominada pels principis neoclàssicsSorgeix un grup d'artistes que van crear a Roma una fraternitat de caràcter esteticoreligiós. ELS NATZARENS Practicaven un art espiritualista cristià Viven en comunitat amb l'objectiu de regenerar-se artísticament tornant a l'estil dels primitius quattrocentistes. Entre els natzarens destaquen: Friedrich Overbeck, Peter Von Cornelius i Julius Schnorr von Carosfeld Al marge dels natzarens trobem a Otto Runge i sobretot a Caspar David Friedrich.

LA DIVERSITAT ANGLESA I ELS PRERAFAELITES

En el panorama pictòric anglès no arrela mai el gust classicistaEs mostra receptiu davant un seguit d'innovacions romàntiques i molt aviat es va sotmetre a la seva influència En pintura, comença amb la figura de Heinrich Füssli, precursor d'una temàtica insòlita que utilitza al·legòricament figures animals i crea un ambient oníric ple de fantasia que anticipa el surrealisme.

Füssli té algunes semblances amb William Blake, sobretot en les creacions visionàries i fantàstiques que Blake va fer de la Bíblia o de la Divina Comèdia.

El gran desocobriment del Romanticisme anglès va ser d'adonar-se de la importància del contacte directe amb la natura, perquè fins llavors, els paisatges eren reconstruïts al taller de l'artista. Els renovadors del paisatgisme anglès van ser William Turner i John Constable. Van saber trobar i representar els nous valors de la natura com la llum, el color i l'atmosfera. Seran considerats els precursors de l'impressionisme.

ELS PRERAFAELITES A mitjans del segle XIX, va sorgir aquest nou moviment. Van tenir com a referent estilístic l'art renaixentista anterior a Rafael i van donar gran importància al dibuix. Es van interessar pels temes literaris, quotidians i medievals, amb la finalitat d'acostar la bellesa suprema a les ànimes bones. Dante Gabriel Rosetti, John Everett Millais, Edward Burne Jones i William H. Hunt.

El jurament dels Horacis

TÍTOL: El jurament dels Horacis AUTOR: Jacques-Louis David CRONOLOGIA: 1784 TÈCNICA: oli sobre tela ESTIL: neoclàssic TEMA: literari LOCALITZACIÓ: Musée du Louvre, París.

JACQUES-LOUIS DAVID (1748-1825) Una de les figures centrals del neoclassicisme Va fer el seu aprenentatge amb Boucher (pintor francès d'estil Rococó) El 1776 va viatjar a Itàlia on va poder admirar l'antiguitat clàssica que va marcar l'estil de la seva obra Torna a París el 1780 Amb la seva obra, especialment els quadres de temàtica històrica, es va erigir com el millor representant contra la frivolitat del Rococó. 1784 va ser nomenat acadèmic 1789 va participar de manera activa en la Revolució, en va ser considerat l'artista oficial. 1794, després de la mort de Robespierre a la guillotina, va ser empresonat.

Amb l'arribada de Napoleó, va ser nomenat pintor de cambra i va tornar a recuperar el prestigi. David va pintar per a Napoleó un nombre important de quadres que se situen dins l'anomenat ESTIL IMPERI. Després de la caiguda i el desterrament de Napoleó, David es va exiliar a Brussel·les, on es va dedicar a prinat petites teles de temàtica mitològica i retrats d'altres exiliats napoleònics.

DATACIÓ: 1784 s’admet: finals del s. XVIII, segona meitat s. XVIII, darrer terç o darrer quart s. XVIII. 1785 en relació amb l’any que fou exposada al Salon

DESCRIPCIÓ FORMAL: COMPOSICIÓ: Ús de la perspectiva renaixentista en un espai interior amb paviment escacat i disposició lineal de les figures. Organitza una composició amb gran equilibri Perfecta inegració de les figures dins de l'espai arquitectònic (d'inspiració antiga) i assigna a cada figura o grup una de les tres arcades del fons. Aquesta separació permet ordenar tots els personatges i assumeix un dels preceptes de la pintura neoclàssica: CLAREDAT EXPOSITIVA.

ESTIL: Mostra un estil depurat i subordina el color al dibuix. Té cura de perfilar amb gran delicadesa totes les figures a través d'un modelatge anatòmic perfecte, recorda a la puresa acadèmica de l'escultura clàssica. Prioritza la línia recte en els personatges masculins i l'ondulada en els femenins, fet que reforça visualment l'actitud més agressiva dels homes i la més sentimental de les dones. Indumentària i objectes antics de referència arqueològica. Superfície del quadre totalment llisa, pinzellada imperceptible. Oli sobre tela. Grans dimensions

CROMATISME: Predomini de les tonalitats grises, ocres i vermelles. Els colors foscos són utilitzats per al fons, i els clars, per a les figures. Cal esmentar l'ús del vermell que l'utilitza en les tres parts i li permet equilibrar cromàticament l'escena. Color subordinat a la línia que segueix els nous gustos de l'època. Llum tènue que entra des de l'esquerra sense que hi hagi un focus lumínic visible. Aquesta solució està inspirada en Caravaggio.

TEMÀTICA: Tema de la història antiga: La font literària és la tragèdia Horaci, del dramaturg del segle XVII Pierre Corneille, que es basa en la Història de Roma de Tit Livi. Es refereix a un episodi situat al segle VII aC., David pinta el moment en què els tres germans Horacis (fills de Roma) juren davant el seu pare que combatran fins a la mort contra els tres guerrers de la ciutat veïna d'Alba Longa, els germans Curiacis, per decidir el vencedor de la guerra pel control de la Itàlia central. En un segon pla, a la dreta, apareixen tres dones: de blanc, Camil·la, una de les germanes d'Horaci, casada amb un dels Curiacis; al costat, Sabina, una germana dels Curiacis, casada amb un Horaci; al fons la mare dels germans Horaci amb els dos fills de Sabina.

SIGNIFICAT I FUNCIÓ Forma part de les obres prerevolucionàries de David, 1785 es va convertir en un èxit clamorós del pintor en el Salon. No va reproduir un episodi històric sinó que va reflectir un culte a les virtuts cíviques més estrictes de l'autosacrifici, l'honor i la lleialtat personificades en l'actitud dels Horacis. Exemplaritat a través de les històries de l’Antiguitat: ensenyament tràgic de la vida i propaganda política. La prioritat del deure sobre els sentiments. Autosacrifici, honor, lleialtat – interpretació de la identitat dels Horacis. David serà el pintor oficial de la Revolució francesa i de Napoleó.

Els afussellaments a Madrid

TÍTOL: El tres de maig de 1808 AUTOR: Francisco de Goya CRONOLOGIA: 1814 TÈCNICA: oli sobre tela ESTIL: neoclàssic-romàntic TEMA: històric-al·legòric LOCALITZACIÓ: Museo del Prado, Madrid.

FRANCISCO DE GOYA (1746-1828) Pintor i gravador Un dels creadors més grans de tots els temps Aprèn l'ofici a Saragossa El 1770 viatja a Itàlia on estudia els mestres italians i va adquirir l'estètica neoclàssica i el gust per les figures al·legòriques i mitològiques Quan torna a Espanya pinta els frescos de la Basílica del Pilar a Saragossa i es trasllada a Madrid per ingressar a la Real Fábrica de Tapices (1775). Realitza quatre sèries de cartons seguint els paràmetres classicistes del moment. S'introdueix en cercles artistocràtics de Madrid i es va convertir en el retratista de més anomenada de la Cort fins que el 1789 Carles IV el nomena pintor de cambra.

El 1792 farà un discurs a l'Acadèmia de San Fernando a favor de l'originalitat del pintor i de la necessitat d'alliberar-se de les rígides regles neoclàssiques i academicistes. L'ambigua posició de Goya durant la Guerra del Francès (1808-1814) va fer que acabada la guerra, perdés els seus privilegis. Perd l'oida de forma progressiva i s'aïlla a la casa de la Quinta del Sordo on pintarà les Pintures Negres (1820-1823) El 1824, decebut per la situació política espanyola (Ferran VII) es va exiliar a Bordeus, on va morir exiliat.

DESCRIPCIÓ FORMAL: COMPOSICIÓ: Composició oberta. Pintura a l'oli de gran format S'articula en dos grups: A l'esquerra, una filera de persones que ha estat, és o serà executada A la dreta, l'escamot de soldats arrenglerats en diagonal. La llum il·lumina els personatges de l'esquerra i deixa en penombra els soldats de la part dreta reforça la diferenciació dels dos grups. Dinamisme amb les diagonals compositives i els escorços dels personatges.

Focus central de l'obra: figura amb els braços enlairats i oberts. Al voltant d'aquesta figures es distribueixen la resta de personatges. Ratlla de l'horitzó alta fa que l'espectador es converteixi en un protagonista més i a l'hora potencia el realisme del tema representat. Expressivitat dels personatges a partir d'escorços violents i amb una sàvia descripció de les actituds: por, horror, resignació, heroisme,... Realisme en la representació de les figures, de l’acció i del context paisatgístic.

Les figures dels soldats totalment contraposades. Semblen autòmats, figures no humanes, màquines de matar. Expressió dramàtica a través del gest de les extremitats i facial de les figures. Gamma cromàtica reduïda (ocre, vermell, negre, blanc i groc) Predomini del color sobre el dibuix. Ús intencionat de la llum i el clarobscur. Gama cromàtica fosca amb dos punts de llum: fanal i figura de camisa blanca. Pinzellada solta i breu (poc descriptiva).

TEMÀTCA: Es representa un tema d’història contemporània (sis anys després), quan el poble de Madrid el maig de 1808 es revolta contra les tropes napoleòniques i els efectes dramàtics d’aquesta actuació, el 3 de maig a la muntanya del Príncipe Pío. La pintura fa parella amb La càrrega dels mamelucs, o El 2 de maig de 1808. Nou concepte d’heroisme. Simbolisme amb la Passió de Crist per la col·locació, els colors groc i blanc són símbols heràldics del papa i simbolitzen a l'Església, la llum és una metàfora de l'assistència divina als represaliats.

Posicionament del pintor davant de la barbàrie i la crueltat de qualsevol guerra. Protagonisme de les víctimes, del poble. Desencís del pintor de cort davant dels francesos i de la restauració borbònica a partir del seva ideologia liberal. Pacifisme i antibel·licisme.

SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

• SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

Esdeveniments històrics de gran trascenència política i socialUnificació d'Itàlia (1861) Reordenament dels grans imperis Unificació d'Alemanya (1871) 1870 III República Francdesa 1861-1865 Guerra de Secessió als EUA que el consolida com a país. ESPANYA:Panorama polític alterat per la Revolució del 1868 que comporta un canvi dinàstic. PROCLAMACIÓ DE LA PRIMERA REPÚBLICA. Restauració Borbònica. Pèrdues colonials. Moment de transformacions socioculturals Burgesia com a gran consumidora d'activitats culturals Mercantilització de l'art i nova relació artista-client

Creixement demogràfic que provoca una consentració urbana.Desenvolupament industrial i canvis en les comunicacions. Aparició de nous materials constructius que repercuteix directament en l'arquitectura. ART que apel·la al grup de les classes dominants, producció d'obres diverses. ECLECTICISME. Aparició de corrents minoritaris que aprofitaran les fisures del mercat de l'art per cercar noves formes d'expressió recolzats per la gosadia d'alguns marxants. Els artistes estaran atents als preogressos i experiments científics i els aplicaran a l'art. Societat contrubieix a la inevitable substitució del llenguatge artístic vigent per llenguatges més adequats a les noves perspectives. Cau l'axioma de L'ART ÉS IGUAL A BELLESA i desapareix l'antagonisme d'OBRA D'ART-OBJECTE ÚTIL. Això generarà una sèrie de moviments que seran el gèrmen de les AVANTGUARDES DEL SEGLE XX.

Instauració de la cultura del lleure entre la burgesia: exursions, passeigs, balls, hipòdroms, cabarets... París es convertirà en capital artística Els salons i els refusés: oficials i alternatius Evolució del Realisme cap a l'Impressionisme Època de les exposicions universals, de l'aparició de la fotografia i el cinema. Articulació del mercat de l'art a través de les botigues i els marxants. Impressionisme literàri i musical Invenció del cinema pels germans Lumière.

ARQUITECTURA del segle XIX

Procés d'industrialització va transformar la societat d'Europa del segle XIX El creixement urbà va fer necessari un nou urbanisme per tal de canalitzar la intensa activitat constructiva. S'experimenta la recerca d'una nova arquitectura adaptada a les necessitats i a les possibilitats de la nova societat. Es van barrejar un gran nombre de propostes: Recuperació dels estils del passat: HISTORICISME Revalorització de l'arquitectura popular: ARTS&CRAFT exploració de les possibilitats dels nous materials: ARQUITECTURA DEL FERRO

A finals del segle XIX, com a resultat dels esforços diversos, es van configurant tendències arquitectòniques que ja responen a les necessitats estètiques i funcionals de la societat contemporània: el MODERNISME i L'ESCOLA DE CHICAGO

ARQUITECTURA historicista

Durant la segona meitat del segle XIX, el sorgiment dels ideals nacionalites a països com Alemanya, França, Espanya o Anglaterra, van propiciar la indagació en el passat buscant les arrels pròpies, fonamentalment per mitjà de les fonts medievals. Això va suposar l'existència simultània de tendencies artístiques de signe diferent, fins i tot, contradictòries. Aquest eclecticisme o barreja d'estils arquitectònics té el precedent en l'arquitectura historicista. L'exemple més clar el trobem al Ring de Viena on trobem edifics construïts en estils diferents depentent de la funció i del significat de l'edifici.

El Parlament de Viena, es va construir en estil neogrec, pel fet de ser Grècia, el bressol de la democràcia. La universitat es va construir en estil neorenaixement, i estava relacionat amb l'època de l'Humanisme. L'església, seguia l'estil neogòtic i estava relacionat amb l'època de les grans catedrals.

De tots aquests corrents, el més important va ser el neogòtic, sorgit de l'atracció que l'esperit romàntic sentia pel món medieval. L'arquitecte més rellevant d'aquest corrent és Augustus Pugin, que juntament amb Charles Barry van construir el Parlament de Londres.

A França va destacar Eugène-Emmanuel Viollet-Le-Duc, que va restaurar Nôtre Dame de París i el recinte emmurallat de Carcassona.

ARQUITECTURA DEL FERRO

Paral·lelament a l'arquitectura historicista, el progrés va exigir trobar respostes a nous plantejaments: Augment de la població: necessitat de contruccions ràpides i barates Els nous mitjans de comunicació (ferrocarril): edificis d'estacions, construcció de ponts i realització de grans obres públiques Noves indústries: necessiten instal·lacions amb característiques i dimensions fins aleshores desconegudes El progrés en cultura i educació va portar a la creació de museus i biblioteques

La gran riquesa produïda va estimular la cerca de nous mercats, i es van potenciar les exposicions universals, amb les grans instal·lacions efímeres que exigien un alt desenvolupament de la tècnica constructiva. Al final del segle XVIII, els nous materals van ser els protagonistes de la nova concepció arquitectònica sobretot el ferro colat i el vidre. El ferro colat és un material de gran resistència que permet construir gran bigues per cobrir espais molt amplis. Inicialment: el ferro va ser utilitzat amb pretencions de modernitat, però va ser rebutjat pels arquitectes i destinat a edificis industrials (ponts, graners, estacions...)

Quan es va començar a utilitzar, només s'usava a l'interior, en columnes de ferro colat, mentre que l'exterior seguia el llenguatge tradicional. A partir de mitjan segle es van portar a terme experiències més tècniques i es van construir grans edificis de ferro i vidre per acollir les grans exposicions universals, símbol de desenvolupament econòmic i tècnic d'una país. En el darrer terç del segle XIX les estructures metàl·liques van servir com a element de suport i van permetre limitar la funció dels murs a la d'elements de tancament i el vidre es va fer servir com a pell translúcida per substituir el mur.

També a finals de segle es comença a utilitzar un nou material constructiu i estructural, el ciment, que dominarà posteriorment l'arquitectura del s. XX. A la segona meitat del segle XIX el ferro, juntament amb el vidre assoliran gran protagonisme en construccions. Les obres més conegudes d'aquest estil van ser les que es van fer per a les exposicions universals de diferents ciutats europees. La primera preocupació dels arquitectes enginyers que ideaven aquest edificis va ser la funcionalitat.

L'ESCOLA DE CHICAGO

El 1871, la ciutat nord-americana de Chicago va ser destruïda per un incendi i va haver de ser reconstruïda. En la reconstrucció hi van participar molts arquitectes i la manca d'espai i l'especulació del sòl van obligar a construir-hi edificis molt alts, els gratacels, gràcies a les possibilitats que oferien les estructures metàl·liques. LOUIS SULLIVAN va ser la figura més destacada del grup d'arquitectes que va participar en arquesta recerca i l'anomenada escola de Chicago. Va construir l'Auditorium Building i els magatzems Carson.

ESCULTURA del segle XIX

L'evolució de l'escultura durant el segle XIX va estar relacionada amb l'evolució de la pintura però amb unes possibilitats formals i temàtiques més reduïdes. L'escultura es va fer independent de l'arquitectura i va esdevenir més lliure però al seu torn l'escultura monumental va deixar espai a la petita figureta per decorar la llar. Una part dels models clàssics va continuar amb el neobarroquisme romàntic Auguste Rodin escultor a la recerca de noves formes expressives.

REALISME Honoré Daumier: esperit crític, autor d'escultures plenes de vida i espontaneïtat, allunyades dels cànons acadèmics. Amb l'abandonament conscient de les obligacions mimètiques fa que l'artista aconsegueixi un modelatge desimbolt i original. IMPRESSIONISME Paral·lelament a l'impressionisme pictòric també va tenir lloc la revisió escultòrica. Augute Rodin: obres en les que treballa la rugositat de les superfícies i la multiplicació de plans. Obté efectes de llum molt interessants. Va crear un llenguatge escultòric nou basat en el modelatge i en les qualitats de les superfícies volumètriques, sobre les quals la incidència de la llum fa que canviï la percepció de l'espectador sobre el material.

El pensador

TÍTOL: El pensadorAUTOR: Auguste Rodin CRONOLOGIA: 1880-1900 TIPOLOGIA: escultura exempta MATERIAL: bronze ESTIL: Impressionista TEMA: Simbòlic LOCALITZACIÓ: Musée Rodin (París)

AUGUSTE RODIN: Un dels escultors més influents de la seva època. Inicis van ser difícils, no va ser acceptat en les proves d'ingrés a l'escola de Belles Arts. El 1875 va viatjar a Itàlia on es va sentir atret pel moviment i pel treball de la musculatura en les obres dels escultors renaixentistes com Donatello o sobretot Miquel Àngel. Quan torna d'Itàlia va aconseguir reconeixement gràcies a la participació als Salons de París i a un gran nombre d'escultures en les quals va mostrar les característiques del seu estil basat en una deliberada duresa en la forma i un laboriós modelatge de la textura.

DESCRIPCIÓ FORMAL: - Escultura exempta o d’embalum rodó. - Bronze. - Figuració realista: Figura nua masculina de mitjana edat i sedent, amb els braços, les mans i els peus desmesurats, assegut en una roca. El tors de la figura lleugerament inclinat endavant, amb el cap descansant a la mà dreta i el braç esquerra relaxat a la falda. Actitud de profunda reflexió. - Composició tancada o centrípeta: cap endins, desvinculant-se de qualsevol relació amb l'entorn exterior. - Tractament anatòmic sorpèn pel modelat en tensió de tots els músculs del cos. Sembla que en lloc de fer un exercici mental portés a terme un esforç físic. -Voluntat de donar vida a les figures representant-les en moviment

- Recerca d’atemporalitat en la figuració. - Interès en la representació de les emocions: tensió muscular i expressió facial. - Actitud meditativa, pensativa... - Resultat premeditat d’imprecisió o inacabat: els dits i les mans són les parts més treballades, segurament per donar més vitalitat al personatge i d'incorporació interessants jocs lumínics. - Recerca d’ombres per augmentar l’expressivitat de la figura. -Non finito (no acabat) s'assembla a algunes obres de Miquel Àngel com el esclaus per a la tomba de Juli II. ANTECEDENTS I INFLUÈNCIES: - L’escultura grega del període hel·lenístic. - L’escultura (tombes dels Mèdici) i la pintura (capella Sixtina), els esclaus de Miquel Àngel. - Precedent per a l’escultura del segle XX.

TEMÀTICA: - Actualment s'ha convertit en la rerpesentació d'un personatge anònim immers en les seves preocupacions. - La figura havia de centrar el timpà de la Porta de l’Infern, encarregada pel govern francès l’any 1880 per a l’entrada d’un museu de les arts decoratives. - La monumental obra de Rodin s’inspira en Les flors del mal del poeta Baudelaire i al·ludeix a l’experiència de Dante narrada en la Divina comèdia. - Un obra pública per a una institució cultural en una ciutat cosmopolita en expansió. - L’artista va treballar en aquest projecte fins a la seva mort l’any 1917, en què se’n va fer una rèplica sencera en guix. - El projecte roman inacabat i la peça perviu com a autònoma. Existeixen més de 20 versions de l’obra El pensador. - Simbolitza l’home enfrontat a la tragèdia del seu destí.

EL REALISME

En aquest moment l'artista passarà de revisar el passat o els grans esdeveniments històrics a mirar la realitat quotidiana procurant no oblidar la lliçó d'un romanticisme simbòlic. Aquesta actitud es manifesta en un seguit de tendències: Realisme i Impressionisme: vessant més quotidià Postimpressionisme i Simbolisme: vessant més poètica. Dècades centrals del segle XIX el Romanticisme i la seva idealització històrica, de la societat i de la natura, cedeix el pas al Realisme, un corrent que s'interessa per la realitat concreta i que va triomfar entre els anys 1848-1870 a França. Literatura: Balzac, Zola, Oller, Galdós Es va buscar la realitat més pròxima i quotidiana (no la dels grans homes ni la dels grans fets)

Les protagonistes d'aquest nou art són les classes populars que apareixen amb la Revolució Industrial, les seves misèries, les seves necessitats... Es rebutja la retòrica romàntica i l'idealització neoclàssica. S'abandonen els temes medievals, clàssics o orientals. Se substitueixen per temes contemporanis tractats amb aparent objectivitat, en els que s'entreveuen les idees politicosocials del moment.

Causes d'aquest canvi en l'art:

• Implantació definitiva de la burgesia
• El positivisme filosòfic d'August Comte, que estableix les dades dels sentits com a font fonamental del coneixement.
• La sensibilitat i la consciència dels atristes envers els problemes socials derivats de la industrialització.
• El desencís pel fracàs de la Revolució del 1848.

El Realisme es nega a idealitzar les imatges. Fa un enfoc directe, sense ornaments. Això suposa un xoc en les convencions, amb la concepció de l'art com a categoria sublimadora de la realitat.

L'artista se sent part de la societat i no pot contemplar-la de forma impassible. Sovint els realistes prenen partit pels més humils, i es comprometen amb els grans problemens polítics i socials. L'aparició de la fotografia (daguerrotip) presentada per Daguerre l'any 1839 a l'Acadèmia de Ciències i Atrs de París, la difusió de la premsa escrita, la revolució tecnològica i el positivisme filosòfic van influir en la tasca dels realistes. Enquadraments casuals, semblant a les instantànies fotogràfiques. La litografia i el dibuix van ser un art molt útil per a la difusió de la vida quotidiana vista per l'artista.

En l'etapa de formació del Realisme francès del segle XIX, el desacord de l'art oficial amb les noves tendències es va accentuar. A partir de llavors l'art es dividirà en l'atr oficial i dirigit (l'exposat als salons oficials) i l'art contestatari i indepentent. Els atristes adscrits en aquesta opció, tot i que tots parteixen dels mateixos pressupòsitis realistes, van evolucionar cap a temàtiques i tècniques noves. Van exposar les seves obres en salons extraoficials i independents. Goya serà un referent i precursor del llenguatge realista.

Els artistes realistes van pintar sense selecció temàtica, representen de manera fidel allò que tenen davant. La realitat és per tant, causa i finalitat en si mateixa. La creació artística es justifica en ella mateixa i havia de ser tècnicament perfecte perquè l'artista representava allò que veia, però elegia allò que mirava. Alguns van mostrar les misèries del proletariat urbà o rural, altres representen la natura sense els convencionalismes acadèmics, seguint a Consable, Turner i Friedrich.

Dintre d'aquesta renovació pictòrica hi trobem els artistes: Gustave Courbet Honoré Daumier: també vas er caricaturista i va incidir en la crítica social. Fronçois Millet: s'apropa al món dels pagesos.

L'IMPRESSIONISME

A finals del segle XIX apareix un nou moviment pictòric que va culminar la tendència d'unir visió i llum. La representació de la llum per mitjà de tocs cromàtics solts va ser l'ambició de tots els grans mestres de la història de la pintura. Antecedents directes: Constable i Turner. La sensibilitat social va ser hostil a aquesta nova manera de pintar. 1863 Manet, precurssor del moviment a mig camí entre el Realisme i l'Impressionisme, exposa l'obra Déjeuner sur l'herbe (El dinar campestre) que va escandalitzar els sectors tradicionals vinculats als salons oficials de l'art i va entusiasmar els innovadors.

Els pintors Impressionistes estaven en contra de l'academicisme i de l'art oficial però van intentar exposar les seves obres al Saló de París. En ser rebutjats les van exposar a l'anomenat Salón des Refusées. El que uneix els artistes va ser un sentiment d'amistat, més que no pas una consciència de moviment. No la tenien ni la volien. Lluitaven plegats pels seus ideals estètics. No existeix una escola impressionista com a tal però els artistes es reunien en tertúlies i als cafès parisencs per discutir sobre qüestions pictòriques. La seva manera de pintar ha perdurat fins als nostres dies.

Claude Monet, Pierre Auguste Renoir i Alfred Sisley (els únics considerats realment impressionistes) van viatjar a un poblet franès, Argenteuil, per experimetar amb les impressions lumíniques. Allà Monet pinta Impressió. Sol ixent (1872) Aquesta obra dona nom al grup. Va ser presentada en una exposició i va provocar l'escarni del crític Louis Leroy que de manera despectiva va donar el nom d'impressionistes als artistes que hi participaven. La història de l'Impressionisme iniciada el 1874 a París, va convertir la ciutat en la capital de la pintura mundial. 1870 guerra francoprussiana: Monet, Pissarro i Sisley es traslladen a Anglaterra on estudiaran l'obra de Constable i Turner

Aportacions tècniques principals dels impressionsites: LA TEORIA DELS COLORS: Es basava en descobriments dels científics Eugène Chevreul i Ogden Rodd. Hi ha tres colors primaris (groc, vermell i blau) i tres de complementaris (verd, violeta i ataronjat). Els colors no existeixen per si mateixos sinó en relació amb els colors més pròxims. Els impressionistes volien que l'ull precebés uns colors compostos que ells no havien barrejat a la paleta.

LA PLASMACIÓ DE LA LLUM: Es va descobrir també que els colors no són immutables i que la incidència de la llum és determinant. Els pintors representen els colors tal com els veuen, sense que els importi gaire la tonalitat que tenen objectivament les coses. Tracten de representar l'atmòsfera Incideix en les relacions que estableixen entre la llum, el tems i l'espai. Volen copsar l'instant fugaç, la impressió d'un moment determinat.

LES APARENCES SUCCESSIVES: Múltiples representacions d'un mateix paisatge amb tonalitats diverses, segons com hi incideixi la llum a certes hores del dia o en unes èpoques de l'any determinades. COLORACIÓ D'OMBRES EN DETRIMENT DEL CLAROBSCUR: Els pintors van abandonar la tonalitat fosca i van optar per reduir els espais acolorits amb les tonalitat complemetàries per exemple: llums grogues i ombres violetes.

LA PINZELLADA SOLTA: Els pintors impressionistes van utilitzar pinzellades de colors purs agrupats, que, contemplades a distància es fonen en l'ull de l'espectador. PLEN AIR: Pintura realitzada a l'aire lliure on l'artista treballa directament al lloc que pinta i no pas al seu taller. La perspectiva no obeeix les regles de la geomteria sinó que resulta de la dissociació cromàtica que defineix l'espai. Les formes i els volums són suggerits per les pinzellades més que no pas pel dibuix.

Déjeuner sur l'herbe

TÍTOL: Déjeuner sur l'herbe AUTOR: Édouard Manet CRONOLOGIA: 1863 TÈCNICA: oli sobre tela ESTIL: realista-impressionista TEMA: escena costumista LOCALITZACIÓ: Musée d'Orsay. París

ÉDOUARD MANET: Inicia la seva formació al taller de Thomas Couture, un conegut acadèmic de l'època (el seu pare no ho vol) Qui realment influeix en la seva pintura van ser els grans artistes venecians del segle XVI (Ticià, Tintoretto, Veronese...), els holandesos del segle XVII (Rubens, Jordaens, Frans Hals...) i Velázquez (havia conegut la seva obra durnat un viatge a Espanya). Introdueix temàtica espanyola a l'obra (fascinació pel país). El guitarrista espanyol li va valdre el reconeixement del públic al Saló de París de l'any 1861)

Després de la mort del seu pare (1862) la seva obra mostra una actitud rebel. Va ser objecte de la crítica social a causa, sobretot i entre altres coses, de la presència reiterada del nu femení. Cap el 1870 va començar a pintar a l'aire lliure (a plein aire) i a experimentar amb el tractament de la llum i l'impacte d'aquesta sobre els cossos. Pràctica típica de l'Impressionisme, moviment que va rebre la influència de Manet, encara que ell no s'hi identifiqués pelnament ni que mai exposés amb aquest grup. Sempre es va relacionar amb els salons oficials.

DATACIÓ: - 1863 (val segona meitat del segle XIX). CONTEXT HISTÒRIC: - El Segon imperi de Napoleó III i l’adveniment de la Tercera república el 1870. - El positivisme filosòfic de Comte, observació i experiència com les úniques fonts de coneixement. - Realisme literari de Balzac, Flaubert, Stendhal. - L’auge de les exposicions universals: el progrés de la indústria i atracció de l’invent. - Altres fets històrics rellevants del període: Guerra de Secessió americana (1861-1865), Primer internacional (1864), Publicació d’El Capital de Karl Marx (1867), I Concili Vaticà (el dogma de la infal·libilitat del papa... - Eixamples urbanístics en les principals capitals europees. - Noves possibilitats artístiques del ferro. - L’ambient de les exposicions artístiques i el paper de la crítica. - Obra rebutjada i exposada en un saló paral·lel, convocat per ordre del mateix emperador, Salon des refusés.

DESCRIPCIÓ FORMAL: - Pintura a l’oli. - Figures planes, però detallades. - Pinzellada esbossada o solta. - Reproducció d’una llum natural. - Composició dividida en tres plans horitzontals sobreposats: - a sota: panera amb fruites, pa i els vestits - al centre: una dona nua que mira fixament a l'espectador amb dos homes vestits - al darrera: dona vestida amb roba interior remullant-se en un rierol.- Agrupació de les figures centrals a partir d’un triangle compositiu, format per la prespectiva lineal, amb el punt de fuga situat al petit tros de ccel pintat a la part alta de la terra. Composició tancada. Crítica: manca unitat i dispersió en els elements, sobretot a l'escena central. No es miren entre ells.

- El protagonisme compositiu en la figura de la dona. - Rebuig a la construcció de la profunditat geomètrica. Les figures s'integren en el paisatge com si en formessin part. Evita l'ús del clarobscur i de línies molt definides. - Espai construït a partir del color. Representació plana aconseguida i reforçada a partir de la gradació tonal del color.

TEMA: - Inicialment titulada El bany. - Escena pretesament costumista, inspirada en els hàbits de la classe mitjana parisenca i les excursions a Argenteuil. - Retrats de membres del seu entorn (germà amb un bastó a la mà, l’escultor Ferdinand Leenhoff, la seva esposa Susanne i la model Victorine Meurent). SIGNIFICAT I FUNCIÓ: - La presenta al saló oficial del 1863 i no va ser admesa. Va passar a formar part de l'extens cartell del Saló dels Rebutjats. - Provocació a la moralitat de l’època: una dona nua en un entorn quotidià sense l’existència d’una excusa històrica, bíblica ni mitològica. - Una provocació a la tradició artística: un format gran per a tractar un quadre de costums; una deixadesa en la tècnica pictòrica. - Manifest de la pintura moderna, de la llibertat de l’artista, de la independència del mercat - Reinterpretació dels mestres del passat en clau moderna.

Impressió, Sol ixent

TÍTOL: Impressió. Sol Ixent AUTOR: Claude Monet CRONOLOGIA: 1872 TÈCNICA: oli sobre tela ESTIL: impressionista TEMA: paisatge LOCALITZACIÓ: Musée Marmottan (París)

CLAUDE MONET: Pintor més representatiu de l'Impressionisme Inicis com a caricaturista a Le Havre, el 1859 marxa cap a París on té contacte am Pissarro, Renoir, Sisley i Bazile. Inicis desafortunats. El 1870 fa un viatge a Londres on va estudiar l'obra de Constable i Turner, que juntament amb el clima del país, li van donar una altra visió del tractament pictòric de la llum. 1871 torna a França i s'estableix a Argenteuil fins el 1878. Moment que pinta els seus quadres més famosos i característics del moviment impressionista.

Centra l'atenció en els reflexos de la llum a la superfície de l'aigua i l'atmosfera que crea aquest efecte. Torna a París i la seva fama va augmentar. A partir de 1891 es va concentrar el sèries de quadres en què pintava un mateix tema a diferents hores del dia per tal de representar les variacions de les tonalitats d'un mateix cos segons la manera com hi incideix la llum. Va arribar a pintar més de tres mil quadres, la majoria, escenes fluvials, paisatges o marines que resumeixen una nova manera de representar una realitat sempre canviant.

DATACIÓ: 1872 [s’admet darrer terç, darrer quart del segle XIX] CONTEXT HISTÒRIC: - Nova construcció nacional a Europa: Unificació italiana (1861), reorganització de l’imperi alemany (1871). - Guerra de Secessió als Estats Units d’Amèrica (1861-1865). - França: caiguda del Segon Imperi i inici de la Tercera República. - Progrés de l’activitat industrial a Europa: concentració demogràfica a les ciutats, projecció de plans urbanístics, desenvolupament del ferrocarril. - Instauració de la cultura del lleure entre la burgesia: excursionisme, passeigs, balls, hipòdroms, cabarets... - París com a centre de la creació artística.Evolució estilística del Realisme a l’Impressionisme. Positivisme filosòfic de Comte.  Realisme literari: Balzac, Zola, Galdós, Oller...

DESCRIPCIÓ FORMAL: - Pintura a l’oli sobre llenç. - Obra de format petit (si en compara amb les obres acadèmiques, d’història o romàntiques) fa 48 x 63 cms. - La impressió d’un paisatge portuari: sobre un fons nebulós, en el qual s'intueixen els pals dels grans vaixells mercants i les xemeneies que fumegen de les fàbriques del port, el sol (petita rodona taronja) il·lumina les aigues tranquiles del port on naveguen tres petites embarcacions. - Prescindeix dels criteris de representació convencionals: - Absència de l’ús de la perspectiva lineal o artificial. - Enquadrament aparentment casual. - Predomini del color sobre la línia. - Aplicació de pinzellades curtes i ràpides que només insinuen i donen la sensació d'esbós.

- Pel que fa referència al color: - Predomini del color blau i carbassa. Dos colors complementaris. No casual: Llei del contrast simultàni descoberta el 1839 (Eugène Chevreul): La juxtaposició de dues tonalitats complementàries fa que la intensitat de tots dues sigui més gran (permet abandonar el tradicional clarobscur. - Descomposició del color a partir de les pinzellades.- Reproducció dels contrastos lumínics de la natura. - Aplicació de color també a les ombres. - Voluntat de captar el vapor a l’atmosfera.- Indefinició dels contorns.- Sensació d’inacabat o d’esbós.

ANTECEDENTS I INFLUÈNCIES: - Realisme pictòric, i en concret de l’Escola de Barbizon. - De determinats pintors anglesos, com Constable o Turner. - De la fotografia (realisme i enquadrament). - De les estampes japoneses (UKIYO-E enquadrament, absència de perspectiva linial, colors..).

TEMA: - Una vista del port de Le Havre al capvespre on Monet va passar la joventut. - Representació d’un paisatge sense grandesa ni monumentalitat aparents. on representa els reflexos de la llum damunt l'aigua. - Abandonament dels temes tradicionals (o d’assumpte). - Possible "à plein air". - Interès pels canvis de llum en funció de les hores i voluntat de copsar-los en pintura. Representar la influència de l'atmosfera en la natura. El reflex de la llum damunt l’aigua en moviment.

SIMBOLISME: - El títol de l’obra (Impressió, sol ixent) dona nom al grup: Impressionistes, entre els quals hi havia també Renoir o Sisley. El terme impressionisme fou usat despectivament a la revista satírica Le Charivari per Louis Leroy en la crítica de l’exposició del 1874 on es va presentar aquesta obra, entre moltes d’altres. "Exposició dels Impressionistes" - Representa també la llibertat creativa i la voluntat d’experimentació pictòrica lluny de les convencions. - Precedent del Postimpressionisme

EL POSTIMPRESSIONISME

El 1886 marca una fita en la història de la pintura francesa. Els impressionistes van exposar junts per darrera vegada i paral·lelament va sorgir nous talents i formes d'expressió. POSTIMPRESSIONISME és el període que separa l'última exposició dels Impressionistes de l'aparició del Cubisme (principi del segle XX). Seguit d'actituds i tendències que estan vinculades a les novetats impressionistes i que són la porta d'entrada a l'art del segle XX Tècnica de la pinzellada solta de l'impressionisme deriva en l'impressionisme científic que utilitza petits punts de colors primaris combinats amb els seus complementaris.

Georges Seurat va anomenar DIVISIONISME la base teòrica d'aquest corrent i PUNTILLISME la seva tècnica d'execussió, que consisteix en la divisió d'una tonalitat en els seus components a base de punts de colors purs molt petits, que l'ull aglutina per formar el color final que vol aconseguir l'artista. Seurat, basant-se en l'òptica dels colors va elaborar questa teoria.

Durant aquests mateixos anys apareixen nous signes de distanciament del moviment impressionista a través de les obres d'Edgar Degas, Paul Cézanne, Vincent Van Gogh, Henry Toulouse-Lautrec i Paul Gauguin. Per tots ells l'Impressionisme va ser un punt de partença però en els seus plantejaments pictòrics van optar per camins oposats que prefiguren l'art del segle XX.

EL SIMBOLISME

Paral·lel a la literatura i com a reacció a la temàtica naturalista. Sorgeix a la dècada del 1880 i s'inscriu en la tradició romàntica. Preferència per la represetnació de temes bíblics o mitològics impregnats d'elements que evoquen el món fantàstic propi del somnis. La dona tant en un vessant angelical com maligne també és un tema recurrent. A França: Puvis de Chavannes, Gustave Moreau, Odilon Redon i Henri Rousseau que serà l'iniciador del movivent naïf, caracteritzat per la ingenuïtat voluntària de les formes.

Cal destacar també a: Arndol Böcklin que desenvolupà un estil amb un sentit marcadament místic. Gustav Klimt que combina un cert erotisme temàtic amb un gran nivell decoratiu que el vincula amb la Sezession vianesa.

EL MODERNISME

A voltant del canvi de segle (1890-1910) sorgeix a Europa el Modernisme. Nou moviment artistic que proposa l'emancipació de l'arquitectura en favor d'unes tipologies decoratives inspirades en la natura, que intenten reaccionar contra l'historicisme acadèmic que havia dominat l'art del segle XIX. La burgesia industrialitzada i part de l'aristocràcia reclamen unes formes més refinades que les que ofereix la producció industrial. Moviment amb un caràcter d'integració de les diferents arts i de reivindicació del treball artesà. Obra d'art total.

El modernisme rep noms diferents a cada país d'Europa: ART NOUVEAU a França STILE LIBERTY a Itàlia JUGENDSTIL a Alemanya SEZESSIONSTIL a Àustria En tots els casos presenta una característica comuna: trencar definitivament amb la tradició i aprofitar els avantatges que ofereixen la tecnologia i la indústria relacionant-la amb el món artesanal.

Inicialment es va manifestar en l'artesania, amb l'ús de línies serpentejants i de motius florals i geomètrics. Aquesta idea va passar posteriorment a l'arquitectura. Creant una arquitectura de línies ondulants i motius orgànics sobretot a França, Bèlgica i Espanya. L'edifici va deixar de ser concebut com un bloc tancat i format per plans i arestes i es va cedir la preferència a les superfícies corbes, amb línies sinuoses i ondulades, amb grans obertures i espais buits, amb miradors i balconades que es despreocupen de la simetria.

Incorporació de motius deocratius a base de materials de color (ceràmica, vidre...), ferros forjats, fustes retallades... que evoquen la naturalesa orgànica. Llibertat absoluta en les plantes però organització rigorosa dels espais interiors.

Simultàniament també apareix un modernisme més geomètric, de volums prismàtics perfectament definits que es juxtaposen, se superposen i es combinen amb un sentit modular. Creen arquitectures assimètriques en les que s'observa una certa correspondència entre els espais interiors i la distribució geometricoespacial dels exteriors enjardinats. Charles Rennie Mackintosh.

Període dominat per la Revolució Industrial i els avenços tècnics, principalment amb la producció industrial en sèrie. Apareix el moviment Arts&Craft de la mà de William Morris, que lluita contra la lletjor dels productes industrials i contra l'esperit mercantil modern i defensa la necessitat de produir objectes bells. Aquesta estètica modernista es va reflectir en mobles, vidres, dissenys tèxtils, joies i un gran nombre d'objectes decoratius.

EL MODERNISME CATALÀ

S'inscriu dintre el context cultural de la Renaixença, que fomentarà el redescobriment dels valors històrics i tradicionals catalans. Té el centre a la ciutat de Barcelona Els arquitectes principals seran Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. I s'emmarca en la ampliació de la ciutat de Barcelona, l'urbanització de Passeig de Gràcia i la construcció de l'Eixample

EN PINTURA: Mostra una gran diversitat temàtica i estilística perquè s'hi poden trobar característiques impressionistes (interès per la llum i l'atmosfera), simbolistes (decorativisme, imitació de la natura i representacions oníriques) i de la tradició plàstica del segle XIX (interès pel retrat i el paisatge. Artistes més representatius són Ramón Casas i Santiago Rusiñol que són autors d'escenes amables i retrats de la burgesia catalana i Isidre Nonell que destaca per la forta càrrega social de les seves pintures.

EN ARTS DECORATIVES: Gran importànica els treballs ceràmics de Josep Maria Jujol Els mobles de Gaspar Homar Les joies de Lluís Masriera En terreny gràfic sobresurtes els cartells de Ramon Casas i Alexandre de Riquer.

La casa Milà o la Pedrera

EDIFICI: Casa Milà o la Pedrera AUTOR: Antoni Gaudí CRONOLOGIA: 1906-1912 TIPOLOGIA: civil ESTIL: modernista LOCALITZACIÓ: Barcelona

ANTONI GAUDÍ: Màxim representant del Modernisme català. El 1878 es va graduar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. Ja mostra el seu gust per les formes imaginatives i agosarades. "Hem donat el títol a un boig o a un geni; el temps ens ho dirà" Elies Rogent (director Escola) Eusebi Güell es va fixar aviat en el seu treball i van forjar una relació de mecenatge i amistat: Parc Güell, Colònia Güell, Palau Güell... El 1883 es va fer càrrec de la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família.

DATACIÓ: - 1906-1912 (S’admet finals del segle XIX o inicis del segle XX). CONTEXT HISTÒRIC: - Segona revolució industrial. - Auge de la burgesia a Europa. - Naturalisme i simbolisme literaris. Generació del 98. - Possibilitats artístiques del ferro. - La fotografia i la seva incidència en la resta d’arts visuals. - Inici de les avantguardes artístiques, caracteritzades per la voluntat de ruptura. - Capitalitat artística a París. - Pervivència de l’Art Nouveau en diversos països europeus, en la seva doble vessant innovadora i burgesa. - Catalanisme polític i Renaixença. - Consolidació del moviment obrer a Catalunya.

DESCRIPCIÓ FORMAL: - Predomini de la línia corba en la planta i en l'alçat. - Edifici d’habitatges subdividit en planta baixa, cinc pisos i golfes. - La planta baixa té dues entrades independents. - L'àtic té una terrassa

LA FAÇANA: - En la façana, cada pis està separat per una ondulació que recorre al llarg de tota la façana i li confereix una accentuada horitzontalitat. - Les finestres i les balconades, modelades amb forma de motius vegetals, realitzades en ferro forjat, segueixen el mateix estil curvilini. - Les baranes de la façana, potencien l’efecte escultòric de l’edifici.

LA PLANTA: - A l'interior hi ha dos patis privats descoberts que aporta ventilació i llum natural. - Al voltant dels patis s'hi distribueixen les diferents plantes, articulades de manera irregular i sense un ordre lògic aparent. El resultat són habitacions poligonals, els mobles de les quals van ser dissenyats i adaptats pel mateix Gaudí.

- El terra d'aquests patis prolonga de manera molt original el carrer exterior. Les escales, i els ascensors porten directament als diferents habitatges. - Planta lliure. - Els habitatges tenen coberta embigada, oculta rere un sostre de guix amb formes corbes. - Les golfes són cobertes amb arcs parabòlics de maó. - Els tancaments de fusta i el mobiliari són disseny també d’Antoni Gaudí

LA COBERTA: - A la coberta s'hi situen les xemeneies, les caixes dels ascensors, les ventilacions i els dipòsits d'aigua, elements dissimulats sota l'aparença d'imaginatives formes escultòriques. - Les caixes dels ascensors i de ventilació al terrat són recobertes amb peces de ceràmica, tècnica coneguda com a trencadís

L'ESTRUCTURA - Tot l'edifici se sosté per mitjà d'una estructura de ferro combinada amb pedra i maons que permet eliminar els murs de càrrega, la seva funció és substituïda pels arcs parabòlics i les columnes inclinades. - El mur exterior no té una funció de sosteniment. És una estructura autònoma suportada a partir d’un complex sistema de bigues i tensors de ferro. - Columnes de ferro i estructura, que permet que l'espai interior de cada planta es pugui distribuir lliurement.

Antecedents i influències: - Inspiració en les formes de la naturalesa. - Evolució del llenguatge gaudinià, de gran originalitat. - Influència en els seguidors de Gaudí i en l’arquitectura expressionista alemanya (Erich Mendelsohn, Bruno Taüt).

- És un edifici d’habitatges a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Provença comanda de la família Milà, d’aquí el seu nom. Roser Segimon de Milà va encarregar a Gaudí la Casa Milà el 1906. - Es concep per poder aparcar carruatges i cotxes al soterrani, botigues a l'entresol, el domicili particular dels propietaris a la planta noble o principal, quatre pisos amb habitatges de lloguer i un àtic o golfes amb terrat de diferents nivells de gran originalitat. - S’integra en la urbanització del Passeig de Gràcia. - Aplicació d’estructures industrials a l’habitatge burgès. - Prototipus d’habitatge de l’alta burgesia barcelonina - Exemple d’art total, ideari estètic de l’arquitecte. Integració de tècnica constructiva moderna amb els oficis i les arts. - Referències a la naturalesa. - Eliminació d’alguns elements religiosos de la façana (Verge del Roser), però es mantenen les inscripcions i símbols marians (cornisa).

Théodore Géricault, La balsa de la medusa. 1819. Musée du Louvre, París. L'obra, que el autor va acabar abans d'haver complert els trenta anys, es va convertir en una icona del Romanticisme francès. És una pintura de gran format (4,91 m × 7,16 m)​ que representa una escena del naufragi de la fragata de la marina francesa Méduse, encallada davant a la costa de Mauritania el 2 de juliol de 1816. Al menys 150 persones van quedar a la deriva en una balsa construïda ràpidament, i totes elles, excepte 15, van morir durant els 13 dies que es va tardar a rescatar-los. Els suprevivents van passar gana, la deshidratació, el canibalisme i la bogeria. El succés va acabar essent un escàndol internacional, en part perquè les seves causes van ser atribuïdes a la incompetència del capità francès que actuava sota l'autoridat de la recent i restaurada monarquia francesa de Lluís XVIII.

Théodore Géricault, La balsa de la medusa. 1819. Musée du Louvre, París. L'obra, que el autor va acabar abans d'haver complert els trenta anys, es va convertir en una icona del Romanticisme francès. És una pintura de gran format (4,91 m × 7,16 m)​ que representa una escena del naufragi de la fragata de la marina francesa Méduse, encallada davant a la costa de Mauritania el 2 de juliol de 1816. Al menys 150 persones van quedar a la deriva en una balsa construïda ràpidament, i totes elles, excepte 15, van morir durant els 13 dies que es va tardar a rescatar-los. Els suprevivents van passar gana, la deshidratació, el canibalisme i la bogeria. El succés va acabar essent un escàndol internacional, en part perquè les seves causes van ser atribuïdes a la incompetència del capità francès que actuava sota l'autoridat de la recent i restaurada monarquia francesa de Lluís XVIII.

W. Thornton, B. Latobe, G. Bulfinch. Capitoli. 1792-1827. Washington. Palladio i el classicisme francès, especialment la cúpula dels invàlids de París, i la cúpula de la Saint Paul's Cathedral de Londres, són referents clars de l'arquitectura nord-americana del segle XIX.

Anton Rafael Mengs, El Parnàs (1760), Villa Albani, Roma. Aquest fresc es relaciona amb dues obres del mateix títol de Rafael i Poussin, referents indiscutibles de la pintura neoclàssica.

Jean-Auguste Ingres: La gran odalisca. 1814. Musée du Louvre. París. Ingrés es troba a cavall entre el Neoclassicisme i el Romanticisme. D'una banda, s'aferma en la primacia del dibuix, que confereix a les seves figures l'aparença d'escultures clàssiques i, d'una altra, sent una gran atracció per món àrab i en especial pels banys i la sensualitat dels harems i les seves odalisques.

Jean-Auguste Ingres: La gran odalisca. 1814. Musée du Louvre. París. Ingrés es troba a cavall entre el Neoclassicisme i el Romanticisme. D'una banda, s'aferma en la primacia del dibuix, que confereix a les seves figures l'aparença d'escultures clàssiques i, d'una altra, sent una gran atracció per món àrab i en especial pels banys i la sensualitat dels harems i les seves odalisques.