FRANQUISME

FRANQUISME

ARIADNA MORALES

COMENÇAR

LES ESPURNES DE LA GUERRA CIVIL

SEGÜENT

FRANQUISME

LES ESPURNES DE LA GUERRA CIVIL

La Guerra Civil espanyola va deixar una empremta profunda en la societat, l’economia i la política del país, amb conseqüències que han perdurat durant dècades. La violència i la brutalitat del conflicte van causar un enorme cost humà i demogràfic, fragmentant famílies i comunitats. Les cicatrius obertes es van veure en la repressió i el control autoritari instaurats durant el franquisme, i en les desigualtats que es van originar durant la dictadura. Aquest període tràgic també va marcar l’evolució social i cultural d’Espanya, alimentant tant la cohesió d’un costat com les tensions i la resistència que han donat peu a processos de reconcilació i recerca de justícia social.

SEGÜENT

EL FRANQUISME I: EVOLUCIÓ POLÍTICA (1939 - 1935)

SEGÜENT

LA FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

CARACTERÍSTIQUES

LA FASE TECNOCRÀTICA (1959 - 1969)

LA FASE DE DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM (1969 - 1975)

L'OPOSICIÓ A LA DICTADURA

FRANQUISME

FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL (1939 - 1945)

AÏLLAMENT INTERNACIONAL (1945 - 1950)

LA GUERRA FREDA (1950 - 1959)

SEGÜENT

LA FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

CARACTERÍSTIQUES

LA FASE TECNOCRÀTICA (1959 - 1969)

LA FASE DE DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM (1969 - 1975)

L'OPOSICIÓ A LA DICTADURA

FRANQUISME

FASE TECNOCRÀTICA (1959 - 1969)

MODERNITZACIÓ DE L'ECONOMIA I SOCIETAT ESPANYOLA

ELS SUCCESSORS DEL RÈGIM

SEGÜENT

LA FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

CARACTERÍSTIQUES

LA FASE TECNOCRÀTICA (1959 - 1969)

LA FASE DE DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM (1969 - 1975)

L'OPOSICIÓ A LA DICTADURA

FRANQUISME

LA FASE DE LA DESCOPOSICIÓ DEL RÈGIM (1969 - 1975)

LA DECADÈNCIA DE LA DICTADURA

L'OPOSICIÓ

LA MORT DE FRANCO

DISTANCIAMENT PROGRESSIU DE L'ESGLÉSIA

SEGÜENT

LA FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

CARACTERÍSTIQUES

LA FASE TECNOCRÀTICA (1959 - 1969)

LA FASE DE DESCOMPOSICIÓ EL RÈGIM (1969 - 1975)

L'OPOSICIÓ A LA DICTADURA

FRANQUISME

L'OPOSICIÓ A LA DICTADURA

DURANT LA FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

DURANT LA FASE TECNOCRÀTICA I FI DELA DICTADURA (1959 - 75)

A CATALUNYA (1939 - 75)

SEGÜENT

LA FASE DE LA DESCOPOSICIÓ DEL RÈGIM (1969 - 75)

DURANT LA FASE TOTAITÀRIA

Durant la primera etapa del franquisme, l’oposició va ser severament reprimida. Els vençuts de la Guerra Civil van ser sotmesos a judicis militars, deportacions, execucions i empresonaments. El moviment obrer va sobreviure de manera clandestina, amb organitzacions com el Partit Comunista d’Espanya (PCE) liderant vagues, tot i el risc extrem. La guerrilla, formada per grups com els maquis, va actuar des de zones de muntanya i des de França, llançant atacs sorpresa contra el règim. A més, els grups monàrquics van criticar la manca de reconciliació i van advocar per la restauració de la monarquia. A Catalunya, aquesta repressió va ser especialment intensa. La Generalitat va ser abolida, i els seus líders es van exiliar, intentant mantenir viva la identitat catalana des de l’estranger. Figures com Pau Casals, Josep Trueta i Josep Baptista i Roca van ser importants per la preservació de la cultura catalana, mentre que moviments clandestins com el PSUC o el FNC van organitzar resistències dins del país.

SEGÜENT

FRANQUISME

L'OPOSICIÓ A LA DICTADURA

DURANT LA FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

DURANT LA FASE TECNOCRÀTICA I FI DELA DICTADURA (1959 - 75)

A CATALUNYA (1939 - 75)

SEGÜENT

LA FASE DE LA DESCOPOSICIÓ DEL RÈGIM (1969 - 75)

DURANT LA FASE TECNOCRÀTICA I FINS A LA FI DE LA DICTADURA (1959 - 1975)

En aquesta etapa, el franquisme va experimentar un canvi cap a un enfocament tecnocràtic, impulsat per l'entrada de figures més professionals en el govern. Malgrat això, la repressió va continuar sent una característica fonamental del règim. Paral·lelament, l'oposició es va fer més visible i organitzada, amb accions que abastaven diversos àmbits. Les organitzacions terroristes també van tenir un paper destacat. Al País Basc, ETA va intensificar les seves accions armades contra el règim, mentre que a Catalunya altres grups van treballar per preservar la seva identitat cultural i resistir la repressió. Tot i les diferents estratègies, tots aquests moviments compartien l'objectiu de desafiar i posar fi a la dictadura. Malgrat la repressió contínua, l’oposició en aquesta etapa va aconseguir una presència més forta i organitzada, preparant el terreny per a la transició democràtica que seguiria a la mort de Franco.

MOVIMENT OBRER

COL·LOQUI DE MUNIC

MOVIMENT UNIVERSITARI

SEGÜENT

FRANQUISME

L'OPOSICIÓ A LA DICTADURA

DURANT LA FASE TOTALITÀRIA (1939 - 1959)

DURANT LA FASE TECNOCRÀTICA I FI DELA DICTADURA (1959 - 75)

A CATALUNYA (1939 - 75)

SEGÜENT

LA FASE DE LA DESCOPOSICIÓ DEL RÈGIM (1969 - 75)

A CATALUNYA (1939 - 1975)

A Catalunya, la repressió franquista va ser especialment intensa, amb l’objectiu d’eliminar qualsevol expressió de la identitat catalana i imposar un nacionalisme unitari. La Generalitat va ser abolida i va continuar a l’exili, convertint-se en un símbol de resistència política. Josep Irla va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili des de 1939 fins a 1955, moment en què Josep Tarradellas va ser nomenat president, liderant la institució fins al seu retorn a Catalunya el 1977. El retorn de Tarradellas va marcar un punt d’inflexió, en un context on s’havien fet grans esforços per preservar la cultura i la llengua catalanes malgrat la repressió.

L'OPOSICIÓ

FETS DE PALAU

ASSAMBLEA DE CATALUNYA

SEGÜENT

EL FRANQUISME II: EVOLUCIÓ ECONÒMICA I SOCIAL (1939 - 1935)

SEGÜENT

L'EVOLUCIÓ ECONÒMICA

CANVIS DE L'ESTRUCTURA DEMOGRÀFICA

FRANQUISME

CANVIS DE L'ESTRUCTURA DEMOGRÀFICA

BALANç DEmogràfic de la guerra civil

El creixement natural

La població activa

El moviment de la població

La població a catalunya

SEGÜENT

CANVIS DE L'ESTRUCTURA DEMOGRÀFICA

L'EVOLUCIÓ ECONÒMICA

FRANQUISME

EVOLUCIÓ ECONÒMICA

LA POSTGUERRA (1939 - 1959)

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

DE L'EXPANSIÓ A LA CRISI (1959 - 1975)

FRANQUISME

LA POSTGUERRA (1939 - 1959)

La postguerra espanyola es va caracteritzar per una economia autàrquica basada en l'autosuficiència i l’aïllament internacional. El govern de Franco va prioritzar el control total de les importacions i exportacions, fomentant la indústria estratègica i imposant mesures estrictes en l’agricultura. Aquest model va portar a una sèrie de conseqüències negatives que van fer que l’economia espanyola es mantingués estancada durant dues dècades.

LA DÈCADA DELS '50

AUTARQUIA

SEGÜENT

FRANQUISME

EVOLUCIÓ ECONÒMICA

LA POSTGUERRA (1939 - 1959)

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

DE L'EXPANSIÓ A LA CRISI (1959 - 1975)

FRANQUISME

DE l'EXPANSIÓ A LA CRISI

Després de dues dècades d’estancament econòmic, Espanya va viure un període d’expansió econòmica gràcies al Pla d’Estabilització de 1959, que va marcar l’inici d’una sèrie de reformes que buscaven liberalitzar l’economia. Aquest creixement, però, no va ser sostingut, i a mitjans dels anys setanta el país es va veure immers en una profunda crisi econòmica que va coincidir amb la decadència política del règim franquista.

L'EXPANSIÓ ECONÒMICA (1959 - 1973)

LA CONJUNTURA DE L'EXPANSIÓ ECONÒMICA

L'EXPANSIÓ ECONÒMICA (1959 - 1973)

SEGÜENT

FRANQUISME

EVOLUCIÓ ECONÒMICA

LA POSTGUERRA (1939 - 1959)

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

DE L'EXPANSIÓ A LA CRISI (1959 - 1975)

FRANQUISME

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

Els canvis econòmics durant el franquisme van tenir un profund impacte en la societat. L’èxode rural va transformar l’estructura demogràfica, amb un gran creixement de les ciutats i una reducció de la població en les zones agrícoles. La urbanització va crear barris nous, però sovint amb dèficits d’infraestructures i serveis bàsics, la qual cosa va generar desigualtats socials. L’expansió econòmica també va promoure una millora general en el nivell de vida, especialment durant els anys seixanta. L’augment de la classe mitjana, gràcies a la industrialització i el consum de masses, va donar lloc a una societat més dinàmica, tot i les limitacions imposades pel règim. Paral·lelament, la precarietat en alguns sectors i l’opressió política van mantenir vius els moviments de resistència. Aquestes transformacions socials van ser fonamentals per preparar la societat espanyola per als canvis que vindrien amb la transició democràtica, marcant un punt d’inflexió en la història del país.

LA VIDA QUOTIDIANA, UNA SOCIETAT URBANA I ESTRUCTURES DE CLASSES

LA CONDICIÓ E LA DONA

SEGÜENT

GRàcies per arribar fins aquí

ARIADNA MORALES

MORT DE FRANCO

Franco va morir el 20 de novembre de 1975 després d’un llarg període de malaltia. La seva mort va marcar el final de la dictadura, encara que el futur polític d’Espanya encara era incert. Joan Carles I, designat successor per Franco l’any 1969, va assumir el poder amb l’expectativa de mantenir l’esperit del règim. No obstant això, el rei va sorprendre molts sectors del franquisme impulsant la transició cap a un sistema democràtic. Aquest període va obrir les portes a canvis profunds en l’estructura política i social del país.

LA GUERRA FREDA (1950 - 1959)

Amb l'esclat de la Guerra Freda, els Estats Units van reconsiderar la seva posició envers Espanya. Tot i el caràcter autoritari del franquisme, va ser percebut com un aliat estratègic contra el comunisme. Això va propiciar acords com els Pactes de Madrid (1953), que van permetre l'establiment de bases militars nord-americanes a canvi d'ajuda econòmica i diplomàtica. Aquesta relació va contribuir a la progressiva reintegració d'Espanya a la comunitat internacional.

L'EXPANSIÓ ECONÒMICA (1959 - 1973)

El Pla d’Estabilització va suposar un gir radical en la política econòmica del franquisme. Les reformes van obrir l’economia espanyola al comerç internacional, eliminant progressivament les barreres proteccionistes que havien caracteritzat l’autarquia. Es va fomentar la inversió estrangera i es van reorientar els recursos cap a sectors estratègics com la indústria i el turisme. Aquesta obertura va generar un creixement sostingut amb una taxa mitjana anual del PIB d’un 7%, situant Espanya entre les economies amb un creixement més ràpid a Europa. El sector turístic es va convertir en un dels motors principals de l’economia. Amb la marca del "Spain is Different", milions de turistes europeus van visitar les costes mediterrànies, aportant divises que van ajudar a compensar el dèficit comercial. Paral·lelament, la indústria va experimentar una modernització parcial, amb un creixement destacat en sectors com l’automoció, la siderúrgia i la construcció. Tot i els avenços, aquest creixement no va ser uniforme. Les desigualtats regionals van augmentar, amb una concentració de la riquesa en zones industrialitzades com Madrid, Barcelona i el País Basc, mentre que regions agrícoles com Andalusia i Extremadura continuaven en una situació de subdesenvolupament.

ASSAMBLEA DE CATALUNYA

L’Assemblea de Catalunya, creada el 1971, va ser un moment clau en l’organització de l’oposició. Aquesta plataforma, que agrupava partits polítics, sindicats i moviments socials, tenia com a objectiu unir forces per lluitar contra la dictadura i aconseguir la democràcia, l’autonomia i la defensa de les llibertats fonamentals. L’Assemblea va ser una expressió clara de la capacitat de resistència i coordinació de la societat catalana en la seva lluita contra el franquisme.

AUTARQUIA

En aquest període, Espanya es va aïllar completament del comerç internacional, intentant mantenir una autosuficiència econòmica que va resultar desastrosa. El control de les importacions i exportacions va fer que es perdessin oportunitats comercials vitals, mentre que es fomentava una indústria estratègica que no era suficient per impulsar el creixement econòmic. Les polítiques en l’agricultura van ser també severes, dificultant la producció i distribució de recursos alimentaris. Les conseqüències van ser greus: l’estancament econòmic va ser constant, el comerç va col·lapsar, la corrupció es va estendre i els salaris van disminuir en un 25%. Tot això va provocar una migració massiva de moltes persones que buscaven oportunitats fora del país.

LA DÈCADA DELS '50

Durant els anys cinquanta, Espanya va començar a sortir de l’autarquia gràcies a tímids intents de reforma liderats per tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei. Tot i que encara predominava l’aïllament econòmic, es van fomentar sectors com la indústria estratègica i es va buscar revitalitzar l’agricultura sota un control estricte. Això va començar a posar les bases per a una expansió futura. Malgrat aquests esforços, la corrupció continuava endèmica, els salaris seguien baixos, amb una reducció acumulada del 25%, i la precarietat econòmica va impulsar una migració massiva, tant interna com internacional. Els canvis d’aquesta dècada van ser insuficients per solucionar els problemes estructurals, però van ser un preludi necessari per als avenços que vindrien a partir de 1959 amb el Pla d’Estabilització.

L'OPOSICIÓ

L’oposició es va manifestar també en l’àmbit polític, obrer i popular. Els moviments obrers, com els liderats per sindicats clandestins com Comissions Obreres (CCOO), van organitzar vagues i protestes significatives per reivindicar els drets laborals i socials. Paral·lelament, l’oposició popular es va enfortir a les universitats, que es van convertir en espais clau per a la resistència democràtica, així com en altres sectors socials que reclamaven llibertat i justícia.

LA CRISI (1973 - 1975)

La crisi del petroli de 1973 va posar fi a l’expansió econòmica espanyola. L’augment dels preus de l’energia va afectar greument una economia molt dependent de les importacions de combustibles fòssils. Aquesta conjuntura va provocar una inflació elevada, l’augment de l’atur i una forta contracció en els sectors industrials. La crisi econòmica es va veure agreujada per la manca de flexibilitat del règim franquista per adaptar-se a les noves circumstàncies. La política econòmica centralitzada i la corrupció van limitar la capacitat del govern per implementar mesures efectives, i això va intensificar el malestar social i polític. En aquest context de crisi, el sistema franquista va començar a perdre suport tant a dins com a fora del país, preparant el camí per a la transició democràtica després de la mort de Franco.

CARACTERÍSTIQUES

El franquisme es va sustentar en diversos pilars fonamentals:

REPRESSIÓ

NACIONAL CATOLICISME

AUTARQUIA ECONÒMICA

CENTRALISME

EL CREIXEMENT NATURAL

El creixement natural va ser irregular durant el franquisme. Els primers anys van estar marcats per una mortalitat elevada, derivada de les condicions de la postguerra, la pobresa i la manca d’accés a serveis bàsics. A partir dels anys cinquanta, amb la millora sanitària i alimentària, es va començar a observar un increment de la natalitat, que es va accelerar durant el baby boom dels anys seixanta. Aquest període va suposar un augment significatiu de la població, especialment en les zones urbanes. Tot i aquest creixement, les desigualtats en el desenvolupament regional van persistir, amb zones rurals que encara experimentaven dificultats per mantenir una població estable.

CARACTERÍSTIQUES

El franquisme es va sustentar en diversos pilars fonamentals:

REPRESSIÓ

NACIONAL CATOLICISME

AUTARQUIA ECONÒMICA

CENTRALISME

ELS SUCCESSORS DEL RÈGIM

Amb l’economia estabilitzada i el règim consolidat, es va començar a planificar la successió de Franco. El dictador era conscient que no podria governar eternament i, per tant, el 1969 va designar Joan Carles de Borbó com el seu successor, amb el títol de príncep d’Espanya. Això assegurava la continuïtat del règim sota una monarquia tutelada pel franquisme.

L'OPOSICIÓ

L’oposició al franquisme, tot i existir des de l’inici de la dictadura, va guanyar força i organització entre 1959 i 1975, coincidint amb l’etapa final del règim. Al principi, estava molt reprimida i desarticulada, amb una política franquista basada en el càstig i la repressió de tota dissidència. L’Estat mantenia una actitud bel·ligerant contra qualsevol oposició, en una mena de continuació simbòlica de la Guerra Civil, on els vençuts seguien sent objecte de persecució. Amb el pas del temps, aquesta oposició es va diversificar i estructurar en diversos fronts.

LA POBLACIÓ A CATALUNYA

Catalunya va viure transformacions demogràfiques importants durant el franquisme. L’arribada massiva d’immigrants procedents d’altres regions d’Espanya, especialment d’Andalusia i Extremadura, va augmentar significativament la població catalana. Aquest flux migratori va transformar la composició cultural i social de la regió, amb l’establiment de nous barris perifèrics a les grans ciutats. A més, Catalunya es va consolidar com un dels principals centres industrials d’Espanya, amb una alta concentració de població activa en el sector secundari. Tot i això, les desigualtats socials i la repressió política van ser factors que van marcar la vida de molts treballadors catalans durant aquesta època.

LA POBLACIÓ ACTIVA

La composició de la població activa va experimentar un canvi profund durant el franquisme. L’èxode rural i l’augment de la industrialització van fer que el sector agrícola perdés pes en favor del sector secundari i terciari. Les ciutats van absorbir una gran part de la població activa, concentrant treballadors en sectors com la siderúrgia, la construcció i els serveis. Les condicions laborals, però, eren precàries. La manca de drets laborals i la repressió sindical limitaven les opcions de millora per als treballadors, mentre que les desigualtats regionals provocaven una concentració de riquesa en les zones industrialitzades.

BALANÇ DEMOGRÀFIC DE LA GUERRA CIVIL

La Guerra Civil va tenir un efecte devastador en la població espanyola. Milers de persones van perdre la vida al front, en bombardejos o per causes indirectes com la malnutrició i les malalties. A això se li va sumar l’execució de moltes persones per motius polítics durant i després del conflicte. La pèrdua demogràfica també va incloure un exili massiu de republicans cap a països com França i Mèxic, deixant buits significatius, especialment entre la població activa. Les conseqüències demogràfiques no van ser només quantitatives, sinó també qualitatives. La distribució de la població es va veure alterada per la migració interna i la urbanització posterior, mentre que les condicions socials precàries van dificultar la recuperació demogràfica durant els primers anys del franquisme.

DISTANCIAMENT PROGRESSIU DE L’ESGLÉSIA

Durant els primers anys del franquisme, l’Església Catòlica va ser un suport clau per al règim, però la relació es va deteriorar després del Concili Vaticà II, que impulsava valors més democràtics. Cada cop més sacerdots van defensar els drets humans i els moviments obrers. La figura de Tarancón, que defensava la separació entre Església i Estat, va simbolitzar aquest trencament. Aquest distanciament va debilitar encara més el règim, que perdia un dels seus principals suports ideològics.

MODERNITZACIÓ DE L'ECONOMIA I SOCIETAT ESPANYOLA

El Pla d’Estabilització de 1959 va suposar un canvi de model econòmic. Fins llavors, el franquisme havia aplicat una política autàrquica (autosuficiència econòmica) que havia fracassat. Aquest nou pla va obrir l’economia espanyola a la inversió estrangera i va suposar l’inici del desenvolupisme, una etapa de creixement econòmic accelerat durant la dècada de 1960. Es van desenvolupar la indústria i les infraestructures, va créixer la població urbana i va augmentar el turisme, que es va convertir en una de les principals fonts d’ingressos del país.

LA CONJUNTURA DE L'EXPENSIÓ ECONÒMICA

El creixement econòmic de la dècada dels seixanta va comportar també importants transformacions socials. L’augment de la població activa en la indústria i els serveis va generar un èxode rural massiu cap a les ciutats, donant lloc a un procés accelerat d’urbanització. Aquest fenomen va transformar la demografia espanyola, amb el naixement de grans barris obrers a les perifèries urbanes. Malgrat aquestes millores, el model econòmic basat en la dependència de la inversió estrangera i l’exportació de béns de poc valor afegit presentava vulnerabilitats. A més, les condicions laborals seguien sent precàries, i els sindicats clandestins, com Comissions Obreres, van aprofitar aquest descontentament per organitzar protestes i vagues, tot i la repressió del règim.

LA VIDA QUOTIDIANA, UNA SOCIETAT URBANA I ESTRUCTURA DE CLASSES

Durant el franquisme, la vida quotidiana a Espanya va estar marcada per la repressió política, les dificultats econòmiques i el control ideològic del règim. L’èxode rural i la industrialització van transformar el país en una societat cada vegada més urbana, amb un creixement accelerat de ciutats com Barcelona, Madrid i Bilbao. Tanmateix, aquest creixement va provocar la formació de barris obrers a les perifèries, sovint amb infraestructures insuficients i condicions de vida precàries. L’estructura de classes es va redefinir amb una elit dominant formada per empresaris afins al règim, grans propietaris i membres de l’administració franquista. Tot i l’aparició d’una classe mitjana durant el desenvolupament econòmic dels anys seixanta, la major part de la població pertanyia a una classe obrera molt explotada. Malgrat la repressió, aquesta classe va començar a organitzar-se clandestinament i a mostrar resistència als últims anys de la dictadura.

CARACTERÍSTIQUES

El franquisme es va sustentar en diversos pilars fonamentals:

REPRESSIÓ

NACIONAL CATOLICISME

AUTARQUIA ECONÒMICA

CENTRALISME

EL MOVIMENT DE LA POBLACIÓ

Els moviments migratoris van ser una característica important del franquisme. L’èxode rural va ser especialment intens durant les dècades dels cinquanta i seixanta, amb milers de persones que abandonaven les zones rurals per traslladar-se a ciutats industrials com Madrid, Barcelona i Bilbao. Aquesta migració interna va provocar la concentració de la població en grans nuclis urbans, transformant la composició demogràfica i donant lloc a la creació de nous barris obrers. Paral·lelament, es va produir una emigració significativa cap a l’estranger. Espanyols de regions més pobres van buscar oportunitats laborals en països com França, Alemanya i Suïssa, contribuint a l’entrada de divises al país però també buidant moltes zones rurals.

CARACTERÍSTIQUES

El franquisme es va sustentar en diversos pilars fonamentals:

REPRESSIÓ

NACIONAL CATOLICISME

AUTARQUIA ECONÒMICA

CENTRALISME

LA DECADÈNCIA DE LA DICTADURA

A partir de 1969, amb la designació oficial de Joan Carles com a successor, el franquisme va entrar en una fase de decadència marcada per tensions internes entre els immobilistes, que volien mantenir el règim sense canvis, i els oberturistes, que proposaven reformes limitades. L’atemptat d’ETA que va causar la mort de Carrero Blanco el 1973 va suposar un cop dur per al règim i va accentuar la inestabilitat. A més, la crisi econòmica derivada de l’encariment del petroli va provocar inflació, atur i descontentament social. L’oposició, com les Comissions Obreres, va guanyar força, mentre la reforma educativa del règim fracassava, evidenciant la seva incapacitat per adaptar-se als nous temps.

FETS DEL PALAU

Els Fets del Palau van tenir lloc el 19 de maig de 1960 durant un concert al Palau de la Música Catalana en homenatge a Fèlix Millet. Tot i que el règim franquista va prohibir expressament la interpretació d’El Cant de la Senyera, part del públic va començar a cantar-lo espontàniament i alguns assistents van llençar pamflets contra la repressió cultural. L’acte es va convertir en una protesta simbòlica en defensa de la llengua catalana i va acabar amb detencions, entre elles la de Jordi Pujol, condemnat per haver difós textos crítics amb el règim. Aquest esdeveniment es considera un moment clau de la resistència cultural i política al franquisme. Va demostrar que la identitat catalana seguia viva malgrat la censura i va suposar una mostra de desobediència col·lectiva davant un règim que volia eliminar tota expressió de catalanitat. Els Fets del Palau van marcar un punt d’inflexió en la lluita per la recuperació de la cultura catalana.

AÍLLAMENT INTERNACIONAL (1945 - 1950)

La derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial va portar a una marginació d'Espanya per part de la comunitat internacional. L'ONU va condemnar el règim i molts països van trencar relacions diplomàtiques amb Espanya, que va quedar exclosa del Pla Marshall i va patir greus dificultats econòmiques. Aquest període d'aïllament va accentuar la crisi interna i va dificultar la recuperació del país.

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

Tot i les simpaties inicials cap a les potències de l'Eix, Espanya es va mantenir oficialment neutral. No obstant això, va col·laborar amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista mitjançant la Divisió Blava, un contingent militar enviat a lluitar contra la Unió Soviètica. A més, el règim franquista va beneficiar-se del mercat negre i les relacions comercials amb els països bel·ligerants per sobreviure econòmicament.

LLA CONDICIÓ DE LA DONA

Durant el franquisme, la dona era concebuda com a esposa i mare dins un model patriarcal basat en el nacionalcatolicisme. El règim limitava severament els seus drets: necessitava el permís del marit per fer tràmits legals, tenia l’accés restringit a l’educació i a moltes professions, i quedava relegada a l’àmbit domèstic. Tot i això, a partir dels anys cinquanta, el creixement econòmic i la urbanització van permetre que algunes dones accedissin al món laboral, especialment en sectors com el tèxtil i els serveis. Cap al final del règim, van sorgir moviments feministes clandestins que van començar a qüestionar l’ordre establert i a defensar la igualtat de drets, obrint el camí a canvis profunds en la societat posterior.

MORT DE FRANCO

Franco va morir el 20 de novembre de 1975 després d’un llarg període de malaltia. La seva mort va marcar el final de la dictadura, encara que el futur polític d’Espanya encara era incert. Joan Carles I, designat successor per Franco l’any 1969, va assumir el poder amb l’expectativa de mantenir l’esperit del règim. No obstant això, el rei va sorprendre molts sectors del franquisme impulsant la transició cap a un sistema democràtic. Aquest període va obrir les portes a canvis profunds en l’estructura política i social del país.