instruments

Prevenció de Riscos Laborals

Curs per a personal docent d'ensenyaments professionals de música (instruments)

• Trastorns musculoesquelètics

• Riscos segons l'instrument

• Riscos ergonòmics

• Factors extrínsecs

• Factors intrínsecs

• Coordinació d'activitats empresarials

• Riscos psicosocials

• Riscos ergonòmics

• Riscos laborals i mesures preventives de l'activitat docent

• Conceptes bàsics de PRL

• Destinataris

• Objectius

• Introducció

Índex

Introducció

Aquest curs compleix amb allò que preveu la llei quant a l'obligació d'informar i formar al personal treballador sobre els riscos derivats del seu lloc de treball. El destinatari d'aquest curs és personal docent d'ensenyaments professionals de música (instruments). Es pretén que aquest personal conegui conceptes bàsics en matèria de prevenció de riscos laborals, i que estigui informat i format dels riscos i mesures preventives que deriven tant de la tasca docent en general com la de la tasca específica de l'ensenyament impartit.

Objectius

• Integrar la cultura preventiva en l’activitat docent de tal manera que representi un valor afegit de qualitat al centre.

• Guiar als professionals, en la seva activitat perquè puguin efectuar-la eliminant, reduint i/o controlant riscos generals i concrets vinculats a les seves tasques habituals.

• Instruments tradicionals

• Instruments de la música antiga, excepte orgue

• Instruments de la música moderna i el jazz

• Instruments polifònics

• Instruments de l'orquestra

Destinataris

Personal docent d'ensenyaments professionals de música de les següents famílies

MEDICINA DEL TREBALL

ERGONOMIA I PSICOSOCIOLOGIA APLICADA

HIGIENE INDUSTRIAL

SEGURETAT EN EL TREBALL

PREVENCIÓ

RISC LABORAL

Conceptes bàsics de prevenció de riscos laborals (I)

Conceptes bàsics de prevenció de riscos laborals (II)

Danys derivats del treball

Malaltia derivada del treball

Malaltia professional

Accident de treball

Identificació dels factors de risc i les deficiències originades per les condicions de treball

FASE 1

+info

Duis autem vel eum iriure dolor in hendrerit in

step 1

Eliminació dels riscos que siguin evitables

FASE 2

Valoració dels riscos no evitables

FASE 3

Proposta de mesures per controlar, reduir i eliminar, sempre que sigui possible, tant els factors de risc com els riscos associats

FASE 4

Conceptes bàsics de prevenció de riscos laborals (III)

Fases diferenciades i consecutives de l’avaluació de riscos

Transportar material

Escriure a la pissarra

Treballar davant l’ordinador

Estar assegut mentre es preparen les tasques

Ajupir-se per revisar tasques de l'alumnat

Estar molta estona dempeus

El treball docent pot implicar:

Riscos derivats del treball docent i mesures preventives

Riscos ergonòmics

Evitar els moviments laterals i girs de tronc o de coll

Col·locar els materials el més a prop del cos per evitar moviments i posicions forçades (entre el pla de les espatlles i els malucs)

Adoptar una posició recta, de front a l’àrea de treball i que faciliti que els objectes estiguin a l’abast

Postures forçades:

Riscos ergonòmics

Risc que existeix en l’execució de feines estàtiques

Canviar la posició dels peus per tal de repartir el pes de la càrrega

Alternar postures estàtiques amb d’altres dinàmiques

Adaptar l’alçada de treball al tipus d’esforç que s’ha de realitzar

Bipedestacció:

Riscos ergonòmics

Postura dempeus que es manté durant més de quatre hores en la jornada laboral

Organitzar la feina per tal que les tasques no siguin repetitives

Fer pauses durant la jornada de treball (a ser possible que comporti canvi d’activitat)

Formar-se en prevenció de riscos laborals

Riscos ergonòmics

Altres recomanacions per als riscos ergonòmics

Què són?

Riscos derivats del treball docent i mesures preventives

Riscos psicosocials

Estrès

Riscos psicosocials

És un estat que es caracteritza per alts nivells d’excitació i d’angoixa, amb la sensació freqüent de no poder fer front a la situació.

Síndrome de burnout, o d’estar cremat

Riscos psicosocials

Fa referència a un fenomen que apareix generalment en feines de tipus assistencial (sanitat, serveis socials, educació) ja que comporten una exposició emocional que representen una elevada implicació personal.

Riscos psicosocials

Assetjament psicològic

Exposició a conductes de violència psicològica dirigides de forma reiterada i prolongada cap a una o més persones, per part d’altres que actuen des d’una posició de poder (no necessàriament jeràrquica) amb el propòsit de pertorbar la vida laboral de la víctima.

Facilitar la comunicació i la participació de tot el personal.

Elaborar i implantar protocols d’actuació en casos de conflicte.

Incorporar la cultura preventiva en el centre.

De caràcter individual

Determinar objectius i prioritats.

Conèixer la pròpia capacitat de treball.

Preveure temps de recuperació de la fatiga física, cognitiva i/o emocional.

Organitzatives

Mesures preventives de riscos psicosocials

• Hipermobilitat i laxitud de les articulacions: augment exagerat de la mobilitat de les articulacions.

• Factors psicològics (ansietat, perfeccionisme, estat d'ànim, falta de confiança, etc.)

• Genètica, edat, gènere i dieta. Diversos estudis relacionen aquestes característiques de l'individu amb la predisposició a patir lesions musculoesquelètiques; etc.

• Aspectes físics de la persona com la condició física (to muscular, flexibilitat, resistència, força, etc.); predisposició a aquestes afeccions; nivell d'activitat física (sedentarisme); antropometria (mesures del cos humà); etc.

Aspectes relacionats amb característiques i hàbits del propi individu quant a afeccions musculoesquelètiques:

Factors intrínsecs

Aspectes externs a l'individu

Ambient físic

Pràctica: duració i intensitat

Instrument

Tècnica

Factors extrínsecs

Un músic professional dedica llargs períodes de temps de la seva jornada laboral a l’assaig i a la pràctica intensiva del seu instrument, sovint amb un alt grau d'exigència tècnica i concentració. Aquesta activitat implica la repetició constant de determinats gestos i moviments, vinculats a l'execució de peces musicals complexes, que poden comportar una sobrecàrrega física sostinguda en àrees molt concretes del cos, com ara les mans, els canells, les espatlles, el coll o l'esquena.Aquesta repetició, combinada amb la manca de pauses suficients i la tendència a mantenir postures forçades o poc ergonòmiques durant llargs intervals, crea un escenari de risc que afavoreix l'aparició progressiva de lesions. Entre les més comunes hi trobem les tendinopaties, les contractures musculars, la síndrome del túnel carpià, i altres trastorns relacionats amb l’ús excessiu de determinats grups musculars o articulacions. A més, sovint els músics desenvolupen la seva activitat en espais no dissenyats específicament per garantir l’ergonomia, amb mobiliari o condicions d’il·luminació i temperatura poc adequades. Això pot accentuar encara més els efectes negatius sobre l’aparell musculoesquelètic, especialment si no es realitza un entrenament postural adequat o si manca el suport d’un professional en salut preventiva. Per tot plegat, el treball repetitiu continuat, en condicions físiques exigents i sovint poc òptimes, incrementa notablement la probabilitat de patir lesions i trastorns relacionats amb el sistema musculoesquelètic. És fonamental, doncs, incorporar mesures preventives i d’higiene postural, així com fomentar una cultura de la salut entre els músics per garantir la seva longevitat professional i el seu benestar general.

"(...) un violinista, en un programa de concierto convencional formado por una obertura de Mozart, concierto para piano de Grieg y, en la segunda parte, una sinfonía, mueve el brazo derecho que sostiene el arco más de 7.000 veces". Fuente: "Cuando la música duele". INVASSAT (2011)

"Moviments continus mantinguts durant l'activitat laboral que implica l'acció conjunta de músculs, ossos, articulacions i nervis d'una part i del cos i provoca en aquesta zona fatiga muscular, sobrecàrrega, dolor i, per últim, lesió"

Moviments repetitius

Riscos ergonòmics (I)

En moviment Exemple, bandes de música, orquestres. El problema principal dels músics que toquen en moviment és el pes de l'instrument, que pot causar fatiga de la columna lumbar.

En posició asimètrica Exemple, violí, guitarra, contrabaix, violencel

En posició simètrica

Els músics instrumentistes estan exposats a diversos riscos ergonòmics derivats de les posicions de treball que adopten durant la seva pràctica professional. Sovint, aquestes posicions impliquen que una o diverses regions anatòmiques del cos deixin d'estar en una postura natural i de confort per passar a postures forçades que generen hiperextensions, hiperflexions i/o hiperrotacions osteoarticulars. Aquestes alteracions posturals, mantingudes al llarg del temps, poden provocar una sobrecàrrega funcional dels teixits implicats i, eventualment, derivar en lesions musculoesquelètiques, especialment de tipus per acumulació o ús repetitiu. En l’exercici de la seva activitat, i depenent del tipus d’instrument que toquin, els músics poden adoptar una gran varietat de postures que sovint han de mantenir durant períodes prolongats. Aquestes postures mantingudes, juntament amb els moviments repetitius propis de la tècnica instrumental, poden afectar de manera negativa diferents parts del sistema musculoesquelètic, com ara el coll, les espatlles, l’esquena, les extremitats superiors i les mans. D’acord amb la posició corporal adoptada en el moment de tocar, es poden distingir tres categories bàsiques de postures, tenint en compte si el professional interpreta dret o assegut i el tipus d’instrument utilitzat. Aquestes categories permeten una primera aproximació a la valoració ergonòmica de l’activitat instrumental i faciliten la identificació dels factors de risc específics associats a cada situació postural.

Postures forçades

Riscos ergonòmics (II)

Tractament de lesions

Benestar general

Planificació de l'estudi

Condicionament general i eficiència postural

Estiraments

Escalfament previ

Mesures

Riscos ergonòmics (III)

Instruments electrònics: òrgan electrònic, sintetitzador, piano elèctric

Instruments de percussió: tambors, platerets, timbals, piano xilòfon, marimba, bateries, taula i taiko

Instruments de vent: flauta, clarinet, oboè, saxofon, fagot, trompeta, trompa, trombó, tuba i gaita

Instruments de corda: violí, viola, violoncel, contrabaix, arpa, guitarra clàssica i guitarra elèctrica, etc.

Riscos segons l'instrument

Neuropatia digital

Síndrome del congost toràcic

Síndrome del túnel carpià

Síndromes per atrapament nerviós

Distonia focal

Lumbàlgia

Tenosinovitis de Quervain

Dit en gallet o en ressort

Tendinitis

Síndrome cervical

Trastorns musculoesquelètics (I)

Síndrome de l'articulació tempor mandibular

Artrosi

Bursitis

Trastorns musculoesquelètics (II)

Coordinació d'activitats empresarials

Cal conèixer els riscos que poden introduir empreses externes al nostre centre educatiu.Cal conèixer els riscos a què estem sotmesos quan ens desplacem a un centre de treball d’una empresa aliena. Cal informar a les empreses externes que estan al nostre centre dels riscos a què estan exposades i les mesures d’emergència i evacuació de què disposem.Per tot això, cal documentar aquest intercanvi de documentació i les mesures preventives que se’n deriven.

Gràcies!

Inclou una alimentació equilibrada, descans adequat i tècniques de gestió de l’estrès (com la meditació).

És qualsevol lesió corporal que el treballador o treballadora pateix per causa o a conseqüència del treball que executa per compte d'altri.

La lumbàlgia és una afecció molt comuna que es manifesta com un dolor localitzat a la zona inferior de l'esquena, concretament a la regió lumbar. Aquesta molèstia pot tenir diverses formes de presentació i estar causada per una gran varietat de factors. Entre els més habituals trobem els moviments repetitius, les postures incorrectes mantingudes durant llargues hores, així com el nivell d'estrès físic i emocional, que poden afavorir l’aparició de lesions a les articulacions vertebrals, als discos intervertebrals o a la musculatura de la zona. El símptoma més característic és el dolor, que pot aparèixer de manera difusa o ben localitzada, i amb intensitat variable. Aquest dolor pot irradiar-se cap a una o ambdues cames, adoptar un patró en cinturó al voltant de la part baixa de l'esquena, o bé manifestar-se de forma intermitent o contínua, sovint agreujat per determinats moviments o postures. En casos més severs, pot provocar una limitació funcional important, dificultant activitats quotidianes com ajupir-se, caminar, estar assegut, dormir o girar-se al llit. La major part dels casos de lumbàlgia són de causa musculoesquelètica i, en molts casos, no es pot identificar una lesió concreta, per la qual cosa es consideren de tipus mecànic o inespecífic. En aquest context, l’equilibri i la protecció de la zona lumbar depenen en gran mesura del bon funcionament de la musculatura que envolta el tronc, especialment els músculs abdominals profunds (com el transvers de l’abdomen), el diafragma i el sòl pèlvic. Aquest sistema actua de manera reflexa i automàtica, adaptant-se a la postura, a la respiració, a la manera com recolzem els peus i al to físic general de la persona. Pel que fa al tractament i prevenció, cal evitar moviments sobtats o inadequats, corregir la postura tant en repòs com en moviment, i millorar l’estat i el to muscular de la zona lumbar mitjançant exercicis específics. És fonamental enfortir els músculs estabilitzadors de l'esquena, mantenir una bona higiene postural en la vida quotidiana i incorporar rutines d’estiraments regulars, especialment dels quàdriceps, així com realitzar activitat física moderada de forma constant, que contribueixi a la salut general i a la prevenció de recaigudes.

* Instruments que es toquen drets en posició simètrica S'inclouen en aquest grup alguns instruments de percussió (xilòfon, timbals, etc.), instruments de vent (saxofon, clarinet, oboè, trompeta,...) i electrònics (teclat electrònic, etc.). Si bé alguns instruments també es poden tocar assegut. El tronc dels músics que toquen aquests instruments està alineat amb l'eix vertical, de manera que el pes corporal s'equilibra sobre els peus i cal fer el canvi de suport per evitar la fatiga. La columna vertebral se situa en posició vertical, però el tronc sovint s'inclina cap endavant, cosa que provoca un excés de pes sobre el disc lumbosacre. Aquesta actitud pot ocasionar ciàtica lumbar. També pot passar que amb l'edat, la flexió permanent de la columna lumbar pugui donar lloc a una cifosi, especialment si l'instrument és pesat. Alguns músics que toquen instruments lleugers de vent, com ara el clarinet o saxofon, romanen en una posició simètrica, però de vegades, una flexió accentuada de la columna cervical pot causar dolors cervicals. * Instruments que es toquen asseguts en posició simètrica La posició de pianistes, organistes i fins i tot els bateries, quan estan asseguts davant dels seus instruments, sol ser simètrica en el pla frontal, però també hi ha diverses postures al pla sagital. A la postura correcta, la columna vertebral es troba recta amb la pelvis en equilibri, de manera que la columna manté la seva curvatura natural. Alguns pianistes, organistes i tecladistes toquen amb els braços molt allunyats de l'instrument, de manera que les pelvis estan inclinades cap enrere, i la columna cervical s'inclina cap endavant, produint-se una cifosi de la columna toràcica. Altres músics adopten una postura relaxada propera al teclat, que produiria una exageració a la curvatura lumbar i podria desembocar en una hiperlordosi que pot resultar dolorosa.

És aquella que contreu la persona treballadora a conseqüència del treball que executa per compte d'altri, en les activitats que s'especifiquen en el quadre aprovat de Malalties Professionals, i que sigui provocada per l'acció dels elements o substàncies que s'indiquen a l'esmentat quadre per a cada malaltia (article 157 de la Llei General de la Seguretat Social, Reial decret legislatiu 8/2015).

Depèn del diagnòstic mèdic. Pot incloure fisioteràpia, osteopatia i, a llarg termini:

• Reeducació Postural Global (RPG)
• Ioga
• Entrenament funcional
• Pilates personalitzat

Han de ser suaus i sostinguts, coordinats amb la respiració nasal i bucal. S'han d'incloure tots els grups musculars utilitzats durant la pràctica.

Instrumentistes d’electrònica i teclat Els músics que utilitzen instruments electrònics, com els teclats, solen adoptar postures que impliquen una inclinació sostinguda del cap cap endavant i cap avall per visualitzar simultàniament les mans i la partitura. Aquesta postura mantinguda, juntament amb els moviments oculars repetitius, pot generar molèsties musculars i neuràlgiques a les regions cervical i dorsal. És habitual que les espatlles es mantinguin en una posició arrodonida i que el cap es projecti cap endavant, cosa que, acompanyada de patrons de respiració profunda i prolongada, pot acabar produint una compressió crònica dels músculs cervicals, de les espatlles i de la zona costal. Aquest conjunt de factors biomecànics pot desencadenar la síndrome del desfilader toràcic. D’altra banda, l’hàbit postural de flexionar els canells i corbar els dits mentre es mantenen les articulacions de mans i dits esteses genera una sobrecàrrega als músculs flexors i extensors de l’avantbraç. A més, l’acció repetida de posicionar el polze per sota de la mà implica una activació sostinguda dels músculs que controlen aquest dit, especialment els que s’insereixen al dors de la mà. Els esforços intensos i reiterats per executar acords amplis o octaves en tecles separades poden provocar una tensió excessiva sobre la càpsula articular del canell, afavorint la formació de ganglions. La contracció prolongada dels músculs responsables de l’elevació i rotació dels braços també pot originar síndromes d’atrapament nerviós. En aquest col·lectiu són relativament freqüents les rampes involuntàries i els espasmes musculars associats a distonia focal, una alteració neuromuscular que afecta la precisió del moviment.

Risc laboral: Possibilitat que un treballador o treballadora sofreixi un dany determinat derivat del treball (LPRL). Així doncs, els riscos laborals es poden transformar en danys concrets i per a la salut dels treballadors des del punt de vista físic, mental i social.

És el deteriorament lent i gradual de la salut del treballador o la treballadora causada per una exposició prolongada a una situació adversa, ja sigui per la presència de contaminants a l'entorn de treball o per la manera en què es desenvolupa.

Medicina del treball: Vigila i avalua les conseqüències dels diferents riscos per a la salut dels treballadors.

El "dit en ressort" o "dit en gallet", conegut mèdicament com a tenosinovitis estenosant dels tendons flexors, és una de les afeccions més comunes que afecten les mans, especialment entre persones que realitzen moviments manuals repetitius o de gran precisió, com els músics. Aquesta alteració es caracteritza per la dificultat a l’hora d’estendre o flexionar completament un o més dits, acompanyada sovint d’un clic o espetec brusc, que pot resultar dolorós o simplement molest. Aquest fenomen es produeix quan el tendó inflamant i engruixit no pot lliscar lliurement a través de la beina que l’envolta, a causa d’un estrenyiment o estenosi de la politja ligamentosa que el manté en la seva posició anatòmica. El mecanisme més habitual que dona lloc a aquesta patologia és el microtraumatisme repetit del tendó flexor, juntament amb la flexió contínua dels dits i, en alguns casos, l’impacte directe en la zona afectada. Aquestes circumstàncies poden provocar l’aparició d’un nòdul o engrossiment del tendó, que en fregar o topar amb el lligament anular produeix el típic soroll o bloqueig. Amb el temps, si el nòdul augmenta de mida o si el teixit de la politja es torna més rígid i gruixut, el tendó pot quedar atrapat, impedint que el dit s’estengui amb normalitat. En aquests casos més avançats, el dit pot quedar fixat en una posició flexionada, generant una pèrdua de funcionalitat important i dificultats en activitats quotidianes o professionals. Els dits més sovint afectats són el dit del mig (medi) i l’anular, tot i que també pot aparèixer al polze, especialment en persones que utilitzen aquest dit amb molta freqüència, com els intèrprets d'instruments de corda o vent. Pel que fa al tractament, la primera opció sol ser l’aplicació d’infiltracions amb corticoides, que ajuden a reduir la inflamació local i millorar el desplaçament del tendó. Si aquesta mesura no dona resultat o la simptomatologia persisteix, pot ser necessària una intervenció quirúrgica menor, que consisteix en alliberar el tendó afectat mitjançant la secció de la politja estenosada, permetent així una mobilitat normalitzada del dit.

El síndrome del túnel carpià és una neuropatia per compressió que afecta el nervi mitjà a la seva passada pel canell. Aquest atrapament provoca sensacions de formigueig, adormiment o fins i tot pèrdua de sensibilitat als tres primers dits de la mà: el polze, l’índex i el mig. És una afecció força habitual entre músics de corda, especialment guitarristes, a causa de les postures mantingudes durant llargues hores d’assaig. Quan l’instrument es toca amb una posició inadequada del canell, aquest es manté flexionat de manera forçada, fet que provoca un frec constant dels tendons contra les estructures òssies del túnel carpià. Aquesta fricció pot generar inflamació progressiva, i amb el temps, formar un engrosament o callositat als tendons, alterant la seva mobilitat i dificultant els moviments fins al punt de reduir la destresa i la capacitat tècnica de la mà. L’objectiu principal del tractament és alleujar la pressió que es genera dins del túnel carpià. En una primera fase, s’opta per mesures conservadores, com el descans funcional, l’ús d’ortesis o fèrules que immobilitzin el canell en posició neutra, i la realització d’exercicis específics per millorar l’estabilitat i la flexibilitat. També s’hi poden afegir antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) i infiltracions amb corticoides de llarga durada per reduir la inflamació. Si aquestes intervencions no són suficients i els símptomes persisteixen o empitjoren, es considerarà la cirurgia descompressiva, que consisteix a alliberar el nervi mitjà mitjançant la secció del lligament transversal del carp, permetent així una recuperació funcional progressiva.

Tendinopatia o tendinitis és una afecció que es produeix per la inflamació o irritació dels tendons, sovint com a resultat de moviments repetitius i ràpids que exigeixen una gran precisió, com els que realitzen habitualment els músics durant la pràctica i interpretació de peces. Aquesta condició és especialment freqüent entre pianistes, guitarristes i altres intèrprets d’instruments de corda, així com en músics de vent, amb una incidència notable en flautistes i trompetistes, degut a les exigències físiques específiques que comporta la seva tècnica instrumental. Tot i que la mà és la zona més habitualment afectada, la tendinitis pot manifestar-se en altres parts del cos, com ara l’avantbraç, el colze, l’espatlla o fins i tot en regions com el tendó d’Aquil·les, depenent del tipus d’instrument i de la postura mantinguda durant l’execució musical. Existeixen diferents variants de tendinitis que poden aparèixer segons la localització exacta del problema i la naturalesa dels gestos repetits que s’hi associen. El tractament inicial sol basar-se en el repòs de la zona lesionada per tal de reduir la inflamació i evitar un agreujament del dany. També es recomana l’aplicació de fred local mitjançant compreses o bosses de gel, així com l’ús de medicaments antiinflamatoris, ja siguin orals o tòpics. En casos més severs o persistents, pot ser necessari recórrer a infiltracions de corticoides per reduir el procés inflamatori. Per a una recuperació completa i per prevenir recaigudes, és fonamental dur a terme un programa de rehabilitació adaptat, amb exercicis d’enfortiment i flexibilització de la zona afectada, combinat amb una bona higiene postural, períodes de descans adequats després de l’activitat i, si escau, l’ús de fèrules o suports protectors. Amb una intervenció adequada i precoç, la majoria de músics poden reprendre l'activitat habitual sense seqüeles a llarg termini.

Els ambients freds poden contribuir de manera significativa a l'aparició i l'agreujament de lesions de tipus musculoesquelètic, ja que les baixes temperatures provoquen una disminució de la circulació sanguínia, especialment a les extremitats dels membres superiors i inferiors. Aquesta reducció del flux sanguini pot afavorir la rigidesa muscular, disminuir la flexibilitat de les articulacions i augmentar el risc de lesions com contractures, esquinços o inflamacions tendinoses. D'altra banda, una il·luminació insuficient en el lloc de treball no només pot dificultar la visió i augmentar la fatiga visual, sinó que també pot comportar una mala postura corporal sostinguda en el temps, contribuint així a problemes de columna, coll o espatlles. A més, una llum inadequada pot afavorir situacions d'accident laboral, especialment en tasques que requereixen precisió o la manipulació d'eines. Per tant, és fonamental considerar tant la temperatura ambiental com les condicions d'il·luminació com a factors clau en la prevenció de riscos laborals i en la promoció d’un entorn de treball saludable, segur i ergonòmic.

Seguretat en el treball: Analitza els llocs de treball, instal·lacions, màquines, mesures d'emergència, equips de protecció col·lectiva i equips de protecció individual (EPI), etc.

Instruments de cordaUna part important de les patologies musculoesquelètiques que afecten els instrumentistes de corda tenen com a origen la biomecànica associada a la subjecció de l’instrument i la postura corporal adoptada durant la interpretació, tant en posició dempeus com asseguda. En el cas dels violinistes i violistes, la col·locació de l’instrument entre la barbeta i l’espatlla pot derivar en dolors cervicobrahquials, disfuncions de l’articulació temporomandibular —amb afectació de la musculatura i innervació mandibular—, així com en molèsties i parestèsies localitzades al coll, les espatlles i la regió toràcica superior. La permanència prolongada en postures estàtiques, especialment en posició asseguda i amb inclinació anterior, comporta una sobrecàrrega dels músculs paravertebrals i estabilitzadors del tronc, afavorint l’aparició de dolor musculoesquelètic. Els músics que toquen el contrabaix, l’arpa o la guitarra clàssica presenten freqüentment flexions mantingudes de la columna vertebral, fet que pot contribuir al desenvolupament de dolències en l’eix axial. D’altra banda, les guitarres elèctriques, caracteritzades sovint per un pes considerable, se sostenen mitjançant una corretja sobre l’espatlla i el coll, generant compressions neurals en les regions escapular i braquial. Aquest conjunt de factors posturals i mecànics facilita l’aparició de contractures i compressions neurovasculars, especialment en el canell i els dits, degudes a una alineació articular inadequada durant l’execució instrumental.

Instrumentistes de percussióEls instruments de percussió produeixen el so quan són colpejats o sacsejats, ja sigui de manera directa amb les mans o mitjançant l’ús d’elements com baquetes o malls. Si la tècnica d’execució no és adequada, les articulacions de les mans i els canells poden veure’s sotmeses a un estrès continuat. L’acció percutiva —ja sigui amb baquetes o directament amb les mans— comporta moviments ràpids i repetits dels canells i dits, fet que genera una vibració que es transmet per tota l’extremitat superior. Aquesta vibració pot afavorir l’aparició de lesions per sobreús, especialment en les estructures múscul-tendinoses i en els nervis perifèrics. A més, diversos factors biomecànics poden agreujar aquest risc, com ara la intensitat de l’esforç, la repetició constant dels moviments i la tensió mantinguda de determinats grups musculars. Entre les patologies més habituals en aquest col·lectiu destaquen la síndrome del túnel carpià i la presència de nòduls a les beines tendinoses com a resultat de la fricció sostinguda.

Artrosi Es tracta d’una malaltia degenerativa de les articulacions que es manifesta principalment mitjançant dolor, el qual sovint s’acompanya de rigidesa, inflamació i una disminució progressiva del rang de moviment. A mesura que la patologia avança, poden aparèixer deformacions visibles a les articulacions afectades, com els característics nòduls ossis. En el cas dels músics, especialment els guitarristes, és habitual l’aparició precoç d’artrosi a la base del polze, també coneguda com a rizartrosi, degut a l’ús repetit i intensiu d’aquesta articulació durant la pràctica musical. Aquesta afecció es localitza a la unió entre el primer metacarpià i el carp, i provoca dolor especialment quan es realitzen moviments que impliquen força o precisió amb el polze. La molèstia més freqüent és una sensació dolorosa a la base del dit, que s’agreuja durant l’activitat i millora amb el repòs. Per reduir el risc de patir aquesta lesió, és essencial incorporar rutines d’escalfament i estiraments específics abans i després de tocar l’instrument. Pel que fa al tractament, es prioritzen les mesures conservadores: l’ús de fàrmacs analgèsics i antiinflamatoris, la teràpia física i l’aplicació local de calor —excepte en casos d’inflamació activa, on serà preferible utilitzar fred. També pot ser útil submergir les mans en aigua calenta per alleugerir la rigidesa i millorar la mobilitat articular.

Riscos psicosocials: Conjunt de condicions presents en una situació laboral i que estan directament relacionades amb l’organització, el contingut de la feina i la realització de la tasca, i que es presenten amb capacitat per afectar tant el desenvolupament del treball com la salut (física, psíquica i/o social) del treballador o de la treballadora.

Tenosinovitis de De Quervain Dins del conjunt de trastorns inflamatoris que afecten els tendons de la mà, una de les condicions més conegudes és la tenosinovitis de De Quervain, una inflamació persistent que afecta els tendons del primer compartiment extensor del canell, concretament l’abductor llarg i l’extensor curt del polze. Aquesta afecció sol originar-se per moviments repetitius i forçats del dit polze, habituals en activitats com la interpretació musical. Es tracta de la segona patologia per atrapament més comuna a la mà, només superada en freqüència pel conegut cas dels "dits en gallet" o dits en ressort. És especialment habitual entre pianistes, músics de corda (com guitarristes i violinistes) i, en menor mesura, també en intèrprets d’instruments de vent, que realitzen moviments de precisió continus amb la mà i el polze. El tractament conservador per abordar aquesta disfunció inclou diversos recursos terapèutics: en primer lloc, es recomana immobilitzar el polze i el canell amb una fèrula específica (anomenada fèrula de De Quervain), que ajuda a reduir el moviment i afavoreix la desinflamació. També es poden aplicar compreses fredes per reduir la inflamació i calor local per disminuir la rigidesa articular. El repòs funcional és clau per evitar l’agreujament del quadre. Des del punt de vista mèdic, es recorre sovint a l’ús d’antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) i, en casos més complicats o persistents, a infiltracions de corticoides de llarga durada combinats amb anestèsics locals directament a la beina tendinosa afectada. El suport de la fisioteràpia especialitzada pot ajudar a recuperar el moviment i la força de manera progressiva. Tanmateix, si les mesures conservadores no donen resultat, es pot considerar la intervenció quirúrgica com a última opció, que consisteix en alliberar el tendó afectat per eliminar la fricció i permetre una recuperació completa de la funcionalitat del dit i del canell.

La distonia focal és un trastorn neurològic que afecta específicament l'execució motora d'una part del cos, i en el cas dels músics, sol limitar de manera significativa la capacitat de tocar l’instrument. El diagnòstic d’aquesta condició és principalment clínic, ja que no es detecten signes evidents d’inflamació ni presència de dolor, i la majoria de proves complementàries no mostren alteracions, amb l’excepció de l’electromiograma, que pot revelar anomalies en una bona part dels casos —fins a un 68%—. Per obtenir un diagnòstic precís, és imprescindible que el músic interpreti la seva peça o realitzi moviments específics amb l'instrument durant la valoració mèdica, ja que això permet reproduir els símptomes i observar-los en context real. És crucial detectar la distonia com més aviat millor, ja que una identificació primerenca facilita l’inici immediat del tractament i millora el pronòstic funcional. Quan la intervenció es retarda, les probabilitats de recuperar plenament la destresa perduda disminueixen de manera significativa. El tractament ha de ser personalitzat i acordat conjuntament entre el pacient i un equip multidisciplinari especialitzat, que pot incloure kinesiòlegs, terapeutes ocupacionals, especialistes en musicoteràpia, professionals de la cirurgia i també psicoterapeutes. El procés terapèutic sol ser llarg i exigent, i exigeix un alt grau de col·laboració, empatia i confiança entre el professional afectat i el seu terapeuta. Sovint, la incapacitat per continuar tocant l'instrument té un impacte emocional profund, i pot generar angoixa, frustració o sentiments de pèrdua d'identitat professional. Per abordar el problema, cal una anàlisi detallada de tots els factors implicats, des dels moviments o gestos que desencadenen la distonia, fins a la tècnica instrumental emprada, les postures habituals durant la pràctica i l'entorn laboral i emocional del músic. Els tractaments habituals inclouen tècniques pedagògiques específiques, reeducació sensorial, i en alguns casos es recorre a tractaments farmacològics, com ara les injeccions de toxina botulínica en els músculs afectats, amb l’objectiu de reduir les contraccions involuntàries sense debilitar la força muscular.

La bursitis és una inflamació dolorosa d’una bossa sinovial articular, una estructura que actua com a coixí entre ossos, tendons i músculs per reduir la fricció durant el moviment. Aquesta condició pot aparèixer com a conseqüència de moviments repetits o de la flexió forçada de l’articulació, essent especialment freqüent en músics com els violinistes, que mantenen l’espatlla en posició elevada i activa de forma sostinguda durant la interpretació. Els símptomes principals inclouen dolor localitzat, limitació funcional i, sovint, edema (inflor) a la zona afectada. L’articulació pot presentar-se calenta al tacte i sensible als moviments. El tractament inicial es basa en evitar els moviments que agreugen la lesió, així com aplicar fred o calor local segons la fase del procés inflamatori. A més, és fonamental el suport de la fisioteràpia, amb tècniques destinades a reduir la inflamació, recuperar el rang de moviment i enfortir la musculatura adjacent. En casos més persistents, es pot optar per injeccions locals de corticoides de llarga durada, sempre sota criteri mèdic. Si amb aquestes mesures no s’obté una millora satisfactòria, es pot valorar el tractament quirúrgic com a última opció per alleujar la simptomatologia i restaurar la funcionalitat de l’articulació.

Cada instrument presenta una forma específica, un pes determinat, un material particular i una estructura definida. L'adaptació del cos humà a aquestes característiques implica la necessitat de realitzar moviments i adoptar postures adequades, encara que en ocasions es pot fer ajustaments per millorar la postura. Per exemple, el violí requereix una posició extrema de rotació de l'espatlla, així com una constant supinació de l'avantbraç. La càrrega que es genera sobre els tendons de la mà i dels dits, així com la musculatura de l'espatlla, és responsable de diverses patologies doloroses que afecten els violinistes. En el cas del fagot, que té un pes aproximat de 6 kg, aquest s'aguanta principalment amb una cinta que es col·loca al voltant del coll, la qual cosa provoca sovint una sobrecàrrega a la columna cervical baixa. La manipulació dels pedals d'un piano amb els peus elimina la funció de suport dels membres inferiors, la qual cosa requereix una major activitat postural compensatòria de la columna lumbar. Els factors determinants en l'ús de l'instrument poden incloure:

• La pressió que exerceix l'instrument en els punts de contacte amb el cos del músic.
• La tensió o força excessiva aplicada durant la interpretació.
• L'ús de suports i instruments que no són adequats econòmicament.
• La naturalesa de les repeticions que es realitzen en l'activitat musculoesquelètica.
• El nombre d'instruments que toca el músic.
• Les demandes psicològiques individuals que imposa l'instrument, com el control respiratori.
• El repertori musical que es treballa, incloent canvis de repertori i assaigs.
• El canvi d'instrument, que pot comportar un augment de pes i mida.

Ergonomia i Psicosociologia aplicada: L’ergonomia agrupa el conjunt de tècniques que tenen per objectiu adequar el lloc de treball a les persones, busca el benestar físic i mental de la persona i el confort en el treball. La psicosociologia aplicada tracta els temes de caràcter organitzatiu i de relació entre les persones.

Tècnica La quantitat de força i moviments necessaris en tocar, així com els treballs de coordinació i precisió en els moviments, són factors que determinen la tècnica individual de cada instrumentista. Aquesta tècnica pot presentar un desenvolupament variable, ja sigui millor o pitjor, en relació amb les seqüències de moviment i les tensions musculars, la qual cosa pot jugar un paper significatiu en l'origen de diversos problemes físics i tècnics. Exemples: Entre els violinistes, existeixen mètodes diferents pel que fa a la postura dels dits de la mà que estrenyen les cordes, la qual cosa interfereix directament en el resultat musical i afecta la càrrega sobre les articulacions i els músculs. A més, la posició i la tècnica d'ús del pes dels avantbraços al piano constitueixen un exemple rellevant des del punt de vista ergonòmic, ja que influeixen en la comoditat i l'eficiència del toc. En determinats moments de la interpretació, pot ser necessari fer un ús més intens de força, però és fonamental que això no es converteixi en un hàbit generalitzat, ja que podria tenir conseqüències negatives per a la salut de l'intèrpret.

Inclou exercicis de flexibilitat i mobilitat articular, amb especial atenció a la musculatura implicada en la pràctica instrumental (inclosa la embocadura en instruments de vent), estiraments específics dels músculs més utilitzats i inici amb escales i peces senzilles.

La síndrome de disfunció de l’articulació temporomandibular (ATM) es caracteritza per la presència de dolor davant o dins d’una o ambdues orelles, que pot irradiar cap a les temples i zones properes del cap. També són habituals els espetecs articulars, els acúfens (xiulets o sorolls a l’oïda), sensació de taponament, dolor o tensió muscular a la mandíbula o coll, i alteracions com la mala oclusió dental. Aquesta simptomatologia és conseqüència de la combinació d’una disfunció articular amb una possible neuràlgia, ja que l’ATM està inervada pel nervi auriculotemporal, branca del trigemin, altament sensible al dolor. La causa més freqüent de la disfunció és una alteració en la posició dels còndils mandibulars, sovint provocada per un desequilibri oclusal, és a dir, un contacte incorrecte entre les dents superiors i inferiors en tancar la boca. El tractament principal consisteix en la recuperació de l’equilibri oclusal, i una de les tècniques més efectives i senzilles és el tallat selectiu dental, que ajusta els punts de contacte entre les dents per reduir la sobrecàrrega articular. Aquest procediment, realitzat per un professional especialitzat, pot aconseguir una millora ràpida dels símptomes o, com a mínim, un alleujament significatiu del dolor i les molèsties.

Diversos estudis han revelat que un percentatge significatiu de músics han experimentat o actualment experimenten problemes que són prou greus com per afectar la seva manera de tocar. Les principals patologies observades estan relacionades amb la síndrome de sobreús a nivell del sistema musculoesquelètic, que sovint es produeix com a conseqüència de llargs períodes d'activitat musical. L'absència de temps de descans adequat durant períodes prolongats de treball, així com un augment sobtat en la intensitat i la durada de les rutines d'assaig o de treball, pot contribuir al desenvolupament de problemes musculoesquelètics. A més, començar la jornada amb passatges i peces que presenten una gran dificultat tècnica pot ser un factor desencadenant d'aquest tipus de problemes. És fonamental que els músics prenguin consciència d'aquests factors i adoptin mesures preventives per protegir la seva salut física i garantir un rendiment òptim.

Instrumentistes de vent Els intèrprets d’instruments de vent adopten diverses postures amb l’objectiu de controlar adequadament la respiració, i resulta fonamental la manera com sostenen l’embocadura, en què participen activament la musculatura facial i laringea. La postura corporal influeix directament tant en el manteniment de l’instrument —tant si es toca dempeus com assegut— com en la tècnica d’execució, ja que condiciona el posicionament dels dits sobre claus i forats per a la producció de les notes. Per exemple, tocar la flauta travessera comporta un desplaçament sostingut d’una espatlla cap endavant, mentre que l’altra es retrau lleugerament, acompanyat de rotacions suaus del cap i el coll cap a un costat. En el cas de flautes tradicionals, els músics dretans solen mostrar una flexió accentuada del canell esquerre, amb la mà estesa per mantenir l’instrument, mentre els dos polzes i el dit índex esquerre es troben en flexió. Paral·lelament, el dit petit dret actua com a suport compensatori. Aquesta configuració pot generar tensions musculars a l’avantbraç, especialment en els músculs extensors dels dits. A més, la tendència a projectar el cap i el coll cap endavant, juntament amb l’esforç respiratori profund, pot incrementar la probabilitat de desenvolupar una compressió del plexe braquial.

Instruments que es toquen drets en posició asimètrica En tocar aquests instruments (violí, contrabaix, violoncel, etc.) la columna té una posició asimètrica. Prenent com a exemple el cas dels violinistes, el cap s'inclina cap a l'espatlla que sosté el violí, entre la clavícula i la mandíbula, produint-se una curvatura de la columna cap a aquest costat. D'altra banda, l'espatlla que sosté l'instrument es troba més elevada que l'altra espatlla, induint una curvatura a la columna vertebral. En aquest cas, els músculs de les dorsals juguen un paper Font: Kapandji (2000) molt important en l'estabilització de la columna toràcica i les espatlles, així com per estendre l'esquena. Els baixistes també solen tenir aquest tipus de problemes i per això solen inclinar el tronc endavant. Instruments que es toquen asseguts en posició asimètrica Alguns instrumentistes toquen asseguts en posicions asimètriques, per exemple, violinistes, violoncel·listes, guitarres, etc. o instruments de vent (flauta travessera). Una de les espatlles s'inclina cap avall i l'altre puja, de manera que la columna pren forma de "S" al pla frontal. En el cas de l'arpa, per exemple, la inclinació de la columna es fa endavant en una posició asimètrica i també els directors d'orquestra. Els problemes per a un director deriven principalment de les espatlles i de la columna cervical.

Síndrome cervicobraquial. Es tracta d’una afecció caracteritzada per la presència de dolor a la zona cervical, sovint acompanyat de formigueig, alteracions de la sensibilitat o fins i tot disminució de la força muscular als braços i mans. Aquesta problemàtica és particularment freqüent entre els músics instrumentistes, destacant especialment el dolor cervical com una de les queixes més habituals dins del col·lectiu. Malgrat el que podria pensar-se, la presència d’aquest tipus de dolències no sembla estar vinculada ni amb l’antiguitat professional, ni amb l’edat ni el gènere de la persona afectada. De la mateixa manera, el tipus d’instrument musical —ja sigui de corda, vent, percussió o electrònic— no es relaciona directament amb una major incidència del problema, ni tampoc la freqüència d’ús al llarg de la jornada. Per tal d’arribar a un diagnòstic acurat, és imprescindible realitzar una entrevista clínica i laboral detallada, on es valorin hàbits posturals, rutines d’assaig i possibles factors de risc associats a l’activitat musical. Aquesta informació s’ha de complementar amb una exploració física específica del sistema musculoesquelètic i, quan es consideri necessari, amb proves diagnòstiques complementàries com ara radiografies, tomografia axial computada (TAC), ressonància magnètica (RNM) i estudis electroneurofisiològics com l’electromiografia. Pel que fa al tractament, aquest es basa principalment en mesures de tipus higiènic i terapèutic, incloent-hi el repòs funcional, la realització d’exercicis específics per millorar la mobilitat cervical, tècniques de tracció suau, massoteràpia, aplicació d’ultrasons i, en alguns casos, l’ús de teràpies complementàries o alternatives. L’objectiu principal és alleujar el dolor, recuperar la funcionalitat i prevenir les recaigudes mitjançant una combinació d'intervencions adaptades a cada cas concret.

Prevenció: Segons l’article 4 de la Llei de prevenció de riscos laborals (LRPL), és el conjunt d’activitats adoptades o previstes en totes les funcions de l’empresa, per evitar o disminuir els riscos derivats del treball.

• Fer pauses actives de 5 a 15 minuts cada 45-50 minuts.
• Evitar augmentar sobtadament el temps de pràctica (increment màxim: 20 minuts/dia).
• No repetir en excés passatges difícils.
• Situar les parts més exigents al centre de la sessió.
• Incloure un dia de descans setmanal sense tocar.
• Complementar amb exercici físic regular (3-5 dies/setmana) i activitats lúdiques.

Higiene industrial: Inclou les activitats destinades a detectar i controlar els contaminants físics, químics i biològics presents en el medi ambient de treball, per tal d’evitar l’aparició de malalties professionals i d'alteracions reversibles o permanents.

• És fonamental la tonicitat i la força muscular.

• Una bona postura afavoreix l’eficiència energètica i redueix el risc de lesions com contractures, tendinitis o sobrecàrregues.

• La postura ha de ser dinàmica i adaptada a l’instrument, a la tècnica i al context (banda, solista, etc.).

El síndrome del pas toràcic és un trastorn que engloba un conjunt de manifestacions clíniques derivades de la compressió del plexe braquial i/o dels vasos subclavis al seu pas per l’espai toràcic superior. En funció de l’estructura afectada, se’n distingeixen diferents variants: la forma neurògena, que és la més habitual i implica afectació nerviosa; la vascular, quan el compromís és arterial o venós, i la mixta o neurovascular, quan es combinen ambdós components. Els símptomes més característics inclouen formigueig o entumiment (parestèsies) als dits de la mà, especialment al quart i cinquè dits, així com a la cara interna (cubital) de la mà i de l'avantbraç. Aquestes molèsties s’intensifiquen amb l’activitat manual repetida i tendeixen a millorar amb el repòs. Habitualment, el quadre comença afectant només un costat del cos, però amb el temps pot arribar a manifestar-se bilateralment. També poden aparèixer dolors cervicals, tensió a les espatlles i cefalees localitzades a la zona occipital. Quan la compressió és predominantment vascular, és freqüent que el pacient experimenti fredor o canvis de color a la mà, deguts a la disminució del flux sanguini. El diagnòstic es fonamenta bàsicament en l’exploració clínica i la identificació dels signes i símptomes típics, tot i que en alguns casos es poden requerir proves complementàries per descartar altres patologies. Pel que fa al tractament, la primera línia d’actuació és conservadora i consisteix en un programa de rehabilitació orientat a millorar l’alineació postural, enfortir la musculatura escàpulo-toràcica —com el trapezi, els romboides i l’elevador de l’escàpula— i corregir hàbits corporals perjudicials. Si amb aquestes mesures no s’obté una millora significativa, es pot valorar la intervenció quirúrgica per descomprimir la zona afectada.

La neuropatia digital és una afectació dels nervis sensitius dels dits provocada per una pressió prolongada o repetitiva sobre una zona concreta, la qual cosa pot derivar en dolor intens o molèsties persistents que interfereixen en la capacitat de tocar l’instrument amb normalitat. Aquesta condició és relativament freqüent en músics que fan un ús continuat i precís dels dits, com ara flautistes, violinistes, violistes, violoncel·listes, arpistes i oboistes, ja que la tensió i la compressió constants poden danyar les fibres nervioses. El diagnòstic es basa principalment en l'avaluació clínica, mitjançant l’observació dels símptomes i l’exploració física, tot i que es pot complementar amb proves d’imatge com la ressonància magnètica i estudis neurològics específics com l’electromiografia, que permeten identificar possibles alteracions en la conducció nerviosa. Pel que fa al tractament, aquest acostuma a combinar diversos enfocaments. S’utilitzen antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) per reduir la inflamació i el dolor, i en casos més resistents, es poden administrar corticoides o fer infiltracions locals per alleujar la simptomatologia. A més, és fonamental incorporar un programa de rehabilitació que inclogui exercicis específics i reeducació postural o tècnica, per ajudar el músic a reprendre l’activitat evitant recaigudes i corregint possibles hàbits lesius.