2025 - Dia de la Poesia - Biblioteques Blanquerna

Biblioteca

COMENÇAR

pètals de poesia

10

CENTRE Hi ha llocs on només s’hi arriba a peu, caminant, gatejant, ensopegant, arrossegant la panxa com un llimac i amb trossets de terra a la boca. Aquí, per exemple, aquí dintre on ara mateix comença a congriar-se alguna cosa equívoca i clandestina, alguna cosa tan cosa, meitat qui-sap meitat potser, tan semblant -i tan inversemblant- a l’escriptura. Gemma Gorga, del llibre “Viatge al centre” (Godall edicions, 2020)

Et mire mentre dorms i pense en totes les coses efímeres, en cada espai que ocupen les cicatrius del teu cos ben habitat, en el contorn de les teues ombres i en cadascuna de les teues parts humides. Li he comprat totes les hores al rellotge per poder passar aquesta nit amb tu. Àngels Gregori

MENTRE DORMS Mirar-te mentre dorms és com entrar sola a un museu. És visitar sales buides amb pintures de Courbet i és canviar el silenci de les parets pel so de la teua respiració. No ho saps, però mentre dorms eleve el teu cos a l'alçada d'obra d'art —poema, simfonia, pintura— i crec en ell com crec en les figures de Botticelli o amb els déus d'escultures barroques.

que Tonto permanezca eternamente vivo en su memoria: feliz, tumbado en el alféizar mucho antes de la lluvia. Sandro Luna, del llibre "El monstruo de las galletas", Hiperión

TONTO(a mis alumnos) Hablé a mis alumnos de Tonto el otro día. Tonto es un gato perezoso y feliz. Eduardo Jordá le dedica un poema. Ellos desconocían qué quería decir alféizar o cortejo funerario y, sin embargo, por esos nubarrones que llegan desde el sur, supieron que la muerte, de algún modo, ardía en las palabras que ignoraban. Siento que dejan de ser felices, que la vida, con su verdad a medias, les obliga a otras cumbres más ruinosas. Me parece entender a mis alumnos lo mismo que a ese gato del poema… Y por eso deseo

Josep Carner, del llibre "Els Fruits saborosos"

LES FIGUES MATINALS Neera, aquella vídua benigna i assenyada, baixa de mica en mica l'escala del jardí; canten ocells, la font gorgola enamorada, les fulles parlotegen i alegren el camí. -En vida de Caropos, quin córrer nit i dia! Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons; amb roges llambregades d'amor m'escometia, i em sacsejava com el vent als branquillons. Però ja visc tranquil.la, no m'he de turmentar; s'emplena ma cintura, de no cap braç esclava; la sotabarba fina que ell sempre masegava, ara sacsó ja cria del pler de reposar. Cada dia al jardí me'n vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.

GRADUARÀS LA LLUM Graduaràs la llum i tu seuràs a l'ombra. Si obres o bé ajustes porticons, si corres una mica les cortines. Potser també encenent algun dels llums en un racó perdut. Si ho fas amb cura podràs aconseguir de formar part de la penombra i rebre les visites. Però si hi ha un bell rostre entre els qui vénen i tots en són de bells els que tu estimes - obriràs les finestres perquè la cambra s'ompli de la música que fa la llum en colpejar el silenci. "Càlcul d'estructures" Joan Margarit, 2005

A VOLTES EL DESIGA voltes el desig se'ns torna mut i és un dard retardat a l'aljava que els enverinen, consagrat al mirall sense temps de l'absència. I ara véns, i em retornen els mots com un ressò del teu desig, com un reflex encès de la sageta viva amb què em claves al foc de l'instant. I t'abraço com si jo fos tu que m'abraces com si fossis jo. Maria Mercè Marçal

Pequeñas aldeas donde habitan mil pájaros y se refugian apagados los volcanes que se grabaron erguidos en el borde más oscuro de mi retina. Soy como un inmenso país un país anárquico donde gobierna la poesía el estado de ánimo las fases de la luna donde mi vida y yo somos libres y no hay llaves en las puertas. "En la avanzada juventud" Gioconda Belli, 2013

SOY COMO UN INMENSO PAÍS Soy como un inmenso país. Habitan en mi cuerpo un sin número de aldeas. Aldeas pequeñas que guardan memorias olvidadas fuegos pequeños y mortecinos pero también ciudades enterradas templos magníficos sepultados por lluvias y lodazales, con estatuas que conmemoran días imborrables: la soledad en la playa con un amante retrechero y soberbio o con aquel que hizo una cama de arena para protegerme del viento. Hay aldeas donde viven amigos con toda su familia, aldeas con bibliotecas anchas y atiborradas donde yacen los libros que me alimentaron las palabras que me cambiaron la música con la que bailé al son de maracas de pianos de marimbas y miré embobada al cantor que encendía con su voz los faroles en las plazas.

SI EL MÓN FOS ESCRIT EN LLAPIS Si el món fos escrit en llapis, podria esborrar la lletra que vol ferir; podria esborrar mentides que no cal dir; n’esborraria l’enveja que porta mals; n’esborraria grandeses de mèrit fals… Però és escrit amb tinta de mal color: del dolor brut de la guerra i del dolor. Qui voldrà escriure un nou món més just i net? Potser que tu i jo ho provéssim, ben valentes, lletra per lletra, des del nostre raconer… Joana Raspall

Las palabras son llaves, las coses cerradurasOlvidar una palabra es precintar un cuarto en la casa de huéspedes donde duerme el lenguaje. Pronunciar un nombre es entrar de puntillas en una estancia a oscuras donde el otro nos espera. Alfonso Brezmes, del llibre Es tiempo (ed. La Garúa)

TORNAR?

Pel 21 de març, Dia de la Poesia, hem omplert la biblioteca de poemes que volen. Vine, agafa'n i si vols, deixa el teu.