Moviments cinematogràfics

Moviments cinematogràfics

1950-1970

2000-Actualitat

1940-1950

1930-1950

1920-1930

1980-2000

1910-1920

L’expressionisme alemany

1910-20

L’expressionisme alemany es caracteritza per una estètica exagerada i un ús dramàtic de la il·luminació, creant un efecte de clarobscur molt marcat. L’arquitectura dels escenaris solia ser distorsionada, amb formes anguloses i ombres allargades que donaven una sensació de malson. Aquest moviment buscava expressar estats emocionals intensos a través de la posada en escena, una tècnica que influenciaria gèneres com el terror i el cinema negre.El gabinet del Dr. Caligari (1920) és l’exemple més icònic de l’expressionisme alemany, amb la seva atmosfera opressiva i els decorats pintats que creen una realitat subjectiva i distorsionada. En Nosferatu (1922), el director F.W. Murnau va utilitzar efectes de llum i ombra per crear una de les imatges més terrorífiques del cinema, la silueta del vampir ascendint per les escales. Altres títols destacats són Metropolis (1927), que combina elements expressionistes amb ciència-ficció, i Der Golem (1920), que explora el mite de la criatura artificial a través d’una posada en escena inquietant.

El neorrealisme italià

1930-50

Aquest moviment es distingeix per la seva cerca de l’autenticitat, retratant la vida quotidiana de les classes treballadores amb actors no professionals i escenaris naturals. El neorrealisme italià rebutja la idealització i aposta per una representació crua de la realitat. Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini és una de les primeres grans obres d’aquest moviment, amb una narrativa que mescla ficció i realitat per mostrar la duresa de la vida sota l’ocupació nazi. Ladri di biciclette (1948), de Vittorio De Sica, relata la història d’un home desesperat per recuperar la seva bicicleta, necessària per treballar, en una metàfora de la lluita de la postguerra. Altres films clau són Umberto D. (1952), que presenta la solitud d’un jubilat abandonat per la societat, i La terra trema (1948), que mostra les dificultats dels pescadors sicilians.

El film noir

1940-50

El film noir és un estil de cinema policíac amb una estètica inspirada en l’expressionisme alemany, amb jocs d’ombres i clarobscurs que reforcen la sensació de fatalisme i corrupció. Les trames sovint giren al voltant de crims, investigacions i personatges ambigus moralment. Double Indemnity (1944), de Billy Wilder, és un dels millors exemples del gènere, amb una femme fatale manipuladora i un home condemnat pel seu propi desig. The Maltese Falcon (1941), amb Humphrey Bogart, estableix molts dels elements clàssics del film noir, com el detectiu cínic i els diàlegs afilats. Un altre clàssic és Sunset Boulevard (1950), que barreja el film noir amb una crítica a la decadència de Hollywood.

L’era dels blockbusters i el cinema comercial

1980-2000

Amb l’aparició d’efectes especials més sofisticats i pressupostos més grans, Hollywood va desenvolupar el concepte de blockbuster, pel·lícules espectaculars destinades a un públic massiu. Star Wars (1977) va revolucionar el cinema amb l’ús d’efectes especials avançats i una narrativa inspirada en el mite del viatge de l’heroi. E.T. (1982), de Steven Spielberg, combina emoció i fantasia en una història sobre l’amistat entre un nen i un extraterrestre. Jurassic Park (1993) va ser pionera en l’ús de CGI per donar vida als dinosaures, mentre que Titanic (1997) va destacar per la seva espectacularitat i la combinació de drama i romanç.

Postmodernisme i cinema digital

2000-

El cinema contemporani combina influències de tots els moviments anteriors, barrejant gèneres i experimentant amb noves formes de narrativa. La tecnologia digital ha permès explorar nous mons visuals. Inception (2010), de Christopher Nolan, juga amb la percepció del temps i la realitat. Mad Max: Fury Road (2015) revitalitza el cinema d’acció amb una estètica visual impactant. Blade Runner 2049 (2017) és una obra mestra de la ciència-ficció amb una fotografia i ambientació espectaculars. Aquests moviments han deixat una empremta inesborrable en la història del cinema, influenciant generacions de cineastes i espectadors.

La Nouvelle Vague francesa

1950-70

Aquest moviment va ser impulsat per crítics de cinema que es van convertir en cineastes, com Jean-Luc Godard i François Truffaut. Es caracteritza per l’ús de càmera en mà, diàlegs improvisats i una narrativa fragmentada que trenca amb les convencions clàssiques. À bout de souffle (1960), de Godard, és una obra trencadora que empra salts de seqüència per accelerar el ritme narratiu. Jules et Jim (1962), de Truffaut, explora les relacions amoroses amb una sensibilitat innovadora. També destaquen Hiroshima mon amour (1959), d’Alain Resnais, amb el seu ús de la memòria i el temps, i Cléo de 5 à 7 (1962), d’Agnès Varda, que ofereix un retrat íntim d’una dona que espera notícies mèdiques.

El cinema soviètic i el muntatge

1920-30

El cinema soviètic va revolucionar la narrativa cinematogràfica amb l’ús innovador del muntatge, que consistia en la juxtaposició d’imatges per generar emoció i significat. Eisenstein va desenvolupar la teoria del muntatge d’atraccions, basada en la creació d’un impacte psicològic en l’espectador a través del contrast d’imatges. El cuirassat Potemkin (1925) és un clar exemple d’aquesta tècnica, especialment a l’escena de l’escala d’Odessa, on el ritme de muntatge intensifica la brutalitat de la repressió tsarista. L'home de la càmera (1929), de Dziga Vertov, porta aquesta experimentació més enllà, creant un collage visual que mostra la vida urbana mitjançant tècniques com exposicions múltiples i càmera lenta. També cal destacar Octubre (1928), que utilitza el muntatge per simbolitzar la Revolució Russa, i La mare (1926), una obra mestra del realisme socialista.