REASONS LIST

Metodologies per a l’acció pràctica en diferents contextos

11

Aula Inversa

10

Gamificació

Treball per projectes

Mètodes per a l'entrenament i el desenvolupament d'habilitats operatives

Mètodes per al desenvolupament personal

Aprenentatge basat en problemes

Aprenentatge cooperatiu

Mètodes inductius

Mètodes de flexibilitat cognitiva i canvi conceptual

Mètodes instructius

Ordenades de més a menys útil

11

Metodologies útils per a ensenyar i aprendre filosofia

Es tracta dels mètodes aplicables per ajudar els alumnes a desenvolupar les habilitats operatives (les quals han d’interpretar-se en sentit pràctic i i no simplement com habilitats motrius). Parlem doncs d’habilitats pràctiques i aplicades que requereixen de l’acció. Aquests metodes tenen present la importància d’educar no només en l’aprenentatge de certa habilitat sinó comprendren el procés, el perquè i també la finalitat. Dins d’aquest gran grup, podem distingir dos subgrups: la demostració i i l’exercitació i la simulació. En el primer cas, pren molt pes el modelatge. És a dir, el docent mostra com fer certa acció i acompanya els alumnes en el seu assoliment. En l’exercitació el docent exerceix com a guia en els processos de pràctica. En el cas de la simulació, l’autora especifica que hi ha simulacions virtuals, amb instruments o escèniques. Un exemple vinculat a la demostració podria ser el següent: el professor vol ensenyar la importància del llenguatge no verbal en una exposició oral, amb la finalitat que els alumnes puguin fer ells mateixos una exposició del TR de la millor manera possible. S’organitza una sessió en què els alumnes han d’observar els seus gestos i expressió corporal en una breu presentació; després es reflexiona sobre això conjuntameny. Un exemple d’exercitació podria ser ajudar els alumnes, donant guies i pautes, i també correccions continuades, en els aspectes formals d’un text (com es fa la bibliografia, com se cita en APA7…). Un exemple de simulació podria ser simular que estem fent una prova de les PAU i puntuem i avaluaem els alumnes amb els criteris i pautes de la selectivitat (l’instrument seria la prova de PAU simulada). D’aquesta manera poden tenir una orientació de com es aquesta prova i podem millorar en les coses que hem fallat, tot comentant-les en grup. Hem decidit col·locar aquest grup de mètodes en una posició força central, pel fet que considerem que les habilitats operatives són necessàries i transversals en relació amb moltes activitats que es duen a terme a les matèries de filosofia. Tant la demostració com l’exercitació seran presents al llarg dels cursos en moltes situacions diverses.

Mètodes per a l’entrenament i el desenvolupament d’habilitats operatives

Quan seguim aquesta metodologia, els alumnes entren en un procès en el qual l'assimilació de coneixements no prové de la memorització de dades, sino que els continguts son generats pels aprenents mateixos com a resultat d'una activitat cognitiva guiada. El procès comença amb l'exposició dels alumnes a instàncies particulars que comparteixen un punt en comú, que pot ser un cert concepte a construir, una regla a inferir o un cert principi a copsar. A partir d'aquí, debem guiar els alumnes amb l'objectiu que aquest arribin a extreure els continguts que volem transmetre ells mateixos. D'aquesta manera, no només estem comunicant una certa informació, sino que estem ensenyant també el propi mètode de pensament que estructura l'activitat. El rol del professor, doncs, és actuar com guia i organitzador del procès educatiu, i no com font única de la informació. A part del mètode inductiu bàsic, que queda descrit en el pàrraf anterior, trobem dues modalitats específiques emmarcades en aquesta metodologia. La primera és el mètode de construcció de conceptes, en el qual les instàncies particulars presentades als alumnes son escollides pel docent amb l'objectiu d'arribar a un resultat molt concret. Aquí busquem treballar especialment la capacitat d'anàlisi i síntesi de l'alumnat. En segon lloc, trobem el mètode d'investigació didàctica, que es basa en el processament actiu de les informacions a partir de modes de pensament sistemàtics per gestionar la informació de forma eficaç. Aquest tipus de metodologia posa més èmfasi en l'aprenentatge de sistemes destinats a l'obtenció d'informació. L'aplicabilitat d'aquest tipus de metodologies a l'ensenyament filosòfic és problemàtica, ja que el mètode inductiu forma ell mateix part de la història de la filosofia i dels continguts a transmetre als alumnes. El podem fer servir, com a exercici, per mostrar com certs filòsofs arriben a desenvolupar les seves tesis. Emperò, hem de considerar que la transmissió de conceptes filosòfics a les aules passa sempre per l'explicació de com un cert pensament filosòfic arriba a obtenir aquell concepte. Així, per exemple, podríem intentar reproduir a l'aula el procès argumentatiu d'Aristòtil en l'Ètica a Nicòmac per trobar la definició de felicitat, o certs fragments de diàlegs platònics on es busca una definició a través de casos concrets. Però si volem ensenyar les categories kantianes o el sistema spinozista, aquesta metodologia seria directament contraproductiva.

Mètodes inductius

Aprenentatge basat en problemes

En aquest tipus de metodologia es busca que l’alumne pugui resoldre problemes pràctics vinculats a contextos diferents. Es parteix del problema concret i no es busca l’assimilació d’uns sabers, sinó el desplegament d’habilitats i l’adquisició d’eines per trobar alternatives. Dins d’aquest gran conjunt, podem distingir: estudi de cas, solució de problemes, problematització, per projectes i models tutorials. Un exemple d’estudi de cas seria el que hem fet a l’assignatura de sociologia del màster. Partir d’un cas descrit, d’una situació d’un alumne i del seu context. Des d’aquí cal analitzar la situació amb eines de la sociologia i plantejar una resposta al cas. Un exemple de solució de problemes podria ser el cas que arriba en un CEA. Els professionals d’un centre de salut mental fan arribar a un CEA un problema d’una persona concreta que cal reflexionar des d’una perspectiva ètica i trobar-hi una recomanació. Pel que fa a l’exemple de problematització, podríem partir d’una situació que no desperti cap inquietud d’entrada als alumnes i plantejar preguntes que els facin veure-la des d’altres perspectives i també analitzar-la des de diferents punts de vista o llenguatges com l’art. Un exemple de projectes podria ser l’elaboració en grup i cooperativament d’un projecte per donar la benvinguda als alumnes nouvinguts que entren en matrícula oberta, des d’una perspectiva filosòfica. Un exemple de model tutorial podria ser el seguiment que fa el docent al llarg de la resolució de problemes i anàlisi a partir d’eines de la filosofia. Acompanyar l’alumne en la reflexió i incorporació significativa d’allò que aprèn. Segons com entenguem l’aprenentatge basat en problemes creiem que aquest mètode podria no ser considerat prou idoni per ensenyar filosofia. En formació professionalitzadora on es requereix trobar solucions precises per a certes necessitats, l’Aprenentatge basat en problemes pot ser útil. Emperò, quan estem treballant filosofia la resolució de problemes ètics, per exemple, no es pot mirar des de l’òptica de resolucions definitives. Sempre i quan no s’entengui la resolució, o la recerca d’alternatives des d’aquesta mirada tancada, creiem que l’aprenentatge basat en problemes pot ser molt útil per despertar als alumnes la inquietud per la filosofia i la presa de consciència del fet que no és una disciplina allunyada de la realitat i de les necessitats quotidianes.

Justificació de la seva posició

Un exemple de situació a desenvolupar podria partir de qualsevol dilema ètic o polític en què un personatge hagi de decidir què fer davant d'una situació incerta: verbigràcia, una dona de pell negra que conviu amb el racisme i ha de decidir si tolerar un determinat comentari o si enfrontar-se'n.

Metodologies per a l'acció pràctica en diferents contextos

Es tracta d'un tipus de metodologies que aborda els coneixements com a mitjans per a resoldre un determinat problema o dilema concret. L'estudiant pot aprofitar la proximitat inherent a aquesta mena de metodologies per a posar-se més fàcilment en un context quotidià i valorar les eines de què disposa tot connectant els sabers filosòfics. En aquest cas, el docent esdevé una guia que acompanya a l'estudiant, però és el segon qui fa emergir/descobreix els sabers.

Justificació de la seva posició

Exemples

Aquest sistema o forma d'aprenentatge és un sistema o forma d'aprenentatge segons el qual els estudiants aprenen de forma autònoma i sota la supervisió del docent. Destaca pel fet que no s'imparteixen classes magistrals abans que l'alumne ho hagi treballat pel seu compte. D'aquesta manera, es redueix la distància entre el que es coneix i el que es parla a l'aula. Els alumnes han de veure vídeos de contingut educatiu a casa seva per, després, realitzar les activitats que es plantegin a l'aula amb el suport del professor.

Aula Inversa o Invertida

Justificació de la seva posició

Exemples

GAMIFICACIÓ

Tal i com apunta Oriol Ripoll, la gamificació és fer viure com una experiència de joc una activitat que no ho és. La implementació d'elements lúdics en contextos aliens al joc permet que els alumnes es vinculin més entre ells, que modifiquin el seu comportament o que adquireixin uns determinats sabers. L'objectiu és motivar un aprenentatge actiu i implicar els estudiants en la resolució de problemes per tal d'assolir uns objectius d'aprenentatge específics. L'objectiu principal és millorar el rendiment acadèmic dels estudiants a partir de fomentar la seva motivació des d'una perspectiva lúdica. La gamificació va més enllà d'introduir jocs a l'aula, és a dir, el mer fet de fer un quiz de Kahoot! com una cosa puntual, no fa que s'estigui practicant una docència gamificada.

L'APRENENTATGE COOPERATIU

Aquesta metodologia didàctica es basa en l'ús d’equips reduïts d’alumnes, que solen anar de 3 a 5 persones per tal de fomentar la interacció entre aquestes. Es presenta com una manera d'aprendre tot tipus de continguts i, al mateix temps, com un mètode per augmentar habilitats com l'empatia, el diàleg i la coordinació. El treball en equips, com aforma d'organització, es veurà complementat per tasques i projectes que els alumnes hauran de realitzar. El rol del docent serà transmetre els sabers necessaris per a la realització d'aquestes activitats i com a guia del grup durant la seva realització. Aquesta metologia és aplicable a l'ensenyament filosòfic, però es pot veure limitada en la seva utilitat pels contiguts específics a la matèria. Quan traballem qüestions d'ètica i política, per exemple, és relativament fàcil dividir l'aula en grups i fer activitats lligades a situacions d'aprenentatge, debats intergrupals o diàlegs entre "grups d'experts". En aquest àmbit, la comunicació, l'entesa i la capacitat cooperativa son tan mitjans com fins de l'activitat. Tanmateix, si els sabers que busquem transmetre provenen de camps com la metafísica o la teoria del coneixement, l'efectivitat d'aquesta metodologia és més reduïda perquè, en aquests àmbits, es necessita una comprensió dels conceptes filosòfics que el treball en equip entre alumnes no és capaç de donar-nos. Un bon exemple d'aprenentatge cooperatiu és la resolució de dilemes ètics a partir de situacions hipotètiques o reals,. També podem utilitzar aquest mètode per crear diferents grups de debat amb posicions contràries prèviament examinades.

Justificació de la seva posició

Exemples

Aquest mètode se centra en l'aprenentatge a partir de la creació d'un pla d’acció, en el qual s’avaluen i es trien diverses opcions. Integra teoria i acció. Es duu a terme de forma grupal, així que promou tant la col·laboració com l’autonomia dels alumnes en el procés d’aprenentatge. Permet la comprensió de qüestions complexes.

Treball per projectes

Aquesta metodologia busca ensenyar a partir d'una reflexió que es genera a través de la interacció i l'intercanvi d'idees amb els altres. Això serveix tant per analitzar les pròpies opinions personals i coneixements previs sobre una qüestió, com per contrastar diferents perspectives. Hi ha dues metologies específiques dins d'aquest grup. La primera és el diàleg reflexiu. En aquest, partim d'una pregunta significativa, que desperti la curiositat i motivi als alumnes a cercar respostes. A partir d'aquí, el docent es converteix en guia i moderador d'una conversació estructurada en la qual l'alumnat exposa les seves creences i opinions més o menys justificades. Això es fa proposant noves preguntes que permetin als alumnes aprofundir en diferents aspectes relacionats a la qüestió inicial. La segona modalitat d'aquesta metodologia s'anomena canvi conceptual. En aquest cas, el punt que inicia la discussió entre els alumnes no es presenta sota la forma d'una pregunta, sino que els hi presentem un conflicte com a lloc de partida. Això porta de manera orgànica a un debat en el qual es confronten punts de vista diferents o oposats. Una vegada més, aquí la tasca del professor és moderar i guiar la discussió que s'estableix entre els membres de l'aula. Aquesta metodologia pot ser bastant útil pels ensenyants de filosofia. És especialment adequada per conèixer quines son les idees prèvies que els alumnes tenen sobre un cert tema, o quina és la seva postura devant un cert dilema filosòfic, sigui aquest de caire pràctic o teòric. Al mateix temps, aquest exercici és una bona manera de mostrar com d'efectives i/o vàlides son les diferents maneres d'argumentar. Un bon exemple d'això seria la recreació d'un diàleg socràtic, en el qual el professor gestiona la discussió a través de preguntes que permeten als alumnes aprofundir en la qüestió inicial. Malgrat això, totes dues modalitats d'aquesta metodologia pateixen una mateixa manca: el fet que l'aprofundiment conceptual necessari per establir un diàleg pròpiament filosòfic requereix uns coneixements previs que pot resultar incòmode donar mentre es desenvolupa una conversació.

Mètodes de flexibilitat cognitiva i canvi conceptual

Mètodes pel desenvolupament personal

Aquest conjunt de mètodes pretén ajudar a treballar amb l’alumnat el seu propi desenvolupament personal, com ara l’autoconeixement, l’autoconfiança i l’autoestima. És a dir, es tracta de fomentar l’autonomia de l’alumne des de la confiança i el vincle. L’article de Davini distingeix els mètodes basats en fortaleses, en fixació de metes i de motivació i canvi. En aquests mètodes són una base fonamental per a l’aprenentatge significatiu que han d’estar presents en tota tasca docent de cada assignatura. No considerem que serveixin propiament per transmetre sabers específics de la matèria de filosofia, però són igualment molt rellevants. Tots els docents, independentment de la matèria han de saber aquests coneixements metodològics. L’adolescència és una etapa molt important on l’autoestima i la cura emocional dels alumnes és cabdal. Un exemple d’aplicació d’aquests mètodes podria ser el fet de no estigmatitzar un alumne que ha estat expulsat diversos cops i que ha tingut molts conflictes. Podem intentar potenciar allò amb què té més habilitats i se sent més segur. Cal reforçar l’autoestima de l’alumnat.

Justificació de la seva posició

Un exemple qualsevol podria consistir en la realització de dues lliçons semimagistrals: una primera lliçó en què el docent expliqui amb detall, coherència i ordre tres posicions filosòfiques (dogmatisme, escepticisme i probabilisme) i una segona lliçó en la qual es faci una breu lectura i un posterior debat en grup (els integrants podrien fer un joc de rol, també, i haver de personificar cadascuna de les posicions tractades).

Metodologies instructives

Es tracta d'un tipus de metodologies bastant properes a la manera acadèmica i tradicional d'ensenyar filosofia. Existeixen diferents subtipus, però tots tenen en comú la transmissió directa d'informació organitzada i coherent per part del professor als alumnes (en el cas dels seminaris de lectura i debat, el rol docent és d'ajudant i impulsor del debat). Igualment, es busca una participació activa de l'alumnat que faciliti l'assoliment d'un aprenentatge significatiu: de tal manera que els estudiants relacionin els sabers adquirits amb els previs (experiència) i treballin la seva autonomia després de ser guiats pel docent.