Simposi censura

Xavier Hernàndez i GarciaUniversitat de ValènciaSimposi Censura i Exili. Les reescriptures de la dictadura franquista València, 2024

raimonde joan fuster

Les dues edicions (1964 i 1988) de

• Pere Puig Quintana, advocat i activista catalanista.
• Crea Benèfica Minerva el 1943 amb Fèlix Millet.
• Cultural Minerva ajuda els escriptors catalans que havien tornat de l'exili.
• Davant del distanciament de Millet del projecte, Francesc d’Assís Ripoll anima Puig a fundar Alcides.
• Albert Manent: L'objectiu era «publicar allò que no feien d’altres editorials i sobretot, mitjançant una divulgació de qualitat, eixamplar la base del públic en català».

L'editorial Alcides (1961-1965)

.01

• PRIMERA SÈRIE: 1. Sagarra, per J. M. Espinas; 2. Kubala, per M. I. Escofet; 3. Rivel, per S. Gasch.
• SEGONA SÈRIE: 4. Clavé, un solitari, per F. Canyameres; 5. Victòria dels Àngels, per A. Llopis; 6. Enric Borràs, per J. M. Poblet.
• TERCERA SÈRIE: 7. Víctor Català, per Josep Miracle; 8. Josep M. Pi Sunyer, per Joaquim de Camps i Arboix; 9. Raquel Meller, per J. M. Lladó Figueres.
• QUARTA SÈRIE: 10. Carles Riba, per Albert Manent; 11. Margarida Xirgu, per Domènec Guansé; 12. Joan Miró, per Sebastià Gasch.
• CINQUENA SÈRIE: 13. A. Pedro Pons, per Gonçal Lloveras; 14. Pompeu Fabra, per Domènec Guansé; 15. Josep Carner, per Pere Calders.
• SISENA SÈRIE: 16. Raimon, per Joan Fuster; 17. Joan Capri, per Josep M. Poblet; 18. Picasso, per Josep Palau-Fabre.
• Seguiran: Eduard Toldrà, Samitier, Ferran Casablancas, Francesc Pujols, Francesc de B. Moll, Cambó, Xavier Cugat, etc.

Les «Biografies populars»

.02

• El 10% de la venda de cada exemplar, 40 pessetes.
• Un avançament de l'import de 1.000 exemplars de l'obra (4.000 pessetes).
• Entrega a finals de gener de 1964.
• Presentació el 23 d'abril, Sant Jordi.

Les condicions

• Diverses vegades m’he atrevit a demanar-vos una biografia per la nostra col·lecció de Biografies Populars, sobre un personatge d’actualitat del País, per tal de publicar-ho. Avui em permeto reiterar-vos el prec. Per altre cantó us voldria demanar la vostra opinió i un nom concret en cas que ho cregueu oportú, per tal de fer la biografia de Raimon. Crec que malgrat la seva jovenesa, encaixa per la seva personalitat, dins l’esperit i finalitat de la col·lecció (carta del 30 d'octubre de 1963).

• Respecte a les vostres cordials, realistes i divertides reflexions sobre les tarifes d’Alcides —aquesta modesta empresa espiritual i en aquest cas això no és un tòpic, ni una excusa de burgès farisaic... Vós sabeu però el que representa fer només llibres catalans, com és el nostre fat. A pesar de les corrents eufòriques dels patriotes, això vol dir, tenint èxits, anar fent la viu-viu (carta del 13 de gener de 1964).

L'encàrrec de Pere Puig Quintana

.03

• Carta a Raimon de l'1 de febrer de 1964
• Els d’Alcides volen llençar el llibre per Sant Jordi (abril), i abans han de passar-lo per censura i tot. No sé com s’ho apanyaran. La censura torna a estar furiosa. Ara m’acaben de «tombar» un llibre sencer.

• Entrevista de 1975 amb Antonio Beneyto
• Cierto que las oficinas de Fraga dieron luz verde a Nosaltres els valencians, pero fue un descuido. […] No pudimos pasar, teóricamente, de una segunda edición. [...] A raíz de la publicación de El País Valenciano se desencadenó una polémica grotesca. […] Si a eso añado un libro de versos degollado, y una Agenda pública, que se convirtió, con los recortes, en Causar-se d’esperar... Y más cosas, muchas más... (1975: 225)

Fuster en el punt de mira

.04

Ets imbècil, si penses que no sóc capaç d’apreciar el «valor» del «Raimon» sense comparar-lo a Shakespeare o a Paul Valéry. Tot, en aquesta vida (i en l’altra, segons la teologia) té el seu «lloc»: el «Raimon» i el Dant. No veig per què hagen de confondre’s les coses (carta de l'1 de febrer de 1964).

La resposta de Fuster

• La biografia no tenia com a objectiu descriure la curta vida del cantant, sinó projectar-lo com a símbol nacional.
• Fuster accepta l’encàrrec per la «innegable transcendència» del cantant malgrat les seues «eixutes i cansades capacitats literàries» (Fuster 1964: 59).
• Alcides justifica l’elecció al·ludint al «signe del seu cant i la consciència que ha demostrat el nostre públic a seguir-lo» (Fuster 1964: 5).
• Carta de Raimon a Fuster (30 de gener de 1964).
• «Potser és inútil tota la meua lluita, potser sóc jo l’inútil i per necessitat s’ha fet de mi una cosa per a la qual no tinc “pasta”»
• «Així de sobte, he pensat que el teu nom de crític es veuria compromès al jutjar la meua merda de lletres de cançons que tenen una ressemblança amb allò que vosaltres en dieu poesia»

Les inseguretats de Raimon

.05

• Domingo Valls Taberner demana l’autorització del llibre el 19 de febrer.
• El 9 de març, el lector 26, F. Aguirre, presenta l'informe:
• La obra es la biografía de un cantor valenciano llamado Raimon natural de Játiva, contemporáneo cuyo mérito principal es que canta sus canciones en valenciano, sigue un breve comentario a las canciones compuestas, letras y música por el artista. La obra es regionalista y defiende el uso del catalán como lengua vernácula en Valencia, véase pág. 48, pero no me parece separatista por lo que creo que se puede permitir su publicación.

• Francisco Aguirre Cuervo, canonge de la catedral d’Oviedo i catedràtic de sagrades escriptures, grec bíblic i hebreu. Censor d'autors com Joaquim Carbó, Rafael Azcona, Alfonso Grosso o Dolores Medio.

La intervenció de la censura

.06

• El 10 de març, el llibre passa a mans del lector Félix Ros, escriptor falangista.

• Mucho cuidado, con Joan Fuster. Si existía el problema catalán, este caballerete está INVENTANDO el —inexistentísimo— problema valenciano (?). Y, con un Joan Fuster en cada región, si no la disgregación de España, sí se produciría, al menos, un estado de malestar absolutamente combatible DESDE AHORA. En pos de sus «altos ideales», el cernidísimo, hermético, intelectual que es Fuster (de la generación por los 40, imagino), no tiene inconveniente en escribir la «biografia» (!!!) de un muchacho de 23 años, ganador del último premio de la «Canción Mediterránea» en Barcelona, con una canción en catalán. Naturalmente, hay tanta intención —mala, separatista intención— en este folleto, por otra parte excelentemente escrito, que, pese a la aparente inocuidad del tema, me he visto obligado a múltiples tachaduras, amén —desde luego— a la supresión del final, absolutamente intolerable. Resumen: que se publique tan mutilado casi como el ¡Inexistente! españolismo de su autor…

L'informe de Ros

.07

• Pàgines assenyalades: 10, 11, 13, 15, 17, 22, 25, 32, 33, 35, 36, 46, 47, 48, 54, 68, 69, 70 i 71
• P. 10: Estudiava Dret amb una vocació bastant borrosa, i més que no a les assignatures, aplicava habilitat i tossuderia a aconseguir que els seus coetanis d'aula fossin sensibles i decidits de cara a certs problemes civils. Utilitzo eufemismes és clar.
• P. 11: En aquests anys de tètrica indolència col·lectiva, els «aplecs de la Joventut», modestíssims, han suposat, al sud de l'Ebre, l'única manifestació espontània i natural d'efervescència comunitària que els historiadors de demà podran registrar. El darrer «aplec» s'intentava a Bocairent, en la tardor del 63, però la guàrdia civil va interceptar-lo.

Les supressions

.08

• P. 17: Al cap de quatre dies era un dels més sol·licitats a les emissores locals. De moment, però, i per fosques motivacions anecdòtiques, la presència de «Raimon» davant del públic de València va ser restringida o bloquejada.
• La tardança va tenir el seu premi: no podia haver-s'hi concentrat més gent, ni més fervor, ni més resolució. Quan atacava l'última estrofa de «Diguem-no!» —«Hem vist tancats a la presó...» no el van deixar acabar: la fúria dels aplaudiments, torrencial i desafiadora, demostrava que també ací havia estat «esperat». I potser ací més que enlloc.

• P. 13: Lluís Serrahima portava un cartipàs amb les lletres, i em feia seguir el text de les cançons. En cantaren moltes. Cantaren la «Lletania» i tot, la famosa i clandestina «Lletania», tan mordaç.
• P. 15: Pelegero cantava ja des d'un escenari. Hi vaig fer tard, i em vaig perdre la millor part de la funció, l'única que políticament valia la pena de presenciar: la durada de les ovacions.

Les supressions

.09

• P. 22: Quan esclatà l’alçament militar del 36, i Xàtiva entrà en una fase d’experiment socialitzador a l'abric de la revolta proletària, la fusteria de Pelegero fou objecte d'una «incautació» en tota la regla.
• El censor proposa «la Guerra» i «de caos».
• Una estada a la presó, i una altra. I una tercera. Millor dit: la tercera queda enervada en el moment de la detenció, perquè el funcionari que havia de rebre el pres, es negà a admetre’l, ja que no considerava excessivament «legal» l’afer. En el desgavell que llavors envaïa el país —país conquistat—, l’incident era possible: a les operacions judicials, codi en mà, justificades o no, se n’afegien d’altres, d'instigació privada i mòbil ressentit. Josep Pelegero es passà uns mesos entre reixes. Mentrestant la fusteria acabava de ser desmantellada.

Modificacions

.10

• P. 33: Però Felip II va implantar un cordó sanitari a la ratlla de França: el rei no volia que els seus súbdits es contaminessin d'heretgies i la transfusió acadèmica amb Europa va quedar suspesa. [...]
• hi ha una tradició d'«impermeabilitat» obtusa i sostinguda. El proteccionisme «moral» filipí continuà vigent, ja que no per disposició de les lleis, si per la desídia i la indiferència dels interessats.
• El to de la vida universitària peninsular havia de ser, per tant, i fou, d'una buidor aclaparadora —a dreta i a esquerra.

• P. 25: En l'Institut arribaren a muntar El Gran Teatro del Mundo, aquella insuportable llauna teològica de don Pedro Calderón de la Barca, i ell s'encarregà del personatge de «El Autor».
• P. 32: D’ençà que Felip II hagué decretat allò que el nostre sapientíssim Joan Reglà ha anomenat «la impermeabilització d'Espanya» la població intel·lectual cispireanica rarament ha creuat la frontera en nombre apreciable.

Censura estètica i històrica

.11

• P. 46: Allà es parlava de «poble», amb tota la càrrega equívoca del mot, però amb una decisió inequívoca de simpatia i de reivindicació. I si la llibertat i la dignitat de l’home eren alguna cosa més que retòrica buida, havien de referir-se també a uns drets conculcats, a unes injustícies òbvies, a unes voluntats sufocades, que tenien la llengua com a víctima sistemàtica.

• P. 35: El rigor castrense de Ronda no li agradà gens. Havia de marcar el pas, fer gimnàstica, maniobrar veloçment el mosquetó, ser conscient dels seus deures envers la Pàtria. Li demanaven massa coses. I a Ronda feia molta calor i hi havia —també— molts andalusos.
• P. 36: «Raimon» cantava en català, i la gent —la seva gent— s'agradava de les seves cançons: el fet podia tenir llargues i fructuoses repercussions. Si més no, prometia ser un factor fertilíssim de propaganda de la llengua, de reivindicació i d'afirmació de la llengua, en uns moments difícils. Un no català potser no ho comprendrà, però era —i és— així. Pelegero ho veia clar.

Censura militar i contra la llengua

.12

• P. 48: A València, en canvi, les coses no rutllaven tan bé. El 1963 havia estat un any de crispacions polèmiques, entre nosaltres —entre «nosaltres» i «els altres», millor dit—. El cavall de batalla era la «catalanitat» del País Valencià, tema d’espesses complicacions civils, en la discussió del qual una de les parts —la que té la paella pel mànec— no s’avingué a acatar les «regles del joc». I «Raimon», pel simple fet de cantar en la llengua autòctona, es feia suspecte de Déu sap quins crims: una certa premsa el silencià o li regatejà el comentari i l’encoratjament, i el cantant de Xàtiva hagué de patir unes interdiccions doloroses que un dia caldrà airejar. Les seves cançons esdevenien provocatives, sembla. Durant uns mesos, els contactes de «Raimon» amb el públic de la seva terra van quedar reduïts a unes poques actuacions privades. El 8 de maig, però, a la casa de Catalunya de València [...]

Sobre l'anticatalanisme a València

.13

• P. 53-54: La conclusió salta a la vista: «Raimon» és el català que més s’ha fet escoltar en els últims temps —que més s’ha fet escoltar, no ho oblidem, en català. En una situació com la nostra, de silenci forçat, d’impotència rabiosa, d’inermitat, la seva veu i la seva guitarra supleixen moltes coses. Avui que el tenim, que tenim «Raimon», sabem que sense ell seríem més muts del que ens condemnen a ser.
• Les seves cançons naixen d’on ell ha nascut: d’un poble valencià —del poble valencià—. Per als qui veiem en la «idea» d’uns Països Catalans units i definits la premissa de qualsevol solució —solució «desalienadora»— dels nostres problemes col·lectius, el seu origen xativenc és un fet que hi compta molt. Representa una corroboració esclatant d’unes voluntats i d’unes necessitats que vibren en l’ambient.

La intervenció d'un nou censor

.14

L'anàlisi de les cançons: un final «intolerable»

.15

• Ros es deixa sense ratllar alguns fragments políticament compromesos de l'obra:
• En el seu nivell, que és el d'una autèntica i fèrtil popularitat, ha realitzat, realitza i sobretot pot realitzar una extraordinària tasca de consolidació idiomàtica i de presa de consciència. En injectar-se no sols a la campanya per la «nova cançó», sinó a tot el conjunt d’esforços resistents i constructius que hi ha en marxa (1964: 60).
• Tampoc elimina totes les referències a «Diguem no!» ni a la censura:
• L'homenatge que, per fi, li dedicaren al Teatre Principal demostrava, amb la seva aglomeració avalotada, que els valencians també responien —i que també deien «no!». L'homenatge del Principal posava en evidència que, malgrat tot, la comunió de «Raimon» amb els seus, amb el seu poble, s'havia produït. Ni l'endemà, ni l'endemà passat, els diaris no en van dir res. No calia, però (1964: 54).

Negligències del censor?

.16

• La biografia de Josep Carner, per Pere Calders, també és durament censurada.
• El Llibre de l'any 1963 és completament prohibit. Després d'un recurs, es publicarà amb molts passatges suprimits.

La censura contra Alcides

• Carta a Joaquim Maluquer, l'11 de març
• El Raimon de l'Alcides encara està pendent de censura, i temo que el llapis vermell dictatorial hi faci estralls. Però, és clar, una «biografia» del tenor, si no venia ben condimentada d'insinuacions polítiques, ¿quin interès podia tenir? En fi... (Fuster 2005: 34-35)

• Carta de Francesc Vallverdú, el 22 d'abril
• Lamento comunicar-te que el teu RAIMON ens l'han tornat de censura fet un sant llàtzer. T'enviem les galerades perquè puguis comprovar els «criteris» existents allà —alguns dels quals ben «encertats» com podràs veure.
• Un cop pesats els avantatges i els inconvenients, l'Editorial creu que el més interessant és que el llibre surti així mateix: substancialment segueix dient el mateix, i fort.

Un Raimon «afònic»

.17

Estic consternat per l'incident del «Raimon». Si se us acut alguna solució digna, digueu-m'ho, i miraríem d'arreglar-ho. Dóna la casualitat, també, que el personatge biografiat és ara a Itàlia o no sé on: potser discutint la qüestió amb ell hauríem pogut suggerir-vos alguna cosa.

Una solució digna?

• Realment és lamentable l’estat en què els censors han deixat el «Raimon». Algunes de les supressions resulten literalment grotesques, com les referències a Calderón i a Felip II. D’altres potser són una mica més «comprensibles» des del punt de vista oficial, però de tota manera en altres ocasions els funcionaris han estat més tolerants. En fi...
• Quant a la vostra proposició de llençar el llibre tal com l'han deixat els censors, mutilat i trist, jo m'hi resignaria, si no fos per un punt: les tres pàgines finals que, segons sembla, queden totalment suprimides. Sense aquesta petita apoteosi retòrica, el paper no té cap sentit. Per tant, és preferible deixar-ho córrer. [...]
• Alcides haurà perdut quartos en l'aventura, i jo hauré perdut el temps —quartos també, al capdavall— que vaig emprar a escriure el «Raimon». Ens repartirem com a bons germans la qualitat de víctima.

La resposta de Fuster

.18

• Fuster no substitueix «l’alçament militar del 36» per «la Guerra», sinó per «els fets del 36».
• Tampoc «una fase d’experiment socialitzador» per «una fase de caos», sinó per «una fase de la revolta proletària».

No s'accepten suggeriments

• Carta de Puig del 15 de maig:
• Us diré sense tremolar-me la mà, que la que proposeu de posar a la solapa interior la frase «paper incomplet» [...]. Si passa, passa, i ja veurem després. No crec que passi res, i si no lloat sia Déu
• S'afegeixen salts de paràgrafs on el fragment eliminat és llarg.
• Es canvien sintagmes per eufemismes: «em vaig perdre la millor part de la funció, l’única que [políticament] en cert sentit valia la pena de presenciar: la durada de les ovacions».
• «D’ençà que Felip II [...]» es canvia per «Del s. XVII ençà [...]».
• S'afegeixen punts suspensius en l'última frase autoritzada: «I "Raimon” diu “no!” a la mort...».

Solucions possibles

.19

• Fuster prompte començarà a rebre felicitacions pel seu treball com les de Maurici Serrahima, Pau Ginés, Santiago Ninet, Jaume Pla o Joan Argenté.

• El 20 de juny Josep Faulí en publicarà una ressenya al Diario de Barcelona.
• «Fuster hace a la vez biografía y sociología, y el simple relator de un fenómeno de categoría social no puede olvidar al crítico y, al final del libro, nos ofrece una sabrosa penetración en las letras, los temas y las maneras del inconfundible estilo de Raimon».
• Les crítiques remarcaran el valor de l'obra, malgrat la joventut del cantant, i l'anàlisi precisa que l'assagista fa de les cançons.

La immediata recepció

.20

Fuster només accepta l'encàrrec de Júcar Ediciones. El 1976, després de cinc anys de cartes en què l’editorial li reclama l’entrega, rebutjarà la proposta. El llibre serà finalment elaborat per Jaume Pomar i publicat el 1983.

Cinc anys sense entregar

• 13 de setembre de 1966, Josep Benet
• em sembla que ha arribat ja l’hora d’escriure un petit llibre que podria titular-se per exemple «Raimon, chanteur d’un peuple».
• 1 de març de 1971, Ramon Serrano (DOPESA)
• Por la presente me complace exponerte nuestro deseo de encargarte una semblanza biográfica de Raimon para nuestra nueva colección «Españoles Populares Contemporáneos» que vamos a iniciar próximamente.
• 1 d'octubre de 1971, Manuel Aragon Pariente (Júcar Ediciones)
• Su dirección me ha sido proporcionada por nuestro común amigo Manuel Vázquez Montalbán, quien me ha indicado le propusiera la confección de un trabajo sobre Raimon.

Noves propostes editorials

.21

• El llibre de què vam parlar amb en Raimon podria construir-se així:
• a) El text sencer de la «biografia». Te n’envio la fotocòpia. Com veuràs, els fragments suprimits per la censura de l’època (els distingiràs fàcilment de les simples correccions de proves) són d’una innocència notable. De tota manera, em fa gràcia restituir-los al seu lloc.
• b) En una segona part, els comentaris que he publicat en les solapes o els àlbums dels discos de Raimon. També te’n passo fotocòpies. No sé si en falta algun. Pregunta-li-ho, al mateix Raimon. Hi podries afegir l’article que va al final d’«Un país sense política» (Carta del 16 d'agost de 1987).

L'antologia de 1988

.22

• Carles-Jordi Guardiola triarà el títol i el prologuista, Josep M. Castellet.
• La primera versió de 1964 i la de 1988 no són del tot idèntiques
• Es mantenen solucions adoptades a causa de la censura:
• «em vaig perdre la millor part de la funció, l’única que en cert sentit valia la pena de presenciar: la durada de les ovacions».
• Algunes repeticions, potser, per error:
• «D’ençà que Felip II hagué decretat allò que el nostre sapientíssim Joan Reglà anomena "la impermeabilització d’Espanya”. Del segle XVII ençà la població intel·lectual rarament ha creuat la frontera [...]».

Reminiscències de la censura

.23

Xavier.Hernandez@uv.es

Gràcies perla vostra atenció

Alguna pregunta?