Sistema digestiu Margalida Pol

BOCA

FARINGE

ESÒFAG

ESTÓMAC

INTESTÍ PRIM

INTESTÍ GROS

GLANDULES SALIVALS

LLENGUA

DENTS

PERITONEU

PÀNCREAS

INTESTÍ GROS II

INTESTÍ PRIM II

FETGE I

FETGE II

FETGE I

És l’òrgan de major importància metabòlica del cos I el més gros, pesa 1.5 kg, aproximadament.Ocupa l’hipocondri drer, part de l’epigastri i de l’hipocondri esquerre. Està situat per davall el diafragma i sol estar cobert per les costelles. Es mou amb la respiració i també varia la seva posició amb qualsevol canvi postural que afecti al diafragma, ja que està enganxat a la paret abdominal anterior I a la cara inferior del diafragma mitjançant el lligament falciforme, que és un plec del peritoneu i que separa els dos lòbuls hepàtics, dret i esquerre.Presenta 4 cares:

• Anterior

• Posterior
• Diafragmàtica: llisa, amb forma de cúpula. S’amotlla a la concavitat del diafragma.

• Visceral: té moltes irregularitats. Es relaciona amb l’estómac, el duodè, la vesícula biliar i el colon. Hi trobem l’hili hepàtic, pel qual passa l’artèria hepàtica, la vena porta, els conductes hepàtics dret i esquerre i vasos limfàtics.

Els dos lòbuls hepàtics estan separats funcionalment. Cadascun reb el seu propi reg de l’artèria hepàtica i vena porta, i té el seu propi drenatge venós. El conducte hepàtic dret recull bilis de la meitat dreta del fetge i el conducte hepàtic esquerre la recull de la meitat esquerra. La distribució de vasos sanguinis també forma una base per dividir el fetge en segments hepàtics que són quirúrgicament significatius. ESTRUCTURA MICROSCÒPICA Està envoltat per una càpsula fibrosa, que a l’hili forma vaines fibroses al voltant de la vena porta, l’artèria hepàtica i els vasos limfàtics. El parènquima hepàtic està disposat en lobulets d’1 mm de diàmetre, aprox. Cada lobulet es compon de dobles làmines d’hepatocits, separades entre sí per una Xarxa de capil·lars, els sinusoides hepàtics, que tenen una capa endotelial incompleta, no tenen membrana basal, I algunes de les seves cèl·lules són macròfags (Cèl. De Küpffer). Degut a l’espai que hi ha entre les cèl·lules endotelials que revesteixen els sinusoides, tots els hepatocits estan en contacte directe amb el plasma, que ocupa l’espai de Disse (entre les cèl. Sinusoidals i els hepatocits). El fetge té un doble aport sanguini:

• 30% artèria hepàtica: neix a l’artèria aorta abdominal i transporta sang oxigenada caps als sinusoides hepàtics.

• 70% vena porta: es forma per darrera el coll del pàncrees i transporta sang amb els productes de la digestió dels carbohidrats, greixos i proteïnes des de l’intestí caps als sinusoides hepàtics. també recull sang de la melsa (amb restes de la destrucció d’hematies), pàncrees i vesícula biliar.

Els sinusoides, per tant, reben sang tant de branques de l’artèria hepàtica com de branques de la vena porta, i des dels sinusoides, els hepatocits recullen l’oxígen I els nutrients que necessiten així com altres productes amb els que treballen.

FETGE II

A la vegada, retornen els productes resultants del seumetabolisme i alguns productes de rebuig als sinusoides. Els hepatocits intervenen en el metabolisme de glúcids,lípids i proteïnes, eliminen de la sang productes de rebuiggenerats per altres teixits i els converteixen en compostsexcretables (orina o femta), transformen compostsbiològicament actius com fàrmacs, hormones o tòxics Isintetitzen la bilis. Tot això suposa una enorme quantitat de diferents reaccionsmetabòliques a les cèl·lules hepàtiques. Els sinusoides, a la vegada, porten la sang a la vena central de cada lòbul hepàtic, que desemboquen a la vena cava inferior i a la circulació general. La bilis és sintetitzada pels hepatocits i excretada als canalicles biliars situats entre hepatocits adjacents i sense entrar en contacte amb els sinusoides. A partir d’aquests canalicles es formen els conductes interlubulillars, que s’uneixen formant cada vegada conductes més grossos, fins a formar els conductes hepàtics dret i esquerre. SISTEMA BILIAR El sistema biliar és el sistema de canals I conductes que porta la bilis fins a l’intestí prim. Hi difereciem dues parts; una constituida per canalicles i conductets biliars que formen part de l’estructura microscòpica del fetge (via biliar intrahepàtica) i una altra que surt per l’hili hepàtic I connecta amb la vesícula biliar i el duodè (via biliar extrahepàtica). La via biliar extrahepàtica comença a cadascun dels conductes hepàtics, dret i esquerre, que recullen la bilis de la meitat corresponent del fetge i surten per l’hili. Després, els dos conductes hepàtics s’uneixen per formar el conducte hepàtic comú (4 cm), el qual s’uneix amb el conducte cístic, que ve de la vesícula biliar. Aquests dos, més tard s’uneixen per formar el conducte colèdoc (8-10 cm). El colèdoc baixa i passa per darrera de la primera porció del duodè i del cap del pàncrees. Durant aquest recorregut entra en contacte amb el conducte de Wirsung i desemboquen junts al duodè, a través de l’ampolla de Vater., on hi trobem l’esfínter d’Oddi, sobretot lligat al control del fluxe del suc pancreàtic cap al duodè. El flux de la bilis cap al duodè està controlat per l’esfínter del colèdoc situat a l’extrem distal del conducte biliar. Quan aquest esfínter es contreu, la bilis no pot entrar al duodè i fa refluxe pel colèdoc i el conducte cístic cap a la vesícula biliar, on s’emmagatzema. La vesícula biliar és un sac de parets fines amb forma de pera. Es troba a la cara visceral del fetge. Té una longitud de 7-10 cm, un diàmetre de 4 cm i una capacitat d’aproximadament 60 ml. Emmagatema la bilis secretada pel fetge en els intervals entre fases actives de la digestió i la concentra absorbint aigua i electròlits. El seu conducte de sortida és el conducte cístic, que s’uneix amb el conducte hepàtic comú per després formar el colèdoc. La mucosa del conducte cístic presenta un plec en espiral que el manté permanentment obert, de manera que la bilis pot passar a la vesícula biliar quan el colèdoc està tancat o pot passar al duodè quan la vesícula es contreu.

Esòfag

A la part superior de l’esòfag hi ha l’esfínter faringoesofàgic, entre la faringe i l’esòfag, Que tancat entre deglució i deglució, i per tant impedeix que l’aire entri a l’esòfag durant la inspiració. A l’extrem inferior hi ha l’esfínter gastroesofàgic, entre l’esòfag i l’estómac. La seva funció principal és impedir el refluxe del contingut gàstric cap a l’esòfag, ja que aquest és molt àcid i ric en enzims proteolítics que podríen fer malbé la mucosa esofàgica

Tub que condueix l’aliment des de la faringe a l’estómac i la seva longitud tota és d’aproximadament 25 cm. EPITELI ESOFÀGIC (MUCOSA): pla estratificat no queratinitzat. MUSCULATURA ESOFÀGICA: 1/3 superior és múscul estriat esquelètic, 1/3 mitj múscul estriat esquelètic i llis, 1/3 inferior musculatura llisa que continua amb les capes de múscul llis de l’estómac.

Dents

Estan implantades als alveòls dentaris de la mandíbula i dels maxil·lar superior.Hi ha dues denticions, en el cas dels humans:

• La temporal o de llet: 20 peces en total, 2 incisius centrals, 2 incisius laterals, 2 canins i 4 molars (per arcada). Comencen a aparèixer durant el 6è mes de vida i es completen a finals del 2n any.
• La definitiva: 32 peces en total, 2 incisius centrals, 2 incisius laterals, 2 canins, 4 premolars I 6 molars (per arcada). Comencen a erupcionar als 5-6 Anys i no es solen completar fins als 20 anys, aproximadament (extremers).

Les diferents peces dentals tenen les següents funcions:- Captura I sujecció de l’aliment (incisius I canins) - Divisió i separació d’una part de l’aliment, abans d’introduïr-lo a la boca (incisius Ic anins) - Mastegació o conversió de les peces més grosses en altres més petites (molars I premolars)

Intestí gros

· CONDUCTE ANAL: Porció terminal del tub digestiu. Es troba fora de la cavitat abdominal I en la unió recte-anus hi ha una transició brusca de l’epiteli de la mucosa intestinal que passa a ser pla estratificat no queratitnitzat, ja que és una zona més exposada a les abrasions. Té uns 4 cm de longitud, s’obre a l’exterior per un orifici anomenat anus i a n’aquest hi trobem dos esfínters, l’anal intern i l’anal extern. L’anal intern és un engrosament de la musculatura llisa circular del recte i envolta els 2/3 inferiors del conducte anal. És involuntari L’anal extern envolta el conducte anal I es superposa, en part, a l’esfínter intern. Està integrat en la musculatura estriada esquelètica del sòl de la pelvis. És un esfínter voluntari a partir dels 18 mesos d’edat, aproximadament.

A la làmina propia (mucosa) i a la submucosa del conducte anal hi trobem una Xarxa venosa (plexe hemorroidal) formada per l’anastomosi o connexió de venes rectals superiors, les quals van a drenar a la vena porta, i venes rectals medies i inferiors, que van a drenar a la vena cava inferior. Aquest plexe venós és clínicament important ja que el seu engrossament dona lloc a les morenes.

Llengua

Forma el sòl de la boca.Està formada per músculs esquelètics coberts per una mucosa amb un epiteli pla estratificat no queratinitzat. Té un tabic a la línia media que s’inserta a l’os hioides, la divideix en dues meitats, cadascuna de les quals té un conjunt idèntic de músculs intrínsecs (que s’originen i acaben en el teixit conjuntiu). Aquests músculs intrínsecs modifiquen la forma i el tamany de la llengua per a la parla i la deglució i els extrínsecs mouen la llengua de banda a banda i de dins cap a fora per acomodar els aliments durant la mastegació, formar el bol alimentari i transportar-lo cap a la part posterior de la boca per deglutir-lo.

Les cares superior, dorsal I laterals de la llengua estan recobertes per papil·les gustatives, a algunes de les quals hi ha receptors gustatius, mentre que a altres hi trobem receptors del tacte.A la mucosa de la llengua hi ha les glàndules linguals que secreten líquids serosos i mucosos que contenen l’enzim lipasa lingual, la qual actua damunt els greixos dels aliments.

BOCA

- Primera part del tub digestiu i està compartida amb l'aparell respi.- Està tapissada per la mucosa oral I està limitada per les galtes i els llavis. - Part superior (paladar dur + paladar tou) - També hi torobem l'uvula. - A cada banda del paladar tou hi ha dos músculs recoberts de replecs verticals de mucosa que formen l’istme de les fauces. És la porta de comunicació amb la faringe.

Entre els pilars, a cada banda, hi ha teixit limfoide, que constitueix les amígdales palatines (angines).

Glandules salivals

La salivació és el procés de secrecció de saliva per part de les glàndules salivals (humans 1L/dia).Es troben situades fora de les parets del tub digestiu, a la boca, I són estructures parells. Les més importants (majors) són: - Les paròtides (2): només formades per cèl·lules seroses que produeixen una solució aquosa, sense moc. Producció del 25% de la saliva total en condicions de repòs. Es troben per darrera la branca de la mandíbula i aboquen la seva secreció a través d’un conducte que desemboca a la galta (2n molar superior). Estan atravessades per l’artèria caròtida externa i el nervi facial. - Les sublinguals (2) I les submaxil·lars (2): formades per cèl·lules mucoses i seroses, ambdues situades per davall de la mucosa del sòl de la boca, on hi aboquen les seves secreccions a través de diferents conductes. Submandibulars 70% i sublinguals 5%.

La secreció serosa conté amilasa salival, un enzim que digereix el midó I la secreció mucosa conté mucoproteïnes que donen a la saliva certa consistència aferradissa i serveix per a lubricar. A més, la saliva, conté ions de sodi, clor, bicarbonat i potassi.

Intestí Prim

2-3. JEJÚ-ILI: Més de 4.5 m de longitud i ja que les seves característiques morfològiques i funcionals són semblants se’ls pot considerar com una sola unitat. Forma les anses de l’intestí prim, situades per davall del colon transvers i recobertes pel mesenteri, que les subjecta a la paret abdominal posterior. La desembocadura de l’ili al colon té lloc al ceg, a l’orifici iliocecal, a través del qual passa el contingut de l’intestí prim al gros, i el qual està envoltat per la vàlvula ileocecal, que evita el refluxe de matèries fecals des del colon cap a l’intestí prim. Els darrer centímetres de l’ili, abans de la vàlvula, tenen una paret muscular engrosada (esfínter ileocecal). Normalment està mitjanament contret, de manera que no permet que el contingut de l’ili es buidi al ceg d’una manera brusca i continuada.

Tub estret que s’estén des de l’estómac fins al colon. Consta de tres parts: 1. DUODÈ: 25 cm de longitud. Va des del pílor fins a l’angle duodè-jejunal, envoltant el cap del pàncrees. Amb finalitats descriptives el dividim en tres porcions; primera, segona i tercera. Està cobert per peritoneu només per la seva cara anterior, igual que el pàncrees. Es relaciona amb l’estómac, el fetge i el pàncrees amb els que forma una unitat funcional. Reb el QUIM de l’estómac, les secrecions del pàncrees i la bilis del fetge. El conducte colèdoc i el conducte pancreàtic principal desemboquen junts a la segona porció del duodè, a l’anomenada ampolla de Vater o papil·la duodenal, en la que hi trobem l’esfínter d’Oddi, responsable del control del fluxe del suc pancreàtic al duodè. El fluxe de la bilis està controlar per l’esfínter del conducte colèdoc.

ESTRUCTURA MICROSCÒPICA

• La mucosa I la submucosa de l’intestí prim estan disposades en forma de plecs circulars que s’extenen sobre tota la superfície interna i es projecten a la llum intestinal, s’anomenen vàlvules connivents de Kerckring. Són més pronunciades en el duodè i el jejú, on sobresurten fins a 8mm a la llum del tub. Aquests plecs, a la vegada, estan recoberts totalment de minúscules projeccions de la mucosa, en forma de dit, amb una longitud de 0.5 a 1 mm, anomenades vellositats intestinals o villi.
• La superfície dels villi està formada per un epiteli columnal simple amb cèl·lules fortament unides entre sí, cadascuna de les quals té a la superfície apical un vorera “en raspall”, format per unes 600 prolongacions citoplasmàtiques d’aproximadament una micra de llarg, anomenades microvellositats.
• Els villi tenen un aspecte diferent a les diferents parts de l’inestí prim. Són amples al duodè, més primes al jejú i més curtes a l’ili.
• A l’interior de cada vellositat s’hi troba un capil·lar limfàtic o quilífer, múscul llis que li permet modificar la seva longitud, teixit conjuntiu i una xarxa capil·lar. Aquesta disposició és favorable per a l’absorció de líquids I substàncies dissoltes cap a la sang de la vena porta així com cap al sistema limfàtic.
• Entre una vellositat i una altra, a la part basal, s’hi troben glàndules tubulars simples anomenades criptes de Lieberkühn, la qual segrega un líquid que recobreix les vellositats i proporciona un medi aquós per a l’intercanvi de substàncies des del quim. A part, al duodè també hi ha les glàndules de Brunner (submucosa), que segreguen un líquid alcalí ric en mucina, per protegir la mucosa duodenal.
• A les parets del jejú-ili hi trobem les acumulacions de teixit limfoide anomenades Plaques de Peyer. Són cúmuls de limfòcits amb funció de detecció d’antígens.
• La combinació de les vàlvules connivents, els villi I els microvilli augmenta unes 600 vegades l’àrea d’basorció de la mucosa intestinal originant una superfície total de 250 m2. L’epiteli de l’intestí prim es renova en una setmana. Les cèl·lules epitelials es formen per proliferació de cèl·lules mare indiferenciades que es troben dins les criptes.
• Aquestes van migrant cap a l’extrem distal, on es desprenen a la llum intestinal. A mesura que les noves abandonen les criptes van desenvolupant la vorera “en raspall”. La inanició prolongada por causar atròfia d’aquestes cèl·lules i reducció de la seva proliferació i recanvi.

El plec que es troba entre les dues porcions s’anomena incisura angular. Un plànol que passin per la incisura angular i un altre que passi per la unió gastroesofàgica delimiten vàries parts:

• FUNDUS: Part més alta de l’estómac, entre la part superior I esquerra de l’orifici de comunicació amb l’esòfag, o a càrdies. L’angle que es forma entre el fundus i el càrdies ajuda a evitar el refluxe i les hèrnies d’hiat.

• COS: Zona compresa entre el fundus i la incisura angular. Limitat per les curvatures major I menor.

• PORCIÓ PILÒRICA: Forma d’embut, zona compresa entre la incisura angular i el pílor, que separa l’estómac del duodè. El pílor es divideix entre una porció proximal o antre pilòric (porció més (ampla) i una porció distal o canal pilòric.

Estómac

• Dilatació el tub digestiu situada entre l’esòfag i el duodè, amb una capacitat aproximada de 1-1.5 litres.
• Té una tercera capa de fibres musculars llises orientades de manera obliqua i situades a la part interna de la capa circular.

• Es troba situada a l’epigastri, encara que també ocupa part de l’hipocondri esquerre. Es relaciona per davant amb el lòbul hepàtic esquerre i la vorera costal esquerre, per darrera amb el ronyó esquerre, per damunt amb el diafragma i per davall amb el colon transvers.

Intestí gros

S’estén des de la vàlvula ileocecal fins a l’anus i té, aproximadament, 1.5 m de longitud. Consta de: ·CEG: Fons de sac de 8x8 cm que comunica amb l’ili a través de la vàlvula ileocecal. · APÈNDIX: Protrusió similar a un dit de guant de 8 cm de longitud. Comunica amb el ceg a nivell de la seva part postero-medial, aproximadament a 3 cm per davall de la vàlvula ileocecal i és molt mòbil. La seva inflamació (apendicitis) sol donar lloc a la la seva obstrucció degut a l’acúmul de femta. · COLON ASCENDENT: 15 cm de longitud. Va des de la vàlvula ileocecal fins a l’angle còlic dret o angle hepàtic, on gira per continuar-se amb el colon transvers.

· COLON TRANSVERS: 50 cm de longitud, s’esten transversalment fins a l’angle còlic esquerre o angle esplènic on gira per continuar en el colon descendent. · COLON DESCENDENT: És la porció més estreta del colon. 30 cm de longitud. Va des de l’angle esplènic fins a la pelvis. · COLON SIGMOIDE: 40 cm de longitud. Va des de la pelvis fins a la cara anterior de la 3a vèrtebra sacra. · RECTE: 12 cm de longitud. Va des del colon sigmoide fins al conducte anal. Es troba a la part posterior de la pelvis. Per la part distal s’eixampla i forma l’ampolla rectal.

Faringe

És un tub que continua la boca i constitueix l’extrem superior comú dels tubs respiratori i digestiu.Es divideix en les seguents parts: - NASOFARINGE: Darrera el nas i per damunt del paladar tou. - OROFARINGE: Per darrera la boca - LARINGOFARINGE: Darrera la laringe

Pàncreas

Té una forma allargada i aplanada i es localitza a la part esquerra de l’abdomen, transversalment als cossos de les vèrtebres lumbars superiors. Té una longitud de 12-15 cm i pesa aproximadament 100g. El conducte pancreàtic principal o de Wirsung atravessa tot l’òrgan, quan arriba al cap del pàncrees es ramifica donant lloc al conducte de Santori, el qual desemboca després al duodè, en solitari. El conducte de Wirsung s’uneix al colèdoc i junts s’aboquen al duodè a l’ampolla de Vater, on hi trobem l’esfínter d’Oddi, que està sobretot lligat al control de l’abocament de suc pancreàtic a l’intestí. L’abocament de bilis està controlat per l’esfínter del colèdoc (extrem distal del conducte).

Està connectat al duodè per dos conductes secretors (Wirsung I Santorini). És una glàndula mixta: - Exocrina: secreta sucs digestius que s’aboquen al duodè. Els acins pancreàtics (agrupacions de cèl·lules secretores) aboquen les secrecions a conductes que es van fent més grossos fins a formar els conductes pancreàtics. - Endocrina: aboca a la sang insulina i glucagó, dues hormones secretades als Illots de Langerhans, separats del teixit exocrí. Aquestes hormones tenen la funció de regular els nivells de glucosa en sang.

Peritoneu

És una fina membrana serosa que envolta la cavitat abdominal. Tapissa la cavitat, que no està oberta a l’exterior, I recobreix els òrgans que es troben dins aquesta cavitat. Consisteix en una capa fina de teixit conjuntiu laxe coberta per una capa d’epiteli pla simple (mesoteli). El mesoteli secreta un líquid lubricant, el líquid serós, que permet als òrgans lliscar fàcilment entre ells i amb les parets de la cavitat. Altres membranes seroses que trobem al nostre cos són les pleures i el pericardi. Distingim dues parts al peritoneu:

• PERITONEU PARIETAL: recobreix les parets de la cavitat abdominal

• PERITONEU VISCERAL: recobreix els òrgans que es troben dins de la cavitat abdominal

Aquestes dues capes estan separades entre sí per una petita quantitat de líquid (líquid peritoneal), que suavitza el moviment entre les vísceres.

Algunes vísceres abdominals estan gairebé totalment recobertes per peritoneu visceral, com per exemple l’estómac o la melsa.Altres, només estan recobertes en part i tenen zones al descobert, com per exemple el fetge. Altres no estan tapissades per peritoneu, com per exemple els ronyons, que es troben etroperitoneals, entre el peritoneu parietal I la paret abdominal posterior.