C2_Derivació

Derivació

comencem

La derivació

La derivació és un dels procediments per crear noves unitats lèxiques en una llengua. Consisteix a afegir unes partícules gramaticals, que s’anomenen afixos, a un radical o arrel per formar un mot nou amb un significat específic: fer >desfer, sabater > sabateria, vi > vinater... Els mots derivats que provenen d’un mateix radical formen una família de mots (blanc, blanquinós, blancor, blanquejar, emblanquinar, esblanqueït...). La derivació implica, ben sovint, un canvi de categoria gramatical de la paraula nova respecte de la primitiva.

Així, segons el canvi de categoria gramatical, el procés de derivació rep denominacions diferents:

• La nominalització és la creació de noms a partir de noms, adjectius, verbs i adverbis:

mes > mesada, fosc > foscúria, aterrar > aterratge, lluny > llunyania...

• L’adjectivació suposa la creació d’adjectius a partir de noms, adjectius i verbs:

gruix > gruixut, gruixat; malalt > malaltís; fi > finíssim; decebre > decebedor...

• La verbalització genera verbs a partir de noms, adjectius, verbs i adverbis:

moble > moblar, escàs > escassejar, cridar > escridassar, lluny > allunyar...

• L’adverbialització, molt menys productiva, és la creació d’adverbis a partir d’adjectius:

tranquil > tranquil·lament, alegre > alegrement. Una característica de la derivació és la recursivitat; això és, es pot repetir diverses vegades l’adjunció d’afixos a partir d’un radical i formar, amb cada addició, un mot nou: mòbil > immòbil > immobilitzar > immobilització, simetria > asimetria > asimètric... D’altra banda, hi ha mots derivats que s’han lexicalitzat i han adquirit un significat propi, encara que relacionat originàriament amb el del mot del qual procedeixen: Abocar: ‘Buidar un recipient inclinant-lo, ajaient-lo...’ > Abocador: ‘Indret destinat a abocar-hi quelcom, especialment runa o escombraries.’

Els afixos: prefixos, sufixos i infixos

Els afixos, que són els elements que s’afegeixen al radical, reben denominacions diferents segons la posició que ocupen respecte d’aquest. Els prefixos

• Els prefixos s’adjunten a l’esquerra del radical (amoral, desfer, sotsdirectora...) i aporten un matís circumstancial al significat del mot primitiu: títol >subtítol (sub– ‘per sota de’), etc.
• La prefixació, en general, no implica un canvi de categoria gramatical: romà (adjectiu) >preromà (adjectiu), etc.
• La derivació amb prefixos no implica desplaçament de l’accent tònic del radical (canvi >intercanvi...), però pot provocar en alguns casos l’aparició d’accent gràfic (bo >rebò, fi >extrafí...).ls afixos, que són els elements que s’afegeixen al radical, reben denominacions diferents segons la posició que ocupen respecte d’aquest.
• Molts prefixos provenen de preposicions o adverbis llatins. En català són molt nombrosos, tot i que no tant com els sufixos. Vegem-ne alguns exemples:

a–, il– (‘negatiu’): anormal, il·legal… anti– (‘contrari’): antioxidant, antisistema… super– (‘molt’): superhome, superbrut… semi– (‘meitat’): semiintegral, semiinconscient… pre– (‘anterioritat’): preconstitucional, precristià...

Els infixos

• Els infixos s’afegeixen entre el radical i el sufix (branquilló, cridaner, menjussar, vinater...).
• Sovint no aporten significació (pelleter, emblanquinar...), però alguns infixos poden aportar la idea de ‘repetició’, ‘intensitat’ o un cert to valoratiu: plovisquejar, pobrissó...

Els sufixos

• Els sufixos s’afegeixen a la dreta del radical: amagatall, feinejar, rectorat, riberenc...
• En la sufixació, el significat del mot derivat combina el sentit del radical i del sufix: rebre >rebedor (‘lloc on es reben els visitants’), xisclar >xiscladissa (‘acció i efecte múltiple de xisclar’), etc.
• Els sufixos poden matisar el sentit de manera molt diversa: procedència (andritxol...), ofici (tramviaire...), col·lectiu (aviram...), disminució (banderola...), augment (lladregot...), magnitud (grandària...), propensió (enyoradís...), possibilitat (perceptible...), lloc (rebedor...), ordre (trentè...), abstracció (germanor...), etc.
• L’adjunció d’un sufix quasi sempre genera canvi de categoria gramatical: mòbil > mobilitzar...
• La sufixació pot provocar canvis fonètics (cec >ceguesa...) o ortogràfics (sec > sequedat...).
• Els sufixos sempre són tònics (alzina >alzinar, llegenda >llegendari...) i poden implicar l’aparició d’accent gràfic (lluny >llunyà...).

Els derivats regressius o postverbals

Hi ha un tipus de substantius derivats de verbs que no presenten cap sufix. Són els denominats derivats regressius o postverbals, que prenen la forma del radical verbal: adobar > adob, escorcollar > escorcoll, guanyar > guany, oblidar > oblit, pregar > prec, sacsejar > sacseig, tallar > tall, tocar > toc... El significat d’aquests derivats sense sufix és ‘acció, efecte, operació, resultat...’. En alguns casos, aquests derivats prenen una vocal final, que sol ser una vocal neutra representada amb la a per a verbs de la primera conjugació(conversa, deixa, esmena, minva, recerca...) i, més rarament, la e, si cal evitar un grup de consonants a fi de mot (acapte, dubte, encontre, tracte...). Marginalment, alguns d’aquests derivats prenen la o (esbargir-se > esbarjo, esguerrar > esguerro...). De vegades, d’un mateix verb poden derivar dues formes: ajut/ajuda, crit/crida, deix/deixa, frec/frega... Cal parar esment a aquest procediment de creació de mots, perquè la normativa prescriu quins verbs poden generar aquests derivats (robar > robatori i no *rob; enfocar > enfocament i no *enfoc...) i algunes especificitats semàntiques o ortogràfiques: cita (‘acció d’assenyalar dia, hora i lloc’)/ citació (‘ordre de compareixença emanada d’una autoritat’), reg (‘acció de fornir aigua a les terres’) / rec (‘canal per on es condueixen les aigües per a regar’)...

Els gentilicis

Els principals sufixos per a la formació de gentilicis en català són els següents: –à/–ana: valencià, manresà, palmesà, estonià, iraquià, israelià, jordà, nord-americà... –í/–ina: algaidí, alacantí, manacorí, alpí, marroquí...–enc/–enca: mercadalenc, porrerenc, eularienc, guatemalenc, londinenc... –ès/–esa: maonès, alguerès, navarrès, xinès, novaiorquès, ucraïnès... Hi ha un altre grup de sufixos menys freqüent: –er/–era: inquer, sineuer, felanitxer, brasiler... –eny/–enya: alzireny, madrileny, extremeny, porto-riqueny... –ol/–ola: andritxol, espanyol... –ita, –ota: saudita, vietnamita, moscovita, cairota, xipriota... Finalment, hi ha una sèrie de gentilicis amb sufixos molt marginals o bé sense sufix: alemany, àrab, indi, letó, monegasc, etíop, croat, malai, kurd, malgaix...

La formació de verbs En català, els verbs nous que es creen per sufixació són bàsicament de la primera conjugació: buidar, segellar, telefonar, escanejar, matisar, plorinyar, sintetitzar... Es poden crear verbs a partir de lexemes de noms, adjectius, verbs i adverbis: garbell > garbellar, alegre >alegrar, ploure > plovisquejar, sovint > sovintejar... En el cas dels noms, els sufixos que s’empren són –ar (fumar, salar...), –ejar (airejar, manejar...) i –itzar (analitzar...), i el sufix culte –ificar (exemplificar...). A partir d’adjectius, es poden formar verbs amb els sufixos –ar (alegrar...), –ejar (fosquejar...), –itzar (suavitzar...), –ificar (justificar...) i –itar (debilitar...). Quan es creen verbs a partir de verbs, es fan servir els infixos, que afegeixen un matís d’imperfecció (xerrotejar...), despectivitat (ploriquejar...) o intensitat (menjussar...) al sentit del verb. Alguns infixos són –iny– (furguinyar...), –ass– (escridassar...), –iss– (esclarissar-se...), –uss– (escanyussar-se...), –isc– (dormisquejar...), –ol– (ventolejar...), –in– (plovinejar...), –ot– (treballotejar...), etc.

Els derivats parasintètics Quan a un radical s’hi adjunta un prefix i alhora un sufix, hom parla de parasíntesi: llarg > allargar, taronja > ataronjat, dur > endurir, caramel > encaramel·lar... La parasíntesi produeix sobretot verbs a partir de noms (arraconar, embutxacar, recolzar, afavorir...) o d’adjectius (aplanar, encegar, empobrir, acovardir...). La majoria d’aquests verbs pertanyen a la primera conjugació (embrutar, enjardinar, recolzar...), tot i que també són nombrosos els de la tercera conjugació (afeblir, aprofundir, entristir, empal·lidir...). Cal fer esment que també hi ha adjectius derivats per parasíntesi: acampanat, assenyat, enfeinat... Entre els prefixos usats en aquest procediment de derivació hi ha a– (apedregar...), en–/em– (engabiar...), entre– (entrebancar...), es– (esblanqueir...), ex– (expropiar...), re– (refredar...), des– (descoratjar...), trans– (transvasar...), etc. L’infix –eg– també és un element que apareix en la parasíntesi: assedegar, apedregar, esbufegar, ennuegar...