C2_accentuació

Nivell superior C2ACCENTUACIÓ I DIÈRESI

Els mots manllevats a una llengua estrangera que s’incorporen al català normatiu (estrangerismes) poden adaptar-se a les regularitats de l’ortografia del català (eslàlom, màrqueting...) o integrar-s’hi amb la forma originària (jeep, suite...).Els estrangerismes que s’adapten ortogràficament conserven la síl·laba tònica de la llengua originària i s’accentuen d’acord amb les normes generals del català. Per això, la forma elit és aguda; plana, la forma míssil, i esdrúixola, la forma màrqueting. En conseqüència, duen accent mots com càsting, currículum, discjòquei, dúmping, dièsel, pòdium, quòrum, ràtio, xàrter, sènior…, i no en duen esnob, troica, xarleston, xandall... Convé tenir en compte que, en algun cas, lapronúncia més estesa no s’adiu amb la pronúncia correcta: en són exemples hoquei i xandall, que són agudes (i no planes).Els estrangerismes no adaptats, en canvi, no duen accent gràfic: adagio, apartheid, carpaccio, fondue, foie-gras, kiwi...La millor manera de conèixer l’ortografia correcta d’un estrangerisme és consultar el diccionari normatiu (http://dlc.iec.cat).

L’accentuació dels estrangerismes no adaptats

L’accentuació dels llatinismes

En general, les locucions llatines s’escriuen en la forma original i, per tant, sense accent: ad hominem, curriculum vitae, ex cathedra, in memoriam, per capita, statu quo, sui generis... Una excepció és el cas de delírium trèmens.Per contra, quan es tracta d’un mot solt, sovint s’adapta gràficament i s’hi apliquen les normes d’accentuació: aquàrium, currículum, estatus, ibídem, desideràtum, júnior... Alguns d’aquests llatinismes, de caràcter culte, han arribat al català a través de l’anglès: fòrum, memoràndum, quòrum, referèndum, ítem... En alguns casos, al costat d’un cultisme acabat en –ium hi ha un mot de forma patrimonial: aquàrium/aquari, pòdium/podi, simpòsium/simposi… Ara bé: els diccionaris normatius no recullen les formes *auditòrium ni *auditorium, sinó només auditori. Així doncs, cal parar esment a escriure sense accent, per exemple, les formes llatines curriculum vitae o per capita, però, en canvi, a accentuar la forma adaptada currículum.

Accents diacrítics

L’accent diacrític permet distingir alguns mots que tenen la mateixa forma gràfica però un significat diferent. S’escriuen amb accent diacrític els següents monosíl·labs: bé (avantatge, satisfacció o patrimoni; adverbi de manera), déu (divinitat), és (verb ser), mà (part del cos), més (adverbi de quantitat i substantiu), món (planeta, la Terra), pèl (filament que cobreix la pell), què (pronom interrogatiu, exclamatiu i relatiu precedit de preposició), sé (verb saber), sí (adverbi afirmatiu i substantiu que expressa afirmació), sòl (superfície del terreny), són (verb ser), té (verb tenir), ús (substantiu, acció d’usar) i vós (tractament de respecte). També s’escriuen amb accent diacrític els següents plurals dels mots anteriors: béns, déus, pèls, sís i sòls. En canvi, els plurals mans i mons s’escriuen sense diacrític perquè no hi ha possibilitat de confondre’ls amb cap altra forma. Finalment, no duen diacrític els composts i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, rodamon, repel, a contrapel, entresol, subsol... No obstant això, es conserva en la majoria de formes que s’escriuen amb guionet (déu-vos-guard, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig...) i en alguns topònims (Cóll, Jóc, Móra...).

En el verb argüir hi ha una coincidència de dièresis: d’una banda, hi ha formes d’aquest verb que duen dièresi sobre la u de l’arrel verbal per indicar que cal pronunciar la vocal (argüeixes, argüeixin...); de l’altra, algunes formes duen dièresi sobre una i tònica per indicar que no forma diftong amb la u de l’arrel (ar-gu-ïm, ar-gu-ï-u, ar-gu-ï-en...). Les formes que segons les normes d’ortografia haurien de dur dues dièresis (una per indicar que cal pronunciar la u i l’altra per indicar que una i no forma diftong), mantenen només la dièresi corresponent a la i: arguïm, arguïu, arguïes, arguïres, arguïssis, arguïssin, arguït, arguïdes... Notem que si la i tònica pot dur accent, llavors es manté la dièresi sobre la u: argüíem, argüíeu, argüí, argüírem, argüíssiu... En les formes verbals en què hi ha estalvi de la dièresi (infinitiu, gerundi, futur i condicional), s’escriu la dièresi només sobre la u: argüir, argüiràs, argüirem, argüiria, argüirien, argüint...

El verb argüir (argumentar, justificar, ...)