C2_accentuació
Neus Díaz-Santos
Created on September 12, 2024
Over 30 million people build interactive content in Genially.
Check out what others have designed:
SLYCE DECK
Personalized
LET’S GO TO LONDON!
Personalized
ENERGY KEY ACHIEVEMENTS
Personalized
HUMAN AND SOCIAL DEVELOPMENT KEY
Personalized
CULTURAL HERITAGE AND ART KEY ACHIEVEMENTS
Personalized
DOWNFALLL OF ARAB RULE IN AL-ANDALUS
Personalized
ABOUT THE EEA GRANTS AND NORWAY
Personalized
Transcript
Nivell superior C2ACCENTUACIÓ I DIÈRESI
Els mots manllevats a una llengua estrangera que s’incorporen al català normatiu (estrangerismes) poden adaptar-se a les regularitats de l’ortografia del català (eslàlom, màrqueting...) o integrar-s’hi amb la forma originària (jeep, suite...).Els estrangerismes que s’adapten ortogràficament conserven la síl·laba tònica de la llengua originària i s’accentuen d’acord amb les normes generals del català. Per això, la forma elit és aguda; plana, la forma míssil, i esdrúixola, la forma màrqueting. En conseqüència, duen accent mots com càsting, currículum, discjòquei, dúmping, dièsel, pòdium, quòrum, ràtio, xàrter, sènior…, i no en duen esnob, troica, xarleston, xandall... Convé tenir en compte que, en algun cas, lapronúncia més estesa no s’adiu amb la pronúncia correcta: en són exemples hoquei i xandall, que són agudes (i no planes).Els estrangerismes no adaptats, en canvi, no duen accent gràfic: adagio, apartheid, carpaccio, fondue, foie-gras, kiwi...La millor manera de conèixer l’ortografia correcta d’un estrangerisme és consultar el diccionari normatiu (http://dlc.iec.cat).
L’accentuació dels estrangerismes no adaptats
L’accentuació dels llatinismes
En general, les locucions llatines s’escriuen en la forma original i, per tant, sense accent: ad hominem, curriculum vitae, ex cathedra, in memoriam, per capita, statu quo, sui generis... Una excepció és el cas de delírium trèmens.Per contra, quan es tracta d’un mot solt, sovint s’adapta gràficament i s’hi apliquen les normes d’accentuació: aquàrium, currículum, estatus, ibídem, desideràtum, júnior... Alguns d’aquests llatinismes, de caràcter culte, han arribat al català a través de l’anglès: fòrum, memoràndum, quòrum, referèndum, ítem... En alguns casos, al costat d’un cultisme acabat en –ium hi ha un mot de forma patrimonial: aquàrium/aquari, pòdium/podi, simpòsium/simposi… Ara bé: els diccionaris normatius no recullen les formes *auditòrium ni *auditorium, sinó només auditori. Així doncs, cal parar esment a escriure sense accent, per exemple, les formes llatines curriculum vitae o per capita, però, en canvi, a accentuar la forma adaptada currículum.
Accents diacrítics
L’accent diacrític permet distingir alguns mots que tenen la mateixa forma gràfica però un significat diferent. S’escriuen amb accent diacrític els següents monosíl·labs: bé (avantatge, satisfacció o patrimoni; adverbi de manera), déu (divinitat), és (verb ser), mà (part del cos), més (adverbi de quantitat i substantiu), món (planeta, la Terra), pèl (filament que cobreix la pell), què (pronom interrogatiu, exclamatiu i relatiu precedit de preposició), sé (verb saber), sí (adverbi afirmatiu i substantiu que expressa afirmació), sòl (superfície del terreny), són (verb ser), té (verb tenir), ús (substantiu, acció d’usar) i vós (tractament de respecte). També s’escriuen amb accent diacrític els següents plurals dels mots anteriors: béns, déus, pèls, sís i sòls. En canvi, els plurals mans i mons s’escriuen sense diacrític perquè no hi ha possibilitat de confondre’ls amb cap altra forma. Finalment, no duen diacrític els composts i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, rodamon, repel, a contrapel, entresol, subsol... No obstant això, es conserva en la majoria de formes que s’escriuen amb guionet (déu-vos-guard, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig...) i en alguns topònims (Cóll, Jóc, Móra...).
En el verb argüir hi ha una coincidència de dièresis: d’una banda, hi ha formes d’aquest verb que duen dièresi sobre la u de l’arrel verbal per indicar que cal pronunciar la vocal (argüeixes, argüeixin...); de l’altra, algunes formes duen dièresi sobre una i tònica per indicar que no forma diftong amb la u de l’arrel (ar-gu-ïm, ar-gu-ï-u, ar-gu-ï-en...). Les formes que segons les normes d’ortografia haurien de dur dues dièresis (una per indicar que cal pronunciar la u i l’altra per indicar que una i no forma diftong), mantenen només la dièresi corresponent a la i: arguïm, arguïu, arguïes, arguïres, arguïssis, arguïssin, arguït, arguïdes... Notem que si la i tònica pot dur accent, llavors es manté la dièresi sobre la u: argüíem, argüíeu, argüí, argüírem, argüíssiu... En les formes verbals en què hi ha estalvi de la dièresi (infinitiu, gerundi, futur i condicional), s’escriu la dièresi només sobre la u: argüir, argüiràs, argüirem, argüiria, argüirien, argüint...
El verb argüir (argumentar, justificar, ...)