Llatí 1r batxillerat

Llatí 1r de batxillerat

Índex. Primera avaluació

Del llatí al català

Morfosintaxi nominal: la segona declinació

Morfosintaxi nominal: alfabet i pronúncia

Els adjectius de la primera classe

Morfosintaxi nominal. Els casos

Morfosintaxi verbal: l'imperfet d'indicatiu

Morfosintaxi nominal: primera declinació

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Morfosintaxi verbal: l'enunciat

Morfosintaxi verbal: l'infinitiu de present actiu

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Sintaxi: les conjuncions de coordinació

Morfosintaxi verbal: el verb sum

Sintaxi: anàlisi de l'oració llatina

Sintaxi: els complements circumstancials de lloc

Índex. Segona avaluació

Futur imperfet d'indicatiu

Morfosintaxi nominal: la segona declinació

Morfosintaxi nominal: alfabet i pronúncia

Els adjectius de la primera classe

Morfosintaxi nominal. Els casos

Morfosintaxi verbal: l'imperfet d'indicatiu

Morfosintaxi nominal: primera declinació

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Morfosintaxi verbal: l'enunciat

Morfosintaxi verbal: l'infinitiu de present actiu

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Sintaxi: les conjuncions de coordinació

Morfosintaxi verbal: el verb sum

Sintaxi: anàlisi de l'oració llatina

Sintaxi: els complements circumstancials de lloc

El llatí, llengua indoeuropea

El llatí pertany a un grup de llengües anomenades itàliques, que han estat documentades des del segle VI aC (inscripció de Duenos). Les llengües itàliques, al seu torn, s'inscriuen en un grup més gran: el de les llengües indoeuropees.

+ info

Inscripció de Duenos, segle VI aC (Roma)

El llatí, llengua indoeuropea

+ info

El llatí, llengua indoeuropea

Diàspora (3.000-1.000 aC):

• Canvi climàtic (desertització des del Sàhara fins a les estepes asiàtiques).

• Processos migratoris des del Caucas des de les costes atlàntiques d'Europa fins al subcontinent índic i, encara més enllà, fins a la frontera occidental de la Xina.

+ info

El llatí, llengua indoeuropea

+ info

El llatí, llengua indoeuropea

+ info

El llatí, llengua indoeuropea

+ info

La Romània: el llatí

+ info

La Romània: el llatí

Al final del segon mil·leni, els indoeuropeus van arribar a la península itàlica en dues onades: la llatina, que es va establir des de les ribes de Tíber fins als Apenins (la regió del Laci), i l'oscoumbra, que es va assentar en altres regions.Cal tenir en compte, però, que fins a l'època clàssica (segle I aC) els parlants d'altres llengües itàliques i llengües no itàliques representaven la major part de la població de la península itàlica.Per la seva importància històrica, destaquem:

• L'etrusc.
• El gal.
• L'oscoúmbric.
• El grec.

+ info

La Romània: el llatí

Al llarg de la seva expansió territorial els romans van anar imposant els seus costums, les seves lleis i la seva llengua. Sobretot a la part occidental, els pobles sotmesos van canviar progressivament la seva llengua i les seves creences per les d'una civilització que es mostrava més avantatjosa i que es trobava en una situació de domini. Les llengües autòctones van retrocedir a mesura que els nadius assimilaven el llatí parlat pels soldats i funcionaris romans. Tot i això, l'Imperi romà sempre va ser lingüísticament divers. En aquest mapa s'observen les principals llengües no llatines que es parlaven als territoris de l'Imperi romà cap al 150 dC.

+ info

La Romània: el llatí

En la seva dilatada història, des dels primers testimonis escrits del s. VI aC. fins al seu ús com a llengua de cultura avui en dia, el llatí ha conegut diverses variants diacròniques o històriques. Aquestes són:

• Llatí arcaic (segles VI - II aC).
• Llatí clàssic (segles I aC- any 14 dC).
• Llatí postclàssic (any 14 dC - segle II dC).
• Llatí tardà (segles III - IV dC).
• Llatí medieval (segles VIII - XIV).
• Llatí humanístic (segle XVI).
• Llatí modern (segles XVII - XVIII).
• Llatí contemporani ( segles XIX - XXI).

+ info

La Romània: el llatí

Al costat de les varietats diacròniques (és a dir, històriques) que acabem d'estudiar, tota llengua compta també amb varietats de registre, per les quals la llengua s'adequa als contextos comunicatius. És obvi que hi ha diverses maneres de parlar una llengua segons on, amb qui i de què es parli: això són els registres lingüístics.Per al llatí, ja els romans distingiren i posaren nom a tres registres:

• Sermo urbanus (o sermo nobilis). És el llatí 'oficial' i culte, el que s'ensenyava a escola, s'emprava en contextos polítics i judicials i, sobretot, el que es feia servir com a vehicle de l'alta literatura.

• Sermo uulgaris (o sermo rusticus o peregrinus). És el llatí popular, parlat pel poble. Si el sermo urbanus era un registre elevat i estandarditzat, el sermo vulgaris era el registre baix, un punt magmàtic i molt dinàmic, obert a experimentar tota mena de innovacions i vacil·lacions (vulgarismes). Exemples d'aquest sermo els trobaríem als graffiti de Pompeia i Herculà o posat en boca de personatges populars, sempre per fer-ne una caricatura hilarant, en obres com les comèdies de Plaute.

• Sermo familiaris. Es tracta, en darrer terme, d'una variant del sermo urbanus. Seria el registre usat per algun personatge culte en adreçar-se de manera relaxada a un conegut, familiar, etc. Els millors testimonis de sermo familiaris es troben en la literatura epistolar (per exemple, les cartes a amics i familiars escrites per Ciceró).

+ info

Origen de les llengües romàniques

El llatí que arran de la romanització van aprendre les gents de províncies era principalment el parlar popular (sermo uulgaris) que se sentiria pels carrers de les noves ciutats provincials de boca dels «romans» que hi arribaven: sobretot, mercaders, legionaris llicenciats, etc. Així, aquest parlar popular o llatí vulgar és el registre que arrela més fermament en els nous parlants, mentre que el sermo urbanus queda restringit per a gent i contextos comunicatius d'alta volada social, política i literària. Ja s'ha al·ludit al tarannà variable i inestable del llatí vulgar. Aquesta peculiaritat es veurà agreujada amb la crisi i caiguda de l'Imperi romà d'occident (476 dC), quan Roma deixa de ser el centre del qual emanen usos lingüístics adoptats arreu de l'Imperi com a normatius. L'efecte immediat d'aquest trencament amb un centre de difusió de normativa lingüística, serà més que previsible. Un cop col·lapsades i desaparegudes les estructures de l'Imperi, el llatí escrit (de fet, patrimoni d’uns pocs i selectes) no canviarà gaire, es mantindrà el respecte a la norma apresa i heretada; en canvi, el llatí vulgar (la llengua parlada al carrer, a casa, al mercat, etc.) experimentarà canvis cada cop més ràpids i radicals, que progressivament l’aniran distanciant, no només de la norma escrita, sinó també dels parlars vulgars d'altres territoris.

+ info

Origen de les llengües romàniques

El llatí que arran de la romanització van aprendre les gents de províncies era principalment el parlar popular (sermo uulgaris) que se sentiria pels carrers de les noves ciutats provincials de boca dels «romans» que hi arribaven: sobretot, mercaders, legionaris llicenciats, etc. Així, aquest parlar popular o llatí vulgar és el registre que arrela més fermament en els nous parlants, mentre que el sermo urbanus queda restringit per a gent i contextos comunicatius d'alta volada social, política i literària. Ja s'ha al·ludit al tarannà variable i inestable del llatí vulgar. Aquesta peculiaritat es veurà agreujada amb la crisi i caiguda de l'Imperi romà d'occident (476 dC), quan Roma deixa de ser el centre del qual emanen usos lingüístics adoptats arreu de l'Imperi com a normatius. L'efecte immediat d'aquest trencament amb un centre de difusió de normativa lingüística, serà més que previsible. Un cop col·lapsades i desaparegudes les estructures de l'Imperi, el llatí escrit (de fet, patrimoni d’uns pocs i selectes) no canviarà gaire, es mantindrà el respecte a la norma apresa i heretada; en canvi, el llatí vulgar (la llengua parlada al carrer, a casa, al mercat, etc.) experimentarà canvis cada cop més ràpids i radicals, que progressivament l’aniran distanciant, no només de la norma escrita, sinó també dels parlars vulgars d'altres territoris.

+ info

Origen de les llengües romàniques

Fem les activitats 1 i 2 de la pàgina 10 i 5 i 7 de la pàgina 11.

+ info

Origen de les llengües romàniques

Formació de la llengua = SUBSTRAT+ESTRAT+SUPERESTRAT+ADSTRAT

+ info

Origen de les llengües romàniques

SUBSTRAT preromà:

IBEROBASC, entre el segle VI i I aC:

• Lèxic: esquerra, bassa, pissarra, paparra, carabassa, estalviar...
• Topònims: Andorra, Cardona, Sort, Gerri, Esterri,...

CONTACTES COMERCIALS a partir del segle VII aC:

• Fenicis al sud de Catalunya i Balears fins al 201 aC: topònims (Tagomago, Maó, Eivissa).

• Grecs a la zona nord.

POBLES INDOEUROPEUS:

• Palatalització de la /l/ inicial: LLUNA (luna).
• Lèxic: clenxa, branca, galta, banya, blat, camí, maduixa, trencar...
• Topònims: Verdú, Salardú, Cadaqués...

Origen de les llengües romàniques

ESTRAT (romanització):

DIFERÈNCIES ENTRE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

• Diferents èpoques d'arribada.
• Més o menys temps de població i major o menor intensitat.
• Origen diferent dels colons.
• A la HISPANIA CITERIOR (concretament en la província que anomenaren la Tarraconense), la substitució va ser molt intensa, i hi restaren molt més temps. Els pobladors que hi van arribar eren bàsicament soldats i comerciants, per tant, parlants del llatí vulgar.

• 218 a.C. Arran de la II Guerra Púnica (Roma vs Cartago), el general Escipió arriba a Catalunya. (201 a.C a Eivissa i 120 a les Illes Balears senceres)
• Domini militar: colonització i repoblació.
• Substitució i assimilació de costums, cultura, lleis, administració... i llengua.

Segle III aC fins el V dC

Origen de les llengües romàniques

Origen de les llengües romàniques

SUPERESTRAT

SUPERESTRAT ÀRAB: arriben a la península l'any 711 i van conquerint territoris cap al nord, fins que són aturats el 732 a Poitiers.Deixen poca influència a la zona de Catalunya Vella però molta a la Catalunya Nova: a Tortosa i Lleida hi estan fins al 1149, a les Illes fins al 1229 i al País Valencià fins al 1245.

• Topònims: Alcúdia, Binissalem, Biniali, Benidorm, Algaida, Benicàssim...
• Antropònims: Bennàssar, Mesquida, Melis, ...
• Lèxic comú: alcova, magatzem, albufera, rajola, albergínia, arròs, cotó, catifa, flassada, arracades, síndria, matalàs, setrill, albarà, llebeig, xaloc, sucre, gerra...

SUPERESTRAT GERMÀNIC

• Visigots (s.V d.C.): empesos pels francs dels territoris gals, s'introdueixen a Hispània i funden la capital a Toledo. Deixen poca influència, tan sols els fonaments de les lleis i el dret (Forum Iudicum). Són un poble molt feble, reduït i molt romanitzat i adopten el llatí.
• Francs (a p.del segle VIII): estableixen, a partir del segle IX la Marca Hispànica, una sèrie de comtats cristians que marcaran la frontera amb el territori que fins on havien arribat els àrabs un segle abans. A poc a poc van conquerint territoris: Girona, el 801 Barcelona, etc.
• El lèxic que ens ha arribat és bàsicament el de caire militar (espia, marca, bandera, guerra) i altres (blanc, blau, ric, sabó, robar, guant, banc, lleig, falda, tap).

Origen de les llengües romàniques

ADSTRAT

Influència de llengües que deixen paraules un cop la llengua ja està consolidada.Per exemple, actualment tenim molta influència de l'anglès (futbol, pàrquing, ...) i el castellà (bàndol, amo, guapo...); però també hi ha elements de l'occità (daurar, bacallà), l'italià (canterano, carnaval) o el francès (beixamel, dutxa).

Origen de les llengües romàniques

DISGLÒSSIA

• Entre els segles VII-VIII: disgregació llatí vulgar-llengües romàniques
• Després, situació de DIGLÒSSIA
• LLATÍ---llengua escrita
• CATALÀ (llengües romàniques)---llengües parlades

Origen de les llengües romàniques

CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA

Juraments d’Estrasburg (842). És el primer text conegut escrit en una llengua neollatina (concretament, en un dialecte gal·loromànic). L’historiador carolingi Nitard (en el llibre III de l’obra Històries, cap. 5[9]) recull els juraments pronunciats el 14 de febrer del 842 dC, en virtut dels quals dos néts de Carlemany es prometen mutu recolzament enfront un tercer enemic comú, Lotari. Lluís el Germànic s’adreça a la host del seu germà en la romana lingua que els era pròpia. Al seu torn, Carles el Calb de França empra la teudisca lingua (llengua fràncica de la Renània, és a dir, un parlar germànic) per dirigir-se als fidels del rei Lluís.

Concili de Tours de 813 (article XVII) "Visum est unitati nostrae ut quisque episcopus habeat homilias continentes necessarias admonitiones quibus subjecti erudiantur; id est de fide catholica, pro ut capere possint, de perpetua retributione bonorum, et aeterna damnatione malorum, de resurrectione quoque futura, et ultimo iudicio, et quibus operibus possit promereri vita beata quibusve excludi; et ut easdem homilias quisque aperte transferre studeat in rusticam romanam linguam aut theosticam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur".

Origen de les llengües romàniques

CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA. El cas del català

Acta de consagració i dotació de la catedral d'Urgell (839) «Deinde ipsa parrochia de Frontiniano cum Kerubio, uel Montenigro, siue Palomera, uel Palomerola». Vegeu: escriu Palomera i no Palumbaria, és a dir, hi observem l’evolució –aria > -era i mb > m, que són característiques del català no compartides amb l’occità.

Venda de Ramon i la seva muller al prevere Iosfred d'un tros de terra (1034). El document té la particularitat de designar els distints tipus d'arbres pel seu nom en català, mentre la resta del document està escrit en llatí. « morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers… »

Precepte de Carlemany a l'església de Girona (881) «et in pago geronnense medietatem de uilla Molleto, et Miliasam uillam, caeterasque res quas a longo tempore inibi possidere dinoscitur».

Origen de les llengües romàniques

Quina és la llengua moderna més semblant al llatí?

Origen de les llengües romàniques

Practiquem el que hem après

Exercicis 1 i 2 de la pàgina 10. Exercicis 4, 5 i 7 de la pàgina 11.

Morfosintaxi nominal: alfabet i pronúncia

L'alfabet llatí consta de vint-i-tres lletres: A B C D E F G H I K L M N O P Q R S T U X Y Z L'alfabet català és d'origen llatí. Creus que són iguals? Trobes a faltar algunes grafies? Quines? Per què?

Morfosintaxi nominal: alfabet i pronúncia

A l'hora de llegir textos en llatí, hem de tenir en compte les normes següents:

• /c/ [k] (Cicero)
• /g/ [γ] (leges)
• /h/ no es pronuncia (homo)
• /u/ es pronuncia en els grups gu [gw] i qu [gw] (anguis, Quintus)
• ll es pronuncia com una ela geminada (puella)
• /v/ [u] (virtus)
• /x/ [ks] (dixi)
• /z/ [dz] (Zephyrus)
• ph [f](philosophus)

Morfosintaxi nominal: alfabet i pronúncia

En llatí hi ha síl·labes llargues (les que contenen una vocal llarga o un diftong) i síl·labes breus (les que contenen una vocal breu).Les síl·labes llargues es marquen amb el símbol ˉ sobre la vocal (per exemple, ā) i les breus, amb el símbol ˘ (per exemple: ă).Algunes regles per determinar la quantitat de les vocals són les següents:

• Els diftongs (ae, oe, ai, ei, oi, ui, au, eu) són sempre llargs.
• Una vocal seguida de dues o més consonants o d'una consonant doble és llarga (ancīlla).
• Una vocal seguida d'una altra vocal és breu (filĭa).

Morfosintaxi nominal: alfabet i pronúncia

En llatí no hi ha accent gràfic. L'accent està marcat per la quantitat de la penúltima síl·laba:

• Si la penúltima síl·laba és llarga, la paraula és plana (au-tum-nus).

• Si la penúltima síl·laba és breu, la paraula és esdruixola (proe-li-um).

Morfosintaxi nominal: alfabet i pronúncia

Practiquem el que hem après

Exercicis 1, 2 i 3 de la pàgina 13. Llegir el text "Minerva i Diana" de la pàgina 21.

Morfosintaxi nominal: els casos

El conjunt ordenat de casos rep el nom de declinació. Per declinar un nom hem d'afegir al tema o arrel les terminacions o desinències pròpies de cada cas.

Morfosintaxi nominal: els casos

Els casos són les formes que adopten algunes paraules variables (substantius, adjectius i pronoms) per indicar la funció que fan dins de l'oració. En llatí hi ha cinc declinacions que es poden reconèixer per la desinència del genitiu singular.

Morfosintaxi nominal: els casos

Per identificar la declinació d'un substantiu, cal parar atenció al seu enunciat. L'enunciat està constituït per dues formes: nominatiu singular i genitiu singular. Aquesta darrera forma és la que ens indica la declinació a la qual pertany cada substantiu.

Morfosintaxi nominal: anàlisi de l'oració llatina

In silvis Cornelia violas carpit et ∅ in herba recubat.

• En llatí no hi ha articles. Per això en la traducció els hem d'afegir quan els considerem necessaris en la nostra llengua.

• El substantiu que va darrere d'una preposició s'ha de posar en el cas o casos que demani aquella preposició.

• En llatí hi ha la tendència de posar el verb al final de l'oració.

Morfosintaxi nominal: els casos

Diana és la deessa de la caça. Els romans veneren Diana. Els romans alcen un temple a Diana.

Morfosintaxi nominal: la primera declinació

Morfosintaxi nominal: els casos

Practiquem el que hem après

Exercicis 4, 5 i 6 de la pàgina 13. Exercici 12 de la pàgina 15.

Morfosintaxi nominal: els casos

Quina és l'opció correcta?

Puellis ___________ porto. (rosam/rosae) Magistra __________ fabulas narrat. (discipulas/discipulis) Romae ________ (incolis/incolae) Dianae ________ colunt (aram/ara) Nautae in _______ (silvas/silvis) _________ (capras/caprae) occidunt.

Morfosintaxi nominal: els casos

Quina és l'opció correcta?

Nauta puellae rosas dat. a. El mariner dona roses a la nena. b. Les nenes donen roses al mariner. c. La nena dona una rosa al mariner.

Morfosintaxi nominal: els casos

Quina és l'opció correcta?

Ferae insularum silvas habitant. a. Als boscos de les illes hi ha feres. b. Les feres habiten els boscos de les illes. c. A les illes viuen les feres dels boscos.

Morfosintaxi verbal: l'enunciat verbal

Per enunciar un verb en llatí s'ha d'esmentar el seu paradigma, és a dir, el conjunt de formes amb què es poden formar tots els temps: - Present d'indicatiu. - Infinitiu present. - Perfet d'indicatiu. - Supí.

Morfosintaxi verbal: l'enunciat verbal

Els verbs que farem servir com a models de la conjugació regular, presenten els següents enunciats:

Morfosintaxi verbal: l'enunciat verbal

Pel que fa a les tres formes de l'enunciat, aquestes són:

• La 1a pers. sing. del present d'indicatiu. En el segon dels exemples, uideo (traduït: veig).
• La 1a pers. sing. del perfet d'indicatiu. En el primer dels exemples, uidi (traduït: he vist / vaig veure).
• El supí (una forma verbal que en principi no s'estudia al Batxillerat). En el primer dels exemples, uisum.

I cadascuna d'elles serveix per identificar els temes o arrels dels diversos temps verbals.

• 1a forma: serveix per aïllar el tema dels temps d'infectum. Video → uide-.
• 2a forma: serveix per aïllar el tema dels temps de perfectum. Vidi → uid-.
• 3a forma: serveix per aïllar el tema d'algunes formes no personals (la més important, el participi de perfet). Visum → uis-.

Morfosintaxi nominal: els casos

Practiquem el que hem après

Exercicis 7, 8 i 9 de la pàgina 14.

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Es forma amb el tema de present, al qual s'afegeixen la vocal temàtica de cada conjugació i les desinències personals. La vocal temàtica es col·loca després del tema i serveix per enllaçar-lo amb les desinències personals. Es construeix amb els tres formants següents: (1) Arrel d'infectum. (2) Vocal temàtica (que pot variar segons les declinacions o ser-hi absent). (3) Desinències personals primàries: -o, -s, -t, -mus, -tis, -nt. Per exemple, veiem els tres formants en una forma com habeo: hab (1) + e (2) + o (3).

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Una manera senzilla de conjugar el present d'indicatiu dels verbs regulars A l'hora de conjugar el present de qualsevol verb regular, l'únic que has de fer és: a) Identificar el formant base sobre el qual es forma el present: és a dir, de la primera forma de l’enunciat, aïllar tot el que hi ha fins a l’última consonant. b) Veure a quina conjugació pertany el verb. c) Ajuntar al formant base la terminació que li correspon per la seva conjugació. Aquestes terminacions les tens en lletra negreta a la taula de dalt.

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Posem-ne un exemple. Per conjugar el present del verb laudo laudaui laudatum ('lloar'): a) Identifiquem el formant base: laud-. b) Notem que el verb pertany a la 1a conjugació. c) I, finalment, afegim al formant base les terminacions per al present de la 1a conjugació. Fet això, les sis persones del present seran laudo, laudas, laudat, laudamus, laudatis, laudant.

Morfosintaxi verbal: el present d'indicatiu

Practiquem el que hem après

Exercicis 10, 11 i 13 de la pàgina 15.

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 14 de la pàgina 16: d, i, m i n. Exercici 15 de la pàgina 16: a, b, g i h

Morfosintaxi verbal: el verb sum

El verb sum (ser, estar, haver-hi) és un verb irregular. El present d'indicatiu es conjuga de la forma següent:

Morfosintaxi verbal: el verb sum

El verb sum pot ser atributiu o predicatiu:

• Atributiu: quan porta un atribut o predicat nominal, és a dir, quan uneix un subjecte amb el seu atribut. En aquest cas, es tradueix per ser.

Rosae pulchrae sunt Les roses són boniques

• Predicatiu: quan porta un predicat verbal. En aquest cas actua com un verb predicatiu intransitiu, amb un complement circumstancial de lloc. Quan és predicatiu, s'ha de traduir per ser, estar, haver-hi o trobar-se.

In ara sunt rosae Les roses estan a l'altar

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 17 de la pàgina 16 Exercici 18 de la pàgina 16

Sintaxi: els complements circumstancials de lloc

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 22 (b, c, e i k) de la pàgina 18 Exercici 23 de la pàgina 18 Exercici 12 de la pàgina 25

Morfosintaxi nominal: la segona declinació

SUBSTANTIUS MASCULINS:

• Nominatiu –us , genitiu –i (tipus dominus –i).
• Nominatiu –er, genitiu –i:
• tipus invariable: puer, –i
• tipus variable: ager, agri

• Nominatiu -ir, genitiu -i (tipus uir uiri). Es declinen igual que puer (invariable).

SUBSTANTIUS NEUTRES:

• Nominatiu –um, genitiu –i (tipus templum, –i).

Morfosintaxi nominal: la segona declinació

Morfosintaxi nominal: la segona declinació

Morfosintaxi nominal: la segona declinació

Morfosintaxi nominal: la segona declinació

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercicis 3, 5, 6 (b i g) i 8 de la pàgina 23 Exercici 10 (b i e) de la pàgina 24 Exercici 11 (c i f) de la pàgina 24

Morfosintaxi nominal: els adjectius de la primera classe

Els adjectius de la primera classe són aquells que es flexionen seguint la primera declinació per al femení i la segona declinació per al masculí i el neutre. El seu enunciat és format pel nominatiu singular dels tres gèneres en l'ordre masculí, femení i neutre.Dins d'aquesta primera classe, hi ha dos tipus d'adjectius.

• Amb nominatiu masculí en -us (tipus bonus bona bonum).
• Amb nominatiu masculí en -er, que al seu torn es classifiquen en dos subtitups:
• masculins en -er de tema invariable (tener tenera tenerum)
• masculins en -er de tema variable (pulcher pulchra pulchrum).

Morfosintaxi nominal: els adjectius de la primera classe

Morfosintaxi nominal: els adjectius de la primera classe

Morfosintaxi nominal: els adjectius de la primera classe

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 12 de la pàgina 25.

Morfosintaxi verbal: l'imperfet d'indicatiu

El pretèrit imperfet d’indicatiu es construeix a partir del tema de present (infectum). Hi afegirem el morfema modal temporal –ba– i, tot seguit, les desinències personals (fes atenció amb la primera persona del singular, que pren com a desinència la consonant –m).Cal afegir que:

• En els verbs de la 3a conjugació, entre el tema i les desinències, s'insereix una vocal de suport –e–: duc(e)bam, duc(e)bas, etc.

• En els verbs de la 4a conjugació (i en els de la 3a mixta), i malgrat que no sembli necessari per raons eufòniques, es col·loca també la vocal –e– darrere del tema: audi(e)bam, audi(e)bas, etc.

Morfosintaxi verbal: l'imperfet d'indicatiu

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 19 de la pàgina 25. Exercici 20 de la pàgina 25. Exercici 22 de la pàgina 25. Exercici 23 (a, e, h, j i k) de la pàgina 25. Exercici 24 (a, g i h) de la pàgina 25. Exercicii 25 (b, d i g) de la pàgina 25.

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Fa el genitiu singular en -is. Les terminacions del nominatiu singular, en canvi, són molt variades.Comprèn substantius de tots tres gèneres:

• Masculí: hostis, hostis (enemic); iudex, iudicis (jutge).

• Femení: arbor, arboris (arbre); tempestas, tempestatis (tempesta).

• Neutre: lac, lactis (llet); flumen, fluminis (riu)

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Fa el genitiu singular en -is. Les terminacions del nominatiu singular, en canvi, són molt variades.Comprèn substantius de tots tres gèneres:

• Masculí: hostis, hostis (enemic); iudex, iudicis (jutge).

• Femení: arbor, arboris (arbre); tempestas, tempestatis (tempesta).

• Neutre: lac, lactis (llet); flumen, fluminis (riu)

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Com podem saber si un mot és parasil·làbic o imparasil·làbic?

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació

Morfosintaxi nominal: la tercera declinació. L'apofonia

Tota vocal breu que es trobi en la síl·laba interior oberta (és a dir, en una síl·laba acabada en vocal) tendeix a canviar de timbre, generalment en -i. Aquest fenomen s'anomena apofonia. princeps principis caput capitis

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 5 de la pàgina 35. Exercici 6 de la pàgina 35. Exercici 8 de la pàgina 35. Fer a classe i entregar.

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 10 de la pàgina 36. Exercici 14 de la pàgina 36. Exercici 16 (d, g i h) de la pàgina 36. Exercici 18 (c, i i l) de la pàgina 36.

Morfosintaxi verbal: l'infinitiu de present actiu

El llatí clàssic compta amb sis infinitius: present, perfet i futur de la veu activa i passiva.

Morfosintaxi verbal: l'infinitiu de present actiu

L'infinitiu, un substantiu verbal Se sol definit l'infinitiu com un substantiu verbal, és a dir, un mot que participa alhora de la categoria verbal i nominal. La seva natura verbal li permet de dur els complements propis del verb. Per exemple, l'infinitiu dir pot tenir un complement directe i un complement indirecte: 'Convé dir la veritat (CD) als nois (CI)'. Com a nom que és, pot fer les funcions pròpies del substantiu: principalment, subjecte i complement directe. 'L'acusat vol dir la veritat' (CD de 'vol'). 'Dir la veritat és important' (Subjecte del verb 'és').

Morfosintaxi verbal: l'infinitiu de present actiu

En aquest capítol estudiarem els usos nominals de l'infinitiu, és a dir, quan l'infinitiu és usat com un nom sense més: no duu cap complement propi i, per tant, no constitueix una oració d'infinitiu. 1. Concordança. A efectes sintàctics, l'infinitiu equival a un substantiu neutre singular en cas nominatiu/acusatiu. Això implica que si ha de dur un adjectiu que hi concerti, l'adjectiu haurà de ser un neutre singular en cas nominatiu/acusatiu. Errare humanum est. 2. Funcions sintàctiques. l'infinitiu farà les funcions pròpies del nom quan va en nominatiu (subjecte o atribut) o en acusatiu sense preposició (complement directe) Discere utile est. (Subjecte) Omnes vivere volumus. (CD)

Morfosintaxi verbal: l'infinitiu concertat

L'infinitiu és un verb i, per tant, com a norma general té subjecte. Tot i això, quan el subjecte de l'infinitiu és el mateix que el verb principal, aquest subjecte no s'expressa dins de l'oració d'infinitiu. En aquest cas, parlem d'un infinitiu concertat. Theseus ∅ Minotaurum occidere constituit. La persona que decideix (constituit) i la que mata (occidere) és la mateixa (Thesseus). Aquestes construccions es tradueixen sempre amb un infinitiu.

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 22 (f, g, j i n) de la pàgina 38. Fer a classe i entregar.

Sintaxi: les conjuncions de coordinació

Enllacen sintagmes o oracions de la mateixa categoria sintàctica.

Morfosintaxi nominal i verbal

Practiquem el que hem après

Exercici 26 de la pàgina 40.

Anàlisi de l'oració llatina

Ad valuentudinem corporum vitam sanam ducimus, ∅ ad salutem animorum malum otium vitamus et ∅ labores suscipimus.

Futur imperfet d'indicatiu

• Per a la primera i segona conjugació, el morfema temporal-modal és -bi-, per bé que a la 1a pers. sg. s'hi troba -bo (amb la desinència ja integrada) i per a la 3a pers. pl. és en -bu-.

• En canvi, en la tercera i quarta conjugació, el morfema temporal-modal és -a- en la primera persona del singular (seguit de la desinència personal -m) i -e- en totes les altres persones.

Recordem que existeix una 3a conjució mixta, que per a aquest temps de bell nou segueix el paradigma de la 4a conjugació. Per exemple, capio fa el futur en capiam, capies, capiet...