Narcís Oller
La bogeria
Autor
Novel·la
Fi o i nici de cicle?
Context
Narrador intraho- modiegètic
Viva Espanya!
Fem honors al text i al que ha de ser una recepció no només narratològica d'aquesta obra us proposem aquests fragments
Tres tipologies
Segon narrador in- trahomodiegètic?
Tècnica
Problema teòric
Cor de narradors in- trahomodiegètics
Limitacions segons Sergi Beser
Més que un neguit
Tercer narrador in- trahomodiegètic?
Dos mons confrontants
Llengua del carrer o col·loquial?
Bibliografia
Trencament del triangle
Imatge extreta d'Associació d'escriptors en llengua catalana
Elias Martí
Narcís Oller. La bogeria© 2024 by Elias Martí is licensed under CC BY-NC-SA 4.0
Autor
Realisme, naturalisme i estil propi
Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat el creador de la novel·la catalana moderna. (Gual, s.d.)
Triangle Yxart, Sardà i Oller
Influència de Zolà, no aplicar el naturalisme ortodox en l'anàlisi
Esquerdes de Le roman expérimental de Zolà
Hauria de ser evident que no hauríem de menystenir que l'formació literària estrictament catalanòfona la podríem considerar força tardana i reconeguda amb mancances pel mateix autor (Oller, 1962), per la qual cosa estem obligats a considerar el que puntualitza Besser (1977, 342) quan ens recorda que Oller a banda de no tenir referents propis en llengua literària catalana, tenia la influència directa d'un Galdós en el pròleg de El sabor de la tierruca (1882) on parla obertament del problemes tècnics del narradors castellans per a reproduir diàlegs quotidians i encara una influència més directa com la de Leopoldo Alas quan publica "Del estilo en la novela" en la revista Arte i letras, on treballava el mateix Oller i dirigia Yxart, com recorda Beser: "hauria de lliutar entre dos fronts: [...] creant una prosa literària catalana; per l'altre, buscant els nivells lingüístics adients a la novel·la realista, tant a la narració i a la descripció i al diàleg."
A les acabelles del sisé capítol hem de recordar aquelles disputes entre la llengua literària dels Jocs florals restaurats en contraposició amb el teatre popular i exitòs en facturació -i potser, només potser, plagat d'interferències- del Pitarra i de tota aquella generació en boca del mateix Armengol, qui en aquest fragment crida l'atenció que es el primer cop que empra aquest registre humorístic en tota l'obra i per a entretenir la família del seu amic (Oller, 2009, 126-127):
-Jo ja me'l figuro al mig del carrer, amb el copalta al clatell, els lentes a la punta del nas, el llaç de la corbata sota l'orella i la levita descordada, barallant-se amb una colla de pagesos i aquell sogre que li diuen la Fura, perquè el volen contenir... i sento els aplausos i els xiulets de la gentada de les aceres, i la veu potent del nuvi que crida "Poca-vergonyes!"... i veig aquestes rient i picant de mans amb cara mefistofèlica darrere de l'escletxa per on espien... i em dol, em dol, no haver-hi estat, perquè havia de ser hermós! -Quin castanyoles! va fer la mare plorant de riure-. Calli, home, calli, que no puc més!
Una altra manera de parlar de qualitat literària en aquest cas malgrat la formació intel·lectual pròpia i els moviments literaris al voltant de l'autor, sobretot des del punt de vista diacrònic, per allò de l'autocensura sobretot per fidelitat a la formació professional-intel·lectual, el podem trobar gairebé al final de (Beser, 347)
Els dos contes comentats, "Viva Espanya!" i "Angoixa", palesaven una fascinació per la creació imaginativa a la qual l'autocensura, procedent de l'acceptada normativa realista, impedia de saltar al món de la fantasia i del misteri. La revisió de l'obra narrativa d'Oller des d'aquest punt de vista, ens mostraria un tipus de novel·la que hauria pogut fer, ens explicaria certs trets d'alguns relats i, en altres, ens faria veure com actuava, dintre del relat, una conscient intenció de racionalitzar i, per tant, de destruir aquestes tendències.
Justament quan el narrador sense nom de La bogeria, li dona la paraula com a narrador al mateix Serralonga (qui millor que ell per a explicar la seva història) tot i així és un miratge dins de l'estructura triangular narrativa principal, fins i tot una paròdia, així com fer servir alguns altres personatges testimonis com a narradors molt esporàdics.
Des del segon capítol descobrim que l'amistat de dos vèrtexs del triangle narratiu d'aquesta obra és a dir Armengol i un narrador encara sense nom propi i a banda d'en Giberga, els uneix una vincle d'aquests pseudovitalicis (Oller, 2009, 76):
Però, així i tot, jo no quedava prou convençut, ni sabia pintar-me-les tan felices com aquell amic meu, de qui es podia ben dir que era un tranquil de primera. Lluny d'això, a cada correu que es passava sense rebre carta d'en Serralonga vomitant fel i vinagre contra l'omninós govern, les meves angúnies creixien, tement sempre que, d'un moment a l'altre l'Armengol em comparagués a casa amb el cap embenat.
En la mateixa pàgina de la novel·la descobrim ja els tres personatges, qui narra, és a dir, qui descriu l'amistat del paràgraf anterior amb Armengol i un estudiant de medicina, també vilanieunc, en Pròsper Giberga, triangle narratiu amb els tres vèrtexs ben definits i amb una primera trobada (Oller, 2009, 77):
Oferint-se una relació llarga, ens vam instal·lar en una taula del Suís, gairebé desert en aquella hora de mitja tarda, i, amb un boc per barba davant, en Gibergà començà així: -Endemés, don Ignasi s'ha suicidat: no ha mort pas com vós pensàveu.
Ja des del primer capítol descobrim dos vèrtexs del triangle narratiu d'aquesta obra que alguns categoritzen com a coral. Aquest narrador que no és Armengol però podria ser Giberga, ens deixa clar com d'involucrat s'hi troba amb el tema narrat i el podrien arribar a considerar més que un testimoni observador, un personatge amb tots els drets i la seva primera descripció de Serralonga de fet, no només és exhaustiva sinó propera (Oller, 2009, 68):
En Serralonga, amb tot i ésser de Vilaniu, que és poble de cridaners, solia parlar baix. Però el cas és que, exaltant-se, en aquell moment anava aixecant la veu fins a un punt, que, dats els temps, ratllava en la imprudència, i més tractan-se del que es tractava i estant com estàvem voltats de gent desconeguda. Per això Armengol i jo començàvem ja a penedir-nos d'haver-lo anat punxat, i miràvem recelosos quina cara hi posaven els veïns més pròxims, que era els qui, enmig del rum-rum de les converses de la sala, molt més plena de gent que abans, podien millor pescar el que deia el nostre amic.
Hem d'esperar fins al cinquè capítol per a reconèixer en Giberga també com un narrador titular, no només un metge forense especialista en la malaltia d'en Serralonga (Oller, 2009, 107-108), on a més es reprodueix literalment com a recurs literari (i fefaent d'una història verídica) entre cometes baixes i que ens podria ser útil, a més, per a descobrir la relació gairebé familiar entre en Serralonga i el pare d'en Giberga.
Beser (1977, 337) proposa un corpus d'estudi ollerià problematizat des de tres tipologies: del context cultural català, de collita pròpia i personal i una tercera, que en realitat és una metatipologia: aquelles obres ollerianes que corresponguin al model de novel·la realista, més específicament: "que ha anat formant-se al llarg del segle XXI. L'estudi d'aquestes últimes tindria un caràcter general, és a dir, no es concretaria en un autor determinat [...] ens portarà cap a l'estudi d'una narrativa que no va arribar a escriure, però de què, en algunes obres, trobem mostres amagades."
BESER, S. [Sergi] (1977) "Les limitacions narratives de Narcís Oller", dins Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1977, p. 333-347. CABRÉ, R. [Rosa] (2009) “Narcís Oller” dins Enric Cassany (dir.), Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Barcelona: Vicens Vives. (vol. IV, p. 337-358) GUAL, X. [Xavier]. (s.d.) Narcís Oller. [Recurs en línia] dins d'Associació d'escriptors en llengua catalana. JORBA M. [Manuel] (1995) “Literatura, llengua i renaixença: la renovació romàntica”, dins Història de la Cultura Catalana, volum IV. Barcelona, Edicions 62. OLLER, N. [Narcís] (2009) La bogeria. Barcelona, Educaula 62. ------------------- (1962) Memòries literàries. Històries dels meus llibres. Barcelona. PALLARÉS, M. [Marta] (2021). La bogeria. [Recurs en línia] https://www.goodreads.com/book/show/20884687/reviews?reviewFilters={%22workId%22:%22kca://work/amzn1.gr.work.v1.KxPUyav-mmHdMXaQrHJAbA%22,%22after%22:%22MTUxLDE2NDkwNTI2NTgzODg%22} ROTGER, N. [Neus] (coord) (2016). L'ABC dels Estudis Literaris. Termes crítics per a l'estudi de la literatura. [Recurs en línia]. Barcelona: Oberta Publishing. TAYADELLA, A. [Antònia] (1986) "Narcís Oller i el naturalisme" dins de Història de la literatura catalana. MOLAS, J[Joaquim] (dir.) Barcelona, Ariel. Vol. VII.
Després de tot el divertimento que no ha estat només un excerci literari, narratiu o de minva professional de l'autor, el que sí hem de reconeixer i, probablement amb sospites, és aquell penediment sobtat dels dos narradors principals en el nové i últim capítol, precisament després d'haver estat gaudint i narrant-ho amb crispetes la desgràcia de l'autèntic protagonista de la història o, fins i tot, cobrant honoraris professionals en el cas del nostre narrador amagat (aquell sense nom ni cognom), i sobretot per aquest motiu seria imprudent parlar d'un alter ego de l'autor en una època que com a lectors podem parlar a hores d'ara d'autoficció o metaficció. El cas és el que el llenguatge dramàtic, fins i tot cinematogràfic, i per a mi un dels moments de més qualitat narrativa de l'obra, amb el precedent també molt valuós del tancament en el sanatori d'el Paradís. Els penediments els hi podem oferir al Zolà o als primers crítics d'aquesta obra de 1898 (Oller, 2009, 157):
-Com si sel's hagués mort un gos!- vaig exclamar, indignat. -Però, d'on has tret- em va dir llavors l'Armengol amb profundíssima amargura- que on presideix una oficina hi pugui haver l'amor, ni la caritat, ni la pietat llagrimosa que busques? L'ordre, el reglament, una habitud rutinària, hi ofegaran sempre el sentiment. Això és un hospital que acull els ferits de la batalla eterna: les baixes ni s'hi compten en tant que hi arriba un altre a ocupar el llit encara tebi. Sempre seràs un noi! Però jo, abaixant el cap, vaig dir entre mi: -Déu m'ho conservi i ens perdoni a tots.
Una lectura no tradicional d'una novel·la experimental i tradicional alhora el podem trobar en en Pallarès, 2021, tot i que a vegades puguin semblar només pauses o digressions narratives:
El ritme de la novel·la s'accelera quan Oller introdueix altres personatges com el cosí del narrador, les germanes d'en Daniel Serrallonga, la Matildeta i la seva família. I és a partir de la veu de tots aquests personatges diguem-ne secundaris, que Oller desplega el seu punt de vista sobre la bogeria i les diferents visions que d'ella en té la societat del seu temps.
Així doncs, l'Adela pren la paraula amb contudència en el tercer capítol (també ho farà Daniel Serralonga al final del seté capítol), malgrat la descripció de dues pàgines que li dedica el narrador sense nom propi que la mateixa Pallarès (2021) també puntualitza:
Es tracta d'un jove -ni tan sols sabem com es diu- que estudia Dret, que una vegada acabats els estudis s'instal·la a Barcelona fugint de la inseguretat que provoquen les carlinades, que es casa amb la Matildeta, que funda un despatx d'advocat, que a les acaballes de la novel·la té un hereu i nenes, que la vida el tracta bé, té diners, una institutriu per a la canalla, i poca cosa més.
De seguida, aquest mateix narrador continua el fil i el to des de l'inici del quart capítol, per a mantenir un diàleg directe i exclusiu amb l'Armengol (qui comença a exercir de narrador titula amb tots els drets) durant tot el capítol i d'on hi ha alguna reflexió moral del narrador que podria respondre més a la ideologia o la filació intelectual (professional i també de l'autor) que als fets narrats i la seva versemblança mateixa (Oller, 2009, 101), però molt propera al seu penediment moral del vuité capítol.
Des de l'anàlisi inicial que proposa Beser (1977, 335) del conte "Viva Espanya!" en el seu article, ja podem reconèixer el narrador intrahomodiegètic o intraheterodiegètic que sovinteja l'obra narrativa tardana de l'autor sigui mitjançant narrador testimoni o personatge.
El caracter no professional que per a Narcís Oller té el conreu de la novel·la (Beser, 343) més que una constant, ho podríem considerar com a un recordatori de com va arribar a tenir l'obra Olleriana una qualitat literària malgrat tots els entrebancs metalingüístics de l'època i de l'autor mateix. Crec que és justament el motiu que em va animar analitzar aquesta obra narrativa gairebé final, preludi del comiat definitiu de la narrativa amb Pilar Prim, en comptes de triar una altra obra primerenca com L'escanyapobres.
Narcís Oller. La bogeria
Elies Martí Romero
Created on June 8, 2024
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Body Parts
View
Choice Board Flipcards
View
January School Calendar
View
Genial Calendar 2026
View
School Calendar 2026
View
January Higher Education Academic Calendar
View
School Year Calendar January
Explore all templates
Transcript
Narcís Oller
La bogeria
Autor
Novel·la
Fi o i nici de cicle?
Context
Narrador intraho- modiegètic
Viva Espanya!
Fem honors al text i al que ha de ser una recepció no només narratològica d'aquesta obra us proposem aquests fragments
Tres tipologies
Segon narrador in- trahomodiegètic?
Tècnica
Problema teòric
Cor de narradors in- trahomodiegètics
Limitacions segons Sergi Beser
Més que un neguit
Tercer narrador in- trahomodiegètic?
Dos mons confrontants
Llengua del carrer o col·loquial?
Bibliografia
Trencament del triangle
Imatge extreta d'Associació d'escriptors en llengua catalana
Elias Martí
Narcís Oller. La bogeria© 2024 by Elias Martí is licensed under CC BY-NC-SA 4.0
Autor
Realisme, naturalisme i estil propi
Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat el creador de la novel·la catalana moderna. (Gual, s.d.)
Triangle Yxart, Sardà i Oller
Influència de Zolà, no aplicar el naturalisme ortodox en l'anàlisi
Esquerdes de Le roman expérimental de Zolà
Hauria de ser evident que no hauríem de menystenir que l'formació literària estrictament catalanòfona la podríem considerar força tardana i reconeguda amb mancances pel mateix autor (Oller, 1962), per la qual cosa estem obligats a considerar el que puntualitza Besser (1977, 342) quan ens recorda que Oller a banda de no tenir referents propis en llengua literària catalana, tenia la influència directa d'un Galdós en el pròleg de El sabor de la tierruca (1882) on parla obertament del problemes tècnics del narradors castellans per a reproduir diàlegs quotidians i encara una influència més directa com la de Leopoldo Alas quan publica "Del estilo en la novela" en la revista Arte i letras, on treballava el mateix Oller i dirigia Yxart, com recorda Beser: "hauria de lliutar entre dos fronts: [...] creant una prosa literària catalana; per l'altre, buscant els nivells lingüístics adients a la novel·la realista, tant a la narració i a la descripció i al diàleg."
A les acabelles del sisé capítol hem de recordar aquelles disputes entre la llengua literària dels Jocs florals restaurats en contraposició amb el teatre popular i exitòs en facturació -i potser, només potser, plagat d'interferències- del Pitarra i de tota aquella generació en boca del mateix Armengol, qui en aquest fragment crida l'atenció que es el primer cop que empra aquest registre humorístic en tota l'obra i per a entretenir la família del seu amic (Oller, 2009, 126-127):
-Jo ja me'l figuro al mig del carrer, amb el copalta al clatell, els lentes a la punta del nas, el llaç de la corbata sota l'orella i la levita descordada, barallant-se amb una colla de pagesos i aquell sogre que li diuen la Fura, perquè el volen contenir... i sento els aplausos i els xiulets de la gentada de les aceres, i la veu potent del nuvi que crida "Poca-vergonyes!"... i veig aquestes rient i picant de mans amb cara mefistofèlica darrere de l'escletxa per on espien... i em dol, em dol, no haver-hi estat, perquè havia de ser hermós! -Quin castanyoles! va fer la mare plorant de riure-. Calli, home, calli, que no puc més!
Una altra manera de parlar de qualitat literària en aquest cas malgrat la formació intel·lectual pròpia i els moviments literaris al voltant de l'autor, sobretot des del punt de vista diacrònic, per allò de l'autocensura sobretot per fidelitat a la formació professional-intel·lectual, el podem trobar gairebé al final de (Beser, 347)
Els dos contes comentats, "Viva Espanya!" i "Angoixa", palesaven una fascinació per la creació imaginativa a la qual l'autocensura, procedent de l'acceptada normativa realista, impedia de saltar al món de la fantasia i del misteri. La revisió de l'obra narrativa d'Oller des d'aquest punt de vista, ens mostraria un tipus de novel·la que hauria pogut fer, ens explicaria certs trets d'alguns relats i, en altres, ens faria veure com actuava, dintre del relat, una conscient intenció de racionalitzar i, per tant, de destruir aquestes tendències.
Justament quan el narrador sense nom de La bogeria, li dona la paraula com a narrador al mateix Serralonga (qui millor que ell per a explicar la seva història) tot i així és un miratge dins de l'estructura triangular narrativa principal, fins i tot una paròdia, així com fer servir alguns altres personatges testimonis com a narradors molt esporàdics.
Des del segon capítol descobrim que l'amistat de dos vèrtexs del triangle narratiu d'aquesta obra és a dir Armengol i un narrador encara sense nom propi i a banda d'en Giberga, els uneix una vincle d'aquests pseudovitalicis (Oller, 2009, 76):
Però, així i tot, jo no quedava prou convençut, ni sabia pintar-me-les tan felices com aquell amic meu, de qui es podia ben dir que era un tranquil de primera. Lluny d'això, a cada correu que es passava sense rebre carta d'en Serralonga vomitant fel i vinagre contra l'omninós govern, les meves angúnies creixien, tement sempre que, d'un moment a l'altre l'Armengol em comparagués a casa amb el cap embenat.
En la mateixa pàgina de la novel·la descobrim ja els tres personatges, qui narra, és a dir, qui descriu l'amistat del paràgraf anterior amb Armengol i un estudiant de medicina, també vilanieunc, en Pròsper Giberga, triangle narratiu amb els tres vèrtexs ben definits i amb una primera trobada (Oller, 2009, 77):
Oferint-se una relació llarga, ens vam instal·lar en una taula del Suís, gairebé desert en aquella hora de mitja tarda, i, amb un boc per barba davant, en Gibergà començà així: -Endemés, don Ignasi s'ha suicidat: no ha mort pas com vós pensàveu.
Ja des del primer capítol descobrim dos vèrtexs del triangle narratiu d'aquesta obra que alguns categoritzen com a coral. Aquest narrador que no és Armengol però podria ser Giberga, ens deixa clar com d'involucrat s'hi troba amb el tema narrat i el podrien arribar a considerar més que un testimoni observador, un personatge amb tots els drets i la seva primera descripció de Serralonga de fet, no només és exhaustiva sinó propera (Oller, 2009, 68):
En Serralonga, amb tot i ésser de Vilaniu, que és poble de cridaners, solia parlar baix. Però el cas és que, exaltant-se, en aquell moment anava aixecant la veu fins a un punt, que, dats els temps, ratllava en la imprudència, i més tractan-se del que es tractava i estant com estàvem voltats de gent desconeguda. Per això Armengol i jo començàvem ja a penedir-nos d'haver-lo anat punxat, i miràvem recelosos quina cara hi posaven els veïns més pròxims, que era els qui, enmig del rum-rum de les converses de la sala, molt més plena de gent que abans, podien millor pescar el que deia el nostre amic.
Hem d'esperar fins al cinquè capítol per a reconèixer en Giberga també com un narrador titular, no només un metge forense especialista en la malaltia d'en Serralonga (Oller, 2009, 107-108), on a més es reprodueix literalment com a recurs literari (i fefaent d'una història verídica) entre cometes baixes i que ens podria ser útil, a més, per a descobrir la relació gairebé familiar entre en Serralonga i el pare d'en Giberga.
Beser (1977, 337) proposa un corpus d'estudi ollerià problematizat des de tres tipologies: del context cultural català, de collita pròpia i personal i una tercera, que en realitat és una metatipologia: aquelles obres ollerianes que corresponguin al model de novel·la realista, més específicament: "que ha anat formant-se al llarg del segle XXI. L'estudi d'aquestes últimes tindria un caràcter general, és a dir, no es concretaria en un autor determinat [...] ens portarà cap a l'estudi d'una narrativa que no va arribar a escriure, però de què, en algunes obres, trobem mostres amagades."
BESER, S. [Sergi] (1977) "Les limitacions narratives de Narcís Oller", dins Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1977, p. 333-347. CABRÉ, R. [Rosa] (2009) “Narcís Oller” dins Enric Cassany (dir.), Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Barcelona: Vicens Vives. (vol. IV, p. 337-358) GUAL, X. [Xavier]. (s.d.) Narcís Oller. [Recurs en línia] dins d'Associació d'escriptors en llengua catalana. JORBA M. [Manuel] (1995) “Literatura, llengua i renaixença: la renovació romàntica”, dins Història de la Cultura Catalana, volum IV. Barcelona, Edicions 62. OLLER, N. [Narcís] (2009) La bogeria. Barcelona, Educaula 62. ------------------- (1962) Memòries literàries. Històries dels meus llibres. Barcelona. PALLARÉS, M. [Marta] (2021). La bogeria. [Recurs en línia] https://www.goodreads.com/book/show/20884687/reviews?reviewFilters={%22workId%22:%22kca://work/amzn1.gr.work.v1.KxPUyav-mmHdMXaQrHJAbA%22,%22after%22:%22MTUxLDE2NDkwNTI2NTgzODg%22} ROTGER, N. [Neus] (coord) (2016). L'ABC dels Estudis Literaris. Termes crítics per a l'estudi de la literatura. [Recurs en línia]. Barcelona: Oberta Publishing. TAYADELLA, A. [Antònia] (1986) "Narcís Oller i el naturalisme" dins de Història de la literatura catalana. MOLAS, J[Joaquim] (dir.) Barcelona, Ariel. Vol. VII.
Després de tot el divertimento que no ha estat només un excerci literari, narratiu o de minva professional de l'autor, el que sí hem de reconeixer i, probablement amb sospites, és aquell penediment sobtat dels dos narradors principals en el nové i últim capítol, precisament després d'haver estat gaudint i narrant-ho amb crispetes la desgràcia de l'autèntic protagonista de la història o, fins i tot, cobrant honoraris professionals en el cas del nostre narrador amagat (aquell sense nom ni cognom), i sobretot per aquest motiu seria imprudent parlar d'un alter ego de l'autor en una època que com a lectors podem parlar a hores d'ara d'autoficció o metaficció. El cas és el que el llenguatge dramàtic, fins i tot cinematogràfic, i per a mi un dels moments de més qualitat narrativa de l'obra, amb el precedent també molt valuós del tancament en el sanatori d'el Paradís. Els penediments els hi podem oferir al Zolà o als primers crítics d'aquesta obra de 1898 (Oller, 2009, 157):
-Com si sel's hagués mort un gos!- vaig exclamar, indignat. -Però, d'on has tret- em va dir llavors l'Armengol amb profundíssima amargura- que on presideix una oficina hi pugui haver l'amor, ni la caritat, ni la pietat llagrimosa que busques? L'ordre, el reglament, una habitud rutinària, hi ofegaran sempre el sentiment. Això és un hospital que acull els ferits de la batalla eterna: les baixes ni s'hi compten en tant que hi arriba un altre a ocupar el llit encara tebi. Sempre seràs un noi! Però jo, abaixant el cap, vaig dir entre mi: -Déu m'ho conservi i ens perdoni a tots.
Una lectura no tradicional d'una novel·la experimental i tradicional alhora el podem trobar en en Pallarès, 2021, tot i que a vegades puguin semblar només pauses o digressions narratives:
El ritme de la novel·la s'accelera quan Oller introdueix altres personatges com el cosí del narrador, les germanes d'en Daniel Serrallonga, la Matildeta i la seva família. I és a partir de la veu de tots aquests personatges diguem-ne secundaris, que Oller desplega el seu punt de vista sobre la bogeria i les diferents visions que d'ella en té la societat del seu temps.
Així doncs, l'Adela pren la paraula amb contudència en el tercer capítol (també ho farà Daniel Serralonga al final del seté capítol), malgrat la descripció de dues pàgines que li dedica el narrador sense nom propi que la mateixa Pallarès (2021) també puntualitza:
Es tracta d'un jove -ni tan sols sabem com es diu- que estudia Dret, que una vegada acabats els estudis s'instal·la a Barcelona fugint de la inseguretat que provoquen les carlinades, que es casa amb la Matildeta, que funda un despatx d'advocat, que a les acaballes de la novel·la té un hereu i nenes, que la vida el tracta bé, té diners, una institutriu per a la canalla, i poca cosa més.
De seguida, aquest mateix narrador continua el fil i el to des de l'inici del quart capítol, per a mantenir un diàleg directe i exclusiu amb l'Armengol (qui comença a exercir de narrador titula amb tots els drets) durant tot el capítol i d'on hi ha alguna reflexió moral del narrador que podria respondre més a la ideologia o la filació intelectual (professional i també de l'autor) que als fets narrats i la seva versemblança mateixa (Oller, 2009, 101), però molt propera al seu penediment moral del vuité capítol.
Des de l'anàlisi inicial que proposa Beser (1977, 335) del conte "Viva Espanya!" en el seu article, ja podem reconèixer el narrador intrahomodiegètic o intraheterodiegètic que sovinteja l'obra narrativa tardana de l'autor sigui mitjançant narrador testimoni o personatge.
El caracter no professional que per a Narcís Oller té el conreu de la novel·la (Beser, 343) més que una constant, ho podríem considerar com a un recordatori de com va arribar a tenir l'obra Olleriana una qualitat literària malgrat tots els entrebancs metalingüístics de l'època i de l'autor mateix. Crec que és justament el motiu que em va animar analitzar aquesta obra narrativa gairebé final, preludi del comiat definitiu de la narrativa amb Pilar Prim, en comptes de triar una altra obra primerenca com L'escanyapobres.