Mapa Mental Circular

CONEIXEMENT I VERITAT

"ESCEPTICISME", Diccionari per a ociosos (1962) Joan Fuster i Ortells (1922-1992)

EN QUÈ CONSISTEIX UN CONEIXEMENT VERTADER? O QUÈ ÉS LA VERITAT?

LA QÜESTIÓ DEL CONEIXEMENT

I ELS FILÒSOFS QUÈ HI DIUEN

ES POT ASSOLIR UN CONEIXEMENT VERTADER? I SI AIXÒ ÉS AIXÍ, EN QUINA MESURA?

Filosofia de la ciència natural (1966) Carl Gustav Hempel (1905-1997)

EL MÈTODE CIENTÍFIC

LA CIÈNCIA COM A MODEL DE SABER RACIONAL

EL CONEIXEMENT CIENTÍFIC

QUÈ VOL DIR QUE ELS FETS CORROBOREN LES HIPÒTESIS CIENTÍFIQUES?

ELS DIFERENTS TIPUS DE CIÈNCIA

KARL POPPER

Tanmateix, més tard, Karl Popper (1902-1994) va rebutjar aquest plantejament tot proposant l'anomenat falsacionisme, segons el qual una hipòtesi mai no resulta verificada de manera definitiva sinó que, a tot estirar, arriba a ser no falsada, i això de manera provisional, perquè mai no es pot assegurar que en el futur no sorgirà una observació que acabarà contradient-la. Així, Popper nega la certesa en el coneixement científic i, per extensió, en el coneixement en general. Els continguts de coneixement són acceptables de manera provisional, talment que caldria mantenir oberta sempre la possibilitat que siguen falsos.

Conseqüència

+ INFO

Aquest pensament va acompanyat del conegut com criteri de demarcació

Aquest criteri estableix quins coneixements entren en l'àmbit de la ciència i quins no. Així, seran científiques tan sols les afirmacions de les quals es pot suposar que és possible trobar fets que les contradiuen (fins i tot en el cas que encara no s'hagen trobat). El criteri (tal com Popper mateix va reconéixer en etapes posteriors del seu pensament) és difícil aplicar-lo de manera estricta però, tot i això, continua sent útil. Per exemple, hi ha molts casos en què es plantegen hipòtesis amb la pretensió que cal acceptar-les perquè, senzillament, no pot demostrar-se'n la falsedat. Ara bé, si s'accepta el que diu Popper, cal concloure que la impossibilitat de demostrar la falsedat de la hipòtesi ja és raó suficient per a rebutjar-la. És a dir, com que no hi ha la possibilitat de posar-la a prova, no hi ha tampoc ocasió perquè se'n confirme la validesa a través de la resitència a les proves. Es pot dir que hipòtesi no diu res sobre els fets tan bon punt no se la pot contrastar amb ells (en termes tècnics se'n diu que és una hipòtesi sense abast explicatiu).

La conseqüència més important de la proposta popperiana és que afirma un total antidogmatisme del coneixement no només en el terreny científic sinó també en qüestions polítiques, morals i fins i tot artístiques: res que coneixem no es pot prendre com una veritat absoluta i inamovible, cal acceptar que sempre hi ha la possibilitat que podem anar errats i que al capdavall no hi ha res a resguard de crítica (de qüestionar-li'n la veritat) i menys encara les nostres pròpies conviccions. Això és positiu, ja que és l'única manera d'avançar en el coneixement. Si es considerara l'assumpte de la manera contrària, el coneixement científic i el coneixement en general quedaria estancat. Només es pot avançar cap a un coneixement de la realitat millor si s'està disposat a posar en qüestió tots els coneixements actuals, cosa que vol dir deixar sempre oberta la possibilitat de substituir-los per uns altres de millors, que s'aproximen més a la veritat.

EL MÈTODE CIENTÍFIC

La principal garantia de validesa dels coneixements obtinguts per la ciència la trobem en el mètode que utilitza per a dur a terme la seua activitat. Anomenem mètode un conjunt de regles que cal seguir per a aconseguir un determinat objectiu. En el cas del mètode científic, l'objectiu és obtenir coneixement sobre la realitat. Com ja s'ha apuntat, un mètode adient garanteix la validesa dels coneixements que s'obtenen amb ell. Encara que podria parlar-se d'una diversitat de mètodes en les ciències naturals, es pot afirmar que aquell més propi i característic d'elles és el conegut com a mètode hipotèticodeductiu o mètode experimental. Consta de 4 passos fonamentals:

Pas D

Pas C

Pas B

Pas A

3.Seres sociales

1.Somos seres visuales

Necesitamos interactuar unos con otros. Aprendemos de forma colaborativa.

Somos capaces de entender imágenes de hace millones de años, incluso de otras culturas.

4.Seres digitales

2.Seres narrativos

Contamos miles y miles de historias. ⅔ de nuestras conversaciones son historias.

Evitamos formar parte de la saturación de contenido en el mundo digital.

ELS DIFERENTS TIPUS DE CIÈNCIA

TIPUS DE CIÈNCIES

CIÈNCIES FORMALS

CIÈNCIES EMPÍRIQUES

Ciències naturals

Ciències humanes o socials

Ja s'ha parlat del paper que té la facultat de la raó en el coneixement humà. Potser l'àmbit on se'n fa un us més correcte i eficaç és el científic. Per aquesta raó, es pot prendre la ciència com un model de coneixement sobre com és el món. En ella, l'ésser humà empra els mateixos mecanimes de coneixement que els que fa servir de manera general en qualsevol faceta de l'existència (com l'anomenat "coneixement quotidià" o "precientífic"), per tal com són els que li resulten propis i són els únics que posseeix.

lA CIÈNCIA COM A MODEL DE SABER RACIONAL

Ara bé, es dóna la circumstància que, al llarg de la història del pensament, s'ha dut a terme una extensa i profunda labor a fi d'esbrinar la manera adequada d'emprar aquests mecanismes de coneixement en el terreny científic. Altrament dit: els científics són especialment acurats en la manera d'utilitzar la raó; la prova la tenim en l'eficàcia dels resultats que obtenen. En conseqüència, podem considerar la ciència com la millor via que s'ha establert per al nostre coneixement de com és la realitat, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que siga perfecta o infal·lible. Això seria impossible, ja que tampoc la mateixa manera que tenim de conéixer no ho és pas. Amb tot, tal com s'acaba de dir, sí que és la millor opció d'entre aquelles que s'ha plantejat l'ésser humà com a resposta a l'objectiu de descobrir com és la realitat. En la ciència trobem, per tant, una valuosa referència quant a la millor manera possible d'emprar les nostres eines de coneixement, no sols en el seu àmbit específic sinó també més enllà. En altres paraules; encara que no ens hi dediquem, tenim molt a aprendre de la ciència com a model de pensament racional.

DOGMATISME

Afirma que és possible conéixer determinades veritats de forma absolutament segura. Això és així perquè la raó (que emprarà, però, diversos mecanismes depenent de l'autor que defensa aquesta posició) es troba capacitada per al coneixement, disposa de la facultat cognoscitiva. Això equival a afirmar que és possible un coneixement objectiu, és a dir, un coneixement que no depén del punt de vista de cada subjecte sinó que reflecteix les coses tal com són independentment d'aquest punt de vista.

RELATIVISME

S'oposa al dogmatisme, tot negant que hi haja una veritat objectiva i absoluta. Per al relativisme, la veritat és totalment subjectiva, pel fet que cada col·lectiu o individu percep o interpreta les coses del seu propi punt de vista estant, i és doncs impossible trobar raons per a establir que un d'aquests punts de vista siga més encertat que no pas un altre. Per tant, a diferència del dogmatisme, no reconeix una sola veritat, sinó que cadascú té la seua pròpia, tan vàlida com les dels altres.

ESCEPTICISME

Tant el dogmatisme com el relativisme afirmen la possibilitat d'assegurar que disposem d'un coneixement vertader, bé siga d'una sola veritat igual per a tots o bé de diverses veritats segons el punt de vista. L'escepticisme es diferencia de tots dos en el fet que nega la possibilitat de saber en cap moment que el coneixement de què disposem siga vertader, ja que la raó es troba incapacitada per a afirmar una tal cosa amb certesa. En conseqüència, proposa una indagació incessant en la cerca d'una possible veritat que mai podrem estar segurs d'haver trobat, en una actitud de dubte permanent sobre totes les coses.

PERSPECTIVISME

Aquesta posició sosté que cada persona té un punt de vista propi i particular sobre els fets (una perspectiva) de manera que és impossible el coneixement objectiu que proposa el dogmatisme. Tanmateix, la conseqüència d'açò no es afirmar, com fa el relativisme, que hi ha diverses veritats igualment vàlides, sinó més aviat que la veritat seria el resultat de la suma o confluència de tots aquests punts de vista que han de considerar-se com a complementaris.

Com que hi ha molta diferència entre llurs respectius objectes, també es fan servir mètodes i es basen en principis molt diferents. Ací ens centrarem en les segones, les ciències naturals, adoptant-les com a model del saber científic. Per això d'ara endavant i per a abreujar, simplement parlarem de "la ciència", tot i que caldrà entendre que en tot moment estem referint-nos a les ciències naturals en particular, sense oblidar que hi ha altre tipus de ciència.

¿Tienes una idea?

Usa este espacio para añadir una interactividad genial. Incluye texto, imágenes, vídeos, tablas, PDFs… ¡incluso preguntas interactivas! Tip premium: Obten información de cómo interacciona tu audiencia:

• Visita las preferencias de Actividad
• Activa el seguimiento de usuarios
• ¡Que fluya la comunicación!

Formulació d'hipòtesi(s)

En aquest pas, s'enuncia una possible explicació del fenomen. La hipotèsi és, per tant, una resposta provisional al problema plantejat, el qual és pendent de comprovació. Serveix, doncs, per a orientar la investigació. En la formulació d'hipòtesis hi ha un component creatiu important. Hi ha uns criteris per a decidir si una hipòtesi és o no acceptable segons la probabilitat que té de ser encertada (per exemple, de concordar amb altres coneixements ja establits). Això no obstant, qualsevol afirmació hauria de poder servir com a hipòtesi perquè en cap moment es pretén, com s'ha dit suara, que siga res més que un intent de resposta provisional. Gràcies a algunes hipòtesis molt aventurades, la ciènca ha realitzat grans avanços al llarg de la seua història.

Això té una conseqüència important quant als objectius de la investigació científica: quins han de ser? Quan es planteja una hipòtesi segons Popper els esforços no s'han de dirigir a verificar-la, ja que no és possible fer-ho això, sinó a falsar-la, posant tots els mitjans possibles per aconseguir-ho. Mentre s'hi fracasse, podrà continuar admetent-se la hipòtesi. Més encara, com més i millors intents s'hagen fet per a demostrar que una hipòtesi es falsa i aquesta els haja resistits, més força assolirà com a hipòtesi vàlida o, altrament dit, més n'augmentarà la versemblança.

LA QÜESTIÓ DEL CONEIXEMENT

`Podem definir el coneixement com la capacitat de disposar d'informació sobre les coses. Cal aclarir que, en aquesta qüestió, centrarem l'interés exclusivament en el coneixement del que s'anomena "fets del món", és a dir, aquells fenòmens accessibles als nostres sentits (coneixement empíric) i no al coneixement del tipus d'objectes de què s'ocupen les ciències anomenades formals (lògica i matemàtiques, els objectes respectius de les quals són les veritats lògiques i els principis matemàtics).

¿Tienes una idea?

Usa este espacio para añadir una interactividad genial. Incluye texto, imágenes, vídeos, tablas, PDFs… ¡incluso preguntas interactivas! Tip premium: Obten información de cómo interacciona tu audiencia:

• Visita las preferencias de Actividad
• Activa el seguimiento de usuarios
• ¡Que fluya la comunicación!

Contrastació empírica

Es posa a prova la hipòtesi amb un experiment que pretén comprovar si realment es produeixen els efectes deduïts en el pas anterior. En cas afirmatiu, la hipòtesi resulta corroborada i s'accepta com una explicació vàlida del fenomen, en cas contrari, cal rebutjar-la i tornar al pas segon, per a plantejar una hipòtesi nova amb què es repetirà el procés de nou. Evidentment, el que ocorre en el pas tercer pot servir per a suggerir noves hipòtesis així com també per a augmentar la informació de què disposem sobre el fenomen a explicar. Perquè els resultats de contrastació empírica siguen realment fiables, cal complir una sèrie de requisits molt estrictes, com ara els mesuraments precisos, el control absolut de totes les variables que intervenen en el fenomen o la repetició de l'experiment en les mateixes condicions exactes tantes vegades com es considere convenient per a comprovar si sempre ofereix el mateix resultat.

OBSERVACIÓ

Consisteix a establir el fenomen que es pretén explicar - un fenomen, per a la ciència, és qualsevol cosa que succeeix i es pot observar - explicar equival a identificar la causa o el com d'un fenomen És fonamental que la informació de que disposem sobre el fenomen siga objectiva i suficient, incloent-hi tots els elements que el componen i les diferents varibales que pensem que poden afectar la manera en què té lloc.

Ara bé, es dóna la circumstància que, al llarg de la història del pensament, s'ha dut a terme una extensa i profunda labor a fi d'esbrinar la manera adequada d'emprar aquests mecanismes de coneixement en el terreny científic. Altrament dit: els científics són especialment acurats en la manera d'utilitzar la raó; la prova la tenim en l'eficàcia dels resultats que obtenen. En conseqüència, podem considerar la ciència com la millor via que s'ha establert per al nostre coneixement de com és la realitat, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que siga perfecta o infal·lible. Això seria impossible, ja que tampoc la mateixa manera que tenim de conéixer no ho és pas. Amb tot, tal com s'acaba de dir, sí que és la millor opció d'entre aquelles que s'ha plantejat l'ésser humà com a resposta a l'objectiu de descobrir com és la realitat. En la ciència trobem, per tant, una valuosa referència quant a la millor manera possible d'emprar les nostres eines de coneixement, no sols en el seu àmbit específic sinó també més enllà. En altres paraules; encara que no ens hi dediquem, tenim molt a aprendre de la ciència com a model de pensament racional.

La ciència com a model de saber racional

Ja s'ha parlat del paper que té la facultat de la raó en el coneixement humà. Potser l'àmbit on se'n fa un us més correcte i eficaç és el cinetífic. Per aquesta raó, es pot pprendre la ciència com un model de coneixement sobre com és el món. En ella, l'ésser humà empra els mateixos mecanimes de coneixement que els que fa servir de manera general en qualsevol faceta de l'existència (com l'anomenat "coneixement quotidià" o "precientífic"), per tal com són els que li resulten propis i són els únics que posseeix.

Què vol dir que els fets corroboren les hipòtesis científiques?

Un altre element fonamental del pensament científic es refereix a la manera com s'han d'acceptar les hipòtesis que, a través del mètode descrit adés, resulten corroborades per l'experiència. Per al Cercle de Viena (grup de científics i filòsofs que van desenvolupar llur activitat entre els anys 20 i 30 del segle XX) l'objectiu del mètode científic és verificar la hipòtesis. Aquesta posició interpretativa rep el nom de verificacionisme i considera que, quan una hipòtesi resulta reeixida (en la mesura que els fets la corrboren (pas 4)) és acceptable com a explicació vertadera.

PROBLEMES EN RELACIÓ AMB EL CONEIXEMENT

Un dels principals problemes que històricament s'ha plantejat la filosofia en relació amb el coneixement és el de la veritat, ja que un coneixement que no fóra vertader no ens resultaria útil. Aquest concepte ha donat lloc, entre d'altres, a dues qüestions:

• 1. En què consisteix un coneixement vertader? o Què és la veritat?
• 2. Es pot assolir un coneixement vertader? I si això és així, en quina mesura?

En què consisteix un coneixement vertader? o Què és la veritat?

De les diverses teories que s'han formulat sobre en què consisteix la veritat empírica ací ens limitarem a la que resulta més intuïtiva i més d'acord amb el que comunament s'acostuma a entendre per "veritat": es tracta de la teoria de la veritat com a correspondència. Segons aquesta, un contingut de coneixement és vertader quan es correspon amb un fet del món del qual aquell seria una representació mental. Així la meua idea que "la neu és blanca" és vertadera si i només si en la realitat es dóna el fet que la neu és blanca. Aquesta noció de veritat és la que farem servir d'ara endavant.

Quant a la primera qüestió, per a definir el concepte de veritat cal començar distingint entre- veritat lògica (es refereix als coneixements lògics i matemàtics i consisteix bàsicament en l'absència de contradicció) - veritat empírica (ens interessaria la veritat empírica, donat que hem decidit cenyir-nos al coneixement dels fets)

UN EXEMPLE SENZILL D'APLICACIÓ DEL MÈTODE CIENTÍFIC EL PODEM TROBAR EN EL SEGÜENT CAS HISTÒRIC:

En el segle XIX, els astrònoms Adams i Le Verrier van descobrir que el planeta Urà no seguia l'òrbita prevista per les lleis de Newton.

PAS 1

En efecte, el planeta en qüestió va ser observat (va rebre el nom de Neptú), de manera que la hipòtesi va resultar corroborada per l'experiència. Si no s'haguera trobat el planeta, hauria calgut formular una nova hipòtesi explicativa del fenomen investigat (l'òrbita d'Urà).

PAS 4

Van deduir que, si aquell planeta existia, havia de tenir una certa massa i havia de trobar-se en un cert punt, i per tant hauria de poder-se observar mitjançant un telescopi.

PAS 3

Per a explicar-ho, van suposar que la irregularitat la produïa l'atracció d'un altre planeta, desconegut en aquell moment.

PAS 2

¿Tienes una idea?

Usa este espacio para añadir una interactividad genial. Incluye texto, imágenes, vídeos, tablas, PDFs… ¡incluso preguntas interactivas! Tip premium: Obten información de cómo interacciona tu audiencia:

• Visita las preferencias de Actividad
• Activa el seguimiento de usuarios
• ¡Que fluya la comunicación!

Deducció de les conseqüències de la hipòtesi

En aquest pas, es planteja el següent: si les coses foren realment com les descriu la nostra hipòtesi, quins efectes haurien de donar-se? Per tant, es realitza una deducció dels fets que es produirien en cas que la hipòtesi es complira.

Es pot assolir un coneixement vertader? I si això és així, en quina mesura?

• a) DOGMATISME

• b) RELATIVISME

• c) ESCEPTICISME

• d) PERSPECTIVISME

Sí que aprofundirem una mica més, però, en el segon dels problemes esmentats sobre la veritat: si pot assolir-se, i en quina mesura, un coneixement vertader. Sobre això, s'han presentat diverses posicions, d'entre les quals exposarem les següents, que són les més representatives (tot i que no són pas les úniques):

¿Tienes una idea?

Usa este espacio para añadir una interactividad genial. Incluye texto, imágenes, vídeos, tablas, PDFs… ¡incluso preguntas interactivas! Tip premium: Obten información de cómo interacciona tu audiencia:

• Visita las preferencias de Actividad
• Activa el seguimiento de usuarios
• ¡Que fluya la comunicación!