Presentación Esencial

Atlas virtual - Els òrgans dels sentits

L'oïda:

Isabela Torres Londoño Biologia 23-24

Canals semicirculars

Canal endolimfàtic

Sac endolimfàtic

Lenticular

Enclusa

Martell

Estrep

Canal semicircular

Nervi auditiu

Utricle (conté endolimfa)

Cartílags de l'orella

Sàcul (conté endolimfa)

Pavelló auricular

Conducte auditiu extern

Clòclea

Clòclea (Cargol)

Finestra oval

Timpà

Perilimfa

Finestra rodona

Trompa d'Eustaqui

Endolimfa

Orella externa

Orella mitjana

Orella interna

El gust:

Cilis sensiorals receptors

Porus gustatiu

Amarg

Àcid

Salat

Cèl·lules quimioreceptores

Cèl·lules de suport

Nervi

Dolç

La vista:

Iris

Retina

Pupil·la

Fòvea

Humor aquós

Humor vitri

Cristal·lí

Nervi òptic

Còrnia

Músculs ciliars

Escleròtica

Coroides

El martell forma la cadena de pinyols de l'oïda, sense la qual seria impossible l'audició. Aquest os, que està connectat amb la membrana timpànica o timpà, s'encarrega de transmetre a l'orella interna les ones sonores que arriben per l'aire.

Captar les vibracions sonores i redirigir-les cap a l'interior de l'oïda.

El pavelló auricular és la part externa de l'oïda que és als costats del cap, al voltant de l'obertura del conducte auditiu exterior. Té una forma particular caracteritzada per diverses àrees i està format per cartílags coberts per teixit cutani. La funció de la qual és captar les vibracions sonores i redirigir-les cap a l'interior de l'oïda.

El conducte auditiu forma part de l'orella externa, i és la part de l'oïda encarregada de recollir el so de l'exterior per conduir-lo fins a l'orella interna. Té forma de 'S' aplanada, cosa que fa que el timpà estigui ben protegit.

Aquest separa l'orella externa de l'orella mitjana. Quan les ones sonores arriben a la membrana timpànica fan que la membrana vibri. Aquestes vibracions són transferides posteriorment als ossets a l'orella mitjana.

La finestra oval és la darrera estructura corresponent a la zona de l'orella mitjana i adherida a l'estrep, és una membrana que recobreix la còclea o el cargol, una part de l'orella interna responsable del sentit de l'audició.

És una obertura arrodonida situada a la paret interna de la caixa timpànica, recoberta d'una membrana elàstica fina la funció de la qual és permetre la vibració o moviment dels líquids de l'oïda.

La seva funció és controlar la pressió darrere del timpà a l'espai de l'orella mitjana. Això ajuda a prevenir l'entrada de líquid a l'orella mitjana. La trompa d'eustaqui normalment és oberta o permeable.

La còclea forma part de l'oïda interna que tradueix la informació acústica en impulsos nerviosos que el cervell humà pot entendre, permetent així percebre els sons.

El nervi auditiu transporta els impulsos sonors de l'oïda interna al cervell i també s'encarrega de l'audició i l'equilibri.

Els conductes semicirculars són tres tubs molt petits, ubicats a l'orella interna, que contenen líquid i t'ajuden a mantenir l'equilibri. Quan moveu el cap, el líquid de l'interior dels conductes semicirculars s'agita i mou els diminuts pèls de cada canal.

Té la funció fonamental de permetre la comunicació entre l'orella mitjana i l'interna, és un dels tres ossos de l'orella mitjana juntament amb el martell i l'enclusa, són els principals responsables de la conducció del so des de la membrana timpànica fins a l'orella mitjana .

Tenen com a objectiu connectar la membrana timpànica amb la finestra oval, sent aquests el medi normal per a la transmissió del so a través de l'orella mitjana

Les vibracions a l'orella mitjana són rebudes via la membrana timpànica. El martell, que descansa a la membrana, transporta les vibracions a l'enclusa. Això en retorn transporta les vibracions a l'estrep.

Els conductes semicirculars són tres tubs molt petits, ubicats a l'orella interna, que contenen líquid i t'ajuden a mantenir l'equilibri. Quan moveu el cap, el líquid de l'interior dels conductes semicirculars s'agita i mou els diminuts pèls de cada canal.

El conducte endolinfàtic és una estructura anatòmica de forma tubular que es troba situada a l'orella interna. Parteix del conducte utriculosacular que uneix l'utricle amb el sàcul i travessa l'aqüeducte vestibular per desembocar en un fons de sac que s'anomena sac endolinfàtic a l'os temporal del crani, on entra en contacte amb la duramare.

Estructura en forma de globus ple de líquid ubicada a l'orella interna. El líquid del sac endolinfàtic envolta i protegeix les estructures de l'orella interna que intervenen en l'audició i l'equilibri. Quan augmenta la pressió a l'orella interna, el sac endolinfàtic allibera líquid per alleujar la pressió.

L'utrículum és una petita bossa ovalada que, juntament amb el sàcul, forma els òrgans otolítics de l'oïda interna. Aquests òrgans són responsables de detectar la gravetat, el moviment lineal i la posició del cap.

El sàcul detecta acceleracions i inclinacions del cap al pla vertical.

La còclea forma part de l'oïda interna que tradueix la informació acústica en impulsos nerviosos que el cervell humà pot entendre, permetent així percebre els sons.

La perilimfa és a l'escala timpànica i vestibular de la còclea. La seva funció principal és evitar que el laberint membranós colpegi contra el laberint ossi; en canvi, la perilimfa interna a la còclea està implicada en la percepció dels sons.

L'endolinfa té un paper fonamental en dos processos: en la conversió de la informació acústica en impulsos nerviosos, participant així en la funció auditiva, i en el control de l'equilibri estàtic i dinàmic.

La percepció del gust dolç és complexa i es realitza a través de cèl·lules especialitzades, agrupades en papil·les gustatives, que s'ubiquen principalment a la llengua i al paladar tou.

El sabor salat respon a la capacitat específica de les papil·les gustatives ubicades a banda i banda de la part davantera de la llengua. La detecció es fa mitjançant canals iònics capaços de detectar els ions solubles de sodi, potassi i altres metalls alcalins.

El sabor àcid sovint s'identifica també amb el sabor agre, és detectat per les papil·les gustatives de la llengua ubicades a banda i banda de la part posterior de la mateixa.

Es detecta mitjançant les papil·les gustatives ubicades a la part posterior de la llengua.

S'anomenen papil·les, i la majoria contenen uns botons gustatius que tenen uns pelets microscòpics molt sensibles anomenats cilis. Els cilis envien missatges al cervell sobre el sabor les coses, perquè tu puguis percebre si són dolces, àcides, amargues o salades.

Són petits òrgans sensorials localitzats a diferents estructures de la cavitat oral que envien els missatges gustatius al cervell. Aquests òrgans tenen unes terminacions nervioses que reaccionen químicament als diferents sabors dels aliments que ingerim.

Les cèl·lules quimioreceptores poden percebre estímuls externs, com en el gust i l'olfacció, o estímuls interns, com ara les concentracions d'oxigen i de diòxid de carboni a la sang.

S'encarrega especialment de coordinar els moviments de la llengua.

Les papil·les gustatives són uns òrgans sensorials existents a la llengua que permeten percebre els sabors; aquests es divideixen en dolç, salat, àcid, amarg i agre, umami, també coneguda com a glàndula gustativa pomarus.

Teixit de color al front de l'ull que conté la pupil·la al centre. L'iris ajuda a controlar la mida de la pupil·la per permetre l'entrada de més o menys llum a l'ull.

Orifici dilatable i contràctil situat a la part central de l'iris per on penetra la llum a l'interior del globus ocular. Regula la quantitat de llum que arriba a la retina a la part posterior de l'ull. La seva mida està controlada per dos músculs: l'esfínter de la pupil·la.

L'humor aquós és un líquid incolor que es troba entre les cambres anterior i posterior de l'ull. Serveix per nodrir i oxigenar les estructures del globus ocular que no tenen aportació sanguini, com la còrnia i el cristal·lí.

El cristal·lí és una estructura de l'ull humà amb forma de lent biconvexa que està situat darrere de l'iris i davant de l'humor vitri. El seu propòsit principal és permetre enfocar objectes situats a diferents distàncies.

La còrnia és la capa exterior transparent a la part davantera de lull. La còrnia ajuda els ulls a enfocar la llum perquè puguem veure amb claredat.

El múscul ciliar és un múscul situat a l'interior de l'ull, específicament al cos ciliar. El múscul ciliar és el que canvia la forma del cristal·lí quan els ulls s'enfoquen en un objecte proper.

És una capa prima de teixit que forma part de la capa intermèdia de la paret de l'ull, entre l'escleròtica (capa exterior blanca de l'ull) i la retina (capa interna de teixit nerviós a la part posterior de l'ull). La coroide és plena de vasos sanguinis que porten oxigen i nutrients fins a l'ull.

És el recobriment exterior blanc de lull. Es tracta de teixit fort i fibrós que s'estén des de la còrnia (la secció frontal i transparent de l'ull) fins al nervi òptic a la part posterior de l'ull. L'escleròtica dóna color blanc al globus ocular.

El nervi òptic és una part fonamental del sistema visual amb més d'un milió de fibres nervioses capaces de transportar missatges visuals. Connecta la part posterior amb el cervell, per la qual cosa un dany en aquest pot ocasionar la pèrdua de visió, total o parcial.

És un gel clar que ocupa la cavitat vítria o cavitat posterior del globus ocular i les funcions de les quals són donar volum a l'ull, sostenir la retina i mantenir la seva transparència de manera que els feixos de llum puguin travessar-la.

La fòvea és una part de l'ull que s'ubica a la retina. La seva funció és ajudar-nos a tenir una visió tan nítida com sigui possible amb tot tipus de detalls i precisió.

La retina és una capa de teixit a la part posterior de lull que percep la llum i envia les imatges al cervell.