EL TEXT EXPOSITIU

EL TEXT EXPOSITIU

Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d’organització i jerarquització, i explicar, és l’activitat que, partint d’una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa amb finalitat demostrativa. Objectiu: informar d’un tema de manera objectiva, clara, ordenada, precisa i lògica a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú. Les explicacions són els textos didàctics per excel·lència.

Introducció

Claredat

Desenvolupament

CARACTERÍSTIQUES

ESTRUCTURA

Marques

Conclusió

RECURSOS

TIPUS DE TEXT EXPOSITIU

• Articles de les revistes especialitzades
• Documentals
• Reportatges
• Exposicions orals
• Ressenyes de llibres
• Temes desenvolupats en els llibres de text

Aspectes lingüístics

Tècniques

Exposició oral

Una bona exposició (escrita o oral) ha de ser:

• Clara en allò que es vol explicar.
• Senzilla, perquè sigui fàcil d’entendre.
• Amena, perquè no sigui avorrida.
• Ben dividida en parts (text oral) o paràgrafs (text escrit), tal com s’explica en l’estructura, perquè la informació estigui ben ordenada.

Ha de tenir una organització lògica i jeràrquica de les informacions.

La llengua del text explicatiu ha de ser clara. Per això, les frases han de ser senzilles i el vocabulari, clar i precís.

• Els noms i els verbs han de ser clars i precisos per tal d’evitar l’ambigüitat. (per exemple “Jo vaig veure un banc” és ambigu perquè no diu quin tipus de “banc”).
• Poc ús d'adjectius: els adjectius utilitzats són especificatius i classificatius, mai subjectius (no donen l’opinió). (per exemple, “La Maria és alta, medeix 1.90”).
• Ús del present d'indicatiu (temps verbal). Si es recorre a alguna anècdota per donar exemples, són habituals també formes verbals en passat.
• Ús de connectors: per establir relacions lògiques, per precisar i per matisar. (Exemples: perquè, ja que, a causa que, com que, degut a, com a conseqüència de, per tant, així, per consegüent, en definitiva, en fi, al capdavall, al cap i a la fi, total, tot plegat, concloent, en conclusió…).
• En general, lèxic específic (terminologia específica) per anomenar conceptes i fenòmens de què es parla. (per exemple, ecosistema, genètica, biodiversitat, pol·linització...). CULTISMES (manlleus de les llengües clàssiques -llatí o grec) o TECNICISMES (mot tècnic, propi del registre especialitzat)

En l’explicació, l’emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L’emissor vol fer-se entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques:

• L’exemplificació (… com, per exemple,…)
• La definició
• El resum (així, doncs, …, en resum…). En una explicació molt llarga ajuda a centrar el tema i també serveix com a conclusió.
• La subdivisió en apartats utilitzant connectors (primer de tot, en segon lloc, per últim, etc.) per aclarir els conceptes i ordenar el discurs.
• Les fotografies, les gràfiques, els esquemes o els dibuixos (que funcionen de suport no verbal).

Marques per reconèixer un text expositiu:

• Títols i subtítols: encapçalen un text i les seves parts. Serveixen per indicar el contingut de les informacions que segueixen.
• Paràgrafs: fragments del text separats per un punt i a part. El contingut del paràgraf té una certa unitat: gira a l’entorn d’una idea principal.
• Tipus de lletra (negreta, subratllada, cursiva…) per destacar algun concepte important.
• Gràfics, esquemes, quadres o il·lustracions, que complementen la informació i la fan més comprensible.
• Exemples que ajuden a entendre el que s’explica en el text.