EL FRANQUISME
1939 - 1975
ÍNDEX
Franquisme a Catalunya
Règim dictatorial
Repressió
Consolidació del franquisme
Espanya a la II Guerra Mundial
Reconeixement internacional
Canvis demogràfics i socials
Desenvolupament i creixement econòmic
Oposició 1939-1959
10
11
12
Oposició 1960-1975
Immobilisme polític
Crisi del règim
EL CARÀCTER DEL RÈGIM FRANQUISTA
ELS FONAMENTS IDEOLÒGICS DEL RÈGIM FRANQUISTA
RÈGIM DICTATORIAL
Els fonaments ideològics del nou estat franquista: · Concentració de poders en la persona de Franco
- Cap de l'Estat - President del govern - Generalíssim dels tres exèrcits - Cap nacional del partit únic
Francisco Franco adopta el títol de Caudillo, tal i com ho havien fet altres líders autoritaris (duce, führer)
Règim dictatorial
Les característiques del nou estat franquista: · Règim totalitari: inspirat en els règims feixista italià i nacionalsocialista alemany. Suprimeix la Constitució de 1931, per tant, les llibertats i els drets democràtics. Prohibeix els partits polítics i els sindicats, només permetrà el partit i el sindicat del règim. · Negació del liberalisme i dels principis democràtics. · Supressió dels drets individuals i col·lectius. · Caràcter unitari i centralista de l'Estat: abolició dels estatuts d'autonomia republicans i es marginarà la llengua i cultura pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia. ·Repressió constant dels vençuts i de l'oposició: de forma sistemàtica i planificada. Negació de qualsevol dissidència. · Adoctrinament de la societat i imposició dels valors tradicionals. · Control dels mitjans de comunicació: utilitzats com a aparell de propaganda del règim i sotmesos a una gran censura.
Els pilars del règim
1. L'Exèrcit: suport més destacat del règim, serà l'instrument de repressió política i participarà activament al poder amb ministres i governadors militars.2. FET y de las JONS: esdevé el partit únic, ocuparan els càrrecs principals a l'Administració. Serà l'instrument de difusió del discurs oficial del règim alhora que exerceix el control dels mitjans de comunicació. Crearà quatre organitzacions de masses: Frente de JuventudesSección FemeninaSindicato Español Universitario (SEU) Central Nacional Sindicalista (CNS) 3. Església catòlica: paper destacat en la justificació i defensa del règim franquista, definit com a Estat confessional catòlic. L'Església obtindrà beneficis econòmics, influència en l'educació i la imposició dels valors cristians.
Les famílies del franquisme
Les bases socials del franquisme
La gran heterogeneïtat de forces, partits i grups que havien donat suport al bàndol sublevat durant la guerra va donar lloc a la formació i consolidació del que s'anomenen les "famílies del franquisme", que competien entre elles per obtenir el favor de Franco i obtenir majors quotes de poder dins del règim. · Falangistes i nacionalsindicalistes: monopolitzen bona part del poder del partit únic i tenen gran rellevància en els primers anys del règim.· Monàrquics: defensaven un règim monàrquic legítim en l'hereu d'Alfons XIII. · Carlins tradicionalistes: defensaven un règim monàrquic amb la figura del pretendent carlista. · Catòlics: relacionats amb l'Església catòlica i algunes organitzacions properes. · Altres sectors polítics i conservadors de la dreta tradicional.
Les oligarquies: financeres i industrials, l'antiga noblesa, els propietaris rurals i en general les elits econòmiques i socials del país van donar un suport absolut al règim de Franco.Les classes mitjanes: la burgesia, les classes mitjanes, professionals liberals, i els petits i mitjans empresaris van acceptar el nou règim, sobretot a causa d'haver patit els excessos i la radicalitat dels sectors més revolucionaris durant la guerra. Les classes populars: format per obrers, camperols, petits comerciants, assalariats, etc., que formaven part del sector que havia perdut la guerra, dels vençuts, i que van haver d'acceptar per força el nou règim, i molts preocupats per la pròpia supervivència i amb por de la repressió. A Catalunya: els sectors més benestants van mostrar la seva adhesió al règim, tot i que el nombre de catalans a les esferes de poder del franquisme va ser escàs.
LA REPRESSIÓ CONTRA ELS VENÇUTS
LEGISLACIÓ REPRESSIVA
Repressió
El nou règim exigia posar fi a tots els moviments i ideologies que havien defensat la República, per aquest motiu, va institucionalitzar una repressió que perpetuava la divisió entre vencedors i vençuts. La política repressiva del règim obeeix a dos objectius principals: 1. Castigar als vençuts. 2. Prevenir i evitar tota actuació opositora al règim.
S'incita a la població a denunciar les persones sospitoses de desafecció al règim amb l'objectiu de difondre el terror entre la població i d'evitar qualsevol dissidència, és temps de por i silenci. Despolitització forçada.
Exèrcit serà l'executor principal de la repressió a través dels consells de guerra, a partir de 1963 es crearà el Tribunal de Orden Público (TOP)
Resultat de la política repressiva:Empresonaments Persecucions Tortures Execucions
Legislació repressiva
S'elaboren un seguit de lleis coercitives alhora que es supedita la justícia als dictats del govern, pràcticament desapareix el poder judicial independent. Ley de Responsabilidades Políticas Llei promulgada el 9 de febrer de 1939, pretenia la depuració total de les persones que havien col·laborat d'una manera o d'una altra amb la República, i per això la llei es va aplicar de manera retroactiva a l'any 1934. Ley de Represión del Comunismo y la Masonería Llei promulgada l'1 de març de 1940, creada per a justificar la repressió cap a tot allò que tingués a veure amb societats clandestines. Al preàmbul de la llei es deixa clar que els maçons, juntament amb els comunistes són els grans enemics de la pàtria espanyola i els culpables de tots els seus mals. Es crearà el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, es suprimirà el 1963 amb la creació del Tribunal de Orden Público (TOP).
Repressió
Presons i batallons de treball: la gran quantitat de presos polítics va acabar saturant la capacitat de les presons i es van haver d'habilitar camps de concetració.
El 1940 es van crear els Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores, formats per reclutes considerats perillosos per incorporar-se a l'exèrcit. El 1941, els Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores Penados.
Es dedicaven a la realització d'obres de reconstrucció de carreteres, ponts, línies fèrries, obres hidràuliques, o treballs en pedreres, mines o al Valle de los Caídos.
Repressió
Confiscació de béns i depuració: la majoria dels polítics republicans i els exiliats es van veure privats del seu patrimoni. Els partits, els sindicats, les associacions, les cooperatives i les entitats vinculades als vençuts els van ser expropiats tots els béns. S'endegà una depuració de funcionaris i treballadors de les administracions públiques que expulsà els qui s'havien destacat a favor de la causa republicana, i es va pressionar al sector privat perquè fes el mateix. Una llei de 1939 establia que només es mantindria el lloc de treball als funcionari clarament adherits al Movimiento Nacional.
DEPURACIÓ DE FUNCIONARIS A CATALUNYA (%)
M.MARÍN: Història del franquisme a Catalunya, 2006.
EL FRANQUISME A CATALUNYA
FRANQUISTES CATALANS, PERSECUCIÓ I REPRESSIÓ DE LA IDENTITAT CATALANA
El franquisme a Catalunya
L'establiment del règim franquista a Catalunya va tenir unes característiques especials pel fet de ser un territori força hostil als vencedors, pel sentiment identitari i pel govern autonòmic. Una de les primeres mesures de Franco un cop ocupada Catalunya és l'abolició de l'Estatut de Catalunya que suposava la fi de l'autogovern. A partir de 1939, el nou règim tindrà un caràcter centralista i uniformista, amb voluntat d'acabar amb el catalanisme. A Catalunya el franquisme va comptar amb el suport d'una part de la població: industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers. La militància a la Falange no era gaire abundant, formada per pocs falangistes, membres de grups d'extrema dreta de l'època republicana, una part de carlins i molts excombatents franquistes.
Els franquistes catalans ocuparen càrrecs menors, especialment, en els ajuntaments, diputacions i orgnaitzacions del Movimiento. Aquesta nova classe social estava formada per excombatents, falangistes, antics lerrouxistes i membres de la Lliga Catalana. Eren persones de les elits econòmiques i socials tradicionals que s'adheriren al franquisme per convicció, per oportunisme polític o per interès econòmic.
Els càrrecs de responsabilitat van ser designats pel poder, entre les persones de provada fidelitat al franquisme. Les màximes autoritats del règim a Catalunya foren els capitans generals i els governadors, que la majoria provenien de la resta d'Espanya.
La persecució dels vençuts
La repressió contra les persones, partits i associacions considerades rojo-separatistas fou amplíssima. Es calcula que uns 3.500 catalans foren executats, entre aquests, el president de la Generalitat, Lluís Companys. Un cop ocupada Catalunya, al gener de 1939, Companys s'exilia a França, però a l'agost de 1940 és detingut pels nazis a la localitat de Baule-les-Pins, a França. El 3 d'octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona on serà sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar. És condemnat a mort i és executat el 15 d'octubre de 1940, a 2/4 de 7 del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Més enllà de les execucions, foren sotmeses a tribunals militars unes 78.000 persones i l'exili afectà a uns 60.000 catalans. Pel que fa a la depuració de treballadors, foren acomiadats 15.000 funcionaris i empleats de la Generalitat, la Universitat de Barcelona va perdre el 44% del professorat. La confiscació de les propietats de les persones i de les entitats considerades desafectes va significar la pèrdua de bona part del teixit associatiu del país, van desaparèixer el 80% de les cooperatives agrícoles.
Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya.
La repressió de la identitat catalana
La política franquista a Catalunya tenia com a objectiu suprimir la identitat catalana i per això, va reprimir tot signe de catalanitat. Les mesures que va prendre el règim per aconseguir-ho foren:· Imposició de la llengua castellana com a única llengua oficial. La llengua catalana passava a ser un dialecte i quedava relegada a l'àmbit privat i prohibit en la vida pública. S'impedeixen la publicació de llibres, revistes, diaris i el català desapareix de la ràdio, el teatre, el cinema i dels espectacles públics. · Prohibició generalitzada dels símbols de catalanitat: banderes, himnes, cançons, etc. Les principals institucions catalanes són prohibides i algunes han de sobreviure en la clandestinitat, com l'Institut d'Estudis Catalans.
Missatges que instaven a utilitzar la llengua castellana.
La política agressiva del franquisme va provocar, a mig termini, l'efecte contrari al desitjat per les autoritats: una forta reacció cultural i cívica que va identificar el catalanisme amb l'antifranquisme. A l'actitud de resistència passiva s'hi va afegir un activisme creixent per mantenir la llengua i la cultura catalanes malgrat el context polític.
EL PAPER D'ESPANYA A LA II GUERRA MUNDIAL
NEUTRALITAT - NO BEL·LIGERÀNCIA - NEUTRALITAT
EL PAPER D'ESPANYA EN LA II GUERRA MUNDIAL
Inici de la II Guerra Mundial al setembre de 1939 amb la invasió de Polònia per part d'Alemanya. 1. Setembre de 1939: a l'esclat del conflicte bèl·lic, Franco declara la neutralitat d'Espanya, malgrat que mostrava simpaties per les potències de l'Eix (que l'havien ajudat a guanyar la Guerra Civil). 2. Juny de 1940: després de la victòria alamanya sobre França, Franco declara la no-bel·ligerància, que consisteix en suport dipomàtic i econòmic a les potències de l'Eix.
En aquest context, Itàlia i Alemanya, temptegen l'opció que Espanya entri en el conflicte, per aquest motiu, Franco s'entrevista amb Hitler a Hendaia (França), el 23 d'octubre de 1940 i amb Mussolini, a Bordiguera (Itàlia), el 12 de febrer de 1941.No s'arribarà a cap acord, per una banda, Espanya esperava el moment idoni per entrar en el conflicte; i per l'altra, Hitler no acceptarà les peticions espanyoles: immensa quantitat d'armament i aliments i les ambicions territorials de Franco que demanava Gibraltar, el Marroc francès i part d'Algèria.
Revista de les tropes a l'estació d'Hendaia durant la trobada de Hitler i Franco el 23 d'octubre de 1940.
EL PAPER D'ESPANYA EN LA II GUERRA MUNDIAL
AJUDA D'ESPANYA A LES POTÈNCIES DE L'EIX · Subministrament de primeres matèries. · Col·laboració logística i de propaganda del règim. · Creació de la División Azul: Serrano Suñer, ministres d'Afers Exteriors, proposa la creació d'un cos de voluntaris espanyols que doni suport a les tropes alemanyes que des de 1941 lluiten contra l'URSS. La División Azul serà integrada a la 250a Divisió de la Wehrmatch i lluitarà al front rus fins al 1943. · Enviament de treballadors a Alemanya: un conveni entre Madrid i Berlín crearà les condicions perquè un número elevat de treballadors espanyols anessin a treballar a l'Alemanya nazi. · Exportació de wolframi: mineral estratègic per a la indústria de guerra.
Comiat a l'estació de França de productors de Barcelona que marxen a treballar a Alemanya. 27 de novembre de 1941. Autoria: Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya.
EL PAPER D'ESPANYA EN LA II GUERRA MUNDIAL
3. Octubre de 1943: la guerra comença a ser desfavorable a les potències de l'Eix (derrotes a l'Atlàntic, al nord d'Àfrica i a Stalingrad), sumat a la pressió dels governs britànic i americà perquè Espanya es distanciés de les potències feixistes, Franco decidirà tornar a l'estatus de neutralitat estricta d'Espanya, i significarà la retirada i dissolució de la División Azul. 2 de setembre de 1945 finalitza la II Guerra Mundial.
La fi de la Segona Guerra Mundial i la victòria dels aliats posarà en una greu situació al règim de Franco per por que els aliats poguessin exigir la fi del seu règim ja que presentava trets i afinitats amb les dictadures feixistes vençudes.
Ramón Serrano Suñer, el "Cuñadísimo", va tenir un gran poder en els primers anys del franquisme.
LA CONSOLIDACIÓ DEL FRANQUISME
1939 - 1951
La consolidació del franquisme
PRIMERA ETAPA (1939-1945): postguerra. Coincideix amb la Segona Guerra Mundial. Marcada pel totalitarisme, la repressió, la fam, la misèria, el racionament i la pobresa. SEGONA ETAPA (1945-1951): etapa d'aïllament i de rebuig internacional.
Amb la derrota de les potències de l'Eix al 1945, el franquisme es distanciarà del feixisme, es presentarà com un règim catòlic, conservador i anticomunista. En aquesta nova fase, el règim es distanciarà del falangisme més radical i abandonarà aquells trets més fexisites, com la salutació amb el braç enlaire i la promulgació de la Ley de Sucesión (1947). Aquesta etapa estarà marcada per les condemnes internacionals, el boicot diplomàtic i la reactivació de l'oposició antifranquista, però això no farà canviar l'orientació del règim que seguirà sent totalitària. Franco va presentar aquest aïllament davant l'opinió pública espanyola com una conxorxa internacional dels enemics d'Espanya.
1945-1946Condemna de les Nacions Unides (ONU), França tanca la frontera amb Espanya i la retirada dels ambaixadors de Madrid
1947No rebrà l'ajuda del programa del Pla Marshall per a la reconstrucció d'Europa
1949No és acceptada a la OTAN (Organització del Tractat Atlàntic Nord)
La consolidació del franquisme
SEGONA ETAPA (1945-1951): etapa d'aïllament i de rebuig internacional.
A partir de 1947, la configuració de dos blocs antagònics, l'URSS i els EUA, i el començament de la Guerra Freda alteren la situació internacional. Als EUA i a les potències occidentals prefereixen comptar amb un aliat en la lluita contra el comunisme que pressionar al règim franquista perquè democratitzés el sistema polític. A més a més, la posició estratègica d'Espanya interessarà als EUA.Així doncs, a partir de 1947, es produïrà un canvi de relació cap a Espanya, començarà l'acceptació internacional del règim.
1950L'ONU revoca l'acord de retirada d'ambaixadors d'Espanya
1947Els Estats Units es neguen a imposar noves sancions a Espanya i pressiona a l'ONU no ratifiqués la condemna de l'any anterior
LA INSTITUCIONALITZACIÓ DEL RÈGIM: LA DEMOCRÀCIA ORGÀNICA
El règim elabora les Leyes Fundamentales per tal de dotar-se de legalitat jurídica, en cap cas tenen res a veure amb una Constitució. Al conjunt del sistema que formaran aquestes lleis se l'anomenarà democràcia orgànica.
2. LEY CONSTITUTIVA DE LAS CORTES (1942) Creava les Corts com a òrgan legislador, només deliberatiu i supeditat a Franco.
1. FUERO DEL TRABAJO (1938) Inspirat en el feixisme italià, regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme.
DEMOCRÀCIA ORGÀNICA
4. LEY DE REFERÉNDUM NACIONAL (1945) El cap de l'Estat podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes.
3. FUERO DE LOS ESPAÑOLES (1945) Declaració de drets dels espanyols subordinada als principis del Movimiento sense cap garantia de poder-los exercir.
5. LEY DE SUCESIÓN A LA JEFATURA DEL ESTADO (1947) Estableix Espanya com a regne, preveu la monarquia com a successora del franquisme. Ratifica a Franco com a cap de l'Estat.
ORGANITZACIÓ DE L'ESTAT FRANQUISTA
L'OBJECTIU ECONÒMIC: L'AUTARQUIA
L'objectiu econòmic del règim serà l'autarquia, és a dir, l'autosuficiència econòmica d'Espanya. Propugnava l'aïllament de l'exterior i la substitució del lliure mercat per la intervenció de l'Estat en l'economia. CARACTERÍSTIQUES I ÀMBITS D'ACTUACIÓ: 1. Reglamentació del comerç exterior: regulat per l'Estat, es redueixen les importacions als productes imprescindibles. 2. Foment de la indústria: d'interès estratègic pel règim, amb la finalitat d'assegurar la independència militar i política de l'Estat. Es crearà el 1941, l'INI (Instituto Nacional de Industria) amb l'objectiu d'impulsar una nova política industrial, la creació d'empreses públiques (RENFE, ENDESA) i la priorització de sectors vinculats a la defensa militar (hidrocarburs, vehicles, construcció naval i siderúrgia). En el cas de Catalunya, es crearà Enher, Hispano-Suiza i SEAT. 3. Regulació estatal de la comercialització i els preus: especialment en el sector agrari. Els baixos preus oficials dels productes de primera necessitat (cereals, llegums, oli i patates) van provocar una davallada de la producció i de la productivitat.
RESULTATS DE LA POLÍTICA ECONÒMICA Escàs creixement de la producció industrial Escassetat de productes: racionament i mercat negre Augment dels preus i estancament dels salaris Descens de la renda nacional Empitjorament de les condicions de vida de la població.
Espanya tardarà 15 anys a aconseguir el nivell econòmic anterior a 1936
CONDICIONS DE VIDA: RACIONAMENT, MERCAT NEGRE I ESTRAPERLO
La política econòmica intervencionista, és a dir, el control del mercat per part de l'Estat, va imposar el racionament i unes dures condicions laborals, en definitiva, una misèria generalitzada. · Els agricultors i productors estaven obligats a vendre la seva producció a un mercat oficial amb un preu fixat pel govern, sumat a una producció agrícola baixa donarà com a resultat fam i misèria. Alguns productors ocultaven, en molts casos, la meitat de la collita, una meitat la venien al mercat oficial i l'altra meitat al mercat negre. · Apareix el racionament, que consisteix en fixar una ració per persona i període de temps a un preu fixat pel govern. La gent comprava al mercat oficial els productes a un preu baix amb la cartilla de racionament. Si es volia o es necessitava més quantitat, calia acudir al mercat negre, a l'estraperlo. Les cartilles són familiars i més endavant, ja seran individuals. Les quantitats mensuals, que en cas de les dones i gent gran, les quantitats es reduïen a un 20% i un 40% en els infants. · És l'època de l'estraperlo, que consisteix en la venda de productes al mercat negre a preus alts. És una pràctica habituali cal diferenciar entre els que l'havien de practicar per supervivència i aquells que s'enriquien a costa de la fam de la gent perquè tenien bons contactes amb el règim.
Cartilla de racionament
CONDICIONS LABORALS
En l'àmbit laboral es va aplicar una depuració, és a dir, l'acomiadament o sancionament de treballadors per motius polítics i sindicals. En l'àmbit de l'Administració, s'hi van col·locar persones fidels al règim. · La intervenció de l'Estat en el món laboral comportarà un empitjorament de les condicions de vida i treball: 1. Augment de la jornada laboral, de 40h a 48h setmanals. 2. Dura normativa laboral: el govern dictava les condicions de treball. 3. Sindicat vertical: Organización Sindical Española, amb l'objectiu de controlar els treballadors i la repressió de la classe obrera. 4. Salaris insuficients: sous per sota del cost de la vida. 5. Absència de drets laborals com el de lliure associació i/o dret de vaga. 6. Marginació de la dona del món laboral, quedarà relegada en l'àmbit de la llar.
EL RECONEIXEMENT INTERNACIONAL
1951 - 1959
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
Les dures condicions de vida i de treball provocaran protestes com la vaga general a Bilbao (1948) o a Barcelona el 1951 per la pujada del preu del bitllet del tramvia. Aquestes dificultats polítiques i econòmiques provocaran la necessitat de suavitzar els trets del franquisme més coincidents amb el feixisme. Així doncs, el 1951 es remodelarà el govern per facilitar l'acostament amb les potències occidentals. És una etapa política predominada pel nacionalcatolicisme, és a dir, es donarà més pes als catòlics.
NacionalcatolicismeDoctrina que identificava els objectius de l'Església catòlica amb el règim franquista.
Vaga de tramvies a Barcelona, 1951
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
L'agudització de la Guerra Freda va facilitar les relacions internacionals d'Espanya, un Estat anticomunista, i la normalització en el panorama internacional amb l'entrada a partir de 1950 a diferents organismes internacionals. El reconeixement internacional definitiu arribarà l'any 1953 amb els següents fets: 1. Concordat amb la Santa Seu: es confirmava la profunda confessionalitat de l'Estat espanyol, que ja es definia als Principios del Movimiento, i un estatus de privilegi considerable per a l'Església catòlica. 2. Acord bilateral amb els Estats Units: aquests acords amb els EUA contemplen aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Pel que fa als EUA aconsegueix el dret d'establir i d'utiltizar una sèrie d'instal·lacions militars en territori espanyol (bases a Torrejón, Morón, Saragossa i Rota); a canvi Espanya rep material bèl·lic per modernitzar les forces armades, ajuda tècnica i econòmica (465 milions de dòlars en 4 anys). A tot això cal sumar-hi el suport polític que per a Espanya significa tenir als EUA a favor seu, que assegurarà al règim una acceptació internacional progressiva.
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
Incorporació d'Espanya als organismes internacionals1951: FAO (Food and Agriculture Organization) 1953: UNESCO 1955: ONU 1956: OIT (Organització Internacional del Treball) 1957: OIEA (Organisme Inter. de l'Energia Atòmica)1958: OECE (Org. Europea per a la Cooperació Econòmica) FMI (Fons Monetari Internacional) BIRD (Banc Inter. de Reconstrucció i Desenvolupament)
Visita del president D. Eisenhower a Espanya el 21 de desembre de 1959, a la base de Torrejón de Ardoz.
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
Malgrat l'acceptació progressiva d'Espanya en l'àmbit internacional, els problemes interns del règim segueixen, és especialment greu la situació econòmica, la producció augmentava molt lentament i el nivell de vida era molt inferior a la resta de països europeus. Aquest malestar es tradueix entre 1956 i 1958 en una nova onada de protestes, principalment per millores salarials, però també apareixen les primeres dissidències estudiantils a Madrid i Barcelona, on una assamblea lliure de 700 estudiants van aprovar un programa de democratització de la institució, els fets del Paranimf. En aquest context, Franco decideix el 1957, remodelar el seu govern amb la promoció dels sectors catòlics. Entraran com a ministres, els anomenats tecnòcrates, molts procedents de l'Opus Dei, que ocuparan llocs decisius en la direcció econòmica del país amb la intenció de procedir a una liberalització econòmica i l'obertura comercial a l'exterior per tal de salvar l'Estat, al límit de fer fallida. Entre les primeres actuacions del nou govern es promulga la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que actualitzava els principis rectors del règim sense alterar-ne el caràcter dictatorial. La llei va ser presentada a les Corts sense deliberació i aprovada per aclamació. En aquesta lle es mantenien la vigència d'alguns principis falangistes, pels quals la família, el municipi i el sindicat eren els únics sistemes de participació política. La mateixa llei declarava que aquests principis eren permanents i intalterables. Tothom havia de jurar-ne l'acatament en cas d'accedir al càrrec públic. Malgrat que els dirigents de FET y de las JONS pretenien que se'ls atorgués grans poders per poder controlar el govern, l'oposició per part de l'Església, els militars i els sectors empresarials, va provocar que el Movimiento Nacional es configurés com a agrupació de totes les famílies franquistes, sense predomini falangista.
OPOSICIÓ EXTERIOR I RESISTÈNCIA A L'INTERIOR
Els republicans de l'exili i la resistència interior
Oposició exterior: republicans de l'exili
Amb l'entrada de les tropes franquistes, una part dels republicans que pensaven que podien ser detinguts, empresonats o executats van emprendre el camí de l'exili. La majoria van marxar a França, travessant els Pirineus, i també a Algèria, es calcula que unes 400.000 persones van exiliar-se. A França es van habilitar camps per instal·lar els refugiats espanyols que creuaven la frontera. En un primer moment, només hi havia exiliats espanyols, però després van arribar-hi jueus i aleshores aquests camps es van convertir en el primer pas per anar a parar, més tard, als camps nazis. En aquests camps, els refugiats van patir unes condicions de vida molt dures: fred, males condicions higièniques, menjar escàs i malalties.
Mapa dels passos fronterers i els camps de refugiatsLa Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Vol. 4. Derrota, ocupació militar i exili. Barcelona: Edicions 62, 2005.
Oposició exterior: republicans de l'exili
L'exili espanyol es considera altament qualificat perquè molts dels exiliats tenien professions d'elevat prestigi intel·lectual i econòmic: rectors d'universitat, artistes, professors, enginyers, escriptors, per aquest motiu, la producció cultural espanyola de la postguerra va ser molt baix. Una bona part dels exiliats van tornar a Espanya quan el règim de Franco va comprometre's a no actuar contra els qui no haguessin comès delictes, cosa que no va complir.
La resta d'exiliats, uns 170.000 (60.000 catalans) van romandre a l'exili o tornaran a Espanya un cop mort Franco. Així doncs, al sud de França s'estableix una colònia d'emigrats espanyols, a Tolosa, Montpeller i Perpinyà. Amb l'entrada dels nazis a França es veuran perseguits i s'incorporaran a la lluita de la Resistència Francesa contra Alemanya, pensant que la victòria aliada a la guerra significaria la derrota del feixisme i per tant, del franquisme. Es calcula que uns 10.000 espanyols (4.000 catalans) acabaran en camps de concentració i d'extermini. Altres exiliats emigraran cap a Gran Bretanya i Amèrica.
Llamborda Stolpersteine, pedres de la memòria, petits monumentsen memòria de les víctimes del nazisme.
Oposició exterior: republicans de l'exili
Els exiliats van dedicar-se a mantenir les seves organitzacions, partits i sindicats, promovent reunions i intentant popularitzar la seva causa a l'estranger. La seva esperança estava posada en les potències aliades.
Així doncs, a l'exili s'hi va desenvolupar una oposició important al franquisme, i les institucions de la República i dels governs català i basc van seguir funcionant a l'exili. Azaña, presenta la seva dimissió al març de 1939; Negrín assumeix les funcions de president del govern a l'exili. A Mèxic, el 1945, hi tenen lloc les primeres Corts republicanes a l'exili i s'hi elegeix un nou govern republicà que es mantindrà fins al 1977. Aquest govern comptarà amb Diego Martínez Barrio com a president i a José Giral com a cap del govern, que el seguiran altres presidents com Rodolfo Llopis, Álvaro de Albornoz, Félix Gordón, Emilio Herrera, Sánchez Albornoz i Fernando Valera. En l'àmbit català, després de l'assassinat de Lluís Companys l'octubre de 1940, s'escull a Josep Irla, com a President de la Generalitat. En aquell mateix any, a Londres es forma el Consell Nacional de Catalunya, un organisme per mantenir el contacte amb els aliats en nom del govern de Catalunya, presidit per Pi i Sunyer. El 1946, Irla forma un govern a l'exili integrat per personalitats de prestigi cultural i polític però comprensiblement inoperant. L'any 1954, Irla dimiteix i s'elegeix a Josep Tarradellas com a nou president. Malgrat els esforços per matenir les institucions, aquestes foren ineficaces, especialment per les divisions internes i per l'aïllament de la realitat social espanyola que resultava aliena als exiliats.
Resistència a l'interior
Al finalitzar la guerra, els partits i sindicats opositors havien quedat desmantellats. La reconstrucció d'aquests va ser lenta, difícil i en la clandestinitat. La força més rellevant var sen els comunistes del PSUC i del PCE, que van aconseguir refer la seva estructura i mantenir una activitat clandestina més estable.
L'oposició durant el primer franquisme la podem dividir en tres etapes diferents: PRIMERA ETAPA (1939-1944): actuació molt limitada, el més important és la persistència de l'activitat guerrillera, els maquis. Els maquis són gent armada que s'oposa al franquisme, especialment els primers anys de postguerra. Els primers guerrillers són fruit de l'avançament de les tropes franquistes, que decideixen amagar-se per salvar la vida. S'amaguen al bosc i allí s'aniran organitzant per lluitar contra el règim. Les seves accions són principalment de sabotatge o l'atac contra reconeguts repressors. Aquests guerrillers compten amb el suport de la població civil, els anomenats, enllaços que els faciliten menjar, armament i informació. L'època de màxima actuació és entre 1942 i 1944. La seva acció més rellevant és la invasió de la Vall d'Aran, a l'octubre de 1944, dirigit per guerrillers comunistes. Els maquis abandonaran la lluita cap al 1947-1948, encara que hi haurà maquis fins al 1965. Entre els maquis de més renom a Catalunya trobem a Ramon Vila "Caracremada" i a Quico Sabaté.
Actuació de les guerrilles.
Resistència a l'interior
SEGONA ETAPA (1944-1947): condicionada per la derrota de l'Eix i la possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya, afavoreix una reorganització de les forces antifranquistes i la creació de nous partits. Com la creació a Catalunya del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i el Front Nacional de Catalunya (FNC). Al 1944, els sectors monàrquics democràtics s'organitzen al voltant de Joan de Borbó amb l'esperança d'una ràpida restauració de la monarquia borbònica, que provocà la creació de l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, integrada per socialistes, republicans i alguns cenetistes.
TERCERA ETAPA (1948-1951): desmoralització per la consolidació del règim que va dur a una recomposició del moviment opositor. Es produeix un allunyament entre l'oposició a l'exili, molt allunyada de la realitat interior del país, i l'oposició interior, la més efectiva contra la dictadura.
Ressorgiment de la conflictivitat social: cap a finals del 1940 sorgeix un moviment de protesta protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Comunistes i cenetistes es centren en l'acció política clandestina, recompondre les seves organitzacions i augmentar la influència entre els treballadors. A partir del 1946, conflictes laborals als sectors tèxtil, metal·lúrgic i químic a diferents punts de Catalunya, vaga general a Manresa, protagonitzada per dones; la vaga de tramvies o el 1958 a Astúries.
Fàbrica tèxtil Bertrand i Serra que protagonitzà una vaga promoguda per les dones el 1946 a Manresa.
DESENVOLUPAMENT I CREIXEMENT ECÒNOMIC
1959 - 1973
Desenvolupament i creixement econòmic
Etapa marcada pel creixement econòmic, són els anys del desarrollismo. La societat catalana i espanyola experimenta una transformació ràpida i profunda. El règim manté els principis dictatorials i la manca de llibertats que durà al sorgiment de nous moviments d'oposició al règim. Crisi del franquisme: el règim no sobreviuria a la mort de Franco.
FRACÀS DE L'AUTARQUIA: al 1957 l'economia està a punt del col·lapse i de la fallida financera
- Producció agrícola i industrial insuficient. - Balança de pagaments molt negativa. - Manca de reserves d'or que impedeixen el pagament de les importacions i dels funcionaris. - Augment de la inflació i del cost de vida. - Augment de les protestes socials.
Necessitat urgent de canvis en la política econòmica: PLAN DE ESTABILIZACIÓN DE 1959
PLAN D'E ESTABILIZACIÓN DE 1959
Conjunt de mesures econòmiques preses pel Govern el 1959 per passar d'una economia autàrquica a una economia oberta a Europa i a la resta de països que possibilitarà el creixement econòmic a partir dels anys 60.
Objectius: 1. Fomentar el creixement econòmic. 2. Acabar amb el fort intervencionisme estatal. 3. Suprimir els obstacles a la liberalització comercial i financera. Eixos d'actuació: 1. Estabilització econòmica: · Reducció de la inflació: congelació salarial, limitació dels crèdits bancaris i alça dels tipus d'interès.· Reducció del dèficit públic: reforma fiscal i reducció de la despesa pública.2. Liberalització interior:· Eliminació d'organismes interventors.· Fi de la regulació dels preus.3. Liberalització exterior:· Eliminació dels obstacles del comerç exterior.· Devaluació de la pesseta.· Atracció d'inversions estrangeres.
PLANES DE DESARROLLO ECONÒMICO Y SOCIAL
És la planificació que idea el règim per aconseguir els objectius de desenvolupament industrial. S'inicien el 1964 i tenen una durada de 4 anys, se'n promulgaran 3: 1964-1967 / 1968 - 1971 / 1972 - 1975. Obligava a les empreses a seguir la mateixa línia creditícia i fiscal per aconseguir els objectius. Objectius: 1. Fomentar el desenvolupament industrial. 2. Disminuir els equilibris entre les diferents regions espanyoles. Eixos d'actuació: 1. Accions estructurals: resoldre les deficiències de la indústria.2. Pols de desenvolupament: reduir els desequilibris regionals amb la promoció d'empreses noves en zones d'escassa industrialització. Valladolid (Renault), Vigo (Citröen), Saragossa, Sevilla, Granada, Còrdova.Resultats: · Molt limitats perquè els recursos es van invertir ineficaçment.· Millor resultat fou en dotar el país d'insfraestructures com l'electrificació, refineries, carreteres i de matèries bàsiques, com acer, carbó i alumini.
Desenvolupament i creixement econòmic
FI DE L'AGRICULTURA TRADICIONAL
El 1960 té lloc una crisi de l'agricultura tradicional que es caracteritzava per una productivitat baixa i abundància de mà d'obra. A partir d'aquesta dècada, augmenta la demanda de productes ramaders i hortofrutícoles (llet, carn, fruita i verdura) fet que propiciarà que els propietaris inverteixin en espècies seleccionades, en maquinària, adob i llavors.
Intensificació dels conreus i la creació d'explotacions ramaderes modernes
Les millores en l'agricultura es basaran en la concentració parcel·lària i en la promoció dels regadius. Això afavorirà la mecanització agrícola i la intensificació dels conreus que durà a l'abandonament del camp, al que es coneix com l'èxode rural.
Desenvolupament i creixement econòmic
RÀPIDA INDUSTRIALITZACIÓ
La indústria serà el motor principal de l'expansió econòmica entre 1960 i 1973, que va créixer un 10% cada any. Els motius o causes del creixement són: - Millora de la productivitat industrial.- Importació de maquinària i tecnologia.- Inversió estrangera.- Baixos costos salarials.
Es produïrà la diversificació de la producció: amb el creixement del sector metal·lúrgic (automòbols i electrodomèstics), químic (farmacèutic, plàstics i deterngents) i l'alimentació. Alhora es realitzarà una reestructuració dels sectors tradicionals: el tèxtil, el siderúrgic i la construcció naval.
Expansió geogràfica del teixit industrial: Catalunya i País Basc segueixen al capdavant però es creen noves zones industrials: Madrid, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, etc.
Desenvolupament i creixement econòmic
AUGMENT DELS SERVEIS
Creixement del turisme i increment del sector financer. Motius del creixement dels serveis:- Procés d'urbanització. - Millora dels mitjans de transport i de comunicació. - Creixement dels serveis públics. - Desenvolupament del turisme.
Comerç internacional: augment de les importacions i exportacions. Construcció: edificació de nombrosos habitatges en les àrees urbanes, instal·lacions hoteleres, equipaments públics. Desenvolupament sector bancari: inverteix capitals en noves indústries, atorga crèdits a empreses i particulars i intermediari en inversions de capital estranger.
Desenvolupament i creixement econòmic
FRAGILITAT DEL MODEL ECONÒMIC: LA DEPENDÈNCIA DE L'EXTERIOR
El creixement econòmic va comportar l'augment del PIB, l'increment de la renda per habitant i la millora del nivell de vida. Malgrat aquests indicadors, es parla d'un model econòmic feble, el motiu, la dependència de l'economia espanyola de factors exters: Espanya necessita importar tecnologia i les inversions estrangeres, amb el cost que suposava, i alhora quedarà supeditada als interessos i a les decisions estrangeres. Juntament a aquesta fragilitat del model econòmic, per la seva dependència exterior, cal sumar-hi la manca de recursos públics, és a dir, el règim no va complir la seva funció de redistribució de la riquesa, la construcció d'infraestructures ni la creació dels serveis públics necessaris.
MIRACLE ESPANYOL?
El canvi d'orientació econòmica iniciat amb el Plan de Estabilización del 1959 comportà el creixement i la modernització de l'economia. Aquest creixement fou presentat pel règim com un dels seus encerts, es parlarà del "milagro español", una situació que s'explica no com a conseqüència de les decisions del govern, sinó com a resultat de la vinculació de l'economia espanyola en el mercat internacional i l'aprofitament de l'onada d'expansió econòmica que vivia Europa.
Desenvolupament i creixement econòmic
ELS RECURSOS FINANCERS DE L'EXTERIOR
Els recursos financers que van evitar la fallida econòmica provenien de l'exterior, especialment d'Europa: 1. Les trameses dels emigrants: els països europeus absorbeixen la mà d'obra del sector agrari espanyol, les trameses de diners d'aquests emigrants a les seves famílies equilibraran la balança de pagaments. 2. Les divises dels turistes: a la dècada dels anys 60 es produeix el boom del turisme, l'arribada massiva de turistes va ser una font d'ingressos elevada, que alhora va potenciar la construcció i l'activitat hotelera. Aquest turisme serà de caràcter molt estacional, de sol i platja, molt concentrat a la costa Mediterrània. 3. Les inversions estrangeres: és l'època de l'arribada de capital exterior. El mercat espanyol serà atractiu per diferents motius: l'augment del nivell de vida, per uns costos fiscals i salaris baixos i per una alta rendibilitat de les empreses.
Tots aquests factors produiran un equilibri de la balança de pagaments, ja que compensaran el dèficit crònic de la balança comercial.
Desenvolupament i creixement econòmic
CATALUNYA
Els recursos financers que van evitar la fallida econòmica provenien de l'exterior, especialment d'Europa: 1. Les trameses dels emigrants: els països europeus absorbeixen la mà d'obra del sector agrari espanyol, les trameses de diners d'aquests emigrants a les seves famílies equilibraran la balança de pagaments. 2. Les divises dels turistes: a la dècada dels anys 60 es produeix el boom del turisme, l'arribada massiva de turistes va ser una font d'ingressos elevada, que alhora va potenciar la construcció i l'activitat hotelera. Aquest turisme serà de caràcter molt estacional, de sol i platja, molt concentrat a la costa Mediterrània. 3. Les inversions estrangeres: és l'època de l'arribada de capital exterior. El mercat espanyol serà atractiu per diferents motius: l'augment del nivell de vida, per uns costos fiscals i salaris baixos i per una alta rendibilitat de les empreses.
Tots aquests factors produiran un equilibri de la balança de pagaments, ja que compensaran el dèficit crònic de la balança comercial.
Desenvolupament i creixement econòmic
L'EMIGRACIÓ A EUROPA
Desenvolupament i creixement econòmic
EL BOOM DEL TURISME A ESPANYA
Desenvolupament i creixement econòmic
INVERSIONS ESTRANGERES
CANVIS DEMOGRÀFICS I SOCIALS
1959 - 1973
Canvis demogràfics i socials
CANVIS DEMOGRÀFICS:
Tot aquest creixement econòmic provocarà canvis socials i demogràfics en el si de la societat espanyola: 1. Creixement de la població: s'explica pel descens de la mortalitat infantil i pel manteniment de la natalitat. 2. Moviments migratoris: és el fenomen demogràfic més important d'aquest període. Tipus de migracions: - interiors: de les zones agrícoles a les zones urbanes i industrials (èxode rural). Es produeix a Catalunya un intens flux d'immigrants. Entre 1940 i 1978 rep 1,8 milions de persones en l'àrea del cinturó industrial, que provocarà el fenomen del barraquisme. - exteriors: a EuropaLes causes d'aquest fenomen migratori cal buscar-les en l'atracció de les grans ciutats espanyoles, per les condicions de treball i vida més bones i per les dificultats de subsistència al camp espanyol. 3. Disminució dels pagesos. 4. Augment de la classe mitjana: canvis en l'estructura socioprofessional, s'incrementen els assalariats. 5. Millora del nivell de vida: augment de la renda per càpita i un augment de la capacitat de consum de béns i serveis. 6. Intensa urbanització.
Canvis demogràfics i socials
GRAN CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ
Canvis demogràfics i socials
MOVIMENTS MIGRATORIS
Canvis demogràfics i socials
URBANITZACIÓ I CREACIÓ DE NOUS BARRIS
El creixement econòmic juntament amb l'auge dels moviments migratoris tindran diferents efectes sobre la ciutat i també el territori: - Intensa urbanització amb la creació de nous barris densament poblats: el fenomen migratori desborda les previsions oficials i és incapaç d'atendre les demandes d'habitatge, infraestructures i serveis públics. Aquest creixement urbà es produïrà al voltant de les grans ciutats, com Madrid, Barcelona, València o Bilbao. En aquestes noves àrees metropolitanes es crearan barris nous de forma caòtica, sense respectar els plans urbanísitcs i sense disposar de les infraestructures necessàries i dels serveis públics bàsics. - Consolidació dels desequilibris econòmics i de nivell de vida entre les diferents regions espanyoles: s'accentuen les diferències entre les zones industrials, més dinàmiques, més poblades i amb gent jove, versus les zones agrícoles, despoblades, endarrerides econòmicament i amb població envellida, aquest contrast entre zones donarà lloc a parlar de les dues espanyes.
Canvis demogràfics i socials
CANVIS EN L'ESTRUCTURA LABORAL
Canvis demogràfics i socials
DESEQUILIBRIS TERRITORIALS
Canvis demogràfics i socials
MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT: AUGMENT DEL CONSUM I NOVES PAUTES DE COMPORTAMENT SOCIAL
Les transformacions socials, la urbanització progressiva i la millora de les condicions de vida faran possible un canvi en les actituds, les normes de conducta i en la rigidesa de la moral de la postguerra, es produïrà la modernització de la societat que es farà evident en els següents aspectes: 1. Societat de consum: l'augment del poder adquisitiu sumat a la incorporació de la dona al treball assalariat donarà llocs a l'adquisició de béns de consum com els electrodomèstics (frigorífic, rentadora, televisor) i als vehicles (el 600). 2. Procés de laïcització i de secularització: es produeix un distanciament de la societat envers la rigidesa i tutela de l'Església. 3. Accés a l'ensenyament bàsic: accés a homes i dones, augment considerable dels universitaris, gràcies a la Ley general de Educación de 1970 que incrementarà també la població escolaritzada entre els obrers. 4. Modificació de l'estructura familiar: pas de la família extensa a la família nuclear (pares i fills), pròpia del món urbà. 5. Canvi en el paper de la dona: creixement de la incorporació de les dones en el mercat laboral i al món dels estudis, alhora que es difonen les idees feministes que propugnaven la igualtat entre sexes, que faran abandonar de forma progressiva el rol de mares i esposes exclusivament. El canvi de pautes socials sumat al fet que molts adults ja no han viscut la Guerra Civil afebliran al suport social al règim i creixerà l'antifranquisme.
Canvis demogràfics i socials
AUGMENT DEL CONSUM: EL TELEVISOR I EL 600, SÍMBOLS DE L'ENTRADA A LA SOCIETAT DE CONSUM
10
IMMOBILISME POLÍTIC
Nous governs tecnòcrates: 1959-1969
10
Immobilisme polític
ELS GOVERNS TECNÒCRATES: 1959-1969
Els governs dels anys 60 es defineixen per la influència de Carrero Blanco, vicepresident del govern des de 1967, que impulsà una sèrie de reformes polítiques amb l'objectiu d'actualitzar el règim a les transformacions econòmiques i socials que s'estaven produint però sense abandonar alguns dels aspectes més autoritaris del règim. Aquests governs comptaven amb la participació dels tecnòcrates, que van dur a terme una promoció del desenvolupament econòmic juntament amb canvis polítics que es van concretar amb la renovació de l'administració, la legislació i les institucions del país. La convicció d'aquests tecnòcrates es basava en que el desenvolupament social i econòmic del país acabaria consolidant el franquisme.
Luis Carrero Blanco
10
Immobilisme polític
ELS GOVERNS TECNÒCRATES: REFORMES INSTITUCIONALS I LEGISLATIVES
· 1963: creació del Tribunal de Orden Público (TOP): passava els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil. És un tribunal repressiu que va suavitzar el perfil dictatorial del règim de cara a l'exterior després de l'assassinat del comunista Julián Grimau. En cap cas, va disminuir la persecucció dels opositors. · 1966: Ley de Prensa e Imprenta: promoguda per Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei suprimeix la censura prèvia i permet la publicació de diaris i revistes. Creava, però, un sistema de multes i suspensions governatives per penalitzar les publicacions que superessin la permissivitat de la llei. · 1967: Ley de Bases de la Seguridad Social: a càrrec de l'Estat, ampliava els mecanismes de cobertura de les assegurances per malaltia, vellesa i viduïtat. Amb aquesta llei s'inicia l'Estat del Benestar a Espanya. Ley Orgánica del Estado: llei aprovada per referèndum, reafirmava alguns principis del règim però intriduïa alguns canvis, els més rellevants, que diferenciava entre cap de l'Estat i cap del govern, tot i això, Franco mantindria els dos càrrecs fins a l'any 1973. Aquesta llei també aprova el terç familiar. Llei de llibertat religiosa: permet la pràctica de totes les religions. Llei de convenis col·lectius: permet les negociacions entre empresaris i treballadors. · 1969: Llei de Successió: Franco nomena al seu successor, Joan Carles de Borbó, Príncep d'Espanya.
10
Immobilisme polític
DISCREPÀNCIES ENTRE IMMOBILISTES I OBERTURISTES
Totes aquestes reformes van incrementar les discrepàncies i les tensions en el si del règim franquista, fins i tot, dins del mateix govern. Totes aquestes diferències polítiques sobre aquestes lleis es faran públiques arrel de la crisi governamental que patirà el règim per l'esclat de l'anomenat escàndol Matesa, una empresa de maquinària tèxtil que es veurà immersa en un cas de corrupció ja que hi havia implicats uns quants ministres. Aquest escàndol va ser àmpliament difòs per la premsa, cosa que va provocar que els sectors immobilistes del règim culpessin a l'excessiva tolerància informativa al descrèdit del govern. Aquesta crisi es resol amb la formació d'un nou govern monocolor, i la sortida dels ministres més oberturistes, com Fraga i Solís. Carrero Blanco modifica la Llei de Premsa i ordena reprimir qualsevol tipus d'oposició al règim.
Manuel Fraga Iribarne
11
OPOSICIÓ
1960 - 1975
11
Oposició: 1960 a 1975
REORGANITZACIÓ DE L'OPOSICIÓ
A partir de la dècada de 1960 es produeix la recomposició de l'antifranquisme com a resultat de les transformacions socials, del recanvi generacional i de la pèrdua d'influència de l'exili polític. · Grups d'oposició política: l'estratègia serà la desacreditació i desprestigi del règim a través de la denúncia de la precarietat laboral i la manca de llibertats polítques. - PCE: Partit comunista té molta presència en els moviments socials. - Apareixen noves organitzacions socialistes i marxistes: FLP (Frente de Liberación Popular) FRAP (Frente Revolucionario Antisfascista y Patriótico) - PSOE: 1972 el grup de l'interior, liderat per Felipe González, aconsegueix el control del partit. 1962: Congrés del Moviment Europeu a Munic (El contubernio de Munic): 118 polítics espanyols de totes les tendències exigeixen el restabliment de la democràcia. · Nacionalisme basc: el PNB segueix com a referent i inspirava el govern a l'exili. - 1959: aparició d'ETA (Euskadi Ta Askatasuna). El seu ideari es basarà en la independència del País Basc, es considerarà un moviment revolucionari d'alliberament nacional, l'euskera serà l'element vehicular de la identitat nacional, democràcia representativa i estat aconfessional. El primer assassinat es produeix l'any 1968. El 1970 té lloc el Proceso de Burgos. El 1973 es produeix l'escissió més important. Els anys més sagnants de la banda serà a finals dels 70, dècada dels 80 i 90.
11
Oposició: 1960 a 1975
REORGANITZACIÓ DE L'OPOSICIÓ
· Moviment obrer: serà la principal manifestació d'oposició al règim a partir de 1960. - Entre 1960 i 1975 els conflictes obrers es multipliquen. - 1964: creació de Comissions Obreres (CC.OO.): organització clandestina que impulsarà la lluita sindical i política. 1962: Procés 1001: judici i empresonament a la cúpula de Comissions Obreres. · Protestes estudiantils: el moviment estudiantil serà una font de conflictivitat permanent. - Creació de sindicats democràtics com el de Barcelona (SEUB, el 1966) per lluita contra el sindicat estudiantil del règim (SEU).- A la protesta estudiantil, Franco respondrà amb repressió que es traduïrà en sancions, tancament de centres i expulsió del professorat.- Aquesta repressió del règim aconseguirà l'objectiu contrari al desitjat per Franco, es produeix una radicalització del moviment.
11
Oposició: 1960 a 1975
REORGANITZACIÓ DE L'OPOSICIÓ
· Oposició catalana: la majoria de població catalana era partidària d'un règim de llibertats polítiques, de l'amnistia i l'autogovern. - En aquest període es produeix un increment de les forces de l'antifranquisme que es tradueixen en una represa cultural, amb l'aparició de la Nova Cançó, reivindicació de la llengua catalana, noves publicacions, entitats o projectes (Òmnium Cultural i Enciclopèdia Catalana). - Es realitzaran diferents campanyes reivindicatives i de mobilització popular: el cas Galinsoga (1959) Fets del Palau de la Musica (1960) o la campanya "Volem bisbes catalans" o la de 1969 "Català a l'escola". - Ampliació ciutadana en les mobilitzacions. - Creació d'organismes de coordinació com l'Assemblea de Catalunya (1971-1977), serà una plataforma unitària de l'antifranquisme que agrupava l'oposició catalana política i social contra la dictadura de Franco. Formada per partits, entitats, associacions, amb el lema següent: llibertats socials i polítiques, l'amnistia pels presos polítics i el restabliment de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932.
Constitució de l'Assemblea de Catalunya el 1971.
12
CRISI DEL RÈGIM
La decadència 1969-1975
12
La crisi del règim: 1969-1975
LA DECÀDENCIA DEL RÈGIM
· Darrers governs franquistes: immobilistes versus oberturistes A nivell polític el juny de 1973, l'almirall Luis Carrero Blanco, la mà dreta de Franco i la persona que havia d'assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco, és nomenat president del govern. ETA assassinarà a Carrero Blanco aquell mateix any, al desembre de 1973 (Operación Ogro). El gener de 1974, Carlos Arias Navarro és nomenat cap del govern, i en la seva intenvenció a les Corts, presentarà el document anomenat "espíritu del 12 de febrero" amb l'objectiu de promoure una certa obertura i alhora unir les diferents faccions que hi ha dins el règim: els immobilistes i els oberturistes. Arias Navarro no aconsegueix convèncer ni les famílies franquistes ni tampoc l'oposició democràtica, així doncs, davant l'absència de reformes autèntiques, els ministres oberturistes van sortir del govern i mostren la incapacitat del franquisme per democratitzar-se.
Carlos Arias Navarro
12
La crisi del règim: 1969-1975
LA DECÀDENCIA DEL RÈGIM
· Crisi econòmica de 1973: la pujada dels preus del petroli que va afavorir la inflació. · Descomposició del franquisme: augmenten les tensions entre immobilistes i oberturistes. · Augment de la protesta social: mobilització popular, accions de grups com el FRAP i GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primera de Octubre), aquest últim és el braç armat del PCE. · Increment de la repressió: al 1974 es condemna a mort a Puig Antich, militar anarquista de MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), i el 1975, d'altres membres d'ETA i del FRAP. · Conflicte amb el Sàhara: el 1975, el Marroc exigeix a Espanya el lliurament d'aquest territori i el rei Hassan II, el novembre de 1975, aprofitant la situació de malaltia de Franco, decideix iniciar la Marxa Verda, l'ocupació del territori del Sàhara per part de milers de civils. El govern d'Arias Navarro davant la possibilitat d'iniciar un conflicte bèl·lic amb el Marroc i amb Franco agonitzant, decideix cedir i el 14 de novembre de 1975 es signa l'acord de Madrid, que comportava el lliurament d'aquest territori al Marroc i Mauritània. Finalment, el 20 de novembre de 1975, després d'una llarga malaltia, mor el general Francisco Franco a l'edat de 82 anys. El funeral es celebrà el 23 de novembre i fou enterrat al Valle de los Caídos, a Cuelgamuros.
12
La crisi del règim: 1969-1975
LA DECÀDENCIA DEL RÈGIM
Vista del fèretre de Franco, tapat per la bandera i l'escut d'Espanya durant el franquisme, abans de la seva sepultura a l'interior de la Basílica, el 23 de novembre de 1975.
Ley de Sucesión (1947)
Amb aquesta llei pretenia esborrar la imatge més feixista del règim, la dictadura personal. Espanya esdevenia un regne, però el cap continuava sent Franco a perpetuïtat, i quedava facultat per designar el seu successor, a títol de rei, quan ho cregués oportú. El seu successor havia de ser espanyol, catòlic i havia de respectar els principis del Movimiento. També es creaven dues noves institucions: El Consell de Regència i el Consell del Regne. Malgrat que Franco no va esmentar quina seria la dinastia cridada a regnar, el net d'Alfons XIII, Joan Carles, seria educat a Espanya sota la seva tutela.
L'ideari franquista
L'Estat espanyol és la nació mateixa organitzada en funcions de dret i per al millor acompliment dels seus fins, en un règim corporatiu nacional-sindicalista, sota l'autoritat suprema del caudillo generalíssim Franco. A Espanya no hi ha divisió de poders, sinó unitat de comandament i de direcció, i sota l'ordre i la jerarquia. (...)Els enemics d'Espanya són set: el liberalisme, la democràcia, el judaisme, la maçoneria, el capitalisme, el marxisme i el separatisme.
Catecismo Patriótico Español, 1939. (Traduït del castellà)
Ramón Serrano Suñer
Ramón Serrano Suñer, conegut com el "Cuñadísimo", estava casat amb Zita Polo, la germana de l'esposa de Franco (Carmen Polo). Polític i advocat, va tenir un gran poder durant la guerra i els primers anys del franquisme. Era partidari del règim nazi i va lluitar per la intervenció d'Espanya en la II GM. Va exercir els càrrecs de ministre de Governació i d'Exteriors entre 1938 i 1942. A més a més, va dirigir el partit únic fins al setembre de 1942, quan Franco l'aparta del poder.
Ley de las Cortes (1942)
Les Corts esdevenen un òrgan de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat, no tenia cap representació democràtica i tots els seus membres, els procuradors, eren designats des del poder.Les Corts constaven de 424 procuradors: la meitat, designats directament o indirectament pel cap de l'Estat; l'altra meitat, elegits o designats per altres jerarquies properes a Franco. Les Corts no controlaven l'acció de govern, i Franco es reservava la facultat d'elaborar i sancionar directament les lleis. Es reuneixen per primera vegada el 17 de març de 1943.
L'ideari franquista
Francisco Franco Bahamonde és el cap de l'Estat espanyol. Ell, en guanyar la guerra de liberación, va alliberar Espanya del jou estranger. Però ell també ha sabut guanyar la batalla de la pau i ha fet així realitat el lema: "Espanya, Una, Grande y Libre".Espanya Una, perquè va acabar amb els partits polítics i els separatismes que enfrontaven els espanyols en una lluita fraticida. España Grande, perquè durant el caudillaje ha progressat en la indústria, l'agricultura, les ciències i les arts, i ha assolit un nivell que ens iguala a les nacions més avançades. España Libre, perquè els espanyols disposen dels seus destins sense cedir mai a les pressions estrangeres.
Cartilla escolar, 1948. (Traduït del castellà)
El Franquisme_2024
thbalcells
Created on March 20, 2024
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Animated Chalkboard Presentation
View
Genial Storytale Presentation
View
Blackboard Presentation
View
Psychedelic Presentation
View
Chalkboard Presentation
View
Witchcraft Presentation
View
Sketchbook Presentation
Explore all templates
Transcript
EL FRANQUISME
1939 - 1975
ÍNDEX
Franquisme a Catalunya
Règim dictatorial
Repressió
Consolidació del franquisme
Espanya a la II Guerra Mundial
Reconeixement internacional
Canvis demogràfics i socials
Desenvolupament i creixement econòmic
Oposició 1939-1959
10
11
12
Oposició 1960-1975
Immobilisme polític
Crisi del règim
EL CARÀCTER DEL RÈGIM FRANQUISTA
ELS FONAMENTS IDEOLÒGICS DEL RÈGIM FRANQUISTA
RÈGIM DICTATORIAL
Els fonaments ideològics del nou estat franquista: · Concentració de poders en la persona de Franco
- Cap de l'Estat - President del govern - Generalíssim dels tres exèrcits - Cap nacional del partit únic
Francisco Franco adopta el títol de Caudillo, tal i com ho havien fet altres líders autoritaris (duce, führer)
Règim dictatorial
Les característiques del nou estat franquista: · Règim totalitari: inspirat en els règims feixista italià i nacionalsocialista alemany. Suprimeix la Constitució de 1931, per tant, les llibertats i els drets democràtics. Prohibeix els partits polítics i els sindicats, només permetrà el partit i el sindicat del règim. · Negació del liberalisme i dels principis democràtics. · Supressió dels drets individuals i col·lectius. · Caràcter unitari i centralista de l'Estat: abolició dels estatuts d'autonomia republicans i es marginarà la llengua i cultura pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia. ·Repressió constant dels vençuts i de l'oposició: de forma sistemàtica i planificada. Negació de qualsevol dissidència. · Adoctrinament de la societat i imposició dels valors tradicionals. · Control dels mitjans de comunicació: utilitzats com a aparell de propaganda del règim i sotmesos a una gran censura.
Els pilars del règim
1. L'Exèrcit: suport més destacat del règim, serà l'instrument de repressió política i participarà activament al poder amb ministres i governadors militars.2. FET y de las JONS: esdevé el partit únic, ocuparan els càrrecs principals a l'Administració. Serà l'instrument de difusió del discurs oficial del règim alhora que exerceix el control dels mitjans de comunicació. Crearà quatre organitzacions de masses: Frente de JuventudesSección FemeninaSindicato Español Universitario (SEU) Central Nacional Sindicalista (CNS) 3. Església catòlica: paper destacat en la justificació i defensa del règim franquista, definit com a Estat confessional catòlic. L'Església obtindrà beneficis econòmics, influència en l'educació i la imposició dels valors cristians.
Les famílies del franquisme
Les bases socials del franquisme
La gran heterogeneïtat de forces, partits i grups que havien donat suport al bàndol sublevat durant la guerra va donar lloc a la formació i consolidació del que s'anomenen les "famílies del franquisme", que competien entre elles per obtenir el favor de Franco i obtenir majors quotes de poder dins del règim. · Falangistes i nacionalsindicalistes: monopolitzen bona part del poder del partit únic i tenen gran rellevància en els primers anys del règim.· Monàrquics: defensaven un règim monàrquic legítim en l'hereu d'Alfons XIII. · Carlins tradicionalistes: defensaven un règim monàrquic amb la figura del pretendent carlista. · Catòlics: relacionats amb l'Església catòlica i algunes organitzacions properes. · Altres sectors polítics i conservadors de la dreta tradicional.
Les oligarquies: financeres i industrials, l'antiga noblesa, els propietaris rurals i en general les elits econòmiques i socials del país van donar un suport absolut al règim de Franco.Les classes mitjanes: la burgesia, les classes mitjanes, professionals liberals, i els petits i mitjans empresaris van acceptar el nou règim, sobretot a causa d'haver patit els excessos i la radicalitat dels sectors més revolucionaris durant la guerra. Les classes populars: format per obrers, camperols, petits comerciants, assalariats, etc., que formaven part del sector que havia perdut la guerra, dels vençuts, i que van haver d'acceptar per força el nou règim, i molts preocupats per la pròpia supervivència i amb por de la repressió. A Catalunya: els sectors més benestants van mostrar la seva adhesió al règim, tot i que el nombre de catalans a les esferes de poder del franquisme va ser escàs.
LA REPRESSIÓ CONTRA ELS VENÇUTS
LEGISLACIÓ REPRESSIVA
Repressió
El nou règim exigia posar fi a tots els moviments i ideologies que havien defensat la República, per aquest motiu, va institucionalitzar una repressió que perpetuava la divisió entre vencedors i vençuts. La política repressiva del règim obeeix a dos objectius principals: 1. Castigar als vençuts. 2. Prevenir i evitar tota actuació opositora al règim.
S'incita a la població a denunciar les persones sospitoses de desafecció al règim amb l'objectiu de difondre el terror entre la població i d'evitar qualsevol dissidència, és temps de por i silenci. Despolitització forçada.
Exèrcit serà l'executor principal de la repressió a través dels consells de guerra, a partir de 1963 es crearà el Tribunal de Orden Público (TOP)
Resultat de la política repressiva:Empresonaments Persecucions Tortures Execucions
Legislació repressiva
S'elaboren un seguit de lleis coercitives alhora que es supedita la justícia als dictats del govern, pràcticament desapareix el poder judicial independent. Ley de Responsabilidades Políticas Llei promulgada el 9 de febrer de 1939, pretenia la depuració total de les persones que havien col·laborat d'una manera o d'una altra amb la República, i per això la llei es va aplicar de manera retroactiva a l'any 1934. Ley de Represión del Comunismo y la Masonería Llei promulgada l'1 de març de 1940, creada per a justificar la repressió cap a tot allò que tingués a veure amb societats clandestines. Al preàmbul de la llei es deixa clar que els maçons, juntament amb els comunistes són els grans enemics de la pàtria espanyola i els culpables de tots els seus mals. Es crearà el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, es suprimirà el 1963 amb la creació del Tribunal de Orden Público (TOP).
Repressió
Presons i batallons de treball: la gran quantitat de presos polítics va acabar saturant la capacitat de les presons i es van haver d'habilitar camps de concetració.
El 1940 es van crear els Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores, formats per reclutes considerats perillosos per incorporar-se a l'exèrcit. El 1941, els Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores Penados.
Es dedicaven a la realització d'obres de reconstrucció de carreteres, ponts, línies fèrries, obres hidràuliques, o treballs en pedreres, mines o al Valle de los Caídos.
Repressió
Confiscació de béns i depuració: la majoria dels polítics republicans i els exiliats es van veure privats del seu patrimoni. Els partits, els sindicats, les associacions, les cooperatives i les entitats vinculades als vençuts els van ser expropiats tots els béns. S'endegà una depuració de funcionaris i treballadors de les administracions públiques que expulsà els qui s'havien destacat a favor de la causa republicana, i es va pressionar al sector privat perquè fes el mateix. Una llei de 1939 establia que només es mantindria el lloc de treball als funcionari clarament adherits al Movimiento Nacional.
DEPURACIÓ DE FUNCIONARIS A CATALUNYA (%)
M.MARÍN: Història del franquisme a Catalunya, 2006.
EL FRANQUISME A CATALUNYA
FRANQUISTES CATALANS, PERSECUCIÓ I REPRESSIÓ DE LA IDENTITAT CATALANA
El franquisme a Catalunya
L'establiment del règim franquista a Catalunya va tenir unes característiques especials pel fet de ser un territori força hostil als vencedors, pel sentiment identitari i pel govern autonòmic. Una de les primeres mesures de Franco un cop ocupada Catalunya és l'abolició de l'Estatut de Catalunya que suposava la fi de l'autogovern. A partir de 1939, el nou règim tindrà un caràcter centralista i uniformista, amb voluntat d'acabar amb el catalanisme. A Catalunya el franquisme va comptar amb el suport d'una part de la població: industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers. La militància a la Falange no era gaire abundant, formada per pocs falangistes, membres de grups d'extrema dreta de l'època republicana, una part de carlins i molts excombatents franquistes.
Els franquistes catalans ocuparen càrrecs menors, especialment, en els ajuntaments, diputacions i orgnaitzacions del Movimiento. Aquesta nova classe social estava formada per excombatents, falangistes, antics lerrouxistes i membres de la Lliga Catalana. Eren persones de les elits econòmiques i socials tradicionals que s'adheriren al franquisme per convicció, per oportunisme polític o per interès econòmic.
Els càrrecs de responsabilitat van ser designats pel poder, entre les persones de provada fidelitat al franquisme. Les màximes autoritats del règim a Catalunya foren els capitans generals i els governadors, que la majoria provenien de la resta d'Espanya.
La persecució dels vençuts
La repressió contra les persones, partits i associacions considerades rojo-separatistas fou amplíssima. Es calcula que uns 3.500 catalans foren executats, entre aquests, el president de la Generalitat, Lluís Companys. Un cop ocupada Catalunya, al gener de 1939, Companys s'exilia a França, però a l'agost de 1940 és detingut pels nazis a la localitat de Baule-les-Pins, a França. El 3 d'octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona on serà sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar. És condemnat a mort i és executat el 15 d'octubre de 1940, a 2/4 de 7 del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Més enllà de les execucions, foren sotmeses a tribunals militars unes 78.000 persones i l'exili afectà a uns 60.000 catalans. Pel que fa a la depuració de treballadors, foren acomiadats 15.000 funcionaris i empleats de la Generalitat, la Universitat de Barcelona va perdre el 44% del professorat. La confiscació de les propietats de les persones i de les entitats considerades desafectes va significar la pèrdua de bona part del teixit associatiu del país, van desaparèixer el 80% de les cooperatives agrícoles.
Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya.
La repressió de la identitat catalana
La política franquista a Catalunya tenia com a objectiu suprimir la identitat catalana i per això, va reprimir tot signe de catalanitat. Les mesures que va prendre el règim per aconseguir-ho foren:· Imposició de la llengua castellana com a única llengua oficial. La llengua catalana passava a ser un dialecte i quedava relegada a l'àmbit privat i prohibit en la vida pública. S'impedeixen la publicació de llibres, revistes, diaris i el català desapareix de la ràdio, el teatre, el cinema i dels espectacles públics. · Prohibició generalitzada dels símbols de catalanitat: banderes, himnes, cançons, etc. Les principals institucions catalanes són prohibides i algunes han de sobreviure en la clandestinitat, com l'Institut d'Estudis Catalans.
Missatges que instaven a utilitzar la llengua castellana.
La política agressiva del franquisme va provocar, a mig termini, l'efecte contrari al desitjat per les autoritats: una forta reacció cultural i cívica que va identificar el catalanisme amb l'antifranquisme. A l'actitud de resistència passiva s'hi va afegir un activisme creixent per mantenir la llengua i la cultura catalanes malgrat el context polític.
EL PAPER D'ESPANYA A LA II GUERRA MUNDIAL
NEUTRALITAT - NO BEL·LIGERÀNCIA - NEUTRALITAT
EL PAPER D'ESPANYA EN LA II GUERRA MUNDIAL
Inici de la II Guerra Mundial al setembre de 1939 amb la invasió de Polònia per part d'Alemanya. 1. Setembre de 1939: a l'esclat del conflicte bèl·lic, Franco declara la neutralitat d'Espanya, malgrat que mostrava simpaties per les potències de l'Eix (que l'havien ajudat a guanyar la Guerra Civil). 2. Juny de 1940: després de la victòria alamanya sobre França, Franco declara la no-bel·ligerància, que consisteix en suport dipomàtic i econòmic a les potències de l'Eix.
En aquest context, Itàlia i Alemanya, temptegen l'opció que Espanya entri en el conflicte, per aquest motiu, Franco s'entrevista amb Hitler a Hendaia (França), el 23 d'octubre de 1940 i amb Mussolini, a Bordiguera (Itàlia), el 12 de febrer de 1941.No s'arribarà a cap acord, per una banda, Espanya esperava el moment idoni per entrar en el conflicte; i per l'altra, Hitler no acceptarà les peticions espanyoles: immensa quantitat d'armament i aliments i les ambicions territorials de Franco que demanava Gibraltar, el Marroc francès i part d'Algèria.
Revista de les tropes a l'estació d'Hendaia durant la trobada de Hitler i Franco el 23 d'octubre de 1940.
EL PAPER D'ESPANYA EN LA II GUERRA MUNDIAL
AJUDA D'ESPANYA A LES POTÈNCIES DE L'EIX · Subministrament de primeres matèries. · Col·laboració logística i de propaganda del règim. · Creació de la División Azul: Serrano Suñer, ministres d'Afers Exteriors, proposa la creació d'un cos de voluntaris espanyols que doni suport a les tropes alemanyes que des de 1941 lluiten contra l'URSS. La División Azul serà integrada a la 250a Divisió de la Wehrmatch i lluitarà al front rus fins al 1943. · Enviament de treballadors a Alemanya: un conveni entre Madrid i Berlín crearà les condicions perquè un número elevat de treballadors espanyols anessin a treballar a l'Alemanya nazi. · Exportació de wolframi: mineral estratègic per a la indústria de guerra.
Comiat a l'estació de França de productors de Barcelona que marxen a treballar a Alemanya. 27 de novembre de 1941. Autoria: Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya.
EL PAPER D'ESPANYA EN LA II GUERRA MUNDIAL
3. Octubre de 1943: la guerra comença a ser desfavorable a les potències de l'Eix (derrotes a l'Atlàntic, al nord d'Àfrica i a Stalingrad), sumat a la pressió dels governs britànic i americà perquè Espanya es distanciés de les potències feixistes, Franco decidirà tornar a l'estatus de neutralitat estricta d'Espanya, i significarà la retirada i dissolució de la División Azul. 2 de setembre de 1945 finalitza la II Guerra Mundial.
La fi de la Segona Guerra Mundial i la victòria dels aliats posarà en una greu situació al règim de Franco per por que els aliats poguessin exigir la fi del seu règim ja que presentava trets i afinitats amb les dictadures feixistes vençudes.
Ramón Serrano Suñer, el "Cuñadísimo", va tenir un gran poder en els primers anys del franquisme.
LA CONSOLIDACIÓ DEL FRANQUISME
1939 - 1951
La consolidació del franquisme
PRIMERA ETAPA (1939-1945): postguerra. Coincideix amb la Segona Guerra Mundial. Marcada pel totalitarisme, la repressió, la fam, la misèria, el racionament i la pobresa. SEGONA ETAPA (1945-1951): etapa d'aïllament i de rebuig internacional.
Amb la derrota de les potències de l'Eix al 1945, el franquisme es distanciarà del feixisme, es presentarà com un règim catòlic, conservador i anticomunista. En aquesta nova fase, el règim es distanciarà del falangisme més radical i abandonarà aquells trets més fexisites, com la salutació amb el braç enlaire i la promulgació de la Ley de Sucesión (1947). Aquesta etapa estarà marcada per les condemnes internacionals, el boicot diplomàtic i la reactivació de l'oposició antifranquista, però això no farà canviar l'orientació del règim que seguirà sent totalitària. Franco va presentar aquest aïllament davant l'opinió pública espanyola com una conxorxa internacional dels enemics d'Espanya.
1945-1946Condemna de les Nacions Unides (ONU), França tanca la frontera amb Espanya i la retirada dels ambaixadors de Madrid
1947No rebrà l'ajuda del programa del Pla Marshall per a la reconstrucció d'Europa
1949No és acceptada a la OTAN (Organització del Tractat Atlàntic Nord)
La consolidació del franquisme
SEGONA ETAPA (1945-1951): etapa d'aïllament i de rebuig internacional.
A partir de 1947, la configuració de dos blocs antagònics, l'URSS i els EUA, i el començament de la Guerra Freda alteren la situació internacional. Als EUA i a les potències occidentals prefereixen comptar amb un aliat en la lluita contra el comunisme que pressionar al règim franquista perquè democratitzés el sistema polític. A més a més, la posició estratègica d'Espanya interessarà als EUA.Així doncs, a partir de 1947, es produïrà un canvi de relació cap a Espanya, començarà l'acceptació internacional del règim.
1950L'ONU revoca l'acord de retirada d'ambaixadors d'Espanya
1947Els Estats Units es neguen a imposar noves sancions a Espanya i pressiona a l'ONU no ratifiqués la condemna de l'any anterior
LA INSTITUCIONALITZACIÓ DEL RÈGIM: LA DEMOCRÀCIA ORGÀNICA
El règim elabora les Leyes Fundamentales per tal de dotar-se de legalitat jurídica, en cap cas tenen res a veure amb una Constitució. Al conjunt del sistema que formaran aquestes lleis se l'anomenarà democràcia orgànica.
2. LEY CONSTITUTIVA DE LAS CORTES (1942) Creava les Corts com a òrgan legislador, només deliberatiu i supeditat a Franco.
1. FUERO DEL TRABAJO (1938) Inspirat en el feixisme italià, regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme.
DEMOCRÀCIA ORGÀNICA
4. LEY DE REFERÉNDUM NACIONAL (1945) El cap de l'Estat podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes.
3. FUERO DE LOS ESPAÑOLES (1945) Declaració de drets dels espanyols subordinada als principis del Movimiento sense cap garantia de poder-los exercir.
5. LEY DE SUCESIÓN A LA JEFATURA DEL ESTADO (1947) Estableix Espanya com a regne, preveu la monarquia com a successora del franquisme. Ratifica a Franco com a cap de l'Estat.
ORGANITZACIÓ DE L'ESTAT FRANQUISTA
L'OBJECTIU ECONÒMIC: L'AUTARQUIA
L'objectiu econòmic del règim serà l'autarquia, és a dir, l'autosuficiència econòmica d'Espanya. Propugnava l'aïllament de l'exterior i la substitució del lliure mercat per la intervenció de l'Estat en l'economia. CARACTERÍSTIQUES I ÀMBITS D'ACTUACIÓ: 1. Reglamentació del comerç exterior: regulat per l'Estat, es redueixen les importacions als productes imprescindibles. 2. Foment de la indústria: d'interès estratègic pel règim, amb la finalitat d'assegurar la independència militar i política de l'Estat. Es crearà el 1941, l'INI (Instituto Nacional de Industria) amb l'objectiu d'impulsar una nova política industrial, la creació d'empreses públiques (RENFE, ENDESA) i la priorització de sectors vinculats a la defensa militar (hidrocarburs, vehicles, construcció naval i siderúrgia). En el cas de Catalunya, es crearà Enher, Hispano-Suiza i SEAT. 3. Regulació estatal de la comercialització i els preus: especialment en el sector agrari. Els baixos preus oficials dels productes de primera necessitat (cereals, llegums, oli i patates) van provocar una davallada de la producció i de la productivitat.
RESULTATS DE LA POLÍTICA ECONÒMICA Escàs creixement de la producció industrial Escassetat de productes: racionament i mercat negre Augment dels preus i estancament dels salaris Descens de la renda nacional Empitjorament de les condicions de vida de la població.
Espanya tardarà 15 anys a aconseguir el nivell econòmic anterior a 1936
CONDICIONS DE VIDA: RACIONAMENT, MERCAT NEGRE I ESTRAPERLO
La política econòmica intervencionista, és a dir, el control del mercat per part de l'Estat, va imposar el racionament i unes dures condicions laborals, en definitiva, una misèria generalitzada. · Els agricultors i productors estaven obligats a vendre la seva producció a un mercat oficial amb un preu fixat pel govern, sumat a una producció agrícola baixa donarà com a resultat fam i misèria. Alguns productors ocultaven, en molts casos, la meitat de la collita, una meitat la venien al mercat oficial i l'altra meitat al mercat negre. · Apareix el racionament, que consisteix en fixar una ració per persona i període de temps a un preu fixat pel govern. La gent comprava al mercat oficial els productes a un preu baix amb la cartilla de racionament. Si es volia o es necessitava més quantitat, calia acudir al mercat negre, a l'estraperlo. Les cartilles són familiars i més endavant, ja seran individuals. Les quantitats mensuals, que en cas de les dones i gent gran, les quantitats es reduïen a un 20% i un 40% en els infants. · És l'època de l'estraperlo, que consisteix en la venda de productes al mercat negre a preus alts. És una pràctica habituali cal diferenciar entre els que l'havien de practicar per supervivència i aquells que s'enriquien a costa de la fam de la gent perquè tenien bons contactes amb el règim.
Cartilla de racionament
CONDICIONS LABORALS
En l'àmbit laboral es va aplicar una depuració, és a dir, l'acomiadament o sancionament de treballadors per motius polítics i sindicals. En l'àmbit de l'Administració, s'hi van col·locar persones fidels al règim. · La intervenció de l'Estat en el món laboral comportarà un empitjorament de les condicions de vida i treball: 1. Augment de la jornada laboral, de 40h a 48h setmanals. 2. Dura normativa laboral: el govern dictava les condicions de treball. 3. Sindicat vertical: Organización Sindical Española, amb l'objectiu de controlar els treballadors i la repressió de la classe obrera. 4. Salaris insuficients: sous per sota del cost de la vida. 5. Absència de drets laborals com el de lliure associació i/o dret de vaga. 6. Marginació de la dona del món laboral, quedarà relegada en l'àmbit de la llar.
EL RECONEIXEMENT INTERNACIONAL
1951 - 1959
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
Les dures condicions de vida i de treball provocaran protestes com la vaga general a Bilbao (1948) o a Barcelona el 1951 per la pujada del preu del bitllet del tramvia. Aquestes dificultats polítiques i econòmiques provocaran la necessitat de suavitzar els trets del franquisme més coincidents amb el feixisme. Així doncs, el 1951 es remodelarà el govern per facilitar l'acostament amb les potències occidentals. És una etapa política predominada pel nacionalcatolicisme, és a dir, es donarà més pes als catòlics.
NacionalcatolicismeDoctrina que identificava els objectius de l'Església catòlica amb el règim franquista.
Vaga de tramvies a Barcelona, 1951
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
L'agudització de la Guerra Freda va facilitar les relacions internacionals d'Espanya, un Estat anticomunista, i la normalització en el panorama internacional amb l'entrada a partir de 1950 a diferents organismes internacionals. El reconeixement internacional definitiu arribarà l'any 1953 amb els següents fets: 1. Concordat amb la Santa Seu: es confirmava la profunda confessionalitat de l'Estat espanyol, que ja es definia als Principios del Movimiento, i un estatus de privilegi considerable per a l'Església catòlica. 2. Acord bilateral amb els Estats Units: aquests acords amb els EUA contemplen aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Pel que fa als EUA aconsegueix el dret d'establir i d'utiltizar una sèrie d'instal·lacions militars en territori espanyol (bases a Torrejón, Morón, Saragossa i Rota); a canvi Espanya rep material bèl·lic per modernitzar les forces armades, ajuda tècnica i econòmica (465 milions de dòlars en 4 anys). A tot això cal sumar-hi el suport polític que per a Espanya significa tenir als EUA a favor seu, que assegurarà al règim una acceptació internacional progressiva.
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
Incorporació d'Espanya als organismes internacionals1951: FAO (Food and Agriculture Organization) 1953: UNESCO 1955: ONU 1956: OIT (Organització Internacional del Treball) 1957: OIEA (Organisme Inter. de l'Energia Atòmica)1958: OECE (Org. Europea per a la Cooperació Econòmica) FMI (Fons Monetari Internacional) BIRD (Banc Inter. de Reconstrucció i Desenvolupament)
Visita del president D. Eisenhower a Espanya el 21 de desembre de 1959, a la base de Torrejón de Ardoz.
Reconeixement internacional
TERCERA ETAPA (1951-1959): etapa del reconeixement internacional
Malgrat l'acceptació progressiva d'Espanya en l'àmbit internacional, els problemes interns del règim segueixen, és especialment greu la situació econòmica, la producció augmentava molt lentament i el nivell de vida era molt inferior a la resta de països europeus. Aquest malestar es tradueix entre 1956 i 1958 en una nova onada de protestes, principalment per millores salarials, però també apareixen les primeres dissidències estudiantils a Madrid i Barcelona, on una assamblea lliure de 700 estudiants van aprovar un programa de democratització de la institució, els fets del Paranimf. En aquest context, Franco decideix el 1957, remodelar el seu govern amb la promoció dels sectors catòlics. Entraran com a ministres, els anomenats tecnòcrates, molts procedents de l'Opus Dei, que ocuparan llocs decisius en la direcció econòmica del país amb la intenció de procedir a una liberalització econòmica i l'obertura comercial a l'exterior per tal de salvar l'Estat, al límit de fer fallida. Entre les primeres actuacions del nou govern es promulga la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que actualitzava els principis rectors del règim sense alterar-ne el caràcter dictatorial. La llei va ser presentada a les Corts sense deliberació i aprovada per aclamació. En aquesta lle es mantenien la vigència d'alguns principis falangistes, pels quals la família, el municipi i el sindicat eren els únics sistemes de participació política. La mateixa llei declarava que aquests principis eren permanents i intalterables. Tothom havia de jurar-ne l'acatament en cas d'accedir al càrrec públic. Malgrat que els dirigents de FET y de las JONS pretenien que se'ls atorgués grans poders per poder controlar el govern, l'oposició per part de l'Església, els militars i els sectors empresarials, va provocar que el Movimiento Nacional es configurés com a agrupació de totes les famílies franquistes, sense predomini falangista.
OPOSICIÓ EXTERIOR I RESISTÈNCIA A L'INTERIOR
Els republicans de l'exili i la resistència interior
Oposició exterior: republicans de l'exili
Amb l'entrada de les tropes franquistes, una part dels republicans que pensaven que podien ser detinguts, empresonats o executats van emprendre el camí de l'exili. La majoria van marxar a França, travessant els Pirineus, i també a Algèria, es calcula que unes 400.000 persones van exiliar-se. A França es van habilitar camps per instal·lar els refugiats espanyols que creuaven la frontera. En un primer moment, només hi havia exiliats espanyols, però després van arribar-hi jueus i aleshores aquests camps es van convertir en el primer pas per anar a parar, més tard, als camps nazis. En aquests camps, els refugiats van patir unes condicions de vida molt dures: fred, males condicions higièniques, menjar escàs i malalties.
Mapa dels passos fronterers i els camps de refugiatsLa Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Vol. 4. Derrota, ocupació militar i exili. Barcelona: Edicions 62, 2005.
Oposició exterior: republicans de l'exili
L'exili espanyol es considera altament qualificat perquè molts dels exiliats tenien professions d'elevat prestigi intel·lectual i econòmic: rectors d'universitat, artistes, professors, enginyers, escriptors, per aquest motiu, la producció cultural espanyola de la postguerra va ser molt baix. Una bona part dels exiliats van tornar a Espanya quan el règim de Franco va comprometre's a no actuar contra els qui no haguessin comès delictes, cosa que no va complir.
La resta d'exiliats, uns 170.000 (60.000 catalans) van romandre a l'exili o tornaran a Espanya un cop mort Franco. Així doncs, al sud de França s'estableix una colònia d'emigrats espanyols, a Tolosa, Montpeller i Perpinyà. Amb l'entrada dels nazis a França es veuran perseguits i s'incorporaran a la lluita de la Resistència Francesa contra Alemanya, pensant que la victòria aliada a la guerra significaria la derrota del feixisme i per tant, del franquisme. Es calcula que uns 10.000 espanyols (4.000 catalans) acabaran en camps de concentració i d'extermini. Altres exiliats emigraran cap a Gran Bretanya i Amèrica.
Llamborda Stolpersteine, pedres de la memòria, petits monumentsen memòria de les víctimes del nazisme.
Oposició exterior: republicans de l'exili
Els exiliats van dedicar-se a mantenir les seves organitzacions, partits i sindicats, promovent reunions i intentant popularitzar la seva causa a l'estranger. La seva esperança estava posada en les potències aliades.
Així doncs, a l'exili s'hi va desenvolupar una oposició important al franquisme, i les institucions de la República i dels governs català i basc van seguir funcionant a l'exili. Azaña, presenta la seva dimissió al març de 1939; Negrín assumeix les funcions de president del govern a l'exili. A Mèxic, el 1945, hi tenen lloc les primeres Corts republicanes a l'exili i s'hi elegeix un nou govern republicà que es mantindrà fins al 1977. Aquest govern comptarà amb Diego Martínez Barrio com a president i a José Giral com a cap del govern, que el seguiran altres presidents com Rodolfo Llopis, Álvaro de Albornoz, Félix Gordón, Emilio Herrera, Sánchez Albornoz i Fernando Valera. En l'àmbit català, després de l'assassinat de Lluís Companys l'octubre de 1940, s'escull a Josep Irla, com a President de la Generalitat. En aquell mateix any, a Londres es forma el Consell Nacional de Catalunya, un organisme per mantenir el contacte amb els aliats en nom del govern de Catalunya, presidit per Pi i Sunyer. El 1946, Irla forma un govern a l'exili integrat per personalitats de prestigi cultural i polític però comprensiblement inoperant. L'any 1954, Irla dimiteix i s'elegeix a Josep Tarradellas com a nou president. Malgrat els esforços per matenir les institucions, aquestes foren ineficaces, especialment per les divisions internes i per l'aïllament de la realitat social espanyola que resultava aliena als exiliats.
Resistència a l'interior
Al finalitzar la guerra, els partits i sindicats opositors havien quedat desmantellats. La reconstrucció d'aquests va ser lenta, difícil i en la clandestinitat. La força més rellevant var sen els comunistes del PSUC i del PCE, que van aconseguir refer la seva estructura i mantenir una activitat clandestina més estable.
L'oposició durant el primer franquisme la podem dividir en tres etapes diferents: PRIMERA ETAPA (1939-1944): actuació molt limitada, el més important és la persistència de l'activitat guerrillera, els maquis. Els maquis són gent armada que s'oposa al franquisme, especialment els primers anys de postguerra. Els primers guerrillers són fruit de l'avançament de les tropes franquistes, que decideixen amagar-se per salvar la vida. S'amaguen al bosc i allí s'aniran organitzant per lluitar contra el règim. Les seves accions són principalment de sabotatge o l'atac contra reconeguts repressors. Aquests guerrillers compten amb el suport de la població civil, els anomenats, enllaços que els faciliten menjar, armament i informació. L'època de màxima actuació és entre 1942 i 1944. La seva acció més rellevant és la invasió de la Vall d'Aran, a l'octubre de 1944, dirigit per guerrillers comunistes. Els maquis abandonaran la lluita cap al 1947-1948, encara que hi haurà maquis fins al 1965. Entre els maquis de més renom a Catalunya trobem a Ramon Vila "Caracremada" i a Quico Sabaté.
Actuació de les guerrilles.
Resistència a l'interior
SEGONA ETAPA (1944-1947): condicionada per la derrota de l'Eix i la possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya, afavoreix una reorganització de les forces antifranquistes i la creació de nous partits. Com la creació a Catalunya del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i el Front Nacional de Catalunya (FNC). Al 1944, els sectors monàrquics democràtics s'organitzen al voltant de Joan de Borbó amb l'esperança d'una ràpida restauració de la monarquia borbònica, que provocà la creació de l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, integrada per socialistes, republicans i alguns cenetistes.
TERCERA ETAPA (1948-1951): desmoralització per la consolidació del règim que va dur a una recomposició del moviment opositor. Es produeix un allunyament entre l'oposició a l'exili, molt allunyada de la realitat interior del país, i l'oposició interior, la més efectiva contra la dictadura.
Ressorgiment de la conflictivitat social: cap a finals del 1940 sorgeix un moviment de protesta protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Comunistes i cenetistes es centren en l'acció política clandestina, recompondre les seves organitzacions i augmentar la influència entre els treballadors. A partir del 1946, conflictes laborals als sectors tèxtil, metal·lúrgic i químic a diferents punts de Catalunya, vaga general a Manresa, protagonitzada per dones; la vaga de tramvies o el 1958 a Astúries.
Fàbrica tèxtil Bertrand i Serra que protagonitzà una vaga promoguda per les dones el 1946 a Manresa.
DESENVOLUPAMENT I CREIXEMENT ECÒNOMIC
1959 - 1973
Desenvolupament i creixement econòmic
Etapa marcada pel creixement econòmic, són els anys del desarrollismo. La societat catalana i espanyola experimenta una transformació ràpida i profunda. El règim manté els principis dictatorials i la manca de llibertats que durà al sorgiment de nous moviments d'oposició al règim. Crisi del franquisme: el règim no sobreviuria a la mort de Franco.
FRACÀS DE L'AUTARQUIA: al 1957 l'economia està a punt del col·lapse i de la fallida financera
- Producció agrícola i industrial insuficient. - Balança de pagaments molt negativa. - Manca de reserves d'or que impedeixen el pagament de les importacions i dels funcionaris. - Augment de la inflació i del cost de vida. - Augment de les protestes socials.
Necessitat urgent de canvis en la política econòmica: PLAN DE ESTABILIZACIÓN DE 1959
PLAN D'E ESTABILIZACIÓN DE 1959
Conjunt de mesures econòmiques preses pel Govern el 1959 per passar d'una economia autàrquica a una economia oberta a Europa i a la resta de països que possibilitarà el creixement econòmic a partir dels anys 60.
Objectius: 1. Fomentar el creixement econòmic. 2. Acabar amb el fort intervencionisme estatal. 3. Suprimir els obstacles a la liberalització comercial i financera. Eixos d'actuació: 1. Estabilització econòmica: · Reducció de la inflació: congelació salarial, limitació dels crèdits bancaris i alça dels tipus d'interès.· Reducció del dèficit públic: reforma fiscal i reducció de la despesa pública.2. Liberalització interior:· Eliminació d'organismes interventors.· Fi de la regulació dels preus.3. Liberalització exterior:· Eliminació dels obstacles del comerç exterior.· Devaluació de la pesseta.· Atracció d'inversions estrangeres.
PLANES DE DESARROLLO ECONÒMICO Y SOCIAL
És la planificació que idea el règim per aconseguir els objectius de desenvolupament industrial. S'inicien el 1964 i tenen una durada de 4 anys, se'n promulgaran 3: 1964-1967 / 1968 - 1971 / 1972 - 1975. Obligava a les empreses a seguir la mateixa línia creditícia i fiscal per aconseguir els objectius. Objectius: 1. Fomentar el desenvolupament industrial. 2. Disminuir els equilibris entre les diferents regions espanyoles. Eixos d'actuació: 1. Accions estructurals: resoldre les deficiències de la indústria.2. Pols de desenvolupament: reduir els desequilibris regionals amb la promoció d'empreses noves en zones d'escassa industrialització. Valladolid (Renault), Vigo (Citröen), Saragossa, Sevilla, Granada, Còrdova.Resultats: · Molt limitats perquè els recursos es van invertir ineficaçment.· Millor resultat fou en dotar el país d'insfraestructures com l'electrificació, refineries, carreteres i de matèries bàsiques, com acer, carbó i alumini.
Desenvolupament i creixement econòmic
FI DE L'AGRICULTURA TRADICIONAL
El 1960 té lloc una crisi de l'agricultura tradicional que es caracteritzava per una productivitat baixa i abundància de mà d'obra. A partir d'aquesta dècada, augmenta la demanda de productes ramaders i hortofrutícoles (llet, carn, fruita i verdura) fet que propiciarà que els propietaris inverteixin en espècies seleccionades, en maquinària, adob i llavors.
Intensificació dels conreus i la creació d'explotacions ramaderes modernes
Les millores en l'agricultura es basaran en la concentració parcel·lària i en la promoció dels regadius. Això afavorirà la mecanització agrícola i la intensificació dels conreus que durà a l'abandonament del camp, al que es coneix com l'èxode rural.
Desenvolupament i creixement econòmic
RÀPIDA INDUSTRIALITZACIÓ
La indústria serà el motor principal de l'expansió econòmica entre 1960 i 1973, que va créixer un 10% cada any. Els motius o causes del creixement són: - Millora de la productivitat industrial.- Importació de maquinària i tecnologia.- Inversió estrangera.- Baixos costos salarials.
Es produïrà la diversificació de la producció: amb el creixement del sector metal·lúrgic (automòbols i electrodomèstics), químic (farmacèutic, plàstics i deterngents) i l'alimentació. Alhora es realitzarà una reestructuració dels sectors tradicionals: el tèxtil, el siderúrgic i la construcció naval.
Expansió geogràfica del teixit industrial: Catalunya i País Basc segueixen al capdavant però es creen noves zones industrials: Madrid, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, etc.
Desenvolupament i creixement econòmic
AUGMENT DELS SERVEIS
Creixement del turisme i increment del sector financer. Motius del creixement dels serveis:- Procés d'urbanització. - Millora dels mitjans de transport i de comunicació. - Creixement dels serveis públics. - Desenvolupament del turisme.
Comerç internacional: augment de les importacions i exportacions. Construcció: edificació de nombrosos habitatges en les àrees urbanes, instal·lacions hoteleres, equipaments públics. Desenvolupament sector bancari: inverteix capitals en noves indústries, atorga crèdits a empreses i particulars i intermediari en inversions de capital estranger.
Desenvolupament i creixement econòmic
FRAGILITAT DEL MODEL ECONÒMIC: LA DEPENDÈNCIA DE L'EXTERIOR
El creixement econòmic va comportar l'augment del PIB, l'increment de la renda per habitant i la millora del nivell de vida. Malgrat aquests indicadors, es parla d'un model econòmic feble, el motiu, la dependència de l'economia espanyola de factors exters: Espanya necessita importar tecnologia i les inversions estrangeres, amb el cost que suposava, i alhora quedarà supeditada als interessos i a les decisions estrangeres. Juntament a aquesta fragilitat del model econòmic, per la seva dependència exterior, cal sumar-hi la manca de recursos públics, és a dir, el règim no va complir la seva funció de redistribució de la riquesa, la construcció d'infraestructures ni la creació dels serveis públics necessaris.
MIRACLE ESPANYOL?
El canvi d'orientació econòmica iniciat amb el Plan de Estabilización del 1959 comportà el creixement i la modernització de l'economia. Aquest creixement fou presentat pel règim com un dels seus encerts, es parlarà del "milagro español", una situació que s'explica no com a conseqüència de les decisions del govern, sinó com a resultat de la vinculació de l'economia espanyola en el mercat internacional i l'aprofitament de l'onada d'expansió econòmica que vivia Europa.
Desenvolupament i creixement econòmic
ELS RECURSOS FINANCERS DE L'EXTERIOR
Els recursos financers que van evitar la fallida econòmica provenien de l'exterior, especialment d'Europa: 1. Les trameses dels emigrants: els països europeus absorbeixen la mà d'obra del sector agrari espanyol, les trameses de diners d'aquests emigrants a les seves famílies equilibraran la balança de pagaments. 2. Les divises dels turistes: a la dècada dels anys 60 es produeix el boom del turisme, l'arribada massiva de turistes va ser una font d'ingressos elevada, que alhora va potenciar la construcció i l'activitat hotelera. Aquest turisme serà de caràcter molt estacional, de sol i platja, molt concentrat a la costa Mediterrània. 3. Les inversions estrangeres: és l'època de l'arribada de capital exterior. El mercat espanyol serà atractiu per diferents motius: l'augment del nivell de vida, per uns costos fiscals i salaris baixos i per una alta rendibilitat de les empreses.
Tots aquests factors produiran un equilibri de la balança de pagaments, ja que compensaran el dèficit crònic de la balança comercial.
Desenvolupament i creixement econòmic
CATALUNYA
Els recursos financers que van evitar la fallida econòmica provenien de l'exterior, especialment d'Europa: 1. Les trameses dels emigrants: els països europeus absorbeixen la mà d'obra del sector agrari espanyol, les trameses de diners d'aquests emigrants a les seves famílies equilibraran la balança de pagaments. 2. Les divises dels turistes: a la dècada dels anys 60 es produeix el boom del turisme, l'arribada massiva de turistes va ser una font d'ingressos elevada, que alhora va potenciar la construcció i l'activitat hotelera. Aquest turisme serà de caràcter molt estacional, de sol i platja, molt concentrat a la costa Mediterrània. 3. Les inversions estrangeres: és l'època de l'arribada de capital exterior. El mercat espanyol serà atractiu per diferents motius: l'augment del nivell de vida, per uns costos fiscals i salaris baixos i per una alta rendibilitat de les empreses.
Tots aquests factors produiran un equilibri de la balança de pagaments, ja que compensaran el dèficit crònic de la balança comercial.
Desenvolupament i creixement econòmic
L'EMIGRACIÓ A EUROPA
Desenvolupament i creixement econòmic
EL BOOM DEL TURISME A ESPANYA
Desenvolupament i creixement econòmic
INVERSIONS ESTRANGERES
CANVIS DEMOGRÀFICS I SOCIALS
1959 - 1973
Canvis demogràfics i socials
CANVIS DEMOGRÀFICS:
Tot aquest creixement econòmic provocarà canvis socials i demogràfics en el si de la societat espanyola: 1. Creixement de la població: s'explica pel descens de la mortalitat infantil i pel manteniment de la natalitat. 2. Moviments migratoris: és el fenomen demogràfic més important d'aquest període. Tipus de migracions: - interiors: de les zones agrícoles a les zones urbanes i industrials (èxode rural). Es produeix a Catalunya un intens flux d'immigrants. Entre 1940 i 1978 rep 1,8 milions de persones en l'àrea del cinturó industrial, que provocarà el fenomen del barraquisme. - exteriors: a EuropaLes causes d'aquest fenomen migratori cal buscar-les en l'atracció de les grans ciutats espanyoles, per les condicions de treball i vida més bones i per les dificultats de subsistència al camp espanyol. 3. Disminució dels pagesos. 4. Augment de la classe mitjana: canvis en l'estructura socioprofessional, s'incrementen els assalariats. 5. Millora del nivell de vida: augment de la renda per càpita i un augment de la capacitat de consum de béns i serveis. 6. Intensa urbanització.
Canvis demogràfics i socials
GRAN CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ
Canvis demogràfics i socials
MOVIMENTS MIGRATORIS
Canvis demogràfics i socials
URBANITZACIÓ I CREACIÓ DE NOUS BARRIS
El creixement econòmic juntament amb l'auge dels moviments migratoris tindran diferents efectes sobre la ciutat i també el territori: - Intensa urbanització amb la creació de nous barris densament poblats: el fenomen migratori desborda les previsions oficials i és incapaç d'atendre les demandes d'habitatge, infraestructures i serveis públics. Aquest creixement urbà es produïrà al voltant de les grans ciutats, com Madrid, Barcelona, València o Bilbao. En aquestes noves àrees metropolitanes es crearan barris nous de forma caòtica, sense respectar els plans urbanísitcs i sense disposar de les infraestructures necessàries i dels serveis públics bàsics. - Consolidació dels desequilibris econòmics i de nivell de vida entre les diferents regions espanyoles: s'accentuen les diferències entre les zones industrials, més dinàmiques, més poblades i amb gent jove, versus les zones agrícoles, despoblades, endarrerides econòmicament i amb població envellida, aquest contrast entre zones donarà lloc a parlar de les dues espanyes.
Canvis demogràfics i socials
CANVIS EN L'ESTRUCTURA LABORAL
Canvis demogràfics i socials
DESEQUILIBRIS TERRITORIALS
Canvis demogràfics i socials
MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT: AUGMENT DEL CONSUM I NOVES PAUTES DE COMPORTAMENT SOCIAL
Les transformacions socials, la urbanització progressiva i la millora de les condicions de vida faran possible un canvi en les actituds, les normes de conducta i en la rigidesa de la moral de la postguerra, es produïrà la modernització de la societat que es farà evident en els següents aspectes: 1. Societat de consum: l'augment del poder adquisitiu sumat a la incorporació de la dona al treball assalariat donarà llocs a l'adquisició de béns de consum com els electrodomèstics (frigorífic, rentadora, televisor) i als vehicles (el 600). 2. Procés de laïcització i de secularització: es produeix un distanciament de la societat envers la rigidesa i tutela de l'Església. 3. Accés a l'ensenyament bàsic: accés a homes i dones, augment considerable dels universitaris, gràcies a la Ley general de Educación de 1970 que incrementarà també la població escolaritzada entre els obrers. 4. Modificació de l'estructura familiar: pas de la família extensa a la família nuclear (pares i fills), pròpia del món urbà. 5. Canvi en el paper de la dona: creixement de la incorporació de les dones en el mercat laboral i al món dels estudis, alhora que es difonen les idees feministes que propugnaven la igualtat entre sexes, que faran abandonar de forma progressiva el rol de mares i esposes exclusivament. El canvi de pautes socials sumat al fet que molts adults ja no han viscut la Guerra Civil afebliran al suport social al règim i creixerà l'antifranquisme.
Canvis demogràfics i socials
AUGMENT DEL CONSUM: EL TELEVISOR I EL 600, SÍMBOLS DE L'ENTRADA A LA SOCIETAT DE CONSUM
10
IMMOBILISME POLÍTIC
Nous governs tecnòcrates: 1959-1969
10
Immobilisme polític
ELS GOVERNS TECNÒCRATES: 1959-1969
Els governs dels anys 60 es defineixen per la influència de Carrero Blanco, vicepresident del govern des de 1967, que impulsà una sèrie de reformes polítiques amb l'objectiu d'actualitzar el règim a les transformacions econòmiques i socials que s'estaven produint però sense abandonar alguns dels aspectes més autoritaris del règim. Aquests governs comptaven amb la participació dels tecnòcrates, que van dur a terme una promoció del desenvolupament econòmic juntament amb canvis polítics que es van concretar amb la renovació de l'administració, la legislació i les institucions del país. La convicció d'aquests tecnòcrates es basava en que el desenvolupament social i econòmic del país acabaria consolidant el franquisme.
Luis Carrero Blanco
10
Immobilisme polític
ELS GOVERNS TECNÒCRATES: REFORMES INSTITUCIONALS I LEGISLATIVES
· 1963: creació del Tribunal de Orden Público (TOP): passava els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil. És un tribunal repressiu que va suavitzar el perfil dictatorial del règim de cara a l'exterior després de l'assassinat del comunista Julián Grimau. En cap cas, va disminuir la persecucció dels opositors. · 1966: Ley de Prensa e Imprenta: promoguda per Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei suprimeix la censura prèvia i permet la publicació de diaris i revistes. Creava, però, un sistema de multes i suspensions governatives per penalitzar les publicacions que superessin la permissivitat de la llei. · 1967: Ley de Bases de la Seguridad Social: a càrrec de l'Estat, ampliava els mecanismes de cobertura de les assegurances per malaltia, vellesa i viduïtat. Amb aquesta llei s'inicia l'Estat del Benestar a Espanya. Ley Orgánica del Estado: llei aprovada per referèndum, reafirmava alguns principis del règim però intriduïa alguns canvis, els més rellevants, que diferenciava entre cap de l'Estat i cap del govern, tot i això, Franco mantindria els dos càrrecs fins a l'any 1973. Aquesta llei també aprova el terç familiar. Llei de llibertat religiosa: permet la pràctica de totes les religions. Llei de convenis col·lectius: permet les negociacions entre empresaris i treballadors. · 1969: Llei de Successió: Franco nomena al seu successor, Joan Carles de Borbó, Príncep d'Espanya.
10
Immobilisme polític
DISCREPÀNCIES ENTRE IMMOBILISTES I OBERTURISTES
Totes aquestes reformes van incrementar les discrepàncies i les tensions en el si del règim franquista, fins i tot, dins del mateix govern. Totes aquestes diferències polítiques sobre aquestes lleis es faran públiques arrel de la crisi governamental que patirà el règim per l'esclat de l'anomenat escàndol Matesa, una empresa de maquinària tèxtil que es veurà immersa en un cas de corrupció ja que hi havia implicats uns quants ministres. Aquest escàndol va ser àmpliament difòs per la premsa, cosa que va provocar que els sectors immobilistes del règim culpessin a l'excessiva tolerància informativa al descrèdit del govern. Aquesta crisi es resol amb la formació d'un nou govern monocolor, i la sortida dels ministres més oberturistes, com Fraga i Solís. Carrero Blanco modifica la Llei de Premsa i ordena reprimir qualsevol tipus d'oposició al règim.
Manuel Fraga Iribarne
11
OPOSICIÓ
1960 - 1975
11
Oposició: 1960 a 1975
REORGANITZACIÓ DE L'OPOSICIÓ
A partir de la dècada de 1960 es produeix la recomposició de l'antifranquisme com a resultat de les transformacions socials, del recanvi generacional i de la pèrdua d'influència de l'exili polític. · Grups d'oposició política: l'estratègia serà la desacreditació i desprestigi del règim a través de la denúncia de la precarietat laboral i la manca de llibertats polítques. - PCE: Partit comunista té molta presència en els moviments socials. - Apareixen noves organitzacions socialistes i marxistes: FLP (Frente de Liberación Popular) FRAP (Frente Revolucionario Antisfascista y Patriótico) - PSOE: 1972 el grup de l'interior, liderat per Felipe González, aconsegueix el control del partit. 1962: Congrés del Moviment Europeu a Munic (El contubernio de Munic): 118 polítics espanyols de totes les tendències exigeixen el restabliment de la democràcia. · Nacionalisme basc: el PNB segueix com a referent i inspirava el govern a l'exili. - 1959: aparició d'ETA (Euskadi Ta Askatasuna). El seu ideari es basarà en la independència del País Basc, es considerarà un moviment revolucionari d'alliberament nacional, l'euskera serà l'element vehicular de la identitat nacional, democràcia representativa i estat aconfessional. El primer assassinat es produeix l'any 1968. El 1970 té lloc el Proceso de Burgos. El 1973 es produeix l'escissió més important. Els anys més sagnants de la banda serà a finals dels 70, dècada dels 80 i 90.
11
Oposició: 1960 a 1975
REORGANITZACIÓ DE L'OPOSICIÓ
· Moviment obrer: serà la principal manifestació d'oposició al règim a partir de 1960. - Entre 1960 i 1975 els conflictes obrers es multipliquen. - 1964: creació de Comissions Obreres (CC.OO.): organització clandestina que impulsarà la lluita sindical i política. 1962: Procés 1001: judici i empresonament a la cúpula de Comissions Obreres. · Protestes estudiantils: el moviment estudiantil serà una font de conflictivitat permanent. - Creació de sindicats democràtics com el de Barcelona (SEUB, el 1966) per lluita contra el sindicat estudiantil del règim (SEU).- A la protesta estudiantil, Franco respondrà amb repressió que es traduïrà en sancions, tancament de centres i expulsió del professorat.- Aquesta repressió del règim aconseguirà l'objectiu contrari al desitjat per Franco, es produeix una radicalització del moviment.
11
Oposició: 1960 a 1975
REORGANITZACIÓ DE L'OPOSICIÓ
· Oposició catalana: la majoria de població catalana era partidària d'un règim de llibertats polítiques, de l'amnistia i l'autogovern. - En aquest període es produeix un increment de les forces de l'antifranquisme que es tradueixen en una represa cultural, amb l'aparició de la Nova Cançó, reivindicació de la llengua catalana, noves publicacions, entitats o projectes (Òmnium Cultural i Enciclopèdia Catalana). - Es realitzaran diferents campanyes reivindicatives i de mobilització popular: el cas Galinsoga (1959) Fets del Palau de la Musica (1960) o la campanya "Volem bisbes catalans" o la de 1969 "Català a l'escola". - Ampliació ciutadana en les mobilitzacions. - Creació d'organismes de coordinació com l'Assemblea de Catalunya (1971-1977), serà una plataforma unitària de l'antifranquisme que agrupava l'oposició catalana política i social contra la dictadura de Franco. Formada per partits, entitats, associacions, amb el lema següent: llibertats socials i polítiques, l'amnistia pels presos polítics i el restabliment de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932.
Constitució de l'Assemblea de Catalunya el 1971.
12
CRISI DEL RÈGIM
La decadència 1969-1975
12
La crisi del règim: 1969-1975
LA DECÀDENCIA DEL RÈGIM
· Darrers governs franquistes: immobilistes versus oberturistes A nivell polític el juny de 1973, l'almirall Luis Carrero Blanco, la mà dreta de Franco i la persona que havia d'assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco, és nomenat president del govern. ETA assassinarà a Carrero Blanco aquell mateix any, al desembre de 1973 (Operación Ogro). El gener de 1974, Carlos Arias Navarro és nomenat cap del govern, i en la seva intenvenció a les Corts, presentarà el document anomenat "espíritu del 12 de febrero" amb l'objectiu de promoure una certa obertura i alhora unir les diferents faccions que hi ha dins el règim: els immobilistes i els oberturistes. Arias Navarro no aconsegueix convèncer ni les famílies franquistes ni tampoc l'oposició democràtica, així doncs, davant l'absència de reformes autèntiques, els ministres oberturistes van sortir del govern i mostren la incapacitat del franquisme per democratitzar-se.
Carlos Arias Navarro
12
La crisi del règim: 1969-1975
LA DECÀDENCIA DEL RÈGIM
· Crisi econòmica de 1973: la pujada dels preus del petroli que va afavorir la inflació. · Descomposició del franquisme: augmenten les tensions entre immobilistes i oberturistes. · Augment de la protesta social: mobilització popular, accions de grups com el FRAP i GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primera de Octubre), aquest últim és el braç armat del PCE. · Increment de la repressió: al 1974 es condemna a mort a Puig Antich, militar anarquista de MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), i el 1975, d'altres membres d'ETA i del FRAP. · Conflicte amb el Sàhara: el 1975, el Marroc exigeix a Espanya el lliurament d'aquest territori i el rei Hassan II, el novembre de 1975, aprofitant la situació de malaltia de Franco, decideix iniciar la Marxa Verda, l'ocupació del territori del Sàhara per part de milers de civils. El govern d'Arias Navarro davant la possibilitat d'iniciar un conflicte bèl·lic amb el Marroc i amb Franco agonitzant, decideix cedir i el 14 de novembre de 1975 es signa l'acord de Madrid, que comportava el lliurament d'aquest territori al Marroc i Mauritània. Finalment, el 20 de novembre de 1975, després d'una llarga malaltia, mor el general Francisco Franco a l'edat de 82 anys. El funeral es celebrà el 23 de novembre i fou enterrat al Valle de los Caídos, a Cuelgamuros.
12
La crisi del règim: 1969-1975
LA DECÀDENCIA DEL RÈGIM
Vista del fèretre de Franco, tapat per la bandera i l'escut d'Espanya durant el franquisme, abans de la seva sepultura a l'interior de la Basílica, el 23 de novembre de 1975.
Ley de Sucesión (1947)
Amb aquesta llei pretenia esborrar la imatge més feixista del règim, la dictadura personal. Espanya esdevenia un regne, però el cap continuava sent Franco a perpetuïtat, i quedava facultat per designar el seu successor, a títol de rei, quan ho cregués oportú. El seu successor havia de ser espanyol, catòlic i havia de respectar els principis del Movimiento. També es creaven dues noves institucions: El Consell de Regència i el Consell del Regne. Malgrat que Franco no va esmentar quina seria la dinastia cridada a regnar, el net d'Alfons XIII, Joan Carles, seria educat a Espanya sota la seva tutela.
L'ideari franquista
L'Estat espanyol és la nació mateixa organitzada en funcions de dret i per al millor acompliment dels seus fins, en un règim corporatiu nacional-sindicalista, sota l'autoritat suprema del caudillo generalíssim Franco. A Espanya no hi ha divisió de poders, sinó unitat de comandament i de direcció, i sota l'ordre i la jerarquia. (...)Els enemics d'Espanya són set: el liberalisme, la democràcia, el judaisme, la maçoneria, el capitalisme, el marxisme i el separatisme.
Catecismo Patriótico Español, 1939. (Traduït del castellà)
Ramón Serrano Suñer
Ramón Serrano Suñer, conegut com el "Cuñadísimo", estava casat amb Zita Polo, la germana de l'esposa de Franco (Carmen Polo). Polític i advocat, va tenir un gran poder durant la guerra i els primers anys del franquisme. Era partidari del règim nazi i va lluitar per la intervenció d'Espanya en la II GM. Va exercir els càrrecs de ministre de Governació i d'Exteriors entre 1938 i 1942. A més a més, va dirigir el partit únic fins al setembre de 1942, quan Franco l'aparta del poder.
Ley de las Cortes (1942)
Les Corts esdevenen un òrgan de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat, no tenia cap representació democràtica i tots els seus membres, els procuradors, eren designats des del poder.Les Corts constaven de 424 procuradors: la meitat, designats directament o indirectament pel cap de l'Estat; l'altra meitat, elegits o designats per altres jerarquies properes a Franco. Les Corts no controlaven l'acció de govern, i Franco es reservava la facultat d'elaborar i sancionar directament les lleis. Es reuneixen per primera vegada el 17 de març de 1943.
L'ideari franquista
Francisco Franco Bahamonde és el cap de l'Estat espanyol. Ell, en guanyar la guerra de liberación, va alliberar Espanya del jou estranger. Però ell també ha sabut guanyar la batalla de la pau i ha fet així realitat el lema: "Espanya, Una, Grande y Libre".Espanya Una, perquè va acabar amb els partits polítics i els separatismes que enfrontaven els espanyols en una lluita fraticida. España Grande, perquè durant el caudillaje ha progressat en la indústria, l'agricultura, les ciències i les arts, i ha assolit un nivell que ens iguala a les nacions més avançades. España Libre, perquè els espanyols disposen dels seus destins sense cedir mai a les pressions estrangeres.
Cartilla escolar, 1948. (Traduït del castellà)