Mites grecs
El mite de Prometeu
Els déus grecs vivien en palaus magnífics al vèrtex d’una muntanya, l’Olimp. Entre els déus, el més poderós, savi i fort, era Zeus, que estava casat amb Hera. Ambdós eren com el pare i la mare de la resta dels déus de l’Olimp. A més de savi i fort, Zeus també podia ser una mica groller i agressiu. Sovint s’empipava amb molta facilitat i, quan això passava, la pagava amb la resta dels déus, que li tenien por. Al començament de tot, els déus regnaven sobre un món en la seva major part deshabitat. Després, Zeus va ordenar a dos dels déus, Epimeteu i Prometeu que creessin les espècies animals. Epimeteu i Prometeu, que eren germans, van crear les espècies animals amb fang i, entre aquells animals, van crear l’ésser humà, que presentava força semblances amb els déus. El món, doncs, es va poblar d’animals. Alguns d’aquests animals eren forts, com el lleó; d’altres, eren ràpids, com les gaseles. Cada espècie tenia una qualitat que li permetia sobreviure, però Prometeu es va adonar que els éssers humans no eren ni forts ni ràpids, i no tenien cap altra qualitat especial. Per aquesta raó, va decidir regalar-los una mica del foc que el déu Hefest feia servir per a les seves tasques de ferreria i mantenia sempre viu en una estança del palau de Zeus.
Amb el foc, els éssers humans tindrien una eina insuperable per protegir-se del fred, per tenir llum durant les nits, per cuinar i per defensar-se dels depredadors. Prometeu, però, no estava autoritzat a regalar el foc als ésser humans, de forma que va decidir agafar-lo d’amagatotis. Els éssers humans van agrair molt a Prometeu aquest regal que canviava les seves vides, però quan Zeus es va assabentar de la situació, es va enfurismar i va buscar per tot arreu a Prometeu per a sotmetre’l a un terrible càstig. Zeus va encadenar Prometeu a una muntanya on, cada dia, un àguila molt gran anava a nodrir-se devorant el seu fetge. Com que Prometeu era immortal, aquest suplici es va repetir dia rere dia i els seus crits de dolor es van poder sentir durant centenars i centenars d’anys en aquella muntanya, fins que Zeus no el va perdonar i el va alliberar.
El mite de Prometeu
El mite de Prometeu
Exemple d'il·lustració
La tela d’Aracne
Aracne era una noia que tenia gran habilitat amb el teler. Cada dia demostrava les seves virtuts de teixidora, elaborant roba molt bonica, de colors extraordinaris i textures delicades. Mentre treballava amb el teler, cantava i xiulava contenta, i va guanyar gran fama entre els veïns i els pobles del voltant, des d’on venien a admirar els seus treballs. Poc a poc, Aracne va esdevenir orgullosa i molt vanidosa, fins al punt d’anar dient, sense vergonya, que era millor encara que la Deesa Atenea, molt famosa per ser insuperable amb el teler. Aracne va ser molt imprudent, perquè els déus i les deeses són molt gelosos i les seves paraules van arribar fins Atenea, que va decidir donar-li una lliçó. Així, doncs, un dia, Atenea es va presentar a la casa d’Aracne, que es va agenollar davant la Deesa sense, però, deixar de mirar-la amb orgull i vanitat. –Hola, Aracne, –va dir Atenea, –He sentit dir que ets una teixidora meravellosa i no he pogut resistir la temptació de venir a admirar les teves qualitats. Amb el Aracne estava treballant en una tela bellísima, a la qual Atenea va dedicar un comentari elogiós, però una mica fred.
Orgullosa, Aracne va respondre desafiant, posant en dubte que Atenea pogués millorar la seva obra, i Atenea, molt ofesa, li va proposar fer una competició per decidir qui era la millor de les dues. Durant dies, Aracne i Atenea van teixir i teixir sense descans. Quan totes dues van acabar les seves teles, es va convocar tot el poble perquè les admiressin i jutgessin qui era la millor teixidora. Atenea, en qualsevol cas, es va adonar que la tela d’Aracne era molt més bonica i delicada que la seva i, en un esclat de gelosia, es va adreçar a Aracne amb aquestes paraules: –Atès que ets tan bona teixint, a partir d’ara i per tota l’eternitat et condemno a teixir sense que ningú, però, vulgui les teves teles. Amb un copet a l’esquena, Atena va convertir Aracne en una criatura diminuta i negra que va correr sobre vuit cames a amagar-se a l’angle més proper. D’aquesta forma, Aracne va ser convertida en aranya, i els seus descendents teixen encara avui en llocs polsegosos on ningú vol mirar, mentre Atenea riu encara, maliciosa, de la supèrbia d’aquella jove teixidora.
La tela d’Aracne
La tela d’Aracne
Exemple d'il·lustració
La tela d’Aracne
Exemple d'il·lustració
Perseu i Medusa
Segons el mite grec, Perseu era un semidéu, fill de Zeus i de la mortal Dànae. Polidectes, que s'havia enamorat de Dànae, va pensar que Perseu feia nosa als seus plans i va amenaçar-lo de tallar el cap de la seva mare si no li portava el cap de la Medusa, una de les tres gorgones que habitaven a l'illa de Serifs. Els déus van decidir ajudar Perseu a la seva difícil empresa, Atenea li va donar un escut que era un mirall, Hades li va donar un casc que el faria invisible quan l'usés, Hermes li va donar unes sandàlies que es convertirien en ales per volar, i Hefesto li va donar una espasa indestructible. La Medusa era un monstre que convertia en pedra tothom qui la mirés, per la qual cosa Perseu va utilitzar l'escut com a mirall per no mirar Medusa directament i així va aconseguir tallar el cap de la gorgona. Perseu va poder escapar fent-se invisible amb el casc que li havia donat Hades, déu de l'inframón dels morts.
Perseu i Medusa
Perseu i Medusa
Exemple d'il·lustració
Hèracles i el lleó de Nemea
El primer treball que Euristeo va encarragar a Hèracles va ser anar a matar el lleó de Nemea. Aquest lleó havia estat durant molt de temps atemorint la població i Euristeo va demanar que Hèracles acabés amb ell. Hèracles, en arribar a la cova del lleó, va intentar derrotar la bèstia amb l’arc i les fletxes. Això va ser inútil, ja que les fletxes es trencaven contra la seva pell. Després, aprofitant una de les sortides de la bèstia, la va perseguir i va intentar ferir-la amb el seu bastó, però tampoc no va tenir èxit. El lleó, doncs, es va amagar en la seva cova, que tenia dues sortides. Hèracles va aconseguir bloquejar-ne una i va entrar-hi per l’altra. Però, ara que ja sabia que la pell del lleó era invulnerable a les seves armes, va decidir lluitar amb les seves mans. Va haver-hi un forcejament intens i, finalment, Hèracles va agafar el lleó pel coll i el va estrangular. Després, va transportar el cos de la bèstia sobre les seves espatlles fins el palau d’Euristeo i es va fer un mantell amb la seva pell que li salvaria la vida moltes vegades.
Hèracles i el lleó de Nemea
Hèracles i el lleó de Nemea
Exemple d'il·lustració
Hèracles i l’hidra de Lerna
El segon treball que Euristeu va encarregar a Hèracles va ser anar als aiguamolls de l’Argòlide i matar l’hidra de Lerna. L’hidra era un monstre que havia estat criat per Hera amb la intenció de posar a prova a Hèracles, i sovint arruïnava les collites i delmava el bestiar de la gent dels voltants. En aquesta aventura, Hèracles va comptar amb l’ajut del seu nebot, Iolau. Quan van arribar als aiguamolls, tots dos van utilitzar fletxes incendiàries per fer sortir el monstre de la seva cova. L’hidra de Lerna tenia un cos de gos i molts caps de serp que escopien una metzina mortal. Fins i tot el seu hàlit es deia que podia acabar amb la vida de qui el respirés. Hèracles va tallar un dels caps de l’hidra amb una espasa, però immediatament va tornar a créixer. Va tallar-ne un altre, però també en aquest cas, el cap va recréixer de seguida. Va repetir l’operació una tercera vegada amb el mateix resultat. Llavors, va cridar Iolau i el va demanar recollir branques seques per preparar torxes. Amb l’espasa en una mà i una torxa a l’altra, contenint la respiració per no inhalar l’alè emmetzinat de l’hidra, Hèracles li va tallar un cap i li va cremar el coll amb la torxa, per evitar que en creixés un de nou. Això va funcionar, i Hèracles va anar repetint l’operació amb la resta dels caps de l’hidra, fins que el monstre va caure mort als seus peus.
Abans de marxar dels aiguamolls, Hèracles va banyar les seves fletxes en la sang de l’hidra. D’aquesta manera les seves fletxes van esdevenir armes mortals. Molt content per haver acabat aquest treball amb èxit, Hèracles va tornar amb el seu nebot Iolau al palau d’Euristeu.
Hèracles i l’hidra de Lerna
Hèracles i l’hidra de Lerna
Exemple d'il·lustració
Hèracles i el ca Cèrber
El penúltim dels treballs d’Hèracles va ser especialment difícil. Euristeu va ordenar que Hèracles li portés el ca Cèrber. Cèrber era el gos que feia la guàrdia a l’entrada de l’infern, el regne d’Hades; tenia tres caps, moltes dents com ganivets i una cua que semblava la d’un alacrà. Sense dubte, aquest treball era molt perillós i difícil. Per començar, Hèracles no sabia com arribar a l’infern, i mai no hauria pogut trobar el camí si no hagués estat per l’ajut d’Atenea, que va enviar a Hermes, el missatger dels déus, per guiar i acompanyar el nostre heroi. Hermes i Hèracles van travessar, amb la barca de Caront, el riu Aqueront, que separa el món dels vius del món dels morts. Al principi, Caront es va negar a portar Hèracles, ja que només podia acceptar morts com a passatge; però, al final, davant la insistència d’Hèracles, el barquer va acceptar portar-lo a l’altra riba.
Hèracles va haver de caminar encara molt de temps per l’infern, fins que va trobar el rei i la reina, Hades i Persèfone. Hèracles va demanar autorització per portar-se el ca Cèrber al palau d’Euristeu, i Hades va accedir-hi, però amb la condició que Hèracles no fes servir cap arma per dominar-lo. Hèracles va haver de lluitar una bona estona amb Cèrber, i fins i tot va rebre vàries punxades de la seva cua. Però la seva cuirassa i la pell del lleó de Nemea (vegeu el primer treball d’Hèracles) el van protegir. Al final, Hèracles va agafar el ca pel coll, el va dominar i el va portar a presència d’Euristeu. Però Euristeu, en veure el ca, va tenir un atac de pànic i va córrer per amagar-se’n. Hèracles, que no sabia que fer amb aquell gos monstruós, va decidir tornar-lo a l’infern.
Hèracles i el ca Cèrber
Hèracles i el ca Cèrber
Exemple d'il·lustració
GRÀCIeS