Les etapes del bandolerisme

Les etapes del bandolerisme

Cap a un bandolerisme popular

Entre el bàndol i el maquis

Bandolers de llegenda

Les guerres d'elits

Entre la guerra dels Segadors i la de Successió.

Final del segle XVI i primera meitat del XVII.

Final segle XV i primera meitat del XVI.

Periodització

Segles XIV i XV.

Segle XVI:

Antoni Roca, Pere Cases (les Cases), Perot Pelagi (Lleida), Jaume Alemany (Girona), Pere Planes (Manresa), Pere Bac, Fusteret, Oliver de Boteller.

Ramon de Perellós (Tuïr), Armengol d’Alenyà, Pericot de Puigvert (Peratallada).

Capità Samsó i Martí Planes, àlies Missa Baixa.

80's

70's

60's

Principals bandolers

Segle XVII:

1a dècada

2a dècada

Daga, coltell (punyal), llança i ballesta.

Daga, pedrenyals i pistoles de butxaca.

Daga, pedrenyals i pistoles de butxaca.

Daga, coltell i primers pedrenyals.

Armes

El comencen a practicar grups no vinculats directament amb els privilegiats.

Rebrot del bandolerisme, però poc definit.

“Bandolerisme català del barroc”.

Indestriable i limitat als grups privilegiats.

Característiques

Bandolers de llegenda

Característiques

Es tracta del llegendari “bandolerisme català del barroc”, en expressió de l’historiador Joan Reglà. La plena vigència dels bàndols antagònics de nyerros i cadells, la consolidació de les grans quadrilles de desenes o centenars d’homes, l’autonomia circumstancial respecte de la tutela dels senyors són els trets que defi neixen la fase en què documentem els bandolers mítics del nostre imaginari col·lectiu: Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro, Serrallonga... És el moment del pedrenyal (l’arma de foc per excel·lència) —que, afegit a la daga, al coltell i a la pistola de butxaca, feien dels bandolers unes veritables màquines de matar. Són els temps de la capa gascona, de la casaca virolada, del capell amb plomes; del segrest del furt i el robatori; de l’assassinat i l’homicidi de l’adversari, del traïdor i del delator; de la falsifi cació de moneda; del crit de “Visca la terra”... Catalunya és tinguda per un país de bandolers i els lloctinents del rei malden per imposar una solució militar per la via de la repressió indiscriminada i brutal. Les declaracions que busquen inspirar impacte i terror, l’actuació de l’Exèrcit reial i de les unions i germandats locals i generals no aconsegueixen extingir la fl ama que deixen encesa al seu pas els homes “de seguida”. Serà l’esclat de la guerra amb França (el 1635), les campanyes rosselloneses i l’obligació d’allotjar en domicilis particulars els homes dels terços allò que farà fondre les operacions dels bandolers amb la guerra dels Segadors. Les faccions desapareixen arran de la lluita contra l’enemic comú que assola el país: els exèrcits, tant se val si del rei catòlic com del rei cristianíssim. Francesos i castellans paguen amb la mateixa moneda. En aquest sentit són prou eloqüents les cartes enviades pels soldats dels terços castellans als seus familiars, que evoquen una situació de violència tan enorme que, fi ns i tot ells, gent avesada a la guerra, malden per abandonar com més aviat millor Catalunya.

Cap a un bandolerisme popular

Característiques

La conclusió de la paorosa guerra civil catalana (1462-1472) i el tancament de les profundes ferides obertes al camp català amb la sentència arbitral de Guadalupe (resolució dictada el 1486 pel rei Ferran II amb l’objectiu de finalitzar el conflicte ancestral entre els senyors feudals i els pagesos) van aparellades amb l’aparició d’una nova cara del bandolerisme. El comencen a practicar grups no vinculats directament amb els privilegiats. Persisteix la guerra privada però sorgeixen quadrilles de malfactors que actuen més o menys per lliure. Hi ha remences que no han pogut veure satisfetes les seves aspiracions i capes àmplies de la societat per a les quals el bandolerisme és una manera de compensar la pèrdua d’ingressos (una part de la noblesa) o una manera d’aconseguirne de complementaris. Fins i tot, comença a configurar-se el bandolerisme com una manera de resistència al poder reial. Aquest enllaç amb la política és d’anada i tornada: amb l’excusa de restaurar l’ordre públic, les institucions del rei a Catalunya desenvolupen una ofensiva contra les Constitucions i els privilegis: “ha de haber bandoleros mientras hubiere fueros”.

Entre el bàndol i el maquis

Característiques

Enllestida la guerra dels Segadors, la persistència del conflicte armat amb França fa que el bandolerisme rebroti. Però presenta un aspecte poc clar. Documentem accions d’excombatents emboscats, de paisans que no es volen ni poden incorporar a la vida habitual, de fugits de la guerra, de miquelets que actuen com a unitats de xoc de qualsevol dels dos exèrcits i que, estacionalment, insisteixen en les velles pràctiques del furt i del robatori.

Les guerres d'elits

Característiques

En aquesta primera etapa, el bandolerisme es presenta indestriable i limitat als grups privilegiats, sobretot l’aristocràcia militar i les grans famílies ciutadanes. És el resultat d’una formulació de guerra privada que ha d’acomplir requisits com el deseiximent (o desafiament, que era perfectament legal i regulat per les Constitucions) per tal de quedar inclosa en el marc de la legalitat. La bandositat arrossega els parents propers i els senyors mobilitzen els seus lacais i mainaders. El problema s’escampa com una taca d’oli. I, a més, alguns nobles aprofiten la situació per donar continuïtat als fets d’armes. Encara cal saber quin paper hi va tenir la revolta dels pagesos de remença de la Catalunya Vella per alliberar-se dels mals usos.