Els animals invertebrats

Porífers

Cnidaris

Platihelmints

Nematodes

Els animals invertebrats

Lucía Cambrón

Anèl·lids

Mol·luscs

Equinoderms

Artròpodes

Els nematodes són cucs amb un cos cilíndric i molt prim. La majoria fan menys de 5 cm de longitud i molts són microscòpics, però algunes espècies arriben a mesurar més d’1 m de longitud. El seu sistema digestiu presenta una boca i un anus diferenciats, que es troben en els extrems oposats de l’animal.El seu sistema nerviós consisteix en un anell amb diversos ganglis, si-tuat a l’extrem anterior de l’animal, del qual surten diversos cordons nerviosos que recorren el seu cos en sentit longitudinal.El seu cos està envoltat per una cutícula rígida però flexible, que han de mudar a mesura que creixen.

Més de la meitat de les espècies de nematodes són paràsites. Els nema- todes de vida lliure —els que no són paràsits— s’alimenten de bacte- ris, llevats, algues i cucs petits. La majoria d’espècies són unisexuals —amb uns individus de sexe mas- culí i uns altres de sexe femení— i presenten dimorfisme sexual: el mas- cle acostuma a ser més petit que la femella. Els nematodes són ovípars i presenten fecundació interna. Els nematodes paràsits poden tenir cicles de vida complexos amb di- versos hostes. Pràcticament, totes les espècies de vertebrats —inclòs l’ésser humà— i molts invertebrats serveixen d’hostes a una o més es- pècies de nematodes.

Els porífers o esponges són animals aquàtics extraordinàriament sim- ples que viuen fixats al substrat. De fet, com que a simple vista no es mo- uen, les primeres classificacions biològiques els van situar erròniament en el regne de les plantes.Encara que presentin formes molt variades i irregulars, l’estructura cor-poral bàsica d’aquests animals consisteix en un «sac» amb una gran obertura superior, l’òscul, i molts porus petits a les parets. El seu cos manté la seva estructura gràcies a una mena d’esquelet format per unconjunt de diminutes espícules rígides. Les esponges no tenen òrgans especialitzats i són els únics animals sen- se un sistema nerviós. Presenten diferents tipologies de cèl·lules que ac- tuen de manera més o menys independent.

Les esponges s’alimenten de partícules en sus- pensió que obtenen filtrant l’aigua que entra pels porus i surt per l’òscul. L’aigua flueix impulsada pel moviment dels flagels d’unes cèl·lules especi- alitzades anomenades coanòcits. Totes les esponges es reprodueixen sexualment, però també es poden reproduir asexualment per fragmentació. Moltes també presenten re- producció asexual per gemmació: produeixen petites protuberàncies que s’acaben despre- nent i són transportades pel corrent d’aigua a altres llocs. La immensa majoria d’esponges viuen en aigües marines, encara que algunes espècies són d’ai- gua dolça.

Els platihelmints, o cucs plans, són els organismes més simples l’orga- nització corporal dels quals segueix una simetria bilateral. En molts d’ells, s’hi pot distingir un cap que, en algunes espècies, presen- ta ulls senzills. Existeixen moltes espècies de cucs plans de vida lliure —és a dir, que no són paràsits—, com les planàries, que habiten medis aquàtics o ter- restres amb elevada humitat. Tanmateix, la majoria de platihelmints són paràsits d’animals, especialment de vertebrats, com ara l’ésser humà. Es tracta dels organismes més simples que han desenvolupat autèntics òrgans i sistemes.

Els platihelmints, o cucs plans, són els organismes més simples l’orga- nització corporal dels quals segueix una simetria bilateral. En molts d’ells, s’hi pot distingir un cap que, en algunes espècies, presen- ta ulls senzills. Existeixen moltes espècies de cucs plans de vida lliure —és a dir, que no són paràsits—, com les planàries, que habiten medis aquàtics o ter- restres amb elevada humitat. Tanmateix, la majoria de platihelmints són paràsits d’animals, especialment de vertebrats, com ara l’ésser humà. Es tracta dels organismes més simples que han desenvolupat autèntics òrgans i sistemes.La majoria de platihelmints són hermafroditesi tenen un aparell reproductor molt complex. Les planàries, a més, es poden reproduir asexu-alment per fragmentació.

Els cnidaris són animals aquàtics, la majoria marins, que es caracteritzen per unes cèl·lules anomenades cnidòcits que quan detecten estímuls mecànics o químics disparen un fila- ment urticant. L’estructura corporal dels cnidaris és molt sim- ple. El seu cos té simetria radial i forma de sac, l’únic orifici del qual correspon a la boca, que fa a la vegada d’anus i està envoltada de tentacles amb cnidòcits.Els cnidaris són carnívors que s’alimenten dels petits animals que que- den atrapats en els seus tentacles urticants. Els coralls són cnidaris que disposen, a més, d’algues simbiòtiques que duen a terme la fotosíntesi i els aporten aliment en presència de llum. Els tentacles transporten les preses cap a la boca i les introdueixen a l'única cavitat corporal que tenen, la cavitat gastrovascular, on es di-gereix l’aliment. Les restes de la digestió s’expulsen també per la boca,quee actua alhora com a anus. Tots els cnidaris es reprodueixen sexualment. Els pòlips, a més, també es poden reproduir asexualment per gemmació. Els cnidaris són considerats els animals més simples amb neurones i òrgans dels sentits, com ara fotoreceptors i òrgans de l’equilibri.

Existeixen unes 10.000 espècies de cnidaris. Entre d’altres característiques, els cnidaris es classifiquen segons la for- ma predominant en el seu cicle vital. Així, existeixen cnidaris que passen la major part del seu cicle vital com a medusa, i d’altres que ho fan com a pòlip. De fet, moltes espècies només passen per una fase de pòlip, com els coralls i les anemones.La majoria d’espècies de cnidaris tenen el cos tou, format principalment d’aigua. Els coralls, tanmateix, produeixen un exosquelet rígid, de natu- ralesa calcària.

Els anèl·lids són cucs cilíndrics que presenten el cos dividit en nombrosos segments amb for- ma d’anell. En els primers anells s’hi troba la boca, així com alguns receptors sensorials, i en els darrers, l’anus. La majoria dels segments o anells són idèntics tant externament com internament: a l’interior hi ha els mateixos òrgans. La majoria d’anèl·lids presenten uns filaments rígids que sobresurten dels seus anells, ano- menats quetes, que els ajuden a desplaçar-se.

La majoria d’anèl·lids són aquàtics i marins. Alguns anèl·lids marins vi- uen a l’interior de tubs rígids que secreten ells mateixos i s’alimenten de partícules en suspensió. D’altres es desplacen lliurement pel fons i són depredadors. Els anèl·lids terrestres i d’aigua dolça es poden alimentar de matèria en descomposició, o bé poden ser depredadors. Alguns anèl·lids, com les sangoneres, són paràsits d’altres animals. Pel que fa a l’intercanvi de gasos, alguns anèl·lids aquàtics presenten brànquies a la superfície dels segments; mentre que d’altres respiren a través de la pell. Els anèl·lids terrestres i d’aigua dolça són hermafrodites, mentre que els marins acostumen a ser unisexuals. Alguns anèl·lids, com els cucs de terra, es poden regenerar si són fragmentats.

Els mol·luscs presenten un cos tou que acostuma a estar protegit per una closca mineral. La closca pot ser d’una sola peça o tenir dues parts, anome- nades valves, unides per una mena de frontissa. En general, el seu cos consta de tres parts: el cap, la massa visceral i el peu. Molts mol·luscs presenten un cap ben dife- renciat, amb boca i òrgans sensorials. D’al- tres —els bivalves—, en canvi, no tenen un cap diferenciat. La massa visceral conté els òrgans principals i està coberta per una capa orgànica, el man- tell. El mantell produeix la closca i delimita una cavitat que alberga les brànquies (o el pulmó), així com l’anus i els porus de sortida del sistema excretor i el sistema reproductor. El peu és una massa muscular que els mol·luscs utilitzen per desplaçar-se, excavar el substrat o fixar-s’hi.

La majoria d’espècies de mol·luscs són aquàtiques: marines i d’aigua dolça. Només algunes espècies, com els cargols de terra o els llimacs, habiten el medi terrestre. En general, en els mol·luscs aquàtics, la respiració es duu a terme a tra- vés de brànquies, mentre que els mol·luscs terrestres respiren mitjan- çant un pulmó. Presenten diferents tipus d’alimentació. Hi ha mol·luscs filtradors, com la majoria de bivalves, que capturen la matèria orgànica suspesa a l’aigua. D’altres són herbívors, com els cargols terrestres, i d’al- tres són depredadors voraços, com els pops. Tots els mol·luscs es reprodueixen sexualment i són ovípars. La majo- ria d’espècies de bivalves i gastròpodes presenten una fase larvària en el seu cicle vital, mentre que els cefalòpodes no presenten larves i, per tant, tenen un desenvolupament postembrionari directe.

Els artròpodes tenen el cos segmentat i dotat d’exosquelet: una co- berta rígida a mode d’armadura que els proporciona suport i protec- ció. També presenten apèndixs articulats: extensions mòbils del seu cos, com potes, ales i antenes. El component principal de l’exosquelet és la quitina, una substància resistent i flexible, produïda per l’epidermis de l’animal. Un cop format, l’exosquelet no pot augmentar de mida. Per això, a mesura que l’ani- mal creix, necessita desprendre-se’n i produir-ne un de nou de mida més gran, en un procés anomenat muda. El cos dels artròpodes es divideix en tres parts: el cap proveït de la ma- joria d’òrgans sensorials; el tòrax, on es troben els apèndixs articulats; i l’abdomen, que conté la major parts dels òrgans interns. En alguns grups, el cap i el tòrax estan fusionats en un sol segment, el cefalotòrax.

Els artròpodes mostren tot tipus d’estratègies alimentàries. Poden ser herbívors, com els saltamartins; depredadors, com les aranyes; carro- nyaires, com les mosques; paràsits d’animals, com les puces; o paràsits de plantes, com els porquets de Sant Antoni. Els artròpodes aquàtics respiren a través de brànquies, mentre que els ar- tròpodes terrestres respiren per uns orificis distribuïts pel tòrax i l’abdomen.

Els equinoderms són animals marins de simetria radial i cos relativament aplanat que es caracteritzen per tenir un endosquelet format per nombroses plaques calcàries just per sota de la pell gruixuda. Aquestes plaques es poden ar- ticular amb pues, com passa en el cas dels eriçons de mar. L’endosquelet creix a mesura que creix l’organisme, de ma- nera que no es fan mudes. Els equinoderms no tenen cap. La boca ocupa el centre de la cara inferior de l’animal, mentre que l’anus i els porus ge- nitals desemboquen a la cara superior. L’endosquelet és recorregut per cinc fileres de petits solcs que s’estenen radialment des de prop de la boca. De l’inte- rior dels solcs emergeixen uns apèndixs petits amb vento- ses a l’extrem, anomenats peus ambulacrals, que els ser- veixen per desplaçar-se i fixar-se al substrat.

L’alimentació dels equinoderms és variada: les estrelles de mar són voraces depredadores de mol·luscs i crustacis, mentre que els eriçons de mar men- gen algues i matèria orgànica que raspen amb les dents de la boca. No tenen cervell, i encara que els seus òrgans sensorials són poc complexos, detecten tant estímuls tàctils i químics a través dels peus ambulacrals, com estímuls lumínics mitjançant cèl·lules fotoreceptores. La seva reproducció és sexual i amb fecundació externa. Algunes estrelles de mar també es po- den reproduir asexualment per fragmentació.

En el seu cicle vital, els equinoderms passen per una fase larvària. La larva dels equinoderms té simetria bilateral i ha d’experimentar una metamorfosi per convertir-se en la fase adulta.