Animals Vertebrats - Chabe Blanch

Animals vertebrats

Rèptils

Peixos

Amfibis

Mamífers

Ocells

Dinosaures amb plomes

Hi va haver un temps en què un grup de rèptils, els dinosaures, van dominar la Terra. Tot i que la gran majoria es van extingir fa 65 milions d’anys, hi va haver un grup que va sobreviure a l’extinció: els ocells. Els ocells són els descendents directes d’un conjunt de dinosaures bípedes -és a dir, que es desplaçaven sobre dues potes-, que al llarg de desenes de milions d’anys d’evolució van substituir les escates reptilianes per plomes. Els Velociraptors, coneguts pel seu paper a Parc Juràssic i Jurassic World, en realitat tenien plomes. Les plomes són un gran avantatge evolutiu perquè constitueixen un gran aïllant tèrmic i són impermeables. Però els ocells també destaquen per volar. El vol va sorgir, probablement, en els dinosaures que tenien cossos lleugers i ales rudimentàries, que els permetien córrer veloçment i fer grans salts. Fins que alguns van aconseguir volar. La conquesta del cel va proporcionar als ocells un avantatge evolutiu obvi, que es va traduir en una gran expansió pel planeta i en la diversitat actual.

Diversitat

Els primers amfibis habitaven en ambients litorals, entre el mar i la terra. Avui, tots els amfibis són d’aigua dolça. Actualment, existeixen prop de 4.800 espècies d’amfibis a tot el món. Podem classificar-les en tres grups:

Gimnofions: També s’anomenen àpodes o cecílies, són amfibis molt estranys amb un cos allargat sense extremitats, que els dóna un aspecte de cuc. Viuen en zones tropicals humides, normalment sota terra. Els seus ulls són rudimentaris; en canvi, presenten uns tentacles als costats del cap que els per- meten detectar olors. En general, són ovovi- vípars amb fecundació interna.

Anurs: Es caracteritzen perquè els adults perden la cua després de la metamorfosi. A més, les seves potes posteriors són molt més llargues que les anteriors. Poden emetre sons i tenen oïda. Són ovípars amb fecundació externa.

Urodels: Conserven la cua durant tot el cicle vital. El seu cos és allargat, amb quatre potes de mida similar. No solen mesurar més de 20 cm de longitud, malgrat que algunes espè- cies gegants mesuren més d’1 m. Tenen la capacitat de regenerar les seves extremitats. En general, són ovovivípars amb fecundació interna.

Entre dos mons

Alguns peixos poden sortir i sobreviure fora de l’aigua. Es tracta de peixos capaços de respirar aire, com els saltadors del fang, que respiren a través de la pell, o els dipnous, que presenten pulmons. A diferència de la resta de peixos, les seves aletes poden actuar com a potes rudimentàries. Així, fa uns 350 milions d’anys, un grup de peixos, probablement molt semblants a aquests, va donar lloc als primers amfibis. Els amfibis van ser els primers vertebrats capaços d’abandonar el medi aquàtic. Tanmateix, no van aconseguir independitzar-se’n completament. En general, els individus juvenils respiren per mitjà de brànquies i no en poden aventurar al medi terrestre. N’hi ha que ni tan sols tenen potes. Els adults tenen potes i han desenvolupat pulmons, però la seva pell és molt sensible a la dessecació, de manera que no es poden allunyar d’ambients molt humits. A més, els amfibis adults necessiten tornar al medi aquàtic per reproduir-se. Els seus ous estan desprotegits i han d’estar envoltats d’aigua per sobreviure. Així, en penetrar al medi terrestre, els amfibis van accedir a una infinitat de recursos. Tot i això, a penes es van poder endinsar en aquest nou món anomenat terra ferma.

Diversitat

Els mamífers són un grup molt divers de vertebrats la capacitat adaptativa dels quals els ha permès colonitzar gairebé tots els hàbitats de la Terra. La manera en què es desenvolupa l’embrió dels mamífers ens permet classificar-los en tres grups:

Monotremes: Es tracta dels únics mamífers ovípars. Només els ornitorincs i els equid- nes pertanyen a aquest grup, i tots dos viuen a Austràlia. L’ornitorinc és un mamífer molt estrany: és pelut i té glàndules mamàries, però pon ous; les seves potes són palmípe- des i té un bec corni com el dels ànecs; a més, els mascles presenten esperons verinosos.

Marsupials: Els marsupials neixen en un estadi molt precoç. Els nounats han de tre- par pel ventre de la mare fins a arribar a una bossa anomenada marsupi. A l’interior hi ha les glàndules mamàries, que alimenten la cria fins que acaba el seu desenvolupament i es val per ella mateixa.

Placentaris: La immensa majoria de mamí- fers pertanyen a aquest grup. Les seves cries es desenvolupen completament a l’interior de l’úter matern, associades a un òrgan que connecta el cos de la mare amb el seu: la placenta. La placenta permet al fetus rebre aliment i oxigen de la sang materna, així com desfer-se dels residus del metabolisme.

Processos vitals

Els ocells presenten un gran avantatge fisiològic respecte dels rèptils: poden mantenir constant la seva temperatura corporal, cosa que els permet colonitzar una àmplia varietat d’ambients. És per això que diem que són organismes homeoterms. Els ocells no masteguen els aliments. Se’ls empassen i els emmagatzemen en una cavitat de l’esòfag anomenada pap. L’estómac també presenta una cavitat especial, el pedrer, que tritura l’aliment gràcies a pedretes que l’ocell s’empassa prèviament amb aquest objectiu. Els ocells són ovípars i es reprodueixen per fecundació interna. Per tal que l’embrió es desenvolupi correctament a dins de l’ou, s’ha de mantenir calent. Per això, els adults posen el ventre sobre els ous en un procés anomenat incubació. Després del naixement, els ocells cuiden les seves cries fins que es valen per elles mateixes.

• Els ocells acostumen a construir nius per dur a terme la posta i protegir les seves cries.

• Després de la posta, els adults incuben els ous, és a dir, hi reposen el ventre a sobre per mantenir-los calents.

• Després de la desclosa dels ous, els adults alimenten les cries fins que creixen i aprenen a volar.

Diversitat

Els ocells són un grup molt abundant constituït per una gran diversitat d’espècies. La classificació dels ocells és un tema candent entre els taxònoms (els científics que es dediquen a classificar els éssers vius).Entre els nombrosos grups d’ocells coneguts, podem destacar els següents:

Què és un peix?

Avui dia qualsevol persona sap distingir un peix de qualsevol altre ani- mal. Almenys, en la majoria dels casos... Antigament, la paraula peix s’utilitzava per denominar un ampli con- junt d’animals aquàtics. Els naturalistes del segle XVI incloïen dins del grup dels peixos animals com els pops, els lleons marins, les balenes, els cocodrils. I fins i tot els hipopòtams! Evidentment, més tard, els biòlegs van precisar el concepte de peix. Així, identifiquem els peixos com a vertebrats de vida aquàtica, que respiren mitjançant brànquies, que tenen el cos cobert d’escates i ale- tes per desplaçar-se. Es tracta dels vertebrats més primitius, els que mai no van abandonar el medi aquàtic. I tanmateix, amb més de 25.000 espècies conegudes, el seu nombre i la seva diversitat és més gran que la de tots els altres vertebrats junts.

Processos vitals

Els rèptils són el primer grup de vertebrats que va aconseguir in- dependitzar-se del medi aquàtic.

Respiren mitjançant pulmons i tenen una pell impermeable que els protegeix de la dessecació. A més, són ovípars amb fecundació inter- na i els seus ous no necessiten dipositar-se al medi aquàtic. Els ous dels rèptils tenen una closca rígida i porosa que els protegeix. Però, a més, presenten una capa elàstica que embolcalla l’embrió i el manté en un ambient aquàtic en miniatura: l’amni. Per aquesta raó diem que els rèptils són amniotes. Els rèptils són poiquiloterms: no presenten meca- nismes fisiològics que mantinguin la seva tempera- tura corporal estable. Tanmateix, presenten pautes de comportament per regular la seva temperatura en funció de la temperatura de l’entorn. Tot i que la majoria són ovípars, n’hi ha que són ovovivípars.

Parts de l’ou amniota.

Processos vitals

Els peixos respiren mitjançant brànquies, les quals capten l’oxigen dissolt a l’aigua, que entra per la boca i surt per les fenedures branquials. Els peixos presenten un òrgan sensorial que els permet captar les vibracions del medi aquàtic, i així percebre qualsevol objecte en moviment al seu voltant: la línia lateral. Per regular la seva flotabilitat, la majoria de peixos ossis tenen una bufeta natatòria: una cavitat de parets flexibles plena de gas, que es comprimeix i expandeix en funció de la profunditat.Els peixos no poden mantenir la seva temperatura corporal constant, sinó que depenen de la temperatura del medi extern. Per això diem que són organismes poiquiloterms. La majoria de peixos són ovípars i es reprodueixen per fecundació externa.

Descripció

Els rèptils són vertebrats tetràpodes que presenten una pell seca i impermeable coberta d’escates. En general tenen una mandíbula gran, dotada d’una musculatura molt potent. Les seves extremitats se situen de manera lateral, per la qual cosa no poden elevar gaire el cos i es desplacen «reptant». Hi ha rèptils, com les serps, que han perdut les extremitats al llarg de la seva evolució. Alguns rèptils canvien de pell periòdicament, a mesura que creixen, en un procés que es denomina muda.

Els cocodrils tenen la mossegada més poderosa de tot el regne animal.

Els rèptils no tenen les potes a sota del cos, sinó als costats. Per això es desplacen «reptant».

Les serps duen a terme la muda a mesura que creixen.

Els rèptils tenen una pell impermeable coberta d’escates.

Processos vitals

Els mamífers, en general, són vivípars i presenten fecundació interna. El pèl dels mamífers proporciona un fantàstic aïllant tèrmic que els permet viure en climes freds. A més, els mamífers són homeoterms: presenten mecanismes fisiològics per mantenir constant la seva tem- peratura corporal. Els mamífers es caracteritzen per cuidar les seves cries després del nai- xement. La mare les alimenta durant un temps mitjançant la llet que secreta a través de les glàndules mamàries i les protegeix fins que es valen per elles mateixes. Durant aquest període, els mamífers juvenils aprenen conductes fonamentals per a la seva supervivència. Tots els mamífers descendeixen de tetràpodes adaptats a la vida ter- restre, encara que alguns es van readaptar a la vida aquàtica.

Els mamífers alimenten les seves cries amb llet materna i les cuiden fins que es valen per elles mateixes.

Què és un mamífer?

Gossos, gats, vaques... Podríem citar amb facilitat una llarga llista d’animals mamífers. De fet, nosaltres mateixos, els éssers humans, ho som. Però quines característiques ens permeten identificar i agrupar els mamífers? Si pensem en animals com el gat, el gos o el cavall, podríem deduir que tots els mamífers són vertebrats perquè tenen columna vertebral; que són de sang calenta perquè mantenen una temperatura interna constant independent de la temperatura exterior; i també que tenen el cos cobert de pèl. A més, podríem pensar que tots els mamífers gesten les cries a l’interior del cos, i que ja neixen ben desenvolupades i s’alimenten a través de les mames, d’on prové el terme mamífer. Tanmateix, no tots els mamífers comparteixen aquestes característiques. Alguns, com el dofí, no tenen el cos cobert de pèl; d’altres, com l’equidna, ponen ous. I fins i tot hi ha mamífers que mantenen les cries a l’úter durant molt poc temps. És el cas dels marsupials, que completen el seu desenvolupament a l’exterior de l’úter, dins de la bossa marsupial. Com acabem de veure, dins del grup dels mamífers no tot són semblances.

Diversitat

Fins fa pocs anys, el grup dels rèptils havia estat considerat una classe (tàxon de nivell inferior al de fílum). Tanmateix, posteriors descobri- ments van demostrar que els rèptils són un grup heterogeni que fins i tot hauria d’incloure els ocells. Tradicionalment, classifiquem els rèptils en quatre grups:

Crocodilians: Els cocodrils i els caimans formen part d’aquest grup. Són rèptils de grans di- mensions que combinen la vida terrestre i l’aquàtica. Tenen qua- tre extremitats i una cua llarga. El seu crani és allargat i presenta una gran i poderosa mandíbula dentada. Els seus ulls, orelles i narius se situen en el mateix pla.

Quelonis: També s’anomenen tortugues, es caracteritzen per presentar una closca òssia que els protegeix el cos, i a dins de la qual la majoria poden ama- gar-hi el cap i les extremitats. No tenen dents, però presenten un bec corni. Tenen orella exter- na i estan dotats d’un bon sentit de l’olfacte i de la visió.

Saures: També s’anomenen llangardaixos. La gran majoria presenten quatre potes laterals, tot i que alguns —els vidri- ols— les han perdudes. Gai- rebé tots tenen parpelles que els poden cobrir els ulls i orella externa. Majoritàriament són de vida terrestre i habiten en climes càlids i temperats.

Ofidis: És el grup que corres- pon a les serps. Són rèptils de cos allargat i sense extremi- tats, que es desplacen arrosse- gant-se. Són els únics rèptils que no tenen parpelles, sinó una membrana transparent que els cobreix els ulls. Tampoc tenen orella externa i presenten òrgans sensorials químics molt desenvolupats.

Diversitat

Els peixos són el grup més divers i heterogeni dels vertebrats. Engloben més de la meitat d’espècies de vertebrats que existeixen. De manera simplificada, podem classificar-los en tres grups:

Condrictis: També s’anomenen peixos car- tilaginosos. Tenen l’esquelet fet de cartílag. Presenten diverses fenedures branquials descobertes a cada costat. No tenen bufeta natatòria i la seva pell està coberta d’unes escates característiques, semblants a unes dents diminutes. Presenten fecundació in- terna i la majoria són ovovivípars, tot i que també n’hi ha d’ovípars i de vivípars.

Àgnats: També s’anomenen peixos sense mandíbula. Són peixos allargats de trets molt primitius. Tenen una boca rodona que utilitzen com una ventosa per aferrar-se a la pell de les seves víctimes i alimentar-se de la seva sang. La seva pell és llisa i mucosa, i no té escates. No tenen aletes laterals, tan sols tenen una aleta dorsal llarga. Presenten diverses fenedures branquials a cada costat.

Osteïctis: També s’anomenen peixos ossis. Presenten un esquelet d’os, que inclou una mandíbula i dos opercles. Cada opercle és una placa òssia que protegeix les brànquies, delimitant una sola obertura a l’exterior. La majoria tenen escates i bufeta natatòria, així com un joc complet d’aletes. Són tots ovípars i es reprodueixen per fecundació externa.

Processos vitals

Els amfibis es caracteritzen per presentar dues fases molt diferents en el seu desenvolupament: la fase larvària, que és aquàtica, en la qual respiren a través de brànquies; i la fase adulta, que és terrestre, en la qual respiren mitjançant pulmons. El pas de la fase juvenil a l’adulta es produeix per metamorfosi incompleta. La pell nua dels amfibis adults actua com a òrgan respiratori complementari als pulmons, però només és efectiva si està humida. En cas de dessecació, l’amfibi mor per asfíxia. Els amfibis són poiquiloterms, atès que no poden mantenir la seva temperatura corporal estable i depenen de la temperatura exterior. Els mesos de fred acostumen a amagar-se i a mantenir-se en letargia. En general són ovípars i presenten fecundació externa. Tanmateix, alguns són vivípars o ovovivípars amb fecundació interna.

Finalment, apareixen les potes anteri- ors, les brànquies desapareixen i l’adult respira amb els pulmons. En algunes es- pècies, com les granotes i els gripaus, la cua es retreu.

La larva de la granota no té potes, respi- ra mitjançant brànquies i s’impulsa amb la cua.

Durant la metamorfosi, primer apareixen les potes posteriors i es van desenvolu- pant els pulmons.