Els animals invertebrats

Els animals invertebrats

Fílum els Equinoderms

Fílum dels Nematodes

Ancylostoma duodenale

Fílum dels Porífers

Leucosolenia

Galeta de mar (Mellita quinquiesperforata)

Hermodice carunculata o cuc de foc

Fílum dels Anèl·lids

Fílum dels Cnidaris

Pelagia noctiluca

Fílum dels Artròpodes

Fílum dels Platihelmints

Fílum dels Mol·luscos

Schistosoma nasale

Anax imperator (Libèl·lula emperador)

Nautilus

Diversitat entre els Porífers

S’han descrit més de 5.000 espècies d’esponges, distribuïdes per tots els mars i oceans del món. Tanmateix, s’estima que en poden existir unes 18.000 espècies. Els porífers es classifiquen en diferents classes segons la morfologia i segons la composició i l’estructura de les espícules dels seus esquelets.

Les esponges tenen pocs depredadors, a causa del seu esquelet d’espí-cules i la seva toxicitat. Per defensar-se, les esponges generen una varietat sorprenent de toxines i antibiòtics.Moltes espècies d’esponges tenen microorganismes simbionts, que en alguns casos són fotosintètics: bacteris o protists integrats en el seu cos, que realitzen la fotosíntesi i aporten aliment a l’esponja.

Diversitat entre els Cnidaris

Existeixen unes 10.000 espècies de cnidaris. Entre d’altres característiques, els cnidaris es classifiquen segons la forma predominant en el seu cicle vital. Així, existeixen cnidaris que passen la major part del seu cicle vital com a medusa, i d’altres que ho fan com a pòlip. De fet, moltes espècies només passen per una fase de pòlip, com els coralls i les anemones. La majoria d’espècies de cnidaris tenen el cos tou, format principalment d’aigua. Els coralls, tanmateix, produeixen un exosquelet rígid, de naturalesa calcària.

Diversitat entre els Nematodes

S’han descrit unes 25.000 espècies de nematodes, però s’estima que si es coneguessin totes les que existeixen, s’arribaria gairebé a les 500.000. Viuen al mar, en aigua dolça i al sòl, des de les regions polars fins als tròpics, i des de les muntanyes fins a les profunditats marines. També parasiten tot tipus d’animals i plantes. Uns dels nematodes paràsits més comuns de l’ésser humà són els cucs intestinals.

Processos vitals dels Nematodes

Més de la meitat de les espècies de nematodes són paràsites. Els nematodes de vida lliure —els que no són paràsits s’alimenten de bacteris, llevats, algues i cucs petits. La majoria d’espècies són unisexuals —amb uns individus de sexe masculí i uns altres de sexe femení— i presenten dimorfisme sexual: el mascle acostuma a ser més petit que la femella. Els nematodes són ovípars i presenten fecundació interna. Els nematodes paràsits poden tenir cicles de vida complexos amb diversos hostes. Pràcticament, totes les espècies de vertebrats —inclòs l’ésser humà— i molts invertebrats serveixen d’hostes a una o més espècies de nematodes.

Processos vitals dels Porífers

Les esponges s’alimenten de partícules en susensió que obtenen filtrant l’aigua que entra pels porus i surt per l’òscul. L’aigua flueix impulsada pel moviment dels flagels d’unes cèl·lules especialitzades anomenades coanòcits.Totes les esponges es reprodueixen sexualment, però també es poden reproduir asexualment per fragmentació. Moltes també presenten reproducció asexual per gemmació: produeixen petites protuberàncies que s’acaben desprenent i són transportades pel corrent d’aigua a altres llocs. La immensa majoria d’esponges viuen en aigües marines, encara que algunes espècies són d’aigua dolça.

Processos vitals dels Mol·luscos

La majoria d’espècies de mol·luscs són aquàtiques: marines i d’aigua dolça. Només algunes espècies, com els cargols de terra o els llimacs, habiten el medi terrestre. En general, en els mol·luscs aquàtics, la respiració es duu a terme a través de brànquies, mentre que els mol·luscs terrestres respiren mitjançant un pulmó. Presenten diferents tipus d’alimentació. Hi ha mol·luscs filtradors, com la majoria de bivalves, que capturen la matèria orgànica suspesa a l’aigua. D’altres són herbívors, com els cargols terrestres, i d’altres són depredadors voraços, com els pops. Tots els mol·luscs es reprodueixen sexualment i són ovípars. La majoria d’espècies de bivalves i gastròpodes presenten una fase larvària en el seu cicle vital, mentre que els cefalòpodes no presenten larves i, per tant, tenen un desenvolupament postembrionari directe.

Processos vitals dels Platihelmints

Algunes classes de platihelmints tenen un sistema nerviós rudimentari que presenta centres nerviosos al cap. Els platihelmints no tenen sistema respiratori: l’oxigen del medi on habiten arriba per difusió a totes les cèl·lules del seu cos. Tanmateix, presenten un sistema excretor senzill. Les planàries —platihelmints no paràsits— s’alimenten de petits animals. El seu sistema digestiu consisteix en un sac on té lloc la digestió, amb un únic orifici que actua com a boca i anus. Aquest sac, o cavitat gastrovascular, està molt ramificat i transporta els nutrients obtinguts per tot el cos. Entre els platihelmints paràsits podem destacar les tènies i els dístomes, responsables de greus malalties en humans. Les planàries són un dels pocs grups de platihelmints no paràsits. Aquests cucs habiten medis aquàtics o terrestres molt humits. La majoria de platihelmints són hermafrodites i tenen un aparell reproductor molt complex. Les planàries, a més, es poden reproduir asexualment per fragmentació.

Ancylostoma duodenale

És un cuc rodó intestinal que pertany al caient dels Nematodes. El seu cos és curt i massís, entre 8 i 20 mil·límetres (mm) de longitud i de 0,4 a 0,8 mm de diàmetre. Els mascles solen ser més curts que les femelles i en la part posterior presenten lòbuls per a la còpula, mentre que les femelles tenen la cua acabada en punta. Tots dos sexes tenen una boca amb dents esmolades o plaques que els permeten ancorar-se a la mucosa intestinal de l'hoste. El seu cicle de vida és directe, sense hoste intermediari. La larva filariforme penetra en l'hoste per la pell i a través del torrent sanguini i vasos limfàtics arriba a altres òrgans com el cor o els pulmons. Des dels pulmons per l'arbre bronquial, tràquea i laringe, passa a l'epiglotis, és deglutida i en l'intestí prim madura i es transforma en adult (si la larva és ingerida amb aigua o aliments, no necessita migrar, arriba directament a l'intestí prim). Els adults es fixen a la mucosa intestinal, on aconsegueixen la maduresa sexual i després de la còpula les femelles posen els ous, que surten a l'exterior amb la femta de l'hoste. En l'exterior l'ou fa eclosió, la larva resultant continua desenvolupant-se i després de mudar diverses vegades aconsegueix l'estat infectante (larva filariforme).

Leucosolenia

Com és? Esponja formada per una xarxa basal de tubs amb paret fina dels quals sorgeixen més tubs erectes molt nombrosos, d'uns 2 centímetres d'altura i que contenen un ósculo en la part més distal. És de color blanc, gris o groc. On viu? Habita en aigües poc profundes. Viu sobre alguns bivalves, ascídias i roques horitzontals. Pot localitzar-se també en substrats de fang, és per això que conté tubs osculares tan llargs. Es localitza des de l'Àrtic fins al Mediterrani. Com s'alimenta? Totes les esponges s'alimenten per filtració. L'aigua carregada de partícules penetra a través de porus. Les partícules aptes per a l'alimentació són digerides intracel·lularment i les inorgàniques, com a grans de sorra, s'expulsen per un canal exhalante. Com es reprodueix? Pot presentar reproducció sexual i asexual. La majoria d'esponges són hermafrodites, encara que existeix una gran variabilitat, fins i tot poden trobar-se, dins d'una mateixa espècie, individus hermafrodites i individus dioics, de sexes separats. Curiositats · Donada la totipotencia de les seves cèl·lules, totes les esponges poden reproduir-se asexualmente a partir de fragments del seu cos. · Les esponges produeixen una gran varietat de toxines i antibiòtics per a evitar la depredació i la competència pel substrat. Taxonomia Tall: Porifera, Subfilo: Cellularia, Classe: Calcarea, Subclasse: Calcaronea, Ordre: Leucosoleniida, Família: Leucosoleniidae, Gènere: Leucosolenia

Descripció dels Mol·luscs

Els mol·luscs presenten un cos tou que acostuma a estar protegit per una closca mineral. La closca pot ser d’una sola peça o tenir dues parts, anomenades valves, unides per una mena de frontissa.En general, el seu cos consta de tres parts: el cap, la massa visceral i el peu. Molts mol·luscs presenten un cap ben diferenciat, amb boca i òrgans sensorials. D’al- tres —els bivalves—, en canvi, no tenen un cap diferenciat. La massa visceral conté els òrgans principals i està coberta per una capa orgànica, el mantell. El mantell produeix la closca i delimita una cavitat que alberga les brànquies (o el pulmó), així com l’anus i els porus de sortida del sistema excretor i el sistema reproductor. El peu és una massa muscular que els mol·luscs utilitzen per desplaçar-se, excavar el substrat o fixar-s’hi.

Descripció dels Anèl·lids

Els anèl·lids són cucs cilíndrics que presenten el cos dividit en nombrosos segments amb forma d’anell. En els primers anells s’hi troba la boca, així com alguns receptors sensorials, i en els darrers, l’anus. La majoria dels segments o anells són idèntics tant externament com internament: a l’interior hi ha els mateixos òrgans. La majoria d’anèl·lids presenten uns filaments rígids que sobresurten dels seus anells, anomenats quetes, que els ajuden a desplaçar-se.

Descripció dels nematodes

Els nematodes són cucs amb un cos cilíndric i molt prim. La majoria fan menys de 5 cm de longitud i molts són microscòpics, però algunes espècies arriben a mesurar més d’1 m de longitud. El seu sistema digestiu presenta una boca i un anus diferenciats, que es troben en els extrems oposats de l’animal. La tènia o solitària és un platihelmint paràsit que es fixa a les parets internes de l’intestí i pot assolir diversos metres de longitud. La Fasciola hepatica és una espècie de dístoma que assoleix els 3,5 cm de longitud i parasita el fetge humà. El seu sistema nerviós consisteix en un anell amb diversos ganglis, situat a l’extrem anterior de l’animal, del qual surten diversos cordons nerviosos que recorren el seu cos en sentit longitudinal. El seu cos està envoltat per una cutícula rígida però flexible, que han de mudar a mesura que creixen.

Descripció dels Cnidaris

Descripció Els cnidaris són animals aquàtics, la majoria marins, que es caracteritzen per unes cèl·lules anomenades cnidòcits que quan detecten estímuls mecànics o químics disparen un filament urticant. L’estructura corporal dels cnidaris és molt simple. El seu cos té simetria radial i forma de sac, l’únic orifici del qual correspon a la boca, que fa a la vegada d’anus i està envoltada de tentacles amb cnidòcits. Els cnidòcits, que es concentren en els tentacles, descarreguen un filament urticant quan són estimulats. Diversitat S’han descrit més de 5.000 espècies d’esponges, distribuïdes per tots els mars i oceans del món. Tanmateix, s’estima que en poden existir unes 18.000 espècies. Els porífers es classifiquen en diferents classes segons la morfologia i segons la composició i l’estructura de les espícules dels seus esquelets. La majoria de les esponges són de la classe Demospongiae. Les seves espícules poden contenir espongina o ser silícies. Les esponges calcàries tenen espícules calcàries amb, normalment, tres puntes. Les anomenades esponges de vidre són poc freqüents i es caracteritzen perquè presenten espícules silícies amb quatre o sis braços. Les espícules poden ser calcàries o silícies, i es caracteritzen pel nombre de radis que tenen. Les esponges tenen pocs depredadors, a causa del seu esquelet d’espícules i la seva toxicitat. Per defensar-se, les esponges generen una varie- tat sorprenent de toxines i antibiòtics. Moltes espècies d’esponges tenen microorganismes simbionts, que en alguns casos són fotosintètics: bacteris o protists integrats en el seu cos, que realitzen la fotosíntesi i aporten aliment a l’esponja. Aquesta estructura corporal es concreta en dues formes diferents, que s’alternen en el cicle vital d’una part de les espècies de cnidaris: Forma de pòlip, en la qual l’animal viu fixat al substrat, amb la boca i els tentacles cap amunt. Forma de medusa, en la qual l’animal viu lliure i es desplaça activament o arrossegat pels corrents marins. La boca s’orienta cap avall, com si fos un pòlip invertit.

Processos vitals dels Cnidaris

Els cnidaris són carnívors que s’alimenten dels petits animals que queden atrapats en els seus tentacles urticants. Els coralls són cnidaris que disposen, a més, d’algues simbiòtiques que duen a terme la fotosíntesi i els aporten aliment en presència de llum. Els tentacles transporten les preses cap a la boca i les introdueixen a l’única cavitat corporal que tenen, la cavitat gastrovascular, on es di- gereix l’aliment. Les restes de la digestió s’expulsen també per la boca, que actua alhora com a anus. Tots els cnidaris es reprodueixen sexualment. Els pòlips, a més, també es poden reproduir asexualment per gemmació. Els cnidaris són considerats els animals més simples amb neurones i òrgans dels sentits, com ara fotoreceptors i òrgans de l’equilibri.

Diversitat entre els Anèl·lids

Es coneixen més de 16.000 espècies d’anèl·lids, que es classifiquen en tres classes: Poliquets. La majoria de poliquets, com els cucs emplomallats, són animals marins. Pre- senten un cap ben diferenciat, amb òrgans sensorials i, en la majoria de segments, s’hi po- den observar uns apèndixs carnosos amb abundants quetes, anomenades parapodis, que els serveixen per desplaçar-se. Oligoquets. Inclouen els cucs de terra i molts anèl·lids d’aigua dolça. Es caracteritzen per presentar un òrgan copulador especialitzat, anomenat clitel. A diferència dels poliquets, els oligoquets no tenen un cap ben diferenciat ni parapodis. Tanmateix, també presenten quetes, encara que en menor nombre. Hirudinis. Es coneixen comunament com a sangoneres. Predominen en hàbitats aquàtics d’aigua dolça. A diferència de la resta d’anèl·lids, no tenen quetes. Són depredadores d’animals petits i algunes s’alimenten fixant-se a la pell de vertebrats i succionant-los la sang.

Pelagia noctiluca

Com és: Aquesta espècie de medusa pertany a la classe dels escifozoos, considerades les veritables meduses. Aquesta medusa és de color violeta rosàcia brillant. La part superior, la umbrela, és semiesfèrica, una mica aplanada, amb lòbuls allargats i arrodonits, podent aconseguir fins a 20 cm de diàmetre. La vora està proveïda de 16 lòbuls perifèrics, entre els quals es troben de manera alterna 8 òrgans sensorials i 8 tentacles marginals. De la boca sorgeixen quatre llargs i robustos tentacles orals. A més presenten 16 tentacles marginals que solen ser més llargs que la pròpia medusa (totalment estiratges), amb grandàries que superen els 2 metres de longitud. Tota la superfície de la umbrela, braços orals i tentacles està recoberta de berrugues que corresponen a acumulacions de cnidocistos (cèl·lules urticants). Com viu: No presenten fase pòlip (fixa al substrat), per la qual cosa sempre estaran lliures en la columna d'aigua, per la qual cosa el seu cicle de vida es tanca totalment en mar oberta, on forma densos eixams. Es tracta d'una espècie pelàgica. Les meduses adultes viuen més de dos anys i es reprodueixen en dos períodes de l'any, primavera i tardor. Presenten un creixement ràpid: els juvenils poden dupliquen la seva biomassa en 24 hores. En la mar Menor és una espècie escassa i només apareix quan els temporals de llevant les introdueixen a través de les goles i canals a la mar Menor. Solen morir al cap de les poques hores o dies. Algunes curiositats: El seu nom científic (Noctiluca) fa referència al fet que aquesta espècie brilla en la foscor. Quan és excitada es produeix una curta luminescència que deixa un deixant darrere i es va esvaint a poc a poc. Pot formar blooms de centenars de milers d'individus que solen arribar a les platges. És l'espècie més freqüent al Mediterrani. La seva picada causa molèsties a mode de cremada i solo es produeix una profunda irritació.

Schistosoma nasale

Són cucs pertanyents al caient dels platihelmints. Els cucs adults viuen en la sang dels seus hostes; mesuren entre 7- 28 mil·límetres (mm) de llarg per 0,3-0,6 mm d'ample; tenen una boca amb ventoses en l'extrem anterior, que també els serveix d'anus. Presenten un clar dimorfisme sexual, els mascles són més curts i gruixos i tenen un profund solc ventral o esquist on s'acobla la femella durant la còpula. Els ous tenen una forma i grandària que varien segons l'espècie. Normalment són rodons o ovalats, solen tenir un esperó o espina i en el seu interior es troba el miracidio. El miracidio té una longitud aproximada de 150 micres (µm), és ciliat, mòbil i amb un apèndix espinós. Les cercarias mesuren aproximadament 0,5 mm, en un extrem tenen el cap, en la qual hi ha una boca amb ventoses ventrals i en l'altre extrem, una cua bifurcada. El seu cicle de vida és dioic, en ell participen dos hostes. El cicle comença quan els ous alliberats en l'aigua fan eclosió i alliberen el primer estat larvari o miracidio. El miracidio res en l'aigua fins que troba i penetra en l'hoste intermediari (caragol d'aigua dolça). A l'interior del caragol, el miracidio es reprodueix asexualmente mitjançant dues generacions de esporoquistes a partir dels quals es desenvolupen les cercarias (larves infeccioses per a humans, altres mamífers i ocells), que abandonen el caragol i passen a l'aigua. Les cercarias alliberades quan penetren en l'hoste definitiu (humans, ocells o mamífers) perden la cua i es converteixen en el següent estat larvari o esquistosómulas, que penetren en els vasos sanguinis per a arribar als pulmons i després al fetge, on es converteixen en cucs adults i s'aparien; d'allí, migren aparellats fins a la seva localització definitiva on la femella posa els ous (la localització definitiva sembla ser específica per a cada espècie, per exemple S. haematobium es troba normalment en el plexe vesical, però també poden moure's d'unes localitzacions a altres). Aproximadament la meitat dels ous progressen cap a la llum de la bufeta i dels urèters i s'eliminen amb l'orina. Els altres ous són arrossegats pel torrent sanguini a diferents teixits de l'hoste on queden retinguts

Processos vitals dels Anèl·lids

La majoria d’anèl·lids són aquàtics i marins. Alguns anèl·lids marins viuen a l’interior de tubs rígids que secreten ells mateixos i s’alimenten de partícules en suspensió. D’altres es desplacen lliurement pel fons i són depredadors. Els anèl·lids terrestres i d’aigua dolça es poden alimentar de matèria en descomposició, o bé poden ser depredadors. Alguns anèl·lids, com les sangoneres, són paràsits d’altres animals. Pel que fa a l’intercanvi de gasos, alguns anèl·lids aquàtics presenten brànquies a la superfície dels segments; mentre que d’altres respiren a través de la pell. Els anèl·lids terrestres i d’aigua dolça són hermafrodites, mentre que els marins acostumen a ser unisexuals. Alguns anèl·lids, com els cucs de terra, es poden regenerar si són fragmentats.

Descripció dels Porífers

Els porífers o esponges són animals aquàtics extraordinàriament simples que viuen fixats al substrat. De fet, com que a simple vista no es mouen, les primeres classificacions biològiques els van situar erròniament en el regne de les plantes.

Encara que presentin formes molt variades i irregulars, l’estructura cor-poral bàsica d’aquests animals consisteix en un «sac» amb una granobertura superior, l’òscul, i molts porus petits a les parets. El seu cos manté la seva estructura gràcies a una mena d’esquelet format per un conjunt de diminutes espícules rígides. Les esponges no tenen òrgans especialitzats i són els únics animals sen- se un sistema nerviós. Presenten diferents tipologies de cèl·lules que ac- tuen de manera més o menys independent.

Diversitat entre els Mol·luscos

Es coneixen prop de 90.000 espècies de mol·luscs, que es classifiquen en tres grans grups. Prop de tres quartes parts de les espècies de mol·luscs pertanyen al grup dels gastròpodes. El pop és un mol·lusc carnívor. Gastròpodes. Tenen un cap ben diferenciat, amb tentacles proveïts d’òrgans sensorials i una estructura serrada diminuta a la boca, anomenada ràdula, amb la qual tallen l’aliment. Presenten un peu ample i pla que utilitzen per desplaçar-se. La majoria d’espècies no totes— presenten una closca enrotllada en espiral. Bivalves. Aquests mol·luscs no tenen cap i utilitzen el peu per desplaçar-se i excavar. Estan proveïts d’una closca amb dues valves, que poden obrir per alimentar-se o tancar davant el més mínim senyal de perill. Són tots aquàtics i s’alimenten per filtració. En la imatge: Els musclos, les cloïsses i les ostres són mol·luscs bivalves. Cefalòpodes. Tenen un cap ben diferenciat, amb ulls molt desenvolupats i una boca equipada amb mandíbules i ràdula. El cap està unit a un peu proveït de nombrosos tentacles amb ventoses que utilitzen per aferrar-se a qualsevol superfície. S’impulsen nedant o expulsant raigs d’aigua per un tub anomenat sifó. En la imatge: Els pops, els calamars i les sípies són cefalòpodes.

Descripció dels Platihelmints

Els platihelmints, o cucs plans, són els organismes més simples l’orga- nització corporal dels quals segueix una simetria bilateral. En molts d’ells, s’hi pot distingir un cap que, en algunes espècies, presenta ulls senzills. Existeixen moltes espècies de cucs plans de vida lliure —és a dir, que no són paràsits—, com les planàries, que habiten medis aquàtics o ter- restres amb elevada humitat. Tanmateix, la majoria de platihelmints són paràsits d’animals, especialment de vertebrats, com ara l’ésser humà. Es tracta dels organismes més simples que han desenvolupat autèntics òrgans i sistemes.

Diversitat entre els Platihelmints

Es coneixen més de 20.000 espècies de platihelmints, tot i que s’estima que en podrien existir unes 80.000.La majoria de les espècies de platihelmints són paràsits. Sovint, aquestes espècies necessiten diversos hostes al llarg del seu cicle vital: uns per a l'estat larval i uns altres per l'estat adult Entre els platihelmints paràsits podem destacar les tènies i els dístomes, responsables de greus malalties en humans. Les planàries són un dels pocs grups de platihelmints no paràsits. Aquests cucs habiten medis aquàtics o terrestres molt humits.

Nautilus

És un cefalòpode del grup Nautiloidea o nautílidos, són més antics que els dinosaures. Els nautilus són diferents a la resta de cefalòpodes per la seva gran petxina calcària externa, ulls primitius, dos parells de brànquies, més de 60 braços sense ventoses, mandíbules calcificades, etc. Quant al cicle vital, la majoria de cefalòpodes tenen vida curta, creixen ràpidament i es reprodueixen només una vegada al llarg de la seva vida. Per contra, els nautilus creixen lentament i la femella diposita una vegada a l'any ous fecundats de gran grandària que triguen mesos a fer eclosió, regenerant les seves gònades fins al següent esdeveniment reproductiu. Ells van a un altre ritme… els nounats pesen uns 4-6 grams (petxina d'uns 2-3 mm), se'ls ha estimat una edat de primera maduració pròxima als 15 anys i els estudis més recents realitzats indiquen que poden viure més de 20 anys! Habiten aigües tropicals de l'Oceà Pacífic, on viuen prop del fons fins als 700 metres de profunditat. A Palau (Micronèsia) viu l'espècie Nautilus belauensis, la petxina de la qual pot superar els 20 cm de longitud. Durant la nit solen ascendir per a alimentar-se. És llavors quan els centres de busseig autoritzats aprofiten per a retenir temporalment alguns exemplars en nasas amb trossos de pollastre cru en el seu interior per a atreure als nautilus. Si, sembla que els encanta el pollastre! Al matí pugen la nasa lentament perquè els nautilus ajustin el gas de la petxina als canvis de profunditat.

Hermodice carunculata o cuc de foc

El Hermodice carunculata o cuc de foc és un anèl·lid poliqueto de la família Amphinomidae. El seu cos està format per segments que es coneixen amb el nom de metàmers i pot arribar als 15 cm de longitud. És aplanat, de color vermell, verd o marró fosc. Té colors molt vius, que avisen de la seva perillositat, perquè les seves truges, blanques, ocasionen una irritació molt dolorosa. Es troba en l'oceà Atlàntic, mar Mediterrània i mar Rojo. També en el golf de Mèxic i en la mar Carib. Viuen en els esculls de coral, sota roques, en prades de Posidònia o sota la sorra o el fang. Se sol trobar fins als 40 metres de profunditat, encara que a vegades apareix fins als 1390 metres. És omnívor i s'alimenta d'anemones, corals, etc i d'algues o plantes marines. Els cucs de foc s'aparien en la superfície de l'aigua. Abans de l'aparellament, les femelles emeten una lluentor verda fosforescent que atreu als mascles. Aquest respon emetent flaixos de llum. La fecundació és externa, mitjançant ous fecundats que es desenvolupen en larves (trocóforas) que passen a formar part del plàncton.

Descripció dels Artròpodes

Els artròpodes tenen el cos segmentat i dotat d’exosquelet: una co- berta rígida a mode d’armadura que els proporciona suport i protecció. També presenten apèndixs articulats: extensions mòbils del seu cos, com potes, ales i antenes. El component principal de l’exosquelet és la quitina, una substància resistent i flexible, produïda per l’epidermis de l’animal. Un cop format, l’exosquelet no pot augmentar de mida. Per això, a mesura que l’animal creix, necessita desprendre-se’n i produir-ne un de nou de mida més gran, en un procés anomenat muda. El cos dels artròpodes es divideix en tres parts: el cap proveït de la majoria d’òrgans sensorials; el tòrax, on es troben els apèndixs articulats; i l’abdomen, que conté la major parts dels òrgans interns. En alguns grups, el cap i el tòrax estan fusionats en un sol segment, el cefalotòrax.

Processos vitals dels Artròpodes

Els artròpodes mostren tot tipus d’estratègies alimentàries. Poden ser herbívors, com els saltamartins; depredadors, com les aranyes; carronyaires, com les mosques; paràsits d’animals, com les puces; o paràsits de plantes, com els porquets de Sant Antoni.Els artròpodes aquàtics respiren a través de brànquies, mentre que els artròpodes terrestres respiren per uns orificis distribuïts pel tòrax i l’abdomen. En els insectes, aquests orificis continuen en uns tubs prims anomenats tràquees, que es ramifiquen per l’interior de l’organisme; en els aràcnids, desemboquen en unes cambres especialitzades, anomenades pulmons. Tots els artròpodes es reprodueixen sexualment i, majoritàriament són ovípars, tot i que també n’hi ha d’ovovivípars. El desenvolupament postembrionari pot ser directe o indirecte: Directe. En néixer, els juvenils presenten un aspecte similar als adults, de manera que el desenvolupament postembrionari consisteix només a créixer i desenvolupar els òrgans reproductors. Aquest tipus de desenvolupament és propi d’artròpodes els ous dels quals contenen una gran quantitat de substàncies alimentàries. Indirecte.Els juvenils neixen amb una forma molt diferent de la de l’adult, anomenada larva, de manera que per madurar hauran d’experimentar grans canvis estructurals i fisiològics, anomenats metamorfosi. La metamorfosi pot ser progressiva o es pot produir de manera dràstica després d’un període d’inactivitat que l’individu passa en forma de pupa.

Diversitat entre els Artròpodes

Els artròpodes són, amb diferència, el grup amb més quantitat d’espècies: se’n coneixen més d’un milió. Entre ells, els insectes són clarament el grup més divers. Els artròpodes es classifiquen en quatre grups: Aràcnids. Es caracteritzen per tenir el cos dividit en dos segments (cefalotòrax i abdomen) i presentar quatre parells de potes. No tenen antenes, però en canvi presenten un parell d’apèndixs sensorials, els pedipalps, i un parell d’apèndixs al voltant de la boca, els quelícers, que els permeten agafar les preses i, en el cas de les aranyes, injectar-los verí. Són carnívors. En la imatge: Els escorpins, les paparres, les aranyes i els àcars són aràcnids. Crustacis. Presenten un exosquelet calcari molt dur i el seu cos es divideix en cefalotòrax i abdomen. El cefalotòrax té ulls, mandíbules, dos parells d’antenes sensorials i, a continuació, cinc parells de potes, el primer dels quals s’ha transformat en pinces en moltes espècies. La immensa majoria són aquàtics, però també n’hi ha alguns de terrestres, com el porquet de Sant Antoni. En la imatge: Els crancs, les gambes i els porquets de Sant Antoni són crustacis. Miriàpodes. Aquests artròpodes terrestres es caracteritzen pel seu cos allargat format per múltiples segments. El primer segment correspon al cap, dotat d’ulls, mandíbules i un parell d’antenes. Cadascun dels segments restants pot presentar un parell de potes (centpeus) o dos (milpeus). La majoria són herbívors, però també hi ha depredadors com l’escolopendra. En la imatge: Els centpeus, com l’escolopendra, i els milpeus són miriàpodes. Insectes. El seu cos es divideix en tres regions: el cap, amb un parell d’antenes i ulls; el tòrax, dotat de tres parells de potes i, majoritàriament, un o dos parells d’ales; i l’abdomen, sense apèndixs. La immensa majoria són terrestres. Es reprodueixen sexualment i amb fecundació interna, són ovípars i, la majoria, experimenten metamorfosi en el seu desenvolupament. En la imatge: Els insectes són el grup més divers del regne animal.

Anax imperator (Libèl·lula emperador)

La libèl·lula emperador (Anax imperator) és una espècie de odonato anisóptero de la família Aeshnidae. Pot aconseguir els 8 cm de longitud i una envergadura de 12 cm, habita en aiguamolls.2​ La libèl·lula emperador és la més gran d'Europa occidental, només és superada en grandària per espècies tropicals que poden arribar a mesurar més de 20 cm de llarg. Les seves ales no poden replegar-se, tenen una estructura rígida i en angle recte en relació amb el cos. El seu cos és fi, allargat i de colors vistosos com a verd i groc. S'alimenta de tota mena d'insectes, especialment aquells de gran grandària com els tábanos. Es troba en tota Àfrica, Europa, la península aràbiga i a Àsia suroccidental i central.1​ Des de l'any 2000 s'ha difós a Europa cap al nord i cap a majors altituds. Mostra els trets necessaris per a convertir-la en una gran caçadora. Les seves mandíbules extensibles són capaces de devorar grans insectes i els seus ulls contenen fins a 30 000 unitats oculars (omatidios), la qual cosa li permet tenir una visió panoràmica de 360 graus amb tal agudesa que pot detectar el més mínim moviment a una distància de fins a 5 metres i mig. Estan altament especialitzades en l'art de volar, aconseguint atrapar, i fins i tot devorar, a les seves preses en ple vol. Poden moure's cap endavant i cap enrere en línia recta, pujar o baixar en direcció vertical, girar sobre el seu cos, detenir-se, surar i aconseguir en pocs segons una velocitat de 200 quilòmetres per hora. Utilitzant els seus apèndixs anals els mascles subjecten a les femelles pel coll durant la còpula. La femella introdueix el seu abdomen en l'aigua per a dipositar els seus ous en les tiges submergides de les plantes aquàtiques. Després de la gestació, neixen les nimfes. Aquestes no mesuren més que uns pocs mil·límetres i només poden nedar, però tenen una gran voracitat i engoleixen petits animals aquàtics.

Processos vitals dels Equinoderms

L’alimentació dels equinoderms és variada: les estrelles de mar són voraces depredadores de mol·luscs i crustacis, mentre que els eriçons de mar mengen algues i matèria orgànica que raspen amb les dents de la boca. No tenen cervell, i encara que els seus òrgans sensorials són poc complexos, detecten tant estímuls tàctils i químics a través dels peus ambulacrals, com estímuls lumínics mitjançant cèl·lules fotoreceptores. La seva reproducció és sexual i amb fecundació externa. Algunes estrelles de mar també es poden reproduir asexualment per fragmentació. La regeneració d’un individu complet és possible a partir d’un sol braç de l’estrella, sempre que inclogui el fragment corresponent del disc central. En el seu cicle vital, els equinoderms passen per una fase larvària. La larva dels equinoderms té simetria bilateral i ha d’experimentar una metamorfosi per convertir-se en la fase adulta.

Descripció dels Equinoderms

Els equinoderms són animals marins de simetria radial i cos relativament aplanat que es caracteritzen per tenir un endosquelet format per nombroses plaques calcàries just per sota de la pell gruixuda. Aquestes plaques es poden articular amb pues, com passa en el cas dels eriçons de mar. L’endosquelet creix a mesura que creix l’organisme, de manera que no es fan mudes. Els equinoderms no tenen cap. La boca ocupa el centre de la cara inferior de l’animal, mentre que l’anus i els porus genitals desemboquen a la cara superior. L’endosquelet és recorregut per cinc fileres de petits solcs que s’estenen radialment des de prop de la boca. De l’interior dels solcs emergeixen uns apèndixs petits amb ventoses a l’extrem, anomenats peus ambulacrals, que els serveixen per desplaçar-se i fixar-se al substrat. Els peus ambulacrals estan connectats a l’aparell ambulacral: un sistema de conductes interns plens de líquid que regula la turgència dels peus i participa en el transport de substàncies.

Diversitat entre els Equinoderms

Es coneixen unes 7.000 espècies d’equinoderms, totes pròpies d’hàbitats marins. Les classifiquem en cinc classes:Asteroïdeus. Aquest és el grup de les estrelles de mar. Del disc central sorgeixen, normalment, cinc braços, per la cara inferior dels quals s’estén un solc ambulacral, a través del qual projecten els peus ambulacrals. Són animals carnívors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. Ofiuroïdeus. Els ofiuroïdeus són uns animals semblants a les estrelles de mar, però amb braços molt prims i llargs, els solcs ambulacrals dels quals estan coberts per plaques articulades. Utilitzen el moviment dels seus braços per desplaçar-se pel fons marí i s’alimenten de restes d’altres organismes. Equinoïdeus. Aquest grup inclou els eriçons i les galetes de mar. Aquests animals estan mancats de braços. El seu endosquelet forma una closca rígida recorreguda per cinc radis de porus per on emergeixen els peus ambulacrals. Els eriçons es caracteritzen per les espines articulades que els protegeixen dels depredadors. Holoturoïdeus. Aquest grup conté les holotúries o cogombres de mar. El seu cos és allargat i tou, perquè el seu esquelet està poc desenvolupat. Es desplacen sobre un dels costats del cos, de manera que la boca i l’anus es troben en els extrems anterior i posterior del cos. La boca està envoltada d’uns tentacles (ambulacrals) amb els quals capturen l’aliment en suspensió. Crinoïdeus. Aquest grup inclou les plomes o lliris de mar, i es caracteritzen per presentar braços ramificats. Alguns d’aquests organismes romanen bona part de la seva vida adherits al substrat, encara que la majoria es desplacen pel fons marí. S’alimenten d’organismes petits i matèria en suspensió que capturen amb els peus ambulacrals i mitjançant trampes de moc.

Galeta de mar (Mellita quinquiesperforata)

Es caracteritza per presentar una grandària entre 5 i 10 cm de diàmetre, el seu cos presenta simetria radial i és comprimit dors-ventralmente és a dir aplanat, en la seva superfície ventral presenta petits túbuls i cilis els quals utilitza per a la locomoció. La seva superfície corporal presenta petites espines. En la seva superfície dorsal es poden apreciar estructures petaloides les quals són utilitzades com a brànquies. Presenta en la seva superfícies cinc obertures o perforacions ovalades les quals se'ls denomina lúnules i en raó d'aquesta característica deriva el seu nom específic quinquiesperforata. En general la seva coloració és de color marró, gris o verdosa2​3​4​ Distribució Aquesta espècie presenta una àmplia distribució en les costes de l'oceà Atlàntic occidental des de les costes de Carolina del Nord als Estats Units fins a les costes de Rio Gran do Sul al Brasil,4​ a la regió de la mar Caribe5​ se li ha assenyalat per a: Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Golf de Mèxic, Hondures, Jamaica, El Salvador, Nicaragua, Panamà, Puerto Rico, Aruba, Curaçao, Bonaire, l'Equador, costes occidentals de Mèxic i Veneçuela en aquest últim país havent-se assenyalats per als estats Aragua, Carabobo, Miranda, Nova Esparta, Sucre, Vargas i Falcón.6​3​ Albirat també en les costes tailandeses de la mar de Andaman. Hàbitat Poden trobar-se en diferents hàbitats: en platges amb fons arenós o rocós, esculls de coral i en llocs costaners tropicals i subtropicals. Com a elements de la infauna solen alimentar-se d'animals i plantes microscòpiques que es troben en els substrats on habiten.3​El registre batimètric d'aquests organismes se situa entre els 0 i 180 metres de profunditat.4​