Els animals vertebrats

Els animals vertebrats

Els animals

Els reptils

Els peixos

Peix pallaso (Amphiprioninae)

Cocodril americà (Cocodrylus acutus

Els cordats

Gaviota (Larus canus)

Els amfibis

Els ocells

Els mamífers

Ajolote (Ambystoma mexicanum)

Pelicà (Pelecanus)

Vaca

Processos vitals dels mamífers

Els mamífers, en general, són vivípars i presenten fecundació interna. El pèl dels mamífers proporciona un fantàstic aïllant tèrmic que els permet viure en climes freds. A més, els mamífers són homeoterms: presenten mecanismes fisiològics per mantenir constant la seva tem- peratura corporal. Els mamífers es caracteritzen per cuidar les seves cries després del nai- xement. La mare les alimenta durant un temps mitjançant la llet que secreta a través de les glàndules mamàries i les protegeix fins que es valen per elles mateixes. Durant aquest període, els mamífers juvenils aprenen conductes fonamentals per a la seva supervivència. Tots els mamífers descendeixen de tetràpodes adaptats a la vida ter- restre, encara que alguns es van readaptar a la vida aquàtica.

Descripció dels ambfibis

Els vertebrats que no formen part del grup dels peixos es denominen tetràpodes. Es caracteritzen per tenir quatre extremitats i estan adaptats a la vida terrestre —o els seus antecessors ho van estar. Els amfibis són el grup evolutivament més proper als primers tetràpo- des que van abandonar la vida aquàtica i van iniciar la conquesta de la terra ferma, fa uns 365 milions d’anys. La paraula amfibi significa ‘doble vida’ i fa referència al fet que la vida dels amfibis transcorre entre el medi aquàtic i el medi terrestre. Els amfibis adults tenen potes per desplaçar-se per terra ferma i respi- ren mitjançant pulmons. Tanmateix, no són totalment independents del medi aquàtic. La seva pell es mostra nua (sense escates, ni pèls, ni plomes) i necessita mantenir-se sempre humida.

Diversitat entre els reptils

Fins fa pocs anys, el grup dels rèptils havia estat considerat una classe (tàxon de nivell inferior al de fílum). Tanmateix, posteriors descobri- ments van demostrar que els rèptils són un grup heterogeni que fins i tot hauria d’incloure els ocells.

Saures. També s’anomenen llangardaixos. La gran majoria presenten quatre potes laterals, tot i que alguns —els vidri- ols— les han perdudes. Gai- rebé tots tenen parpelles que els poden cobrir els ulls i orella externa. Majoritàriament són de vida terrestre i habiten en climes càlids i temperats. Imatge: les sargantanes, els dragons, les iguanes i els camaleons formen part del grup dels saures. Ofidis. És el grup que corres- pon a les serps. Són rèptils de cos allargat i sense extremi- tats, que es desplacen arrosse- gant-se. Són els únics rèptils que no tenen parpelles, sinó una membrana transparent que els cobreix els ulls. Tampoc tenen orella externa i presenten òrgans sensorials químics molt desenvolupats. Imatge: algunes serps tenen ullals que injecten verí. Quelonis. També s’anomenen tortugues, es caracteritzen per presentar una closca òssia que els protegeix el cos, i a dins de la qual la majoria poden ama- gar-hi el cap i les extremitats. No tenen dents, però presenten un bec corni. Tenen orella exter- na i estan dotats d’un bon sentit de l’olfacte i de la visió. Imatge: les tortugues poden ser terrestres o aquàtiques. Crocodilians. Els cocodrils i els caimans formen part d’aquest grup. Són rèptils de grans di- mensions que combinen la vida terrestre i l’aquàtica. Tenen qua- tre extremitats i una cua llarga. El seu crani és allargat i presenta una gran i poderosa mandíbula dentada. Els seus ulls, orelles i narius se situen en el mateix pla. Imatge: els cocodrils, els caimans i els gavials són representants del grup dels crocodilians.

Diversitat entre els ocells

Els ocells són un grup molt abundant constituït per una gran diversi- tat d’espècies. La classificació dels ocells és un tema candent entre els taxònoms (els científics que es dediquen a classificar els éssers vius). Entre els nombrosos grups d’ocells coneguts, podem destacar els se- güents:

Taxons dels animals

• El regne animal es divideix actualment en 40 grans grups aproxi-
• madament, denominats fílums. En aquesta taula s’hi mostren els
• fílums que agrupen un nombre més gran d’espècies.
• Tradicionalment, el regne animal s’ha classificat en dos
• grans grups, segons criteris merament anatòmics: verte-
• brats i invertebrats.

• El grup dels vertebrats comprèn els animals que tenen columna
• vertebral. En realitat, es tracta d’un subgrup a dins del fílum dels
• cordats.
• El grup dels invertebrats, per la seva banda, inclou tots els animals
• que no són vertebrats. De fet, reuneix animals de tots els fílums,
• amb relacions de parentiu evolutiu molt dispars. Per això, es consi-
• dera un grup sense valor filogenètic i no s’utilitza en classificacions

animals

El regne dels animals comprèn els organismes que comparteixen les característiques següents: Són heteròtrofs Són pluricel·lulars. Les seves cèl·lules són eucariotes. Les seves cèl·lules no presenten paret cel·lular.

• Les seves cèl·lules s’organitzen en teixits i òrgans especialitzats.
• Es tracta del grup d’éssers vius de més diversitat, atès que conté més del
• 50% de les espècies conegudes.

Descripció dels peixos

Els peixos són vertebrats adaptats a la vida aquàtica. El seu cos té for- ma de fus, la qual cosa redueix la resistència de l’aigua quan es despla- cen (el seu cos és hidrodinàmic), i presenten aletes per impulsar-se i dirigir els seus moviments. La majoria de peixos tenen el cos cobert d’escates, estructures rígides de la pell que els protegeixen del medi extern, i un esquelet fet d’os. Tanmateix, n’hi ha alguns, com els taurons i les rajades, que presenten un esquelet cartilaginós. Els peixos presenten fenedures branquials a cada costat del cap: orificis on se situen les brànquies, els òrgans que els permeten respirar.

Processos vitals dels peixos

Els peixos respiren mitjançant brànquies, les quals capten l’oxigen dissolt a l’aigua, que entra per la boca i surt per les fenedures branquials.Els peixos presenten un òrgan sensorial que els permet captar les vibracions del medi aquàtic, i així percebre qualsevol objecte en moviment al seu voltant: la línia lateral. Per regular la seva flotabilitat, la majoria de peixos ossis tenen unabufeta natatòria: una cavitat de parets flexibles plena de gas, que es comprimeix i expandeix en funció de la profunditat. Els peixos no poden mantenir la seva temperatura corporal constant, sinó que depenen de la temperatura del medi extern. Per això diem que són organismes poiquiloterms. La majoria de peixos són ovípars i es reprodueixen per fecundació externa.

processos vitals dels ocells

Els ocells presenten un gran avantatge fisiològic respecte dels rèptils: poden mantenir constant la seva temperatura corporal, cosa que els permet colonitzar una àmplia varietat d’ambients. És per això que diem que són organismes homeoterms. Els ocells no masteguen els aliments. Se’ls empassen i els emmagatzemen en una cavitat de l’esòfag anome- nada pap. L’estómac també presenta una cavitat especial, el pedrer, que tritura l’aliment gràcies a pedretes que l’ocell s’empassa prèviament amb aquest objectiu. Els ocells són ovípars i es reprodueixen per fecundació interna. Per tal que l’embrió es desenvolupi correctament a dins de l’ou, s’ha de mantenir calent. Per això, els adults posen el ventre sobre els ous en un procés anomenat incubació. Després del naixement, els ocells cuiden les seves cries fins que es valen per elles mateixes.

Cordats

Els cordats són animals que en algun estadi del seu cicle vital presenten: Un notocordi Un cordó nerviós dorsal Fenedures branquials Una cua El notocordi és una barra flexible que constitueix el primer element de suport de tot l’embrió d’un cordat.

Diversitat entre els peixos

Els peixos són el grup més divers i heterogeni dels vertebrats. Engloben més de la meitat d’espècies de vertebrats que existeixen.De manera simplificada, podem classificar-los en tres grups:

Àgnats. També s’anomenen peixos sense mandíbula. Són peixos allargats de trets molt primitius. Tenen una boca rodona que utilitzen com una ventosa per aferrar-se a la pell de les seves víctimes i alimentar-se de la seva sang. La seva pell és llisa i mucosa, i no té escates. No tenen aletes laterals, tan sols tenen una aleta dorsal llarga. Presenten diverses fenedures branquials a cada costat. Imatge: llampresa, un dels àgnats, junt amb les mixines, que no s’han extingit Condrictis. També s’anomenen peixos car- tilaginosos. Tenen l’esquelet fet de cartílag. Presenten diverses fenedures branquials descobertes a cada costat. No tenen bufeta natatòria i la seva pell està coberta d’unes escates característiques, semblants a unes dents diminutes. Presenten fecundació in- terna i la majoria són ovovivípars, tot i que també n’hi ha d’ovípars i de vivípars. Imatge: els taurons i les rajades són peixos condrictis.

Osteïctis. També s’anomenen peixos ossis. Presenten un esquelet d’os, que inclou una mandíbula i dos opercles. Cada opercle és una placa òssia que protegeix les brànquies, delimitant una sola obertura a l’exterior. La majoria tenen escates i bufeta natatòria, així com un joc complet d’aletes. Són tots ovípars i es reprodueixen per fecundació externa. Imatge: els osteïctis són els peixos amb

Subfílum dels cordats

La major part dels cordats pertanyen al subfílum dels vertebrats.Esquemes Els vertebrats són aquells cordats que durant el desenvolupament em- brionari substitueixen el notocordi per una estructura esquelètica longitudinal flexible: la columna vertebral.

Descripció dels ocells

Avui dia, es considera que els ocells són un grup de rèptils descen- dent dels dinosaures, que al llarg de l’evolució van canviar les esca- tes per plomes i van desenvolupar les seves extremitats anteriors en forma d’ales. Ga Després de la desclosa dels ous, els adults alimenten les cries fins que creixen i aprenen a volar. Els ossos dels ocells són molt lleu- gers, atès que estan buits. Les potes dels ocells conserven les escates reptilianes. PEls ocells són tetràpodes amniotes l’anatomia dels quals, en general, està adaptada per volar. Tenen un cos molt lleuger (els seus ossos estan buits) i presenten músculs pectorals molt potents per moure les ales.No tenen mandíbula ni dents, sinó que tenen un bec. El seu cos està cobert de plomes —llevat de les potes, que conserven les escates rep- tilianes—. Les plomes intervenen en el vol i actuen com a aïllant tèrmic.

Processos vitals del ambfibis

Els amfibis es caracteritzen per presentar dues fases molt diferents en el seu desenvolupament: la fase larvària, que és aquàtica, en la qual respiren a través de brànquies; i la fase adulta, que és terrestre, en la qual respiren mitjançant pulmons. El pas de la fase juvenil a l’adulta es produeix per metamorfosi incompleta. La pell nua dels amfibis adults actua com a òrgan respiratori com- plementari als pulmons, però només és efectiva si està humida. En cas de dessecació, l’amfibi mor per asfíxia. Els amfibis són poiqui- loterms, atès que no poden mantenir la seva temperatura corporal estable i depenen de la temperatura exterior. Els mesos de fred acos- tumen a amagar-se i a mantenir-se en letargia. En general són ovípars i presenten fecundació externa. Tanmateix, alguns són vivípars o ovovivípars amb fecundació interna.

Descripció dels reptils

Els rèptils són vertebrats tetràpodes que presenten una pell seca i impermeable coberta d’escates. En general tenen una mandíbula gran, dotada d’una musculatura molt potent. Les seves extremitats se situen de manera lateral, per la qual cosa no poden elevar gaire el cos i es desplacen «reptant». Hi ha rèptils, com les serps, que han perdut les extremitats al llarg de la seva evolució. Alguns rèptils canvien de pell periòdicament, a mesura que creixen, en un procés que es denomina muda.

Diversitat entre els amfibis

Els primers amfibis habitaven en ambients litorals, entre el mar i la ter- ra. Avui, tots els amfibis són d’aigua dolça. Actualment, existeixen prop de 4.800 espècies d’amfibis a tot el món. Podem classificar-les en tres grups:

Anurs. Es caracteritzen perquè els adults perden la cua després de la metamorfosi. A més, les seves potes posteriors són molt més llargues que les anteriors. Poden emetre sons i tenen oïda. Són ovípars amb fecunda- ció externa.

Gimnofions. També s’anomenen àpodes o cecílies, són amfibis molt estranys amb un cos allargat sense extremitats, que els dóna un aspecte de cuc. Viuen en zones tropicals humides, normalment sota terra. Els seus ulls són rudimentaris; en canvi, presenten uns tentacles als costats del cap que els per- meten detectar olors. En general, són ovovi- vípars amb fecundació interna.

Urodels.Conserven la cua durant tot el cicle vital. El seu cos és allargat, amb quatre potes de mida similar. No solen mesurar més de 20 cm de longitud, malgrat que algunes espè- cies gegants mesuren més d’1 m. Tenen la capacitat de regenerar les seves extremitats. En general, són ovovivípars amb fecundació interna.

Descripció dels mamífers

Els mamífers són vertebrats tetràpodes amniotes amb el cos cobert de pèl. Tanmateix, alguns mamífers, com els dofins i les balenes, han perdut pràcticament tot el pèl a causa de la seva adaptació a la vida aquàtica. El nom dels mamífers procedeix del fet que les femelles presenten glàndules mamàries que secreten llet, amb la qual alimenten les cries durant les primeres fases del seu desenvolupament. Els mamífers poden ser tan petits com una musaranya d’uns 4 cen- tímetres, o tan grans com l’ésser viu més gran que existeix: la bale- na blava, de 23 metres de longitud. Els éssers humans formem part d’aquest grup. A diferència dels ocells, els mamífers no són descendents dels rèptils, però comparteixen amb ells un antecessor comú tetrà- pode i amniota.

Processos vitals dels reptils

Els rèptils són el primer grup de vertebrats que va aconseguir in- dependitzar-se del medi aquàtic. Respiren mitjançant pulmons i tenen una pell impermeable que els protegeix de la dessecació. A més, són ovípars amb fecundació interna i els seus ous no necessiten dipositar-se al medi aquàtic. Els ous dels rèptils tenen una closca rígida i porosa que els protegeix. Però, a més, presenten una capa elàstica que embolcalla l’embrió i el manté en un ambient aquàtic en miniatura: l’amni. Per aquesta raó diem que els rèptils són amniotes. Els rèptils són poiquiloterms: no presenten meca nismes fisiològics que mantinguin la seva temperatura corporal estable. Tanmateix, presenten pautes de comportament per regular la seva temperatura en funció de la temperatura de l’entorn. Tot i que la majoria són ovípars, n’hi ha que són ovovivípars.

Processos vitals dels mamífers

Els mamífers són un grup molt divers de vertebrats la capacitat adaptativa dels quals els ha permès colonitzar gairebé tots els hàbitats de la Terra. La manera en què es desenvolupa l’embrió dels mamífers ens permet classificar-los en tres grups: Monotremes.Es tracta dels únics mamífers ovípars. Només els ornitorincs i els equidnes pertanyen a aquest grup, i tots dos viuen a Austràlia. L’ornitorinc és un mamífer molt estrany: és pelut i té glàndules mamàries, però pon ous; les seves potes són palmípedes i té un bec corni com el dels ànecs; a més, els mascles presenten esperons verinosos. Els ornitorincs i els equidnes són els únics mamífers monotremes que existeixen actualment. Marsupials. Els marsupials neixen en un estadi molt precoç. Els nounats han de trepar pel ventre de la mare fins a arribar a una bossa anomenada marsupi. A l’interior hi ha les glàndules mamàries, que alimenten la cria fins que acaba el seu desenvolupament i es val per ella mateixa. La majoria de marsupials viuen a Austràlia. Els cangurs, els uombats i els coales, entre d’altres, són marsupials. Placentaris.La immensa majoria de mamífers pertanyen a aquest grup. Les seves cries es desenvolupen completament a l’interior de l’úter matern, associades a un òrgan que connecta el cos de la mare amb el seu: la placenta. La placenta permet al fetus rebre aliment i oxigen de la sang materna, així com desfer-se dels residus del metabolisme. La majoria de mamífers són placentaris, inclosos els éssers humans.

Gavina (Larus canus)

La gavina canuda (Larus canus) és una espècie d'ocell Charadriiforme de la família Laridae. Comparada amb altres gavines, té un pic bastant prim, que li dona al capdavant un aspecte polit i arrodonit. Sol endinsar-se a l'interior, alimentant-se en el sòl de cucs, insectes, ratolins, baies i grans caiguts de cereals. Cerca alimento en aigües poc profundes. Nia en colònies, en la costa o a l'interior, i algunes vegades en erms o prats lluny de l'aigua.

Peix pallasso (Amphiprioninae)

Els peixos pallasso o peixos de les anemones (Amphiprioninae) és una subfamília de peixos marins de la família Pomacentridae, que engloba únicament als gèneres Amphiprion i Premnas. Els peixos pallasso es caracteritzen pels seus contrastats i intensos colors, vermell, rosa, negre, groc, taronja o blanc. Procedeixen dels esculls de coral de l'Indo-Pacífic, i viuen conjuntament amb les anemones, teòricament espècies depredadores, de les quals obtenen una protecció enfront de possibles atacants. A canvi, els peixos pallasso ofereixen la possibilitat d'acostar aliment a la boca de l'anemone, i, amb el seu continu moviment, netegen el disc oral i els tentacles de l'anemone, evitant-li infeccions bacterianes. Al temps, els exemplars adults defensen a les seves anemones hostes de peixos depredadors especialitzats, com els peixos papallona de la família Chaetodontidae.1​ Fàcils d'obtenir, són peixos de manteniment senzill, per això, totes les seves varietats constitueixen una bona opció per a aquaris. Es tracta d'espècies carnívores, que necessiten una aportació vegetal en la seva dieta. En el seu medi natural, els peixos pallasso persegueixen les seves petites preses.

Ajolote ( Ambystoma mexicanum)

És una espècie d' ambfibi d'origen mexicà . És una espècie neoténica, és a dir, pot aconseguir la maduresa sexual retenint les seves característiques larvàries, és a dir, no completant el procés de metamorfosi al contrari que la majoria dels amfibis. Un ajolote adult, a l'edat de divuit a vint-i-set mesos, té una longitud entre 15 i 35 cm, sent més comú que tinguin una grandària pròxima als 23 cm i és rar que arribin a mesurar més de 30 cm. Els ajolotes posseeixen característiques típiques dels capgrossos i les salamandres, que inclouen tres parells de brànquies externes i una aleta cabal que s'estén des de darrere del cap fins a la cloaca.Les brànquies externes generalment es perden quan les salamandres maduren fins a l'edat adulta, però el ajolote pot mantenir aquesta característica (brànquies externes);​ això es deu a l'evolució neoténica, on els ajolotes estan molt més adaptats a l'aigua que altres espècies de salamandres.​ Els caps dels ajolotes són amples i els seus ulls no tenen parpelles. Les seves extremitats estan subdesenvolupades i posseeixen dits llargs i prims. Els mascles s'identifiquen per les seves cloaques inflades, mentre que les femelles es destaquen pels seus cossos més amples. Tres parells de tiges branquials externes s'originen darrere dels seus caps. La seva utilitat és moure i oxigenar l'aigua. Les branques branquials externes estan revestides de filaments per a augmentar l'àrea d'intercanvi de gasos. Els ajolotes tenen dents vestigiales a penes visibles. El principal mètode d'alimentació és per succió, durant la qual les esquerdes branquials es tanquen. Les brànquies externes s'usen per a la respiració, encara que també per al bombament bucal, que consisteix a empassar aire de la superfície per a proporcionar oxigen als pulmons. Té una capacitat regenerativa; el ajolote no cicatritza i és capaç de regenerar extremitats perdudes senceres en un període de mesos, i en uns certs casos, estructures més vitals, com la cua, els membres, el sistema nerviós central i teixits de l'ull i el cor.15​ Fins i tot poden restaurar parts no vitals dels seus cervells La seva dieta és molt variada i en vida silvestre inclou petits peixos, alevins i acociles. En captivitat, se'ls alimenta comunament amb cucs tubifex, cucs de terra, larves de tenebrios, i altres cucs.

Cocodril americà (Crocodylus acutus)

Es distingeix per la seva gran grandària, generalment entre 3 i 4 m, arribant fins als 6.1 m. Posseeix un musell notablement allargat i amb dents. La longitud total dels adults és d'uns 6 m i el seu pes mitjà és de 500 kg, sent el segon cocodril d'Amèrica en grandària, només després del cocodril de l'Orinoco del qual s'han reportat individus de fins a 7 m. El seu cap és estret i llarg, amb el morro lleugerament corbat, del qual sobresurten les dents quan la boca està tancada. Les escates són de color clar i sobresurten més que en el aligátor (Alligator mississippiensis), mentre que les potes són més curtes i la cua està molt desenvolupada. El seu dors és grisenc, presenta serrells i taques fosques, el ventre no té marques. Té una musculosa i gruixuda cua. Les parpelles s'obren i tanquen lateralment i estan proveïts de glàndules que secreten l'excés de sal a través dels ulls en forma de les famoses “llàgrimes de cocodril”, raó per la qual poden viure tant en aigües dolces com salobres i fins i tot endinsar-se en la mar per a colonitzar nous territoris. A causa del seu metabolisme ectotermo, poden passar llargs períodes de temps sense menjar i fins a dues hores sense respirar. S'ho troba des de la Florida, els EUA i Mèxic fins al nord de Veneçuela i el Perú, incloent-hi les illes de les Antilles, algunes illes de la Mar Carib i zones costaneres del golf de Mèxic (incloent la península de Yucatán), fins a rius de la costa del Carib d'Hondures, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia i Veneçuela. Habita cossos d'aigua permanent com a llacunes costaneres, esteros i estuaris de rius i rierols, la vegetació dominant dels quals són manglars, canyisos i una altra vegetació aquàtica. En el Pacífic el seu hàbitat presenta clima càlid subhúmedo amb pluges a l'estiu i 5.6% de pluja. S'alimenta d'ocells i tota classe de vertebrats, inclosos mamífers de gran grandària que caça per sorpresa quan s'acosten a beure aigua. La reproducció és estacional i després de l'aparellament cada femella sol posar una mitjana de 39 ous, a vegades en nius compartits, que cuiden fins que aquests fan eclosió i després de la qual cosa les mares desenterren als petits i els condueixen fins a l'aigua. Quan neixen, les mares ho porten en el musell

Pelicà comú (Pelecanus)

El pelicà comú és un ocell aquàtic de gran grandària, coloració essencialment blanca i llarg pic, proveït d'una àmplia bossa dilatable que continua sobre la gola (dibuix 1). En vol es distingeix bé de les altres espècies de pelicans que poden veure's en el Paleàrtic per mostrar sota l'ala totes les rémiges de color negre (un disseny similar al de la cigonya blanca). Té rosats els peus i les potes, així com una àrea de pell nua entorn de l'ull, que és fosc. Els joves presenten les parts dorsals brunenques i mostren les ventrals de color blanc brut. Prefereix extenses masses d'aigua dolça, com ara llacs o deltes de grans rius, i climes temperats o càlids. Piscívoro, consumeix preses de bona grandària. Forma grans colònies de cria, en canyissars o altres zones amb vegetació densa. Els nius consisteixen en grans plataformes construïdes a base de canyisos, pals, etc. La posada mitjana consta de dos ous. Distribució en el món Es localitza en una àrea molt àmplia sobre el Vell Món, des d'Europa sud-oriental (essencialment Romania) fins a Mongòlia i diverses zones del sud d'Àsia, així com en bona part d'Àfrica al sud del Sàhara, a partir ja de Mauritània (Banc d’Arguin). Aquesta espècie pot comportar-se com a sedentària, dispersiva o migradora. Els ocells europeus migren per a hivernar a Àfrica

Vaca (Bos taurus)

És la femella de l'espècie Bos primigenius taurus, el mascle de la qual és el toro. Es tracta d'un animal mamífer que pertany a la família dels bòvids. La vaca, que forma part dels artiodàctils (ja que les seves extremitats culminen en una quantitat parell de dits), és herbívora. Aquest animal, per tant, s'alimenta principalment de plantes. És un animal gran, de cos robust, que pesa de mitjana 750 kg (quilograms), amb grans variacions que oscil·len des de 150 a 1350 kg,23​ una longitud d'uns 2,5 m (sense comptar la cua) i una altura fins a la creu que varia entre 1,2 i 1,5 m depenent de l'individu. Les vaques presenten zel cada 21 dies, són femelles poliestricas. Els mascles serviran a les femelles només durant el temps que el zel sigui present, això és per un lapse de 2 dies. En les vaques la gestació dura 9 mesos aproximadament més menys 15 dies. Se'ls utilitza per a aconseguir llet i carn, i el seu fem s'utilitza com a fertilitzant.