Tema 2.LA DIVERSITAT TERRITORIAL I ELS PAISATGES
Geografia
2n batxillerat El Sui
U2. la diversitat territorial i el paisatge
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya. 2.2 El relleu, el clima i la vegetació d’Espanya - Les grans unitats de relleu - Les xarxes hidrogràfiques - El clima i els dominis climàtics - Les regions biogeogràfiques 2.3 La gestió del patrimoni natural. 2.4 El paisatge i la seva diversitat.
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
Les grans unitats de relleu
A grans trets, Catalunya presenta un territori molt accidentat, amb una interessant diversitat de paisatges. Tenim, muntanyes abundants i de formes variades que contrasten amb l’escassetat de planes.
• Quines son aquestes unitats de relleu que ens trobem a Catalunya?
Catalunya té DOS sistemes muntanyosos principals: el Sistema Pirinenc i el Sistema Mediterrani.
Les grans unitats de relleu
El sistema Pirinenc, la serralada dels Pirineus ocupa una tercera part del territori en direcció oest-est. Aproximadament 250 km dels 435 km del total de la serralada es troben en territori català. Els Pirineus es divideix en dues unitats de relleu força diferenciades: - Prepirineu: Compost per roques més modernes (calcàries) i presenta cims de menys altitud que, tanmateix poden superar els 2.000 metres. Aquesta unitat de relleu ens mostra una fesomia més mediterrània. Els rius, amb forts pendents hi formen gorges i congosts, com per exemple el de Mont-rebei a la Noguera Ribagorçana, el de Camarasa al Segre, i els de Terradets i Collegats a la Noguera Pallaresa.
- Pirineu axial: format per un seguit de roques antigues (granits, calcàries dures i antigues). Hi ha cims de més de 3.000 metres d’altitud. Destaquen com a principals cims la Pica d’Estats (3.143 m), la Pica del Carlit (2.921 m) i el de Viella (2.424 m).
Les grans unitats de relleu
Presenta una fisonomia de paisatge alpí, paisatge propi dels Alps o de característiques similars, com per exemple, planes elevades, crestes de parets verticals antics circs glacials (ara convertits en estanys, com per exemple Aigüestortes), valls glacials amb forma de V (com per exemple les valls de les dues Nogueres, la de Cardós, la de Valira i la del Segre).
Les grans unitats de relleu
Sistema Mediterrani: forma una doble serralada que corre paral·lela a la costa des de Cap de Creus fins al delta de l’Ebre. Des de Collserola fins a les Gavarres trobem muntanyes antigues, semblant a les de l’eix dels Pirineus, però més baixes, es tracta de formes suaus, molt desgastades per l’erosió. Al sud de Barcelona, trobem muntanyes d’origen sedimentari i de plegament, semblants a les del Prepirineu amb predomini de roques calcàries. Les unitats de relleu que formen aquest sistema Mediterrani són els següents: - Serralada Prelitoral. - Serralada Litoral. - Depressió Prelitoral. - Plana Litoral. - Depressió central. - Serralada Transversal.
Les grans unitats de relleu
- Serralada Interior (Prelitoral): amb cims importants com les Guilleries i el Montseny, de granit, pissarres i quarsites. Montserrat i el Montsant no formen part d’aquesta estructura, però hi són incloses per proximitat, formats per materials acumulats d’antics rius, han format conglomerats que mostren la seva resistència a l’erosió respecte a les terres del seu voltant. Aquests massisos superen els 1.000 metres i en ocasions els 1.500 metres d’altitud. - Serralada Litoral : amb altituds modestes Montnegre (759 m), Collserola (512 m) i Montsià (762 m), amb extrems que s’acosten a la costa com el Garraf. Tota la carena va desapareixent vora el Vendrell, on la Serralada Interior arriba al mar. Es tracta de massissos antics formats per esquits, granits i calcàries.
- Depressió prelitoral: es tracta d’una fossa allargada, amb serrats petits (cadena de muntanyes poc elevades) que ocupa les comarques de la Selva, els Vallès i Penedès. Molt erosionada pel pas del temps, hi trobem turons i relleus suaus, que conformen un espai obert idoni per establir les principals comunicacions del territori i les poblacions.
Les grans unitats de relleu
- Plana litoral: formada per al·luvions dels rius mediterranis i d’aportacions marítimes, estreta al Maresme i més àmplia al Camp de Tarragona i als deltes, i interrompuda en algun punt com és el cas de la mola del Garraf. Els rius formen petits deltes (Tordera, Besòs, Llobregat -l’únic amb cabal continu i amb origen als Pirineus), exceptuant el gran delta de l’Ebre (320 km²). Es tracta d’una zona molt poblada (Barcelona, Tarragona, Mataró, Vilanova). Aquesta plana, que va ser el primer lloc d’assentament dels pobles arribats per mar a Catalunya, concentra actualment la major part de la població i de les activitats econòmiques. - Depressió central: És el territori que trobem entre el Sistema Mediterrani i el Pirineu. És un àrea agrícola extensa, amb conreus tradicionals de secà i una agricultura de regadiu altament especialitzada.
- Serralada Transversal: Finalment connectant el Pirineu amb el Sistema Mediterrani trobem la Serralada Transversal, formada per diverses serres com per exemple la serra de Cabrera i allotja fossa volcànica d’Olot.
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
Les xarxes hidrogràfiques
La xarxa hidrogràfica d'un territori la formen el conjunt de les seves aigües superficials (rius, rieres i llacs). En el cas de la xarxa hidrogràfica catalana, engloba un conjunt de cursos fluvials que desemboquen al riu Ebre o directament a la Mediterrània.
Les xarxes hidrogràfiques
- Xarxa pirinenca: Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa. Són els rius més llargs i cabalosos de Catalunya. S’originen als Pirineus i desguassen a l’Ebre a través del Segre. El seu règim hidrogràfic és nivopluvial, és a dir condicionat pe l’acumulació de neu. Intens aprofitament hidràulic.- Xarxa pirinenca-mediterrània: Muga, Fluvià, Ter i Llobregat. Neixen al Pirineu i tenen un recorregut mitjà-llarg, desemboquen directament al mar. El seu règim és pluvial, és a dir depenen de l’aportació d’aigua durant les estacions plujoses. Els rius d'aquesta xarxa, especialment el Llobregat i el Ter, van tenir una gran importància durant el procès d’industrialització a Catalunya.
- Xarxa mediterrània: Francolí, Gaià, Foix, Besos i la Tordera. Aquests rius neixen a la serralada Prelitoral o a la serralada Litoral. Per aquest motiu són rius curts i de poc cabal. Desemboquen directament al mar i el seu règim és torrencial, és a dir depenen dels aiguats. Es localitzen a les zones més poblades, originen inundacions que afecten a les poblacions del litoral.
Les xarxes hidrogràfiques
Tenim l’Ebre que, el seu origen se situa a la serralada Cantàbrica i desemboca a la Mediterrània, amb el pas del temps ha anat formant un gran delta on hi conviuen moltes espècies vegetals i animals propis. *El regim hidrogràfic és l’evolució del cabal d’un riu o d’una conca hidrogràfica durant un cicle anual.
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
El clima i els dominis climàtics
* El domini climàtic és un territori caracteritzat per unes condicions climàtiques comunes. La varietat geogràfica de Catalunya es reflecteix en una gran complexitat meteorològica que fa que hi hagi dominis climàtics diversos. Per la seva situació latitudinal i a l’occident del continent eurasiàtic, Catalunya és un àrea de contacte de masses d’aire: fredes o polars i càlides de l’Àfrica. És per aquest motiu que Catalunya pot experimentar onades sobtades de fred o de calor.
El clima i els dominis climàtics
La influència del clima Mediterrani es manifesta en gran part del territori català, aquesta influencia fa que es localitzi sobretot en les zones costaneres, mentre que a les planes de l’interior el clima és de tendència continental. D’altra banda, a l’extrem nord-oest del país a l’Aran, el clima és d’influència atlàntica (temperatures + fredes i pluges + abundants i regulars).
El clima i els dominis climàtics
Tenint en compte els diversos factors climàtics (temperatures, precipitacions, altitud, etc.) i encara que tot el territori de Catalunya està dins el domini climàtic mediterrani, podem distingir els subdominis següents:
El clima i els dominis climàtics
CLIMOGRAMA
Climograma: Gràfic en què es representa, en dos eixos i mitjançant dues corbes, l’evolució mensual de les temperatures i les precipitacions. També s’anomena diagrama climàtic o ombrotèrmic. (p. 80)
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
la vegetació (p.81)
Escorrentia: Lloc per on s’escorre o llisca l’aigua.
Associació vegetal: Comunitat d’espècies vegetals que es troben juntes de forma espontània. Domini vegetal: Territori caracteritzat per la presència d’uns paisatges vegetals similars.
Regió biogeogràfica: Territori que comparteix uns trets geomorfològics, climàtics, de vegetació i paisatgístics comuns.
Estatge vegetal: Disposició de la vegetació segons les diferents zones altitudinals i les condicions específiques de cada una: pluviositat, temperatura, insolació,etc.
la vegetació
Com que al territori català els tipus de sòls i de climes presenten una gran varietat, els tipus d’associacions vegetals i de dominis de vegetació són diversos. A Catalunya hi ha representats els dominis de vegetació propis de les TRES grans regions biogràfiques europees:
- Borealpí (statge subalpí, estatge alpí)
- L’eurosiberià
- Mediterrani.
la vegetació
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
Regió fisiogràfica: Àrea territorial amb un aspecte homogeni que li proporcionen les característiques del relleu, la vegetació i la climatologia. La combinació de les formes de relleu amb les condicions climàtiques i la vegetació dóna lloc a les DUES grans regions fisiogràfiques de Catalunya, separades per la línia que assenyala 700 mm de precipitació anual: la Catalunya seca i la Catalunya humida. Dins de cadascuna d'aquestes regions es poden identificar diverses subregions fisiogràfiques.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
La Catalunya seca Poques pluges (estius secs i calorosos), hiverns (suaus i secs). L’aridesa del territori augmenta de nord a sud i de la costa a l’interior. En aquest domini hi trobem cinc regions que comparteixen el fet d’abastar territoris d’altitud mitjana o baixa i totes tenen un clima sec i un aspecte molt mediterrani, però alhora presenta contrastos importants: - La regió de la tramuntana.
- La regió litoral.
- L'altiplà central.
- El Prepirineu.
- La regió continental.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
La Catalunya humida
La Catalunya humida, situada per sobre dels 700 mm de precipitació, es caracteritza per una freqüència de pluges molt alta. A causa del seu règim climàtic pluvial i nival, el territori de la Catalunya humida concentra les principals reserves d'aigua del país.
La vegetació mediterrània dóna pas a la vegetació caducifòlia ( com a rouredes i fagedes) i als boscos coníferes de muntanya ( com ara les avetoses o els boscos del pi negre.
Dins de la Catalunya humida es poden trobar dues regions: - La regió oriental. - L'Alt Pirineu.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
2.2 El relleu, el clima i la vegetació d'espanya
2.2 El relleu, el clima i la vegetació d'espanya
LES GRANS UNITATS DE RELLEU
LES GRANS UNITATS DE RELLEU
LES XARXES HIDROGRÀFIQUES
L’aigua és un recurs natural escàs, especialment a Espanya on la seva aridesa (precipitacions per sota dels 1000 mm anuals, excepte a les zones de clima oceànic i als indrets d’alta muntanya) condiciona de forma molt notable els seus recursos hídrics, que a més a més estan molt mal repartits per tot el territori. La xarxa hidrogràfica peninsular és formada per tres grans xarxes: atlàntica, mediterrània i cantàbrica.
LES XARXES HIDROGRÀFIQUES
*Les conques hidrogràfiques les podem ordenar pels vessants per on desguassen les aigües: fàcilment observem el fort desequilibri entre el vessant atlàntic i mediterràni.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
La península Ibèrica es troba, sota els efectes dels anticiclons subtropicals de les depressions atlàntiques i de les depressions mediterrànies, ja que està situada entre dues masses d'aigua (Atlàntic i Mediterrània) i la frontera de les masses d'aire d'origen polar i continental a més de les d'origen tropical.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Aquesta situació estratègica determina la divisió de la Península en dos grans dominis climàtics:- El clima mediterrani - El clima atlàntic. - * Clima subtropical. El 80% del territori d'Espanya prtany al domini del clima mediterrani: El litoral de llevant i del sud i l'arxipèlag balear gaudeixen d'aquest clima, però també l'interior peninsular, encara que amb alguns matisos derivats d'un aïllament més gran respecte al mar. D'altra banda, el litoral cantàbric i la major part del territori pirinenc tenen un clima atlàntic a causa de la influència oceànica.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Clima Mediterrani Clima Atlàntic
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Clima Mediterrani Es caracteritza pel contrast anual de les temperatures, tot i que la mitjana és moderada, pel caràcter acusat de les estacions i per l'aridesa. Els estius són força calorosos i secs i els hiverns s´on suaus i amb poques pluges. Les estacions intermèdies tenen unes temperatures moderades i un règim de pluges, que sovint són torrencials. L'aridesa, la podem trobar més cap al sud amb estius força calorosos i una insolació intensa. Tot i les característiques generals del clima mediterrani, el clima manifesta una gran diversitat de subdominis climàtics: - Mediterrani Litoral - Mediterrani Continental - Mediterrani àrids i subàrids
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Clima Atlàntic També el podem anomenar oceànic (Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, part septentrional de Navarra, i Vall d’Aran). Les depressions atlàntiques provoquen precipitacions abundants. Els estius son frescos i els hiverns suaus. La pluja està ben distribuïda al llard de tot l'any, amb un màxim a l'hivern. Com passa amb el clima mediterrani, a la península Ibèrica també trobem subdominis del clima atlàntic, segons si el relleu afavoreix o dificulta la influpencia oceànica: - Costaner. - Transició. - De Muntanya.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
El clima i les activitats econòmiques El clima juga un paper crucial en les activitats econòmiques d'una regió. Afecta a diversos sectors, des de l'agricultura fins al turisme i la indústria: Agricultura: El tipus de clima té un impacte directe en la producció agrícola. Les plantes tenen requisits específics de temperatura i humitat per a créixer adequadament. En llocs amb climes càlids i humits, poden conrear-se productes tropicals, mentre que en climes més freds, l'agricultura se centra en cultius que s'adapten a aquestes condicions. Canvis en els patrons climàtics poden afectar la disponibilitat d'aigua, la durada de les estacions de creixement i la propagació de malalties, la qual cosa al seu torn afecta la producció d'aliments
Energia: En regions amb climes extrems, la demanda d'energia pot variar significativament. Per exemple, en llocs molt freds, es requereix més energia per a calefacció, mentre que en regions molt càlides, es necessita més energia per a la refrigeració. Les condicions climàtiques també afecten la generació d'energia renovable, com la solar i l'eòlica. Turisme: Les condicions climàtiques són un factor clau en l'elecció de destinacions turístiques. Les platges són més atractives en climes càlids, mentre que les estacions d'esquí depenen de condicions fredes i nevades. El turisme és una font important d'ingressos en moltes regions i pot variar segons l'estacionalitat i les condicions climàtiques
Indústria: En uns certs sectors industrials, com la construcció, les condicions climàtiques poden tenir un impacte significatiu en la programació i el cost dels projectes. A més, esdeveniments climàtics extrems, com a huracans o inundacions, poden interrompre la producció i afectar la cadena de subministrament. Transport: Les condicions climàtiques, com a fortes pluges, neu o tempestes, poden afectar l'eficiència i la seguretat del transport. Les empreses de transport i logística han d'adaptar-se a les condicions climàtiques per a garantir el lliurament oportú de béns.
LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES
A Espanya es diferencien tres grans regions biogeogràfiques: - L'eurosiberiana - Mediterrània - Macaronèsica* Cada regió es caracteritza per uns tipus de sòl especifics, que depenen de subtrat rocós i del clima, per unes formacions vegetals dominants i per determinats tipus d'assentaments i d'activitats humanes. L'impacte d'aquestes activitats humanes ha alterat amb més o menys intensitat el medi natural, ha modificat les formacions vegetals i ha canviat la fesomia dels paisatges de cada regió.
LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES
LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES
2.3 La gestió del patrimoni natural
Parlem de fesomia del paisatge com el resultat de dos components, els naturals (aigua, relleu, vegetació) i els humans (conreus, construccions …). Les interaccions entre ambdós components en determinen l’aspecte, per exemple el sòl, la vegetació i el clima condicionen la vegetació, mentre que l’agricultura n’altera els components naturals. La totalitat del procés és dinàmic i per tant sotmès a variacions periòdiques (pas de les estacions, hores del dia) o evolutives (modificacions al llarg del temps)
A Catalunya i Espanya hi ha un nombre important de paisatges que requereixen una protecció especial, sigui per la seva riquesa natural o cultural. El paisatge és un producte social, inclou sentiments i emocions, i és la projecció de la cultura d’una societat sobre un espai determinat. De la seva conservació en depèn la qualitat de vida de les persones i és un bon indicador de la mala o bona salut de les relacions entre societat i territori alhora que ens permet avaluar la qualitat del medi.
El Conveni Europeu del Paisatge , insta a les diferents societats europees a definir objectius de qualitat paisatgística que serveixin per definir les polítiques d’ordenació i planificació territorials. Vinculat al concepte de paisatge i a la idea d’aquest com un valor natural i cultural tenim el de patrimoni natural. Per tant parlem d’un concepte que té valor econòmic (producció agropecuària, activitat turística …), permet el desenvolupament humà (ciència, cultura …) i cobreix les necessitats de supervivència física. Al mateix temps nocions com espais protegits, monuments naturals, espècies en perill d’extinció, paisatges de gran bellesa hi són presents en la seva definició.
Ja hem parlat d’establir un equilibri ecològic que permeti un ús racional dels recursos naturals i n’eviti la degradació. Veiem alguns dels impactes ambientals més importants com a conseqüència de l’activitat humana:- Urbanització descontrolada - Creixement urbà dispers. - Generació de residus urbans Afegits a l’anterior, dos elements de les nostres societats modernes compliquen encara més la gestió del patrimoni natural: - els hàbits consumistes de béns i serveis de les nostres poblacions, amb els consegüents augments del consum energètic i la sobreexplotació de recursos naturals. - l’augment de la mobilitat en l’accés al lleure (turisme rural o natural) que provoca un alt impacte sobre el medi (erosió, degradació, contaminació, incendis forestals …).
Per totes aquestes raons cal gestionar els espais i el patrimoni natural, per tal de reduir l’impacte sobre els mateixos i afavorir-ne la conservació.
Mesures de gestió: - Sobre l’expansió urbana: la UE va promoure al 2006 l’anomenada Estratègia temàtica per al medi ambient urbà. - La gestió de l’aigua dolça: ja vam veure com l’aigua és un recurs indispensable i escàs. La seva gestió implica afavorir la qualitat de l’aigua dolça i garantir-ne la disponibilitat. - La gestió dels residus: tenim dos tipus de residus: els de vida curta (reciclables per la mateixa natura) i els de vida llarga, on és necessària una gestió integral.
Els espais naturals protegits
Espanya és un dels països amb més diversitat (ecosistemes, hàbitats, espècies naturals) de tota Europa. Es tenen registrades el 54% de les espècies animals i vegetals d’Europa, existeixen 38 reserves de la biosfera*, 150 parcs naturals i 50 espais protegits. Al 2007 es van registrar 1.430 llocs d’importància comunitària (LIC), representant el 13% de tot el territori. Tots ells integrats a la Xarxa Natura 2000, creada per la UE al 1992 i que preveu l’existència de dos categories d’espais protegits: les ZEPA (zones d’especial protecció per les aus) i els ZEC (zones d’especial conservació).
Els espais naturals protegits
A Espanya hi han tres tipus d’espais protegits: 1) Parcs nacionals o regionals 2) Parcs naturals 3) Reserves naturals
2.4 el paisatge i la seva diversitat
2.4 el paisatge i la seva diversitat
Catalunya té un pes específic molt important en aquest mosaic de biodiversitat, malgrat que la seva transformació del paisatge natural hagi estat molt intensa com a resultat de la combinació de diferents factors (agents de canvi): - L’aparició d’un paisatge agroforestal com a conseqüència de l’activitat agrícola i ramadera. - L’abancalament del territori fruit de la modificació del perfil de les muntanyes amb la construcció de bancals, feixes per permetre el conreu, el drenatge de les terres i les obres hidràuliques per estendre el regadiu. - L’aparició de paisatges industrials, a partir de la industrialització del s. XIX (mines, pedreres, canals, línies elèctriques, ferrocarrils, fàbriques, polígons …). - La urbanització, especialment a les darreries del s. XX que ha provocat: el despoblament de zones de muntanya i d’interior, la urbanització del litoral i prelitoral i l’aparició d’àrees de segona residència a les zones forestals.
2.4 el paisatge i la seva diversitat
Fruit d’aquest procés, avui en dia ens trobem amb un mosaic paisatgístic caracteritzat per: - Manteniment de la matriu agroforestal.
- Domini dels components urbans.
- Presència d’una forta activitat econòmica.
- Existència de grans infraestructures. A Catalunya hi ha 134 unitats de paisatge, cadascun de les quals mostra una fesomia diversa, uns components específics, unes característiques particulars i uns valors propis. (p. 113)
2.4 el paisatge i la seva diversitat
A Catalunya, malgrat que aquesta forta transformació trobem una molt significativa quantitat de zones naturals protegides. Cal destacar el Parc Natural d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici (amb gestió conjunta entre el Ministeri i la Generalitat), a més a més la Generalitat gestiona 11 parcs naturals i 3 paratges naturals d’interès nacional, una Reserva Natural (el Delta de l’Ebre) i una Reserva Marina (les Illes Medes). A més a més la Diputació de Barcelona gestiona 12 parcs més.
la gestió dels paisatges a catalunya
El 1985 es va establir el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), amb l’objectiu de gestionar i protegir els paisatges naturals. El 2007 el PEIN gestionava 165 espais de més de 10.402 km², la meitat marítims (tots ells inclosos en el ZEPA i el ZEC. El 2005 es va desenvolupar una Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge dins del marc europeu (Conveni Europeu del Paisatge). Tanmateix es crea l’Observatori del Paisatge, que elabora un catàleg de paisatges per a una millor gestió d’aquests. L’Observatori del Paisatge ha elaborat set catàlegs en funció de l’àmbit territorial: Alt Pirineu-Aran, Camp de Tarragona, Catalunya Central, Comarques de Girona, Àrea Metropolitana de Barcelona, Terres de l’Ebre i Terres de Lleida.
la gestió dels paisatges a catalunya
Els perills més immediats d’aquestes unitats paisatgístiques és la seva degradació, fruit d’una transformació sense equilibri. Els canvis que provoquen aquesta situació són l’abandonament de les activitats agropecuàries, la dispersió constructiva i la uniformització dels estils de vida i els nuclis poblacionals. Tot plegat implica empobriment de la diversitat, és a dir banalització del paisatge.
Ecosistemes amb una comunitat o element biològic rar, fràgil i/o singular. Es consideren reserva natural integral, estan totalment protegits amb intervenció restringida al personal científic. Parque Nacional de los Picos de Europa. Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó
Eix de coordenades: a l’eix vertical esquerre (ordenades) se situen els valors de les temperatures en graus centígrads (el seu dibuix al gràfic correspon a un gràfic lineal). A l’eix vertical dret (ordenades) apareixen les precipitacions en mil·límetres (es dibuixa a partir d’un gràfic de barres). A l’eix horitzontal (abscisses) apareixen els dotze mesos de l’any. A cada mes li correspon una temperatura mitjana i una precipitació mitjana. Mitjanes anuals: en alguns climogrames, no tots, apareixen les mitjanes de temperatura i de pluviositat anuals. A partir d’aquestes dades es pot inferir la zona climàtica (equatorial, tropical, temperada o freda) i el tipus de clima (oceànic, continental, mediterrani, desèrtic, polar o d’alta muntanya)
el seu objectiu és el de frenar l’expansió urbana, minimitzar-ne l’impacte i unificar les legislacions dels diferents països per facilitar una planificació urbana sostenible i afavorir la participació ciutadana en el seu disseny. Trobem l’antecedent d’aquesta política a l’anomenada Carta d’Aalborg (1994), que havia estat desenvolupada i concretada a la Agenda 21 de la Cimera de Rio (1992).
Conjunt de béns naturals que una societat ha rebut com a herència comuna, resultat de l’evolució dels components biofísics de la Terra, la qual ha generat una gran diversitat geològica i biològica i ha permès la vida de moltes espècies i fa possible l’existència de la humanitat.
L’Agència de Residus de Catalunya (ARC), és l’encarregada de gestionar la recollida selectiva dels residus, la seva valorització i la recuperació d’espais i sòls degradats. El seu principal objectiu és minimitzar-ne el seu volum i perillositat .
Figura de conservació definida per la UNESCO que pretén harmonitzar la preservació d’entorns naturals únics amb la presència humana i l’obtenció de rendiments econòmics. Solen protegir-se ecosistemes terrestres, costaner, marítims, o una combinació d’aquests. Menorca és una Reserva de la biosfera.
Zones amb un valor natural compatible amb l’activitat humana (agricultura, ramaderia, habitatge, turisme). Exigeixen una regulació que permeti la seva sostenibilitat. Òbviament els espais naturals protegits poden respondre a situacions molt diverses: propietat privada, pública-privada o totalment pública. Independentment del tipus de propietat, el que fan les figures de protecció és regular els tipus d’activitats i d’aprofitaments que es poden desenvolupar dins l’àmbit de l’espai protegit.
En general parlem d’ecosistemes poc alterats, tant a escala geològica, com de flora i fauna. Tenen un alt valor ecològic. Presenten un inconvenient, solen estar massa freqüentats, per exemple el 2006 els parcs nacionals van rebre 11.300.000 visitants i els naturals 10.400.000.
Per aconseguir-ho cal solucionar el problema de la contaminació de les aigües superficials (abocaments agrícoles, industrials i urbans) i regular el règim hidrogràfic natural (embasaments, sobreexplotació i contaminació d’aqüífers). Donat que al nostre territori el cabal hídric ve condicionat pel clima mediterrani (aridesa estival i rius poc cabalosos), es dissenyen dues estratègies per fer-ne un ús més sostenible dins d’un circuit tancat de gestió: els tractament a les potabilitzadores i la regeneració de les depuradores. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és la responsable de gestionar el procés, especialment el de sanejament de les aigües residuals.
LA DIVERSITAT TERRITORIAL I ELS PAISATGES
Yaiza Sánchez
Created on January 2, 2024
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Higher Education Presentation
View
Psychedelic Presentation
View
Vaporwave presentation
View
Geniaflix Presentation
View
Vintage Mosaic Presentation
View
Modern Zen Presentation
View
Newspaper Presentation
Explore all templates
Transcript
Tema 2.LA DIVERSITAT TERRITORIAL I ELS PAISATGES
Geografia
2n batxillerat El Sui
U2. la diversitat territorial i el paisatge
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya. 2.2 El relleu, el clima i la vegetació d’Espanya - Les grans unitats de relleu - Les xarxes hidrogràfiques - El clima i els dominis climàtics - Les regions biogeogràfiques 2.3 La gestió del patrimoni natural. 2.4 El paisatge i la seva diversitat.
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
Les grans unitats de relleu
A grans trets, Catalunya presenta un territori molt accidentat, amb una interessant diversitat de paisatges. Tenim, muntanyes abundants i de formes variades que contrasten amb l’escassetat de planes. • Quines son aquestes unitats de relleu que ens trobem a Catalunya? Catalunya té DOS sistemes muntanyosos principals: el Sistema Pirinenc i el Sistema Mediterrani.
Les grans unitats de relleu
El sistema Pirinenc, la serralada dels Pirineus ocupa una tercera part del territori en direcció oest-est. Aproximadament 250 km dels 435 km del total de la serralada es troben en territori català. Els Pirineus es divideix en dues unitats de relleu força diferenciades: - Prepirineu: Compost per roques més modernes (calcàries) i presenta cims de menys altitud que, tanmateix poden superar els 2.000 metres. Aquesta unitat de relleu ens mostra una fesomia més mediterrània. Els rius, amb forts pendents hi formen gorges i congosts, com per exemple el de Mont-rebei a la Noguera Ribagorçana, el de Camarasa al Segre, i els de Terradets i Collegats a la Noguera Pallaresa. - Pirineu axial: format per un seguit de roques antigues (granits, calcàries dures i antigues). Hi ha cims de més de 3.000 metres d’altitud. Destaquen com a principals cims la Pica d’Estats (3.143 m), la Pica del Carlit (2.921 m) i el de Viella (2.424 m).
Les grans unitats de relleu
Presenta una fisonomia de paisatge alpí, paisatge propi dels Alps o de característiques similars, com per exemple, planes elevades, crestes de parets verticals antics circs glacials (ara convertits en estanys, com per exemple Aigüestortes), valls glacials amb forma de V (com per exemple les valls de les dues Nogueres, la de Cardós, la de Valira i la del Segre).
Les grans unitats de relleu
Sistema Mediterrani: forma una doble serralada que corre paral·lela a la costa des de Cap de Creus fins al delta de l’Ebre. Des de Collserola fins a les Gavarres trobem muntanyes antigues, semblant a les de l’eix dels Pirineus, però més baixes, es tracta de formes suaus, molt desgastades per l’erosió. Al sud de Barcelona, trobem muntanyes d’origen sedimentari i de plegament, semblants a les del Prepirineu amb predomini de roques calcàries. Les unitats de relleu que formen aquest sistema Mediterrani són els següents: - Serralada Prelitoral. - Serralada Litoral. - Depressió Prelitoral. - Plana Litoral. - Depressió central. - Serralada Transversal.
Les grans unitats de relleu
- Serralada Interior (Prelitoral): amb cims importants com les Guilleries i el Montseny, de granit, pissarres i quarsites. Montserrat i el Montsant no formen part d’aquesta estructura, però hi són incloses per proximitat, formats per materials acumulats d’antics rius, han format conglomerats que mostren la seva resistència a l’erosió respecte a les terres del seu voltant. Aquests massisos superen els 1.000 metres i en ocasions els 1.500 metres d’altitud. - Serralada Litoral : amb altituds modestes Montnegre (759 m), Collserola (512 m) i Montsià (762 m), amb extrems que s’acosten a la costa com el Garraf. Tota la carena va desapareixent vora el Vendrell, on la Serralada Interior arriba al mar. Es tracta de massissos antics formats per esquits, granits i calcàries. - Depressió prelitoral: es tracta d’una fossa allargada, amb serrats petits (cadena de muntanyes poc elevades) que ocupa les comarques de la Selva, els Vallès i Penedès. Molt erosionada pel pas del temps, hi trobem turons i relleus suaus, que conformen un espai obert idoni per establir les principals comunicacions del territori i les poblacions.
Les grans unitats de relleu
- Plana litoral: formada per al·luvions dels rius mediterranis i d’aportacions marítimes, estreta al Maresme i més àmplia al Camp de Tarragona i als deltes, i interrompuda en algun punt com és el cas de la mola del Garraf. Els rius formen petits deltes (Tordera, Besòs, Llobregat -l’únic amb cabal continu i amb origen als Pirineus), exceptuant el gran delta de l’Ebre (320 km²). Es tracta d’una zona molt poblada (Barcelona, Tarragona, Mataró, Vilanova). Aquesta plana, que va ser el primer lloc d’assentament dels pobles arribats per mar a Catalunya, concentra actualment la major part de la població i de les activitats econòmiques. - Depressió central: És el territori que trobem entre el Sistema Mediterrani i el Pirineu. És un àrea agrícola extensa, amb conreus tradicionals de secà i una agricultura de regadiu altament especialitzada. - Serralada Transversal: Finalment connectant el Pirineu amb el Sistema Mediterrani trobem la Serralada Transversal, formada per diverses serres com per exemple la serra de Cabrera i allotja fossa volcànica d’Olot.
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
Les xarxes hidrogràfiques
La xarxa hidrogràfica d'un territori la formen el conjunt de les seves aigües superficials (rius, rieres i llacs). En el cas de la xarxa hidrogràfica catalana, engloba un conjunt de cursos fluvials que desemboquen al riu Ebre o directament a la Mediterrània.
Les xarxes hidrogràfiques
- Xarxa pirinenca: Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa. Són els rius més llargs i cabalosos de Catalunya. S’originen als Pirineus i desguassen a l’Ebre a través del Segre. El seu règim hidrogràfic és nivopluvial, és a dir condicionat pe l’acumulació de neu. Intens aprofitament hidràulic.- Xarxa pirinenca-mediterrània: Muga, Fluvià, Ter i Llobregat. Neixen al Pirineu i tenen un recorregut mitjà-llarg, desemboquen directament al mar. El seu règim és pluvial, és a dir depenen de l’aportació d’aigua durant les estacions plujoses. Els rius d'aquesta xarxa, especialment el Llobregat i el Ter, van tenir una gran importància durant el procès d’industrialització a Catalunya. - Xarxa mediterrània: Francolí, Gaià, Foix, Besos i la Tordera. Aquests rius neixen a la serralada Prelitoral o a la serralada Litoral. Per aquest motiu són rius curts i de poc cabal. Desemboquen directament al mar i el seu règim és torrencial, és a dir depenen dels aiguats. Es localitzen a les zones més poblades, originen inundacions que afecten a les poblacions del litoral.
Les xarxes hidrogràfiques
Tenim l’Ebre que, el seu origen se situa a la serralada Cantàbrica i desemboca a la Mediterrània, amb el pas del temps ha anat formant un gran delta on hi conviuen moltes espècies vegetals i animals propis. *El regim hidrogràfic és l’evolució del cabal d’un riu o d’una conca hidrogràfica durant un cicle anual.
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
El clima i els dominis climàtics
* El domini climàtic és un territori caracteritzat per unes condicions climàtiques comunes. La varietat geogràfica de Catalunya es reflecteix en una gran complexitat meteorològica que fa que hi hagi dominis climàtics diversos. Per la seva situació latitudinal i a l’occident del continent eurasiàtic, Catalunya és un àrea de contacte de masses d’aire: fredes o polars i càlides de l’Àfrica. És per aquest motiu que Catalunya pot experimentar onades sobtades de fred o de calor.
El clima i els dominis climàtics
La influència del clima Mediterrani es manifesta en gran part del territori català, aquesta influencia fa que es localitzi sobretot en les zones costaneres, mentre que a les planes de l’interior el clima és de tendència continental. D’altra banda, a l’extrem nord-oest del país a l’Aran, el clima és d’influència atlàntica (temperatures + fredes i pluges + abundants i regulars).
El clima i els dominis climàtics
Tenint en compte els diversos factors climàtics (temperatures, precipitacions, altitud, etc.) i encara que tot el territori de Catalunya està dins el domini climàtic mediterrani, podem distingir els subdominis següents:
El clima i els dominis climàtics
CLIMOGRAMA
Climograma: Gràfic en què es representa, en dos eixos i mitjançant dues corbes, l’evolució mensual de les temperatures i les precipitacions. També s’anomena diagrama climàtic o ombrotèrmic. (p. 80)
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
la vegetació (p.81)
Escorrentia: Lloc per on s’escorre o llisca l’aigua. Associació vegetal: Comunitat d’espècies vegetals que es troben juntes de forma espontània. Domini vegetal: Territori caracteritzat per la presència d’uns paisatges vegetals similars. Regió biogeogràfica: Territori que comparteix uns trets geomorfològics, climàtics, de vegetació i paisatgístics comuns. Estatge vegetal: Disposició de la vegetació segons les diferents zones altitudinals i les condicions específiques de cada una: pluviositat, temperatura, insolació,etc.
la vegetació
Com que al territori català els tipus de sòls i de climes presenten una gran varietat, els tipus d’associacions vegetals i de dominis de vegetació són diversos. A Catalunya hi ha representats els dominis de vegetació propis de les TRES grans regions biogràfiques europees: - Borealpí (statge subalpí, estatge alpí) - L’eurosiberià - Mediterrani.
la vegetació
2.1 El relleu, el clima i la vegetació de Catalunya.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
Regió fisiogràfica: Àrea territorial amb un aspecte homogeni que li proporcionen les característiques del relleu, la vegetació i la climatologia. La combinació de les formes de relleu amb les condicions climàtiques i la vegetació dóna lloc a les DUES grans regions fisiogràfiques de Catalunya, separades per la línia que assenyala 700 mm de precipitació anual: la Catalunya seca i la Catalunya humida. Dins de cadascuna d'aquestes regions es poden identificar diverses subregions fisiogràfiques.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
La Catalunya seca Poques pluges (estius secs i calorosos), hiverns (suaus i secs). L’aridesa del territori augmenta de nord a sud i de la costa a l’interior. En aquest domini hi trobem cinc regions que comparteixen el fet d’abastar territoris d’altitud mitjana o baixa i totes tenen un clima sec i un aspecte molt mediterrani, però alhora presenta contrastos importants: - La regió de la tramuntana. - La regió litoral. - L'altiplà central. - El Prepirineu. - La regió continental.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
La Catalunya humida La Catalunya humida, situada per sobre dels 700 mm de precipitació, es caracteritza per una freqüència de pluges molt alta. A causa del seu règim climàtic pluvial i nival, el territori de la Catalunya humida concentra les principals reserves d'aigua del país. La vegetació mediterrània dóna pas a la vegetació caducifòlia ( com a rouredes i fagedes) i als boscos coníferes de muntanya ( com ara les avetoses o els boscos del pi negre. Dins de la Catalunya humida es poden trobar dues regions: - La regió oriental. - L'Alt Pirineu.
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
LES REGIONS FISIOGRÀFIQUES
2.2 El relleu, el clima i la vegetació d'espanya
2.2 El relleu, el clima i la vegetació d'espanya
LES GRANS UNITATS DE RELLEU
LES GRANS UNITATS DE RELLEU
LES XARXES HIDROGRÀFIQUES
L’aigua és un recurs natural escàs, especialment a Espanya on la seva aridesa (precipitacions per sota dels 1000 mm anuals, excepte a les zones de clima oceànic i als indrets d’alta muntanya) condiciona de forma molt notable els seus recursos hídrics, que a més a més estan molt mal repartits per tot el territori. La xarxa hidrogràfica peninsular és formada per tres grans xarxes: atlàntica, mediterrània i cantàbrica.
LES XARXES HIDROGRÀFIQUES
*Les conques hidrogràfiques les podem ordenar pels vessants per on desguassen les aigües: fàcilment observem el fort desequilibri entre el vessant atlàntic i mediterràni.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
La península Ibèrica es troba, sota els efectes dels anticiclons subtropicals de les depressions atlàntiques i de les depressions mediterrànies, ja que està situada entre dues masses d'aigua (Atlàntic i Mediterrània) i la frontera de les masses d'aire d'origen polar i continental a més de les d'origen tropical.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Aquesta situació estratègica determina la divisió de la Península en dos grans dominis climàtics:- El clima mediterrani - El clima atlàntic. - * Clima subtropical. El 80% del territori d'Espanya prtany al domini del clima mediterrani: El litoral de llevant i del sud i l'arxipèlag balear gaudeixen d'aquest clima, però també l'interior peninsular, encara que amb alguns matisos derivats d'un aïllament més gran respecte al mar. D'altra banda, el litoral cantàbric i la major part del territori pirinenc tenen un clima atlàntic a causa de la influència oceànica.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Clima Mediterrani Clima Atlàntic
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Clima Mediterrani Es caracteritza pel contrast anual de les temperatures, tot i que la mitjana és moderada, pel caràcter acusat de les estacions i per l'aridesa. Els estius són força calorosos i secs i els hiverns s´on suaus i amb poques pluges. Les estacions intermèdies tenen unes temperatures moderades i un règim de pluges, que sovint són torrencials. L'aridesa, la podem trobar més cap al sud amb estius força calorosos i una insolació intensa. Tot i les característiques generals del clima mediterrani, el clima manifesta una gran diversitat de subdominis climàtics: - Mediterrani Litoral - Mediterrani Continental - Mediterrani àrids i subàrids
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
Clima Atlàntic També el podem anomenar oceànic (Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, part septentrional de Navarra, i Vall d’Aran). Les depressions atlàntiques provoquen precipitacions abundants. Els estius son frescos i els hiverns suaus. La pluja està ben distribuïda al llard de tot l'any, amb un màxim a l'hivern. Com passa amb el clima mediterrani, a la península Ibèrica també trobem subdominis del clima atlàntic, segons si el relleu afavoreix o dificulta la influpencia oceànica: - Costaner. - Transició. - De Muntanya.
EL CLIMA I ELS DOMINIS CLIMÀTICS
El clima i les activitats econòmiques El clima juga un paper crucial en les activitats econòmiques d'una regió. Afecta a diversos sectors, des de l'agricultura fins al turisme i la indústria: Agricultura: El tipus de clima té un impacte directe en la producció agrícola. Les plantes tenen requisits específics de temperatura i humitat per a créixer adequadament. En llocs amb climes càlids i humits, poden conrear-se productes tropicals, mentre que en climes més freds, l'agricultura se centra en cultius que s'adapten a aquestes condicions. Canvis en els patrons climàtics poden afectar la disponibilitat d'aigua, la durada de les estacions de creixement i la propagació de malalties, la qual cosa al seu torn afecta la producció d'aliments
Energia: En regions amb climes extrems, la demanda d'energia pot variar significativament. Per exemple, en llocs molt freds, es requereix més energia per a calefacció, mentre que en regions molt càlides, es necessita més energia per a la refrigeració. Les condicions climàtiques també afecten la generació d'energia renovable, com la solar i l'eòlica. Turisme: Les condicions climàtiques són un factor clau en l'elecció de destinacions turístiques. Les platges són més atractives en climes càlids, mentre que les estacions d'esquí depenen de condicions fredes i nevades. El turisme és una font important d'ingressos en moltes regions i pot variar segons l'estacionalitat i les condicions climàtiques
Indústria: En uns certs sectors industrials, com la construcció, les condicions climàtiques poden tenir un impacte significatiu en la programació i el cost dels projectes. A més, esdeveniments climàtics extrems, com a huracans o inundacions, poden interrompre la producció i afectar la cadena de subministrament. Transport: Les condicions climàtiques, com a fortes pluges, neu o tempestes, poden afectar l'eficiència i la seguretat del transport. Les empreses de transport i logística han d'adaptar-se a les condicions climàtiques per a garantir el lliurament oportú de béns.
LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES
A Espanya es diferencien tres grans regions biogeogràfiques: - L'eurosiberiana - Mediterrània - Macaronèsica* Cada regió es caracteritza per uns tipus de sòl especifics, que depenen de subtrat rocós i del clima, per unes formacions vegetals dominants i per determinats tipus d'assentaments i d'activitats humanes. L'impacte d'aquestes activitats humanes ha alterat amb més o menys intensitat el medi natural, ha modificat les formacions vegetals i ha canviat la fesomia dels paisatges de cada regió.
LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES
LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES
2.3 La gestió del patrimoni natural
Parlem de fesomia del paisatge com el resultat de dos components, els naturals (aigua, relleu, vegetació) i els humans (conreus, construccions …). Les interaccions entre ambdós components en determinen l’aspecte, per exemple el sòl, la vegetació i el clima condicionen la vegetació, mentre que l’agricultura n’altera els components naturals. La totalitat del procés és dinàmic i per tant sotmès a variacions periòdiques (pas de les estacions, hores del dia) o evolutives (modificacions al llarg del temps)
A Catalunya i Espanya hi ha un nombre important de paisatges que requereixen una protecció especial, sigui per la seva riquesa natural o cultural. El paisatge és un producte social, inclou sentiments i emocions, i és la projecció de la cultura d’una societat sobre un espai determinat. De la seva conservació en depèn la qualitat de vida de les persones i és un bon indicador de la mala o bona salut de les relacions entre societat i territori alhora que ens permet avaluar la qualitat del medi.
El Conveni Europeu del Paisatge , insta a les diferents societats europees a definir objectius de qualitat paisatgística que serveixin per definir les polítiques d’ordenació i planificació territorials. Vinculat al concepte de paisatge i a la idea d’aquest com un valor natural i cultural tenim el de patrimoni natural. Per tant parlem d’un concepte que té valor econòmic (producció agropecuària, activitat turística …), permet el desenvolupament humà (ciència, cultura …) i cobreix les necessitats de supervivència física. Al mateix temps nocions com espais protegits, monuments naturals, espècies en perill d’extinció, paisatges de gran bellesa hi són presents en la seva definició.
Ja hem parlat d’establir un equilibri ecològic que permeti un ús racional dels recursos naturals i n’eviti la degradació. Veiem alguns dels impactes ambientals més importants com a conseqüència de l’activitat humana:- Urbanització descontrolada - Creixement urbà dispers. - Generació de residus urbans Afegits a l’anterior, dos elements de les nostres societats modernes compliquen encara més la gestió del patrimoni natural: - els hàbits consumistes de béns i serveis de les nostres poblacions, amb els consegüents augments del consum energètic i la sobreexplotació de recursos naturals. - l’augment de la mobilitat en l’accés al lleure (turisme rural o natural) que provoca un alt impacte sobre el medi (erosió, degradació, contaminació, incendis forestals …).
Per totes aquestes raons cal gestionar els espais i el patrimoni natural, per tal de reduir l’impacte sobre els mateixos i afavorir-ne la conservació. Mesures de gestió: - Sobre l’expansió urbana: la UE va promoure al 2006 l’anomenada Estratègia temàtica per al medi ambient urbà. - La gestió de l’aigua dolça: ja vam veure com l’aigua és un recurs indispensable i escàs. La seva gestió implica afavorir la qualitat de l’aigua dolça i garantir-ne la disponibilitat. - La gestió dels residus: tenim dos tipus de residus: els de vida curta (reciclables per la mateixa natura) i els de vida llarga, on és necessària una gestió integral.
Els espais naturals protegits
Espanya és un dels països amb més diversitat (ecosistemes, hàbitats, espècies naturals) de tota Europa. Es tenen registrades el 54% de les espècies animals i vegetals d’Europa, existeixen 38 reserves de la biosfera*, 150 parcs naturals i 50 espais protegits. Al 2007 es van registrar 1.430 llocs d’importància comunitària (LIC), representant el 13% de tot el territori. Tots ells integrats a la Xarxa Natura 2000, creada per la UE al 1992 i que preveu l’existència de dos categories d’espais protegits: les ZEPA (zones d’especial protecció per les aus) i els ZEC (zones d’especial conservació).
Els espais naturals protegits
A Espanya hi han tres tipus d’espais protegits: 1) Parcs nacionals o regionals 2) Parcs naturals 3) Reserves naturals
2.4 el paisatge i la seva diversitat
2.4 el paisatge i la seva diversitat
Catalunya té un pes específic molt important en aquest mosaic de biodiversitat, malgrat que la seva transformació del paisatge natural hagi estat molt intensa com a resultat de la combinació de diferents factors (agents de canvi): - L’aparició d’un paisatge agroforestal com a conseqüència de l’activitat agrícola i ramadera. - L’abancalament del territori fruit de la modificació del perfil de les muntanyes amb la construcció de bancals, feixes per permetre el conreu, el drenatge de les terres i les obres hidràuliques per estendre el regadiu. - L’aparició de paisatges industrials, a partir de la industrialització del s. XIX (mines, pedreres, canals, línies elèctriques, ferrocarrils, fàbriques, polígons …). - La urbanització, especialment a les darreries del s. XX que ha provocat: el despoblament de zones de muntanya i d’interior, la urbanització del litoral i prelitoral i l’aparició d’àrees de segona residència a les zones forestals.
2.4 el paisatge i la seva diversitat
Fruit d’aquest procés, avui en dia ens trobem amb un mosaic paisatgístic caracteritzat per: - Manteniment de la matriu agroforestal. - Domini dels components urbans. - Presència d’una forta activitat econòmica. - Existència de grans infraestructures. A Catalunya hi ha 134 unitats de paisatge, cadascun de les quals mostra una fesomia diversa, uns components específics, unes característiques particulars i uns valors propis. (p. 113)
2.4 el paisatge i la seva diversitat
A Catalunya, malgrat que aquesta forta transformació trobem una molt significativa quantitat de zones naturals protegides. Cal destacar el Parc Natural d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici (amb gestió conjunta entre el Ministeri i la Generalitat), a més a més la Generalitat gestiona 11 parcs naturals i 3 paratges naturals d’interès nacional, una Reserva Natural (el Delta de l’Ebre) i una Reserva Marina (les Illes Medes). A més a més la Diputació de Barcelona gestiona 12 parcs més.
la gestió dels paisatges a catalunya
El 1985 es va establir el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), amb l’objectiu de gestionar i protegir els paisatges naturals. El 2007 el PEIN gestionava 165 espais de més de 10.402 km², la meitat marítims (tots ells inclosos en el ZEPA i el ZEC. El 2005 es va desenvolupar una Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge dins del marc europeu (Conveni Europeu del Paisatge). Tanmateix es crea l’Observatori del Paisatge, que elabora un catàleg de paisatges per a una millor gestió d’aquests. L’Observatori del Paisatge ha elaborat set catàlegs en funció de l’àmbit territorial: Alt Pirineu-Aran, Camp de Tarragona, Catalunya Central, Comarques de Girona, Àrea Metropolitana de Barcelona, Terres de l’Ebre i Terres de Lleida.
la gestió dels paisatges a catalunya
Els perills més immediats d’aquestes unitats paisatgístiques és la seva degradació, fruit d’una transformació sense equilibri. Els canvis que provoquen aquesta situació són l’abandonament de les activitats agropecuàries, la dispersió constructiva i la uniformització dels estils de vida i els nuclis poblacionals. Tot plegat implica empobriment de la diversitat, és a dir banalització del paisatge.
Ecosistemes amb una comunitat o element biològic rar, fràgil i/o singular. Es consideren reserva natural integral, estan totalment protegits amb intervenció restringida al personal científic. Parque Nacional de los Picos de Europa. Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó
Eix de coordenades: a l’eix vertical esquerre (ordenades) se situen els valors de les temperatures en graus centígrads (el seu dibuix al gràfic correspon a un gràfic lineal). A l’eix vertical dret (ordenades) apareixen les precipitacions en mil·límetres (es dibuixa a partir d’un gràfic de barres). A l’eix horitzontal (abscisses) apareixen els dotze mesos de l’any. A cada mes li correspon una temperatura mitjana i una precipitació mitjana. Mitjanes anuals: en alguns climogrames, no tots, apareixen les mitjanes de temperatura i de pluviositat anuals. A partir d’aquestes dades es pot inferir la zona climàtica (equatorial, tropical, temperada o freda) i el tipus de clima (oceànic, continental, mediterrani, desèrtic, polar o d’alta muntanya)
el seu objectiu és el de frenar l’expansió urbana, minimitzar-ne l’impacte i unificar les legislacions dels diferents països per facilitar una planificació urbana sostenible i afavorir la participació ciutadana en el seu disseny. Trobem l’antecedent d’aquesta política a l’anomenada Carta d’Aalborg (1994), que havia estat desenvolupada i concretada a la Agenda 21 de la Cimera de Rio (1992).
Conjunt de béns naturals que una societat ha rebut com a herència comuna, resultat de l’evolució dels components biofísics de la Terra, la qual ha generat una gran diversitat geològica i biològica i ha permès la vida de moltes espècies i fa possible l’existència de la humanitat.
L’Agència de Residus de Catalunya (ARC), és l’encarregada de gestionar la recollida selectiva dels residus, la seva valorització i la recuperació d’espais i sòls degradats. El seu principal objectiu és minimitzar-ne el seu volum i perillositat .
Figura de conservació definida per la UNESCO que pretén harmonitzar la preservació d’entorns naturals únics amb la presència humana i l’obtenció de rendiments econòmics. Solen protegir-se ecosistemes terrestres, costaner, marítims, o una combinació d’aquests. Menorca és una Reserva de la biosfera.
Zones amb un valor natural compatible amb l’activitat humana (agricultura, ramaderia, habitatge, turisme). Exigeixen una regulació que permeti la seva sostenibilitat. Òbviament els espais naturals protegits poden respondre a situacions molt diverses: propietat privada, pública-privada o totalment pública. Independentment del tipus de propietat, el que fan les figures de protecció és regular els tipus d’activitats i d’aprofitaments que es poden desenvolupar dins l’àmbit de l’espai protegit.
En general parlem d’ecosistemes poc alterats, tant a escala geològica, com de flora i fauna. Tenen un alt valor ecològic. Presenten un inconvenient, solen estar massa freqüentats, per exemple el 2006 els parcs nacionals van rebre 11.300.000 visitants i els naturals 10.400.000.
Per aconseguir-ho cal solucionar el problema de la contaminació de les aigües superficials (abocaments agrícoles, industrials i urbans) i regular el règim hidrogràfic natural (embasaments, sobreexplotació i contaminació d’aqüífers). Donat que al nostre territori el cabal hídric ve condicionat pel clima mediterrani (aridesa estival i rius poc cabalosos), es dissenyen dues estratègies per fer-ne un ús més sostenible dins d’un circuit tancat de gestió: els tractament a les potabilitzadores i la regeneració de les depuradores. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és la responsable de gestionar el procés, especialment el de sanejament de les aigües residuals.