CONJUGACIONS

Hugo Alcaide

Tema 4

Les conjugacions verbals

Empezar

La conjugació

El verb expressa l’acció que realitza o que rep el nucli del subjecte. És l’element central de l’oració, de tal manera que un verb pot constituir tota una oració. Sense verb no pot haver-hi oració. El conjunt de les formes d’un verb rep el nom de . Conjugar és flexionar un verb de totes les formes possibles d’acord amb la persona gramatical, el nombre, el temps i el mode. En català, tenim tres conjugacions segons la terminació de l’infinitiu.

Tornar

Següent

2ª conjugació acabat en -er o -re

1ª conjugació acabat en -ar

3ª conjugació acabat en -ir

Següent

Tornar

+ info

Les formes verbals

L’estructura del verb està formada pel lexema i els morfemes. El lexema o arrel conté el significat del verb. S’identifica suprimint la terminació de l’infinitiu: cant-ar, córr-er, dorm-ir. Els morfemes (o desinències) s’afegeixen a l’arrel del verb i donen informació diversa.

Següent

Tornar

Les formes verbals

• La persona gramatical (1a, 2a o 3a) es correspon amb els pronoms personals forts: jo escric, tu planxes, ell/ella canta, nosaltres vivim, vosaltres dormiu, ells/elles corren.
• El nombre indica si el subjecte és singular (tornarà) o plural (cantam).
• El temps marca el moment en què té lloc l’acció en relació al moment de la comunicació; s’hi distingeix el present (coincideix amb el moment de la comunicació: ara parlam), el passat (hi és anterior: ahir anàrem) i el futur (hi és posterior: demà vendrà).
• El mode indica l’actitud del parlant davant l’acció; pot ser indicatiu (presenta un fet real: jo vaig), subjuntiu (expressa accions possibles: vols que calli?) i imperatiu (expressa ordres i instruccions: callau!).

Següent

Tornar

Tipus de verbs

• Copulatius o atributius: són ser, estar, semblar i parèixer. Són buits de contingut, per això funcionen com a enllaç entre el subjecte i el que se’n diu (El cotxe és verd). Formen l’anomenat predicat nominal.
• Predicatius: són la resta de verbs, els que no són copulatius. El verb aporta el significat del predicat i formen el predicat verbal. Determinen els complements que hi poden aparèixer i, fins i tot, el subjecte. Així es poden identificar:

+ info

Següent

Tornar

Verbs regulars i irregulars

• Els verbs regulars presenten el mateix lexema en tota la conjugació i les desinències són iguals que les dels models que trobaràs en l’apèndix final del llibre. Així, per exemple, si els morfemes del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació són ø, -es, -a, -am, -au, -en, tots els verbs regulars d’aquesta conjugació formaran el present afegint al lexema els morfemes esmentats.
• Els verbs irregulars, que pertanyen quasi tots a la 2a conjugació, s’aparten de la conjugació del verb model. Els canvis es produeixen per alternances gràfiques quan s’afegeixen les desinències (jugam / jugueu, aparcau / aparquen, llenç / llences, desaigües / desaiguam, menjam / mengen, etc.).

+ info

Següent

Tornar

moltes gràcies per atendre

Per HUgo alcaide

Tornar a veure

– Verbs impersonals: no tenen subjecte. Es corresponen als verbs que fan referència als fenòmens meteorològics (ploure, nevar).– Verbs personals: es pot identificar quin n’és el subjecte (ells estudien, jo estudii). – Verbs transitius: necessiten un complement directe perquè l’oració tengui sentit (He menjat el flaó). – Verbs intransitius: no necessiten complement directe (He entrat). – Verbs reflexius: expressen una acció que recau en el mateix subjecte (El nin es pentina). – Verbs pronominals: necessiten un pronom feble de la mateixa persona que el subjecte perquè l’oració tengui sentit (enrabiar-se: jo m’enrabiava, nosaltres ens enrabiàrem). – Verbs auxiliars: s’uneixen a una forma no personal d’un verb qualsevol per formar els temps compostos (verb haver), el perifràstic (verb anar) o la veu passiva (verb ser).

També hi ha canvis diversos:Alternança en la vocal del lexema: podia / puc; treia / trauré. Transformació del diftong final del lexema: beure / bevem / begué; viure / visc. Ús de lexemes diferents: anam / vas; seré/ era. Molts de participis són irregulars: córrer / corregut; moldre / mòlt; aprendre / après; obrir / obert; veure / vist, etc. Hi ha un grup de verbs, tots d’ús freqüent, que presenten irregularitats pròpies tant en el lexema com en els morfemes, és a dir, tenen un model de conjugació propi. Els que veurem són anar, caure, dur, fer, poder, saber, ser, tenir, veure, venir i voler.