Poemes

Poemes

Francesc Vicent Garcia

+ TIRANT LO BLANC

Adrià Rubio

Guillem de Berguedà

Bonaventura Carles Aribau

Jordi de Sant Jordi

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Ramon Llull

Just lo front port vostra bella semblança

Cant de Ramon

Cançoneta leu e plana

La pàtria

Joan Roís de Corella

Ausiàs March

Cerverí de Girona

Milà i Fontanals

Balada de la garsa i l'esmerla

A la vora de la mar

Poema XIII

Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros

Cançoneta leu e plana

L'autor d'aquest poema és Guillem de Berguedà. Aquest utilitza el poema per fer burla (sirventès) sobre Ponç Mataplana criticant diferents defectes físics com: les dentasses, el seu braç encarcarat, la seva homosexualitat i els seus vicis morals. El vers inicial "Cançoneta leu e plana" fa referència el trobar leu, la manera de compondre poesies d'expressió senzilla, amb un lèxic fàcil i una sintaxi planera, i amb recursos retòrics i estilístics poc recargolats, que afavoreixin la comprensió per part d'un públic ampli, no especialista, sense entrebancs i amb immediatesa."Mon Marquès" és el senyal on l'autor amaga el nom de Ponç Mataplana. El poema té cinc cobles singulars amb refrany als dos darrers versos de cada cobla ( 7a 7a 7b 7a7b 7b7b). Les cobles singulars conserven l'estructura mètrica en totes les cobles, però canviant les rimes. La rima és consonant i fa a més a més fa ús de figures retòriques com la ironia, la hipèrbole i la lítote. Guillem de Berguedà critica a Ponç ja que és un dels seus principals enemics i perquè la seva família (els Berguedà) tenien terres en el feu dels Mataplana i havien de jurar fidelitat per l'homenatge de vassallatge.

Si nuyll temps fui pessius e cossiros

El poema és una canço que pertany a Cerverí de Girona i parla sobre una dualitat sentimental entre un passat trist marcat pels lausengiers i un present de joi centrat en l'amor cortès. En aquest poema es destaquen temas com la vida cortesana, les interrupcions pel rei i la consciència. El joc es basa en aconseguir l’amor de la midons, que és inaccessible, però també es busca un propòsit social. La primera estrofa evoca un temps passat de preocupació i tristesa , que causa el servei de l’amor. Explica que els gelosos li volien fer mal, juntament amb els lausengiers, una figura habitual que encarna tot aquell que vol sabotejar el flirteig de l’amor cortès. A la segona estrofa descobrim que està ple de joi, un èxtasi amorós que no li pot prendre ningú perquè li proporciona una dama. La quarta cobla ens ofereix una estampa típica de la vida a la cort. Finalment a les dues tornades, apareix la dama amagada sota el senyal de "Sobrepretz" i els protectors polítics de Cerverí de Girona, que són: Sibil·la (comtessa de Cardona) i l'Enfan (Pere el Gran). La cançó té cinc cobles unisonants i reprèn el mateix patró mètric (versos decasíl·labs masculins), amb les mateixes seqüències fòniques en totes les estrofes. La rima segueix el patró A10 B10 B10 A10 C10 C10 C10. Per finalitzar, Cerverí de Girona fa ús dels següents recursos literaris: l'antítesi (en l’oposició entre el passat trist i dolorós, i el seu joi actual), una apóstrofe, un símbol, hipèrboles (basades en la idea d’eixamplar l’amor del poeta) i una paradoxa.

Cant de Ramon

Es un poema amb temàtica autobiogràfica perquè el poema ressegueix moments de la vida de Ramon Llull. També és un projecte centrat en el coneixement i la glorificació de Déu i, per tant ,una estratègia més d’evangelització. Les tres primeres estrofes resumeixen la joventut fins a la construcció del monestir de Miramar: naixement, matrimoni i primera revelació a la primera estrofa; devoció quotidiana a la segona i la creació de Miramar a la tercera. Després, dues estrofes parlen de la seva dedicació a la causa de Crist, portant-lo, a la sisena estrofa, a un altre punt culminant de la seva vida: la segona revelació a Randa, que permet desenvolupar l'Art. A partir d'aquí, combina el relat de les seves peripècies missioneres, passa per una breu etapa en què parla del seu final, el seu compromís amb Déu i la Verge, alhora que el seu disgust pel poc reconeixement que rep la seva acusació i obra . Les dues darreres estrofes configuren un tancament amb un to d'anhel cert: els últims precs que el subjecte poètic fa a Déu. El poema consta de catorze estrofes de sis versos de vuit síl·labes cadascuna. La rima que presenten els versos és consonant i masculina. Apareixen les següents figures retòriques: enumeració, hipèrbaton, antítesi, hipèrbole, metàfora, paradoxa, polisíndeton, asíndeton i personificació. Ramon Llull és el primer autor a utilitzar el català per escriure gairebé sobre tots els temes: ciència, filosofia, pedagogia teologia, literatura... Per a Ramon Llull, la literatura no és cap fi en ella mateixa, sinó un instrument al servei del missatge cristià que vol transmetre, un mitjà al servei de l’amor a Déu.

Poema XIII

El poema XIII d'Ausiàs March gaudeix d'un esquema mètric usat molt sovint en la poesia marquiana, cinc octaves de decasíl·labs amb rima consonant de creu creuada. A més a més compta amb una tornada regular. Es poden trobar figures retòriques com la hipèrbole. La primera estrofa és narrada i protagonitzada pel jo líric del poeta, així, a part de donar-li més realisme, com que l'estrofa posseeix un to tràgic aquest és augmentat amb molt més dramatisme. En l'inici de la segona estrofa March pren com és costum la moralitat, el fet que estigui enamorat l'ofusca i cau en la malaltia d'amor, per això no li plau el tracte amb els vius, i l'únic semblant que pot tenir són les ànimes infernades pel seu dolor etern. La tornada és un diàleg directe entre el jo del poeta i l'amada, el poeta li demana pietat alhora que li reclama el seu amor, li diu que el seu dolor és tan fort que morirà per amor, com bé sap que pot passar. Ausiàs March n'utilitza dos exemples per indicar el sofriment de la passió amorosa. Un d'ells és el del gegant Tició, que s'enamorà i va voler violar Latona, mare d'Apol·lo i Diana. Per castigar-lo un voltor se li menjava les entranyes que li ressorgien cada dia perquè l'ocell les hi pogués tornar a menjar el dia següent. L'altre, que té gran valor en el conjunt de la poesia marquiana, permet datar amb precisió el poema, és el que versa sobre el rei de Xipre Janus de Lusignan, que va ser fet presoner en la batalla de Chierochitia.

Just lo front port vostra bella semblança

El poema parla del sentiment d’amor que sent cap a una midons, elaborat i expressat a través dels codis de l’amor trobadoresc. El poema encarna la perfecció de la dama que s’encobreix, òbviament, sota l’anonimat. En les tres primeres estrofes, així com en la cinquena, el jo poètic hi defensa la solidesa del seu amor: ho fa per mitjà de referents objectius i imatges estètiques molt potents. En la primera estrofa es juga amb la idea d’un amor més durador que no pas la vida mortal. En la segona estrofa, s’hi identifica una comparació que, tenint present el context històric, és força potent: s’iguala l’expressió absorta de la contemplació del poeta a la seva dama a la d’un infant innocent que mira els retaules daurats. En les altres estrofes, hi trobem una gran ambició literària: el jo poètic parla de personatges com Aristòtil o Pentesilea. A la tornada es destaca el personatge de la dama per sobre de la resta de dames existents en el “mundanal registre” , comparant-la amb Pentesilea, l’amazona de la mitologia grega a qui s’atribueixen nombroses gestes valeroses a la ciutat de Troia. Podem destacar que l’autor veu la mort com un càstig (no com March). Ho veiem a la sisena estrofa, en què l’enamorat demana a la dama que no li permeti morir amant-la. També hi ha un detall que ens permet identificar que la midons de la composició és una dama real: al·lusió a “le timbre” , o sigui, la corona que la dama porta. Es tracta d’una cançó d’amor escrita en estramps, o sigui, versos lliures de rima. La composició està formada per vuit estrofes. Si parlem de recursos literaris i retòrics, podríem dir que el poema tendeix cap a la hipèrbole generalitzada, sobretot en la primera, segona, tercera i cinquena estrofes. El recurs que més abunda es la comparació. A més a més també hi han metàfores, al·legories i una apòstrofe.

LA BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA

AUTOR: Joan Roís de Corella, nascut a València l'any 1435 i mort el 1497, va ser un dels màxims exponents de l'humanisme i l'últim clàssic de la literatura medieval catalana. Va destacar com a mestre en teologia, poeta i prosista. Tenia destresa en el gènere de l'oratòria. Una part molt important de la seva obra es centrava en l'anàlisi de la passió amorosa des d'una mirada humanística (patiment, desig, legitimar un amor humà i no exclou la carnalitat però hi ha un lligam espiritual). Emparentat amb Ausiàs March. ASPECTES ESTRUCTURALS: -Introducció = descriu els dos ocells en un context d'alegria. El primer quartet presenta a la garsa i el segona descriu l'esmerla. A l'apariat final s'anuncia la balada que cantaran els ocells (súplica amorosa). -Garsa = peus verds, ulls i cabells negres i plomatge blanc. -Esmerla = brillantor El nucli de la obra és la balada. FORMA: Introducció formada per deu versos decasíl·labs amb cesura 4+6, accent a la quarta síl·laba (versos decasíl·labs clàssics catalans). El diàleg entre la garsa i l'esmerla són dos quartets amb forma ABBA CDDC. L'apariat final amb forma E E. Té una rima consonant i femenina. Hi ha dos veus, l'introductòria, que descriu l'espai i els personatges, i la parella d'ocells. TEMÀTICA: El tòpic literari és mort per amor. Utilitza una perspectiva personal i innovadora. Ens descriu una estampa primaveral (primavera = època del aparellament) en que els sentits se'ns estimulen a partir del color de las aus, sorolls, estats emocionals, noms i adjectius... L'amant i l'estimada representen els dos ocells. El cant del ocells és la veu del poeta que fa referència a una ànima ferida per amor. Veu en les dues aus una estampa perfecte per parlar de la paradoxal bellesa de la solitud de l'amor no correspost.

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL

AUTOR: Francesc Vicent Garcia va veure la llum a Tortosa el 1582 i va tancar els seus ulls a Vallfogona de Riucorb el 1623. Es creu que va realitzar estudis eclesiàstics a Barcelona, posteriorment va ser ordenat com a sacerdot a Vic, i finalment va exercir com a sacerdot a Vallfogona de Riucorb, guanyant-se el sobrenom pel qual és conegut: el Rector de Vallfogona. Toca tots els gèneres pero el predilecte és la poesia. En la seva producció poètica destaquen: -Una línia més seriosa i plena de recursos retòrics. -Una línia més satírica on abunden temes escatològics. CONTEXT (s.XVI): Es deixa de banda els cànons medievals, una imitació de la tradició castellana. L'inici del Barroc es va caracteritzar per el triomf de l'ornamentació , els jocs de paraules, la recerca de l'emoció i el plaer estètic, i la creativitat. A més a més, també es caracteritza per el desengany i el pessimisme. S'aborden temes com la lluita, el somni, la mentida, la fugacitat del temps... Té un estil suntuós i recarregat amb molt adjectius, metàfores, el·lipsis... ASPECTES ESTRUCTURALS: Es tracta d'un sonet que es divideix en: -Dos quartets on apareix la descripció de la dama metre es pentina. -Dos tercets on pren la veu el jo poètic i aporta una conclusió. En aquestes estrofes hi ha canvis de perspectiva mitjançant figures retòriques que denoten elegància i sensualitat. El títol de la obra és molt descriptiu ja que avança futurs versos. Presenta un nou cànon de bellesa on la dona es purament blanca de pell i de cabells negres. Al primer quartet, el poeta expressa el seu plaer observant la dama inaccessible i al segon descriu la dama amb traces de sensualitat comparant el cabells negres amb el coll blanc. En el primer tercet explica com gaudia observant la dona i el en segon explica les sensacions d'angoixa per amor que sent. TEMÀTICA: És un cant d'amor (el que sent el poeta cap a la dona). El tòpic literari és descriptio puellae. Presenta una superioritat de la dona. El senyal es Bella Flora. L'acció amorosa gira al voltant del contrast i els oposats. FORMA: Sonet de versos decasíl·labs d'art major amb rima consonant (ABBA ABBA CDE CDE). Figures retòriques: metàfora, epítet, personificació, hipèrbole i hipèrbaton.

CANÇÓ POPULAR: A LA VORA DE LA MAR

CONTEXT: Es tracta d'una cançó popular també coneguda com "El Mariner". L'autor és desconegut però no significa que hagi estat creat pel poble. La poesia popular no fa referència a la creació, sinó al procés d'apropiació del col·lectiu i al mode de transmissió. Els territoris adaptaven les seves peces populars a la seva manera de fer. Per això les cançons parlen de feina, celebracions, pas de les estacions... Aquestes oferien coneixements i lliçons de vida pel poble. ASPECTES ESTRUCTURALS: És una cançó senzilla de narració lineal (fàcil d'entendre pel públic). El poema es divideix en 3 parts/estrofes : Introducció: La donzella que està brodant un mocador, i a mig brodar se li acaba la seda i un mariner li diu que pugi a la nau perquè té seda per fer un mocador a la reina. (elements principals: mar, donzella i mocador) Nus:És un diàleg entre el mariner i la donzella. Ella puja al vaixell. Parlen del color del mocador (això era atribuït a la reialesa i el vermell simbolitzava l'amor). Desenllaç: el mariner revela ser príncep d'Anglaterra i ella en serà l'esposa. TEMÀTICA: Rapte per a fi matrimonial. Rapte d'una dona per un mariner. Això fa referència a que històricament, els mariners raptaven dones per tal de vendre-les com a esclaves al mercat d’esclaus. A través del poema podem veure la dependència de la dona. El color del mocador i el propi mocador revelan informació del que passarà al futur. -Mocador: peça associada a la reialesa. -Color del mocador = vermell: passió, vida i fertilitat. FORMA: Formada per disset estrofes d’art menor i de rima assonant. Les estrofes estan formades per versos de set i quatre síl·labes que es van intercalant. Figures retòriques: anàfora, hipèrbaton, paral·lelisme, diàleg, apòstrofes.

LA PÀTRIA

AUTOR I CONTEXT: Bonaventura Carles Aribau, reconegut per la seva obra diversa que abasta àmbits com la crítica literària, economia i política, va deixar un llegat escrit ric i variat. Escriu com a poeta el llibre "Ensayos poéticos" al 1817, i una de les seves obres més notables és "La pàtria" (1833), considerada símbol fundacional de la Renaixença. Va ser membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i va fundar el diari "El Europeo". A més, compaginava el ser periodista i escriptor literari amb altres treballs. També contribueix a la introducció dels grans autors romàntics. Aribau escriu "La pàtria" com a regal per Gaspar Remisa, el seu cap. Va ser una de les veus del primer Romanticisme a Catalunya. ASPECTES ESTRUCTURALS: Hi ha dos temes principals; l'evocació de la pàtria, que es troba a les cinc primeres estrofes, i l'elogi del senyor Gaspar Remisa, a l'última estrofa. Les dues primeres estrofes són l'adéu-siau explícit, l'enumeració de tot allò que forma la pàtria i el record per allò que ja no tindrà. La tercera estrofa és una transició amb referències geogràfiques del nostre país i del territori de l'exili. La quarta i cinquena estrofa parla d'un elogi de la llengua general o íntim. Finalment, la sisena estrofa és l'elogi a Gaspar Remisa. TEMÀTICA: Té una doble temàtica. Primer, l'evocació del paradís perdut, i segon l'ampliació de l'espai temporal. El català és el nucli temàtic del poema i estableix una connexió llengua-pàtria-identitat. A l'última estrofa, a l'elogi al senyor, on esperàvem trobar la paraula pàtria, hi trobem el mot patró. FORMA: Està compost per sis estrofes d'octaves alexandrines (4+6), amb un esquema de rima ABBA ACCA DEED DFFD. Hi ha alternança masculí-femení. Figures retòriques: apòstrofe, hipèrbaton i hipèrboles.

JOANOT MARTORELL

Joanot Martorell va néixer a València entre el 1405 i el 1410 i va ser un cavaller de la mitjana noblesa amb una destacada reputació. Tenia habilitats bel·licoses, destresa en les armes i capacitat per moure’s en els ambients cortesans, característiques que van marcar la seva vida i la seva obra. Pertanyent a la família Martorell, que reflecteix els canvis socials del segle XV (apareix la burgesia, nous ideals...), va veure com la noblesa es desvinculava de la seva antiga influència. Després de la mort del seu pare (Francesc Martorell) el 1435, la família va experimentar una deterioració econòmica (i de prestigi), i Joanot, com a segon fill, es va veure obligat a prendre el comandament de la família. Va realitzar viatges a Anglaterra,Nàpols i Portugal i va participar en diversos fets d’armes, tot i que aquests no van aconseguir restaurar les finances familiars. Martorell es va resistir a acceptar aquest declivi econòmic, mitjançant duels d'honor, una pràctica comuna al final de l'edat mitjana. L’any 1437 va involucrar-se en dos conflictes: un amb Ausiàs March (desacord va sorgir pel retard del casament amb Isabel Martorell i les preocupacions pel dot) i l'altre amb el seu cosí Joan de Montpalau (centrat en el matrimoni secret (relacions carnals abans del matrimoni) amb la germana de l'escriptor, Damiata, que va acabar en una situació desfavorable per a la donzella). Martorell, a la cort anglesa (per a combatre contra Joan de Montpalau) va tenir accés al poema anglonormand del segle XIII, "Guy de Warsick". Aquest poema i el llibre “L’orde de cavalleria”de Ramon Llull van constituir la base dels primers 39 capítols. A més, va conèixer l'orde de Garter (orde de cavalleria vigent + antic) i va recrear literàriament la seva fundació a la novel·la. Un altre conflicte que va influir en la seva obra va ser amb Gonçalbo d’Híjar, comanador de Muntalbà, relacionat amb la possessió de terres venudes pels Martorell i que (segons Joanot) el comanador no havia acabat de pagar. Aquest enfrontament no va arribar a un duel d'honor, ja que va ser resolt als tribunals. Cap al 1449, Martorell, ja en una situació econòmica crítica, va ser empresonat a Xiva per participar en un saqueig. El 1464, va vendre el manuscrit de "Tirant lo Blanc" al seu veí Martí Joan de Galba. El 1465, Joanot Martorell va morir sense descendència, probablement a València. La novel·la no es va publicar fins el 1490. Joanot Martorell va viure durant els regnats de tres reis: Martí l’Humà, Ferran d’Antequera i Alfons el Magnànim. Aquests anys van estar marcats per epidèmies com la pesta negra, guerres i conflictes. Malgrat això, València va mantenir la seva prosperitat, esdevenint el centre de la literatura catalana al segle XV, amb autors com Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Roig de Corella i Joanot Martorell.

NOVEL·LA CAVALLERESCA

La novel·la cavalleresca té els seus orígens en els poemes èpics medievals que narraven les gestes dels herois. A partir del segle XI, escriptors anònims comencen a escriure aquestes històries en francès, occità, castellà, italià i, possiblement, en català. Les cançons de gesta, epopeies medievals, destaquen les gestes dels cavallers com Carlemany i els seus successors contra els sarraïns. Algunes de les cançons de gesta més famoses són la Chanson de Roldan o el Cantar de Mio Cid. Chrétien de Troyes, poeta francès, és considerat un creador de la novel·la medieval amb obres centrades en la matèria de Bretanya. Pren com a base els manuscrits de les cançons de gesta. Parla de les gestes llegendàries del rei Artús, Lancelot, Perceval, Ivain, de la recerca del Sant Graal, de la Taula Rodona..., allò que es coneix com la matèria de Bretanya. També, trobem els Lais de Maria de França, poetessa del segle XII, que narren històries d'amor cortesà i temes artúrics en poemes narratius breus. Tots aquests autors tenen una gran influència i molta difusió. Comparteixen una ideologia cavalleresca amb herois que lluiten en batalles, viuen en castells i defensen l'ideal cavalleresc. La vida cavalleresca requereix sacrificis, com un bon físic i entrenament per manejar l'arnès pesat. El prestigi de la cavalleria prové del seu paper en les batalles i el seu impacte psicològic. La cavalleria també es manifesta en justes, taules rodones, tornejos i passos d'armes, que eren espectacles festius i entrenament. La juta era un combat individual entre dos cavallers en el qual s’usava principalment la llança. Sovint se celebraven en ple centre de la ciutat, en llices o camps closos. La taula rodona era una variant de la justa. Es diferenciaven per la intervenció femenina, ja que les dones atorgaven el premi als vencedors, i per la forta influència de la literatura temàtica artúrica en la seva posada en escena. En el torneig, els cavallers lluitaven per equips i el terreny on es combatia era més extens. Els passos d'armes proliferen al segle XV amb influències artúriques. Aquests espectacles militar-deportius implicaven desafiaments entre cavallers per obtenir reconeixement i honor. Les competicions contribuïen a l'augment de la glòria dels vencedors i oferien oportunitats socials i econòmiques (servien d’entrenament, però també constituïen un espectable festiu que congregava molt de públic; un mitjà per augmentar la glòria dels vencedors i aconseguir, així, l’amor d’una dama distingida; i també una manera de guanyar-se la vida en temps de pau, ja que el cavaller vencedor es quedava amb les armes, l’arnès i el cavall del cavaller vençut). Ser cavaller també comportava córrer grans perills, però molts cavallers consideraven que la recompensa s’ho valia.

ELS COMPONENTS DE TIRANT LO BLANC

"Tirant lo Blanc" de Joanot Martorell és una novel·la que abraça diverses dimensions narratives. És difícil de classificar, ja que combina elements cavallerescos, històrics, eròtics, militars, psicològics i humorístics. 1. Novel·la Cavalleresca: - La trama es centra en Tirant, un cavaller que reflexiona sobre la funció de la cavalleria en una societat en canvi. - Joanot Martorell idealitza els cavallers heroics, presentant-los com a models ètics. - La novel·la destaca els ideals cavallerescos com el coratge, l'honor, la solidaritat i altres aspectes de la vida dels cavallers. 2. Novel·la Militar i Històrica: - Detallada descripció de tècniques i tàctiques bèl·liques, des de l'ús del foc grec fins a les "batalles navales". - La història critica la passivitat dels monarques davant de fets com el setge de Rodes i la caiguda de Constantinoble. - Tirant encarna el somni de l'alliberament de Constantinoble de mans dels turcs. 3. Novel·la de Costums: - Descripció minuciosa de la vida a la cort, amb personatges cortesans, vestits rics i festes freqüents. - Mostra la dualitat de la vida a la cort, amb aparença externa pomposa i la revelació de la falsa moral i baixes passions. 4. Novel·la Amorosa i Eròtica: - L'amor és un element central, vinculat estretament a la cavalleria. - Escenes amoroses inclouen diverses pràctiques eròtiques, utilitzant eufemismes i un to humorístic. - Martorell reflexiona sobre diferents maneres d'estimar, amb un focus particular en la relació entre Tirant i Carmesina. 5. Novel·la Psicològica: - La presentació dels personatges evoluciona al llarg de la novel·la, amb desenvolupament psicològic. - Caracterització complexa de personatges com Tirant, Carmesina, Plaerdemavida, Hipòlit, i altres, mostrant dualitats i canvis psicològics.

LLENGUA I ESTIL

En la novel·la conviuen dos models lingüístics ben diferenciats i que es poden apreciar fàcilment: - “Valenciana prosa”: estil medieval de redacció que estava molt de moda al segle XV i que es caracteritza per l’ús d’estructures sintàctiques complexes, abundor de perífrasis verbals, anteposició de l’adjectiu al verb i, en general, un discurs molt barroc i ornamentat. Martorell l’utilitza en alguns dels parlaments dels personatges nobles de la novel·la, en lletres de batalla, en converses cortesanes, etc. - Estil planer i directe, amb frases fetes i paraules amb doble sentit, que sovint caracteritza els personatges més plebeus. Ara bé, també podem trobar en un mateix capítol dos personatges que conversen en registres diferents i, encara, personatges que parlen en un registre lingüístic que no s’adiu gens amb el seu estat o amb la situació en què es troba (l’autor busca aquest contrast per donar un toc humorístic a la situació o, per exemple, per crear un efecte de distanciament). També són característics els canvis de tractament en un mateix paràgraf, amb alternança de “vós” i de “tu”: ho fa Plaerdemavida (capítol CLXII), però també carmesina: “-Qui us ha donat el dret d’entrar aquí? No és convenient ni t’és permès d’entrar a la meva cambra sense el meu permís “ (capítol CLXXIX). Elegància de l’autor: és capaç de parlar de tot sense utilitzar ni un mot ofensiu; també és capaç de trencar una escena que té una càrrega de dramatisme gran. Ho aconsegueix a través de diversos recursos: l’humor, la ironia, l’adjectivació, els eufemismes i les frases fetes (combinats entre si). Pel que fa a les frases fetes, els eufemismes i les expressions amb doble sentit, es concentren majoritàriament en els episodis de caràcter eròtic. L’autor en fa ús per no caure en la vulgaritat i aquests capítols estan farcits de lèxic i expressions procedents del vocabulari militar. Així doncs, expressions com “retre armes” o “entrar al castell” adquireixen una altra dimensió significativa nova.

ESTRUCTURA DE LA NOVELA

487 capítols encapçalats amb epígrafs que en resumeixen el contingut. La novel·la es divideix en quatre parts: -Tirant lo Blanc a Anglaterra. Fins al capítol 97. Els primers 39 capítols narren la història de Guillem de Varoic. A partir del capítol 40, ens explica la formació de Tirant com a cavaller. El protagonista surt de Nantes i es dirigeix a Londres per participar en els fets d’armes que ha convocat el rei d’Anglaterra amb motiu del seu casament. Pel camí, s’adorm i va a parar a Varoic, on coincideix amb Guillem, el qual li fa de mestre i li llegeix uns quants capítols del “Llibre de l’orde de cavalleria” de Ramon Llull. A Londres, Tirant participa en molts fets d’armes. Acabades les festes, Tirant és proclamat el millor cavaller i se’n torna a Nantes. -Tirant lo Blanc a Sicília i Rodes. Del capítol 98 al 114. Altra vegada a Nantes, el protagonista és rebut amb grans honors pel duc de Bretanya. Arriben dos cavallers que els expliquen el setge que pateix l’illa de Rodes. Tirant decideix socórrer Rodes i salpa amb una nau acompanyat per Felip, el cinquè fill del rei de França. Fan escala a Lisboa i, quan passen per l’estret de Gibraltar, són atacats pels moros. Es dirigeixen a Palerm. A la cort siciliana es narren els amors entre Felip i la infanta Ricomana, filla del rei de Sicília. Tirant, per la seva banda, aconsegueix alliberar l’illa de Rodes. Posteriorment visita Jafa, Beirut, Jerusalem i Alexandria. Durant aquest viatge rescata molts cristians que s’incorporen al seu exèrcit. Tornem a Palerm. Felip i Ricomana es casen. Organitza una expedició contra els moros i pren Tunis. Finalment, decideix tornar: emprèn rumb a les costes de Berberia, arriba fins a Gibraltar, costeja Espanya fins a Marsella i desembarca a Nantes. -Tirant a l’imperi grec. Del capítol 115 al 296. Tirant ha tornat a Sicília i rep una lletra de l’emperador de Constantinoble en la qual sol·licita els seus serveis com a capità general per lluitar contra l’amenaça turca. En arribar a Constantinoble es troba amb la infanta Carmesina i se n’enamora: comença una llarga història d’amor. La Viuda Reposada, que s’ha enamorat de Tirant, ordeix una intriga per tal d’impedir l’amor entre l’heroi i Carmesina. Tirant, profundament desenganyat, s’embarca en una galera. Plaerdemavida va a veure Tirant per demostrar-li que tot ha estat un engany de la Viuda Reposada. En aquell moment, es desferma una tempesta: Tirant i Plaerdemavida acabaran naufragant. -Tirant al nord d’Àfrica. Plaerdemavida va a parar a Rafal, mentre que Tirant es troba a Tremicèn, i acabarà participant en diverses batalles i afavorint la conversió al cristianisme de més de 44.000 moros. En una d’aquestes expedicions es retroba amb Plaerdemavida, la casa amb el senyor d’Agramunt i els fa reis de Fes i de Bugia. Rep una carta de l’emperador de Constantinoble en la qual explica la situació crítica en què es troba la ciutat: Tirant decideix tornar. -Tirant torna a l’Imperi grec. Es dirigeix a Palerm i després cap a Troia. Constantinoble està del tot assetjada, però l’arribada de Tirant canvia la situació. La Viuda Reposada, en assabentar-se del retorn de Tirant, se suïcida. El Soldà i el Gran Turc proposen a Tirant una treva de tres mesos o una pau de cent anys. Tirant decideix consultar-ho amb l’emperador i es dirigeix a Constantinoble. Un cop al palau, Plaerdemavida facilita la trobada entre Tirant i Carmesina. Finalment, se signa la pau i l’emperador concedeix a Tirant el títol de Cèsar de l’Imperi. Tirant reconquereix la resta de l’Imperi, però a prop d’Adrianòpolis es posa malalt sobtadament: fa testament en favor d’Hipòlit i mor camí de Constantinoble. El cos de Tirant és exposat a la basílica de Santa Sofia. Carmesina i l’emperador moriran de dolor. Els cossos de Tirant i Carmesina són enterrats a Bretanya. Finalment, Hipòlit i l’emperadriu, que fa temps que mantenen una relació adúltera, acaben regnant a Constatinoble.

VOCABULARI TIRANT LO BLANC

Arnès blanc: expressió que designa l’armadura completa del cavaller (conjunt de peces de ferro rígid o d’acer polit. El cavaller quedava cobert i protegit davant dels cops de l’enemic). Arnès de cames: peces de l’arnès del cavaller per a defensa de la cuixa, el genoll i la cama. Avantbraç: peça de l’arnès d’un cavaller que defensa l’avantbraç. Batalla a ultrança: a mort. El cavaller que es creia ofès per un altre el requeria a lluitar davant d’un jutge competent fins que l’un dels dos fos mort, es confessés vençut o atorgués que no tenia raó. Batalla clandestina: combat que havia de realitzar-se en un lloc apartat, amb un nombre de testimonis reduïts. Eren desaprovades pel rei i les autoritats. Batalla perillosa: combat amb la mínima protecció de cos i amb armes ofensives molt contundents. Brocat: teixit fet amb fils d’or i argent, generalment sobre una roba de base de seda. Camí ral: camí públic de més trànsit. Camp clos: espai delimitat on tenen lloc els combats entre dos adversaris o entre dos grups de cavallers rivals. Carmesina: el seu nom és probable que derivi de carmesí. El color evoca les flames de foc (de la passió amorosa). Coltellina: ganivet; de mida relativament grossa. Divisar: divisar (“triar”) les armes i el tipus de combat consistia a fixar si s’havia de lluitar a peu o a cavall, quin armament ofensiu i defensiu concret es faria servir, així com les condicions del combat. Condicions havien de ser idèntiques per a ambdós combatents. Elm: casc fusat al segle XV únicament per a les competicions deportives cavalleresques o per lluir en els cerimonials. Escut: moneda d’or creada a França al segle XIII.Fos el que fos, sempre figurava al final del text el segell de les armes del cavaller que trametia l’escrit, així com també la seva signatura autògrafa, encara que sovint el cavaller s’hagués fet redactar la correspondència per un amanuense. Gentilhome: home de naixença noble, al servei particular d’un rei; membres de l’estament militar i d’aquells qui es distingeixen per la pràctica de determinades virtuts o etiqueta com la generositat, el coratge o la cortesia. Guardabraç: peça de l’armadura del cavaller per a la defensa del braç, des de l’espatlla al colze.

VOCABULARI TIRANT LO BLANC

Jàson i Medea: mite de Jàson i els argonautes (teogonía d’Hesíode). Medea havia fet molt perajudar a Jàson i els argonautes, per exemple, els va ajudar a aconseguir el velló d’or. A canvi, Medea havia fet prometre a Jàson que s’hi casaria. Però Jàson no va cumplir. Quan, desterrats es refugiaren a Corint, Creüsa s’enamorà de Jàson, que consentí a casar-s’hi. Medea, irada, va matar a la núvia i, després, assassinà els seus fills, que havia tingut amb Jàson, i fugí cap a Atenes amb el caro del sol. Joc de la Taula Rodona: les dames donen l’elm, l’escut i la llança al mantenidor reptat i després atorgen el premi al victoriós. En aquest joc, el món de les armes (el masculí) i el de l’amor (el femení) s’interrelacionen intensament. El centre de l’episodi és la mirada femenina: els cavallers busquen de suscitar l’admiració de les dames. La dona és, doncs, l’estímul de l’activitat cavalleresca. Justa: combat d’home a home, a cavall i amb llança, en competicions deportives cavalleresques. Jutge: el jutge d’un combat cavalleresc havia de ser imparcial i no sospitós per la qual cosa havia de ser aprovat sempre per les dues parts. Els jutges fixaven el lloc i la data en què havien de lliurar-se els combats. Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem: es fundà l’any 1048 amb la finalitat de protegir els pelegrins que visitaven els Llocs Sants. Format per frares cavallers (havien fet vots religiosos a la vegada que servien amb les armes); però amb el temps, la milícia predominà sobre el component religiós. Lletra de batalla: carta que un cavaller ofès o agreujat trametia, per mitjà d’un oficial d’armes, a un altre cavaller que considerava el seu ofensor, mitjançant la qual el reptava a combatre. Llinatge de la Roca Salada: s’originà arran d’una conquesta que van fer els avantpassats del personatge: un castell de la petita Bretanya que es trobava en una roca de sal. Això s’esdevenia en temps d’Uterpandragó, pare del rei Artús. Manyopa: peça de l’armadura del cavaller que defensa la mà (també s’anomenava guantellet) Orde militar de la Garrotera: instituïda el 1348 pel rei Eduard III d’Anglaterra. En fou membre el rei Alfons el Magnànim. Pas d’armes: combat entre uns cavallers que defensen el camp i d’altres que hi van a competir. Rei d’armes: eren oficials d’armes, funcionaris vinculats a la cort d’un sobirà o d’un gran senyor, experts en qüestions en qüestions de cavalleria i en heràldica. Tapí: calçat femení; sandàlia de sola gruixuda, generalment de suro folrat de cuir i una coberta de roba. Podia ser luxós, brodat i amb orfebreria.