BLUES a Fons, núm. 33

black snake blues

blues a fons

tardor 2023

33

dues cares del mateix blues?

black snake moan

Butlletí informatiu del "Fons de blues i música negra" · biblioteca tecla sala · L'hospitalet

Presentació

El poder de la serp

L'altra cara de la moneda

Llarga vida al Blues!

Espiritualitat, màgia, religió

Black Snake Moan, la pel·lícula

Una estranya associació

Blues a fons anteriors

Contingut

*Jordi Prat ha col·laborat amb dos "Blues a fons" més: El Blues d'Elvis , en què deixa constància del vincle d'Elvis Presley amb la música afroamericana, i 40 anys sense Muddy Waters , en què analitza dos blues clàssics: Hoochie Coochie Man i Mannish Boy.

Cartell de la pel·lícula (2006) i carta de Victoria Spivey (1976) a un fan, signada i escrita en paper de la seva discogràfica 'Spivey Records'

Victoria Spivey enregistra Black Snake Blues amb la discogràfica Okeh el maig de 1926. A finals d'any, el mes de novembre, Blind Lemmon Jefferson treu That Black Snake Moan amb el segell Paramount, cançó que al cap d'uns mesos publicarà Okeh amb el títol Black Snake Moan, març de 1927. Black Snake Moan també serà, l'any 2006, el títol de la pel·lícula de Craig Brewer produïda, precisament, per Paramount. Una pel·lícula que, entre altres coses, és tot un homenatge al blues del Mississipí.

Presentació

El "Blues a fons" número 33 neix d'una proposta de l'escriptor Jordi Prat*, viatger i addicte al blues i al cinema. Ell ens explica el vincle entre dos blues emblemàtics que comparteixen època i metàfora: la serp negra.

Idea i textos: Jordi Prat

Un dels símbols de Damballah

(continua)

Eva, la serp i Adam. Detall d'un retaule del segle XII Museu Diocesà de Solsona

Tota aquesta barreja de la tradició cristiana amb les creences ancestrals de l'Àfrica negra, afegides a d’altres provinents del Carib antillà, de col·lectius que vivien una mateixa situació d’espoli i opressió, derivà en un gumbo espiritual, ric en ingredients i elements susceptibles de diversa interpretació.

Espiritualitat, màgia, religió

Al llibre del Gènesi, la serp és la representació terrenal del diable. És la temptació de la carn i l’evidència testimonial del pecat, de la pèrdua del paradís per la debilitat inherent a la raça humana. És una figura suggerent, inquietant, hipnòtica i carregada de simbolisme que, des de temps immemorials, ha captivat als homes i n’ha format part de diverses cultures arreu del planeta, no només la judeocristiana. En la mitologia haitiana del vudú, la serp pren la forma de la divinitat Damballah, concentrant poder, respecte, intel·ligència i força. A molts pobles i tribus de l’Àfrica Occidental, la serp és venerada i considerada missatgera d’avantpassats.

Damballah, la Torxa (1948)de l'artista haitià Hector Hyppolite

(continuació)

Sweet Honey in the Rock El nom d'aquest grup de blues i gospel ve d'una cançó, basada en el Salm 81:16 Parla d'una terra tan rica que quan s'obren les roques, en brollava mel

El tret però, sortí als terratinents i propietaris per la culata, vist que els seus negres trobaren en la Bíblia un consol reconfortant acompanyat per un munt d’herois en els que recolzar força i esperança, provocant una miscel·lània encara més intensa de les pròpies creences, calant fons en la seva espiritualitat, i de retruc, en l’expressió musical d’aquesta. El blues trobava així, una nova font d’inspiració temàtica on la foscor, el prohibit i l’ocult podia ara compartir escenari amb l’amor, el sexe, la nostàlgia, l’alcohol, la violència, la solitud i la desolació més absoluta. Noves llegendes servides en safata de plata com el cap del Baptista a la pèrfida Salomé.

Espiritualitat, màgia, religió

Immersos en aquest context de sincretisme religiós on totes les corrents comparteixen i harmonitzen en un conjunt global, el progressiu procés d’evangelització que patiren els afroamericans per tal de civilitzar-los, completaria l’elaboració de la poció.

(continua)

L'any 1926 un caça talents de la Paramount se l’endugué a Chicago per fer el debut discogràfic, enregistrant en vàries sessions tot un seguit de blues i un parell d’espirituals. A finals d'aquell any gravaria That Back Snake Moan .

El poder de la serp

Black Snake Moan (El gemec de la serp negra) ha estat considerat des de sempre com un dels blues més pertorbadors, malvats i carregats de perversitat que mai s’hagin escrit. Farcit de connotacions, dobles sentits i lectures de diversa índole, provoca en l’oient una sensació estranya propera a la hipnosi, camí de la fosca perdició. L'autor, Lemon Henry Jefferson, fill d'humils jornalers, vingué al món cap a 1894 a l'estat de Texas, en una granja del poblet de Couchman. Dades contradictòries dificulten la cronologia de la seva existència (on va viure, on va actuar...) i també és incert l’origen de la seva ceguesa. És probable que escoltés bluesmen propers, com Henry “Ragtime Texas” Thomas o el mateix Texas Alexander; d'ells n’incorporaria traces i estil, també de les work songs que tant l’haurien condicionat durant els anys d’infantesa. L’adolescència i les primeres passes com a músic ambulant de carrer les donà a la ciutat de Dallas, a la zona del centre i el districte històric. Les cròniques el situen tocant gairebé a diari en la confluència de Central Avenue amb Elm Street.

(continua)

"Black Snake Moan"

I, I ain't got no mama now She told me late last night, "You don't need no mama no how" Mmm, mmm, black snake crawlin' in my room Some pretty mama better come and get this black snake soon Ohh-oh, that must have been a bed bug, baby a chinch Can't bite that hard Ask my sugar for fifty cents, she said "Lemon, ain't a child in the yard" Mama, that's all right, mama that's all right for you Mama, that's all right, most seen all you do Mmm, mmm, what's the matter now? Mmm, mmm, honey what's the matter now? Sugar, what's the matter, don't like no black snake no how Mmm, mmm, wonder where my black snake gone? Black snake mama done run my darlin' home

(continuació)

Així, al març de 1927, enregistrà una segona versió a la seu que Okeh tenia a Atlanta: Black Snake Moan (sense 'that'). Era un calc de la primera, tot i que amb millor qualitat sonora. El poder de la serp mantingué el seu encís més enllà del temps i del blues. Anys després, Arthur ‘Big Boy’ Crudup adoptaria un parell de versos a That’s all right, cançó de gran transcendència en la versió posterior d’un jovenet blanc de Tupelo anomenat Elvis Presley.

Font: E

El poder de la serp (2)

L’inici de la cançó ja és desconcertant, plantejant una dicotomia entre el concepte de mare i el de parella, companya o amant circumstancial, tan adoptat per l’entorn del blues i el col·lectiu afroamericà. L'abandonament, la solitud donen pas a la irrupció del negre rèptil arrossegant-se amenaçador per l’habitació; personifica la temptació, el pecat i els desitjos més obscurs, combinats més endavant amb la discriminació i la reivindicació racial pertinent, tenyida de desafiament en favor sempre d’allò prohibit. La repercussió de la publicació del senzill, evidentment com a “race records”, marcà un punt d’inflexió en la manera de concebre temàtica i expressivitat. Paramount estava força contenta amb els resultats, vendes i l'artista, però discrepàncies sobre el repartiment de royalties el van fer canviar de segell i provar sort amb Okeh.

Robert Crumb homenatjà Jeffersonen una de les postals de "Herois del Blues, el Jazz i el Country "

Aquesta fotografia promocional és l'única imatge que es conserva de Lemon Henry Jefferson

(continuació)

Jefferson morí a Chicago el 22 de desembre de 1929. Per no desentonar amb la pròpia existència, les circumstàncies de la mort també estigueren envoltades de misteri i controvèrsia. Malgrat que el certificat de defunció assenyalés una miocarditis com la causa del decés, durant anys circulà la hipòtesi de l’enverinament del cafè per part d’un marit gelós i ofès, la congelació enmig d’una tempesta de neu o, fins i tot, una infecció per una mossegada de gos, com a causes de la mort. Al capdavall, el més significatiu fou que el blues perdia un dels seus joves valors, amb tan sols 36 anys. En un gest de generositat, Paramount costejà les despeses del trasllat de les despulles del músic fins la seva terra i finalment fou enterrat al cementiri de Wortham, Negro Cemetery sense làpida ni marca específica, enduent-se a la tomba el secret de la veritat vinculat a la inspiració i creació del seu senzill més emblemàtic. El 1967, sense saber-ne la ubicació exacte, l’estat de Texas li dedicà una placa commemorativa en una cerimònia a la que hi assistiren entre d’altres, l’etnomusicòleg Alan Lomax i el bluesman local, Mance Lipscomb.

Font: E

El poder de la serp (3)

(continua)

A mitjans dels anys 20 es traslladà a St.Louis (Missouri) on fitxà per la discogràfica Okeh, iniciant oficialment la seva carrera artística.

L'estil d'Spivey era diferent d'en Jefferson: solia recolzar veu i piano amb la presència d’un guitarrista o, fins i tot, amb la força d’una petita banda. Atrevida i espontània, no tenia pèls a la llengua, recorria a temàtiques clàssiques com les tempestuoses relacions amb els homes i altres menys convencionals com el lesbianisme, la sífilis o la injustícia social, sense por a l’ús de referències sexualment explícites.

Victoria Spivey - T. B. Blues (1976) BBC Tv Show " The Devil's Music ". Serie Blues

La cara B d'aquest història la protagonitzà Victoria Spivey, una de les grans dames del blues que, com tantes altres, no ha gaudit mai del reconeixement merescut. El seu paper és clau per encaixar totes les peces de la història d'aquest blues de la serp negra.

Victoria Regina Spivey va néixer el 15 d’octubre de 1906 a Houston, Texas. Neta d’esclaus, ben aviat demostrà un talent precoç per la música, aprenent a tocar el piano gairebé de forma autodidacta; habilitat que la seva mare explotà fent-la actuar en locals de moral un tant qüestionable. Com a adolescent, seguí compartint la seva música en clubs nocturns, prostíbuls, cases de joc i buffet-flats, espais dividits en diversos apartaments (buffets), tuguris on s’oferia licor, marihuana, sexe i tot tipus d’activitats, clandestinament, al marge de la llei. En aquesta època conegué i acompanyà diversos bluesmen, entre ells el primer protagonista de la nostra història de la serp.

L'altra cara de la mateixa moneda

(continua)

(continuació)

Els anys 40 els encarà amb una nova mudança, aquest cop a New York, on perllongà l’evolució de la seva música actuant en diversos espectacles adreçats als afroamericans i girant, fins i tot amb el mateix Louis Armstrong. L’any 1952 sentí la crida de la fe i decidí abandonar el show-business entrant com a organista i cantant en una parròquia de Brooklyn, tot i que, esporàdicament, es deixava temptar pels cants de sirena d’algun club nocturn.

Coincidint amb l’inici dels 30 s’establí a Chicago, on es relacionà amb grans com Tampa Red, Georgia Tom, Memphis Minnie, Sonny Boy Williamson o Big Bill Broonzy. Començà a fer gires pel país amb el seu propi combo, The Hunter Serenaders. La tenacitat, professionalitat i un ampli sentit comercial li van permetre sobreviure a la crisi que colpejà fort i condemnà a l’oblit a molts altres artistes.

Victoria Spivey amb Lonnie Johnson - "Black Snake Blues" - 1963

El primer senzill d'Spivey va ser Black Snake Blues, enregistrat l’11 de maig de 1926, uns mesos abans que el tema de Jefferson. Si bé la lletra és totalment diferent, la presència i significat del rèptil negre continua essent la protagonista, suggerint el mateix sentiment transgressor i prohibit, contextualitzat aquesta vegada en la terra que els veié néixer.

Don't it blow just like, ain't never blowed before Some Black snake done leadeth my rider, hear me crying, Lord I mean Some Black snake done leadeth my rider wrong Why you can tell by that, that I ain't gonna stay here long (...) What a mean black snake that's doing me this a-way If I ever go back south, well I'm going back there to stay

L'altra cara de la mateixa moneda 2

Logotip d'Spivey Records

(continuació)

Bob Dylan i Victoria Spivey. Newport Folk Festival 1963. Fotògraf: Rowland Scherman

Victoria Spivey sobrevisqué a modes i tendències, essent capaç d’adaptar-se a qualsevol contingència que el context reclamava.

Miss Spivey morí el 3 d’octubre de 1976 a la tan estimada per ella ciutat dels gratacels poc abans d’acomplir setanta anys d’edat.

El seu ampli registre estilístic li regalà l’opció de poder viatjar fins la vella Europa i participar en diversos festivals, on sempre era rebuda amb tots els honor i traces de gran dama del gènere, encara que mai perdé l’encant i desig d’actuar en els petits clubs del Village.

Bob Dylan, Victoria Spivey, també Big Joe Williams Estudi de gravació 'Spivey Records', Brooklyn 1962 Fotògraf: Len Siegler

El seu to de veu un tant nasal i un lament característic que ella mateixa anomenava “el gemec del tigre”, recordava els clàssics espirituals de caire religiós amb evidents traces dels vells cants de treball. Estructuralment, modificà també el disseny del blues convencional, afegint quatre compassos a la fórmula habitual que transformà de dotze a setze.

El revival del blues, als anys 60, en part fruit de l’escomesa popular del folk i la cançó protesta reivindicativa, li permet retornar als estudis de gravació i crear el seu propi segell, Spivey Records, amb el que promociona i aposta per nous valors, al temps que actualitzà el propi catàleg i publicà nous treballs.

L'altra cara de la mateixa moneda 3

Altres hipòtesis apunten que Blind Lemon Jefferson demanà permís a Spivey per poder fer ús de la idea original, obtenint de la cantant el seu vistiplau i col·laboració, tal com si d’un concepte inicial en sorgissin dues interpretacions. Fos quina fos la realitat, en aquell moment, fa gairebé 100 anys, no hi va haver pel mig drets d’autor, registres, acusacions legals de plagi, ni tampoc editorials propietàries dels textos. Es va tractar, aleshores i ara, d'una qüestió d’honestedat creativa, honradesa i reconeixement personal. Per nosaltres, explicar la convivència dels dos temes ens permet fer un repàs puntual a la història del blues en els seus inicis, quan un gènere nou, protagonitzat originalment per dones, anà derivant cap una progressiva masculinització no només pel que feia a intèrprets sinó també als continguts: un sexisme evident que encara assoliria quotes més elevades de permissivitat i normalització en dècades posteriors.

Què succeí entre Blind Lemon Jefferson i Victoria Spivey durant el breu període de temps en què col·laboraren plegats? Només ells dos ho sabrien explicar, ara bé, les llegendes circulen. Sembla ser que el primer contacte entre els dos músics es produí a la localitat texana de Galveston i la veritat és que d’aquell deambular conjunt entre clubs, bordells, acudint a home parties i tota mena de Juke Joints, sorgí el misteri d'aquestes dues composicions tan captivadores com obscures. Qui influencià a qui o de qui fou l’idea de la metàfora de la serp encarnant la temptació i el mal són preguntes que no tenen una resposta clara. Malgrat que la cantant enregistrà la seva composició uns mesos abans, la versió del guitarrista cec assolí índexs de popularitat més elevats. Algunes fonts apunten cap un cert ressentiment de Victoria Spivey que recriminà Jefferson de “robar-li” la cançó.

Una estranya associació

Composicions com la onírica Standing in my doorway crying de Jesse Mae Hemphill, el clàssic Ain’t but one kind of blues de Son House o l’incisiu Old Black Mattie de R.L. Burnside contextualitzen amb encert la història. Cal afegir quatre interpretacions a càrrec del propi Samuel L. Jackson, entre elles la mateixa Black Snake Moan, demostrant, un cop més, la versatilitat camaleònica de l’actor.

Blues monocorde de riffs reiteratius, tan representatiu dels pantans, la humitat tòrrida i enganxosa del sud, carregada de secrets i misteri, i sempre amb el mateix rerefons de la dualitat com a denominador comú, potser en un nou intent de reconciliació indirecta entre els nostres dos protagonistes musicals: Blind Lemon Jefferson i Victoria Spivey.

L’any 2006 s’estrenà Black Snake Moan, prenent el títol del blues de Jefferson. Escrita i dirigida per Craig Brewer i rodada prop de Stanton, Tennessee, la història es basava, en part en la novel·la Silas Marner, publicada el 1861, per George Eliot, pseudònim masculí de l’escriptora Mary Ann Evans. L’argument del llargmetratge es centra en dos personatges: Lazarus (Samuel L. Jackson), ex guitarrista de blues i granger de profundes conviccions religioses, i Rae (Cristina Ricci), una jove nimfòmana a la que s’hi afegeix el seu xicot Ronnie (Justin Timberlake). El guió transporta l’espectador a una història de culpabilitat, pecat, redempció i alt contingut sexual, tot adobat amb una més que excel·lent banda sonora, amb imatges explícites del que devia ser un Juke Joint en plena efervescència un dissabte al vespre en qualsevol racó perdut de Mississippi.

Black Snake Moan, la pel·lícula

Saxofonisme salvatge

Núm. 28

Núm. 30

Núm. 32

Núm. 31

Núm. 29

Núm. 25

Núm. 26

Especial n. 3

10 edicions Primavera in BlackFestival de música negra

40 anys sense Muddy Waters

El Blues d'Elvis

Lectures i música negra

Pianistes de Blues iBoogie Woogie

El Blues més jove.Born in the 80's

El Blues més jove.Born in the 90's

15 anys del Fons de Blues i música negra 2006-2021

Creat l'any 2015 per dinamitzar el 'Fons de Blues i música negra' de la Biblioteca Tecla Sala, el butlletí informatiu 'Blues a fons' es pot consultar en format digital a partir del núm. 25.

Núm. 27

Blues a fons

Llarga vida al blues!!!