Eix cronològic

eix cronològic

AUTORS I POEMES

Eix Cronològic

1397

1130

1259

Guillem de Berguedà

Cerverí de Girona

Ausiàs March

1232

1395

Ramon Llull

Jordi de Sant Jordi

1490

1435

1798

Bonaventura Carles Aribau

Tirant lo Blanc

Joan Roís de Corella

Bonaventura Carles ribau

1582

Autor desconegut ("A la vora del mar")

Francesc Vicent Garcia

1490

1435

1798

Bonaventura Carles Aribau

Tirant lo Blanc

Joan Roís de Corella

Bonaventura Carles ribau

1582

Autor desconegut ("A la vora del mar")

Francesc Vicent Garcia

1490

1860

1798

Bonaventura Carles Aribau

Tirant lo Blanc

Joan Maragall

Bonaventura Carles ribau

1894

Autor desconegut ("A la vora del mar")

Joan Salvat-Papasseit

Figures retòriques: Apòstrofe, hipèrbole, hipèrbaton, paranomàsia

Context: símbol fundacional de la Renaixença. Aribau treballa a Madrid com a director d'operacions mercantils en la casa de comerç Gaspar Remisa (banquer) Els empleats li regalen un recull de poemes escrits per ells mateixos. Ell escriu una oda: "La Pàtria" publicada més tard a " El Vapor". ------- 2 temes: 1. Evocació a la pàtria 2. Elogi al senyor Gaspar Remisa ( a l'última estrofa, la sisena) Primeres dos estrofes són l'adeu siau explícit, sobre la pàtria estimada del jo poètic i tot allò que no tornarà (enyorança). Tercera estrofa actua de transició, amb referències geogràfiques del nostre país i del territori de l'exili. Quarta i cinquena són un elogi a la llengua: quarta (impersonal) i cinquena (íntim). Darrera estrofa passa a glorificar al Gaspar ( canvi sobtat) = cloenda i raó de la composició. Doble temàtica: 1. evocació del paradís perdut ( subjecte líric s'acomidada natura i concreta paisatges catalans: (Montseny), a la segona estrofa amplia l'espai = passat (més íntim) . Es lamenta d'haver perdut la llengua llemosina/ català, tema passa a ser defensa i lloança del català = connexió llengua- pàtria- identitat. Tema última estrofa és l'elogi del senyor, situant-lo en un pedestal. ------- Forma: Sis estrofes de vuit versos alxenadrins ( 6+6) Gènere de la Oda, amb to greu i elevat. Rima consonant amb esquema ABBA ACCA Alternança de versos femenins i masculins no té cap patró.

La Pàtria

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis per estranya regió l’accent natiu, no plora que al pensar en sos llars no es consum ni s’enyora ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis. En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia; en llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit. Si, quan me trobe sol, parl’ amb mon esperit, en llemosí li parl’ que llengua altra no sent, e ma boca llavors, no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix doncs per expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la gròria; e pàssia per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, i a la posteritat.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, oh serres desiguals que allí en la pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repòs etern, per lo color més blau. Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau, com guarda vigilant, cobert de boira e neu, guaites per un forat la tomba del jueu e almig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors com conèixer pogués lo front de mos parents; coneixia també lo so de tos torrents, com la veu de ma mare e de mon fill los plors. Mes, arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant dels trobadors no sona en mon orella ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport, e veig del Llobregat la platja serpentina que fora de cantar en llengua llemosina, no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Guillem de Berguedà

Fill de vescomte, va crear-se una imatge de senyor de la guerra, facciós, violent.Fins i tot se li atribueix l'assassinat de Ramon Folc de Cardona. Guillem de Berguedà utlitza la poesia com a arma per atacar els seus enemics i denigrar-los públicament. Dedica exclusivament a Ponç de Mataplana 4 sirventesos i un darrer plany ( on desmenteix tot l' anteriorment dit).

Cansoneta leu e plana

Guillem de Berguedà utilitza el génere poètic sirventés. El sirventés és una composició satírica, amb l'objectiu d'atacar / fer burla dels teus enemics, en el cas de Berguedà és per a Ponç Mataplana amb el pseudònim Mon Marquès.Utilitza un llenguatge senzill i directe, (trobar leu) ja que l'objectiu és arribar a un públic el més ampli possible. Dedica a Ponç de Mataplana un conjunt de sireventesos i un plany desmentint tot l'anterior dit després de la seva mort.

Marques, qui en vos se fia ni a amor ni paria; gardar se deu totas ves qon qe.z an: an de clar dia, de nuoitz ab vos non an ges. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Marques, ben es fols qui.s vana c'ab vos tenga meliana meins de brajas de cortves; et anc fills de crestiana pejor costuma non mes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.

Cansoneta leu e plana, leugereta, ses ufana, farai, de mon Marques del traichor de Mataplana, q'es d'engan farsitz e ples. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Marques, ben aion les peiras a Melgur depres Someiras, on perdetz de las denz tres; no.i ten dan que las primeiras i son e non paron ges. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Del bratz no.us pretz una figa, que cabreilla par de biga e portatz lo mal estes; ops i auria ortiga qe.l nervi vos estendes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.

Context:Els Mataplana eren un important llinatge noble català i els Berguedà tenien terres en el seu feu, però tenien discòrdies,..

La ironia, la hipèrbole i la lítote ( afirmar un concepte negant el contrari) són figures retòriques usuals en la poesia satírica, i podem veure la seva presència a la segona cobla. Quan el trobador destaca que les pedres han quedat il·leses després de la caiguda del senyor Mataplana del seu caball a Melgur. Guillem de Berguedà posa accent sobre dos defectes físics del seu enemic: la gran mida de la seva dentadura (cobla II) i el braç entumit (cobla III) A més a més senyala la seva possible homosexualitat i que s'ha de tenir compte si ets a prop d'ell quan està ben entrada la nit. Per finalitzar, en aquest poema podem trobar el refrany, en els dos últims bordons de cada cobla.

Cinc cobles singulars heptasíl·labes amb refrany als dos darrers versos de cada cobla

Bonaventura Carles Aribau

Obra d'àmbits i registres diversos: crítica economia, literària,..Va publicar un únic llibre: "Ensayos poéticos" (1817). La resta es relaciona amb fets oncrets, allà trobem La Pàtria. Va ingressar a a la Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i funda el diari El Europeo. Va prendre part a la revolució política i durant la seva estància a Madrid (20 anys) va tenir càrrecs rellevants: en el món dels negocis privats i com en l'administració pública com director. A la vegada periodisme i estudis literaris. Va contribuir a la introducció de grans autors romàntic: Von Schiller,.. Va fundar i dirigir la Biblioteca de Autores Españoles ( novel·les Cervantes)

Joan Roís de Corella

És un dels un dels màxims exponents de l’humanisme i l’últim clàssic de la literatura medieval catalana. Nascut a Gàndia 1433 i mor a Velència 1497. Va ser mestre de teologia, poeta i prosista ( tema religiós i profà ). Obra de 19 composicions: 3 temàtica reiligiosa i 16 profana. Autor clau en el pas de la literatura medieval a la renaixentista. En la poesia profana es centra en la filosofia de l’amor.

Context: Decadència pels següents esdeveniments: crisi per la guerra de las Germànies, ràpida castellanització noblesa, la colonització d'Amèrca i Inquisició. Se centra en l'anàlisi de la passió amorosa que seguia l'estil de Bocaccio. Amor té mirada humanística, es centra en el desig, patiment, desengany (amor pot ser carnal si hi ha lligam espiritual). La primera estrofa és la introducció de la peça: primer quartet introdueix a l'esmerla i al segon quartet introdueix a la garsa. El nucli de l'obra és la balada => composició amorosa trobadoresca compost per al ball. La balada es presenta amb tres quintets que contenen el plany i la súplica amorosa. Tòpic: Mort per amor Amb una perspectiva innovadora i personal: estampa primaveral que estimula els sentits gràcies a: els colors dels aus, sorolls,... No està clar els tipus d'aus, que condiciona la interpretació. Generlament, la interpretació és els dos ocells com als amants, on ell li canta a ella el seu mal d'amor sperant que ella el salvi. El cant dels ocells = veu poeta, ànima ferida per amor no correspost. Destí assegurat = mort per amor

La balada de la garsa i l'esmerla

Si muir per vós, llavors creureu l'amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir, si no girauLos vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que io per vós haja a morir"

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que del mirar mos ulls resten alegres; i, al seu costat, estava una esmerla, ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il•lustre, que pogués dir les llaors de tal perla; i, ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada: "Del mal que pas no puc guarir Si no em mirau Ab los ulls tals, que puga dir Que ja no us plau Que io per vós haja a morir

Forma: Deu versos decasíl·labs (4+6) Els 8 primers versos = dos quartets amb rima creuada ABBA CDDC. En el final un apariat. Rima consonant i femenina Veu introductòria, que ens descriu l’espai i els personatges, i la veu de la parella d’ocells ( ens presenta la balada).

Figures retòriques: Apòstrofe, hipèrbole, hipèrbaton, paranomàsia

Context: símbol fundacional de la Renaixença. Aribau treballa a Madrid com a director d'operacions mercantils en la casa de comerç Gaspar Remisa (banquer) Els empleats li regalen un recull de poemes escrits per ells mateixos. Ell escriu una oda: "La Pàtria" publicada més tard a " El Vapor". ------- 2 temes: 1. Evocació a la pàtria 2. Elogi al senyor Gaspar Remisa ( a l'última estrofa, la sisena) Primeres dos estrofes són l'adeu siau explícit, sobre la pàtria estimada del jo poètic i tot allò que no tornarà (enyorança). Tercera estrofa actua de transició, amb referències geogràfiques del nostre país i del territori de l'exili. Quarta i cinquena són un elogi a la llengua: quarta (impersonal) i cinquena (íntim). Darrera estrofa passa a glorificar al Gaspar ( canvi sobtat) = cloenda i raó de la composició. Doble temàtica: 1. evocació del paradís perdut ( subjecte líric s'acomidada natura i concreta paisatges catalans: (Montseny), a la segona estrofa amplia l'espai = passat (més íntim) . Es lamenta d'haver perdut la llengua llemosina/ català, tema passa a ser defensa i lloança del català = connexió llengua- pàtria- identitat. Tema última estrofa és l'elogi del senyor, situant-lo en un pedestal. ------- Forma: Sis estrofes de vuit versos alxenadrins ( 6+6) Gènere de la Oda, amb to greu i elevat. Rima consonant amb esquema ABBA ACCA Alternança de versos femenins i masculins no té cap patró.

La Pàtria

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis per estranya regió l’accent natiu, no plora que al pensar en sos llars no es consum ni s’enyora ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis. En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia; en llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit. Si, quan me trobe sol, parl’ amb mon esperit, en llemosí li parl’ que llengua altra no sent, e ma boca llavors, no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix doncs per expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la gròria; e pàssia per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, i a la posteritat.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, oh serres desiguals que allí en la pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repòs etern, per lo color més blau. Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau, com guarda vigilant, cobert de boira e neu, guaites per un forat la tomba del jueu e almig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors com conèixer pogués lo front de mos parents; coneixia també lo so de tos torrents, com la veu de ma mare e de mon fill los plors. Mes, arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant dels trobadors no sona en mon orella ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport, e veig del Llobregat la platja serpentina que fora de cantar en llengua llemosina, no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Joan Roís de Corella

És un dels un dels màxims exponents de l’humanisme i l’últim clàssic de la literatura medieval catalana. Nascut a Gàndia 1433 i mor a Velència 1497. Va ser mestre de teologia, poeta i prosista ( tema religiós i profà ). Obra de 19 composicions: 3 temàtica reiligiosa i 16 profana. Autor clau en el pas de la literatura medieval a la renaixentista. En la poesia profana es centra en la filosofia de l’amor.

Context: Crisi 1898 : Pèrdua colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines . Mentres que els imperis europeus tornaven a ressorgir, Espanya vivia en un sistema conservador centralista com el de la restauració. L'autor és Maragall que es mou entre dos segles i abraça un ventall ampli d’estils , malgrat que se centrarà en el vitalisme nietezschià. Aquesta actitut i visió vitalista la vida i la necessitat regeneradora que porta a la modernitat, Maragall perfila un text directe en un to imperatiu i vocatiu com és aquest poema. El poeta fa un crit d’alerta a la mare pàtria que està enterrant en vida el futur de tot un país, incloent-hi les futures generacions. Estructura: El poema apareix per primera vegada l’any 1898 a la revista Catalònia, revista amb voluntat de recollir totes les expressions modernistes. Però no serà fins el 1900 que el veurem formant part del poemari Visions i Cants. El poeta ha configurat la peça a partir de tres elements principals: 1. La veu poètica (repersneta classe obrera escanyada econòmicament) 2. La personificació d’Espanya (mare alienada , cega pel poder, quedesatén els seus fills i a qui no li tremola el pols per conduir-los a una mortsegura en una gesta èpica pròpia de temps gloriosos ja passats) 3. La natura (element purificador i redemptor) Temàtica: A partir del tema més delicat de l’estat Espanyol: la diferència de llengües i cultures dins del territori. Inicia amb un retret pel menyspreu a la llengua catalana, fent una crítica clara al colonialisme i a l’imperialisme espanyol. Senyala “el imperio donde nunca se pone el sol” per fer evident veure que Espanya viu atrapada en un passat imperial falsament gloriós, sobre jaciments de mort i destrucció. 4 estrofa → El poeta acusa l’estat per condemnar i sacrificar la vida dels mateixos ciutadans i d’obligar-los a lluitar per un element tan eteri i superflu com és l’honor 7 estrofa → veiem el vitalisme maragallià, en aquesta idea de redempció a través de la natura, idea de base romàntica de la pau de l’home en harmonia amb una natura superior. Gir dramàtic a l’última estrofa → si durant tot el poema ens presentava Espanya com una interlocutora possible, de cop i volta aquesta opció ha desaparegut : Adéu Espanya!

Oda a Espanya

On són els barcos.- On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: tot ho perderes, -no tens ningú. Espanya, Espanya, -retorna en tu, arrenca el plor de mare! Salva't, oh!, salva't- de tant de mal; que el plor et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? -no et veig enlloc, No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!

Escolta, Espanya, -la veu d'un fill que et parla en llengua -no castellana; parlo en la llengua -que m'ha donat la terra aspra: en'questa llengua -pocs t'han parlat; en l'altra, massa. T'han parlat massa -dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries -i els teus records, records i glòries- només de morts: has viscut trista. Jo vui parlar-te -molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes -vida és la sang, vida pels d'ara -i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves- en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies -a morts els fills, te satisfeies -d'honres mortals, i eren tes festes -els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos -marxar replens dels fills que duies -a que morissin: somrients marxaven -cap a l'atzar; i tu cantaves -vora del marcom una folla.

Forma: Versos octosíl·labs i tertasíl·labs, a mesura que avança, trobem més decasíl·labs, atorga dinamisme. Majoria versos --> cesura sovint en hemistiquis de 4 versos. El poema en forma de diàleg, convertint el “tu poètic” a qui s’adreça, Espanya. Rima - -AA-, amb irregularitats a les sextetes. La majoria són versos blancs. Rima assonant.

Jordi de Sant Jordi

Jordi de Sant Jordi va ser un poeta cortesà i millitar.Va néixer a València i va tenir un origen humil, va tenir relació amb Ausiàs March i va participar amb ell en expedicions navals. Es conserven 18 poemes amb influència trobadoresca i de Petrarca ( expressions i recursos teòrics). Hereda de la poesia trobadoresca el marc ideològic de l'amor cortesà. Va acabar morint al 1424.

Joan Maragall

És un dels últims poetes romàntics catalans i un dels impulsors del Modernisme.Així mateix va recollir la tradició d'escrpitors europeus del s.XIX en la idea d'apostar pel vitalisme optimista en el qual la poesia s'entén com una font de salut i energia. En l'àmbit del Modernisme, les seves obres s'inclinaven cap a una poesia de caràcter regeneracionista. En 1909 publica l'assaig "Elogi de la paraula", que amb l'opuscle "Elogi de la poesia" exposa la seva teoria: "Paraula viva", de base romàntica que es caracteritza per l'emoció pura, espontaneïtat i sinceritat (elements indispensables).

Estructura de la novel·la

Està composta per 487 capítols encapçalats amb epígrafs que resumeixen el contingut. La novel·la està dividida en 5 parts: 1. Tirant lo Blanc a Anglaterra ( fins capítol 97): Els primers capítols narren la història de Guillem de Varoic. A partir d'aquíl, comença a explicar la formació de Tirant. El protagonista surt de Nantes i s'adorm sobre el cavall, arriba a Varoic, on Guillem serà el seu mestre. Tirant continua el camí fins arribar a Londres, pels fets d'armes com a motiu del casamnt del rei d'Anglaterra. Acabades les festes Tirant es considerat el millor cavaller i torna a Nantes. 2. Tirant lo Blanc a Sicília i Rodes ( fins capítol 114) Tirant surt de Nantes amb Felip per socórrer a l'illa de Rodes que estava sent assetjada pels moros. Paren a Sicília, on el rei i la infanta Ricomana els reben de la millor manera. Tirant aconsegueix lliberar l'illa de Rodes i posteriorment viatga a Jafa, Alexandria, Beirut i Jerusaem rescatant els cristians que després s'incorporaran a l'exèrcit. Ricomana i Felip ( fill rei França) es casen i tirant torna a Nantes. 3. Tirant al nord d'Àfrica, va parar a Trèmissen mentres que Plaerdemavida va parar a Rafal. Tirant participa en diverses batalles i afavoreix la conversió de més de 44.000 moros però acaba tornant a Constantinoble ja que estan en una situació crítica. 4.Tirant torna a l'imperi grec:: Al arribar Tirant canvia la situació, acaba signant un tractat de pau de 100 anys amb El Soldà i el Gran Turc. Tirant es converteix en el Cèsar de l'imperi però acaba morint mentres reconquistava la resta de l'imperi. Com a conseqüència Carmesina i l'emperador moren de dolor. Els amants són enterrats a Gran Bretanya i el regne es queda en mans d'Hipòlit, que després de la mort de l'emperadriu acaba casant-se amb la filla del rei d'Anglaterra.

Llengua i estil

Tirant lo Blanc és una novel·la amb dos models lingüístics ben diferenciats: Valenciana prosa: És un estil molt més culte, complexe i solemne. Es caracteritza per l'ús d'estructures sintàctiques complexes, abundor perífrasis verbals i l'anteposició del adjectiu al verb. És un discurs barroc i per tant molt ornamentat. Martorell l'utilitza en parlaments entre personatges nobles, lletres de batalla, converses cortesanes,... Estil planer i directe: És un estil molt més vulgar ique es caratcteritza per l'ús de frases fetes i paraules amb doble sentit. Martorell l'utiliza entre els personatges meś plebeus de l'obra. També podem trobar dos personatges que parlen en registers diferents i en un registre que no s'adiu res a la situació en què es troben, això és per crear un to humorístic o de distanciament. De la mateixa manera, podem trobar canvis de tractament en un mateix paràgraf amb l'alternança de "vós" i "tú". Estil: molt elegant que fa que l'autor pugui parlar de qualsevol tema sense que sigui ofensiu, és capaç de trencar una escena amb gran dramatisme a través dels recursos com: la ironia, adjectivació, humor, eufemismes, frases fetes,... En episodis de caràcter eròtic destquen la ironia, frases fetes i eufemismse. Així com vocabulari procedent del territori militar: "entrar al castell"

Té els seus orígens en els poemes èpics medievals que narraven les gestes dels herois. En s.XI escriptors anònims les escriuen en : francès, italià occità, castellà i probablement en català. Destaquen les gestes de cavallers com Carlemany i els seus successors contra els sarraïns. Cançons de gesta més famoses: el Cantar del Mio Cid i la Chanson de Roldan. Chrétien Troyes ( poeta francès) considerat un creador de la novel·la medieval que pren com a base les cançons de gesta, amb obres centrades en la matèria de Bretanya: rei Artús, Lancelot, Perceval, Ivain, la Taula Rodona, la recerca del Sant Graal,... Lais Maria de França ( poetessa s.XII) narra història d'amor cortesà i temes artúrics en poemes narratius breus. Tots els autors tenen una gran influència i difusió -> comparteixen la ideologia cavalleresca amb herois que lluiten batalles, viuen en castells,... Vida cavalleresca requeriex sacrificis, un bon físic i entrenament. La cavalleria també es manifesta en: Justes: Combat individual entre dos cavallers en el qual s'utilitzava la llança. Taula rodona: Variant de la justa en la que les dones tenien un paper molt important, atorgaven els premis i donaven l'elm, l'escut i la llança al cavaller reptat. Tornejos: Cavallers lluitaven per equips i el terreny era molt mé extens. Passos d'armes: s.XV amb influències artúriques. Combat entre uns cavallers que defensen i d'altres que hi van a competir. Un cavaller desafiava a un altre prohibint el pas d'un lloc estratègic: camins, ponts,.. En temps de pau els cavallers es guanyaven la vida en aquestes activitats, el cavaller guanyador era recompensat amb l'elm, l' arnès i el cavall del vençut. Era recompensat econòmicament i també participaven per la recerca de glòria i la possibilitat d'ascendir en l'escala social, mitjançant l'amor d'una dama..

Novel·la cavalleresca

Edat Mitjana

Des de la caigua de l'Imperi Romà fins la ocupació de Constantinoble pels turcs. Societat: 4 estaments socials: noblesa, esclesiàstics, pagesos i burgesos, el nou estament. La lírica trobadoresca equipara el poder de la dona amb la del senyor feudal, però en realitat la dona continuava tenint un paper secundari a la societat. L'església és el paper fonamental i té una gran influència en la literatura, societat teocéntrica. Cultura: Cultura es forja al voltant de les corts o monestirs, a partir s.XV es va estendre a la classe social urbana, Al s. XIII va succeir la generalització del paper, però la gran revolució va ser la impremta Els escriptos imitaven les obres dels escriptors prestigiosos, era una manera d'honorar-los, manera de transmetre i perpetuar la cultura i els coneixements.

Llengua:El llatí vulgar tenia diferències dialectals a causa de : la procedència geogràfica i social dels colonitzadors, dels autòctons i la distància entre la Metròpoli. Aquestes diferències augmenten i crea una difícil comunicació. Concili de Tours 813: demana als clergats que prediquin en llatí vulgar Al s. IX català i llengües romàniques ja existeixen. Al s. XI apareixen els primers documents feudals escrits en català Al s. XII destaquen les traduccions del Forum Iudicum ( traducció del llibre de lleis visigòtic, del llatí) Al s. XIII Homilies d'Organyà, escrit arcaic català més conegut.

Neix a València al 1405 en una família de noble prestigi.Va ser un cavaller en el sentit més ampli de la paraula: bel·licós, destre en les armes i amb la desimboltura per moure's en ambients cortesans. Pertenyia a la família Martorell i van ser un reflexe de la societet en canvi s.XV. Després de la mort de Francesc Martorell (pare) al 1435 van patir una crisi i decadència econòmica, Joanot va prendre comandamente de la família. Joanot va viatjar a Anglaterra, Nàpols i Portugal i va particpiar en diversos fets d'armes. -> no va aconseguir finalitzar el gran deute. Martorell es va resistir a acceptar aquest declivi econòmic mitjançant els duels d'honor ( fets d'armes generalitzats al final edat mitjana), van destacar 2 en 1437. 1. Conflicte amb Ausiàs March 2. Conflicte amb Joan de Montpalau Joanot a la biblioteca de la cort Anglesa té accés al poema Guy de Warsick i el llibre " L'orde de cavalleria" de Ramon Llull. Van constituir primers 39 capítols de l'obra. A més coneix l'orde de Garter ( orde de cavallieria vigent més antic). Més tard va tenir un altre conflicte amb Gonçalbo d'Híjar, comandador de Muntalbà. 1449: Martorell participa en un saqueig i va ser empresonat a Xiva. 1464: Va vendre 150 còpies del manuscrit de Tirant al seu veí Martí Joan de Galba 1465: Joanot mor sense descendència ,probablement a València. 1490: Publicació novel·la

Joanot Martorell

Llengua i estil

Tirant lo Blanc és una novel·la amb dos models lingüístics ben diferenciats: Valenciana prosa: És un estil molt més culte, complexe i solemne. Es caracteritza per l'ús d'estructures sintàctiques complexes, abundor perífrasis verbals i l'anteposició del adjectiu al verb. És un discurs barroc i per tant molt ornamentat. Martorell l'utilitza en parlaments entre personatges nobles, lletres de batalla, converses cortesanes,... Estil planer i directe: És un estil molt més vulgar ique es caratcteritza per l'ús de frases fetes i paraules amb doble sentit. Martorell l'utiliza entre els personatges meś plebeus de l'obra. També podem trobar dos personatges que parlen en registers diferents i en un registre que no s'adiu res a la situació en què es troben, això és per crear un to humorístic o de distanciament. De la mateixa manera, podem trobar canvis de tractament en un mateix paràgraf amb l'alternança de "vós" i "tú". Estil: molt elegant que fa que l'autor pugui parlar de qualsevol tema sense que sigui ofensiu, és capaç de trencar una escena amb gran dramatisme a través dels recursos com: la ironia, adjectivació, humor, eufemismes, frases fetes,... En episodis de caràcter eròtic destquen la ironia, frases fetes i eufemismse. Així com vocabulari procedent del territori militar: "entrar al castell"

Ramon Llull va ser el primer autor en utilitzar el català com a llengua per escriure en tots els àmbits. El seu objectiu era evangelitzar, convertir els infidels al cristianisme. - Estava vinculat a la cort reial de Mallorca. - La seva obra constava de 265 volums A l'inici era un aficionat a la prosa trobadoresca, fins que una nit va tenir una aparició de Déu i la va interpretar com una crida per dedicar la seva vida a ell. Va abandonar la seva familia i va iniciar una etapa de formació intel·lectual i de reflexió Era conegut com el doctor iluminat. La literatura era l'eina que utilitzava per arribar al seu objectiu i amb la qual crea la seva pròpia ideologia anomenada ART. Llull pensava que la literatura del moment només parlava de foteses i que incitava el pecat. Així mateix no tenia intenció de ser un escriptor excepcional, únicament tenia com a objectiu difondre massivament els seus ideals. Llull escrivia en català, àrab i llatí, per arribar a l'amplitud de públic. - Llull com a poeta: objectiu d'arribar a un públic ampli ( utilitzant temàtica i estructura trobadoresca) i didàctica ( mitjançant rima és més fàcil la memorització)

Ramon Llull

Els components de Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és una novel·la total, ja que abraça i combina elements: cavallerescos, amorosos i eròtics, psicològics, militars, culturals, històrics i humorístics.

Novel·la psicològica:

• Personatges evolucionen al llarg de la novel·la, desenvolupament psicològic, són personatges complexes i rodons.
• Mostra dualitats i canvis de pensament.
• El personatge menys desnevolupat és Carmesina, durant tota l'obra l'unic que té realment importància per a ella és la seva virginitat. Es deixa manipular fàcilment.

Novel·la militar i històrica:

• Detallada descripció de tècniques i tàctiques militars
• Critica passivitat dels monarques davant els fets com el Setge de Rodes o la caiguda de Constantinoble
• Tirant encarna el somni de l'alliberament de Constantioble

Novel·la cavalleresca:

• Trama es centra en Tirant, un cavaller que refelxiona sobre la funció de la cavalleria en una societat en canvi
• El lector camina al costat de Tirant durant la seva formació com a cavaller
• Joanot idealitza cavaller, representant-los com a models ètics.
• Destaca ideals com: coratge, honor i solidaritat
• Narra cara amarga del món cavalleresc: justes, perills, mort,...

Novel·la amorosa i eròtica:

• Essencial en l'obra, la fan original
• Amor i cavalleria molt units, amor és el motor de la cavalleria, fets d'armes en honor a una dama.
• Moltes maneres d'amar: lesbianisme, adulteri i incest.
• Es centra principalment en la relació de Tirant i Carmesina
• Tractament ni cru ni vulgar mitjançant: ironia, humor, eufemismes, jocs de paraules,...
• Punt inflexió de la novel·la on el protagonista pateix un canvi radical, herois no són immunes a l'amor, també pateixen, senten plaer, ploren, somien,..

Novel·la de costums:

• Descripció de la vida de la cort: personatges cortesans, vestits rics i festes.
• Mostra dualitat de la cort, aparença externa pomposa i la revelació de la falsa moral i baixes passions.

Poema XIII

Ausiàs March utilitza un to tràgic i basat en el realisme, la primera cobla està protagonitzada pel jo líric del poeta. L'estrofa està dividida en dues idees princpials: la primera meitat demana a la gent que sigui feliç mentres que la segona part indica que ell no es capaç de ser feliç, va a cementiris per trobar-se amb ànimes infernades ( morts) ja que senten el mateix dolor que sent ell. Fa una comparació amb el rei de Xipre (però indica que el seu dolor es major, ja que no té cura). També amb Cell Texion, indica que tenen el mateix dolor, causat per la luxuria. El poeta té dos cucs: un al cap i un altre al cor. A més a més emmarca que la mort no seria cap problema si no perdés l'únic que té, la imatge de la dona. A més d'això, si morís amb ell acabarien els bons amadors, ja que es considerava a ell mateix el millor amant, que pot profesar un amor idíl·lic, místic, pur, perfecte. En la V cobla el poeta suposa que es troba amb déu, suposa que està mort. Addicionalment, expresa que si la dona plorés per la seva mort estaria encantat de morir, moriria per tal que la dama l'estimés. El poeta ha mort i s'ha convertit en un màrtir per amor. La tornada es un diàleg entre el jo poètic i la dama: el poeta demana el seu amor i li demana pietat o sinó morirà ( mort per amor). Apareix el senhal "Llir entre cards". Utilitza la hipèrbole, ironia, antítesi, comparacions, al·literacions i interrogacions. Cinc octaves decasíl·labs amb rima consonant creu-creuada.

Colguen les gents ab alegria festes, loant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables orts sien cerquats ab recont de grans gestes; e vaja yo los sepulcres cerquant, interrogant ànimes infernades, e respondran, car no són companyades d'altre que mi en son contínuu plant. Cascú requer e vol a son senblant; per ço no·m plau la pràctica dels vius. D'imaginar mon estat són esquius; sí com d'om mort, de mi prenen espant. Lo rey xipré, presoner d'un heretge, en mon esguart no és malauyrat, car ço que vull no serà may finat, de mon desig no·m porà guarir metge. Cell Texion qui·l buytre·l menga·l fetge e per tots temps brota la carn de nou, en son menjar aquell ocell may clou; pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge; car és hun verm qui romp la mia pensa, altre lo cor, qui may cessen de rompre, e llur treball no·s porà enterrompre sinó ab ço que d'aver se defensa.

E si la mort no·m dugués tal offensa -ffer mi absent d'una tan plasent vista-, no li graesch que de tera no vista lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo ymaginar los meus desigs no poder-se complir; e si·m cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. E si en lo cel Déu me vol allogar, part veura Ell, per complir mon delit serà mester que·m sia dellay dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poqua mercè mor l'ignoscent e per amar-vos martre: cell qui lo cors de l'arma vol departre, si ferm cregués que·us dolrríeu de se. Lir entre carts, vós sabeu e yo sé que·s pot bé fer hom morir per amor; creure de mi, que só en tal dolor, no fareu molt que·y doneu plena fe.

Els components de Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és una novel·la total, ja que abraça i combina elements: cavallerescos, amorosos i eròtics, psicològics, militars, culturals, històrics i humorístics.

Novel·la psicològica:

• Personatges evolucionen al llarg de la novel·la, desenvolupament psicològic, són personatges complexes i rodons.
• Mostra dualitats i canvis de pensament.
• El personatge menys desnevolupat és Carmesina, durant tota l'obra l'unic que té realment importància per a ella és la seva virginitat. Es deixa manipular fàcilment.

Novel·la militar i històrica:

• Detallada descripció de tècniques i tàctiques militars
• Critica passivitat dels monarques davant els fets com el Setge de Rodes o la caiguda de Constantinoble
• Tirant encarna el somni de l'alliberament de Constantioble

Novel·la cavalleresca:

• Trama es centra en Tirant, un cavaller que refelxiona sobre la funció de la cavalleria en una societat en canvi
• El lector camina al costat de Tirant durant la seva formació com a cavaller
• Joanot idealitza cavaller, representant-los com a models ètics.
• Destaca ideals com: coratge, honor i solidaritat
• Narra cara amarga del món cavalleresc: justes, perills, mort,...

Novel·la amorosa i eròtica:

• Essencial en l'obra, la fan original
• Amor i cavalleria molt units, amor és el motor de la cavalleria, fets d'armes en honor a una dama.
• Moltes maneres d'amar: lesbianisme, adulteri i incest.
• Es centra principalment en la relació de Tirant i Carmesina
• Tractament ni cru ni vulgar mitjançant: ironia, humor, eufemismes, jocs de paraules,...
• Punt inflexió de la novel·la on el protagonista pateix un canvi radical, herois no són immunes a l'amor, també pateixen, senten plaer, ploren, somien,..

Novel·la de costums:

• Descripció de la vida de la cort: personatges cortesans, vestits rics i festes.
• Mostra dualitat de la cort, aparença externa pomposa i la revelació de la falsa moral i baixes passions.

Cerverí de Girona

Va ser el trobador català més important i estava vinculat a la casa reial de Jaume I i el seu fill Pere el Gran.Va començar com a joglar i va evolucionar a trobador. Va ser un autor ben lligat a les condicions històriques i socials del moment , estava molt vinculat a la cort cataloaragonesa, reflecteix a les seves obres situacions de la cort, com un centre prestigiós. Des dels barons rebels fins els moments agradables amb el rei que va viure. Hi ha una hipòtesi que diu que Cerverí de Girona i Guillem de Cervera són la mateixa persona. Obra emmarca en el sistema ideológic i literari de l'amor cortés i per la seva vinculació a la casa reial . La conciècia d'autor i de corpus són aspectes molt importants pel Cerverí de Girona.

O també anomenada " El Mariner", encara que sigui una cançó popular no va ser escrita pel poble, però sí que la va transmetre de manera oral i va ser apropiada pel col·lectiu. L'autor és anònim i es pot situar cap al s.XVI Aquesta obra va ser presnetada en altres països com Suècia, Itàlia i Escòcia. És un composició senzilla amb narració lineal per tal que sigui entretenedora i fàcil de recordar. Les primeres tres estrofes són la introducció, en el primer vers ja ens introdueix els 3 elements fundamentals de l'obra: el mocador, la donzella i la mar. El mocador és vermell: senyal de passió, vida, fertilitat ( que es devetllaran amb la identitat del mariner. La protagonista és una donzella que està brodant un mocador, però se li acaba la seda, en aquell moment veu una nau i demana seda al mariner pel mocador de la reina. Entra al vaixell i s'adorm ( pels cants d'ell), quan desperta està en alta mar i és resignada a ser marinera. En l'última estrofa el mariner revela que és el rei d'Anglaterra i ella serà la reina. ______________ Tema: Rapte d'una dona per un mariner amb finalitat matrimonial Recull la immunitat que ofereix el poder i riquesa, la realesa fa i desfà la resta dels mortals. El lector conduit per la veu poètica pensa que el rapte és justificat, pel fet que sigui el rei. Destaca en la composició: la tranquilitat de la dama, com es mostra l'home com la solució als problemes i la dependència de les dones envers l'home. Forma: 17 estrofes d'art menor, rima assonant en versos parells i els versos de 7 i 4 síl·labes s'intercal·len.

A la vora del mar

A la voreta del mar — n'hi ha una donzella que en brodava un mocador — la flor més bella. Com ne fou a mig brodar — li manca seda. Gira els ulls envers la mar — veu una vela; veu venir un galió — tot vora terra; ne veu venir un mariner — que una nau mena. -Mariner, bon mariner, — que en porteu seda?- -De quin color la voleu, — blanca o vermella?- -Vermelleta la vull jo, — que és millor seda. Vermelleta la vull jo, — que és per la reina.- -Pugeu a dalt de la nau, — triareu d'ella.- -Ai no!, no hi puc pujar,— no tinc moneda. Lo meu pare té les claus — de l'arquimesa.- -No quedeu per diners, no, — prou fio d'ella.- La donzella entra a la nau, — tria al seda. Mentre va mercadejant, — la nau pren vela. Mariner es posa a cantar — cançons novelles. Amb lo cant del mariner — s'ha dormideta, i amb el soroll de la mar — ella es desperta. Quan ella s'ha despertat — ja no en veu terra: la nau és en alta mar, — pel mar navega. -Mariner, bon mariner, — torneu-ne en terra, que los aires de la mar — me'n donen pena.- -Això sí que no ho faré, — que heu de ser meva. Set anys ha que vaig pel mar — per vós donzella; cent llegües dins de la mar, — lluny de la terra.- -De tres germanes que som, — só la més bella: l'una porta vestit d'or, — l'altra de seda i jo, pobreta de mi, — de sargil negre. L'una és casada amb un duc, — l'altra és princesa i jo, pobreta de mi, — só marinera.- -No sou marinera, no, — que en sereu reina, que jo só lo fill del rei — de l'Anglaterra.

Figures retòriques: Anàfora, hipèrbaton, repeticions ( apòstrofe), paral·lelisme

Francesc Vicent Garcia

• Va néixer a Tortosa (1582) i va morir a Vallfogona de Riucorb (1623).
• Va cursar estudis eclesiàstics a Barcelona, va ser sacerdot a Vic i de Vallfogona de Riucorb. (sobrenom)

• Rector de Vallfogona
• Va utilitzar tots els gèneres, destaca en poesia. Dos línies: una més seriosa i plena de recursos retòrics i l'altre satírica (temes escatològics)

Context: Autor: Joan Salvat Papasseit Participa en el Futurisme italià exclusivament → adoptant actituds, tècniques i temes. Salvat rebaixa l’avantguardisme a “L’irradiador del port i les gavines “ (1921), el seu segon recull, que recull “Tot l’enyor del demà”. Estructura: 3 parts: un pròleg i un epíleg emmarquen una escena de vida urbana. 5 versos inicials actuen com a preàmbul amb triple funció: 1. Es defineixen dos espais del poema: habitació on el pacient reposa i el barri. 2. Asseguren l’ empatia entre el jo poètic i el lector, presentant desde el principi el dolor i la il·lusió de qui pateix una malaltia que l’aparta de la normalitat però que somia de recuperar aviat. 3.Remarca presència del jo poètic per mitjà d’un pronom i dos verbs en primera persona = to testimonial de la composició que expressa una experiència íntima. Un vers de recapitulació que remet al cinquè, obre un epíleg construit a partir de contaris resolts en unitat al final, quan vida i mort es valoren iguals. Temàtica: Intens component autobiogràfic. Estiu 1918 → Salvat és un poeta malalt per tuberculosis, una afecció pulmonar que el confinarà a la cambra i morirà al complir els 30. Malgrat el drama personal, Salvat evoca amb entusiasme la realitat més immediata, la més familiar. En descriu la vitalitat: l’ambient alegre, les feines menudes, els gestos i les corredisses, les veus i les converses. Voluntat del jo poètic → la seva absència no enfosqueixi el goig de viure. D’aquí que el text s’acomiadi amb “la bondat universal” que implica una paradoxa: la mort és positiva i s’equipara a la vida perquè totes dues es complementen, com a meitats necessàries del cicle de l’existència. La mort s’accepta amb conformitat. Forma: anisosil·làbic ( versos diferent nombre de síl·labes) A vegades segmenta el vers → influència avantguardista i té tendència a eliminar signes puntuacions El títol “ Tot l’enyor del demà” amaga una paradoxa. Presenta dos conceptes antagònics ( en el títol, “enyor” i “demà”) per mitjà dels quals formula una contradicció aparent.

Tot l'enyor del demà

I després l'adroguer, que treu la torradora del cafè i comença a rodar la maneta, i qui crida les noies i els hi diu: -Ja ho té tot? I les noies somriuen amb un somriure clar, que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.. I tota la quitxalla del veïnat qui mourà tanta fressa perquè serà dijous i no anirá a l'escola. I els cavalls assenyats i els carreters dormits sota la vela en punxa que dansa en el seguit de les roderes. I el vi que de tants dies no he begut. I el pa, posat a taula. I l'escudella rossa, fumejant. I vosaltres perquè em vindreu a veure i ens mirarem feliços. Tot això bé m'espera si m'aixeco demà. Si no em puc aixecar mai més, heus aquí el que m'espera: -Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.

Ara que estic al llit malalt, estic força content. -Demà m'aixecaré potser, i heus aquí el que m'espera: Unes places lluentes de claror, i unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre; i la noia que porta la llet que té un capet lleuger i duu un davantalet amb unes vores fetes de puntes de coixí, i una rialla fresca. I encara aquell vailet que cridarà el diari, i qui puja als tramvies i els baixa tot corrent. I el carter que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa perquè no sé el secret de les altres que porta. I també l'aeroplà que em fa aixecar el cap el mateix que em cridés una veu d'un terrat. I les dones del barri matineres qui travessen de pressa en direcció al mercat amb sengles cistells grocs, i retornen que sobreïxen les cols, i a vegades la carn, i d'un altre cireres vermelles.

Figures retóriques → polisíndeton, sinestèsia, oxímoron, metàfora i paral·lelisme.

Si null temps fui pessius ne cossirós

El poema té les característiques habituals de l'amor cortés: un trobador que profesa amor a la midons (casada) tot i sabent la impossibiltat de la relació. La primera estrofa parla del temps passat en preocupació i tristesa, en contraposició de la felicitat que l'embarga en l'actualitat per l'efecte de l'amor d'una dama. Hi ha una doble dimensió sentimental. El "joi" no pot arribar fins al final ja que no pot revelar el nom de la dama. => relació secreta. A la cuarta cobla ens refleteix la vida típca a la cort i que fins i tot troba al rei molest quan l'interroga ja que interromp el seu pensament d'amor. Hi ha dues tornades: En la primera trobada trobem el senhal Sobrepretz, li demana que pensi en ell en un estat de vigília o morirà per amor, està dedicat a la dama. En canvi, en la segona trobada rendeix comptes amb els seus protectors polítics: dona dels cardos ( Comtessa de Cardona) i l'enfant ( Pere el Gran). Cerverí de Girona utilitza principalment l'antítesi, però també podem trobar: apòstrofe, hipérbole, interrogació i paradoxa. Format per 5 cobles unisonants de rima masculina i decasíl·labs.

Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros sirven amors, ni·n perdey mon cabal, sufren pena, turmen, trebayll e mal, ne·m tengren dan maritz ne fals gelos, r m’adutz jay, qu’eser no·m pot vedatz, us gentils cors adreitz, gras e delgatz, on es jovens e franc’ humilitatz. . E s’auzes dir cal dona·m te joyos, ne com m’a fi, humil, franc e leyal, e·m ditz soven ab mant sospir coral, baysan: «Amics, con eu no so ab vos, muyr deziran e pus, pres mi,·us luynatz, del revenir vos clam merce viatz», estortz fora, e mos clars ditz, vertatz. Eras diran lausenger envejós qu’eu dic fencha a ley de desleyal, mas, pus midons m’o perdo, no me·n chal, car ma rayzo tenran tuit l’amoros: qu’eu dic que can an lens ne apesatz, pesan vey ley e sas plasens beutatz que·m ditz plasers ab ditz enamoratz.

Etenria lo rey per enujos si·m sonava can faz tan douz jornal, ne·m tocava: qu’eu non ay plaser d’al, ans fora mortz si·l pesamen no fos. E dic a cels qui·m dizon: «Que·us pessatz, en Cerveri? Ajam qualque solatz!» «Laxatz m’estar, seyner, que coblas fatz».

D’aytan me tenc per benaventuros 30car ço qui notz als altres a mi val; e no vis mays nuyll trobador aytal ne qui’n durmen fezes vers e chanços: qu’en durmen fo aycest chanz començatz, per que non es ab motz prims ne serratz ne y er per me sos ne motz esmendatz. Pus en durmen e pesan gen pessatz, na Sobrepretz, de me, veyllan, si·us platz prec que pessetz, o que tost m’auciatz. De la dona dels cardos suy payatz e del enfan, can pres luy m’asolatz.

Va ser el millor poeta medieval i un dels poetes més destacats de la literatura catalana. Va néixer a Gandia i va començar com a cavaller, al 1424 abandona la vida militar i comença a administrar les seves terres com un autèntic senyor feudal. Se'n conserven 128 poemes. Les obres poètiques de Ausiàs March estan dividides en 4 grups: Cants d'amor Cants de mort Cants morals Cants espirituals Les seves obres tenen una evolució intel·lectual i emocional: Misticisme de la concepció de l'amor i poetes presents ( Dante i Petrarca) Així mateix les obres accentuen un to greu i silenciós i normalment tenen estructura de cançó tradicional. Les seves obres van suposar uns canvis molt importants, modernitat a la seva prosa: - Revela nom d'ona i detsrueix secret amoros - Pren la mort de l'esposa com a matèria poètica ( insòlit a l'edat mitjana) - Abandona llengua occitana, i la sustitueix pel CATALÀ - " Jo poètic" com a centre de les obres - Nova actitud davant dona: Té la imatge d'una dona real, no idealitzada, té defectes i vicis. No parla mai de la bellesa física Remarca qualitats que només saben si coneixes profundament a la persona - parteix de l'amor cortés com a vehicle per reflexionar sobre questions de la naturalesa humana. - El poeta és el millor dels enamorats, amor no correspost ja que cap dama pot igualar un amor tan pur i perfecte com el que ell sent = desesperació, desitja la mort, però això significaria no tornar a veure a la dama. Prefereix estimar i sofrir que morir en pau.

Ausiàs March

Joan Salvat-Papasseit

Salvat presentava una ideologia progressista. Amb origen humil, treballava de vigilant nocturn al port de Barcelona. Per tant la seva formació està vinculada a grups obreristes i populars amb arrels en el Modernisme. Amb unes idees molt diferents al Noucentisme burgés, el corrent del moment.Va ser un adolescent activista que publica a partir de 1914 articles de crítica social en revistes recollits en "Humo de fàbrica".A "Un enemic del poble" (1917) i Arc voltaic (1918) começa la poesia en català deutora de l'individualisme i vitalisme modernistes (connexió avantguardes, sobretot futurisme italià), ja que veu un art que respon al foanment del món modern : el canvi constant. A més, sentia una atracció pel maquinisme futurista i a la década dels 20 arriba el Salvat més líric . A L’irradiador del port i les gavines (1921) , La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923) combina l’experimentació avantguardista amb una poesia intimista i realista de factura tradicional, que imita la cançó popular i on un poeta malalt però vital redescobreix la vida quotidiana. Al complir els 30 mor per tuberculosis.

Francesc Vicent Garcia

• Va néixer a Tortosa (1582) i va morir a Vallfogona de Riucorb (1623).
• Va cursar estudis eclesiàstics a Barcelona, va ser sacerdot a Vic i de Vallfogona de Riucorb. (sobrenom)

• Rector de Vallfogona
• Va utilitzar tots els gèneres, destaca en poesia. Dos línies: una més seriosa i plena de recursos retòrics i l'altre satírica (temes escatològics)

O també anomenada " El Mariner", encara que sigui una cançó popular no va ser escrita pel poble, però sí que la va transmetre de manera oral i va ser apropiada pel col·lectiu. L'autor és anònim i es pot situar cap al s.XVI Aquesta obra va ser presnetada en altres països com Suècia, Itàlia i Escòcia. És un composició senzilla amb narració lineal per tal que sigui entretenedora i fàcil de recordar. Les primeres tres estrofes són la introducció, en el primer vers ja ens introdueix els 3 elements fundamentals de l'obra: el mocador, la donzella i la mar. El mocador és vermell: senyal de passió, vida, fertilitat ( que es devetllaran amb la identitat del mariner. La protagonista és una donzella que està brodant un mocador, però se li acaba la seda, en aquell moment veu una nau i demana seda al mariner pel mocador de la reina. Entra al vaixell i s'adorm ( pels cants d'ell), quan desperta està en alta mar i és resignada a ser marinera. En l'última estrofa el mariner revela que és el rei d'Anglaterra i ella serà la reina. ______________ Tema: Rapte d'una dona per un mariner amb finalitat matrimonial Recull la immunitat que ofereix el poder i riquesa, la realesa fa i desfà la resta dels mortals. El lector conduit per la veu poètica pensa que el rapte és justificat, pel fet que sigui el rei. Destaca en la composició: la tranquilitat de la dama, com es mostra l'home com la solució als problemes i la dependència de les dones envers l'home. Forma: 17 estrofes d'art menor, rima assonant en versos parells i els versos de 7 i 4 síl·labes s'intercal·len.

A la vora del mar

A la voreta del mar — n'hi ha una donzella que en brodava un mocador — la flor més bella. Com ne fou a mig brodar — li manca seda. Gira els ulls envers la mar — veu una vela; veu venir un galió — tot vora terra; ne veu venir un mariner — que una nau mena. -Mariner, bon mariner, — que en porteu seda?- -De quin color la voleu, — blanca o vermella?- -Vermelleta la vull jo, — que és millor seda. Vermelleta la vull jo, — que és per la reina.- -Pugeu a dalt de la nau, — triareu d'ella.- -Ai no!, no hi puc pujar,— no tinc moneda. Lo meu pare té les claus — de l'arquimesa.- -No quedeu per diners, no, — prou fio d'ella.- La donzella entra a la nau, — tria al seda. Mentre va mercadejant, — la nau pren vela. Mariner es posa a cantar — cançons novelles. Amb lo cant del mariner — s'ha dormideta, i amb el soroll de la mar — ella es desperta. Quan ella s'ha despertat — ja no en veu terra: la nau és en alta mar, — pel mar navega. -Mariner, bon mariner, — torneu-ne en terra, que los aires de la mar — me'n donen pena.- -Això sí que no ho faré, — que heu de ser meva. Set anys ha que vaig pel mar — per vós donzella; cent llegües dins de la mar, — lluny de la terra.- -De tres germanes que som, — só la més bella: l'una porta vestit d'or, — l'altra de seda i jo, pobreta de mi, — de sargil negre. L'una és casada amb un duc, — l'altra és princesa i jo, pobreta de mi, — só marinera.- -No sou marinera, no, — que en sereu reina, que jo só lo fill del rei — de l'Anglaterra.

Figures retòriques: Anàfora, hipèrbaton, repeticions ( apòstrofe), paral·lelisme

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Context: ( s.XVII) La poesia va patir un canvi conceptual temàtic i mètric, cerca la imitació de la tradició castellana ( no cànons medievals). Introducció de l'estètica barroca ( exemple de poesia artificiosa i elegant) El Rector de Vallfogona és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. -------- Sonet dividit en 4 estrofes: dos quartets i dos tercets. És petrarquista i de composició diàfana. 2 primers quartets exposen el tema i descriuen la figura femenina, i en els dos darrers tercets pren la veu el jo poètic i una conclusió. En el primer quartet ens emmarca l’espai i temps de la composició i el plaer del poeta en observar la dama ( figura divina i idealitzada). A la segona estrofa, passa a elements més sensuals, descripcions dama d'elements suggeridors (coll i mans.) Fa un contrast entre els cabells negres i la “neu pura” de les mans i del coll ( típic barroc, joc contrastos) En el primer tercet apareix el jo poètic i com gaudeix observant-la. En l'últim deixa de descriure la dama i expressa les sensacions que li provoca. (angoixa i vol aturar els sentiments) Cant a l'amor on la dona es troba en un terrat en una posició elevada d'ell = mostra la superioirtat de la Bella Flora (senhal), repeteix el joc de contrastos durant tota l'obra. L'amor és l' objecte i subjecte de l'obra.

Ab una pinta de marfil polia Sos cabells de finíssima atzabeja A qui los de or més fi tenen enveja, En un terrat, la bella Flora, un dia; Entre ells la pura neu se descobria Del coll que, ab son contrari, més campeja I, com la mà com lo marfil blanqueja, Pinta i mà de una peça pareixia. Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat, que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien, Que lo cor, enamorat, se m'alterava I, temerós de alguna gran desgràcia, De prendre'ls tregües ganes venien.

Figures retòriques: Metàfora, epítet, oxímoron, personificació, hipèrbole, hipèrbaton Forma: renovació mètrica => sonet versos decasíl·labs, art major i rima consonant.

Estructura de la novel·la

Està composta per 487 capítols encapçalats amb epígrafs que resumeixen el contingut. La novel·la està dividida en 5 parts: 1. Tirant lo Blanc a Anglaterra ( fins capítol 97): Els primers capítols narren la història de Guillem de Varoic. A partir d'aquíl, comença a explicar la formació de Tirant. El protagonista surt de Nantes i s'adorm sobre el cavall, arriba a Varoic, on Guillem serà el seu mestre. Tirant continua el camí fins arribar a Londres, pels fets d'armes com a motiu del casamnt del rei d'Anglaterra. Acabades les festes Tirant es considerat el millor cavaller i torna a Nantes. 2. Tirant lo Blanc a Sicília i Rodes ( fins capítol 114) Tirant surt de Nantes amb Felip per socórrer a l'illa de Rodes que estava sent assetjada pels moros. Paren a Sicília, on el rei i la infanta Ricomana els reben de la millor manera. Tirant aconsegueix lliberar l'illa de Rodes i posteriorment viatga a Jafa, Alexandria, Beirut i Jerusaem rescatant els cristians que després s'incorporaran a l'exèrcit. Ricomana i Felip ( fill rei França) es casen i tirant torna a Nantes. 3. Tirant al nord d'Àfrica, va parar a Trèmissen mentres que Plaerdemavida va parar a Rafal. Tirant participa en diverses batalles i afavoreix la conversió de més de 44.000 moros però acaba tornant a Constantinoble ja que estan en una situació crítica. 4.Tirant torna a l'imperi grec:: Al arribar Tirant canvia la situació, acaba signant un tractat de pau de 100 anys amb El Soldà i el Gran Turc. Tirant es converteix en el Cèsar de l'imperi però acaba morint mentres reconquistava la resta de l'imperi. Com a conseqüència Carmesina i l'emperador moren de dolor. Els amants són enterrats a Gran Bretanya i el regne es queda en mans d'Hipòlit, que després de la mort de l'emperadriu acaba casant-se amb la filla del rei d'Anglaterra.

Té els seus orígens en els poemes èpics medievals que narraven les gestes dels herois. En s.XI escriptors anònims les escriuen en : francès, italià occità, castellà i probablement en català. Destaquen les gestes de cavallers com Carlemany i els seus successors contra els sarraïns. Cançons de gesta més famoses: el Cantar del Mio Cid i la Chanson de Roldan. Chrétien Troyes ( poeta francès) considerat un creador de la novel·la medieval que pren com a base les cançons de gesta, amb obres centrades en la matèria de Bretanya: rei Artús, Lancelot, Perceval, Ivain, la Taula Rodona, la recerca del Sant Graal,... Lais Maria de França ( poetessa s.XII) narra història d'amor cortesà i temes artúrics en poemes narratius breus. Tots els autors tenen una gran influència i difusió -> comparteixen la ideologia cavalleresca amb herois que lluiten batalles, viuen en castells,... Vida cavalleresca requeriex sacrificis, un bon físic i entrenament. La cavalleria també es manifesta en: Justes: Combat individual entre dos cavallers en el qual s'utilitzava la llança. Taula rodona: Variant de la justa en la que les dones tenien un paper molt important, atorgaven els premis i donaven l'elm, l'escut i la llança al cavaller reptat. Tornejos: Cavallers lluitaven per equips i el terreny era molt mé extens. Passos d'armes: s.XV amb influències artúriques. Combat entre uns cavallers que defensen i d'altres que hi van a competir. Un cavaller desafiava a un altre prohibint el pas d'un lloc estratègic: camins, ponts,.. En temps de pau els cavallers es guanyaven la vida en aquestes activitats, el cavaller guanyador era recompensat amb l'elm, l' arnès i el cavall del vençut. Era recompensat econòmicament i també participaven per la recerca de glòria i la possibilitat d'ascendir en l'escala social, mitjançant l'amor d'una dama..

Novel·la cavalleresca

Context: Decadència pels següents esdeveniments: crisi per la guerra de las Germànies, ràpida castellanització noblesa, la colonització d'Amèrca i Inquisició. Se centra en l'anàlisi de la passió amorosa que seguia l'estil de Bocaccio. Amor té mirada humanística, es centra en el desig, patiment, desengany (amor pot ser carnal si hi ha lligam espiritual). La primera estrofa és la introducció de la peça: primer quartet introdueix a l'esmerla i al segon quartet introdueix a la garsa. El nucli de l'obra és la balada => composició amorosa trobadoresca compost per al ball. La balada es presenta amb tres quintets que contenen el plany i la súplica amorosa. Tòpic: Mort per amor Amb una perspectiva innovadora i personal: estampa primaveral que estimula els sentits gràcies a: els colors dels aus, sorolls,... No està clar els tipus d'aus, que condiciona la interpretació. Generlament, la interpretació és els dos ocells com als amants, on ell li canta a ella el seu mal d'amor sperant que ella el salvi. El cant dels ocells = veu poeta, ànima ferida per amor no correspost. Destí assegurat = mort per amor

La balada de la garsa i l'esmerla

Si muir per vós, llavors creureu l'amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir, si no girauLos vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que io per vós haja a morir"

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que del mirar mos ulls resten alegres; i, al seu costat, estava una esmerla, ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il•lustre, que pogués dir les llaors de tal perla; i, ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada: "Del mal que pas no puc guarir Si no em mirau Ab los ulls tals, que puga dir Que ja no us plau Que io per vós haja a morir

Forma: Deu versos decasíl·labs (4+6) Els 8 primers versos = dos quartets amb rima creuada ABBA CDDC. En el final un apariat. Rima consonant i femenina Veu introductòria, que ens descriu l’espai i els personatges, i la veu de la parella d’ocells ( ens presenta la balada).

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Context: ( s.XVII) La poesia va patir un canvi conceptual temàtic i mètric, cerca la imitació de la tradició castellana ( no cànons medievals). Introducció de l'estètica barroca ( exemple de poesia artificiosa i elegant) El Rector de Vallfogona és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. -------- Sonet dividit en 4 estrofes: dos quartets i dos tercets. És petrarquista i de composició diàfana. 2 primers quartets exposen el tema i descriuen la figura femenina, i en els dos darrers tercets pren la veu el jo poètic i una conclusió. En el primer quartet ens emmarca l’espai i temps de la composició i el plaer del poeta en observar la dama ( figura divina i idealitzada). A la segona estrofa, passa a elements més sensuals, descripcions dama d'elements suggeridors (coll i mans.) Fa un contrast entre els cabells negres i la “neu pura” de les mans i del coll ( típic barroc, joc contrastos) En el primer tercet apareix el jo poètic i com gaudeix observant-la. En l'últim deixa de descriure la dama i expressa les sensacions que li provoca. (angoixa i vol aturar els sentiments) Cant a l'amor on la dona es troba en un terrat en una posició elevada d'ell = mostra la superioirtat de la Bella Flora (senhal), repeteix el joc de contrastos durant tota l'obra. L'amor és l' objecte i subjecte de l'obra.

Ab una pinta de marfil polia Sos cabells de finíssima atzabeja A qui los de or més fi tenen enveja, En un terrat, la bella Flora, un dia; Entre ells la pura neu se descobria Del coll que, ab son contrari, més campeja I, com la mà com lo marfil blanqueja, Pinta i mà de una peça pareixia. Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat, que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien, Que lo cor, enamorat, se m'alterava I, temerós de alguna gran desgràcia, De prendre'ls tregües ganes venien.

Figures retòriques: Metàfora, epítet, oxímoron, personificació, hipèrbole, hipèrbaton Forma: renovació mètrica => sonet versos decasíl·labs, art major i rima consonant.

“Just lo front port vostra bella semblança”

L'amor que us hai en totes les parts m’ascla no foncs jamais en null cors d'hom ne arma, quan no n'amec pus coralment nulls hòmens tan forta amor com cesta que el cor m'obre Mas sui torbats que no fonc Aristòtils d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma, co'l monjos bos que no es part de la setl.la no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla. Oh cors d'honors, net de frau e delicte! prenets de me pietats, bella dona, e ne sofrats que's amant-vos peresca, per què eu vos am mais que nulls homs aferma; per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres de tots los fruits on valor grans pren sombra, que em retenyats en vostra valent cambra, pus vostre sui e serai tant com visca. Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre sus quantes són e'l mundanal registre car tots jorns naix en vós cors e revida bondats, virtuts, més que en Pentasilea.

Context: Segle XV, ens situem entre el canvi de l'edat mitjana a moderna. És una cançó amorosa formada per 7 cobles amb versos estramps ( lliures) decasíl·labs amb cesura 4+6 que acaben en rima plana. La forma de l'obra s'assembla a la tradicional, conjunt de cobles amb tornada on es concentra un resum o una reflexió personal de l'autor. Altrament utilitza un " jo poètic", el Jordi de Sant Jordi. Les primeres tres cobles i la cinquena defensa la solidesa del seu amor. És un amor tan profund que perdura més que la vida mortal. La imatge de la midons és una dona idealitzada, la més bonica, la que més destaca, amb característiques divines => amor cortés Equipara la seva divinitat de manera doble. Es creu que va ser dedicat a la Margarida de Prades, vídua del rei Martí l'humà. Jordi de Sant Jordi tenia una gran ambició literària: el jo poètic parla de Pentesilea i Aristòtil (personatges históricament importants), de pedres precioses (com el carboncle) o el balaix d'ocelles = to elevat, solemne. - Visió carnal de la midons En la penúltima cobla el jo poètic demana pietat a la midons, veu la mort com a un càstig, demana a la dama que no el deixés morir per amor. En la tornada compara a la dama amb Pentesilea i es troba el senhal " mos richs balays" / el meu robí Utilitza comparacions ( més abundant), hipèrbole ( generalitzada a la cobla 1,2,3 i 5), al·legòria, metàfora i apòstrofe

Jus lo front port vostra bella semblança de que mon cors nit e jorn fa gran festa, que remiran la molt bella figura de vostra faç m'és romassa l'empremta que ja per mort no se'n partrà la forma; ans quant serai del tot fores d'est segle cells qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. Si com l'infants quan mira lo retaule e contemplant la pintura ab imatges ab son net cor, no lo'n poden gens partre - tant ha plaser de l'aur qui l'environa -; atressí em pren davant l'amorós cercle de vostre cors, que de tants béns s'enrama, que mentre el vei mas que Déu lo contemple; tant hai de joi per amor qui em penetra! Així em té pres e lliats en son carçre amors ardents com si estés en un cofre tancat jus claus e tot mon cors fos dintre, on no posqués mover per null encontre. Car tant és grans l'amor que us hai e ferma que lo meu cor no es part punt per angoixa, bella, de vós, ans estai ferm com torres en sol amar a vós, blanxa colomba. Bella sens par ab la presençanoble, vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes, gais e donós lluu plus que fina pedra, amorós, bells, plus penetrants que estella; d'on, quan vos vei ab les autres en flota les jutge menys, si com fai lo carboncles que de virtuts les fines pedres passa: vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle

Cant de Ramon

El poema és una autobiografia, ja que parla sobre situacions de la seva vida i les seves peripècies missioneres.Es basa en la reflexió sobre l’encert, el fracàs i l'assertivitat en el seu propi projecte vital, que l’intenta difondre el màxim possible. Tot el poema està vinculat a Déu però a més a més deixant l'autor en el centre de l'obra. Els primers versos són l'etapa de la seva joventut fins a la construcció del Monestir de Miramar. Seguidament assenyala el seu compromís amb Déu i la Verge i la plenitud que l'embarga gràcies a això, arriba al punt culminant de la seva vida. Així mateix menciona el sentiment de no haver estat suficientment recolzat per l'església. En les últimes dues cobles Llull prega a Déu per viure sense pecat, lliure, sense mals i amb companys fidels, atents, humils,... Utilitza una pobresa formal equiparable a la humilitat i austeritat que ha de tenir un bon cristià. Hi han les següents figures retòriques: enumeració, hipèrbaton, antítesi, hipèrbole, metàfora, paradoxa, polisíndeton, asíndeton, personificació 14 cobles octosil·làbiques singulars amb rima masculina i consonant.

Novell saber hay atrobat, pot n'hom conèixer veritat, e destruir la falsetat; Sarraïns seran batejat, tartres, jueus e mant errat, per lo saber que Déu m'ha dat. Pres hai la crots: tramet amors a la Dona de peccadors que d'ella m'aport gran socors. Mon cor està casa d'amors, e mos ulls fontanes de plors: entre gaug estaig é dolors. Son hom vell, paubre, menyspreat; no hai ajuda d'home nat, e hai trop gran fait emparat. Grans res ai del món cercat, mant bon exempli hai donat, poc son conegut e amat. Vull morir en pèlag d'amor. Per esser gran non hai paor de mal príncep ne mal pastor. Tots jorns consir la deshonor que fan a Déu li gran senyor, qui meten lo mon en error. Prec Déu trameta missatgers, devots, sciens e vertaders, a conèixer que Déu hom és. La Verge on Déu hom se fes e tots los sants d'ela sotmès, prech que en infern no sia mes.

Laus, honor al major Senyor, al qual tramet la mia amor, que d'ell reeba resplendor; No som digne de far honor a Deu, tan fort son pecador, e som de libres trobador! On que vage cuit gran bé far, e a la fi res no hi pusc far, per què n'hai ira e pesar. Ab contriciée plorar vull tant aDéu mercè clamar, que mos llibres vulla exalçar. Santetat, vida, sanitat, gaug me do Déu e llibertat, e guard me de mal e pecat. A Déu me son tot comanat: mal esperit ni hom irat no hagen en mi potestat. Man Déu als cels e als elements, plantes e totes res vivents, que no em facen mal ni turments. Do'm Déu companyons coneixents, devots, lleials, humils, tements, a procurar sos honraments.

Son creat é esser m'es dat a servir Deu que fos honrat, e son caut en mant pecat; e en ira de Deu fui pausat. Jesus me venc crucificat: volc que Déu fos per mi amat. Matí ané querre perdó a Déu, e pris confessió ab dolor e contricció; De caritat, oració, esperansa , devoció, Déu me feu conservació. Lo monestir de Miramar fiu a frares menors donar, per sarraïns a preïcar. Enfre la vinya e el fenollar, amor me pres fe'm Déu amar, e enfre sospirs e plors estar. Déu Paire, Fil, Déu Espirat, de qui és Santa Trinitat, tracte com fossen demonstrat, Déu Fill, del cel és davallat, de una Verge està nat, Déu e home, Crist apel·lat Lo mon era en damnació, morí per dar salvació Jesús, per qui elmón creat fo; Jesús pujà al cel sobre el tro, venrà á jutjar lo mal e el bo; no valran plors querre perdó.

Neix a València al 1405 en una família de noble prestigi.Va ser un cavaller en el sentit més ampli de la paraula: bel·licós, destre en les armes i amb la desimboltura per moure's en ambients cortesans. Pertenyia a la família Martorell i van ser un reflexe de la societet en canvi s.XV. Després de la mort de Francesc Martorell (pare) al 1435 van patir una crisi i decadència econòmica, Joanot va prendre comandamente de la família. Joanot va viatjar a Anglaterra, Nàpols i Portugal i va particpiar en diversos fets d'armes. -> no va aconseguir finalitzar el gran deute. Martorell es va resistir a acceptar aquest declivi econòmic mitjançant els duels d'honor ( fets d'armes generalitzats al final edat mitjana), van destacar 2 en 1437. 1. Conflicte amb Ausiàs March 2. Conflicte amb Joan de Montpalau Joanot a la biblioteca de la cort Anglesa té accés al poema Guy de Warsick i el llibre " L'orde de cavalleria" de Ramon Llull. Van constituir primers 39 capítols de l'obra. A més coneix l'orde de Garter ( orde de cavallieria vigent més antic). Més tard va tenir un altre conflicte amb Gonçalbo d'Híjar, comandador de Muntalbà. 1449: Martorell participa en un saqueig i va ser empresonat a Xiva. 1464: Va vendre 150 còpies del manuscrit de Tirant al seu veí Martí Joan de Galba 1465: Joanot mor sense descendència ,probablement a València. 1490: Publicació novel·la

Joanot Martorell

Bonaventura Carles Aribau

Obra d'àmbits i registres diversos: crítica economia, literària,..Va publicar un únic llibre: "Ensayos poéticos" (1817). La resta es relaciona amb fets oncrets, allà trobem La Pàtria. Va ingressar a a la Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i funda el diari El Europeo. Va prendre part a la revolució política i durant la seva estància a Madrid (20 anys) va tenir càrrecs rellevants: en el món dels negocis privats i com en l'administració pública com director. A la vegada periodisme i estudis literaris. Va contribuir a la introducció de grans autors romàntic: Von Schiller,.. Va fundar i dirigir la Biblioteca de Autores Españoles ( novel·les Cervantes)