EIX CRONOLÒGIC LITERATURA CATALÀ

Irene Rodó Casals 1er Batxilerat A

EIX CRONOLÒGIC LITERATURA

"Jus lo front port vostra bella semblança"

"Cant de Ramon"

"Si null temps fui pessius ne cossirós"

"Cançoneta leu e plana"

"Colguen les gents ab alegria festes"

Guillem de Berguedà

Ramon Llull

Jordi de sant Jordi

Ausiàs March

Cerverí de Girona

+ info

+ info

+ info

+ info

+ info

"La balada de la garsa i l'esmerla"

"La pàtria"

"A una hermosa dama de cabell negre..."

"A la vora del mar"

“Oda a Espanya”

Bonaventura Carles Aribau

Joan Maragall

Francesc Vicent Garcia

Joan Roís de Corella

+ info

+ info

+ info

+ info

+ info

“Tot l’enyor de demà”

Joan Salvat-Papasseit

+ info

I Cansoneta leu e plana, 7a leugereta, ses ufana, 7a farai, de mon Marques 7b del traichor de Mataplana, 7a q'es d'engan farsitz e ples. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b II Marques, ben aion les peiras 7b a Melgur depres Someiras, 7b on perdetz de las denz tres; 7b no.i ten dan que las primeiras 7b i son e non paron ges. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b III Del bratz no.us pretz una figa, 7c que cabreilla par de biga 7c e portatz lo mal estes; 7b ops i auria ortiga 7c qe.l nervi vos estendes. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b IV Marques, qui en vos se fia 7c ni a amor ni paria; 7c gardar se deu totas ves 7b qon qe.z an: an de clar dia, 7c de nuoitz ab vos non an ges. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b V Marques, ben es fols qui.s vana 7a c'ab vos tenga meliana 7a meins de brajas de cortves; 7b et anc fills de crestiana 7a pejor costuma non mes. 7b A, Marques, Marques, Marques, 7b d'engan etz farsitz e ples. 7b

Recursos formals:

Estructura i mètrica:

• Predominen les personificacions; n'hi ha una a l’últim vers de cada estrofa. Amb aquesta es vol referir a que tot ell és un engany, i quan diu “ull viu”, referint-se a que ha d’anar amb comp te si tracta amb ell.
• També hi ha una anàfora als últims dos versos de cada estrofa, que s’utilitza per a donar-li èmfasis a la característica més representativa del Marqués de Mataplana, l’engany.

• El poema està compost per 5 cobles de 5 versos heptasíl·labs, i cadascuna té 2 versos més de tornada.

• Internament, podem dividir aquest poema en 2 parts:
• Les 3 primeres estrofes, en les quals l’autor mostra les coses dolentes (físicament parlant) d’en Ponç de Mataplana, dient que és un traïdor, que no val res i parla de les dents que va perdre a Melgurs i del seu físic esguerrat.
• La segona part correspondria a les 2 últimes estrofes, en les que diu que ningú s’hauria de fiar d’ell (ja que és un lladre i un traïdor, i l’autor denuncia la seva condició com a homosexual).

Cançoneta leu e plana:

• És de gènere trobadoresc.
• En concret és un sirventès, que és un atac d’un trobador a una altra persona. En aquest cas és un atac que fa Guillem de Berguedà a en Ponç de Mataplana, un noble que anomena “Mon Marquès” en el poema tot i que no té el títol.
• El sirventès va ser escrit el 1172.

Guillem de Berguedà:

• És un trobador del segle XII. Ell i els seus pares eren vassalls del Comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
• De la seva obra es dedueix que és un fidel seguidor de la poesia trobadoresca provençal on escrivia sobretot la cançó i el sirventès, els gèneres més utilitzats pels trobadors.
• Va morir entre 1195 i 1196.

Menú

I 1. Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros 2. sirven amors, ni·n perdey mon cabal, 3. sufren pena, turmen, trebayll e mal, 4. ne·m tengren dan maritz ne fals gelos, 5. er m’adutz jay, qu’eser no·m pot vedatz, 6. us gentils cors adreitz, gras e delgatz, 7. on es jovens e franc’ humilitatz. II 8. E s’auzes dir cal dona·m te joyos, 9. ne com m’a fi, humil, franc e leyal, 10. e·m ditz soven ab mant sospir coral, 11. baysan: «Amics, con eu no so ab vos, 12. muyr deziran e pus, pres mi,·us luynatz, 13. del revenir vos clam merce viatz», 14. estortz fora, e mos clars ditz, vertatz. III 15. Eras diran lausenger envejos 16. qu’eu dic fencha a ley de desleyal, 17. mas, pus midons m’o perdo, no me·n chal, 18. car ma rayzo tenran tuit l’amoros: 19. qu’eu dic que can an lens ne apesatz, 20. pesan vey ley e sas plasens beutatz 21. que·m ditz plasers ab ditz enamoratz.

Cerverí de Girona:

IV 22. E tenria lo rey per enujos 23. si·m sonava can faz tan douz jornal, 24. ne·m tocava: qu’eu non ay plaser d’al, 25. ans fora mortz si·l pesamen no fos. 26. E dic a cels qui·m dizon: «Que·us pessatz, 27. en Cerveri? Ajam qualque solatz!» 28. «Laxatz m’estar, seyner, que coblas fatz». V 29. D’aytan me tenc per benaventuros 30. car ço qui notz als altres a mi val; 31. e no vis mays nuyll trobador aytal 32. ne qui’n durmen fezes vers e chanços: 33. qu’en durmen fo aycest chanz començatz, 34. per que non es ab motz prims ne serratz 35. ne y er per me sos ne motz esmendatz. VI 36. Pus en durmen e pesan gen pessatz, 37. na Sobrepretz, de me, veyllan, si·us platz 38. prec que pessetz, o que tost m’auciatz. VII 39. De la dona dels cardos suy payatz 40. e del enfan, can pres luy m’asolatz.

Va ser el trobador català més important, vinculat a la casa reial de Jaume I i del seu fill Pere el Gran. La seva activitat la va iniciar com a joglar (és a dir, recitant les composicions dels trobadors) i més tard va esdevenir trobador. De Cerverí de Girona, se’n conserven 120 composicions (114 peces líriques, 5 de narratives i una llarga col·lecció de poesia moral).

Tema:

El poema tracta de com l'autor intenta convèncer a la dama de que no es casi amb l'home que li han concertat i que es quedi amb ell. Aquest poema pertany a una de les 120 composicions,exactament una viadera, de Cerverí de Girona ,ultim gran poetatrobadoresc català, que fou un trobador que va pertanyer a la casa reial de Jaume I.

Estructura i mètrica:

La cançó té cinc cobles unisonants: reprèn el mateix patró mètric —versos decasíl·labs masculins—, amb les mateixes seqüències fòniques en totes les estrofes.

Rima

Menú

Cant de Ramon:

Ramon Llull:

Ramon Llull és el primer autor a utilitzar el català per escriure gairebé sobre tots els temes: ciència, filosofia, pedagogia teologia, literatura...

Són creat e ésser m'és dat a servir Déu que fos honrat, e són caüt en mant pecat e en ira de Déu fui pausat. Jesús me venc crucificat, volc que Déus fos per mi amat. [...] Lo monestir de Miramar fiu a frares menors donar per sarraïns a preïcar. Enfre la vinya e el fenollar amor me pres, fé'm Déus amar, enfre sospirs e plors estar. [...] Novell saber plors hai atrobat, pot-n'hom conèixer veritat e destruir la falsetat: sarraïns seran batejat, tartres, jueus e mant orat, per lo saber que Déus m'ha dat. [...] Són hom vell, paubre, meyspreat, no hai ajuda d'home nat e hai trop gran fait emparat. Grans res hai del món cercat, mant bon eximpli hai donat: poc són conegut e amat. Vull morir en pèlag d'amor. Per ésser gran no n'hai paor de mal príncep ne mal pastor. Tots jorns consir la deshonor que fan a Déu li gran senyor qui meten lo món en error. [...]

Llaus, honor al major Senyor al qual tramet la mia amorq ue d'ell reeba resplendor. No són digne de far honor a Déu,tan fort són pecador, e són de llibres trobador. [...] Santedat, vida, sanitat, gauig, me dó Déus, e llibertat, e guard-me de mal e pecat. A Déu me són tot comanat: mal esperit ne hom irat no hagen en mi potestat. Man Déus als cels e als elements plantes e totes res vivents que no em facen mal ni turments. çDó'm Déus companyons coneixents devots, lleials, humils, tements, a procurar sos honraments.

Temàtica:

La temàtica del poema és autobiogràfica perquè el poema ressegueix moments de la vida de Ramon Llull. No deixa mai de banda el component didàctic i el poema sol·licita també l’adhesió del lector a la causa de l’autor. El poema és, doncs, una estratègia més d’evangelització.

Figures retòriques:

• Enumeració: versos 10-11,43,73-73.
• Hipèrbaton: versos 13-18, 42.
• Antítesi: versos 32-33.
• Hipèrbole: vers 37.
• Metàfora: versos 41,49.

• Paradoxa: versos 47-48.
• Polisíndeton: vers 77.
• Asíndeton: 10-11.
• Personificació: 79-81.

Menú

"Colguen les gents ab alegria festes"

Estructura:

Ausiàs March:

Mètrica:

El poema consta de cinc cobles de vuit versos decasíl·labs, amb rima creu-creuada. Segueix el patró 10A, 10B, 10B, 10A, 10C, 10D, 10D, 10C. S’anomena creu-creuada perquè s’alternen A i B, repetida dues vegades, a la qual succeeix A, i després una nova rima, C, a la qual succeeix D per partida doble, i tanca amb C. Hi ha cesura a la quarta síl·laba de cada vers, típic d’aquestes composicions i que la dota d’un component melòdic.

El poema XIII d'Ausiàs March gaudeix d'un esquema mètric usat molt sovint en la poesia marquiana, cinc octaves de decasíl·labs amb rima consonant de creu creuada. A més a més compta amb una tornada regular.

March va néixer a Gandia al voltant de 1400. Va morir l’any 1459. Educat en l’ideal cavalleresc, va ser nomenat cavaller l’any 1419. Va seguir el rei Alfons a la campanya de Sardenya i Còrsega, i va prendre part a les guerres de Nàpols i Sicília. També va participar en una campanya contra els pirates del Nord d’Àfrica. Es va casar amb Isabel Martorell (germana de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc). Dos anys més tard, ella va morir i March es va tornar a casar. No consten fills d’aquests dos matrimonis, però sí que en va tenir d’il·legítims.

Figures retòriques

Menú

"Jus lo front port vostra bella semblança"

Forma:

Temàtica:

Aquesta cançó està construïda a partir de l’estramp, un vers que provenia de la poesia trobadoresca i que va passar a la mètrica catalana medieval. L’estramp té un esquema de dos quartets de vuit versos. El més característic d’aquesta mètrica és que els versos no tenen rima. Questa absència, en la composició de Jordi de Sant Jordi, es compensa en la recerca d’una determinada sonoritat en l’últim mot dels decasíl·labs. Recorre a mots difícils de rimar, generalment plans.

Parla del sentiment d’amor que sent cap a una midons, elaborat i expressat a través dels codis de l’amor trobadoresc. El poema encarna la perfecció de la dama que s’encobreix, òbviament, sota l’anonimat.

Va ser poeta cortesà i militar, va participar amb March a l’expedició naval de Sardenya i Còrsega, l’any 1420. Es conserven 18 poemes atribuïts a Jordi de Sant Jordi. En ells es nota la influència dels trobadors, també es nota la influència de Petrarca.

La composició està formada per vuit estrofes. Es tracta d’una cançó d’amor escrita en estramps, o sigui, versos lliures de rima.

Estructura:

Menú

Autor

«LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA»

Aspectes estructurals:

El cant dels ocells és la veu del poeta, una ànima ferida per un amor no correspost. Veu en les dues aus tan diferents l’estampa perfecta per parlar de la paradoxal bellesa de la solitud de l’amor no correspost. I ens diu també quin és el seu destí: la mort per un amor que no florirà aquest any i que es perdrà per sempre.

Ens canta un dels grans tòpics de la literatura trobadoresca: la mort d’amor. Ho fa des d’una perspectiva personal i innovadora: ens descriu una estampa primaveral en què els sentits se’ns estimulen a partir dels colors de les aus (verd, negre, blanc), els sorolls (dolça veu), els estats emocionals (alegres) i noms i adjectius (llustre, il·lustre, perla) que atorguen sensorialitat al text.

Forma:

El poema comença amb deu versos decasíl·labs, que donen pas a un diàleg entre la garsa i la merla. Els vuit primers versos, repartits en dos quartets, consten de quatre rimes creuades (ABBA, CDDC). Se’ls afegeix un apariat final (EE). La rima és consonant i femenina (les paraules finals de cada vers són planes). El primer hemistiqui sempre acaba en mot agut. És a dir, la quarta síl·laba sempre és tònica i l’hemistiqui és masculí. Així doncs, tenim versos decasíl·labs amb cesura de 4+6 i accent a la quarta síl·laba (decasíl·labs clàssics catalans). Joan Roís de Corella utilitza una veu introductòria, que ens descriu l’espai i els personatges, i la veu de la parella d’ocells (veu que ens presenta la balada).i que es perdrà per sempre.

Menú

Temes:

La pàtria:

En aquest poema hi ha dos temes: per una banda, el tema general format per l’evocació de la pàtria; per l’altra, l’elogi del senyor Gaspar Remisa. La temàtica principal engloba les cinc primeres estrofes; en l’última estrofa és on apareix la presència de l’homenatjat

Context:

Hi ha una doble temàtica.

• Primer, l’evocació del paradís perdut: el subjecte líric s’acomiada de la natura, passant de la terra al cel.
• L’elogi del senyor és el tema principal de l’última estrofa. On esperàvem trobar la paraula pàtria hi trobem el mot patró. Es configura una exaltació del seu superior, situant- lo en un pedestal.

Forma:

Aquest poema és considerat el símbol fundacional de la Renaixença. Es tracta d’un text sense pretensions, propi de la poesia de circumstàncies.

El poema està format per sis estrofes de vuit versos. El metre és alexandrí, un vers de 12 síl·labes amb una cesura que el divideix en dos hemistiquis de sis (6+6). Al ser un vers d’una llargada considerable, l’alexandrí se sol associar a poemes de to greu i elevat, com ho és aquest, que pertany al gènere de l’oda. La rima és consonant i segueix l’esquema ABBAACCA. L’alternança dels versos masculins i femenins no segueix cap patró.

Menú

«A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL»

Francesc Vicent Garcia

Forma:

Aspectes estructurals:

Temàtica:

Aquest sonet representa un cant a l’amor, el que sent el poeta cap a una dama que el té encisat.La dama es troba en un terrat pentinant-se i ell la observa des d’una posició inferior. Això no és gratuït,ja que representa la idealització.En definitiva, l’amor és l’objecte i subjecte del poema, que l’autor fa evident a través de la contemplació i admiració del jo poètic cap a la dama.

Hi ha una renovació de la mètrica. Es tracta d’un sonet de versos decasíl·labs d’art major ambrima consonant: ABBA, ABBA, CDE, CDE. Trobem un nombre elevat de figures retòriques: - Metàfora: v.2 i vv. 3-4. - Epítet: v.5 - Personificació: v. 10 i vv. 3-4. - Hipèrbole: vv. 12-14. - Hipèrbaton: vv. 3-4.

Aquesta peça és un sonet dividit en quatre estrofes: dos quartets i dos tercets. L’estructura del sonet es petrarquista i de composició diàfana: els dos primers quartets exposen el tema i descriuen la figura femenina mentre es pentina, i en els dos darrers tercets pren la veu el jo poètic i aporta una conclusió.

Menú

"A la vora del mar"

"A la vora de"

Context:

Temàtica:

Estructura:

La història ens parla del rapte d’una dona per part del mariner. Històricament, els mariners havien raptat dones per tal de vendre-les com a esclaves al mercat d’esclaus. En aquest cas, però, el rapte té una finalitat matrimonial. Per una banda, aquesta peça recull la idea de la divinitat del poder i, per l’altra, de la immunitat que ofereix el poder i la riquesa.

Aquesta cançó popular, coneguda també com El mariner, és un poema del qual en desconeixem l’autor. Que sigui popular i que en desconeguem l’autor no vol dir que sigui una creació del poble; el poble, com a col·lectiu, no pot crear poesia, sinó que s’apropia de la creació literària d’algú i la transmet oralment, amb canvis i reelaboracions, de generació en generació.

És una cançó senzilla, que segueix una narració lineal per tal de fer entenedora la història i que sigui fàcil de recordar-ne els passatges. La cançó està dividida en tres parts: la introducció, el nus i el desenllaç.

Menú

ODA A ESPANYA

FORMA

AUTOR

CONTEXT:

La crisi espanyola del 1898 sorgeix arran de la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines en un moment en què els imperis europeus i americà tornaven a ressorgir, mentre Espanya vivia en un sistema conservador centralista com el de la Restauració. CONSEQÜÈNCIES SOCIALS I LITERÀRIES:

• submergeix la societat espanyola en un pessimisme profund
• neix laGeneració del 98
• apareix un moviment regeneracionista que critica durament el sistema per corrupte i fraudulent i que proposa un sistema més propera la democràcia.

Estructura

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

Aspectes estructurals:

Biografia

• D'origen humil.
• La seva formació es basa en grups obreristes i populars.
• Salvat és un adolescent activista que publica, a partir de 1914, articles de crítica social ( en castellà i català) en diverses revistes, recollits el 1918 a Humo de fàbrica , llibre amb el qual tanca aquesta primera etapa.
• Exposa el seu pensament literari radical en els textos Soc jo, que parlo als joves (1919) , Concepte de poeta ( 1919) i Contra els poetes el minúscula.
• Sobretot participa del futurisme italià, adoptant-ne actituds, temes i tècniques.

La composició s’estructura en tres parts: un pròleg i un epíleg emmarquen una escena de vida urbana.

La composició té un intens component autobiogràfic.

Es tracta d’un poema anisosil·làbic, que combina versos de diferent nombre de síl·labes.

El títol “ Tot l’enyor del demà” amaga una paradoxa.futur. Però presenta un raonament cert, exacte: de “demà” , se’n troba a faltar la vida quotidiana, la mateixa d’ ”ahir”, la normalitat diària de sempre.

Tornada:

És un diàleg directe entre el jo del poeta i l'amada, el poeta li demana pietat alhora que li reclama el seu amor, li diu que el seu dolor és tan fort que morirà per amor, com bé sap que pot passar. No caldrà que faci un acte de fe, un gran esforç intel·lectual, per adonar-se que el jo líric li passarà això si no hi posa remei. Aquesta tornada ens remet a la del poema XI, amb la qual té força similitud.

III estrofa:

En l'inici de la segona estrofa March pren com és costum la moralitat, el fet que estigui enamorat l'ofusca i cau en la malaltia d'amor, per això no li plau el tracte amb els vius, i l'únic semblant que pot tenir són les ànimes infernades pel seu dolor etern. Per aquesta relació que té el jo líric amb les ànimes infernades la gent pren d'ell espant, el veuen com un mort.

IV-V estrofa:

En les estrofes IV i V March pren mà de la hipèrbole i sobretot de narrar els fets hipotèticament. Ens diu que si morís, la mort no li duria cap problema excepte perdre la visió de l'amada, només la visió perquè és l'únic que ara per ara pot tenir. Per tant, no pot morir perquè perdrà l'únic que té. Continua amb ironia, ajudada per un gran joc de negacions, i retreu a la mort que si l'enterra l'únic que li farà perdre seran els desigs del poeta que no es poden complir i evidentment perdrà la visió de l'estimada, l'únic que ara té.

Bella sens par ab la presençanoble, vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes, gais e donós lluu plus que fina pedra, amorós, bells, plus penetrants que estella; d’on, quan vos vei ab les autres en flota les jutge menys, si com fai lo carboncles que de virtuts les fines pedres passa: vós ets sus lei com l’astors sus l’esmirle. L’amor que us hai en totes les parts mascles no foncs jamais en null cors d’hom ne arma, ¿quan no n’amec pus coralment nulls hòmens tan forta amor com cesta que el cor m’obre? Mas sui torbats que no fonc Aristòtils d’amor qui m’art e mos cinc senys desferma, co’l monjos bos que no es part de la cetl.la no es part mon cors de vós tant com dits d’ungla.

Jus lo front port vostra bella semblança de què mon cors nit e jorn fa gran festa, que remirant la molt bella figura de vostra faç m’és romasa l’empremta que ja per mort no se’n partrà la forma; ans quan serai del tot fores d’est segle cells qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. Si com l’infants quan mira lo retaule e contemplant la pintura ab imatges ab son net cor, no lo’n poden gens partre – tant ha plaser de l’aur qui l’environa -; atressí em pren davant l’amorós cercle de vostre cors, que de tants béns s’enrama, que mentre el vei mas que Déu lo contemple; tant hai de joi per amor qui em penetra!

Oh cors d’honors, net de frau e delicte! prenets de me pietats, bella dona, e ne sofrats que’s amant-vos peresca, per què eu vos am mais que nulls homs aferma; per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres de tots los fruits on valor grans pren sombra, que em retenyats en vostra valent cambra, pus vostre sui e serai tant com visca. Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre sus quantes són e’l mundanal registre car tots jorns naix en vós cors e revida bondats, virtuts, més que en Pentasilea.

Així em té pres e lliats en son carçre amors ardents com si estés en un cofre tancat jus claus e tot mon cors fos dintre, on no posqués mover per null encontre. Car tant és grans l’amor que us hai e ferma que lo meu cor no es part punt per angoixa, bella, de vós, ans estai ferm com torres en sol amar a vós, blanxa colomba.

Forma:

Formada per disset estrofes d’art menor. La rima és assonant en els versos parells. Les estrofesestan formades per versos de set i quatre síl·labes que es van intercalant. El primer i tercer són heptasíl·labs, mentre que el segon i el quart són tetrasíl·labs.

Figures retòriques:

Trobem antítesi (construeix la solitud del jo poètic, l’oposició entre l’enamorat i la gent queparticipa en festes i plaers mundans), comparacions (s’equipara al rei de Xipre i Tició per exagerar el sentiment d’enamorat), al·literació (repetició de paraules de sons similars, com ara romp, rompre...). A la quarta i cinquena cobla, trobem interrogacions indirectes introduïdes per la locució “E, si...” (vv. 25 i 33). A la tornada, el senhal Llir entre cards, es dirigeix a l’amada.

Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports, places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes, e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respondran, car no són companyades d’altre que mi en son contínuu plant. Cascú requer e vol a son semblant, per ço no em plau la pràctica dels vius: d’imaginar mon estat són esquius, sí com d’hom mort de mi prenen espant. Lo rei xiprè, presoner d’un heretge, en mon esguard no és malauirat, car ço que vull no serà mai finat, de mon desig no em porà guarir metge. Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquell ocell mai clou, pus fort dolor d’aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mia pensa, altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa, fer mi absent d’una tan plasent vista, no li graesc que de terra no vista lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir, e, si em cové mon derrer jorn finier, seran donats térmens a ben amar. E, si en lo cel Déu me vol allogar, part veure a Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d’esta mort vos ha plagut plorar, penedint vós com per poca mercè mor l’ignocent e per amar-vos martre, cell qui lo cos de l’arma vol departre si ferm cregués que us dolríeu de se. Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot ber fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.

Colguen les gents ab alegria festes

Ausiàs March

I estrofa:

La primera estrofa és narrada i protagonitzada pel jo líric del poeta, així, a part de donar-li més realisme, com que l'estrofa posseeix un to tràgic aquest és augmentat amb molt més dramatisme.

Joan Roís Corella

Es considera un dels màxims exponents de l’humanisme i l’últim clàssic de la literatura medieval catalana. Va néixer a Gandia entre els anys 1433 i 1443 i va morir a València l’any 1497. Va ser mestre en teologia, poeta i prosista, tant de tema religiós com profà. La seva obra consta de tres de temàtica religiosa i setze de profanes. L’eix central de la poesia profana de Corella és la filosofia de l’amor.

V estrofa:

És com un lloc on és possible que sorgeixi l'amor entre el poeta i l'estimada que no el correspon en vida, almenys l'estimarà mort perquè el plorarà. Tot el que s'ha dit fins aquí ens portava a una total amargor pel fet que el poeta no podria ésser correspost per l'amada, aquí, tanmateix, tot canvia i ens dóna una sortida possible als amors del poeta, encara que sigui després de la mort.

JOAN MARAGALL

Joan Maragall és l’últim dels poetes romàntics catalans i un dels impulsors del Modernisme. Va recollir la tradició d’escriptors europeus del s. XIX en la idea d’apostar pel vitalisme optimista en què s’entén la poesia com a font de salut i energia. De la mateixa manera que apostà cap a una poesia de caràcter regeneracionista. El 1993 publica l’assaig Elogi de la paraula que, juntament amb el posterior opuscle Elogi de la poesia (1909), exposa la seva teoria de la “paraula viva”, de base romàntica, segons la qual l’emoció pura, l’espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.

El poeta ha configurat la peça a partir de tres elements principals: per una banda trobem la veu poètica, per l’altra, la personificació d’Espanya, i, per últim, l’element de la natura. La veu poètica representa la classe obrera que, escanyada econòmicament, no pot pagar els sis mil rals que eximien els fills i els marits d’anar a la guerra; però també representa la nació catalana, una comunitat que no se sent ni escoltada ni respectada per un estat imperialista i caciquista. Quant a la personificació, Espanya apareix aquí com una mare alienada , cega pel poder, que desatén els seus fills (v. 42) i a qui no li tremola el pols per conduir-los a una mort segura en una gesta èpica pròpia de temps gloriosos ja passats. L’altre element que configura el poema és la natura com al element purificador i redemptor.

Maragall construeix aquesta resposta a partir del tema més delicat de l’estat Espanyol: la diferència de llengües i cultures dins del territori.

S’acaba acceptant que no hi pot haver un diàleg i s’esdevé un rebuig frontal i una fugida com a única solució possible: “Adéu, Espanya!

FORMA:

El poema està format per una combinació de versos octosíl·labs i tetrasíl·labs (versos d’art menor) i, a mesura que avança, cada vegada trobem més decasíl·labs, fet que atorga dinamisme a al veu poètica. La majoria de versos tenen cesura, sovint amb hemistiquis de quatre versos.

Rima - -AA-, amb irregularitats a les sextetes. La majoria són versos blancs. Rima assonant.