Antologia de la poesia catalana
DE L'EDAT MITJANA AL BARROC
SEGLE XII - SEGLE XV
AUSIÀS MARCH
JORDI DE SANT JORDI
CERVERÍ DE GIRONA
GUIILEM DE BERGUEDÀ
RAMON LLULL
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..."
"Jus lo front port nostra bella semblança..."
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")
"Cançoneta leu e plana"
"Cant de Ramon"
+info
+info
+info
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
Antologia de la poesia catalana
ROMANTICISME, MODERNISME I NOUCENTISME
DE L'EDAT MITJANA AL BARROC
ANÒNIM
Francesc Vicent Garcia
Bonaventura Carles Aribau
JOAN ROÍS DE CORELLA
A vora de la mar (Cançó popular)
"La balada de la garsa i l'esmerla"
"A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en unterrat amb una pinta de marfil"
"La pàtria"
+info
+info
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Guillem de Berguedà
Abans del 1138 - Abans del 1196
Guillem de Berguedà va ser un aristòcrata que posseïa cinc castells en el territori de Berguedà. També va ser senyor feudal, i sempre estava amb enfrontaments amb els veïns. Se sap que va morir solter i sense fills reconeguts. Els poemes que es conserven van ser escrits del 1170 fins a inicis del 1190. El 3 de març del 1175 va assassinar al seu enemic i veí Ramon Folc de Cardona, un senyor feudal més poderós que ell. Per aquest fet va haver-se d'exiliar fins al 1182, i el rei el privà en el futur del títol de vescomte. Va mantenir enfrontaments constants amb altres poderosos senyors feudals i, fins i tot, amb el mateix rei, Alfons. Per aquestes enemistats, es trobava viatjant sovint per protegir-se. Durant aquests viatges, va conèixer alguns dels principals trobadors occitans. Un d'aquests va ser Bertran de Born, autor amb un estil similar, a qui va citar en un poema com a <> (germà en occità). La vida transmesa pels cançoners diuen que la mort de Guillem de Berguedà va ser violenta i humiliant, ja que va morir a mans d'un «peó» (soldat d'una categoria baixa). Això no es pot saber, però hi té un aspecte més semblant a un càstig moral per part del compilador de l'antologia. Es coneixen trenta-un poemes d'ell, més un d'atribució dubtosa. La seva obra va caure en l'oblit després de l'edat mitjana, però durant l'època del Romanticisme, apareix un interès per l'obra dels poetes anteriors que escrivien en llengua romàntica, i la seva obra torna a recuperar lectors. La sàtira sense contemplacions caracteritza la poesia de Guillem de Berguedà, qui en cap moment dubta a l'hora de llançar les calúmnies més exagerades sobre els seus enemics per provocar la rialla de l'auditori. La seva capacitat de construir amb paraules una personalitat complexa i ambigua que no dubta a posar-se en qüestió el que parla encara directament al lector modern.
OBRA
El gènere que destaca en la seva poesia és el sirventès. Es classifiquen en cicles segons l'enemic contra qui anaven dirigits: - Pere de Berga, (tres poemes, «Mon sogre»).- Arnau de Preixens, Bisbe d'Urgell (quatre poemes). - Ponç de Mataplana (quatre poemes; un d'ells un plany). - Ramon Folc de Cardona. - El rei Alfons I.
"Cansoneta leu e plana"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
Cansoneta leu e plana
FIGURES RETÒRIQUES: Ex: (vv 11-12) ironia, hipèrbole (se sorprén de que les pedres estiguin bé) i (exageració del tamany de les dents), i la lítote (diu el contrari del que vol dir, fa referència al tamany de les dents).
Guillem de Berguedà
Cansoneta leu e plana, leugereta, ses ufana, farai, de mon Marques, del traichor de Mataplana, q'es d'engan farsitz e ples. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Marques, ben aion les peiras a Melgur depres Someiras, on perdetz de las denz tres; no·i ten dan que las primeiras i son e non paron ges. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Del bratz no·us pretz una figa, que cabreilla par de biga e portatz lo mal estes; ops i auria ortiga qu·el nervi vos estendes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.
Marques, qui en vos se fia ni a amor ni paria; gardar se deu totas ves qon qe·z an: an de clar dia, de nuoitz ab vos non an ges. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Marques, ben es fols qui·s vana c'ab vos tenga meliana meins de brajas de cortves; et anc fills de crestiana pejor costuma non mes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.
ANÀLISI DEL POEMA
Cansoneta leu e plana és un sirventès dedicat a Ponç de Mataplana, germà petit d'Hug, cap del llinatge dels Mataplana, i és un bon exemple de l'estil satíric de l'autor: composició de ritme alegre i festiu per atacar durament a un enemic seu. Guillem de Berguedà i la seva família eren vassalls dels Mataplana al tenir terres en feu seu. El poema comença amb una al·lusió al trobar leu, que és la manera de compondre poesies d'expressió senzilla amb un lèxic fàcil i amb figures retòriques que afavoreixen la comprensió i la memorització. Continua anomenant-lo <>, que és el pseudònim o senyal amb què designa Ponç de Mataplana. L'utilitza com una forma afectuosa i de respecte d'adreçar-se, però immediatament el qualifica de traïdor i de persona falsa. És probable que el mot de «Mon Marquès» no vingui d'un títol nobiliari, sinó que s'hagi d'entendre com sinònim de "governador o protector d'un territori de frontera o marca", ja que només hi havia un marquès en aquella època, el rei Alfons I, marquès de Provença. En les dues següents cobles remarca dos defectes físics de Ponç de Mataplana: la dentadura incompleta i les dents grans, i el braç encarcarat. Parla d'un accident que va patir que li va fer perdre tres dents, però Guillem de Berguedà se sorprèn que les roques no patíssim cap deformació ni trau. Respecte al braç, diu que sembla "un cabiró de biga", dient que Ponç tenia el braç com una biga petita i curta. Li proposa un remei que, si l'aplica, se li desentumirà el nervi. El moment culminant del poema apareix al final, durant les dues últimes estrofes, on parla sobre la seva suposada sexualitat. Sembla que l'acusació de traïció que fa durant tot el poema sembla que el que va cometre Ponç consisteix a violar els vassalls que feien la migdiada amb ell sense portar calçotets de cuir cordovès (material famós per la seva resistència).
FORMA: Cinc cobles singulars amb refrany als dos darrers versos de cada cobla (7a 7a 7b 7a 7b 7b 7b). Les rimes b es mantenen en la mateixa posició durant tot el poema.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Cerverí de Girona
1259 (Catalunya) - 1285
OBRA
Guillem de Cervera, també conegut com a Cerverí de Girona, és el trobador català més important i de qui més obres es conserven. Va estar vinculat a la casa reial de Jaume I i a la del seu successor Pere el Gran, a la cort del vescomte de Cardona. Va començar com a joglar, és a dir, recitant les composicions dels trobadors, i més tard es va convertir en trobador. Tenia una formació acadèmica sòlida, basada en l'escolàstica i la gramàtica, i és probable que també conegués la cultura llatina. Cerverí és un autor lligat a les condicions històriques i socials, i vinculat a la cort catalanoaragonesa (com s'ha mencionat anteriorment). Com a trobador, posa els seus coneixements al servei del seu senyor, i en justifica accions polèmiques o compromeses. La seva obra reflecteix situacions d'actualitat, des de barons rebels de la cort fins als moments que viu a prop del rei. Utilitza l'humor i l'enginy per transmetre les seves creacions literàries. La consciència d'autor i de corpus són aspectes especialment importants, sobretot en el cas de Cerverí. El poema de Cerverí de Girona és un bon exemple de poema amorós trobadoresc que té l'atractiu afegit que evoluciona cap a una celebració irònica de l'ofici mateix de poeta. Les traduccions dels seus poemes han provat de trair al mínim el sentit del text tot respectant-ne la mètrica i la rima.
De Cerverí de Girona se'n conserven 120 composicions: 114 peces líriques, 5 peces narratives i una llarga col·lecció de poesia moral. També s'han trobat obres religioses, proverbis i obres populars. La seva obra se centra en el sistema ideològic i literari de l'amor cortès. Adreça sovint a una dama a la qual ret culte i combina això amb el retrat puntual d’algunes escenes de la cort i reflexiona sobre l'art de trobar.
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..."
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..."
FIGURES RETÒRIQUES: L'antítesi és la figura retòrica que més utilitza. També utilitza l'interrogació al vers 27, hipèrboles en els versos 11-12, paradoxa a l'estrofa 5.
Cerverí de Girona
E ternia lo rey per enujos si·m sonava can faz douz jornal, ne·m tocava, qu'eu non ay plaser d'al; E dir a cels qui·m dizon: «Que us pessatz, En Cerveri? Ajam qualque solatz», «Laxats m'estar, senyer, que cobles fatz». D'aytan me tenc per benaventuroscar ço qui notz als altres a mi val; e no vis mays nuyll trobador aytal ne qui'n durmen fezes vers e chanços: qu'en durmen fo aycest chanz començatz, per que non es ab motz prims ne serratz ne y er per me sos ne motz esmendatz. Pus en durmen e pesan gen pessatz, na Sobrepretz, de me, veyllan, si·us platz prec que pessetz, o que tost m'auciatz. De la dona dels cardos suy payatz e del enfan, can pres luy m'asolatz.
Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros sirven amors, ni·n perdey mon cabal, sufren pena, turmen, trebayll e mal, ne·m tengren dan maritz ne fals gelos, er m'adutz jay, qu'eser no·m pot vedatz, us gentils cors adreitz, gras e delgatz, on es jovens e franc' humilitatz. E s'auzes dir cal dona·m te joyos, ne com m'a fi, humil, franc e leyal, e·m ditz soven ab mant sospir coral, baysan: «Amics, con eu no so ab vos, muyr deziran e pus, pres mi,·us luynatz, del revenir vos clam merce viatz», estortz fora, e mos clars ditz, vertatz. Eras diran lausenger envejós qu'eu dic fencha a ley de desleyal, mas, pus midons m'o perdo, no me·n chal, car ma rayzo tenran tuit l'amoros: qu'eu dic que can an lens ne apesatz, pesan vey ley e sas plasens beutatz que·m ditz plasers ab ditz enamoratz.
ANÀLISI DEL POEMA
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..." és una cançó de temàtica amorosa que desenvolupa el sentiment del fin'amoris al llarg de les estrofes, amb l'especialitat que té dues tornades dedicades a persones diferents. La primera estrofa evoca un temps passat de preocupació i tristesa, que causa el servei de l'amor. Parla dels gelosos i lausengiers, que li volien mal i sabotejar el flirteig amb la dama. A la segona estrofa ens diu que està ple de joi (èxtasi amorós que no li pot prendre ningú i li proporciona una dama), i la impossibilitat de dur aquest joi fins al final, perquè no li és possible de revelar la identitat de la dama. En el tercer parla de com podria proclamar públicament com li és de lleial, com el fa gaudir i com li és de fidel i generós i, per fi, quedaria alliberat. Tots aquests versos segueixen el codi de l'amor cortès: la insinuació, i predica la discreció. No es preocupa dels sabotatges perquè el seu amor és fort. La quarta estrofa ofereix una visió típica de la vida a la cort, i ens explica com la seva feina és interrompuda per necessitats del rei o per algun altre habitant de la cort. Amb l'afirmació «a mi deixeu-me estar, que jo faig cobles», ens permet veure que hi havia una consciència d'autor que comença a despuntar en la poesia trobadoresca tardana. La primera tornada es troba el senyal que oculta el nom de la dama. «Sobrepretz» és el senyal de la dama a la qual s'adreça, un mot que al·ludiria a un mèrit en excés. Li demana que pensi en ell en un estat de vigília. La segona tornada, formada per dos versos, rendeix comptes amb els seus protectors polítics: la dama dels cards (identificada com a Sibil·la, comtessa de Cardona) i l’Enfan, que es tracta de Pere el Gran quan era petit.
FORMA: Cinc cobles unisonants. La seva rima segueix aquest patró: 10A 10B 10B 10A 10C 10C 10C. A és sempre -os; B és -al; C és -atz.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
SENYAL: «Sobrepretz» (Traducció: Sobrepreu).
EIX
Antologia de la poesia catalana
Ramon Llull
1232 (Mallorca) - 1316 (Mallorca)
OBRA
Ramon Llull és considerat un dels principals intel·lectuals d'Europa del segle XIII i principis del XIV, i l'iniciador de la literatura catalana culta, en ser el primer que utilitza aquesta «llengua vulgar» per a l'especulació filosòfica, teològica i científica, i a la creació literària. Llull va ser un aristòcrata notable, casat i amb dos fills, i es dedicava a compondre poemes trobadorescos en les estones d'oci. El seu pare havia acompanyat al seu pare el rei Jaume I en la conquesta de Mallorca, i havia tingut càrrecs importants a la cort. Una nit, mentre escrivia poesia trobadoresca, va tenir una aparició de Jesucrist crucificat. Va atribuir-ho al cansament, però després de cinc nits seguides, va acceptar que es tractava d'un senyal diví, i va canviar radicalment de vida. Va deixar tot el seu patrimoni per dur una vida d'ermità, esperant que Déu li revelés quins propòsits tenia per a ell. El primer llibre que va redactar un cop instal·lat en una ermita va ser El llibre de contemplació en Déu. Era una obra de dimensions considerables, però va acabant sent la primera de quasi dues-centes cinquanta. Va tenir una revelació que l'indicava que l'ordenava a divulgar la fe cristiana, tant en persona, explicant-la, com a través d'obres on el seu contingut fos assequible per a tot el públic lector de l'edat mitjana. Ramon Llull va arribar a escriure en quatre idiomes: català, llatí, àrab i provençal, i ell mateix traduïa, resumia i adaptava de les seves pròpies obres. Algun dels seus llibres tenen les característiques d'una novel·la, i els va escriure per transmetre el seu missatge intel·lectual i espiritual als lectors que els costés entendre el pensament filosòfic o abstracte. Per a ell, la literatura no és més que un instrument al servei del missatge cristià que vol transmetre, per tant, concept la literatura com una eina didàctica.
El centre neuràlgic de la seva obra és l'Ars magna (o Ars generali ultima), segons ell, fruit de la revelació divina. Es creu que ell mateix va fer que no quedessin obres profanes seves, i en poques ocasions va tornar al gènere (per parlar de l'amor a la Verge o per reflexionar sobre la seva pròpia vida). La poesia conservada de Llull és escassa. No és remarcable des del punt de vista artístic, però se'l considera original pel context de l'edat mitjana, on els successos de l'autor no eren considerats temàtica adequada per la literatura.
"Cant de Ramon"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
FORMA: Poema de catorze estrofes de sis versos de vuit síl·labes cadascuna. La rima és consonant i masculina. Versos monorrims. FIGURES RETÒRIQUES (POEMA SENCER): Enumeració (v. 10-11, 43, 73-74), hipèrbaton (v. 13-18, 42), antítesi (v. 32-33), hipèrbole (v. 37), metàfora (v. 41, 49), paradoxa (v. 47-48), polisíndeton (v. 77), asíndeton (v. 10-11) i personificació (79-81).
Antologia de la poesia catalana
Cant de Ramon
Ramon Llull
ANÀLISI DEL POEMA
[...] Novell saber hai atrobat, pot n'hom conèixer veritat e destruir la falsedat; Serraïns seran batejaat, tartres, jueus e mant errat, per lo saber que Déu m'ha dat. Pres hai la crots: tramet amors, a la Dona de pecadors que d'ella m'aport gran socors. Mon cor està casa d'amors e mos ulls fontanes de plors: entre gaug estai e dolors. Som holl vell, paubre, menyspreat, no hai ajuda d'home nat e hai trop gran fait emparat. Grans res hai de lo món cercat, mant bon exempli hai donat: poc son conegut e amat.
Son creat e ésser m'és dat a servir Déu que fos honrat, e son caüt en mant pecat e en ira de Déu fui pausat. Jesús me venc crucificat: volc que Déu fos per mi amat. Matí ané querre perdó a Déu, e pris confessió ab dolor é contrició; De caritat, oració, esperança, devoció, Déu me fe conservació. Lo monestir de Miramar fui a frares Menors donar per sarraïns a preïcar. Enfre la vinya e el fenolla amor me pres, fe'm Déu amar, e enfre sospirs e plors estar. [...]
Cant de Ramon és un poema autobiogràfic en vers. És la veu d'un cristià que reflexiona i dubta sobre l'encert o el fracàs del seu projecte vital, un projecte abocar al coneixement i la glorificació de Déu. No deixa mai de banda el component didàctics, per tant, és una estratègia més d'evangelització. Podem dir que Ramon Llull té una originalitat temàtica perquè la poesia autobiogràfica era un gènere poc freqüent i nou. Aquest poema exposa els principis de la teologia cristiana, però també fa referències a episodis concrets de la seva vida que creu que són remarcables. Llull comença a situar el poeta, autor i escriptor en el centre de la creació literària, i li atorga la responsabilitat que a això correspon. Durant el poema, ressegueix la seva vida, temor i pensaments. Les tres primeres estrofes són una síntesi de la seva joventut fins a la construcció del monestir de Miramar. La primera estrofa és el seu naixement, matrimoni i primera revelació, la segona és la quotidianitat, i la creació del monestir abans esmentat a la tercera. Les dues estrofes que segueixen parlen sobre la consagració a la causa de Jesús i que el porten, a la sisena estrofa a un altre punt culminant de la seva vida: la segona revelació, la qual li permet desenvolupar l'Art (mètode d'explicació de la realitat que es basa en símbols i múltiples combinacions que relacionen tots els camps del saber). Continua amb el relat de les seves peripècies missioneres i el seu enuig pel poc reconeixement que reben la seva acusa i la seva obra. A la vuitena estrofa esmenta els seus viatges que fa fet per bona part del món, i a la novena, els conflictes que ha tingut amb alguns poderosos. Tanca l'obra amb dues estrofes de cloenda amb un to d'anhel: els darrers precs que el poeta fa a Déu. Aquests precs demanen dues coses: salut per continuar escrivint i col·laboradors per divulgar aquests escrits. L'objectiu és «procurar-li els honraments» a Déu, no perquè es tracti d'unes obres només religioses, sinó perquè a la seva època, «conèixer» és entès com a «conèixer a Déu».
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Ausiàs March
1400 (Gandina) - 1459 (Gandina)
OBRA
Ausiàs March és el poeta més important de tota la poesia catalana medieval i un dels més interessants de la poesia europea del segle XV. Va ser un cavaller que pertanyia a la petita noblesa. El seu pare i oncle també eren poetes. De jove va participar en diverses expedicions militars sota les ordres del rei Alfons el Magnànim, i va ser recompensat amb donacions i privilegis com, per exemple, el càrrec de «falconer major reial». A partir del 1430 es dedicà bàsicament a l'administració de les seves terres i possessions. Encara que no ho semblés, no va dur una vida tranquil·la. Va tenir conflictes constants amb els seus veïns, fins i tot amb el futur rei Joan II, el duc de Gandia, on residia. Es va casar dues vegades, la primera amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, que va morir el 1439. La segona esposa va ser Joana Escorna, que va morir el 1454. En cap dels matrimonis va tenir descendència, però al testament consten cinc fills del poeta. Es considera la seva poesia innovadora pel seu distanciament dels trobadors, manifestant-se en tres aspectes diferents: l'amor i la dona (visió més humana de la dona, superant l'amor cortès), l'estil (estil dur i directa que impressiona per la seva cruesa. Abandona els tòpics trobadorescos i parla des de la intimitat), i la llengua (utilitza el català pur i és el primer poeta a canviar l'occità pel català). Part de la seva poesia té com a tema el mort de la seva esposa (cants de mort). A la lírica medieval, cap poeta tenia a la seva pròpia muller com a objecte de la seva poesia amorosa. Són composicions de gran força patètica situades en el tràgic segle XV, on el poeta es troba angoixat i obsessionat per la mort i el dolor. En aquests cants reflexiona sobre la mort, el pecat i la salvació o condemnació de l'ànima.
La seva obra està construïda per 128 poemes i un total de 10.361 versos. Els seus poemes es classifica en quatre grups temàtics: cant espiritual, cants morals, cants de mort, i cants d'amor. La forma poètica és quasi sempre el decasíl·lab clàssic cesurat en estrofes de vuit versos. Hi ha vuit poemes on aquesta norma es trenca, ja que són estrofes de deu versos. A vegades, revela el nom de la dama a qui li dedica el poema, trencant el secret.
"Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")
FORMA: Cinc cobles de vuit versos decasíl·labs amb rima creu creuada (10A 10B 10B 10A 10C 10D 10C), i cesura a la cuarta síl·laba.
Ausiàs March
Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes, e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respomdram, car no són companyades d'altre que mi en son continu plant. Cascú requer e vol a son semblant, per ço no em plau la pràctica dels vius: d'imaginar mon estat són esquius, sí com d'hom mort, de mi prenen espant. Lo rei sipré, presoner d'un heretge, en mon esguard no és malauriat, carço que vull no serà mai finat. De mon desig no'm porà guarir metge. Cell Texion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquell ocell mai clou, pus fort dolor d'aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mira pensa, altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sinó ab ço que d'haver se defensa.
E si la mort no em dugués tal ofensa -fer mi absent d'una tan plasent vista- no li graesc que de terra no vista lo meu cos nu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir, e si em cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. E si en lo cel Déu me vol allogar, part veure Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poca mercè, mor l'ignoscent e per amar-vos martre, cell qui lo cos de l'arma vol departre, si ferm cregués que us doldríeu de se. Llir entre cards, vos sabeu e jo sé que pot bé fer hom morir per amor. Creure de mi que so en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
ANÀLISI DEL POEMA
LLEGIR +
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...") és un poema que es troba sota el grup dels cants d'amor, amb el senyal «Llir entre cards», cicle format per 35 poemes on l'estimada esdevingué una imatge lluminosa que l'apropa a Déu i a l'èxtasi de la contemplació. La primera estrofa és narrada i protagonitzada pel jo líric del poeta. El to tràgic que té ve dona per la bimembració de l'estrofa en dues parts; la primera el jo líric demana a la gent que sigui feliç, mentre que en la segona part el veiem no poder gaudir de les alegries que predica. Es compara amb les ànimes infernades perquè s'igualen en el sofriment etern. En l'inici de la segona estrofa, el poeta parla sobre la moralitat i que el fet d'estar enamorat l'ha fet caure en la malaltia d'amor. Les ànimes infernades el veuen com un mort per la relació que tenen amb el jo líric. Durant la resta de la segona i tota la tercera estrofa fa dues comparacions, extretes d'un esdeveniment històric contemporani al poeta i del llegat mitològic del poeta. El fet històric és l'empresonament del rei de Xipre en mans dels «infidels». La situació del poeta és pitjor a la del rei al patir una malaltia incurable, ja que no podrà ser alleugerit per cap metge. També compara el seu destí amb el del tità Tició, condemnat a patir eternament que un voltor li devori el fetge de viu en viu. El més interessant de l'estrofa és el fet que hagi triat precisament aquest personatge més aviat ambigu i que tot seguit estableix la dimensió mental, i no només sensual, del seu «dolor». Tició és castigat pels déus a causa de la seva lascívia immoderada. El que estableix l'estrofa és que l'amor afecta tant la «pensa» com el «cor». La quarta estrofa arriba a la conclusió que, si ell morís, el veritable amor desapareixeria per sempre, ja que els únics que entenien el seu amor eren els antics.
FIGURES RETÒRIQUES: Antítesi, comparacions, al·literació i interrogacions indirectes (v. 25 i 33).
SENYAL: «Llir entre cards» (traducció al castellà: lirio entre cardos).
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")
Ausiàs March
Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes, e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respomdram, car no són companyades d'altre que mi en son continu plant. Cascú requer e vol a son semblant, per ço no em plau la pràctica dels vius: d'imaginar mon estat són esquius, sí com d'hom mort, de mi prenen espant. Lo rei sipré, presoner d'un heretge, en mon esguard no és malauriat, carço que vull no serà mai finat. De mon desig no'm porà guarir metge. Cell Texion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquell ocell mai clou, pus fort dolor d'aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mira pensa, altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sinó ab ço que d'haver se defensa.
E si la mort no em dugués tal ofensa -fer mi absent d'una tan plasent vista- no li graesc que de terra no vista lo meu cos nu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir, e si em cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. E si en lo cel Déu me vol allogar, part veure Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poca mercè, mor l'ignoscent e per amar-vos martre, cell qui lo cos de l'arma vol departre, si ferm cregués que us doldríeu de se. Llir entre cards, vos sabeu e jo sé que pot bé fer hom morir per amor. Creure de mi que so en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
ANÀLISI DEL POEMA
En l'última estrofa abans de la tornada apareix la màxima hipèrbole del poema. El text planteja amb un atreviment escandalós que quan ell mori i arribi davant la presència de Déu, en el cas que anés al cel, no li ho agrairia especialment si no se li assegurava que ella havia plorat a causa de la seva mort. Això demostra que les reaccions de l'estimada són més importants que les de Déu, i la salvació de la seva ànima. No és segur que el lector actual tingui el mateix afecte, ja que la blasfèmia d'aquesta estrofa no només era molt més impressionant al segle XV, sinó que justificava i feia versemblant l'estranya comunicació amb els condemnats a l'infern amb què havia començat el poema. La sorpresa final del poema apareix en la tornada, on hi ha un canvi notable de to de la veu poètica i una reformulació de la distància que semblava que hi havia entre el jo i la Llir entre cards. Quan diu que «no fareu molt que hi doneu plena fe» a la possibilitat que ell pugui morir per amor i un amor no correspost, la veu del «màrtir» està plena de sarcasme i d'indignació poc continguda. En el moment en què ell diu el senyal, la situació ha canviat: ell li parla directament, no estan tan lluny l'un de l'altre i saben què pensen respectivament. Per això, la relació existeix i és molt més propera del que semblava a l'inici. El poema és una construcció teòrica hiperbòlica sobre l'amor extrem, l'amor com a experiència global, racional i sentimental és alhora que infernal i divina, es complementa amb la sensació que es tracta realment d'una relació concreta i humana.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Jordi de Sant Jordi
Finals del segle XIV - 1424
Jordi de Sant Jordi va vure menys de vint-i-cinc anys entre els anys esmentats a dalt, i va ostentar el títol de cambrer reial d'Alfons el Magnànim, de qui va rebre diversos honors i privilegis. Va ser un poeta cortesà i militar nascut al Regne de València d'origen humil. Va participar a l'expedició a Sardenya i Còrsega a l'any 1420, acompanyat de poetes com Ausiàs March i Andreu Febrer. Va viure a Sicília i Nàpols al costat del rei entre els anys 1421 i 1423, on aquest últim any va ser presoner durant uns setmanes pel condottiero Franceso Sforza. Ell mateix parla d'aquest succès en el seu poema «Desert d'amics, de béns e de senyor». Durant la seva època a Itàlia reb moltes influències italianes, però es manté fidel a l'estil trobadorescs. El poema de Jordi de Sant Jordi combina imatges trobadoresques amb altres de procedència italiana i francesa per descriure la passió amorosa. Comença i acaba amb la característica al·lusió a la pròpia mort com a consqüència previsible si l'estimada no a acceptar-lo com a amant. Es conserven 18 poemes dels que se hi han atribuït l'autoria, on es nota la influència dels trobadors, dels quals n'hereda l'amor cortès.
OBRA
"Jus lo front port nostra bella semblança..."
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
"Jus lo front port nostra bella semblança..."
FORMA: Composició de set versos decasíl·labs catalans (el primer hemnistiqui acaba en mot agut, amb cesura de 4+6).
Jordi de Sant Jordi
FIGURES RETÒRIQUES: Hipèrbole generalitzada de l'estrofa 1 a la 3, comparació (v. 17-24, 27-28, 30-31,32,37,39-40), al·legoria (v. 9-14), al·lusió al vers 24, metàfora als versos 45-46 i apòstrofe al vers 41.
Mor rics balais, cert vós portats le timbre sus quantes són e'l mundanal registre, car tots jorns nais en vos cors e revida bandats, virtuts, mas que en Pentesilea.
Jus lo front port nostra bella semblança de què mon cors nit e jorn fa gran festa, que, remirant la molt bella figura, de vostra faç m'éd romasa l'empremta, que ja per mort no se'n partrà la forma; ans, quan serai del tot fores d'est segle, cells qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuarn lo vostre signe. Si com l'infant quan mira lo retaule e, contemplant la pintura ab imatges ab son nt cor, no lo'n poden gens partre -tant ha plaser de l'aur qui l'environa-; atressí en em pren denant l'amorós cercle de vostre cors, que de tants béns s'enrama, que, mentre el vei, mas que Déu lo contemple, tant hai de joi per amor qui em penetra. Així em té pres e lliatz en son carçre amors ardents, com si estés en un cofre tancat jus claus e tot mon cors fos dintre, on no posqués mover per null encontre; car tant és grans l'amor que us hai e ferma, que lo meu cor no es part punt per angoixa, bella, de vós, ans estai ferm com torres en sol amar a vós, blanxa coloma.
Bella sens par ab la presença noble, vostre bell cors bell fec Déu sobre totes; gais e donós lluu plus que fina pedra, amorós, bells, plus penetrants que estella; d'on quan vos vei ab les autres en flota, les jusmetetz, si com fai lo carboncles que de virtuts les fines pedres passa: vós etz sus lei com l'astors sus l'esmirle. L'amor que us hai en totes les parts mescla, quan mon amec pus coralment nulls hòmens; tant fort amor com cesta que el cor m'obre no fonc jamais en null cors d'hom ne arma: mas sui torbats que no fonc Aristòtils d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma; col'l mojos bos que no es part de la celta, no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla. Oh cor donós, net de frau e delicte, prenets de me pietats, bella dona, e no sofrats quez amant-vos peresca, pus que eu vos am mais que null homs aferma; per què us suplei a vós, que ets le bells arbres de tots bos fruits, on valor grans pren s'obra, que em retenyats en vostra valent cambra, pus vostre sui e serai tant com visque.
ANÀLISI DEL POEMA
"Jus lo front port nostra bella semblança..." es tracta d'una cançó d'amor escrita en estramps (versos lliures de rima). Sense contar aquest tret, té una estructura molt semblant a la lírica trobadoresca tradicional. Hi ha un jo poètic que identifiquem amb Jordi de Sant Jordi (personatge, cavaller i home de lletres), s'adreça a una dama desconeguda de la qual està enamorat. En les tres primeres estrofes, i en la cinquena, el jo poètic hi defensa la solidesa del seu amor. En la primera estrofa es juga amb la idea d’un amor més durador que no pas la vida mortal, a través de la marca física que aquest amor ha deixat en el rostre del poeta: l’empremta de la dama que li ha robat el cor. En la segona estrofa, s’hi identifica una comparació que, tenint present el context històric, és força potent: s’iguala l’expressió absorta de la contemplació del poeta a la seva dama a la d’un infant innocent que mira els retaules daurats. Aquestes imatges i paraules donen al poema un to elevat i solemne. En les estrofes restants, en canvi, s’alternen els elogis a la bellesa física i moral de la dama amb les peticions de pietat pròpies de la més estricta ortodòxia trobadoresca. Jordi de Sant Jordi confecciona una visió més carnal de la midons i humanitza el personatge de la dama. L’amor del jo poètic també és més carnal: es tracta d’un amor tan fort que mai no ha estat en cap cos ni ànima d’home. L’autor veu la mort com un càstig. En la sisena estrofa demana a l'enamorada que no permeti la seva mort mentre ell continuï amant-la. A la tornada es parla de la dama com si estigués per sobre de les altres dones, i la compara amb Pentesilea, amazona mitològica a qui s’atribueixen nombroses gestes valeroses a la ciutat de Troia.
SENYAL: «Mor rics balais» (traducció: El Meu Rubí).
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Joan Roís de Corella
Abans del 1138 - Abans del 1196
Joan Roís de Corella va ser un destacat humanista i l'últim clàssic de la literatura medieval catalana. Va néixer el 1443 a Gandia i va morir a Valencia l'any 1497. L'autor provenia d'una família noble i participava en cercles aristocràtics i erudits. Inicialment, la seva obra abordava temes mitològics, però posteriorment es va centrar en obres més morals amb referències directes al context temporal i espacial. L'autor va passar per tres etapes: 1- Producció d'obres mitològiques (influenciades per Metamorfosis i les Heroides d'Ovidi). 2- Escriu les obres més morals amb una referència més directes al context temporal i espacial de la producció. 3- Dedica a la seva formació teològica, i no es coneix cap activitat literària.
OBRA
19 composicions: - 3 de temàtica religiosa. - 16 de caràcter profà. El seu treball va estar influenciat per l'estil de Boccaccio. L'eix central de la seva poesia profana és la filosofia de l'amor. Mira l'amor des d'una mirada humanística.
"La balada de la garsa i l'esmerla"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
La balada de la garsa i l'esmerla
Joan Roís de Corella
Ab los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que del mirar mos ulls resten alegres; i, al seu costat, estava una esmerla, ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il•lustre, que pogués dir les llaors de tal perla; i, ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada: "Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau ab los ulls tals, que puga dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu l'amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir, si no girau los vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir".
ANÀLISI DEL POEMA
La balada de la garsa i l'esmerla és un poema escrit per Joan Roís de Corella que canta la mort d'amor. Ho descriu amb una perspectiva personal i innolvadora El nucli de l'obra és la balada, gènere amorós compost per al ball, i es presenta a través de tres quintets en què els versos 1,4 i 5 es repeteixen en el darrer i últim quintet. Les tres estrofes contenten el plany i la súplica de pietat amorosa. Podem veure que el primer quartet presenta la garsa, el segon l'esmerla i l'apariat final anuncia la balada que canten els ocells.
FORMA: 2 quartets endecasíl·labs amb cesura a la quarta (4+6) (ABBA CDDC) i un apariat al final (EE). Les rimes són consonants, i masculí en el el primer hemnistiqui i femenines en el segon.
FIGURES RETÒRIQUES: Ex: (v 1-2) epítet, (v 1-2, 8) asíndenton, (v 19) personificació i (v 21 i 25) perífrasis.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
Eix cronològic de la poesia catalana
Marta Moreno Cusó
Created on November 18, 2023
Start designing with a free template
Discover more than 1500 professional designs like these:
View
Practical Timeline
View
Timeline video mobile
View
Timeline Lines Mobile
View
Major Religions Timeline
View
Timeline Flipcard
View
Timeline video
View
History Timeline
Explore all templates
Transcript
Antologia de la poesia catalana
DE L'EDAT MITJANA AL BARROC
SEGLE XII - SEGLE XV
AUSIÀS MARCH
JORDI DE SANT JORDI
CERVERÍ DE GIRONA
GUIILEM DE BERGUEDÀ
RAMON LLULL
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..."
"Jus lo front port nostra bella semblança..."
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")
"Cançoneta leu e plana"
"Cant de Ramon"
+info
+info
+info
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
Antologia de la poesia catalana
ROMANTICISME, MODERNISME I NOUCENTISME
DE L'EDAT MITJANA AL BARROC
ANÒNIM
Francesc Vicent Garcia
Bonaventura Carles Aribau
JOAN ROÍS DE CORELLA
A vora de la mar (Cançó popular)
"La balada de la garsa i l'esmerla"
"A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en unterrat amb una pinta de marfil"
"La pàtria"
+info
+info
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Guillem de Berguedà
Abans del 1138 - Abans del 1196
Guillem de Berguedà va ser un aristòcrata que posseïa cinc castells en el territori de Berguedà. També va ser senyor feudal, i sempre estava amb enfrontaments amb els veïns. Se sap que va morir solter i sense fills reconeguts. Els poemes que es conserven van ser escrits del 1170 fins a inicis del 1190. El 3 de març del 1175 va assassinar al seu enemic i veí Ramon Folc de Cardona, un senyor feudal més poderós que ell. Per aquest fet va haver-se d'exiliar fins al 1182, i el rei el privà en el futur del títol de vescomte. Va mantenir enfrontaments constants amb altres poderosos senyors feudals i, fins i tot, amb el mateix rei, Alfons. Per aquestes enemistats, es trobava viatjant sovint per protegir-se. Durant aquests viatges, va conèixer alguns dels principals trobadors occitans. Un d'aquests va ser Bertran de Born, autor amb un estil similar, a qui va citar en un poema com a <> (germà en occità). La vida transmesa pels cançoners diuen que la mort de Guillem de Berguedà va ser violenta i humiliant, ja que va morir a mans d'un «peó» (soldat d'una categoria baixa). Això no es pot saber, però hi té un aspecte més semblant a un càstig moral per part del compilador de l'antologia. Es coneixen trenta-un poemes d'ell, més un d'atribució dubtosa. La seva obra va caure en l'oblit després de l'edat mitjana, però durant l'època del Romanticisme, apareix un interès per l'obra dels poetes anteriors que escrivien en llengua romàntica, i la seva obra torna a recuperar lectors. La sàtira sense contemplacions caracteritza la poesia de Guillem de Berguedà, qui en cap moment dubta a l'hora de llançar les calúmnies més exagerades sobre els seus enemics per provocar la rialla de l'auditori. La seva capacitat de construir amb paraules una personalitat complexa i ambigua que no dubta a posar-se en qüestió el que parla encara directament al lector modern.
OBRA
El gènere que destaca en la seva poesia és el sirventès. Es classifiquen en cicles segons l'enemic contra qui anaven dirigits: - Pere de Berga, (tres poemes, «Mon sogre»).- Arnau de Preixens, Bisbe d'Urgell (quatre poemes). - Ponç de Mataplana (quatre poemes; un d'ells un plany). - Ramon Folc de Cardona. - El rei Alfons I.
"Cansoneta leu e plana"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
Cansoneta leu e plana
FIGURES RETÒRIQUES: Ex: (vv 11-12) ironia, hipèrbole (se sorprén de que les pedres estiguin bé) i (exageració del tamany de les dents), i la lítote (diu el contrari del que vol dir, fa referència al tamany de les dents).
Guillem de Berguedà
Cansoneta leu e plana, leugereta, ses ufana, farai, de mon Marques, del traichor de Mataplana, q'es d'engan farsitz e ples. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Marques, ben aion les peiras a Melgur depres Someiras, on perdetz de las denz tres; no·i ten dan que las primeiras i son e non paron ges. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Del bratz no·us pretz una figa, que cabreilla par de biga e portatz lo mal estes; ops i auria ortiga qu·el nervi vos estendes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.
Marques, qui en vos se fia ni a amor ni paria; gardar se deu totas ves qon qe·z an: an de clar dia, de nuoitz ab vos non an ges. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. Marques, ben es fols qui·s vana c'ab vos tenga meliana meins de brajas de cortves; et anc fills de crestiana pejor costuma non mes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.
ANÀLISI DEL POEMA
Cansoneta leu e plana és un sirventès dedicat a Ponç de Mataplana, germà petit d'Hug, cap del llinatge dels Mataplana, i és un bon exemple de l'estil satíric de l'autor: composició de ritme alegre i festiu per atacar durament a un enemic seu. Guillem de Berguedà i la seva família eren vassalls dels Mataplana al tenir terres en feu seu. El poema comença amb una al·lusió al trobar leu, que és la manera de compondre poesies d'expressió senzilla amb un lèxic fàcil i amb figures retòriques que afavoreixen la comprensió i la memorització. Continua anomenant-lo <>, que és el pseudònim o senyal amb què designa Ponç de Mataplana. L'utilitza com una forma afectuosa i de respecte d'adreçar-se, però immediatament el qualifica de traïdor i de persona falsa. És probable que el mot de «Mon Marquès» no vingui d'un títol nobiliari, sinó que s'hagi d'entendre com sinònim de "governador o protector d'un territori de frontera o marca", ja que només hi havia un marquès en aquella època, el rei Alfons I, marquès de Provença. En les dues següents cobles remarca dos defectes físics de Ponç de Mataplana: la dentadura incompleta i les dents grans, i el braç encarcarat. Parla d'un accident que va patir que li va fer perdre tres dents, però Guillem de Berguedà se sorprèn que les roques no patíssim cap deformació ni trau. Respecte al braç, diu que sembla "un cabiró de biga", dient que Ponç tenia el braç com una biga petita i curta. Li proposa un remei que, si l'aplica, se li desentumirà el nervi. El moment culminant del poema apareix al final, durant les dues últimes estrofes, on parla sobre la seva suposada sexualitat. Sembla que l'acusació de traïció que fa durant tot el poema sembla que el que va cometre Ponç consisteix a violar els vassalls que feien la migdiada amb ell sense portar calçotets de cuir cordovès (material famós per la seva resistència).
FORMA: Cinc cobles singulars amb refrany als dos darrers versos de cada cobla (7a 7a 7b 7a 7b 7b 7b). Les rimes b es mantenen en la mateixa posició durant tot el poema.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Cerverí de Girona
1259 (Catalunya) - 1285
OBRA
Guillem de Cervera, també conegut com a Cerverí de Girona, és el trobador català més important i de qui més obres es conserven. Va estar vinculat a la casa reial de Jaume I i a la del seu successor Pere el Gran, a la cort del vescomte de Cardona. Va començar com a joglar, és a dir, recitant les composicions dels trobadors, i més tard es va convertir en trobador. Tenia una formació acadèmica sòlida, basada en l'escolàstica i la gramàtica, i és probable que també conegués la cultura llatina. Cerverí és un autor lligat a les condicions històriques i socials, i vinculat a la cort catalanoaragonesa (com s'ha mencionat anteriorment). Com a trobador, posa els seus coneixements al servei del seu senyor, i en justifica accions polèmiques o compromeses. La seva obra reflecteix situacions d'actualitat, des de barons rebels de la cort fins als moments que viu a prop del rei. Utilitza l'humor i l'enginy per transmetre les seves creacions literàries. La consciència d'autor i de corpus són aspectes especialment importants, sobretot en el cas de Cerverí. El poema de Cerverí de Girona és un bon exemple de poema amorós trobadoresc que té l'atractiu afegit que evoluciona cap a una celebració irònica de l'ofici mateix de poeta. Les traduccions dels seus poemes han provat de trair al mínim el sentit del text tot respectant-ne la mètrica i la rima.
De Cerverí de Girona se'n conserven 120 composicions: 114 peces líriques, 5 peces narratives i una llarga col·lecció de poesia moral. També s'han trobat obres religioses, proverbis i obres populars. La seva obra se centra en el sistema ideològic i literari de l'amor cortès. Adreça sovint a una dama a la qual ret culte i combina això amb el retrat puntual d’algunes escenes de la cort i reflexiona sobre l'art de trobar.
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..."
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..."
FIGURES RETÒRIQUES: L'antítesi és la figura retòrica que més utilitza. També utilitza l'interrogació al vers 27, hipèrboles en els versos 11-12, paradoxa a l'estrofa 5.
Cerverí de Girona
E ternia lo rey per enujos si·m sonava can faz douz jornal, ne·m tocava, qu'eu non ay plaser d'al; E dir a cels qui·m dizon: «Que us pessatz, En Cerveri? Ajam qualque solatz», «Laxats m'estar, senyer, que cobles fatz». D'aytan me tenc per benaventuroscar ço qui notz als altres a mi val; e no vis mays nuyll trobador aytal ne qui'n durmen fezes vers e chanços: qu'en durmen fo aycest chanz començatz, per que non es ab motz prims ne serratz ne y er per me sos ne motz esmendatz. Pus en durmen e pesan gen pessatz, na Sobrepretz, de me, veyllan, si·us platz prec que pessetz, o que tost m'auciatz. De la dona dels cardos suy payatz e del enfan, can pres luy m'asolatz.
Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros sirven amors, ni·n perdey mon cabal, sufren pena, turmen, trebayll e mal, ne·m tengren dan maritz ne fals gelos, er m'adutz jay, qu'eser no·m pot vedatz, us gentils cors adreitz, gras e delgatz, on es jovens e franc' humilitatz. E s'auzes dir cal dona·m te joyos, ne com m'a fi, humil, franc e leyal, e·m ditz soven ab mant sospir coral, baysan: «Amics, con eu no so ab vos, muyr deziran e pus, pres mi,·us luynatz, del revenir vos clam merce viatz», estortz fora, e mos clars ditz, vertatz. Eras diran lausenger envejós qu'eu dic fencha a ley de desleyal, mas, pus midons m'o perdo, no me·n chal, car ma rayzo tenran tuit l'amoros: qu'eu dic que can an lens ne apesatz, pesan vey ley e sas plasens beutatz que·m ditz plasers ab ditz enamoratz.
ANÀLISI DEL POEMA
"Si nyull temps fui pessius e cossiros..." és una cançó de temàtica amorosa que desenvolupa el sentiment del fin'amoris al llarg de les estrofes, amb l'especialitat que té dues tornades dedicades a persones diferents. La primera estrofa evoca un temps passat de preocupació i tristesa, que causa el servei de l'amor. Parla dels gelosos i lausengiers, que li volien mal i sabotejar el flirteig amb la dama. A la segona estrofa ens diu que està ple de joi (èxtasi amorós que no li pot prendre ningú i li proporciona una dama), i la impossibilitat de dur aquest joi fins al final, perquè no li és possible de revelar la identitat de la dama. En el tercer parla de com podria proclamar públicament com li és de lleial, com el fa gaudir i com li és de fidel i generós i, per fi, quedaria alliberat. Tots aquests versos segueixen el codi de l'amor cortès: la insinuació, i predica la discreció. No es preocupa dels sabotatges perquè el seu amor és fort. La quarta estrofa ofereix una visió típica de la vida a la cort, i ens explica com la seva feina és interrompuda per necessitats del rei o per algun altre habitant de la cort. Amb l'afirmació «a mi deixeu-me estar, que jo faig cobles», ens permet veure que hi havia una consciència d'autor que comença a despuntar en la poesia trobadoresca tardana. La primera tornada es troba el senyal que oculta el nom de la dama. «Sobrepretz» és el senyal de la dama a la qual s'adreça, un mot que al·ludiria a un mèrit en excés. Li demana que pensi en ell en un estat de vigília. La segona tornada, formada per dos versos, rendeix comptes amb els seus protectors polítics: la dama dels cards (identificada com a Sibil·la, comtessa de Cardona) i l’Enfan, que es tracta de Pere el Gran quan era petit.
FORMA: Cinc cobles unisonants. La seva rima segueix aquest patró: 10A 10B 10B 10A 10C 10C 10C. A és sempre -os; B és -al; C és -atz.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
SENYAL: «Sobrepretz» (Traducció: Sobrepreu).
EIX
Antologia de la poesia catalana
Ramon Llull
1232 (Mallorca) - 1316 (Mallorca)
OBRA
Ramon Llull és considerat un dels principals intel·lectuals d'Europa del segle XIII i principis del XIV, i l'iniciador de la literatura catalana culta, en ser el primer que utilitza aquesta «llengua vulgar» per a l'especulació filosòfica, teològica i científica, i a la creació literària. Llull va ser un aristòcrata notable, casat i amb dos fills, i es dedicava a compondre poemes trobadorescos en les estones d'oci. El seu pare havia acompanyat al seu pare el rei Jaume I en la conquesta de Mallorca, i havia tingut càrrecs importants a la cort. Una nit, mentre escrivia poesia trobadoresca, va tenir una aparició de Jesucrist crucificat. Va atribuir-ho al cansament, però després de cinc nits seguides, va acceptar que es tractava d'un senyal diví, i va canviar radicalment de vida. Va deixar tot el seu patrimoni per dur una vida d'ermità, esperant que Déu li revelés quins propòsits tenia per a ell. El primer llibre que va redactar un cop instal·lat en una ermita va ser El llibre de contemplació en Déu. Era una obra de dimensions considerables, però va acabant sent la primera de quasi dues-centes cinquanta. Va tenir una revelació que l'indicava que l'ordenava a divulgar la fe cristiana, tant en persona, explicant-la, com a través d'obres on el seu contingut fos assequible per a tot el públic lector de l'edat mitjana. Ramon Llull va arribar a escriure en quatre idiomes: català, llatí, àrab i provençal, i ell mateix traduïa, resumia i adaptava de les seves pròpies obres. Algun dels seus llibres tenen les característiques d'una novel·la, i els va escriure per transmetre el seu missatge intel·lectual i espiritual als lectors que els costés entendre el pensament filosòfic o abstracte. Per a ell, la literatura no és més que un instrument al servei del missatge cristià que vol transmetre, per tant, concept la literatura com una eina didàctica.
El centre neuràlgic de la seva obra és l'Ars magna (o Ars generali ultima), segons ell, fruit de la revelació divina. Es creu que ell mateix va fer que no quedessin obres profanes seves, i en poques ocasions va tornar al gènere (per parlar de l'amor a la Verge o per reflexionar sobre la seva pròpia vida). La poesia conservada de Llull és escassa. No és remarcable des del punt de vista artístic, però se'l considera original pel context de l'edat mitjana, on els successos de l'autor no eren considerats temàtica adequada per la literatura.
"Cant de Ramon"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
FORMA: Poema de catorze estrofes de sis versos de vuit síl·labes cadascuna. La rima és consonant i masculina. Versos monorrims. FIGURES RETÒRIQUES (POEMA SENCER): Enumeració (v. 10-11, 43, 73-74), hipèrbaton (v. 13-18, 42), antítesi (v. 32-33), hipèrbole (v. 37), metàfora (v. 41, 49), paradoxa (v. 47-48), polisíndeton (v. 77), asíndeton (v. 10-11) i personificació (79-81).
Antologia de la poesia catalana
Cant de Ramon
Ramon Llull
ANÀLISI DEL POEMA
[...] Novell saber hai atrobat, pot n'hom conèixer veritat e destruir la falsedat; Serraïns seran batejaat, tartres, jueus e mant errat, per lo saber que Déu m'ha dat. Pres hai la crots: tramet amors, a la Dona de pecadors que d'ella m'aport gran socors. Mon cor està casa d'amors e mos ulls fontanes de plors: entre gaug estai e dolors. Som holl vell, paubre, menyspreat, no hai ajuda d'home nat e hai trop gran fait emparat. Grans res hai de lo món cercat, mant bon exempli hai donat: poc son conegut e amat.
Son creat e ésser m'és dat a servir Déu que fos honrat, e son caüt en mant pecat e en ira de Déu fui pausat. Jesús me venc crucificat: volc que Déu fos per mi amat. Matí ané querre perdó a Déu, e pris confessió ab dolor é contrició; De caritat, oració, esperança, devoció, Déu me fe conservació. Lo monestir de Miramar fui a frares Menors donar per sarraïns a preïcar. Enfre la vinya e el fenolla amor me pres, fe'm Déu amar, e enfre sospirs e plors estar. [...]
Cant de Ramon és un poema autobiogràfic en vers. És la veu d'un cristià que reflexiona i dubta sobre l'encert o el fracàs del seu projecte vital, un projecte abocar al coneixement i la glorificació de Déu. No deixa mai de banda el component didàctics, per tant, és una estratègia més d'evangelització. Podem dir que Ramon Llull té una originalitat temàtica perquè la poesia autobiogràfica era un gènere poc freqüent i nou. Aquest poema exposa els principis de la teologia cristiana, però també fa referències a episodis concrets de la seva vida que creu que són remarcables. Llull comença a situar el poeta, autor i escriptor en el centre de la creació literària, i li atorga la responsabilitat que a això correspon. Durant el poema, ressegueix la seva vida, temor i pensaments. Les tres primeres estrofes són una síntesi de la seva joventut fins a la construcció del monestir de Miramar. La primera estrofa és el seu naixement, matrimoni i primera revelació, la segona és la quotidianitat, i la creació del monestir abans esmentat a la tercera. Les dues estrofes que segueixen parlen sobre la consagració a la causa de Jesús i que el porten, a la sisena estrofa a un altre punt culminant de la seva vida: la segona revelació, la qual li permet desenvolupar l'Art (mètode d'explicació de la realitat que es basa en símbols i múltiples combinacions que relacionen tots els camps del saber). Continua amb el relat de les seves peripècies missioneres i el seu enuig pel poc reconeixement que reben la seva acusa i la seva obra. A la vuitena estrofa esmenta els seus viatges que fa fet per bona part del món, i a la novena, els conflictes que ha tingut amb alguns poderosos. Tanca l'obra amb dues estrofes de cloenda amb un to d'anhel: els darrers precs que el poeta fa a Déu. Aquests precs demanen dues coses: salut per continuar escrivint i col·laboradors per divulgar aquests escrits. L'objectiu és «procurar-li els honraments» a Déu, no perquè es tracti d'unes obres només religioses, sinó perquè a la seva època, «conèixer» és entès com a «conèixer a Déu».
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Ausiàs March
1400 (Gandina) - 1459 (Gandina)
OBRA
Ausiàs March és el poeta més important de tota la poesia catalana medieval i un dels més interessants de la poesia europea del segle XV. Va ser un cavaller que pertanyia a la petita noblesa. El seu pare i oncle també eren poetes. De jove va participar en diverses expedicions militars sota les ordres del rei Alfons el Magnànim, i va ser recompensat amb donacions i privilegis com, per exemple, el càrrec de «falconer major reial». A partir del 1430 es dedicà bàsicament a l'administració de les seves terres i possessions. Encara que no ho semblés, no va dur una vida tranquil·la. Va tenir conflictes constants amb els seus veïns, fins i tot amb el futur rei Joan II, el duc de Gandia, on residia. Es va casar dues vegades, la primera amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, que va morir el 1439. La segona esposa va ser Joana Escorna, que va morir el 1454. En cap dels matrimonis va tenir descendència, però al testament consten cinc fills del poeta. Es considera la seva poesia innovadora pel seu distanciament dels trobadors, manifestant-se en tres aspectes diferents: l'amor i la dona (visió més humana de la dona, superant l'amor cortès), l'estil (estil dur i directa que impressiona per la seva cruesa. Abandona els tòpics trobadorescos i parla des de la intimitat), i la llengua (utilitza el català pur i és el primer poeta a canviar l'occità pel català). Part de la seva poesia té com a tema el mort de la seva esposa (cants de mort). A la lírica medieval, cap poeta tenia a la seva pròpia muller com a objecte de la seva poesia amorosa. Són composicions de gran força patètica situades en el tràgic segle XV, on el poeta es troba angoixat i obsessionat per la mort i el dolor. En aquests cants reflexiona sobre la mort, el pecat i la salvació o condemnació de l'ànima.
La seva obra està construïda per 128 poemes i un total de 10.361 versos. Els seus poemes es classifica en quatre grups temàtics: cant espiritual, cants morals, cants de mort, i cants d'amor. La forma poètica és quasi sempre el decasíl·lab clàssic cesurat en estrofes de vuit versos. Hi ha vuit poemes on aquesta norma es trenca, ja que són estrofes de deu versos. A vegades, revela el nom de la dama a qui li dedica el poema, trencant el secret.
"Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")
FORMA: Cinc cobles de vuit versos decasíl·labs amb rima creu creuada (10A 10B 10B 10A 10C 10D 10C), i cesura a la cuarta síl·laba.
Ausiàs March
Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes, e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respomdram, car no són companyades d'altre que mi en son continu plant. Cascú requer e vol a son semblant, per ço no em plau la pràctica dels vius: d'imaginar mon estat són esquius, sí com d'hom mort, de mi prenen espant. Lo rei sipré, presoner d'un heretge, en mon esguard no és malauriat, carço que vull no serà mai finat. De mon desig no'm porà guarir metge. Cell Texion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquell ocell mai clou, pus fort dolor d'aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mira pensa, altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sinó ab ço que d'haver se defensa.
E si la mort no em dugués tal ofensa -fer mi absent d'una tan plasent vista- no li graesc que de terra no vista lo meu cos nu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir, e si em cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. E si en lo cel Déu me vol allogar, part veure Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poca mercè, mor l'ignoscent e per amar-vos martre, cell qui lo cos de l'arma vol departre, si ferm cregués que us doldríeu de se. Llir entre cards, vos sabeu e jo sé que pot bé fer hom morir per amor. Creure de mi que so en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
ANÀLISI DEL POEMA
LLEGIR +
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...") és un poema que es troba sota el grup dels cants d'amor, amb el senyal «Llir entre cards», cicle format per 35 poemes on l'estimada esdevingué una imatge lluminosa que l'apropa a Déu i a l'èxtasi de la contemplació. La primera estrofa és narrada i protagonitzada pel jo líric del poeta. El to tràgic que té ve dona per la bimembració de l'estrofa en dues parts; la primera el jo líric demana a la gent que sigui feliç, mentre que en la segona part el veiem no poder gaudir de les alegries que predica. Es compara amb les ànimes infernades perquè s'igualen en el sofriment etern. En l'inici de la segona estrofa, el poeta parla sobre la moralitat i que el fet d'estar enamorat l'ha fet caure en la malaltia d'amor. Les ànimes infernades el veuen com un mort per la relació que tenen amb el jo líric. Durant la resta de la segona i tota la tercera estrofa fa dues comparacions, extretes d'un esdeveniment històric contemporani al poeta i del llegat mitològic del poeta. El fet històric és l'empresonament del rei de Xipre en mans dels «infidels». La situació del poeta és pitjor a la del rei al patir una malaltia incurable, ja que no podrà ser alleugerit per cap metge. També compara el seu destí amb el del tità Tició, condemnat a patir eternament que un voltor li devori el fetge de viu en viu. El més interessant de l'estrofa és el fet que hagi triat precisament aquest personatge més aviat ambigu i que tot seguit estableix la dimensió mental, i no només sensual, del seu «dolor». Tició és castigat pels déus a causa de la seva lascívia immoderada. El que estableix l'estrofa és que l'amor afecta tant la «pensa» com el «cor». La quarta estrofa arriba a la conclusió que, si ell morís, el veritable amor desapareixeria per sempre, ja que els únics que entenien el seu amor eren els antics.
FIGURES RETÒRIQUES: Antítesi, comparacions, al·literació i interrogacions indirectes (v. 25 i 33).
SENYAL: «Llir entre cards» (traducció al castellà: lirio entre cardos).
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
Poema XIII ("Colguen les gents ab alegria festes...")
Ausiàs March
Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes, e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respomdram, car no són companyades d'altre que mi en son continu plant. Cascú requer e vol a son semblant, per ço no em plau la pràctica dels vius: d'imaginar mon estat són esquius, sí com d'hom mort, de mi prenen espant. Lo rei sipré, presoner d'un heretge, en mon esguard no és malauriat, carço que vull no serà mai finat. De mon desig no'm porà guarir metge. Cell Texion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquell ocell mai clou, pus fort dolor d'aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mira pensa, altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sinó ab ço que d'haver se defensa.
E si la mort no em dugués tal ofensa -fer mi absent d'una tan plasent vista- no li graesc que de terra no vista lo meu cos nu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir, e si em cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. E si en lo cel Déu me vol allogar, part veure Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poca mercè, mor l'ignoscent e per amar-vos martre, cell qui lo cos de l'arma vol departre, si ferm cregués que us doldríeu de se. Llir entre cards, vos sabeu e jo sé que pot bé fer hom morir per amor. Creure de mi que so en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.
ANÀLISI DEL POEMA
En l'última estrofa abans de la tornada apareix la màxima hipèrbole del poema. El text planteja amb un atreviment escandalós que quan ell mori i arribi davant la presència de Déu, en el cas que anés al cel, no li ho agrairia especialment si no se li assegurava que ella havia plorat a causa de la seva mort. Això demostra que les reaccions de l'estimada són més importants que les de Déu, i la salvació de la seva ànima. No és segur que el lector actual tingui el mateix afecte, ja que la blasfèmia d'aquesta estrofa no només era molt més impressionant al segle XV, sinó que justificava i feia versemblant l'estranya comunicació amb els condemnats a l'infern amb què havia començat el poema. La sorpresa final del poema apareix en la tornada, on hi ha un canvi notable de to de la veu poètica i una reformulació de la distància que semblava que hi havia entre el jo i la Llir entre cards. Quan diu que «no fareu molt que hi doneu plena fe» a la possibilitat que ell pugui morir per amor i un amor no correspost, la veu del «màrtir» està plena de sarcasme i d'indignació poc continguda. En el moment en què ell diu el senyal, la situació ha canviat: ell li parla directament, no estan tan lluny l'un de l'altre i saben què pensen respectivament. Per això, la relació existeix i és molt més propera del que semblava a l'inici. El poema és una construcció teòrica hiperbòlica sobre l'amor extrem, l'amor com a experiència global, racional i sentimental és alhora que infernal i divina, es complementa amb la sensació que es tracta realment d'una relació concreta i humana.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Jordi de Sant Jordi
Finals del segle XIV - 1424
Jordi de Sant Jordi va vure menys de vint-i-cinc anys entre els anys esmentats a dalt, i va ostentar el títol de cambrer reial d'Alfons el Magnànim, de qui va rebre diversos honors i privilegis. Va ser un poeta cortesà i militar nascut al Regne de València d'origen humil. Va participar a l'expedició a Sardenya i Còrsega a l'any 1420, acompanyat de poetes com Ausiàs March i Andreu Febrer. Va viure a Sicília i Nàpols al costat del rei entre els anys 1421 i 1423, on aquest últim any va ser presoner durant uns setmanes pel condottiero Franceso Sforza. Ell mateix parla d'aquest succès en el seu poema «Desert d'amics, de béns e de senyor». Durant la seva època a Itàlia reb moltes influències italianes, però es manté fidel a l'estil trobadorescs. El poema de Jordi de Sant Jordi combina imatges trobadoresques amb altres de procedència italiana i francesa per descriure la passió amorosa. Comença i acaba amb la característica al·lusió a la pròpia mort com a consqüència previsible si l'estimada no a acceptar-lo com a amant. Es conserven 18 poemes dels que se hi han atribuït l'autoria, on es nota la influència dels trobadors, dels quals n'hereda l'amor cortès.
OBRA
"Jus lo front port nostra bella semblança..."
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
"Jus lo front port nostra bella semblança..."
FORMA: Composició de set versos decasíl·labs catalans (el primer hemnistiqui acaba en mot agut, amb cesura de 4+6).
Jordi de Sant Jordi
FIGURES RETÒRIQUES: Hipèrbole generalitzada de l'estrofa 1 a la 3, comparació (v. 17-24, 27-28, 30-31,32,37,39-40), al·legoria (v. 9-14), al·lusió al vers 24, metàfora als versos 45-46 i apòstrofe al vers 41.
Mor rics balais, cert vós portats le timbre sus quantes són e'l mundanal registre, car tots jorns nais en vos cors e revida bandats, virtuts, mas que en Pentesilea.
Jus lo front port nostra bella semblança de què mon cors nit e jorn fa gran festa, que, remirant la molt bella figura, de vostra faç m'éd romasa l'empremta, que ja per mort no se'n partrà la forma; ans, quan serai del tot fores d'est segle, cells qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuarn lo vostre signe. Si com l'infant quan mira lo retaule e, contemplant la pintura ab imatges ab son nt cor, no lo'n poden gens partre -tant ha plaser de l'aur qui l'environa-; atressí en em pren denant l'amorós cercle de vostre cors, que de tants béns s'enrama, que, mentre el vei, mas que Déu lo contemple, tant hai de joi per amor qui em penetra. Així em té pres e lliatz en son carçre amors ardents, com si estés en un cofre tancat jus claus e tot mon cors fos dintre, on no posqués mover per null encontre; car tant és grans l'amor que us hai e ferma, que lo meu cor no es part punt per angoixa, bella, de vós, ans estai ferm com torres en sol amar a vós, blanxa coloma.
Bella sens par ab la presença noble, vostre bell cors bell fec Déu sobre totes; gais e donós lluu plus que fina pedra, amorós, bells, plus penetrants que estella; d'on quan vos vei ab les autres en flota, les jusmetetz, si com fai lo carboncles que de virtuts les fines pedres passa: vós etz sus lei com l'astors sus l'esmirle. L'amor que us hai en totes les parts mescla, quan mon amec pus coralment nulls hòmens; tant fort amor com cesta que el cor m'obre no fonc jamais en null cors d'hom ne arma: mas sui torbats que no fonc Aristòtils d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma; col'l mojos bos que no es part de la celta, no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla. Oh cor donós, net de frau e delicte, prenets de me pietats, bella dona, e no sofrats quez amant-vos peresca, pus que eu vos am mais que null homs aferma; per què us suplei a vós, que ets le bells arbres de tots bos fruits, on valor grans pren s'obra, que em retenyats en vostra valent cambra, pus vostre sui e serai tant com visque.
ANÀLISI DEL POEMA
"Jus lo front port nostra bella semblança..." es tracta d'una cançó d'amor escrita en estramps (versos lliures de rima). Sense contar aquest tret, té una estructura molt semblant a la lírica trobadoresca tradicional. Hi ha un jo poètic que identifiquem amb Jordi de Sant Jordi (personatge, cavaller i home de lletres), s'adreça a una dama desconeguda de la qual està enamorat. En les tres primeres estrofes, i en la cinquena, el jo poètic hi defensa la solidesa del seu amor. En la primera estrofa es juga amb la idea d’un amor més durador que no pas la vida mortal, a través de la marca física que aquest amor ha deixat en el rostre del poeta: l’empremta de la dama que li ha robat el cor. En la segona estrofa, s’hi identifica una comparació que, tenint present el context històric, és força potent: s’iguala l’expressió absorta de la contemplació del poeta a la seva dama a la d’un infant innocent que mira els retaules daurats. Aquestes imatges i paraules donen al poema un to elevat i solemne. En les estrofes restants, en canvi, s’alternen els elogis a la bellesa física i moral de la dama amb les peticions de pietat pròpies de la més estricta ortodòxia trobadoresca. Jordi de Sant Jordi confecciona una visió més carnal de la midons i humanitza el personatge de la dama. L’amor del jo poètic també és més carnal: es tracta d’un amor tan fort que mai no ha estat en cap cos ni ànima d’home. L’autor veu la mort com un càstig. En la sisena estrofa demana a l'enamorada que no permeti la seva mort mentre ell continuï amant-la. A la tornada es parla de la dama com si estigués per sobre de les altres dones, i la compara amb Pentesilea, amazona mitològica a qui s’atribueixen nombroses gestes valeroses a la ciutat de Troia.
SENYAL: «Mor rics balais» (traducció: El Meu Rubí).
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
Antologia de la poesia catalana
Joan Roís de Corella
Abans del 1138 - Abans del 1196
Joan Roís de Corella va ser un destacat humanista i l'últim clàssic de la literatura medieval catalana. Va néixer el 1443 a Gandia i va morir a Valencia l'any 1497. L'autor provenia d'una família noble i participava en cercles aristocràtics i erudits. Inicialment, la seva obra abordava temes mitològics, però posteriorment es va centrar en obres més morals amb referències directes al context temporal i espacial. L'autor va passar per tres etapes: 1- Producció d'obres mitològiques (influenciades per Metamorfosis i les Heroides d'Ovidi). 2- Escriu les obres més morals amb una referència més directes al context temporal i espacial de la producció. 3- Dedica a la seva formació teològica, i no es coneix cap activitat literària.
OBRA
19 composicions: - 3 de temàtica religiosa. - 16 de caràcter profà. El seu treball va estar influenciat per l'estil de Boccaccio. L'eix central de la seva poesia profana és la filosofia de l'amor. Mira l'amor des d'una mirada humanística.
"La balada de la garsa i l'esmerla"
VEURE
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A
EIX
ENRERE
Antologia de la poesia catalana
La balada de la garsa i l'esmerla
Joan Roís de Corella
Ab los peus verds, los ulls e celles negres, pennatge blanc, he vista una garsa, sola, sens par, de les altres esparsa, que del mirar mos ulls resten alegres; i, al seu costat, estava una esmerla, ab un tal gest, les plomes i lo llustre, que no és al món poeta tan il•lustre, que pogués dir les llaors de tal perla; i, ab dolça veu, per art ben acordada, cant e tenor, cantaven tal balada: "Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau ab los ulls tals, que puga dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu l'amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir, si no girau los vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir".
ANÀLISI DEL POEMA
La balada de la garsa i l'esmerla és un poema escrit per Joan Roís de Corella que canta la mort d'amor. Ho descriu amb una perspectiva personal i innolvadora El nucli de l'obra és la balada, gènere amorós compost per al ball, i es presenta a través de tres quintets en què els versos 1,4 i 5 es repeteixen en el darrer i últim quintet. Les tres estrofes contenten el plany i la súplica de pietat amorosa. Podem veure que el primer quartet presenta la garsa, el segon l'esmerla i l'apariat final anuncia la balada que canten els ocells.
FORMA: 2 quartets endecasíl·labs amb cesura a la quarta (4+6) (ABBA CDDC) i un apariat al final (EE). Les rimes són consonants, i masculí en el el primer hemnistiqui i femenines en el segon.
FIGURES RETÒRIQUES: Ex: (v 1-2) epítet, (v 1-2, 8) asíndenton, (v 19) personificació i (v 21 i 25) perífrasis.
Marta Moreno Cusó 1r Batxillerat A