Poesia Trobadoresca

Poesia Trobadoresca

“Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros” Cerverí de Girona

“Cançoneta leu e plana” Guillem de Berguedà

"Cant de Ramon" Ramon Llull

1270

1172

1300

“Just lo front port vostra bella semblança...” Jordi de Sant Jordi

"Poema XIII" Ausiàs March

AUSIÀS MARCH

1424

1397-1459

1427

"Poema XIII"Àu March

"Cançoneta leu e plana"

I Cansoneta leu i plana, leugereta, ses ufana farai, de Mon Marques, del traichor de Mataplana, q'es d'engan farsitz e ples. A, Marques, Marques,Marques, d'engan etz farsitz e ples. II Marques, ben aion las peiras a Melgur depres Someiras, on perdetz de las denz tres; no.i ten dan, que las primeiras i son e non paron ges. A, Marques, Marques, Marques d'engan etz farsitz e ples. III Del braz no.us pretz una figa, que cabreilla par de biga e portatz lo mal estes; ops i auria ortiga qe.l nervi vos estendes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.

IV Marques, qui en vos se fia ni a amor ni paria; gardar se deu totas ves qon qe.z an: de clar dia, de nuoitz ab vos non an ges. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples. V Marques, ben es fols qui.s vana c'ab vos tenga meliana meins de brajas de cortves; et anc fills de crestiana pejor costuma non mes. A, Marques, Marques, Marques, d'engan etz farsitz e ples.

Guillem de Berguedà

Guillem de Berguedà en sabem prou bé el seu caràcter arrauxat, bregós, visceral i violent. Utilitzava la poesia com a arma per atacar els seus enemics i denigrar-los públicament. Una de les seves víctimes va ser Ponç de Mataplana qui pertanyia a un important llinatge noble català. El vers principal “Cançoneta leu e plana” fa referència el trobar leu, la manera de compondre poesies d’expressió senzilla, amb un lèxic fàcil i una sintaxi planera, i amb recursos retòrics i estilístics poc recargolats, que afavoreixin la comprensió per part del públic. La poesia és una caricatura de Ponç de Mataplana, en què el trobador posa accent sobre dos defectes físics del seu enemic: les dentasses i el braç encarcarat, sobre la seva homosexualitat i sobre els seus vicis morals. Ponç es va trencar tres dents, en caure del cavall, a Melgur. Viatjava amb el rei Alfons II d’Aragó i Guillem de Berguedà se sorprèn que l’impacte no causi trau ni ferida en la roca. (Ironia) La ironia, la hipèrbole i la lítote són figures retòriques usuals en a poesia satírica. La composició és molt creativa i original. L’ apel·latiu “Mon Marquès “ és el senyal amb què Guillem de Berguedà designa Ponç de Mataplana. On marquès té el valor antic de “governador o protector d’un territori de frontera o marca” i, per extensió, “cabdill militar”.

Cinc cobles singulars amb refrany als dos darrers versos de cada cobla ( 7a 7a 7b 7a 7b 7b 7b). Les cobles singulars conserven l’estructura mètrica en totes les cobles, però canviant les rimes.

Poema XIII

IV E si la mort no em dugués tal ofensa -fer mi absent d'una tan plasent vista- no li graesc que de terra no vista lo meu cos nu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir, e si em cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. V E si en lo cel Déu me vol allogar, part veure Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poca mercè mor l'ignoscent e per amar-vos martre, cell qui lo cos de l'arma vol departre, si ferm cregués que us dolríeu de se. VI Lir entre cards, vos sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor. Creure de mi que so en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe.

I Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports; places, carrers e delitables horts sien cerquats ab recont de grans gestes; e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respondran, car no són companyades d'altre que mi en son continu plant. II Cascú requer e vol a son semblant; per ço no em plau la pràctica dels vius: d'imaginar mon estat són esquius, sí com d'hom mort, de mi prenen espant. Lo rei xipré, presoner d'un heretge, en mon esguard no és malauirat, car ço que vull no serà mai finat. De mon desig no'm porà guarir metge. III Cell Texion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquell ocell mai clou, pus fort dolor d'aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mia pensa, altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, e llur treball no es porà enterrompre sinó ab ço que d'haver se defensa.

Àusias March

La primera estrofa és narrada i protagonitzada pel jo líric del poeta, això li dóna més realisme i dramatisme al to tràgic. Aquest ve donat per la contrarietat del seu sofriment amb la felicitat dels altres, que porten al protagonista als cementiris. En l'inici de la segona estrofa March pren la moralitat, el fet que estigui enamorat l'ofusca i cau en la malaltia d'amor, per això no li plau el tracte amb els vius, i l'únic semblant que pot tenir són les ànimes infernades pel seu dolor etern. Per això la gent el veu com un mort. A les següents estrofes utilitza l'exemple del rei de Xipre i Tició per indicar el sofriment de la passió amorosa. Més endavant parla de que la mort no li duria cap problema, excepte perdre l'amada. Diu que ell él més gran amador, capaç de morir per amor si fa falta. Fet que a la següent estrofa es suposa que passa i el que necessita és saber si l'amada ha plorat la seva mort. La tornada és un diàleg directe entre el jo del poeta i l'amada, el poeta li demana pietat alhora que li reclama el seu amor, li diu que el seu dolor és tan fort que morirà per amor.

Cinc cobles de vuit versos decasíl·labs, amb rima creu-creuada. Segueix el patró 10A, 10B, 10B, 10A, 10C, 10D, 10D, 10C. Hi ha cesura a la quarta síl·laba de cada vers. A més a més compta amb una tornada regular.Trobem antítesi, comparacions, al·literació, hipèrbole i interrogacions indirectes. A la tornada, el senhal Llir entre cards, es dirigeix a l’amada.

“Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros”

IV E tenria lo rey per enujos si·m sonava can faz tan douz jornal, ne·m tocava: qu’eu non ay plaser d’al, ans fora mortz si·l pesamen no fos. E dic a cels qui·m dizon: «Que·us pessatz, en Cerveri? Ajam qualque solatz!» «Laxatz m’estar, seyner, que coblas fatz». V D’aytan me tenc per benaventuros car ço qui notz als altres a mi val; e no vis mays nuyll trobador aytal ne qui’n durmen fezes vers e chanços: qu’en durmen fo aycest chanz començatz, per que non es ab motz prims ne serratz ne y er per me sos ne motz esmendatz. VI Pus en durmen e pesan gen pessatz, na Sobrepretz, de me, veyllan, si·us platz prec que pessetz, o que tost m’auciatz. VII De la dona dels cardos suy payatz e del enfan, can pres luy m’asolatz.

I Si nuyll temps fuy pessius ne cossiros sirven amors, ni·n perdey mon cabal, sufren pena, turmen, trebayll e mal, ne·m tengren dan maritz ne fals gelos, er m’adutz jay, qu’eser no·m pot vedatz, us gentils cors adreitz, gras e delgatz, on es jovens e franc’ humilitatz. II E s’auzes dir cal dona·m te joyos, ne com m’a fi, humil, franc e leyal, e·m ditz soven ab mant sospir coral, baysan: «Amics, con eu no so ab vos, muyr deziran e pus, pres mi,·us luynatz, del revenir vos clam merce viatz», estortz fora, e mos clars ditz, vertatz. III Eras diran lausenger envejós qu’eu dic fencha a ley de desleyal, mas, pus midons m’o perdo, no me·n chal, car ma rayzo tenran tuit l’amoros: qu’eu dic que can an lens ne apesatz, pesan vey ley e sas plasens beutatz que·m ditz plasers ab ditz enamoratz.

Cerverí de Girona

Cerverí de Girona va ser el trobador català més important, vinculat a la casa reial de Jaume I i del seu fill Pere el Gran. Va començar com joglar i més tard va esdevenir de trobador. Tenia una formació acadèmica sòlida. La seva obra s’emmarca en el sistema ideològic i literari de l’amor cortès. És un trobador tardà ben lligat a les seves condicions històriques i socials. La seva obra reflecteix situacions de la seva actualitat. L’humor i l’enginy són usats per transmetre aquestes creacions de transmissió oral. El poema és de lírica de temàtica amorosa. Forma part d'un sistema de valors definit en el marc de la fin’amors. Amb l'aparició de la midons sota un senhal. A més el poema duia la rúbrica «Cançó». Es tracta d’un amor ideal, en termes platònics. · La primera estrofa evoca un temps passat de preocupació i tristesa que causa el servei de l’amor. · A la segona estrofa descobrim que està ple de joi (un èxtasi amorós) Hi ha una doble dimensió sentimental: el passat trist i el present joiós. Segueixen el codi de l'amor cortès. · La quarta cobla ofereix una estampa típica de la vida a la cort. No es tracta només d’aconseguir l’amor de la dama, sinó de fer-ho, també, en clau social. · Tornades: - El senhal que cobreix la identitat de la dama a la qual s’adreça, «Sobrepretz», un mot que al·ludiria a un mèrit en excés. - Protectors polítics: la dama dels cards (comtessa de Cardona) i l’Enfan (Pere el Gran).

La cançó té cinc cobles unisonants de versos decasíl·labs masculins i una tornada.Rima: A10 B10 B10 A10 C10 C10 C10 Recursos literaris: - Antítesi: passat tormentós i dolorós/joi actual, autenticitat del seu amor/falsedat que prediquen els lausengiers,somni/vigília. - Paradoxa: la producció i el treball d’un poema a l’estat el son, i doncs, de la improductivitat. - Apòstrofe, símbol, interrogació i hipèrboles.

“Just lo front port vostra bella semblança...”

Bella sens par ab la presençanoble, vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes, gais e donós lluu plus que fina pedra, amorós, bells, plus penetrants que estella; d'on, quan vos vei ab les autres en flota les jutge menys, si com fai lo carboncles que de virtuts les fines pedres passa: vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle. L'amor que us hai en totes les parts m’ascla no foncs jamais en null cors d'hom ne arma, quan no n'amec pus coralment nulls hòmens tan forta amor com cesta que el cor m'obre Mas sui torbats que no fonc Aristòtils d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma, co'l monjos bos que no es part de la setl.la no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla. Oh cors d'honors, net de frau e delicte! prenets de me pietats, bella dona, e ne sofrats que's amant-vos peresca, per què eu vos am mais que nulls homs aferma; per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres de tots los fruits on valor grans pren sombra, que em retenyats en vostra valent cambra, pus vostre sui e serai tant com visca. Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre sus quantes són e'l mundanal registre car tots jorns naix en vós cors e revida bondats, virtuts, més que en Pentasilea.

Jus lo front port vostra bella semblança de que mon cors nit e jorn fa gran festa, que remiran la molt bella figura de vostra faç m'és romassa l'empremta que ja per mort no se'n partrà la forma; ans quant serai del tot fores d'est segle cells qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. Si com l'infants quan mira lo retaule e contemplant la pintura ab imatges ab son net cor, no lo'n poden gens partre - tant ha plaser de l'aur qui l'environa -; atressí em pren davant l'amorós cercle de vostre cors, que de tants béns s'enrama, que mentre el vei mas que Déu lo contemple; tant hai de joi per amor qui em penetra! Així em té pres e lliats en son carçre amors ardents com si estés en un cofre tancat jus claus e tot mon cors fos dintre, on no posqués mover per null encontre. Car tant és grans l'amor que us hai e ferma que lo meu cor no es part punt per angoixa, bella, de vós, ans estai ferm com torres en sol amar a vós, blanxa colomba.

Jordi de Sant Jordi

Va ser poeta cortesà i militar. D’origen humil, va participar amb March a una expedició naval. Es nota la influència dels trobadors, dels quals n’hereta el marc ideològic de l’amor cortesà. El contingut segueix el model de la lírica trobadoresca més tradicional: és un jo poètic que identifiquem amb Jordi de Sant Jordi, el personatge, cavaller i home de lletres, s’adreça a una dama desconeguda de la qual està enamorat. En les tres primeres estrofes i en la cinquena, el jo poètic hi defensa la solidesa del seu amor, ho fa per mitjà de referents objectius i imatges estètiques molt potents. En altres estrofes també hi trobem una gran ambició literària: els coneixements filosòfics, científics i filològics de l’època permetien farcir els textos d’un home de lletres. Aquestes imatges i paraules doten el poema d’un to elevat i solemne. En les estrofes restants, en canvi, s’alternen els elogis a la bellesa física i moral de la dama amb peticions de pietat. La dama que construeix s’equipara a la divinitat. També confecciona una visió més carnal de la midons, humanitza el personatge de la dama. De la mateixa manera, l’amor del jo poètic també és més carnal: es tracta d’un amor tan fort que mai no ha estat en cap cos ni ànima d’home. L’autor veu la mort com un càstig. A la tornada s’accentua el personatge de la dama per sobre de la resta de dames existents en el “mundanal registre”. El poema encarna la perfecció de la dama que s’encobreix sota l’anonimat. L'al·lusió a “le timbre” (la corona que la dama porta) identifica a la dama com a real. Aquesta forma part l’entorn de la cort d’Alfons del Magnànim. Concretament seria Margarida de Prades, vídua de Martí l’Humà.

És una composició amb versos decasíl·labs catalans: 4+6. Aquesta cançó està construïda a partir de l’estramp aquest vers té un esquema de dos quartets de vuit versos sense rima. L’únic senhal d’aquesta composició el trobem a la tornada: “mos richs balays”. Recursos literaris i retòrics:hipèrbole, comparació, al·legoria, al·lusió, metàfora i apòstrofe.

Son creat é esser m'es dat a servir Deu que fos honrat, e son caut en mant pecat;e en ira de Deu fui pausat. Jesus me venc crucificat: volc que Déu fos per mi amat. Matí ané querre perdó a Déu, e pris confessió ab dolor e contricció; De caritat, oració, esperansa, devoció, Déu me feu conservació. Lo monestir de Miramar fiu a frares menors donar, per sarraïns a preïcar. Enfre la vinya e el fenollar, amor me pres fe'm Déu amar, e enfre sospirse plors estar. Déu Paire, Fil, Déu Espirat, de qui és Santa Trinitat, tracte com fossen demonstrat, Déu Fill, del cel és davallat, de una Verge està nat, Déu e home, Crist apel·lat Lo mon era en damnació, morí per dar salvació Jesús, per qui el món creat fo; Jesús pujà al cel sobre el tro, venrà á jutjar lo mal e el bo; no valran plors querre perdó. Novell saber hay atrobat, pot n'hom conèixer veritat, e destruir la falsetat; Sarraïns seran batejat, tartres, jueus e mant errat, per lo saber que Déu m'ha dat. Pres hai la crots: tramet amors a la Dona de peccadors que d'ella m'aport gran socors. Mon cor està casa d'amors, e mos ulls fontanes de plors: entre gaug estaig é dolors.

Son hom vell, paubre, menyspreat; no hai ajuda d'home nat, e hai trop gran fait emparat. Grans res ai del món cercat, mant bon exempli hai donat, poc son conegut e amat. Vull morir en pèlag d'amor. Per esser gran non hai paor de mal príncep ne mal pastor. Tots jorns consir la deshonor que fan a Déu li gran senyor, qui meten lo mon en error. Prec Déu trameta missatgers, devots, sciens e vertaders, a conèixer que Déu hom és. La Verge on Déu hom se fes e tots los sants d'ela sotmès, prech que en infern no sia mes. Laus, honor al major Senyor, al qual tramet la mia amor, que d'ell reeba resplendor; No som digne de far honor a Deu, tan fort son pecador, e som de libres trobador! On que vage cuit gran bé far, e a la fi res no hi pusc far, per què n'hai ira e pesar. Ab contricié e plorar vull tant a Déu mercè clamar, que mos llibres vulla exalçar. Santetat, vida, sanitat, gaug me do Déu e llibertat, e guard me de mal e pecat. A Déu me son tot comanat: mal esperit ni hom irat no hagen en mi potestat. Man Déu als cels e als elements, plantes e totes res vivents, que no em facen mal ni turments. Do'm Déu companyons coneixents, devots, lleials, humils, tements, a procurar sos honraments.

"Cant de Ramon"

Ramon Llull

Ramon Llull és el primer autor a utilitzar el català per escriure gairebé sobre tots els temes. Utilitza la literatura com un instrument al servei del missatge cristià que vol transmetre, un mitjà al servei de l’amor a Déu, com una eina didàctica. Llull ressegueix la seva vida, els seus temors i els seus pensaments a l'obra. Les tres primeres estrofes constitueixen una síntesi de l’etapa de joventut fins a la construcció del monestir de Miramar. Seguidament, dues estrofes que parlen de la seva consagració a la causa de Crist i que el porten, a la sisena estofa, fins a la segona revelació que li permet desenvolupar l’Art. A partir d’aquí combina el relat de les seves peripècies missioneres, passant per una breu etapa on parla del seu final, el seu compromís amb Déu i la Verge i, al mateix temps, el seu enuig pel poc reconeixement que reben la seva acusa i la seva obra. Les dues últimes estrofes configuren una cloenda amb un cert to d’anhel: els darrers precs que fa a Déu. El poema es veu dominat per constants canvis de perspectiva que aporten dinanisme i canvis de color. A més fa un joc amb les formes verbals. La temàtica del poema és autobiogràfica. És la veu d’un cristià que reflexiona sobre l’encert, el fracàs i l’assertivitat en el seu propi projecte vital, que l’intenta compartir i difondre arreu. Un projecte centrat en el coneixement i la glorificació de Déu. A més el mèrit del procés creatiu de l’escriptura és de Déu. L'obra té una originalitat en la temàtica ja que la poesia autobiogràfica era un gènere quasi inèdit.

El poema consta de catorze estrofes de sis versos de vuit síl·labes cadascuna. La rima és consonant i masculina. És “trobar leu” de la poesia trobadoresca. Llull variava la llengua d’escriptura en funció del públic que havia de llegir els seus textos per tal que la difusió fos efectiva. Fa ús de les següents figures retòriques: Enumeració, hipèrbaton, antítesi, hipèrbole, metàfora, paradoxa, polisíndeton, asíndeton i personificació.

Àusias March (1397-1459)

Les seves poesies en quatre grups temàtics:

És el millor poeta medieval de la literatura catalana. Es conserven 128 poesies escrites entre 1425 un cop acabada la vida militar i 1459, data de la seva mort. L’evolució intel·lectual i emocional traçada per la seva obra revela algunes de les seves influències (Ramon Llull, Beatriu de Dante). La majoria de les seves composicions tenen l’estructura de la cançó tradicional. Però amplificada i modificada en algunes obres del seu període de maduresa. Podem qualificar la seva poesia d’innovadora. El seu distanciament envers els trobadors, que tan fortament havia condicionat la lírica catalana medieval, es manifesta en tres aspectes diferents: - Ofereix una imatge més humana , més real de la dona amb els seus vicis i defectes, sense idealitzar-la ni espiritualitzar-la. Remarca les qualitats indescriptibles: el gest, el seny i l'enteniment. Havia superat el concepte poètic de l’amor cortès d’una forma ben conscient, convertint-lo en vehicle per a reflexionar sobre la naturalesa humana. Té tota una teoria amorosa que condensa en realitat tota la problemàtica entorn l’ànima humana: el poeta és el millor dels enamorats de tots el temps, perquè és també el vassall més fidel d’amo. - El seu estil es caracteritza per l’abandonament dels tòpics trobadorescos. Opta per un llenguatge farcit d’imatges provinents de la vida quotidiana amb les quals intenta reflectir les seves passions i flebleses. És un estil dur i directe que impressiona per la seva cruesa. Parla des de la pròpia intimitat i transmet els seus estats anímics amb una gran sinceritat. Deixa de banda l’elegància i el refinament i prefereix la força de les imatges provinents de la vida quotidiana. Té composicions d’una gran força patètica que se situen en la línia tràgica i amarga. - Ús d’una llengua catalana molt pura, amb molt pocs occitanismes. És el primer poeta que substitueix de forma ben clara l’occità o provençal pel català. Així culmina el procés de catalanització de la llengua poètica. Ho fa perquè vol crear una atmosfera de verisme.

Cants de mort: Plantegen el tema de l’amor després de la mort: la mort possibilita la victòria de l’amor espiritual. Cants morals: Poemes de caràcter moral i didàctic , basats en el bé i la virtut. Cants espirituals: És una oració a Déu en què el poeta confessa i analitza els seus pecats, així com la feblesa de la seva fe. Cants d'amor: · "Plena de seny": Reflecteix la dolorosa lluita del poeta contra l’amor carnal per tal d’atènyer la perfecció duradora de l’amor espiritual. · "Llir entre cards": L’estimada esdevé una imatge lluminosa que apropa el poeta a Déu i a l’èxtasi de la contemplació. · “Foll amor”, "Mon darrer bé", "Amor, amor": El fracàs en l’intent d’assolir un amor de caràcter ineflable i místic, ja que la dama no té la naturalesa angèlica que caldria, mena el poeta a la desesperació.