El vers és teu

Biel Ferrer Puig - Departament de LLengua Catalana

Per què l'he triat...

POEMA: "Kore" de Gabriel Ferrater

Somriu cada vegada que una altra cosa d'ella mereix un amor teu. Somriu quan tu surts d'ella i es torna a cloure intacta. Somriu d'una tendresa que no us suplicarà (tu, amb el teu món àvid) que li'n digueu bondat, i a penes endevines com s'absorbeix. Encara li cal sumar-se. Encara va naixent el seu cos.

"Sempre m'ha fascinat l'habilitat de Gabriel Ferrater per a fer poesia eròtica de la millor, és a dir, per a insinuar els moviments dels cossos abans, durant i després del coit o de qualsevol altra pràctica sexual i extreure'n una lliçó moral. El poema "Kore" (que vol dir noia en grec clàssic) forma part del seu tercer recull de poemes, Teoria dels cossos, de l'any 1966, i el va salvar de la foguera de Sant Joan que va fer quan va publicar la seva obra poètica completa i triada l'any 1968 amb el títol de Les dones i els dies."

Javier Ferrer - Departament de Filosofia

POEMA: "El Obstáculo" de Antonio Cabrera

Per què l'he triat...

"Aquest és un dels meus poemes favorits. L’autor, Antonio Cabrera, fou el meu professor de filosofia a l’institut. Vaig poder gaudir de la seua amistat fins que va morir al 2019 després d’una malaurada lesió medul·lar. M’agrada especialment d’aquest poema com es barreja la poesia i la filosofia. Sempre que el llegisc m’imagine l’Antonio a una cala deserta al costat de la seua dona en un dia solejat. M’encanten els dos últims versos perquè introdueixen una mena de gir misteriós al poema, passant d’una reflexió de caire més general a concretar eixos pensaments en el cos de la seua dona (així almenys els interprete jo)."

Y sin embargo, basta con retornar, aun levemente, a la niebla pura que son los pensamientos para que tanta luz desafiante abdique en la conciencia, y cuanto era en los ojos bendita precisión -flor que es flor, rosa suficiente y firme- adquiera nuevo rostro, una máscara que lo hace incompresible pero idéntico, como un animal doble que segrega su propia ocultación y confunde su cuerpo con su cuerpo, desdibuja los límites, las formas, las razones, y acaba pareciéndose a sí mismo, inmaculado y obvio. Escucho palpitar un corazón sombrío bajo el radiante obstáculo de su piel clamorosa.

Reina una luz unánime que iguala a todo ser, al darle a cada uno su cantidad exacta de presencia: aquí la arena tibia, allí la espuma; más allá el horizonte (un más allá imposible pero cierto); a este lado las cañas, verticales, como trazos sagrados; y al fondo las colinas, abrasándose de tanta claridad. Al principio parece que este esplendor del día lo confirma: el que busca secretos no sabe ver las cosas; nada está oculto; todo se explica en su contorno.

Jéssica Sánchez-Ajofrín - Dept. de Biologia i Geologia

POEMA: "El peix i l'oreneta" de Joana Raspall

Per què l'he triat...

El peix voldria volar Cel amunt, com l’oreneta Veig el cel tan gran i clar Que la mar em sembla estreta Tens l’aigua ben transparent! Més ho és l’aire que respires! Jo no veig el sol ixent I tu cada dia el mires, Tu veus nacres irisats, Coralls i perles polides. Som en dos mons separats; Són diferents nostres vides

Tu tens l’ala lliure i neta Tu l’escata de colors; peix, no siguis envejós! M’agrades tant, oreneta! Doncs si treus cada matí El capet fora de l’ona Ens mirarem una estona. També m’agrades a mi! Doncs si treus cada matí El capet fora de l’ona Ens mirarem una estona. També m’agrades a mi!

“El poema consisteix en un diàleg entre dos mons oposats, que anhelen allò d’altri, però que es desitgen i troben la manera de trobar-se. Aquest poema m’agrada per la seva senzillesa i, cada vegada que el llegeixo, se’m dibuixa un somriure a la cara. Em provoca molta tendresa.”

Adelaida Terol Amigó - Dept. de Clàssiques

POEMA: "Última nit a Dublin" d'Adrià Targa

Per què l'he triat...

Sona insistent la música irlandesa a la taverna, mentre a fora el vent s’amaga en el silenci de la boira. Hem begut la negror de valls profundes i hem jugat a la mort damunt la gespa gebrada de l’albada; hem explotat les mines i ara ja no ens cal romandre en aquest poble auster i abandonat. De res serveix voler allargar la nit bevent a glops més curts una cervesa

“M’agrada aquest poema d’Adrià Targa per com evoca la buidor que sentim sovint després d’una vivència plena, intensa i feliç; el desig i, alhora, la impossibilitat d’allargar-la; i la nostàlgia que provoca, fins i tot quan encara l’estem vivint, perquè ja l’estem convertint en record.”

que no dóna per més. Poc a poc, la música s’atura i, amb sigil, els músics abandonen el local. Surto al carrer i el fred em talla els llavis com qui prega silenci. No es veu res al final del carrer i no queda rastre de cap petja. Només se sent, al lluny d’un dels carrers boirosos de Dublín, l’agonia d’un violí, i accepto que sols queda l’escuma de la nit.

Josep Mª Miró - Departament de CC Socials

POEMA: "Les quatre banderes" de Miquel Martí i Pol

Per què l'he triat...

“Tinc un viu i grat record d'aquest poema. Durant l'adolescència (15 o 16 anys) escoltava fins a la sacietat el disc Presagi de Ramon Muntaner. L’escoltava cantant a viva veu, fet que provocava el disgust dels meus pares i sospito que també d’alguns veïns del meu bloc. Tots els poemes-cançons (Aquesta remor, Si fossis terra, Presagi, No demano gran cosa, etc.) del disc m’emocionaven i els sentia a l’ànima. Per a mi, aquest disc i l’anterior de Ramon Muntaner, Cançó de carrer, van ser tot un descobriment, més enllà dels admirats cantautors que ja coneixia (Serrat, Llach, Paco Ibañez, Maria del Mar Bonet, etc.).”

Tenia quatre banderes, tres les vaig perdre en combat; la bandera que fa quatre l'he desada en un calaix. No la'n trauré fins que bufi ben fort el vent de llevant i s'endugui aquest mal aire que ens toca de respirar. Tenia quatre banderes, tres les vaig perdre en combat. Tenia un jardí amb tres arbres, un mal vent me'ls ha esfullat. Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.

De dos amors que tenia, l'un en terra, l'altre en mar. Tinc una llengua tan viva com les més vives que hi ha. Si quan parlo s'esparveren, jo que sí, em poso a cantar. Canto i canto i cantaria si pogués més fort i clar. Quan les cançons fossin pedres, vinga fones i al combat! (fragment)

Àlex de Castro - Dept. de Música

Per què l'he triat...

POEMA: "Buddy, I went down to Scarlet Town" de Brad Mehldau

Buddy I went down to Scarlet Town Never been there before You slept on a feather bed I slept on the floor I don't mind a little town Or drinking my coffee cold But the things I seen in Scarlet Town Done mortify my soul

“Aquesta lletra és d'una cançó que la vaig descobrir mirant vídeos del meu pianista preferit (Brad Mehldau), a qui he vist actuar en directe a Barcelona, París i Perugia. Va fer una gira mundial amb un mandolinista (Chris Thile) i van tocar i cantar aquesta cançó. Tot i ser dos músics més propers al jazz, el toc country que li donen i com canten aquesta lletra a dues veus, m'agrada molt. La lletra i la música aconsegueixen transportar-te a un poble estrany, molt llunyà d'altres pobles, on la situació no és fàcil ni còmoda, el cafè està fred, ... I sense especificar per què, ens diu que les coses que veuen allà, mortifiquen l'ànima. Molt inspirador, fosc i bonic, al mateix temps.

Amic, vaig baixar a Scarlet Town Mai hi havia estat abans Has dormit en un llit de plomes Vaig dormir a terra No m'importa una petita ciutat O bevent el meu cafè fred Però les coses que vaig veure a Scarlet Town S'ha mortificat la meva ànima

Balbina Gelonch - Dept. de Biologia i Geologia

POEMA: "Plus Ultra - Jacint Verdaguer"

Per què l'he triat...

–No só la darrera, no, no só més que una llanterna de la porta del jardí que creies tu la frontera. És sols lo començament, lo que prenies per terme. L'Univers és infinit, pertot acaba i comença i ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i aon tu veus lo desert eixams de mons formiguegen.

Allà dellà de l'espai he vist somriure una estrella perduda en lo camp del cel com espiga en temps de sega, com al pregon de l'afrau una efímera lluerna. –Estrelleta- jo li he dit -, de la mar cerúlea gemma, de les flors de l'alt verger seies tu la darrera?

“Aquest fragment del poema “Plus Ultra” de Jacint Verdaguer em fa pensar en com de simple podem percebre el món i, a la vegada, com de complex i sublim és. La curiositat i el coneixement ens porta a un món més ric. Crec que ens anima a estar oberts, a descobrir i aprendre, a anar més enllà: Plus ultra. .”

Josep Rius - Dept. de CC. Socials

POEMA: Pregó per la Festa Major de Balaguer de Josep Vallverdú i Aixalà

Per què l'he triat...

Dematí al Mercadal; amb ulls d’amic, he retrobat l’encís de mil albades; ocells de bultra rasen les teulades, els portals s’obren amb mandrós xerric. Mentre admiro, corprès i reverent, El rosat que desprèn Santa Maria, em sobta, en pocs moments l’algaravia que omple tot d’una porxos i ciment.

I tot es torna crit i torrentada; tendals amunt, barreja de gentada, d’ombres i llum, com un àlbum obert. Ai, mercat del dissabte, que poc dures! Quan el sol brilla més a les altures toca plegar. La plaça és un desert.

“He triat aquest poema perquè em recorda a la meva infantesa, quan gent de tota la comarca de la Noguera venien al mercat de Balaguer. La meva colla i jo sempre donàvem un tomb pel mercat i després anàvem a fer el vermut."

Esther Blanes - Dept. d'Orientació

Per què l'he triat...

Totes les persones tenim ferides, marques i cicatrius que hem anat adquirint amb el pas dels anys. D'això es tracta de viure. Però, per aquesta qüestió tan humana i potser tan moderna on sembla no estar permès mostrar tot allò que ens passa i només fer focus en l'èxit i la felicitat, decidim amagar aquestes cicatrius. El Kintsugi és una tècnica centenària japonesa que consisteix a reparar les peces de ceràmica trencades i en lloc de dissimular les rajades i les línies de trencament, se'ls atorga un nou valor i se les fa més visibles utilitzant pols d'or o plata líquida. Aquest mètode exhibeix aquestes ferides del passat i així entén, adquireixen una vida nova. més gran que les peces que mai no es van trencar. Els trencaments i reparacions tenen una història per explicar i una experiència de la vida que són vistes com un element que l'embelleix i enforteix

POEMA: Kintsugi

"La ferida és el lloc per on entra la llum, el món és imperfecte, la vida és imperfecta, tu ets imperfecte, jo sóc imperfecte, tots som kintsugi".

Lorena Casal- Dept. de Llengua Castellana i Literatura

Per què l'he triat...

POEMA: Táctica y estrategia de Mario Benedetti

Mi táctica es mirarte aprender como sos quererte como sos mi táctica es hablarte y escucharte construir con palabras un puente indestructible mi táctica es quedarme en tu recuerdo no sé cómo ni sé con qué pretexto pero quedarme en vos

mi táctica es ser franco y saber que sos franca y que no nos vendamos simulacros para que entre los dos no haya telón ni abismos mi estrategia es en cambio más profunda y más simple

mi estrategia esque un día cualquiera no sé cómo ni sé con qué pretexto por fin me necesites.

"Aquest poema m’ha acompanyat tota la meva vida d’ençà que vaig descobrir a Benedetti quan estudiava a la universitat. Cada cop que torno als seus versos trobo significats i imatges noves, a voltes més profundes, altres més suggerents. Crec que els bons poemes, les bones obres d’art, es caracteritzen per transcendir el pas del temps. De fet diria que la seva atemporalitat i universalitat s’enriqueix amb l’evolució de cada persona. Aquest poema el llegia amb vint anys i em parlava de la passió, als trenta de la revolució de la paraula davant la realitat, als quaranta del significat d’estimar com acompanyar i la necessitat, per sobre de tot, d’amor i complicitat que tenim els éssers humans. La passió, el poder de la paraula i l’amor, eixos principals de la vida. Amb mi aquest poema em parla de sentiments i maneres de viure essencials, per això l’he escollit."

Anna Vila Fernández - Dept. de Llengua Catalana i Literatura

POEMA: Horacianes de Vicent Andrés Estellés

Per què l'he triat...

Molt més que un temple, bastiria amb les meues paraules, aspres i humils, una marjada com aquelles que vaig veure un dia a mallorca. les pedres, sàviament organitzades, amb una organització ben sòlida, contribueixen a salvar de l’erosió la terra batuda pels vents marins. m’agradaria, amb una semblant assemblea de pedres, preservar amb els meus mots un idioma, un país, una forma de vida, i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom, com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

"L'he triat perquè comparteixo paisatge de pedres i marges (i encara la feina de fer-los i refer-los amb el pare). El primer cop que el vaig llegir va semblar-me tota una declaració d'humilitat a l'hora de servir un país i la seua llengua. Margeners i margeneres d'una llengua, un país, una forma de vida que aguanten malgrat tot. "

Montse Martínez- Dept. de Matemàtiques

Per què l'he triat...

POEMA: Tengo los ojos puestos de Federico García Lorca

"Tengo los ojos puestos en un muchacho, delgado de cintura, moreno y alto. A la flor, a la pitiflor, a la verde oliva, a los rayos del sol se peina la niña."

Es tracta d'un poema molt senzill que ens porta molts records a l'etapa d'infantil del meu fill Pau, ja que se'l va aprendre de memòria a P4. La seva professora, la Sefa, era una gran aficionada a la lectura de poemes als nens d'infantil. Al Pau ens imaginem que li va sobtar la sonoritat del poema i se'l va aprendre de memòria. Era molt graciós escoltar-lo i veure'l recitar aquest i altres poemes de Federico García Lorca. La Sefa a final de curs va tenir un detall molt bonic amb el Pau, ja que li va regalar un exemplar d'aquest llibre de poemes per tal que pogués anar llegint i aprenent poemes nous. Per cert, el Pau que ara té 16 anys, encara se'n recorda del poema.

Laura Rodríguez - Dept. de Música i Cap d'Estudis

Per què l'he triat...

POEMA: "I quan el foc enceta el fred" de Pol Guasch

la seva neu, també el seu sol diré el cim on tot s’ajunta diré el fong, en llavi teu si el fong s’arrapa en llavi teu i diré els ulls, envellutats, mil glopades de lava i gel com quan dibuixes estirada el meu perfil, el teu perfil com quan el foc enceta el fred.

I quan el foc enceta el fred diré què mor, quin és l’espai quin és l’espai si és habitable diré la vall, diré la corba on és que acaba aquesta corba diré el cavall, si és que té sang si vol més aigua aquesta mar diré la mar, si vol més aigua diré la fosca de l’obaga

Aquest és un dels meus poemes de capçalera de l’autor tarragoní Pol Guasch. Versos que ens parlen de l’amor com a motor del món, fràgil, incert, cíclic, bategant. M’agraden especialment les imatges que ens proposa, que són natura en estat pur, com a mirall de la nostra ànima i són també, situacions possibles que ens podem trobar en una relació amorosa. Passió, dubtes, recerca constant, amalgama emotiu i al final, la trobada infinita de dues persones que es viuen i es comparteixen.

Kalinka Romeu Koehler- Dept. de Llengües estrangeres

Per què l'he triat...

POEMA: Die Lorelei de Heinrich Heine

Sie kämmt es mit goldenem Kamme, Und singt ein Lied dabei; Das hat eine wundersame, Gewaltige Melodei. Den Schiffer im kleinen Schiffe ergreift es mit wildem Weh; Er schaut nicht die Felsenriffe, Er schaut nur hinauf in die Höh’. Ich glaube, die Wellen verschlingen Am Ende Schiffer und Kahn; Und das hat mit ihrem Singen Die Lorelei getan.

Die Lorelei és el meu poema preferit, escrit per Heinrich Heine, l’últim poeta del Romanticisme alemany. Aquest poema es va publicar l’any 1827 dins del “ Buch der Lieder”. La “Lorelei” és un mite, una llegenda que tots coneixem: la Lorelei representa una jove asseguda dalt d’una roca que fa naufragar els mariners per el seu cant. Aquesta llegenda succeeix en un cingle del riu Rin (Rhein). Fa tres anys vaig viatjar a Alemanya amb la meva família i vam visitar Bacharach, un poble medieval encantador i vam poder veure la petita estàtua de la Lorelei al costat del riu Rhein. Aquest poema el vaig aprendre de memòria fa molts anys i mai l’he oblidat. M’agrada com rima el poema, el vocabulari que apareix (la natura, la melancolia.. els típics temes del Romanticisme)

Ich weiß nicht, was soll es bedeuten, dass ich so traurig bin; Ein Märchen aus alten Zeiten, Das kommt mir nicht aus dem Sinn. Die Luft ist kühl und es dunkelt, Und ruhig fließt der Rhein; Der Gipfel des Berges funkelt Im Abendsonnenschein. Die schönste Jungfrau sitzet Dort oben wunderbar, Ihr goldnes Geschmeide blitzet, Sie kämmt ihr goldenes Haar.

Raquel Casas- Dept. de matemàtiques

POEMA: Ensoñación de Antonio Machado

Per què l'he triat...

Yo voy soñando caminos de la tarde. ¡Las colinas doradas, los verdes pinos, las polvorientas encinas!… ¿Adónde el camino irá? Yo voy cantando, viajero a lo largo del sendero… —la tarde cayendo está—, “En el corazón tenía la espina de una pasión; logré arrancármela un día: ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento se queda, mudo y sombrío, meditando. Suena el viento en los álamos del río. La tarde más se obscurece; y el camino que serpea y débilmente blanquea, se enturbia y desaparece. Mi cantar vuelve a plañir: “Aguda espina dorada, quién te pudiera sentir en el corazón clavada”.

"Aquest poema m'agrada molt perquè em recorda que la vida està feta de moments agradables i bonics, però també d'incertesa, i d'altres que no però que ens fan sentir vius."

Antoni Prats - Dept. de francès i coord. pedagògic del centre

Per què l'he triat...

POEMA: Ara mateix de Miquel Martí i Pol

Aquest poema de Miquel Martí i Pol reflexiona sobre el pas del temps, en una època històrica postfranquista (que hauria d’haver acabat amb la mort del dictador l’any 1975) i ens diu que moltes accions i molts canvis a la societat encara estaven (i estan) per fer, tot i que semblés que amb la desaparició del general Franco s’iniciaria una nova època més lliure, més oberta, més solidària i més democràtica. També ens dóna esperança perquè ens diu que tot és possible i que els canvis a la societat, en el nostre cas la catalana, s’aconsegueixen posant-se dempeus tots alhora per tal de realitzar-los com a país. Per a mi és un poema que ens fa pensar que, encara que el temps passi de pressa, hem de mirar enrere per aprendre’n del viscut, però que de res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata, que hem de ser conscients de qui som i com som i que hem de seguir endavant amb esforç i perseverança per assolir els nostres ideals.

De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.

Montse Notari - Dept. de clàssiques

Per què l'he triat...

POEMA: Ítaca de Konstantinos Kavafis (fragment)

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη, να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος, γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις. Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας, τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι, τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρεις, αν μέν’ η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει. Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας, τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις, αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου, αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg.

Rebeca Royo- Dept. de francès

POEMA: Fràgil com un vidre és la memòria, de Gerard Vergés

Per què l'he triat...

Fràgil com un vidre és la memòria Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia despertar-me demà sense memòria. I mirar-me a l'espill i no coneixe'm. I veure davant meu un home estrany, el cap ple de preguntes i de boira. De quin color tenia els ulls ma mare? Com era aquella dona que em va amar? Quins els noms dels amics, quina la pàtria? I no recordar res, no recordar-me d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies: Al tard les orenetes revolaven xisclant entre el daurat polsim dels núvols i el so de les campanes i del riu. I anava a l'institut —les matemàtiques, la lectura, el dibuix— i m'agradava una noia de llargues trenes rosses i ulls de color de pluja. Molt després —me'n recordo— vingueren la Botànica (pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),

la simetria transparent del quars i l'obsessiu hexàgon del benzè. I, amb els amics, parlàvem de poemes, de sexe i de mil coses discutibles. I a nit ja entrada (nits de vi i de roses), pensàvem ser immortals: pintar graffiti ben insolents a les parets més blanques, aparellar artefactes voladors, trencar a cops de martell safirs puríssims, besar els llavis gelats de les estàtues. (La primera besada —me'n recordo—va ser una nit de músiques llunyanes vora la mar i uns pits de nata tèbia.) Recordo tantes coses. I m'adono que dins el cos tinc més records que vísceres. De cop comprenc que l'home és la memòria.

"El poeta tortosí parla en aquest poema sobre l'essència de l'ésser humà, la memòria, d'una manera senzilla i a la vegada molt poètica, utilitzant imatges molt evocadores. M'agrada perquè imagino i recordo les meves pròpies vivències. Em fa pensar en tot allò que he viscut i sentit."