Locke

TEMA 5 JOHN LOCKE

Index

I. Context històric

3. Teoria política. Els dos tractats del govern civil3.1. Contra la teoria del poder diví 3.2. L'estat de naturalesa 3.3. L'estat de guerra 3.4. L'origen de les societats polítiques 3.5. La dissolució de les comunitats polítiques

II. Bibliogràfia

III. Obra

1. Punt de partida

2. Teoria del coneixement2.1. Tipus de idees 2.1.1. Idees simples i complexes (com es formen) 2.1.2. Relació entre coses i idees: tipus de qualitats 2.2. Graus de coneixement 2.3. Del coneixement a la política

I. Context històric

Fins minut 3.00

• John Locke va néixer el 1632 a Bristol i va morir el 1704 a Essex
• En la guerra civil anglesa (1642-1647), el seu pare va lluitar al costat de Cromwell i la causa del Parlament, que en van sortir guanyadors.
• El 1649 el rei Carles I va ser executat.
• Del 1647 al 1660 Anglaterra va conèixer la primera dictadura moderna de la història: el protectorat de Cromwell (1599-1658).
• En morir Cromwell, es va restaurar la monarquia.
• El 1660 Carles II va ser coronat rei d'Anglaterra i Escocia. Advertit de la sort que va correr el seu pare, el rei va governar conscient que eren temps difícils per a la monarquia i va provar de mantenir un cert equilibri amb el Parlament.
• A la seva mort, l'any 1685, el va succeir el seu germà Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia. Els seus intents de concentrar novament tot el poder en mans de la monarquia van abocar Anglaterra a la Revolució Gloriosa, o Segona Revolució Anglesa, l'any 1688, els principis de la qual coincidien en bona part amb el pensament polític de Locke.
• Jaume II va abdicar i va ser coronat Guillem d'Orange, que era casat amb Maria Stuart II i que els revolucionaris van fer venir d'Holanda.
• Amb la Declaració dels drets (Bill of Rights), els drets de la gentry (alta burguesia) van quedar reconeguts de manera definitiva i es va instaurar la monarquia parlamentaria.

II.Biografia

• John Locke va nèixer el 1632 a Bristol (va morir en el 1704)
• La vida de Locke va transcórrer en un segle de conflictes armats decisius .
• De famìlia a favor del partit liberal britànic.
• Va estudiar medicina.
• Va fer amistat amb Lord Ashley, un dels fundadors del partit whig (rebutjaven el anglicanismo i la monarquia absoluta. Van impulsar la proclamació de la Bill of Rights) i ministre de Carles II.

• A l'any 1667 es va instal·lar a Londres com a metge de capçalera de la famìlia Cooper. Va a esdevenir el seu secretari i conseller polític. Fet que li va a situar en el cor de les intrigues polítiques de l'època.
• Locke va tenir la oportunitat de continuar actiu en la vida política en uns temps plens de perills i conflictes gràcies a aquest contactes.
• Entre 1672 i 1675 va ser secretari de la Junta de Comerç, un departament governamental dedicat a la relació amb les colònies i al comerç internacional.
• Com menbre del cos diplomàtic, va viure en França on va frecüentar els cercles cartesians.
• Per motius polìtics, Locke va tomar la decisió de exiliar-se a Holanda, i no va tornar fins que no va Triunfar la Revolució Gloriosa.
• Va dedicar l'ùltima part de la seva vida a tasques administratives i econòmiques.

III. OBRA

• Dos tractats sobre el govern civil (1689)

• Carta sobre la tolerància (1689)
• Assaig sobre l'entendiment humà (1690)
• Alguns pensaments sobre l'educació (1693)

Text per la PAU: Segon tractat sobre el govern civil, capítols I, II, III, V (seccions 26, 27, 31-34, 42-51), VIII i XIX (seccions 211-229).

1. Punt de partida

• En la " Carta al lector" amb què presenta el seu Assaig sobre l'entendiment humà (1690) Locke explica l'origen de l'obra, basat en una anècdota: Locke va tenir una conversa amb uns amics sobre els principis de la moralitat i de la religió revelada, però el resultat va ser decebedor, ja que en provar de tractar la qüestió les dificultats es multiplicaven i no arribaven a cap acord.
• La insatisfacció dels resultats el van portar a pensar què calia examinar les pròpies capacitats per tal de veure quins objectes queien dintre del domini del nostre entendiment.
• La decepció que es troba en l'origen de la filosofia de Locke és, doncs, la que sent respecte a la manera dogmàtica com els homes i les dones del seu temps, embarcats desde feia un segle i mig en guerres de religió sagnants, defensaven allò en el que creien.
• Si el fanatisme és el pare dels horrors més temibles, la filosofia de Locke, volent sostenir els principis de la moralitat sobre l'examen racional, constitueix l'intent de pensar, contra els fanatismes, una convivència pacífica duradora.

L'estructura del pensament de Locke El problema principal amb el qual s'enfronta és pràctic: religiós, ètic i polític. Però com que l'autoritat sobre la qual es resol fins ara aquest problema no és fiable, cal, primer de tot, establir amb quina autoritat podem parlar i fins a quin punt el nostre enteniment es basta a si mateix per resoldre aquestes qüestions. La teoria del coneixement és, així doncs, la tasca prèvia que prepara tota reflexió moral.

2. Teoria del coneixement

• Davant de la dificultat de posar-se d'acord sobre les coses, i a fi d'orientar la conducta i evitar la confusió, convé examinar l'origen, l'abast i la fiabilitat de l'entendiment humà.
• La perspecticva de Locke és genètica, és a dir, històrica: veure com el nostre entendiment assoleix les nocions de les coses, EL PRIMER QUE EN D'EXAMINAR ÉS L'ORIGEN DE LES IDEES: QUÈ SON I COM L'ENTENDIMENT ARRIBA A OBTENIR-LES.

REFUTACIÓ DE L'INNATISME

• Punt de partida: tothom té conciencia de tenir idees, per tant, la consideració del paper que tenen en el coneixement és un bon punt de partida.
• El primer que fa Locke, en contraposició a Descartes, és rebutjar l'existènica de idees innates.
• D'una banda, ja que estem dotats d'intruments per adquirir les idees de les coses sensibles (ex: ulls per captar el color) seria absurd suposar que les idees són ja a la nostra ment quan naixem.
• D'una altra banda, fins i tot els principis lògics i morals, que argumenten que han de ser innats, perquè la seva validesa és universal, en realitat son adquirits, una prova d'això és que ni nens ni idiotes no els entenen, i si fossin universals, sí que ho farien.
• En tots dos casos Locke aplica "la navalla d'Occam", principi filosòfic per renunciar a multiplicar la realitat i buscar la simplicitat en les teories, en aquest cas amb allò experimentat en tenim prou per donar compte del fenomen del coneixement, no cal recorrer a l'existència de idees innates.

En suma, ja que "ser en l'enteniment" només pot voler dir "ser entès", i ja que quan naixem no entenem encara res, salta a la vista que, en néixer, no hi ha res en l'enteniment, sinó que la nostra ment és com un full en blanc que s'ha d'omplir de coneixements en virtut de l'experiència. Locke defensa, així doncs, una posició EMPIRISTA.

Activ. pàg 138

2. Teoria del coneixement

2.1. Tipus d'idees

• La ment no es pot proporcionar ella mateixa les idees, sinó que les adquireix en virtud de l'experiència, a diferència de Descartes, Locke no arriba a dubtar mai de l'existència del món exterior.
• La ment no és la causa primera de les idees, per tant la causa ha de ser externa, per tant hi ha realitat externa.
• Les idees causades per la realitat externa a través dels sentits són les IDEES DE SENSACIÓ.
• Ara bé, aquestes idees es combinen entre sí en la ment en virtud de una serie d'operacions que possibiliten també el coneixement, són les IDEES DE REFLEXIÓ.
• La reflexió depèn de la sensació, ja que si no rebem el material sensible amb què puguem operar, la ment no pot treballar-hi. Però és una font de coneixement tan original com la sensació.
• Aquest reconeixement de dues fonts de coneixement (a diferència de Hume) fa que Locke sigui un EMPIRISTA MODERAT.

2. Teoria del coneixement

2.1.1. Tipus d'idees: simples i compostes

• Les idees simples: són les dades primàries de la nostra experiència, les que la ment no pot descompondre en altres de més senzilles, i que rebre de forma passiva. Són com els àtoms del coneixement. Ex:

• Les idees compostes: combinació de idees simples, són idees que s'obtenen en virtud dels processos que estableixen connexions entre les idees simples per formar coneixements. Ex.

Tres tipus d'idees compostes:

Relacions

Modes

Substància

2. Teoria del coneixement

Com es formen les idees compostes?

• Partim de un exemple, una espelma, quan, l'encenem es va trasforman en cera, com sabem què al llarg de totes les seves trasformacions continua sent la mateixa espelma/cera?
• Segons Locke, precisament perquè els sentits no ens permeten captar la identidad de la cera a través de tots els seus canvis sensibles, no podem estar segurs de que sigui la mateixa.
• Propiament parlant, la identidad de la cera no la coneixem, sinó que la hem de suposar .
• Si diem que la cera és la mateixa, és porquè suposem que al dessota de totes les qualitats sensibles que va adquirint hi ha un suport comú de qualitats, que es manté al llarg del canvi.
• Això és el que anomenen subtància: la realitat transempírica. La substància és una suposició.

La formació de les nocions universals (l'essència o l'abstracto)

• Per definició, els universals no poden ser sensibles, ja que no en podem tenir cap idea de sensació.
• Però, anomen cavalls a aquells animals que comparteixen un mateix tipus de cosa, una mateixa essència universal, d'on surten aquesta mena d'idees?
• A partir de les idees compostes de coses particulars, la nostra ment, a través de la comparació, estableix relacions d'identitat i de diversitat, de coexistència i de connexió entre els continguts respectius. I en un segon moment, gràcies a la memòria, constatem que hi ha idees que concorden i altres que no. Aquest procès és el que Locke anomena ABSTRACCIÓ.
• Contra Plató: l'universal no és cap objecte del món, sinò un producte de la ment per recollir substàncies
• L'essència de les coses no existeix realment, sinò que és el resultat de tractar com igual el que en realitat és diferent.
• Per tant, el coneixement de la naturalesa és nomès aproximat, no és exacte, implica fer suposicions.

2.1.2. Quina relació hi ha entre les idees i les coses?

Les idees de sensació són causades per les coses, però això no vol dir que s'si assemblin. Per respondre a la pregunta de quina relació hi ha entre idees i coses, en de distinguir diferents coses en l'acte de conèixer:

• La qualitat dels cossos: el poder que té un cos de produir una idea en la nostra ment, ex: bola de neu, blanc i rodona.
• Les idees produïdes per aquest poder: idees de sensació.
• El nom que posem, no a les coses directament, sinó a les idees que aquestes produeixen. Això és el lenguatge.

Tipus de qualitats:

Primàries o reals

Secundàries

• Són les que no són res en els objectes mateixos. sinó només el poder de produir en nosaltres sensacions diverses per mitja de les qualitats primàries.
• Exemple: el groc d'un gra de blat, no pertany realment al blat, sinó que es només un efecte en nosaltres d'algunes qualitats invisibles en el cos. Prova quan triturent el blat queda blanc.
• Les idees de qualitats secundàries no són res del món, sino la impressió que fa en nosaltres partícules de volum, forma i textura diferents.
• Aquestes no son el referent de cap coneixement i no hi a cap semblança entre les coses i els efectes que produeixen.

• Son les que no es podem separar del cos, ex: solidesa, l'extensió, la forma, la mobilitat.
• Les idees de qualitats primàries són semblants als objectes que les produeixen, els quals són el model que tracta de reproduir el coneixement.

Explicació mecaniciste de la sensació

2.2. Graus de coneixement

A. Graus de certesa

• Intuïció: percepció directa de l'objecte en la nostra ment. Exemple: conec intuitivament el triangle
• Demostració: es la percepció indirecta de l'objecte en la nostra ment, per mediació d'una altra idea. Exemple: puc demostrar pas a pas que la suma dels angles del triangle és igual a dos rectes.
• Sensació: coneixement sensible de les coses particulars fora de la nostra ment, que ens dona un coneixement només aproximat.

B. Graus de coneixement

Com que hi ha diferent graus de certesa hi ha també diferents graus de coneixement:

• El coneixement de Déu i del jo és exacte: del jo en tenim coneixement intuïtiu i de Déu, demostratiu,

• Les matemàtiques són un saber demostratiu, ciència exacta. Exemple triangle.
• La moral, segons, Locke, és un coneixement exacte. Com que, les idees morals son els models de si mateixes. Les coses morals es troben en les ments dels homes i no pas en la realitat exterior, el saber que n'obtenim és tan necessari com el matemàtic.

Les figures matemàtiques i les figures polítiques les construïm nosaltres en la nostra ment, i per això en tenim una ciència exacta. Però les coses naturals no les construïm nosaltrres i no podem tenir un coneixement exacte. EL CONEIXEMENT DEL MÓN EXTERIOR QUE OBTENIM A TRAVÉS DE L'EXPERIÈNCIA ENS SERVEIX PER ORIENTAR-NOS ENTRE LES COSES DEL MÓN, PERÒ NO ENS PERMET FER CIÈNCIA.

ja que no podem pensar en ell sense fer-ho en la causa última de la nostra existència mateixa.

2.3. Del coneixement a la política

• La conclusió a la que arriba és que l'experiència ens pot procurar un apropament al coneixement, però no a la ciència. Descartes ja va fer aquesta afirmació, però arriben a treure consecqüencies diferents.
• Per a Locke només podem tenir ciència d'allò que construïm nosaltres mateixos: les idees matemàtiques i la moral.
• Locke dirà que estem fets de tal manera que només podem fer ciència de la nostra pròpia naturalesa, ciència de l'home i no del món.

"Estem fets per a la ciència moral i no només per interpretacions problables de la naturalesa externa" Assaig IV. 11

• De com comença Locke, el seu plantejatment, negant les idees innates, el que caldria esperar és que arribés a la conclusió de que no és possible trobar una ciéncia exacta. Però en lloc de això, Locke afirmarà que hi ha dues, la ciència de les matemàtiques i de la moral (política).
• Aquest gir es degut al caràcter peculiar de l'empirisme de Locke, que reconeix validesa a les operacions de la ment com a font de coneixement.
• En els casos en què els objectes originals estudiats són produits per la ment, com las mates i la política, el coneixement ja no està limitat per l'experiència.
• En aquest cas el coneixement de la realitat consisteix en la construcció racional de la realitat a partit de nocions intel.lectuals (+ racionaliste)
• Però Locke mostrarà molt més interès filosòfic pel problema pràctic: la moral i la política.

3. Teoria política. Els dos tractats sobre el govern civil

Segon tractat sobre el govern civil (capítols)

- Capítol I (únic capítol sense títol, interpolat tardanament per Locke per a resumir la principal conclusió del primer tractat)- Capítol II: De l'estat de naturalesa - Capítol III: De l'estat de guerra - Capítol V: De la propietat - Capítol VIII: Del començament de les societats polítiques - Capítol XIX: De la dissolució del govern

Activitat

Dissenya la teva societat

3.Teoria política de Locke

• Els dos tractats presenten una defensa del dret de resistència davant el poder abusiu de les monarquies absolutes.

• Els sistemes polítics vigents a Europa, durant el segle XVIII, eren absolutistes i monàrquics. En ells el poder de la monarquia era, a més d'irrevocable, indivisible, és a dir, ostentat exclusivament pel rei.

• Aquesta situació va canviar per primera vegada a Anglaterra, amb la revolució de 1688, que va suposar el triomf del parlament enfront del rei, i la primera fallida de l'absolutisme polític a Europa.

• ÉS AQUEST CONTEXT DE LLUITA CONTRA L'ABSOLUTISME, EN EL QUAL HEM D'ENTENDRE L'OBRA POLÍTICA DE LOCKE.

Quin és l'origen polític, es a dir quina és la legitimitat del govern?

• Primer de tot, aclarir la noció de poder polític:

"Per a tal propòsit [establir l'origen de l'autoritat], crec que no fora desencertat precisar allò que jo entenc per poder polític. El poder d'un magistrat sobre un súbdit cal distingir-lo del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el seu criat, del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre el seu esclau. [...] Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la regulació i la salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals lleis i en la defensa de l'Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé públic."

De la definició es dedueix que no tot poder és poder polític; és a dir: que no tot poder és legítim. Per tant, la pregunta per l'origen del poder polític és la pregunta per la legitimitat del poder. La distinció entre poder legítim i poder il.legítim implica que tot ésser humà té dret de desobeir i combatre el poder il.legítim: dret de resistència.

3.Teoria política de Locke

3.1. Contra la teoria del poder diví

• En el segon tratat sobre el govern civil, Locke rebat la teoria de l'origen diví del poder, defensada per Robert Filmer en su obra Patriarca o el poder natural dels reis, on fa una interpretació de la Bliblia i sosté que els homes no són naturalment lliures i que l'únic govern legítim és la monarquia absoluta, ja que al igual que el Creador va donar a Adam el dret a governar sobre tota la creació, inclosa la pròpia família (i, per tant la humanitat), Adam va ser el primer pare a exercir una autoritat completa sobre el món (per otorgament diví) i sobre la seva descendència. Per tant, segon Filmer, el poder estatal es deriva del poder patern, i el poder dels reis prové d'aquí, de la unció de Dèu sobre els monarques, que compleixen el paper de pare de la famìlia cap al seu poble

• Locke considera aquesta interpretació de la Bíblia com errònia, ja que no està d'acord com que Déu hagi atorgat a Adam amb el signe d'una autoritat natural, i considera que aquesta anàlisi de la Bíblia no té sentit. El mètode de Locke es basarà a separar l'ordre polític de tot fonament patriarcal i religiós, i de concebre-ho sobre la sola base del consensus, com artefacte humà en el qual l' home , a l'obeir-lo, es obeeix a sí mateix.

El raonament anterior és genètic: Filmer no afirma que el poder dels monarques es basi "directament" en l'atorgament diví, sinó que deriva d'un ordre santificat per Déu.

3.2. L'estat de naturalesa (Capítol II)

• Locke es pregunta per l'origen del poder polític per poder establir la seva legitimitat, però per poder entendre-ho hem de considerar la situació anterior a la seva existencia, l'estat de naturalesa.
• Quan parlem de poder polític l'ho enmarquen dintre d'un estat civil, per tant la situació prèvia a la constitució d'aquest és l'estat natural.
• Quin és l'estat natural d'un ésser humà, perquè non roman en ell sinó que crea un nou estat, el estat civil?
• Noció d'estat de naturalesa: quan un individu disposa enterament de la seva llibertat, quan la seva voluntat no depèn de cap altre home, només de la llei natural, i pot ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats sense demanar permís a ningú.

Conclusió: l'estat natural com a estat de convivència pacífica

Caractèristiques de l'estat de naturalesa. El dret natural

Teoria política de Locke

6. Però malgrat que aquest és un estat de llibertat, no és, tanmateix, estat de llicència. Perquè tot que, en un estat així, l'home té una llibertat incontrolable de disposar de la seva persona o de les seves possessions, no té, però, la llibertat de destruir-se ell mateix, ni tampoc destruir cap altra criatura que li pertanyi, excepte en el cas que ho requereixi una finalitat més noble que la de la seva simple preservació. L'esta de naturalesa té una llei natural que el governa i que obliga tothon; aquesta llei és la raó, que ensenya a tota la humanitat que la vulgui consultar que, sent tots els homes iguals i independents, ningú no ha d'anar en contra de la vida, la salut, la llibertat o les possessions de cap altre home. Atès que com que tots els homes són obra d'un Creador omnipotent i infinitament savi, tots els servents d'un senyor sobirà enviat a aquest món per ordre del Creador i per complir el seu encarrec, tots són propietat de qui els ha creat i la seva vida depèn de la voluntat d'Ell i no pas de cap altre. I així, havent estat tots els homes dotats amb les mateixes facultats i participant tots d'una naturalesa comuna, no es pot suposar que hi hagi entre nosaltres una subordinació que ens doni dret a destruir el pròxim com si aquest hagués estat creat per al nostre ús, com passa amb aquelles criatures que són inferiors a nosaltres. Per la mateixa raó que cadascú es veu obligat a preservar-se ell mateix i a no destruir-se per voluntat pròpia, també veurà obligat a preservar la resta de la humanitat en la mesura que sigui possible, sempre que la seva preservació no es vegi amenaçat si no és per fer justícia amb qui hagi comès una ofensa, no podrà perdre la vida, ni entorpir-la ni posar obstacles als mitjans que calen preservar-la, atemptant contra la llibertat, la salut, els membres o els béns d'una altra persona.

John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol II

Teoria política de Locke

3.3. L'estat de guerra (Capítul III)

• Per definició l'estat de guerra és un estat d'enemistat i de destrucció.
• Es posa en estat de guerra el qui declara, de paraula o d'obra, la intenció d'anar contra la vida de l'altre home.
• Quan algú manifesta aquestes intencions el que fa és abandonar l'estat de naturalesa i anar en contra de la llei natural
• Davant això la víctima pot defensar-se amb tots els mitjans necessaris, el que és amenacat té dret a llevar la vida a l'agressor.
• La llei natural autoritza a fer-ho, perquè el que declara la guerra renuncia a comportar-se de forma racional, de tal manera que cal tratar-lo com a una bèstia saltvatge.
• Quan algú intenta sotmetre a un altre el que fa és robar la llibertat = esclavitzar.
• La llei natural defensa als innocents i ningú té dret de robar la llibertat a ningú, per això és lícit matar a aquells que no compleixen la llei.
• Qui em vol esclau atempta contra la meva llibertat i la meva seguretat i em declara la guerra, i per tant l'he de matar.

Locke vs Hobbes

Teoria política de Locke

19. Aquí tenim la clara diferència entre l'estat de naturalesa i l'estat de guerra; i malgrat que alguns els han confós, es diferencien molt l'un de l'altre, ja que el primer és un estat de pau, bona voluntat, assistència mútua i conservació, mentre que el segon és un estat d'enemistat, malícia, violència i mútua destrucció. Pròpiament parlant, l'estat de naturalesa és aquell en què els homes viuen junts d'acord amb la raó, sense un poder terrenal, comú i superior a tots, amb autoritat per jutjar-los. Però la força, o una intenció declarada d'utilitzar la força sobre

la persona d'un altre individu on no hi ha un poder superior i comú al qual es pot recórrer per trobar alleujament, és l'estat de guerra, i és la falta de l'oportunitat d'apel·lar allò que dona a l'home dret a fer la guerra a un agressor, fins tot encara que aquest visqui en societat i sigui un conciutadà. Per això, a un lladre a qui jo no puc fer mal si no és recorrent a la llei quan ja m'ha robat tot el que tenia, sí que el puc matar quan intenta robar-me, encara que sigui només el cavall o l'abric, perquè la llei, que va ser feta per protegir-me, em permet, quan ella no pot intervenir a defensar la meva vida -que, quan es perd, ja no es pot recuperar- en el moment en què és amenaçada per la força, defensar-me a mi mateix i també em dona el dret de fer la guerra i la llibertat de matar l'agressor. Perquè l'agressor no em concedeix temps per apel-lar al nostre jutge comú ni per esperar la decisió de la llei en aquells casos en què, davant una pèrdua tan irreparable, no hi pot haver remei per al mal causat. La falta d'un jutge comú amb autoritat posa tots els homes en un estat de naturalesa; la força que s'exerceix sense dret i que atempta contra la persona d'un individu provoca un estat de guerra, tant als llocs on hi ha un jutge comú com on no n'hi ha.

John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol III

Teoria política de Locke

De la Propietat. (Capitul V)

• Locke, es proposa demostrar com els homes poden arribar a tenir PROPIETAT PRIVADA del que Déu va lliurar en comú per a tots els homes, en estat de naturalesa
• Segons Locke, Déu, va donar als homes, no sols el comú del món, sinó també RAÓ NATURAL. I aquesta els diu que, encara que la terra i tot el que hi ha en ella van ser donades al conjunt de la humanitat, ha d'haver-hi també algun mitjà d'apropiar-se individualment d'alguns dels seus fruits.
• Encara que la terra i totes les seves criatures inferiors pertanyen en comú a tots els homes, cada home particular té el dret a una propietat que pertany a la seva pròpia existència; i a aquesta propietat ningú té dret excepte ell mateix.
• La base que justifica aquest dret a la propietat privada resideix en el TREBALL. Segons Locke a qualsevol producte que l'home treu de l'estat en què la naturalesa la va produir i la va deixar, i la modifica amb la seva labor, li estaria afegint alguna cosa de si mateix, convertint-la, a partir d'aquest moment, en propietat seva. I és que en treure-la de l'estat comú, en el qual la naturalesa l'havia posat, agrega a ella alguna cosa amb el seu treball, i això fa que no tinguin dret a ella els altres homes.
• Exemple: un home en Estat de Naturalesa que s'alimenta de les POMES que ell mateix, amb el seu treball, ha collit i recollit dels arbres. El treball és el que va establir la distinció entre el que va arribar a ser propietat seva i el que era propietat comuna. El treball de collir i recollir les pomes va afegir a ells una mica més del que la naturalesa havia realitzat. D'aquesta manera, aquestes pomes es van convertir en dret privat seu.

• Segons aquesta interpretació, el treball constitueix tant la font d'apropiació de béns com el seu límit, ja que només aquells béns sobre els quals l'home ha invertit el seu propi treball li pertanyen.
• D'altra banda, admet Locke també el dret a heretar la propietat, basant-se en el fet que la família és una "societat natural", naixent ja els seus membres amb el dret a l'herència.
• Per a Locke, la coerció i la força no és la solució (com ho era per a Hobbes). Sinó que l'única manera d'apropiació és mitjançant el TREBALL. La labor del cos i l'esforç és l'única cosa que em permet tenir accés a un patrimoni.
• D'aquesta manera, condemna la droperia (holgazanería) i postula que, no només, portarà a una situació d'extrema mancança, sinó que és pecaminós.

Teoria política de Locke

27. Malgrat que la terra i totes les criatures inferiors pertanyen en comú a tots els homes, cada home té, però, una propietat que li pertany, i a aquesta propietat no hi té dret ningú més, tret d'ell. El treball del seu cos i la feina produïda amb les seves mans podem dir que són seus. Qualsevol cosa que ell treu de l'estat en què la naturalesa l'ha produit i l'ha deixat, i la modifica amb la seva feina i hi afegeix alguna cosa que és d'ell tot sol, és, per consegüent, propietat seva. Ja que en treure-la de l'estat comú en què la naturalesa l'havia posat, hi afegeix algun valor amb la seva feina, i això fa que ja no hi tinguin dret els altres homes. Perquè aquest treball, pel fet de ser indubtablement propietat del treballador, dona com a resultat que cap home, tret d'ell, tingui dret al que ha estat afegit a la cosa en

qüestió, almenys mentre encara que din prou béns comuns per als altres. 31. Potser s'hi pot objectar que si el fet de recollir les glans i altres fruits de la terra comporta que hi tinguem dret, aleshores qualsevol podria augmentar la seva propietat tant com volguéss, a la qual cosa respone: no és així. Perquè la mateixa llei de naturalesa que mitjançant aquest procediment ens dona la propietat també posa límits a aquesta propietat. Déu, que ens proveeix de tot amb abundància, és la veu de la raó confirmada per la inspiració. Però fins on ens ha proveit Déu de tota aquesta abundància? Fins on puguem gaudir-ne. Tot allò que un individu pugui aprofitar per millorar la seva vida abans que es malbarati serà allò que li està permès d'apropiar-se mitjançant el seu treball. Però tot allò que excedeix del que és utilitzable serà dels altres. Déu no va crear res perquè l'home deixés que es malbaratés o per destruir-ho. I així, considerant l'abundància de provisions naturals que durant molt temps hi va haver al món i l'escassetat de consumidors i considerant com seria de petita la part d'aquella abundància que el treball d'un home podria contenir i acumular amb perjudici per als altres, especialment si aquest home es mantingués dins dels límits establerts per la raó i només s'apropiés d'allò de què ell pogués fer ús, s'haurien pogut produir molt pocs altercats i discussions sobre la propietat així establerta.

3. Teoria política de Locke

3.4. L'origen de les societats polítiques (Càpitul VIII)

- L'estat de naturalesa és fràgil.

• L'estat de naturalesa és de pau, bona voluntat, mutua assistència i seguretat, nomès si tots els homes ens comportem d'acord amb la nostra naturalesa racional. Però fàcilment es deixen portar per les nostres passions i per tant, l'estat de naturalesa pot degenerar en el seu contrari: l'estat de guerra, que és de malícia i violència.

• Com que no hi ha lleis positives ni jutges que puguim arbitrar, les discrepàncies es resolen en violència. l'ús de la qual perpetua l'estat de guerra en una dinàmica de venjances sese fi.

- L'origen de les societats civils

• EL PACTE (capítulo VIII): per prevenir aquesta dinàmica que perpetua la guerra, els homes s'agrupen en societats i abandonen l'estat de natura. Con si fessin un contracte que asegures la seva vida, seguretat i propietats, a canvi de renunciar a fer la violencia.
• El pacte autoritza l'estat a legislar, jutjar i fer complir la llei per la força. D'aquesta manera els individus poden apel.lar al poder constituïts a fi d'obtenir reparació dels greuges, de manera que els problemes ens poden solucionar de forma pacífica.
• EL CONSENTIMENT EXPLÍCIT COM A REQUISIT. Tots els homes son lliures de escollir si volen ser membres d'una comunitat política, nungú pot sotmeter-lo al poder polític sense el seu consentiment.
• EL GOVERN DE LA MAJORIA. Al pertenecer a aquesta comunitat política ha de aceptar les decisions de la majoria, sempre i quan aquestes decisions no vagin contra els drets que conservo de manera inalienable en virtud de la llei natural: vida, llibertat i propietat.

S'imposa una obligació: la de sotmetre's al determini i a les decisions de la majoria.

Conclusió. Allò que origina i constitueix una societat política és el consentiment de qualsevol nombre d'homes lliures capaços de for- mar una majoria per unir-se i incorporar-se a una societat d'aques ta mena. Això, i només això, és el que dona o podria donar origen a qualsevol govern legítim del món.

3.Teoria política de Locke

3.4 l'origen de les societats civils

Consentiment explícit i tàcit

Tenim en compte, que només pot ser considerat súbdit d'un país aquell que, fent ús de la seva llibertat natural, consent a ser-ne súbdit, els fills dels pactants no estan obligats a complir aquestes lleis pactades si no donen ells també el seu consentiment. Però cal distinguir entre el consentiment explícit del tàcit: - Explícit: el que per força han de donar tots els membres de la comunitat civil

- Tàcit: no requereix de registre físic, escrit o d'un altre tipus. És la forma de consentiment Indirectament el subjecte mostra que consent determinada acció. Quan un home consent explícitament a formar part d'una societat civil, com que les propietats privades queden protegides per la legislació del país, aquestes passan a formar part del terrotori. Per això, quan un fill rep en herència les propietats del seu pare, se sotmet tacitament a les lleis del país. Ell neix lliure però les terres no, per tant, si vol mantenir la seva llibertat natural ha de renunciar a les terres.

Activitat 21, pàg. 156

3.Teoria política de Locke

95. Pel fet que els homes, com ja s'ha dit, són tots lliures per naturalesa, iguals i independents, cap no pot ser tret d'aquesta condició i posat sota el poder polític d'un altre sense el seu consentiment. L'única manera com algú es priva ell mateix de la seva llibertat natural i se sotmet als lligams de la societat civil és mitjançant un acord amb altres homes, segons el qual tots s'uneixen i formen una comunitat, amb la finalitat de conviure els uns amb els altres de manera confortable, segura i pacífica, gaudint sense

cap risc de les seves respectives propietats i més ben protegits davant d'aquells que no formen part d'aquesta comunitat. Aixó ho pot fer qualsevol grup d'homes, perquè no perjudica la llibertat dels altres, als quals es deixa com ja estaven, en estat de naturalesa. Així, quan un grup d'homes han consentit a formar una comunitat o govern queden incorporats a un cos politic en què la majoria tenen el dret d'actuar i decidir en nom de tots 96. Perquè quan un nombre qualsevol d'homes, amb el consentiment de cada individu, han format una comunitat, han fet d'aquesta comunitat un cos amb poder d'actuar corporativament, la qual cosa només s'aconsegueix mitjançant la voluntat i la determinació de la majoria. Perqué com que el que fa actuar una comunitat és únicament el consentiment dels individus que en formen part, i cal que un cos es mogui en una sola direcció, resulta imperatiu que el cos es mogui cap on el porta la força més gran, és a dir, el consens de la majoria. Si no fos així, resultaria impossible que actués o que continués sent un cos, una comunitat tal com el consentiment de cada individu que s'hi va unir havia acorda que havia de ser. I així, cada un està obligat, per consentiment, a sotmetre's a l'opinió de la majoria. Veiem, per tant, que en aquelles assemblees a les quals s'ha donat el poder d'actuar per lleis positives, quan la llei que els dona el poder no ha estipulat un nombre fix, l'acte de la majoria es pren com a acte del ple, i, per descomptat, té capacitat decisòria, que té el poder del ple, tant per llei de naturalesa com per llei de raó.

John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol VIII

3.Teoria política de Locke

L’altra objecció que he trobat que es fa contra el principi de les societats polítiques, tal com he esmentat, és aquesta: Tots els homes han nascut sota una mena o altra de govern, i és, doncs, impossible que ningú pugui ser mai lliure ni unir-se amb altres per erigir-ne, legítimament, un de nou. En cas que aquest argument fos vàlid, jo pregunto: Com és que hi ha tantes monarquies legítimes al món? Perquè si algú, en virtut d’aquest supòsit, pot mostrar-me un sol home que, a qualsevol època de la història del món, hagi estat lliure per a iniciar una monarquia legítima, jo em comprometo a mostrar-li’n deu que foren lliures per a unir-se i, alhora, per a iniciar un nou govern, ja fos sota un reialme o amb qualsevol altra forma. I això demostra que si qualsevol, nascut sota el domini d’un altre, pot ser prou lliure per a adquirir el dret a comandar altres homes en un imperi nou i distint, tothom qui hagi nascut sota el domini d’un altre home pot ser igualment lliure i esdevenir dirigent o súbdit d’un govern distint i separat. […] […] Aquesta ha estat la pràctica arreu del món, des dels primers temps fins a l’actualitat, i no hi ha, avui que els homes neixen sota Estats antics i constituïts, amb lleis i formes de govern establertes, cap altre impediment a la seva llibertat que si haguessin nascut entre els lliures i irreprimits habitants de la selva. Aquells, doncs, que ens vulguin convèncer que pel fet d’haver nascut sota un govern determinat ja hi estem sotmesos d’una manera natural i no ens resta cap accés ni pretensió a la llibertat de l’estat de natura, no tenen una altra raó per a esgrimir […] que dir que és perquè els nostres pares o progenitors abandonaren la seva llibertat natural i, d’aquesta manera, s’obligaren i obligaren la seva descendència a una submissió perpètua al govern a què ells s’havien sotmès. És cert que tothom està obligat a complir les promeses que hagi fet i els compromisos que hagi contret ell mateix, però cap mena de pacte no podrà obligar-hi els seus fills o descendents. John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol VIII

3.Teoria política de Locke

3.5 La dissolució de les comunitats polìtiques. El dret de resistència (Càpitul XIX)

1. La dissolució de la comunitat per causa externa- La primera causa de dissolució de una comunitat política és la invasió i la conquista de l'estat per una força estrangera. Les persones recuperen la seva llibertat natural, poden procurar-se la salvagaurdia tot sols o comprometer-se amb alguna altra societat. 2. La dissolució de la comunitat per causa interna: la disolució del govern Els govern també poden ser dissolts des de dins, quan el poder legislatiu es alterar o corromput, lo qual comporta la desintegració de la societat. Aquesta situació pot esdevenir quan: - El monarca fa cas omís de les decisions de les assemblees. - El monarca no convoca les assemblees o ho fa a destemps. - El monarca modifica els electors o els procediments d'elecció sense el consentiment i contra els interessos del poble. - El monarca ,o poder legislatiu en ple, lliura el poble a un poder estranger. 2.1. La dissolució de la comunitat perquè el poder legislatiu actua contra la tasca encomanada El govern també es dissol quan el poder executiu suprem abandona la seva funció fins al punt que no és possible seguir executant les lleis. Una llei que no es pot fer complir es paper mullat i un poder que incompleix la llei que ell mateix ha decretat és tirànic. D'abans de una situació així el poble té dret a oposar-se per la força al tirà, per evitar una anarquia o que s'imposi la bestialitat i la foça bruta per part del govern.

Activitat 24, pàg 159

Defensa de l'home comú

3.Teoria política de Locke

3.5 La dissolució de les comunitats polìtiques. El dret de resistència

El dret de resistència

Molts dels pensadors contemporanis de Locke, pensan que la seva doctrina fomenta i afavoreix la rebelió del poble i la guerra civil, però ell respon: - Si un poble és maltractat, per molt que es declari l'origen sagrat del poder reial, no trigarà a aixecar-se en armes. - Aquestes revolucions son producte d'abusos i prevaricacions per part del govern, el poble té paciència i tolera els errors, però és normal que defensi els seus drets. - La rebel·lió no és una oposició a les persones, sinó una oposició a l'autoritat. Són els governants que no compleixen la seva funció ells que estant fent un acte de rebeldia, i no pas el poble. - Per tant, el reconeixement del dret de resistència no només no fomenta la rebel·lió, sinó que és el mitjà més eficaç per evitar-la. Exemple: un governant que vulgui fer ús de la força contra la vida o la propietat privada quan té massa poder. La manera més adient de prevenir aquesta situació és reconèixer la legitimitat del poble per resistir el poder tirànic. - Un governant que deixa de defensar la vida, llibertat i propietats del poble traeix el pacte pel qual el poble havia autorizat el seu poder i per tant, es desfen els lligams que unien la comunitat política. - Es veritat que la rebel·lió suposa violència, guerra civil i tumults, però no és el home honrat qui provoca tot això, sinò el govern que no compleix la seva part del pacte. - Per tant, es millor que hi hagi la possibilitat d'enfrontar-se als governants que usen el poder al servei de la destrucció en comptes d'aplicar-lo a la protecció dels béns dels súbdits.

Llegir pàg. 161: Balanç

3.Teoria política de Locke

Si [els homes] designen i autoritzen un poder legislatiu és perquè hi pugui haver unes lleis i unes normes que actuïn com a custòdia i mur protector de les propietats de tots els membres de la comunitat, i que delimitin el poder i moderin el domini de cada membre i cada part de la societat. A ningú no se li acudiria pensar que la voluntat de la societat pugui ser que el poder legislatiu tingui facultat per a destruir allò que hom havia previst que protegís, i per la qual cosa els homes entraren en societat i se sotmeteren a uns legisladors designats per ells mateixos. Sempre que els legisladors intentin d’arrabassar i de destruir la propietat del poble, o de reduir els homes a la condició d’esclaus sota un poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir d’aleshores, resta eximit de tota obediència i pot acollir-se al refugi comú que Déu ha ofert a tots els homes contra la força i la violència. Sempre, doncs, que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental de la societat i, ja sigui per ambició, per por, per insensatesa o per corrupció, intenti d’atribuir-se o de lliurar a mans d’un altre un poder absolut damunt les vides, les llibertats i els béns del poble, haurà traït la confiança atorgada i haurà posat el poder que el poble li havia concedit al servei d’objectius ben oposats, de tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar la llibertat inicial i, amb la designació d’un nou cos legislatiu (el que cregui més convenient), procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els homes són dins la societat. John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol XIX

Video

Luna Pineda

En diàleg amb Mary Astell

Comparació i contrast amb John Locke

- Newcastle,

(1666-1731)

- El seu afany pels estudis li va fer traslladar-se a la capital, on malgrat les penúries econòmiques va aconseguir viure soltera i desenvolupar una intensa vida intel·lectual

- L'ambient de l'Anglaterra del s. XVII estava impregnat de protestantisme i ètica mercantilista. L'educació mantenia allunyades a les dones dels centres d'estudi i les confinava en l'entorn domèstic i patriarcal. Malgrat tot això, M. Astell va lluitar per la seva independència i el seu desig de coneixement per sobre de les convencions del moment.

- Rebutjava la necessitat del matrimoni per a aconseguir una vida plena “Si la sobirania absoluta no és necessària per a l'Estat per què ha de ser-ho per a la família?” - I considerava que l'ús total de les facultats cognitives de les dones, igual que el dels homes, era la millor manera de complir amb les obligacions religioses i polítiques

+info

+info

+info

En diàleg amb Mary Astell

Comparació i contrast amb John Locke

“Déu ha donat a les dones el mateix que als homes: ànimes intel·ligents”. La seva mentalitat conservadora en aquestes àrees va impulsar tots els seus escrits i, paradoxalment, li va situar entre les intel·lectuals més “feministes” del moment: “Si tots els homes neixen lliures, per què totes les dones neixen esclaves?”. En les seves obres Astell parla en nom de les dones, es dirigeix a elles i, des del primer moment, expressa el seu amor cap a elles com a col·lectiu: “Per una amant del seu sexe”.

- Va intentar establir un mètode pedagògic amb el qual instruir a les dones. - A Chelsea va formar un Club de dones, en la seva majoria solteres o vídues amb suficients ingressos, on es reunien per a posar en comú debats intel·lectuals i dur a terme labors de caritat, especialment dirigides a dones en situacions de pobresa i marginació, a les quals també instruïen, seguint l'ideal educatiu que la pensadora defensava: l'autonomia de la dona radica en la seva educació. - Els seus grans dots per a la retòrica van ser molt elogiats en l'època i formaven l'eix vertebrador del seu mètode pedagògic. - Aquest grup de dones va ser també la seva família des del punt de vista afectiu i en ell Astell era l'autoritat i pedra angular.

- En definitiva, les dones podrien triar el seu mode de vida sense coaccions, i veurien la possibilitat de ser felices mitjançant el saber, perquè la raó i els sentiments, lluny d'estar separades, viuen en perfecta harmonia. L'objectiu últim, per tant, no era la mera erudició sinó el plaer de l'aprenentatge i la posterior capacitat d'argumentar, ensenyar i debatre sobre els més variats temes, i el desig comú d'aconseguir una autonomia intel·lectual i emocional.- En conseqüència, la qual cosa plantejava Astell no era tant equiparar l'educació femenina a la tradicional del model patriarcal, sinó dissenyar -igual que Locke i Hume- un model educatiu nou.

En diàleg amb Mary Astell

Comparació i contrast amb John Locke

"Atès que els historiadors pertanyen al sexe masculí, rares vegades es dignen a registrar les grans i nobles accions realitzades per les dones; i quan d'elles donen notícia, ho fan afegint aquesta sàvia observació: aquelles dones han actuat situant-se per sobre del seu propi sexe. I amb això podem intuir allò que volen fer entendre als seus lectors: les grans accions no van ser dones els qui les van realitzar, sinó homes amb faldilles!” La religió cristiana com professada per una filla de l'Església d'Anglaterra Els seus últims dies de vida els va passar tot sol amb l'única companyia del seu taüt ...i Déu.

La identitat femenina i projecte ètic, desprèn tres conclusions: primera, que el poder que s'estableix i exerceix dins del nucli familiar no és un poder polític; segona, que aquest poder es caracteritza per la capacitat per a disposar de la vida dels qui li estan sotmesos; i finalment, que dins del nucli familiar prevalen tres formes de poders: el del pare, el de l'amo i el del marit, i en general són executats per la mateixa persona