BLUES a Fons, núm. 31

De “Hoochie Coochie man” a “Manish Boy”

primavera · 2023

31

número

muddy waters

40 anys sense

Butlletí informatiu del "Fons de blues" de la biblioteca tecla sala · L'hospitalet

blues a fons

Discografia bàsica

Memòria i llegat

Llibres sobre M. Waters

Introducció

Apunts biogràfics

La mística de dues cançons

Muddy Waters i el cinema

M.Waters al Fons de Blues

Contingut

Aquell individu, pentinat de forma estrafolària amb una mena de tupè crepat -tota una declaració d’intencions i desafiament per algú de color- impactà sobre manera en el jove Elvis. El verí del blues se li havia inoculat a les venes i ja mai se’n deslliuraria.

Què dimonis era allò? I mai més ben emprat el nom del ‘maligne’ per descriure’n l’impacte visual i auditiu. D’on sortien aquelles melodies i aquells laments carregats d’emotivitat, ràbia, erotisme i misteri? Qui era el responsable d’aquell so i aquell ritme tan obscè tan allunyat del country & western convencional i dels edulcorats crooners políticament correctes?

Probablement, un dels músics que Elvis va veure actuar als locals de mala mort de la barriada prohibida responia al nom de McKinley Morganfield, rebatejat per la seva àvia com a Muddy Waters, 'aigües fangoses', per tornar a casa amarat de fang després de jugar pels bayous i pantans propers.

De “Hoochie Coochie Man” a “Manish Boy”

Text de Jordi Prat

Introducció

40 anys sense Muddy Waters

Ho deiem al Blues a Fons anterior: un jove Elvis Presley quedà embadalit en escoltar el so del blues a les tavernes i antres del Shake Rag, el barri afroamericà del seu Tupelo natal, al nord de l’estat de Mississippi. La segregació formava part de la quotidianitat i, tal com B. B. King escriví, tocar blues i ser negre era com ser negre dues vegades.

Sentí la crida del blues de ben petit, aprenent a tocar l’harmònica, instrument que complementaria amb la guitarra en arribar a l’adolescència, habilitats que aniria refermant en festes locals i en trobades a l’aire lliure anomenades “fish fries”, on la música i el menjar n’eren els protagonistes. La tècnica inicial de Waters es fonamentà en la de dos artistes molt populars al sud. D’una banda, en la manera de cantar de Son House, a la qual afegí una tonalitat més fosca, gràcies a una veu profunda i cavernosa; i de l’altra, aplicant i ampliant la imaginativa tècnica del “slide” perfeccionada per Robert Johnson farcida de ritmes i contrapunts innovadors.

(continua...)

Son House tocant el clàssic "Death Letter Blues."Font: "Legends of Country Blues Guitar" vol. 1 (Vestapol DVD)

McKinley Morganfield va venir al món el 1913 al comptat de Issaquena, en ple estat de Mississippi, tot i que per raons que es desconeixen, ell mateix afirmà haver-ho fet a la localitat de Rolling Fork un parell d’anys més tard. Al morir la seva mare el 1918, fou l’àvia materna, Delta Grant, qui el criaria i el batejaria amb el seu nom artístic esdevingut ja immortal: Muddy Waters, per l'afició que tenia a jugar en el fang dels pantans.

text de Jordi Prat

Apunts biogràfics “I’m a rollin’ stone”

Leonard Chess, Muddy Waters, Little Walter and Bo Diddley at Chess Records(Image credit: Michael Ochs / Stringer / Getty)

Els anys quaranta els inicià deambulant entre la ciutat de St. Louis i el seu Mississippi natal, complementant l’activitat musical amb altres ocupacions com el joc o el tràfic de “moonshine”, whisky destil·lat il·legalment. Poc després, seria l’etnomusicòleg Alan Lomax*, que treballant per la Biblioteca del Congrés i sota la recerca i objectiu de recollir el màxim de testimonis musicals autòctons, li enregistraria les primeres gravacions a la Stovall Plantation que finalment serien editades en el segell Testament.

(continuació)

(continua...)

* Al llibre "La tierra que vio nacer el blues", Alan Lomax explica molt bé tot el procés de gravació. També les converses sobre Son House i R. Johnson.

L'any 1943 decidí marxar cap a Chicago cercant una major professionalització, tot i que, d'entrada, hagués de treballar com a camioner o en una fàbrica. Amb el suport de Big Bill Broonzy, bluesman ja consolidat a la ciutat dels grans llacs, Waters començà a obrir-se camí en el circuit de clubs fins obtenir els primers contractes discogràfics que culminaria associant-se amb els germans Phil i Leonard Chess. La llegenda del blues elèctric començava a caminar amb pas ferm, primer sota el segell Aristocrat i després ja amb el vistiplau del mític Chess.

Fotografia dels inicis dels 50, amb Muddy Waters, guitarra; Otis Spann al piano i jimmy Rogers a l'altra guitarra.

El 1958 creuà l’Atlàntic en direcció al Regne Unit provocant un gran impacte en músics com Eric Clapton, Peter Green, Eric Burdon o uns joves Rolling Stones, autobatejats amb aquest nom gràcies al propi Waters i el títol d’una de les seves composicions: "Rollin' Stone".

(continuació)

Muddy Waters & The Rolling Stones - Baby Please Don't Go Live At Checkerboard Lounge 1981

Al llarg de la primera meitat de la dècada dels cinquanta configurà el que per a molts fou la millor banda de blues de la història amb Little Walter a l’harmònica, Jimmy Rogers a la guitarra, Elgin Evans a la bateria, Otis Spann al piano i Big Crawford al baix. Lògicament, amb el suport en tasques de producció i composició de Willie Dixon, sense el qual, la figura de Muddy Waters no estaria complerta. Temes com “I’m Ready” o “Hoochie Coochie Man”, d’elevada càrrega eròtica entraven en escena, reivindicatives com veurem més endavant, no tan sols de la llibertat sexual si no d’alguna cosa més, encara més transgressora i agosarada per l’època.

Tot i sorgir d’una espoliació absoluta, el blues ha estat sempre un gènere molt més terrenal i proper a l’ànima i sentir de les persones que no pas enfocat a l’activisme reivindicatiu. En aquest sentit, les lletres s’han centrat en emprar fórmules més imaginatives, com la ironia o els dobles sentits, i en jugar també amb l’argot propi de cada zona, cosa que li proporciona arguments d’interpretació diversos en funció del receptor.

Poden dues cançons establir ponts de comunicació més enllà del contingut o de la lletra? Pot ser una, prolongació de l’altra? Morganfield demostrà que sí.

(continua...)

“Hoochie Coochie Man” o “I’m your Hoochie Coochie man” és una composició original de Willie Dixon, cedida a Waters i enregistrada per primera vegada el gener de 1954 als estudis Chess de Chicago. Des d’un bon començament s’erigeix en una manifestació i posicionament, en forma de petita història, sobre el protagonista, marcat per la bonaventura d’una gitana -gypsy woman-, els amulets, la màgia del mojo i la benaurança de néixer ben dotat pels afers de l’amor.

Text de J. Prat

La mística de dues cançons

La bona sort, els diners, fer embogir les dones... tot té relació segons el text amb el fet de ser precisament un hoochie coochie man. Terme procedent de les antigues danses folklòriques del sud més profund, autèntic i tancat, carregades de sensualitat, que mica en mica derivà en un eufemisme referent als genitals masculins. És el que, amb certa precaució, podríem traslladar al nostre llenguatge com un home amb uns bons atributs sexuals. D'altra banda, no podem passar per alt l’esment a Johnny Concheroo, figura d'arrels africanes que, en l’àmbit de l’esclavatge, es concep com una mena d’heroi alliberador dels mals esperits que per extensió també ho pot ser de les veritables cadenes. També és el nom d'una arrel de fragància agradable que, en secar-se, s'assembla als testicles d'un home de pell fosca; es fa servir d'amulet i es porta a la bossa del mojo.

(continua...)

(continuació)

Cal contextualitzar l’escenari social en el que la cançó veié la llum, plena dècada dels cinquanta, postulant-se com un veritable desafiament sense tirar en cap moment d’arengues explícites que poguessin ferir la sensibilitat de la societat blanca. Waters, que llavors actuava en locals de la ciutat com el Club Zanzíbar, connectà gairebé de forma immediata amb l’essència de la cançó, com si ell mateix en fos autor i l’actor principal. El millor però, encara estava per venir, com pregonaria musicalment a l’altra banda del pentagrama el sempre “correcte” Frank Sinatra.

D’entrada, el títol pot sonar reiteratiu, tenint en compte el significat de “noi viril, masculí”, a més de fer servir, de nou, en una de les estrofes l’expressió, “I’m a Hoochie Coochie man”, per recordar a tothom que res havia canviat, llevat d’un petit afegit. Durant aquells anys, qualsevol home de color, de qualsevol edat era anomenat, despectivament, "noi”. La cançó de Waters vol deixar molt clara la condició d’home, lletrejant una per una cadascuna de les lletres de man, M-A-N, amb tota la força pulmonar de la que era capaç, tot renegant del menystingut boy. L’estatus actual de Muddy Waters i la seva determinació i valentia avalaren una decisió agosarada que marcà un punt d’inflexió en la història del blues i de retruc en la lluita pels drets civils dels afroamericans.

(continua...)

(continuació)

La segona entrega de la història arribà tot just tres anys després, 1955, amb més força i contundència. Aquesta vegada seria el mateix Muddy Waters el responsable creatiu, en col·laboració amb Bo Diddley, sota el paraigües, garantia i sonoritat de Chess Records i amb un recolzament instrumental de luxe. A “Mannish Boy” la virilitat i la fortuna amb les dones tornava a ser l’excusa, però al darrera s´hi amagava un missatge molt més transcendental.

Finalment, serien les gravacions en directe les que copsarien noves propostes diferents de l’original, essent potser la més rellevant la que dugué a terme amb els canadencs The Band, també a la ciutat del Golden Gate l’any 1978, durant el seu concert de comiat recollit en l’àlbum “The Last Waltz” i el corresponent film de títol homònim dirigit per Martin Scorsese.

(continuació)

The Band & Muddy Waters - "Mannish Boy" [San Francisco (1976)]

McKinley Morganfield, al llarg de la seva trajectòria professional, retornaria diverses vegades a fer noves lectures de la composició. La primera d’elles el 1968 i amb aire de psicodèlia dins el controvertit àlbum “Electric Mud”. Anys més tard, i amb el recolzament i producció de l’esmentat Johnny Winter, la revisaria de nou proporcionant-li un tempo un xic més lent, però també amb més força i l’afegit d’algunes estrofes on ara sí hi tenia cabuda el personatge de “Johnny Concheroo”. Potser per tot aquest nou embolcall, una coneguda i popular marca de texans nascuda a San Francisco l’utilitzà com a reforç musical d’un dels seus mítics espots de televisió.

La pel·lícula explica la història de la Chess Records i deixa veure el paper fonamental que va jugar en el desenvolupament i difusió del blues, i també d’altres gèneres sorgits de la comunitat afroamericana como el rhythm & blues, el soul i fins i tot el rock & roll. El paper de Muddy Waters l’interpreta l’actor Jeffrey Wright, i els rols protagonistes d’Etta James i Leonard Cohen són per Beyoncé i Adrien Brody.

J. Prat

Muddy Waters i el cinema

A més del concert de comiat de la banda canadenca en el que Muddy Waters tenia un moment d’especial protagonisme, la seva figura és referent en un bon grapat de documentals que analitzen la gènesi i evolució del blues elèctric de Chicago. Cal fer una menció especial al projecte orquestrat també pel director Martin Scorsese. L'any 2003, declarat any del blues als Estats Units, Scorsese presentà un seguit de set documentals que traçaven un ampli recorregut per tot el gènere. Waters hi jugava un paper important en la cinquena entrega, “Godfathers and Sons”, en la què la discogràfica Chess era el centre d’atenció.L'any 2008, cinc anys més tard, aquest merescut reconeixement tenia continuïtat cinematogràfica amb “Cadillac Records”.

Al capdavant de la institució, finançada amb aportacions privades, hi ha, des de fa un munt d'anys, Janine Judge, absolutament dedicada a la preservació i difusió del blues. Tot un veritable luxe gaudir del corresponent tour amb ella, omplint la visita amb dades, detalls i anècdotes, com el lloc on Keith Richards dels Stones s’hi ajupí per petonejar el terra quan hi entrà per primera vegada o escoltar una conversa pujada de to entre Little Walter i un dels germans Chess.

(continua...)

J. Prat

Memòria i llegat

De la gran quantitat de discogràfiques que arribaren a existir a Chicago, ubicades moltes d’elles resseguint la South Michigan Avenue en el que es va anomenar com a Record Row, només queda dempeus la més emblemàtica, reiteradament anomenada al llarg d’aquest Blues a Fons i fundada pels germans d’origen polonès Phil i Leonard sota el nom de Chess Records.Considerada per molts entesos com la factoria més important del blues, es convertí en la perfecta rampa de llançament de Muddy Waters i tants d’altres més. Actualment, i en el mateix lloc que els estudis originals, el 2120 de la famosa avinguda, funciona com a museu obert al públic, “The Willie Dixon Blues Heaven Foundation”.

Jordi Prat, autor del text del butlletí amb Chandra Cooper, impulsora del Muddy Waters Mojo Museum.

(continuació)

Enguany, 40è aniversari del seu traspàs, el perfecte complement per aquest emplaçament i excel·lent homenatge commemoratiu pot ser la inauguració del “Muddy Waters Mojo Museum” (The real House of blues), prevista precisament pel mes d’abril. Un projecte del que n’és fundadora, presidenta i principal impulsora Chandra Cooper, besnéta de Waters a banda d’activista, emprenedora i advocada molt sensibilitzada amb la cultura i la problemàtica social actual de la comunitat d’afroamericans de la ciutat, i amb la que un servidor va tenir el plaer i privilegi de poder conversar-hi durant la passada edició del Chicago Blues Festival.L’emplaçament del museu no podia ser un altre que el de l’antiga casa de Waters al llarg de gairebé vint anys, en ple South Side de la capital dels llacs, concretament al 4339 South Lake Park Avenue.

Discografia bàsica de Muddy Waters

“The best of Muddy Waters” (1957)“Muddy Waters sings Big Bill” (1960)“Muddy Waters at Newport” (1960)“Muddy Waters: Folk Singer” (1964)“Muddy Waters: Brass and the blues” (1966)“Muddy Waters: More Real Folk Blues” (1967)“Electric Mud” (1968)“Fathers and Sons” (1969)“The London Muddy Waters Sessions” (1972)“Can’t get no grindin’” (1973)“The Muddy Waters Woodstock album” (1975)“Hard again” (1977)“I’m ready” (1978)“King Bee” (1981)

A més d'aquests 'monogràfics' sobre Muddy Waters, els llibres d'Alan Lomax, La tierra que vio nacer el blues, i de Ted Gioia, Blues. La música del Delta del Mississippi li dediquen capítols molt interessants.

Muddy Waters: monográficoBad Music Blues, 2010

David Morancho Muddy : the story of Blues legend Muddy WatersAtheneum Books for Young Readers, 2017

Robert GordonCan't be satisfied. The life and times of Muddy Waters. Little, Brown and Company, 2002

Llibres sobre Muddy Waters

el que recull actuacions menys conegudes: Got my mojo working. Rare performances 1968-1978

L'àlbum que recull l'actuació de la Muddy Waters Blues Band (impressionant banda!) amb Big Mama Thorton, abril de 1966I l'àlbum de l'actucaió de Muddy Waters amb els Rolling Stones, Checkerboard Lounge: Live In Chicago 1981. I dos DVD amb les actuacions europees als American Folk Blues Festival (1963-1966) i

Ressenya de l'àlbum a: www.culturablues.com/2015/12/muddy-waters-100/

Al 'Fons de Blues i música negra' de la Biblioteca Tecla Sala trobareu mooolt Muddy Waters! Una petita tria, per si teniu curiositat:

Muddy Waters 100 , un disc de tribut editat l'any 2015, quan 'oficialment' hagués fet 100 anys. És un homenatge amb grans noms del blues actual. L'àlbum inclou un assaig de Robert Gordon, l'autor Can't be satisfied. The life and times of Muddy Waters.

Muddy Waters al "Fons de Blues"

Núm. 1-24

Creat l'any 2015 per dinamitzar el 'Fons de Blues i música negra' de la Biblioteca Tecla Sala, el butlletí informatiu 'Blues a fons' es pot consultar en format 'pdf' (núms. 1 al 24) i amb el programa 'genially' a partir del número 25.

Núm. 28

Núm. 30

Núm. 29

Núm. 25

Núm. 26

'Blues a fons'

Núm. 27

Llarga vida al blues!!!