Descartes

Descartes

"Ja fa un temps que m'he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d'aleshores sobre uns principis tan poc assegurats no podia ser més que força dubtós i incert, de manera que em calia endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències."

R. DESCARTES (1596-1650), Meditacions metafísiques!

EMPEZAR

ÍNDICE

I. Introducció i Context històric......

pag 4

II. EL PROJECTE CARTESIÀ...............

pag 2

1. pRIMERA MEDITACIÓ..................

pag 3

2. sEGONA MEDITACIÓ....................

pag 4

3. tERCERA MEDITACIÓ.................

pag 5

4. qUARTA MEDITACÓ.....................

pag 6

5. cinquena meditació..................

pag 7

6. Sisena meditació....................

pag 8

quines son les característiques més destacables de l'edad moderna?

Un nou començament La filosofia moderna

Ciència i matemàtica

La nova imatge del món comença, entre d'altres, amb Copèrnic (1473-1543), Kepler (1571-1630) Galileu (1564-1642) i culmina amb Newton (1643-1727). Ruptura clara i definitiva respecte de la visió aristotèlica del món, la nova empresa científica s'autointerpreta, tanmateix, tot al llarg d'aquest període, en continuïtat amb certs aspectes de l'esperit medieval. Així, per exemple, Galileu entén que la física no és res més que la lectura del llibre de la naturalesa escrit per Déu, per bé que afegeix que "Déu ha escrit la naturalesa en llenguatge matemàtic". Si la ciència antiga descrivia i feia previsions aproximades, la ciència moderna endega la tasca de mesura matemàtica del món, seguint un ideal d'exactitud i precisió. Descartes té un paper important en la fonamentació d'aquesta ciència exacta.

El gir cap al subjecte

• La revolució cientifica té també conseqüències importants en l'àmbit moral. La visió teleològica del món, que entenia que totes les coses tendeixen per naturalesa a acomplir el seu fi, no podia veure que fos cap problema el sentit de la vida humana: l'ésser humà, com totes les coses, tendeix per naturalesa a acomplir el seu fi, que no és altre que la vida contemplativa, entesa per l'aristotelic Tomàs d'Aquino com la contemplació de Déu.
• Per molts motius el segle XIV és una reacció contra aquest intel·lectualisme. I la crisi de la ciència antiga confirma i reforça aquesta reacció.
• Si ja no acceptem per principi que totes les coses tendeixen per naturalesa a acomplir el seu fi, això tampoc no valdrà ja per a l'ésser humà. Al llarg de la modernitat, la pregunta pel sentit de la vida humana anirà imposant-se, fins que prengui una posició central de les preocupacions filosòfiques entre finals del segle XIX i principis del xx.
• Ja al segle XVI, la caiguda de la visió antiga del món suposa un trasbals espiritual de dimensions immenses. Els científics de totes les èpoques han considerat vertadera una concepció del món que ara sabem que és falsa.
• Com ens podem haver equivocat tant? No deu ser que la raó humana és tan poca cosa que, en realitat, no és pas possible guanyar cap coneixement fiable del món?
• En el seu començament, la nova filosofia girarà els ulls, primer de tot, cap a les facultats de coneixement humanes, cap al subjecte, a fi d'assegurar-se que, aquesta vegada, en cada pas que fem cap al coneixement no estem cometent un error.
• L'aventura és èpica: la ciència antiga ho explicava tot, i ara no tenim explicació satisfactòria de res. Arribarem a saber alguna cosa amb seguretat o haurem d'acceptar com a definitiva la nostra ignorància?

Context històric

• Als segles XVI i XVII, els cientifics s'enfronten a una veritat esfe- reidora: els més savis de cada generació, generació rere generació, des d'Aristòtil, han estat equivocats del tot en la seva concepció del món.
• Com pot ser que les persones més intel·ligents de totes les èpoques, volent copsar la veritat del món, s'hagin mantingut permanentment en l'error?
• Aparentment, la raó humana dona per a ben poca cosa. ¿Hem de concloure, aleshores, que no ens és possible obtenir un coneixement fiable del món i, per tant, que no ens és possible orientar-nos en el món des del coneixement?
• Contra aquesta conclusió, Descartes pensa que el que ha passat és més aviat que no hem sabut fer l'ús correcte de la nostra raó. La refundació de l'edifici de les ciències des de la fisica fins a la moral, passant per totes les altres demana, per aquest motiu, reflexionar sobre el camí o el mètode que ha de seguir la nostra raó per portar-nos a bon port.
• Res del que s'ha dit fins ara no és fiable: hem de començar de nou, i ho hem de fer partint de zero. A
• Allà on els antics van fracassar, "nosaltres", els moderns, hem re- eixit gràcies al paper central que hem donat a les matemàtiques.
• Això és el que pensarà la Il·lustració al segle xv. Vegem ara el que, en cert sentit, és el seu moment inaugural.

Breu biografia

• Va néixer 1596 a França. Segle XVII
• De familía catòlica, als vuit anys va ser enviat a una escola jesuïta.
• Va estudiar dret, com volia el seu pare.
• Entre 1618 i 1622 va participar en la guerra dels Trenta Anys, quan va acabar la guerra va vendre gran part de les propietats de familía per poder dedicar-se a l'estudi.
• Des de 1629 fins 1649 va a estar dedicat a una vida filosòfica i va a escriure les seves obres més importants.
• Va fundar la filosofia moderna.
• També era matemàtic i fisic
• Fundador del racionalisme.
• Influència escolàstica.
• Cerca incessant de la certesa.
• Influenciat pel mètode matemàtic i decebut pel mètode filosòfic, que no avança.
• El dubte és un camí per a arribar a la certesa
• Descartes també el que està intentant és apropat el coneixement a tohom, donant un mètode universal que pugui usar qualsevol persona.

• .

Obres més importants

• Regles per a la direcció de l'esperit. (1628).
• Discurs del mètode (1637)
• Les meditacions metafísiques (1641)

• Principis de la filosofia (1644)
• Les passions de l'ànima (1649)

(PAU: Meditacions Metafísiques, Parts I, II, V i VI)

II

El projecte cartesià: contemplació de la veritat i domini de la realitat

El projecte filosòfic de Descartes consisteix a "augmentar la llum natural de la raó: no pas per resoldre aquesta o aquella dificultat de l'escola, sinó perquè en cada situació de la vida l'enteniment indiqui a la voluntat allò que s'hagi d'elegir" (Regles I). La filosofia és l'estudi de la saviesa i "per saviesa no entenem només la prudència a l'hora d'actuar, sinó un coneixement perfec- te de totes les coses que un home pot saber, tant per a la direcció de la seva vida com per a la conservació de la salut i la invenció de totes les arts" (Principis AT, IX-2, 2).

II

Els inicis de la filosofia moderna

• En el seu moment inaugural la filosofia moderna manté una relació ambigua respecte del llegat medieval.
• Interpreta la pròpia situació en termes d'una pèrdua o una caiguda; al mateix temps, en una ruptura clara respecte del passat.
• Formula el projecte de domini tecnològic de la natura com la revocació definitiva de la maledicció divina, a fi d'esdevenir amos i senyors de la natura.

L'arbre de la saviesa i les seves arrels metafísiques

Descartes compara la filosofia amb un arbre, les arrels del qual són la metafísica, el tronc és la física i les branques que surten d'aquest tronc són totes les altres ciències, que es redueixen a tres de principals, la mecànica, la medicina i la moral. Segons Descartes, la ciència superior és la moral, que pressuposa un coneixement perfecte de totes les altres ciències i constitueix el grau més alt de la saviesa (Principis, AT IX-2, 14-15).

II

Motivació de la filosofia de Descartes per a construir la seva teoria.

La Filosofia s'havia de constituir com un saber universal, però la realitat és que hi ha moltes teories contradictòries que ens condueixen a un escepticisme, la causa d'això és la falta d'un mètode adequat de coneixement.

II

1. Joc de cartes

2. Treball per equips

II

Mètode Cartesià

Meditacions metafísiques

Descartes proposa un mètode basat en l'anàlisis i meditació sobre la veritat de les coses, i divideix la cerca en sis etapes, corresponents a sis meditacions, i demana al lector que dediqui a cadascuna de les etapes tot un dia de meditació. Vol que el lector examini els arguments un cop i un altre, que asseguri cada pas de l'argumentació de forma sòlida, que, en definitiva, faci pel seu compte la mateixa meditació que ell mateix ha fet i que trobi, amb ell, les nocions més evidents, sobre les quals ha de sostenir-se tot l'edifici de les ciències i, en suma, la saviesa.

leer más

01

Primera meditació. el punt de partida: l'experiència de l'error i el dubte metòdic

A. L'experiencia de l'error

La primera meditació comença amb l'experiència de l'error: "Ja fa un temps que m'he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d'aleshores sobre uns principis tan mal assegurats no podia ser més que força dubtós i incert." L'experiència de l'error ve després: quan, un cop comès l'error, ens adonem que l'hem comès. El punt de partida de la meditació és aquesta presa de consciència. En la consciència que havia tingut per cert el que ara sé que és fals, una possibilitat se'm fa present: podria ser que el que ara mateix tinc per cert sigui igualment fals. Ja que sovint he resultat ser un mal testimoni de la veritat, cal que sotmeti a examen el meu propi testimoni a fi d'assegurar que el que prenc per cert ho és realment; de manera que, afegeix Descartes, ja que em vaig adonar que en el passat m'havia equivocat, "em calia endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències."

Leer mès

01

Primera meditació. el punt de partida: l'experiència de l'error i el dubte metòdic

B.En cerca de la certesa absoluta

Estem certs d'una cosa quan podem afirmar amb seguretat que és vertadera. En la vida quotidiana, en tenim prou que una cosa sigui probable per considerar-la certa. Així, per exemple, n'hi ha prou que sigui molt probable que l'edifici on soc estigui ben construït -cosa de la qual no tinc certesa absoluta- perquè jo m'hi estigui amb tota tranquil·litat, segur que no s'esfondra. Per fonamentar les ciències, però, Descartes no es conforma pas amb això, sinó que demana certesa absoluta: no solament que allò que afirmem sigui molt probable, sinó que la seva negació resulti impossible i, per tant, que no ho puguem posar en dubte.

01

04

Primera meditació. el punt de partida: l'experiència de l'error i el dubte metòdic

C. Igualar el problable al fals

• Descartes s'autoimposa en la meditació un criteri radical: mentre medita, considerarà el merament problable com si fos absolutament fals.

"Com que la raó em persuadeix que no haig d'impedir-me menys acuradament creure les coses que no són completament certes i indubtables, que no pas aquestes que em sembla que són mani- festament falses, el mínim motiu per dubtar-ne que hi trobi serà suficient per fer-me-les rebutjar totes."

• Així doncs, mentre medito, allò que presenti un sol motiu per dubtar-ne, ho consideraré com si fos absolutament fals.

01

PRIMERA MEDITACIÓ

El dubte sobre els sentits

• Recordo que els sentits m'han enganyat alguna vegada, i és de persones prudents no tornar-se a fiar de qui t'ha enganyat.
• Ara bé: potser només m'han enganyat sobre les coses allunyades o mal il·luminades, però no sobre el que és molt proper i manifest com, per exemple, que tinc mans..
• Tanmateix, hi ha persones que creuen tenir les mans de vidre, de manera que sembla que els sentits les enganyen fins i tot en el que és més proper.
• Però diem que aquestes persones són boges, que són, per tant, una excepció: no seria raonable rebutjar els sentits només perquè uns quants, els forassenyats, es veuen enganyats per ells.
• I tanmateix, si que hi ha una cosa que ens passa a tots, DORMIN, i mentre dormim, creiem estar veient amb els ulls coses que en realitat no hi són. Podria ser que tot el que perceben els sentits fos com somiat?

Hipòtesis del somni

• No cal examinar totes les velles opinions una per una, totes es fondamenten en el mateix edifici: els sentits, però, són fiables, els sentits?
• Descartes exposa les raons per dubtar-ne mitjançant un diàleg amb si mateix:

CONCLUSIÓ

PRIMERA MEDITACIÓ

Sobre el dubte de les matemàtiques

Però analitzem bé si tenim cap motiu per desconfiar de les matemàtiques?

• Primer argument:

• Segon argument:

Déu

• Ara bé, tant si vetllo com si dormo, 2 i 3 sempre sumaran 5. Es a dir, les matemàtiques no pressuposen l'existencia en el món físic dels seus objectes, no estan afectedes per la hipòtesi del somni, i per tant no hi ha cap motiu per dubter de la seva validesa.
• Les matemàtiques és doncs un saber a priori.

Primera meditació

• El resultat parcial de la primera meditació és que no ens podem fiar ni dels sentits ni de les matemàtiques.
• Per poder continuar amb el mètode Descartes ha de fer un esforc per no oblidar-se de aquesta primera conclusió, ja que la meditació és un exercici de la voluntat i perseverar en el dubte no és pas fàcil.

"Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable (...) sinó un geni maligne (que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me"

• Aquesta figura del geni maligna té la funció dintre del método cartesia per ajudar-nos en perseverar en el dubte, sense cedir a la inclinació natural de recuperar la credulitat pròpia de la vida de cada dia.
• En la vida podem dubtar sobre si agafen el metro o l'autobús, Però el DUBTE METÒDIC, és d'un altre mena: és perseverant, militant, actiu.
• Al final d'aquesta primera meditació tenim la impressió d'haver perdut tota certesa.

la figura del geni maligne

"Ara, doncs, que el meu esperit està lliure de qualsevol preocupació i m'he procurat un repòs segur en una plàcida soledat, m'aplicaré seriosament i en llibertat a destruir en general totes les meves antigues opinions. Tanmateix, per complir aquest designi no em caldrà provar que totes són falses -objectiu que segurament no arribaria a assolir mai-, sinó que mentre la raó em persuadeixi que no he de donar més crèdit a les coses no absolutament i indubtables que a les que ens semblen manifestament falses, en tindré prou amb el més mínim motiu de dubte per rebutjar-les totes. I per això no cal que les examini totes i cadascuna en particular, la qual cosa comportaria una feina infinita, sinó que, atès que la ruïna dels fonaments implica necessàriament la ruïna de la resta de l'edifici, atacaré primer els principis sobre els quals descansen totes les meves antigues opinions." Descartes, Meditacions metafìsiques.

leer más

01

02

Segona meditació: EL cogito, primera certesa (14-17)

A. El jo que dubta

• En l'inici de la segona meditació, Descartes no té cap punt de referencia, està perdut, però manté intacta l'esperanca, si troba una certesa absoluta podrà aixecar la ciència del món.
• La primera meditació ho porta a dubtar de tot, però encara queda en peu una cosa: "Jo, si més no, no soc alguna cosa?"
• Per més que suposi que un geni maligne m'enganya en tot, per forca he de ser alguna cosa a la qual un geni maligne enganya.
• Quan ja crec haver-ho perdut tot, m'adono que hi ha almenys una cosa de la qual no puc dubtar de cap manera: MENTRE DUBTO, NO PUC DUBTAR QUE DUBTO I, PER TANT QUE SOC ALGUNA COSA, ALMENYS EN EL SENTIT D'UNA COSA QUE DUBTA.
• Descartes arriba a la conclusió que és una cosa que pensa, una substancia pensant: RES COGITANS.

B. La primera certesa absoluta: el cogito

• Cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "JO SOC, JO EXISTEIXO" ("COGITO ERGO SUM") és necessariament veritable.
• Hi ha, en suma, una primera cosa de la qual no puc dubtar de cap manera: mentre dubto, no puc dubtar que dubto; jo soc realmet alguna cosa, almenys en el sentit d'una cosa que dubta, tenim doncs, el cogito, jo penso, com a primera certesa absoluta.
• La primera certesa ho és de la presència indubtable (CLARA) d'una cosa que no es confon amb cap altra, sinó que queda nítidament delimitada (DISTINTA)

02

Segona meditació: EL cogito, primera certesa

C.

• Descartes arriba a la conclusió de que és, que existeix. Però, què és?

1. Analitza el què creia ser: pensava que era cos i ànima: (20)- El cos és allò delimitat per una figura i que ocupa un espai i que pot ser mogut, però no de forma autònoma. Analitza els atributs de la naturalesa dels cossos i no troba cap que pugui formar part d'ell (ja que la hipòteisis del somni i del geni maligne l'impedeixe aceptar que tingui cos) - L'ànima té diferents facultats: alimentar-se, caminar, sentir, però cap d'aquest les puc experimentar sense el cos. Un altre és PENSAR: i aquí sí que trobo que és el pensament un atribut que em pertany, és l'ùnic que no se'm pot suprimir. SOC, EXISTEIXO, PERÒ PER QUANT DE TEMPS? Mentre estigui pensat.

D.

• El jo no depèn de cap cosa material per ser ni de la imaginació per ser coneguda.(21) Imaginar per Descartes és observar (amb la ment) la forma o la imatge d'una cosa material. Per tant, és evident que la imaginació no pot ser font fiable de coneixement.
• Definició de la ment com una cosa que pensa. Diferents facultats dels pensament (Llegir 22)
• (23) La ment tendeix a sorti-se dels límits de la veritat.

02

Segona meditació: exemple de la cera (24-26)

Descartes per mostrar que és més fàcil de conèixer el nostri propi pesament (el meu espirit, la meva ànima) recorre a un exemple visual: un tros de cera (LLEGIR)

Pràctica 1

Un altre és pensar, i aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em pertany: és l'únic que no es pot separar de mi. Soc, existeixo, això és cert; però quant temps? Doncs el temps que estigui pensant,

perquè potser podria passar que, si deixés de pensar, també deixés de ser o d'existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament veritable; així doncs, si parlem amb precisió, no soc sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, termes el significat dels quals abans desconeixia. Soc, doncs, una cosa veritable i veritablement existent; però quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I què més? Atiaré la imaginació per veure si encara soc alguna cosa més. No soc aquest conjunt de membres que anomenem cos humà; no soc un aire delicat i penetrant escampat per tots aquests membres; no soc un vent, un alè, un vapor, ni res de tot el que pugui fingir i imaginar, perquè ja he suposat que tot això no era res i, sense modificar aquest supòsit, no deixava d'estar segur que era alguna cosa.

Descartes, Meditacions metafìsiques.

M'esforçaré, però, i seguiré la mateixa vía on vaig entrar ahir, allunyant-me de tot allò de què podria imaginar el menor dubte.com si conegués que això fos absolutament fals; i continuaré sempre per aquest camí, fins que hauré tro- bat alguna cosa certa o, si més no, si no puc cap altra cosa, fins que hauré après amb certesa que no hi ha res de cert al món. [...] Suposo doncs que totes les coses que veig són falses, em persuadeixo que res de tot el que la meva memòria plena de mentides em representa no ha estat mai penso que no tinc cap sentit, crec que el cos, la figura. l'extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit. Què és el que podrà ésser considerat veritable? Potser cap altra cosa llevat que no hi ha res de cert al món. Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun poder, que em poso a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo soc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no soc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aquí? Soc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament. jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut que emprà tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha, doncs, cap dubte que jo soc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que després d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició Jo soc, jo existeixo és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit. RENÉ DESCARTES, Meditacions metafísiques, Segona meditació

02

TERCERA MEDITACIÓ. lA REGLA DE L'EVIDÈNCIA

03

A. La regla de l'evidència

• Ja que estic cert de que soc una cosa que pensa, per això mateix estic cert d'alguna cosa: "En aquest primer coneixement no s'hi troba res més que una CLARA I DISTINTA percepció d'allò que conec"
• De manera que poden establir una REGLA GENERAL D'EVIDÈNCIA: "totes les coses que cencebem força clarament i amb força distinció són totes veritables.
• I què vol dir clara i disntintament? Doncs, una cosa es presenta clarament quan persisteix en la seva presència de forma que un espirit atent no la pot ignorar i es presenta distintament quan, en considerar-la amb atenció, es mostra tan diferent de totes les altres que no pot ser confosa perquè no comprèn en si mateixa res més que allò que li pertany.
• Aquesta definició de claretat i distinció que hem donat es basa en el sentit de la vista, però és una visió intel.lectual, d'una visió de la ment. És el que Descartes anomena LLUM NATURAL.

B. Examen de les cogitationes: en cerca d'una idea que provi l'existència d'un altre ésser fora de mi

• He d'admetre que les coses sensibles es presenten a la meva ment de forma clara, però no distinta. Indubtablement són alguna cosa, com a pensament, en canvi, encara no és evident que hi hagi coses fora de mi, i que si hi ha una realitat tal, les idees corresponents s'assemblin a les coses externes que suposadament les han causades.
• Pel que fa a l'aritmètica i la geometria es presentan amb tal claretat i distinció que cal descartar de forma definitiva el motiu que em feia dubtar de elles, i comprovar si hi ha un Déu i si aquest pot ser enganyador.

TERCERA MEDITACIÓ. eXAMEN DE LES COGITATIONES

03

C. Els diferents gèneres de pensament

• Per fer-ho, cal primer posar en ordre els continguts mentals, les cogitationes, que com a tal son indubtables, com el cogito, però en de distinguir entre les idees i allò que el pensament afegeix a les idees.

D. Tipus d'idees: innates, adventicies i fícticies.

Les idees son imatges de coses i, a partir d'aquestes em represento les coses com a objecte del meu desig o de la meva volició (voluntat) i estableixo relacions entre idees; així tinc volicions i judicis. El error només es produeix en el judici, ja que el desig no és mai fals. Descartes investiga els pensaments, les idees, i troba 3 tipus:

• Innates, nascudes amb mi (com la idea de pensament)
• Adventícies, alienes a mi i que venen de fora (con la idea de calor)
• Fictícies, fetes i inventades per mi mateix (con la idea de sirena)

INNATES: nascudes amb mi

IDEES (imatges de coses)

ADVENTÍCIES: alienes a mi, que venen de fora

COGITATIONES (continguts de la ment)

FICTÍCIES: fetes i inventades per mi mateix

El que afegin a les idees

VOLICIONS (VOLUNTAT)

Leer mès

JUDICIS

TERCERA MEDITACIÓ.PROVES DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU

03

E. LA JERARQUIA ENTRE LES IDEES: EL PRINCIPI DE CAUSALITAT

• No podem confiar, encara, de l'existència de la realitat externa, llavors parem atenció a l'ùnica cosa de la qual tenim certesa: les idees.
• Si considerem a les idees com modes de pensaments, tots s'asemblem, son pensaments, però si les considerem com imatges de coses s'estableixen jerarquies: les substàncies contenen més realitat que els accidents, exemple: només puc pensar en el vermell si penso en un objecte vermell.
• La llum natural o la intuició intel.lectual diu que cap realitat no pot sortir del no-res, i de la mateixa manera d'una cosa que té menys realitat, no pot sortir-ne una altra que tingui més realitat que la primera, perquè una part d'aquesta hauria hagut de sortir del no-res.
• D'altra banda, sabem que totes les idees no podem derivar unes de les altres de forma infinita, ja que aixó voldria dir que les idees deriven en darrer terme del no-res. Doncs ha d'haver-hi una primera realitat objectiva, pot ser aquesta simplement el cogito?

TERCERA MEDITACIÓ.PROVES DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU

03

F. Dues proves (a posteriori) de l'existència de Dèu

A arrel del principi de causalitat podem comprovar la existencia de Déu: si la realitat objectiva d'alguna de les meves idees fos tal que conegués clarament que no és en mi i que i, per tant, no en puc ser per mi mateix la causa, d'aixó es desprenderia que no soc pas sol al món, si no que hi ha una cosa que existeix i que és la causa d'aquesta idea. Aixó és el que pasa amb la idea de Déu.

1. Déu com a causa de la idea de Déu en mi.

• Per Déu, entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omnisceient, omnipotent i per la qual jo mateix i totes les coses que són han estat creades.
• Ara bé, aquestes qualitats són tan grans i positives, que com més atentament les considero, menys puc concebre que la idea que en tinc pugui tenir el seu origen en mi mateix.
• Per tant, cal concloure necessariament que Déu existeix, perquè, encara que la idea de substància sigui en mi (jo sóc una substància) no puc tenir de mi mateix la idea de substància infinita, ja que jo soc una subtància finita, un ésser finit, sinó que per força ha d'haver estat posada en mi per alguna substància que sigui realment infinita.

2. Deu com a causa de la meva existència. (Argument gnoseològic)

• Si jo fos la causa del meu propi ésser, no mancaria de perfeccions, no dubtaria, ni tendria desitjos, m'hauria donat a mi mateix totes les coses de les quals tinc en mi alguna idea i, per tant, jo seria Déu. Aixó és absurd.
• Tampoc no puc haver existit sempre, i el que m'ha fet no pot ser més imperfecte que jo, sinó que ha de ser ell mateix la perfecció, osigui que Déu existeix.
• La idea de Déu, al igual que la idea de jo, ha de ser innata, i Déu resulta la causa de la meva existència i causa de la presència de la idea de Déu en la meva ment.

Leer mès

03

Quarta MEDITACIÓ.l'origen del error

04

L'error es produeix perquè hi ha una desproporció entre l'entendiment i la voluntat

• L'entendiment humà és finit, i encerta quan és fa un ús correcta, dintre dels seus límits, es a dir pot coneixer les coses que estàn dintre del seu camp de coneixement i seguint pas a pas l'ordre que ve imposat per la seva naturalesa finita.
• La voluntat és infinita, de manera que porta a l'entendiment a transgredir els seus propis límits, i així es produeix l'error. Notem que l'error rau en la llibertat humana (tornarem a considerar la qüestió al final de la sisena meditació)

Exemples: - Quan de llum veiem a una persona, però no la veiem del tot bé, l'entendiment té un limit no pot saber qui és sense estar més aprop, però la nostra voluntat, que és ilimitada, suposa que és Juan. Està induint al nostre entendiment a soposar una cosa que no ve clara ni distinta. - Descartes farà un símil: l'ésser humà té una cama curta, l'entendiment, i una cama llarga, la voluntat. Aquesta diferència fa que la voluntat vagi més ràpid que l'entendiment, per això es convenient que la voluntat es posi a l'altura de l'entendiment si volem arrivar a coneixer de forma clara i distinta.

El mètode per evitar l'error

4 regles

04

cinquena MEDITACIÓ.l'essència de les coses materials

05

1r objectiu de la Cinquena Meditació: Comprovar si es pot conèixer alguna cosa certa sobre les coses materials. En aquesta meditació es condideren les idees de les coses materials, concretament aquelles clares i distintes, i es distingueixen de les idees dels objectes matemàtics. Per tant, el primer objectiu d'aquesta meditació és esbrinar si podem saber alguna cosa certa sobre les idees de les coses, al marge de l'existència de les coses mateixes (assumpte que Descartes resol a la Meditació Sisena) - D'acord amb la regla de l'evidència , constatem que, de les coses materials, percebem de forma clara i distinta les idees de quantitat contínua, és a dir, l'extensió (longitud, llargada i profunditat), el nombre (de les parts que distingueixo en l'extensió), la grandaria, la figura, la situació en l'espai i els moviments de cada part i la duració d'aquest moviments. - De les coses corporals, també concebem clarament i distintament, allò que puc pensar amb independència dels sentits o, el que és el mateix, amb independència de si es correspon o no amb una realitat corporal extramental. És a dir, les nocions primitives o a priori de la física matemàtica, aquestes nocions que podem conèixer sense recòrrer als sentits, són les qualitats primàries (essencials) - Així doncs, no només les matemàtiques, sinó també les nocions clares i distintes de les coses materials (les essències), en tenim coneixement a priori, independent de l'experiència. És la percepció intel·lectual de certes veritats que descobreixo en el meu espirit perquè ja hi eren: són idees innates . (Text 93-94)

cinquena MEDITACIÓ. Demostració de l'existència de Déu

05

2n objectiu de la Meditació Cinquena Demostració de l'existència de Déu (argument ontològic)

• Nova demostració a priori de l'existència de Déu, argument ontológic:

A partir de la conclusió sobre les propietats matemàtiques a la que arriba Descartes (text 96) "(..) totes han de ser vertaderes, ja que tinc un coneixement clar. Per tant són alguna cosa, no un pur no-res, ja que és molt evident que tot el que és veritat és alguna cosa, i tot just acabo de demostrar amplament que les coses que conec clarament i distintament són vertaderes" - És a dir, les idees clares i distintes són una realitat per sí mateixes, no un estat de la meva conciència, aquestes idees tenen una essència objectiva. - Per tant, només del fet que puc treure del meu pensament la idea d'alguna cosa, en depèn que tot el que reconec que pertany clarament i distintament a aquesta cosa li pertany efectivament, puc obtenir un nou argument per demostrar l'existència de Déu. (comparació amb el coneixement d'un triangle, Text 95) - Esquematicament, l'argument ontològic és aquest (text 97): 1. Allò que percebo clarament i distintament que pertany amb necessitat a l'essència objectiva d'una cosa, li pertany realment. 2. Percebo amb claretat i distinció que l'essència objectiva de Déu és la d'un ésser summament perfecte. 3. Pertany a la naturalesa (essència) d'un ésser summament perfecte la seva existència eterna. 4. I- Pertanyrealament a Déu una existència eterna

cinquena MEDITACIÓ. Demostració de l'existència de Déu

05

• Aquesta prova de l'existència de Déu és a priori: només cal parar atenció a la seva essència per deduir-ne l'exsitència: parteix d'una causa per deduir-ne uns efectes: l'essència de Déu com a causa de la seva existència.
• Per contra, la prova basada en el principi de causalitat és a posteriori (Meditació Tercera): parteix d'uns efectes (la meva existència, que ha de tenir una causa), per remuntar a la causa (Déu)
• Déu és l'ùnic ésser l'essència del qual implica la seva existència. Puc pensar un triangle o una muntanya i la seva vall i concebre la seva essència, però molt bé podria passar que no existissin ni triangles ni muntanyes. En aquest casos, l'essència no implica l'existència. (text 98)
• La idea de Déu, tal com l'ha definida Descartes, és una idea innata, "la primera i principal"; per tant, la percebo clarament i distintament, amb les seves característiques essecials, i és vertadera.

Conclusió de la cinquena meditació

Doncs bé, ara, si del sol fet de poder extreure del meu pensament la idea d'alguna cosa se'n deriva que tot el que percebo que pertany d'una manera clara i distinta a aquesta cosa, efectivament li pertany, ¿no puc potser obtenir d'això un argument i una prova que demostrin l'existència de Déu? Certament, en mi no trobo menys la seva idea, és a dir, la idea d'un ésser supremament perfecte, que de qualsevol figura o nombre. I no sé menys distintament o amb menys claredat que a la seva naturalesa hi correspon una existència en acte i eterna, de com sé que tot el que puc demostrar de qualsevol figura o de qualsevol nombre pertany veritablement a la naturalesa d'aquesta figura o d'aquest nombre. I, per tant, encara que cap de les conclusions a què he arribat en les meditacions precedents no fos veritable, l'existència de Déu m'hauria de semblar tan certa com les veritats de les matemàtiques referides als nombres i a les figures que he considerat fins ara, malgrat que, realment, això al principi no es posi del tot de manifest, sinó que més aviat tingui l'aparença d'un sofisma. Perquè acostumat com estic a distingir entre l'existència i l'essència en tota la resta de coses, em convenço fàcilment que en Déu l'existència es pot separar de l'essencia i que, així, podríem concebre que Déu no existeix actualment. Però, tanmateix, quan hi penso més detingudament, se'm fa molt clar que l'existència de Déu no es pot separar de la seva essència, tal com no es pot separar de l'essència del triangle rectilini el fet que la magnitud dels seus tres angles són iguals a dos angles rectes o tal com tampoc no es pot separar de la idea de muntanya la idea de vall; de manera que no és menys forassenyat concebre un Déu (és a dir, un ésser supremament perfecte) mancat d'existència (és a dir, sense alguna perfecció) que concebre una muntanya sense vall.

Descartes, Meditacions metafìsiques.

05

Sisena MEDITACIÓ.I.demostració de l'existència dels cossos Materials

Aquesta meditació té dues parts :1. Descartes vol demostrar l'existència del mon i dels objectes materials. 2. Exposarà les diferencies entre cos i ànima i com es produeix l'unió entre ambdues.

1. Podem recuperar la confiança en l'existència de les coses materials?-Descartes fa un anàlisis de la imaginació i dels sentits per poder arribar a una conclusió sobre l'existència de les coses materials, i considera que tant la imaginació com els sentits no forman part de la seva essència, esten fora de la ment, i per tant s'ha de suposar que imaginar i sentir tenen una causa externa, son diferents del pensament. (Text 107-109) - Per demostrar que els cossos existeixen, és necesari guanyar de forma clara i distinta la seva noció, per aconseguir-lo Descartes aplica el principi d'exclusió recíproca, que diu així: (text 122) "Podem concloure que dues substàncies són realment distintes l'una de l'altra pel sol fet que podem concebre l'una clarament i distintament sense pensar en l'altra"

- En efecte, com que sé que Déu no és enganyador, n'hi ha prou que pugui concebre clarament i distintament una cosa sense l'altra, perquè sigui cert que una és diferent de l'altra, ja que poden ser pensades separadament. D'una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que soc solament una cosa que pensa i no extensa. . De l'altra, tinc una idea clara i distinta del cos, en tant que és solament una cosa extensa i que no pensa de cap manera. Per tant, per exclusió recíproca, és evident que aquest jo, o sigui, la meva ànima, per la qual soc el que soc, és completament i veritablement distinta del meu cos i que pot ser o existir sense aquest.

Demostració de l'existènciá del meu cos i dels cossos materials

Sisena MEDITACIÓ:iI. dUALISME ANTROPOLÒGIC, COS I ÀNIMA

2. Diferencies entre cos i ànima i com es produeix l'unió entre les dues parts. (Text 129)

• Descartes, malgrat tots els progressos assolits durants les meditacions, continua situat en una cruïlla: entre allò que sabe, del cert i allò que continua sent incert i dubtós.
• Com que Déu no és enganyador, hem arrivat a la conclusió que la nostra inclinació natural tampoc ho és, i que tot el que la natura m'ensenya conté alguna veritat
• Per natura, entenem dues coses: 1. l'ordre i la disposició que Déu ha donat a les coses creades.

2. L'encaix de totes les coses que Déu m'ha donat.

• El que la natura m'ensenya de mi és: 1. Que tinc un cos que no es troba bé quan sento dolor, que necessita menjar quan sento fam, etc.

2. Entre jo i el meu cos hi ha un lligam molt estret, jo pateixo quan ell pateix.

• Descartes afirma aquesta conjunció, però confesa que no sap exactament en què consisteix, sigui com sigui es produeix una barreja de l'espirit amb el cos.
• En el seu llibre les passions de l'ànima, suggereix que l'ànima està allotjada en la glàndula pineal (text 139-146) des de on tradueix els moviments del cos en pensaments Explicació problemàtica.
• Malgrats les dificultats per poder defensar aquesta posició, el dualisme permet distinguir l'àmbit de la necessitat, que correspon a l'extensió, de l'àmbit de la llibertat, que pertany al pensament.
• Cometen el error de creure que la natura m'ensenya el que en veritat no m'ensenya: una primera font d'error concernent als sentits és causada pel costum que tinc de jutjar les coses sense fixar-m'hi: Exemple: jutjo la forma de algo que veig lluny. (Text 133-134)
• Pel que fa a les idees confuses dels cossos: sabors, olors, colors, etc, no m'ensenyan pas el que les coses són en realitat, però si m'ensenyan una cosa important: a defugir (rehuir) de les coses que causen en mi el sentiment de dolor i buscar les que em causen plaer. Exemple: ou (Text 147)

L'error causat per la conjunció de cos i ànima

La funció dels sentits

Sisena MEDITACIÓ: La finitud humana

• Per entendre millor el compost de cos i espirit, Descartes, formula un cop més la distinció entre tots dos: (Text 138)

- Cos: és divisible, format per parts diverses - Espirit: és u i indivisible, i les seves facultats no se'n poden considerar parts, ja que és amb tot l'espirit que vull, sento, concebo, etc.

• Pel que fa al funcionament de la percepció, l'espirit rep les impressions en una part especifica del cervell. Descartes dona una explicació mecanicista de aquesta recepció: exemple: l'estímul (cop al peu) comunica un moviment/dolor als nervis i aquests al cervell, que el comunica on s'allotja l'ànima, la qual sent aquest estimul/dolor, com si se tractes de una corda que va des de el peu fins al cervell.
• Però a vegades, el mateix funcionament indueixi a l'error: així quan les cordes que venien de un peu amputat, i que ara venen de un mónyo es mouen de la manera que l'haurien fet abans de estar amputat el peu, informen de forma erronea a l'ànima.
• Llavors, el balanç és que, l'ésser humà té una natura subjecta a un munt d'errors, forma part de la seva condició, però hi ha la possibilitat d'evitar-los. (Text 147)

- 1r. Els sentits em signifiquen més el veritable que el fals, pel que fa a les comoditats i les incomoditats del cos. - 2n. Que habitualment puc fer servir diferents sentits per examinar una mateixa cosa, de manera que tinc un primer recurs per evitar l'error: exemple: ou, agrdable a la vista i desagradable a l'olfacte. - 3r. Que l'entendiment sempre pot ajudar-me a prevenir o corregir els errors.

Rebuig definitiu de la hipòtesi del somni

Conclusió de les meditacions

1. El resultat és que he de rebutjar els dubtes del començament, hiperbòlics: existeixo jo com a pensament, existeixen les coses materials i jo tinc una relació especial amb una d'elles que és el meu cos; existeix un ésser necessari que anomenem Déu, sense el qual res seria possible i que és la garantia de la fiabilitat del coneixement. 2. Puc errar, però Déu m'ha donat els instruments per a saber amb certesa, especialment m'ha donat un enteniment capaç d'entendre amb claredat i distinció. Es tracta d'usar-lo amb cura i mètode. 3. Acaba recordant la debilitat i la feblesa de la nostra naturalesa i l'exigència pràctica de prendre decisions, sovint sense temps d'analitzar-les curosament. Aquest final enllaça amb la qüestió de la moral provisional.

Moral provisional

Descartes, Textos Meditacions metafìsiques. VI

Crítica a Descartes

Repàs

Repàs

Conceptes i vocabulari Descartes

Comparacionsde Descartes amb altres autors