Descartes

René Descartes: el dubte cap a la certesa

Som-hi!

El cONTEXT HISTÒRIC de Descartes: LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA

1543

1609

1618-1648

1637

1650

Copèrnic publica el De Revolutionibus Orbium Coelestium

Kepler formula la hipòtesi segons la qual els planetes giren al voltant del Sol descrivint el·lipses

Discurs de mètode

Guerra dels 30 anys

Mor dESCARTES a SUècia, "el país dels óssos"

Meditació de l'estufa

1596

1616

1633

1620

1641

Primer judici a galileu

NeIX RENÉ Descartes

F. Bacon publica Nous instruments per la ciència

Condemna a Galileu

Meditacions metafísiques

Prohibició de llibres heliocèntrics

Descartes renuncia a publicar la seva obra El Món. Ja porta 4 anys a Holanda.

Del Teocentrisme a l'Antropocentrisme

L'humà passarà a ser el centre de la reflexió filosòfica, artística i científica.La religió comença a perdre terreny, tot i que no ho posarà fàcil.

El dubte com a eina de coneixement

Contra el dogmatisme de l'època, els intel·lectuals empraran l'escepticisme com a eina per trobar certeses, si és que aquestes existeixen.

+ info

4 trets

Trencament amb la filosofia cristiana medieval

del context cartesià

Després de Tomàs d’Aquino, l’escolàstica entra en crisi: cada cop més gent creu que la raó, la filosofia i la ciència han de seguir un camí diferent al de la teologia.

El segle XVII recull allò sembrat durant el Renaixement, alhora que és el preàmbul de l'esclat Il·lustrat

La nova ciència canvia el món

La força més poderosa de canvi en aquesta època és la revolució científica.

+ info

Descartes inicia la filosofia moderna: el trencament amb l'escolàstica

La filosofia racionalista cartesiana és la primera filosofia de la modernitat perquè expressa un trencament amb el tarannà de l’Escolàstica medieval teocèntrica. El racionalisme, entès com a confiança en la raó, no és altra cosa que la confirmació de l’orientació del Renaixement: l'ésser humà (i la seva capacitat racional) són el centre del món [antropocentrisme], per oposició al conjunt de creences medievals (teocentrisme, recerca del sentit del món en un més enllà extramundà... ).Descartes sap perfectament que la filosofia escolàstica ha periclitat. Els escolàstics havien volgut fer de la filosofia una ciència universal de la raó, però res del que afirmen pot suportar la prova cartesiana del dubte. Filosòficament, l’escolàstica no tenia validesa perquè, tot i intentar crear un sistema racional que ho lligués tot, en realitat li fallava el fonament (posat en Déu, per comptes de l'humà). Precisament el que buscarà Descartes és un “fonament indubtable”, que situarà en la raó i no en Déu. El racionalisme és una filosofia moderna en la mesura que opta per l’autonomia i l’antropocentrisme contra la tradició medieval. La filosofia racionalista és una filosofia de la confiança en l'ésser humà, contra una escolàstica que es limitava a veure el món com sortit d’una voluntat estàtica de caire diví.

TESIS BÀSIQUES DEL RACIONALISME

El racionalisme és la teoria filosòfica que inaugura la modernitat i es caracteritza per una absoluta confiança en la raó com a font de coneixement. La raó és autònoma i autosuficient.

La raó és l'instrument que ens permet conèixer la veritat

La necessitat de pensar ordenadament: el mètode.

Menysteniment del coneixement sensible

La matemàtica com a model de ciència

A la recerca de certeses indubtables, clares i distintes

Innatisme: la ment no és una tabula rasa

"[...] em calia endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença i comencar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències"

Primera meditació

Dubtar de tot des dels fonaments

El dubte metòdic: dubtar per trobar certeses

Culturalment, dubtar estar mal vist, com un símbol de feblesa i d'inseguretat, quan en realitat és tot el contrari: qui dubta posa les seves conviccions en risc i s'exposa a experimentar l'error. Per Descartes l'única manera de trobar un fonament sòlid per la filosofia és sotmetre-ho tot al dubte. Allò que passi la prova, que sigui vertaderament indubtable, serà pres com a punt de partida, com una primera veritat. El de Descartes no és un dubte escèptic, que no creu en la possibilitat d'un coneixement cert. Es tracta, ben al contrari, d’un dubte metòdic, ordenat, que avança pas per pas fins al coneixement de la veritat. Dubtem per arribar a una posició en què deixem de dubtar. És un dubte voluntari, provisional i teòric d'una ment que cerca la veritat. Per tant, el dubte cartesià és un dubte amb aspiracions de certesa.

El dubte metòdic és el fonament del procés meditatiu

El criteri fonamental de Descartes: Tot allò que presenti un mínim dubte serà rebutjat

La hipòtesi del somni

El dubte dels sentits

Perseverar en el dubte: el geni maligne

I si Déu és enganyador?

Puc distingir amb certesa vigíla i somni?

Rebuig de tot allò que percebo

Si Déu ho pot tot, també em pot enganyar

El dubte hiperbòlic

El dubte dels sentits: els sentits ens enganyen diàriament

Descartes ens explica que no dubtarà de les seves opinions una per una, atès que la tasca seria interminable. El que farà és examinar les bases sobre les quals s'aguanten, perquè la ruïna dels fonaments suposa la de tot l'edifici. La primera font en la que es fonamenta el nostre coneixement són els sentits. Són una font de coneixement fiable? Descartes s'adona que els sentits l'han enganyat alguna vegada (com li passa a tothom) i que no és prudent tornar a fiar-se d'allò que ens ha causat engany. Aquest és el primer esglaó del dubte; com és insuficient per dubtar de tot (objectiu de la 1a meditació), en buscarà un altre més incisiu.

La hipòtesi del somni

Mentre no s'estableixi un criteri fiable per distingir el somni de la vigília, Descartes admetrà que tot el que veu mentre està despert podria ser com si estigués somiant.Naturalment, Descartes no creu seriosament que dormi mentre diu això, però basant-se en la premissa del dubte mètodic, ha d'assumir que per improbable que sigui totes les opinions basades en els sentits poden ser falses. L'abast d'aquest argument no es limita només a la informació dels sentits, sinó també a tot allò que podria ser fals durant un somni: deixa de ser evident (i per tant, és considerat fals) que jo tingui un cos, ni que hi hagi cossos (i coses) en general fora del meu pensament, de manera que totes les ciències que deriven de la suposada existència dels seus objectes passen a ser incertes i dubtoses: "la física, l'astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són força dubtoses i incertes". La hipòtesi del somni és un argument molt poderós que Descartes no podrà rebutjar fins al final de les seves meditacions.

Res pot escapar el dubte: el rebuig de les veritats matemàtiques

Hi ha un tipus de saber independent de l'experiència, que resisteix la hipòtesi del somni perquè no és depèn dels sentits: les matemàtiques. Davant d'aquest entrebanc, Descartes haurà d'emprar arguments encara més radicals que pensar que la vida podria ser un somni.Primer es plantejarà si Déu, com a ésser totpoderós, no podria fer que s'equivoqui quan suma 2+3, equivocant-se, a més, de manera que ell no pugui tenir cap consciència de l'error. Descartes abandona la idea d'aquest Déu enganyador, però s'autoimposa la d'un geni maligne, astut i poderós, que utilitza tot el seu enginy per enganyar-lo. El que suposarà és que aquest geni maligne, que és l'eina del filòsof francés per perseverar incansablement en el dubte, li fa creure que hi ha cel i terra, que té mans i ulls i que 2+3 són 5, quan tot això no és cert. El geni maligne representa un dubte que s'instal·la en la mateixa raó. La figura del geni maligne és ajudar Descartes a perseverar en el dubte, en el dubtar sense límit, de forma radical i voluntària a assolir una militància metòdica en el dubte. Al final de la 1a meditació, gràcies a aquesta figura, l'autor té la impressió d'haver perdut tota certesa, fins i tot la de la seva existència.

El geni maligne: l'antagonista de la recerca cartesiana

El geni maligne és un dels elements més emblemàtics i radicals del mètode de dubte cartesià. Descartes el presenta a la Primera meditació com una hipòtesi extrema destinada a posar a prova la solidesa de totes les seves creences i a establir un fonament indubtable per al coneixement. El filòsof imagina l’existència d’un ésser poderós i enganyós —un “geni maligne— capaç de fer-li percebre com a veritat tot allò que, en realitat, és fals. Aquest ésser podria manipular no només els sentits, sinó també la mateixa raó, fent-li creure, per exemple, que dues més tres fan cinc, quan en realitat no seria així. Aquesta hipòtesi no té una funció teològica, sinó metodològica: el seu objectiu és portar el dubte fins al límit, eliminant qualsevol creença que no sigui absolutament certa. Descartes ja havia posat en dubte la fiabilitat dels sentits i fins i tot la distinció entre la vigília i el somni, però amb el geni maligne posa en qüestió la totalitat del coneixement humà, incloent-hi les veritats matemàtiques.

La hipòtesi del geni maligne és un element clau de l'argumentari cartesià

L'argument del geni maligne és l'eina més agressiva i escèptica que emprarà durant les Meditacions Metafísiques. De fet, (spoiler alert) no podrà refusar aquesta hipòtesi fins quasi el final del seu camí.Per què Descartes necessita aquesta figura? Si vol perseverar en el dubte, no és suficient pensar que podem tenir errors o enganys transitoris, sinó que tota la nostra realitat podria ser una il·lusió o un engany. El geni maligne és l'únic que em pot fer dubtar que 2+2=4, ja que podria fer que cada cop que sumi estigui cometent un error imperceptible per mi. Amb aquest 'personatge', Descartes arriba al punt més àlgid del dubte hiperbòlic, imposant-se a si mateix un dubte voluntari que l'obliga a perdre tota certesa.

El geni maligne, el cervell en la cubeta i Màtrix

Aquesta concepció del ‘geni maligne’ tingué una continuïtat al segle passat en l’anomenada ‘hipòtesi del cervell en una cubeta’ proposada per Jonathan Dancy i Hilary Putnam. Imaginem-nos que sóc un individu a qui un científic ha extret el cervell. El meu cervell és instal·lat en una cubeta especial amb nutrients que permeten mantenir-lo amb vida i les neurones estan connectades amb cables a un supercomputador, que treballa amb un programa segons el qual es genera en la meva ment la il·lusió que la teva vida transcorre normalment, malgrat que la teva falsa percepció sensorial és el resultat d’una il·lusió produïda pels impulsos elèctrics que arriben al teu cervell. La pregunta és: ¿tenim alguna de comprovar que no som uns cervells posats en una cubeta per un científic?, ¿tenim alguna manera d’estar segurs que no som un cervell que processa una realitat virtual que ens ha estat induïda per un superordinador? Dancy pregunta fins i tot si l’univers: ‘podria estar compost per cadenes interminables d’aquests cervells en una mena de gran fàbrica d’emocions?’. En definitiva, cap persona no pot estar segura que de no ser un cervell en una cubeta. Aquesta és la tesi de la pel·lícula MATRIX (1999) quan Morpheo pregunta a Neo: ‘Què és el real? ¿Com defineixes el real? Si estàs parlant del que pots sentir, del que pots flairar, del que pots assaborir i veure, llavors el real són tan sols senyals elèctrics interpretades pel teu cervell’.

Exercici argumentatiu:

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent:"Preferiria viure en una simulació (o en un engany d'un geni maligne) mentre aquesta sigui més agradable que la meva vida real". Responeu d'una manera raonada.

Segona meditació

"Doneu-me un punt de suport i mouré el món". A la recerca de la primera certesa.

"Arquímedes, per moure la terra del seu lloc, només demanava un punt que fos ferm i immòbil: així jo també podré concebre grans esperances si sóc prou afortunat per a trobar només una cosa que sigui certa i indubtable. Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses. Estic convençut que mai no ha existit res de tot el que la meva memòria plena d’enganys em presenta. Penso que estic mancat de sentits. Crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són altra cosa que ficcions del meu esperit. Què podré considerar, doncs, com a veritable?"

La primera certesa indubtable

"Sóc, existeixo, això és cert, però quant de temps? Tot el temps que estic pensant, ja que potser, en cas que fos possible, si deixés totalment de pensar, deixaria al mateix temps d’existir. d’existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader; així, doncs, parlant amb precisió, no sóc sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, termes la signifi cació dels quals m’era abans desconeguda."

"Jo soc, jo existeixo": la primera certesa indubtable, clara i distinta

Aquesta frase pot no semblar un gran descobriment, però suposa un canvi de paradigma filosòfic: la primera certesa, el pal de paller, el fonament autèntic del nou edifici del coneixement és el cogito, la substància pensant. La raó humana passa a ser l'eix gravitatori de la filosofia. Podem nedar enmig d’un mar de dubtes; podem pensar que no existeix Déu, ni el món, ni els altres, però no puc pensar que jo, que penso aquestes coses, no existeixo. És possible que tot sigui fals i que el que veig no existeixi, però de l’existència del meu pensament no en puc dubtar.

Del mateix dubte, del fet de dubtar de totes aquestes coses sorgirà precisament la primera certesa: Descartes s’adona que mentre dubta de la veritat de tot el que coneix, troba una cosa evident i indubtable, i és el fet que ell està dubtant. El fet de dubtar implica pensar, la qual cosa implica la necessitat de la meva existència en tant que ésser que dubta, que pensa. Com que dubtava, necessàriament havia de pensar, i com que pensava, havia de ser un ésser que pensa. Això és el que reflecteix la famosa frase de Descartes "Penso, per tant existeixo", probablement una de les citacions filosòfiques més conegudes.

Del geni maligne a la primera certesa: la substància pensant

El resultat del procés de dubte radical és que només queda una certesa: la pròpia existència com a ésser pensant. Si el geni maligne m’enganya, aleshores és necessari que jo existeixi per ser enganyat. Així sorgeix el principi fonamental cogito, ergo sum (“penso, per tant existeixo”), formulat a la segona meditació. A partir d’aquesta primera veritat indubtable, Descartes reconstruirà el coneixement, basant-se en el seu criteri de veritat: donar com a cert tot allò clar i distint, indubtable, per la raó. Gràcies a aquesta certesa i al seu mètode, el filòsof estableix el fonament del racionalisme modern: la raó humana, quan s’examina a si mateixa, és capaç de trobar una veritat indestructible sobre la qual edificar tot el nou saber.

"Què soc? Soc una cosa que pensa"

Per Descartes el pensament o "cogitatio" inclou funcions mentals tan diverses com dubtar, imaginar, voler, totes elles conscients. El Cogito és la intuïció directa de la relació necessària pensament i existència. Algú, amb bon criteri, podria objectar que això és poca cosa comparat amb la perspectiva que tot podria ser un parany del geni maligne, i és cert. Tot i això, el cogito és una certesa innegable i un cant a l'optimisme: la raó humana esdevé el nou criteri de veritat. D’ara en endavant pren com a regla general “que són vertaderes totes les coses que podem concebre clara i distintament”. El Cogito és el fonament sobre el qual Descartes vol aixecar tot l’edifici del saber. El “jo penso" és el punt de partida des del qual trobar noves veritats.

El criteri de veritat

Descartes ja ha observat que totes les coses que percep clarament i distintament semblen certes.Així formula una primera regla general: “Tot allò que concebo clarament i distintament és veritable.” Tanmateix, per confirmar-ho, necessita assegurar-se que Déu no pot enganyar-lo. Aquest serà l'objectiu de la III i la V Meditació.

Anàlisi del tros de cera

En aquest famós text, Descartes mostra que no coneixem mitjançant els sentits ni tampoc a partir de la imaginació, sinó per l'enteniment. La cera pot canviar de forma però mitjançant la raó sabem que no canvia. Només l'enteniment és capaç de captar l'essència i la identitat de les coses. Descartes treu d'això la conseqüència que la nostra ment és més fàcil de conèixer que el nostre propi cos. Què són els cossos que veiem i toquem? Cal separar-ne els atributs o qualitats primàries de les secundàries. El gust, olor, color, figura i grandària poden canviar; la cera, en canvi, roman. Els sentits només coneixen les qualitats secundàries; l’enteniment, les primàries.

Anàlisi del tros de cera: desenvolupament

En la Segona meditació, Descartes utilitza l’exemple del tros de cera per demostrar la diferència entre el coneixement que prové dels sentits i el que s’obté a través de la raó. Descartes observa un tros de cera acabat d’extreure del rusc: en percep el color, l’olor, la forma, la duresa i el so que fa quan es colpeja. Tots aquests trets provenen dels sentits. Però quan la cera s’acosta al foc, totes aquestes qualitats sensibles desapareixen: la forma es fon, l’olor canvia, la duresa desapareix. Malgrat això, continuem afirmant que és la mateixa cera. Això porta Descartes a preguntar-se: què és, doncs, el que fa que la considerem la mateixa substància? No pot ser res que percebem amb els sentits, perquè aquests canvien completament. Tampoc pot ser la imaginació, ja que aquesta no pot copsar totes les possibles formes o estats que pot adoptar la cera. D’aquesta manera, Descartes conclou que només la raó és capaç de conèixer la cera com a cosa que sempre conserva l’essència de l’extensió, la flexibilitat i la mobilitat. A través d’aquest exemple, el filòsof mostra que el coneixement veritable no prové dels sentits, sinó de l’intel·lecte. Els sentits ens donen informació canviant i enganyosa, mentre que la raó ens permet captar l’essència immutable de les coses. A més, aquesta anàlisi serveix per reforçar una altra idea fonamental de Descartes: el jo pensant (res cogitans) és més fàcil de conèixer que qualsevol objecte exterior. El coneixement de la cera no depèn dels sentits, sinó del pensament; per tant, el fet de pensar és la base de tota certesa.

Però, heus aquí que, finalment, he arribat sense adonar-me’n allà on pretenia; en efecte, com que ara ja sé de manera manifesta que els cossos no són pròpiament coneguts pels sentits o per la facultat d’imaginar, sinó només per l’enteniment, ique no els coneixem pel fet de veure’ls o tocar-los, sinó únicament perquè han estat entesos o compresos pel pensament, veig clarament que no hi ha res que em sigui més fàcil de conèixer que el meu esperit.

Balanç de les dues primeres meditacions

Per últim, analitzant el tros de cera (que podria no existir) arriba a la conclusió que l'enteniment és la eina de coneixement veritable, i que la seva ment és més fàcil de conèixer que el món material. El fet que el pugui analitzar aquest tros de cera el fa perseverar en la certesa que mentre pensi pot assegurar la seva existència.

En la segona meditació, perdut en l'engany del geni maligne, troba el primer principi de la filosofia que cercava, la primera veritat, un puntal absolutament indubtable (dubtar d’ella és contradictori) sobre el que construir tot l'edifici del saber. "Jo soc, jo existeixo" és la veritat clara i distinta sobre la qual construirà la resta de meditacions.

Descartes creu que si volem edificar un sistema filosòfic nou i aclarir les principals qüestions filosòfiques, hem de partir d'uns fonaments certs i segurs. L'única manera de trobar un fonament sòlid per a la filosofia és sotmetre-ho tot al dubte. Seguint aquest camí, aconsegueix dubtar de tot, fins i tot de la seva pròpia existència, mitjançant el dubte metòdic.

Comentari de text: Selectivitat setembre 2009

Arquímedes, per moure la terra del seu lloc, només demanava un punt que fos ferm i immòbil: així jo també podré concebre grans esperances si sóc prou afortunat per a trobar només una cosa que sigui certa i indubtable. Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses. Estic convençut que mai no ha existit res de tot el que la meva memòria plena d’enganys em presenta. Penso que estic mancat de sentits. Crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són altra cosa que ficcions del meu esperit. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però, ¿què sé jo si no hi haurà alguna altra cosa diferent de les que acabo de considerar incertes, de la qual no es pugui tenir el més mínim dubte? ¿No pot ser que hi hagi algun Déu, o algun altre poder, que posi aquests pensaments en el meu esperit? Això no és necessari, perquè potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. I jo, almenys, ¿no sóc alguna cosa? Però, ja he negat que tingués sentits i cos; dubto tanmateix, ¿i què en resulta d’això? ¿Sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no podria ser? Però, m’he convençut que no hi havia res de res en el món: ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos; ¿no estic, doncs, convençut que jo tampoc no existeixo? De cap manera; si jo estic convençut d’alguna cosa o si jo simplement penso alguna cosa, aleshores indubtablement jo sóc […]. Després de pensar-ho bé i examinar-ho tot amb molt de compte, finalment cal concloure i donar per cert que aquesta proposició: «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament vertadera, cada vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit. René DESCARTES. Meditacions metafísiques, II

Exercici argumentatiu:

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent:"Puc estar segur/a que ara estic fent una classe de Filosofia i que no estic simplement somniant que l’estic fent". Responeu d'una manera raonada.

Exercici argumentatiu:

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent:«Quan jo em desperto al matí, encara que encara estigui a les fosques, sé perfectament que existeixo i que soc jo, la mateixa persona que ahir se’n va anar a dormir en aquest mateix llit; ho sé sense moure’m i sense necessitat de mirar-me al mirall ni de mirar el meu cos; per tant, jo soc un flux de pensament, una cosa no material, i no pas un cos.»" Responeu d'una manera raonada.

Tercera meditació

De Déu, que existeix

Déu i Descartes: una concepció més enllà del cristianisme clàssic

Amb el naixement de la filosofia moderna al segle XVII, la figura de Déu va deixar de ser exclusivament teològica per convertir-se també en un principi filosòfic que servia per fonamentar el coneixement i l’ordre del món. Els filòsofs racionalistes —entre els quals destaquen René Descartes i Baruch Spinoza, treballat l'any passat a partir del panteisme— van replantejar el paper de Déu des d’una perspectiva racional i no només religiosa, fet que va marcar un canvi profund respecte de la concepció cristiana tradicional. Tant Descartes com Spinoza s’allunyen del Déu personal i providencial del cristianisme. En el primer cas, Descartes racionalitza Déu, fent-ne un principi del coneixement més que un objecte de fe; en el segon, Spinoza dissol la transcendència divina dins la naturalesa (panteisme). Aquest procés reflecteix el pas cap a una nova etapa del pensament modern, on la raó humana i no la revelació és la via privilegiada per comprendre la realitat. Déu continua sent un element central, però ara com a principi racional, metafísic o natural, i no com a figura religiosa.

Descartes i Rosalía: Déu com a solució

En el videoclip de Berghain, Rosalía és assetjada pels seus pensaments intrusius com Descartes ho és pel geni maligne a les Meditacions Metafísiques. Tant en un cas com en l’altre, la ment es converteix en un espai de persecució: el dubte i la por hi actuen com a forces demoníaques que descomponen la seva identitat i qüestionen la realitat mateixa. En Descartes, el geni maligne representa la possibilitat que tot allò que percebem sigui fals; en Rosalía, aquests pensaments que la turmenten sense descans. Però en ambdós relats hi ha una sortida, una clau de volta: Déu. En Descartes, la idea de Déu garanteix la veracitat de la raó i del pensament, és el principi que dissipa el dubte radical. En Rosalía, aquest Déu es manifesta a través dels símbols religiosos que travessen el videoclip —el sagrat cor, el colom— i amb l'aparició de Björk en forma de natura (al més pur estil Spinoza), que porta el silelnci i el final dels pensaments intrusius. La veu de Björk, en forma d’ocell, actua com a guia espiritual. Quan Björk canta The only way to save us is through divine intervention/ The only way I will be saved is through divine intervention, reprèn, en clau musical i emocional, el gest cartesià: després del caos del dubte i la confusió mental, només l'aparició de Déu pot reconstruir el sentit. En aquest paral·lelisme, tant Rosalía com Descartes arriben al mateix lloc: Déu (que no hem d'interpetar en clau cristiana) no és el final del pensament, sinó la condició del seu alliberament, el final dels pensaments intrusius, en el cas de Rosalía, i el final del geni maligne, en el cas de Descartes.

Punt de partida i objectius

En aquest moment, Descartes ja ha fet dues tasques importants: ha aplicat el seu dubte metòdic per posar en qüestió tot allò que fins ara semblava segur, i ha arribat a la certesa que ell mateix existeix com a “cosa que pensa” (res cogitans). Tot i això, encara no té una base garantida per al coneixement del món exterior ni per a la veritat de les seves percepcions: sorgeix la pregunta de com pot assegurar-se que el que percep clarament i distintament és veritable. Ara mateix, es troba en un carreró sense sortida metafísic, perquè no pot demostrar l'extència de res més que no sigui el seu propi pensament, atès del dubte causat pel geni maligne. L’objectiu central de la Meditació és demostrar l’existència de Déu (un ésser infinit, perfecte) i utilitzar aquesta demostració com a fonament per garantir la fiabilitat del coneixement per allò clar i distint per la raó. En concret, Descartes vol: 1. Analitzar l’origen de les idees que té en la ment i veure quina pot ser la causa d’aquestes idees. 2. Provar que l’idea d’un Déu infinit no pot provenir d’un ésser finit com ell mateix, i per tant que Déu existeix. 3. Establir que, un cop existeix Déu (que no enganya), es pot confiar en les percepcions clares i distintes com a criteri de veritat.

Meditació III. Tipus d'idees.

En aquest moment, Descartes ja ha fet dues tasques importants: ha aplicat el seu dubte metòdic per posar en qüestió tot allò que fins ara semblava segur, i ha arribat a la certesa que ell mateix existeix com a “cosa que pensa” (res cogitans). Tot i això, encara no té una base garantida per al coneixement del món exterior ni per a la veritat de les seves percepcions: sorgeix la pregunta de com pot assegurar-se que el que percep clarament i distintament és veritable. Ara mateix, es troba en un carreró sense sortida metafísic, perquè no pot demostrar l'extència de res més que no sigui el seu propi pensament, atès del dubte causat pel geni maligne. L’objectiu central de la Meditació és demostrar l’existència de Déu (un ésser infinit, perfecte) i utilitzar aquesta demostració com a fonament per garantir la fiabilitat del coneixement per allò clar i distint per la raó. En concret, Descartes vol: 1. Analitzar l’origen de les idees que té en la ment i veure quina pot ser la causa d’aquestes idees. 2. Provar que l’idea d’un Déu infinit no pot provenir d’un ésser finit com ell mateix, i per tant que Déu existeix. 3. Establir que, un cop existeix Déu (que no enganya), es pot confiar en les percepcions clares i distintes com a criteri de veritat.

El criteri de veritat. Per què Descartes necessita Déu en el seu sistema filosòfic?

Descartes observa que quan pensa alguna cosa de manera clara i distinta (és a dir, quan l’enteniment la "veu" amb evidència, sense confusió), no pot dubtar-ne. Tot el que perceb molt clarament i distintament sembla veritable. Aquesta “regla general” sembla fiable, però encara no pot garantir-la plenament: potser Déu és enganyador i fa que fins i tot les percepcions clares siguin falses. Recordem que el geni maligne és un dubte sobre la mateixa raó! Per això necessita demostrar que Déu existeix i no enganya, per poder alliberar del dubte les conclusions a les que arriba a partir de la deliberació racional.

Els tipus d'idees

Descartes analitza les idees que troba dins el seu pensament i les classifica segons el seu origen. Recordeu que, per Descartes, una idea no és més que una representació mental, a diferència de Plató.

La idea de Déu: l'argument de la marca registrada

Entre totes les idees, Descartes troba una que no pot haver estat creada per ell: la idea d’un ésser infinit i perfecte —Déu. Aquesta idea té una realitat objectiva molt superior a la de qualsevol altra idea (és a dir, conté més perfecció). Per tant, segons el principi de causalitat —una idea no pot provenir d’una causa amb menys realitat que ella mateixa—, un ésser finit com jo no pot ser causa de la idea d’infinitud. “Només un ésser infinit pot haver posat en mi la idea d’infinit.” Així, Descartes conclou que Déu existeix i que ha deixat en nosaltres una mena de “marca” o empremta que en revela la presència. Aquesta demostració és coneguda com l’argument de la marca registrada o de la petjada divina: com un artesà deixa la seva signatura en l’obra, Déu ha deixat en nosaltres la idea d’ell mateix. “Cal concloure necessàriament de tot el que he dit abans que Déu existeix; perquè, encara que la idea de la substància sigui en mi, fins i tot que jo sóc una substància, no tindria tanmateix la idea d’una substància infinita, ja que jo sóc un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per alguna substància que fos vertaderament infinita".

L'argument, pas a pas

Passos de l’argument El nucli de la prova és que la idea d’Infinit no pot provenir d’un ésser finit. 1. Tinc en mi la idea d’un ésser infinit, etern i perfectíssim (Déu). 2. Aquesta idea té el màxim grau de realitat objectiva (més que la idea d’una substància finita). 3. Jo, com a ésser finit, no puc ser la causa suficient d’una idea amb tanta realitat objectiva, infinita. 4. Per principi causal, n’haig d’inferir una causa amb igual o major realitat formal: una substància infinita. Conclusió: Déu existeix i ha posat en mi aquesta idea com una marca o signatura d'infinitud. Si no he estat mai en presència d’un ésser infinit no l’he pogut conèixer per experiència sensible, ni he pogut extreure aquesta idea d’un ésser finit, com soc jo mateix. Tampoc no és possible que sumant un nombre molt gran de fets finits arribi a un ésser infinit; per tant, cal que suposi que la idea de Déu és anterior a la de mi mateix, la qual cosa no exclou que pugui tenir el seu origen en la meva ment. La naturalesa summament perfecta de la idea de Déu només pot provenir de quelcom més perfecte que la idea mateixa: per tant, Déu ha d’existir necessàriament en tant que origen d'aquestes idees. Les idees innates serien, doncs, la petjada de Déu en la nostra ment.

L'argument, pas a pas

Limitacions de l'argument 1. El “cercle cartesià”: sembla que Descartes usa la claredat i distinció com a criteri per provar l’existència de Déu, però alhora necessita Déu per garantir que el criteri de claredat i distinció de la raó és fiable. És un argument circular? 2. Objeccions empiristes: Autors com Gassendi critiquen la noció d’idea innata i la lectura substancialista de la ment: per què no podria la idea de “Déu” provenir del llenguatge, de la cultura o de generalitzacions imaginatives?

L'existència de Déu: implicacions

1. Déu existeix i és una substància infinita, eterna i perfecta (Res infinita) 2. Déu no pot enganyar, perquè l’engany és una imperfecció. 3. El Geni Maligne, com a hipòtesi hiperbòlica, desapareix: un Déu perfecte no enganya. 4. Tot allò que percebo clarament i distintament és veritable, perquè Déu ho garanteix. Descartes ha establert el fonament metafísic del saber: l’existència d’un ésser perfecte assegura la fiabilitat del pensament racional. Amb això, Descartes supera el solipsisme i fonamenta la confiança en la raó humana.

El Déu de Descartes: context i semblances amb el Déu cristià

Cal tenir en compte que René Descartes (1596–1650) escriu en un context profundament cristià —la França i la Europa catòlica del segle XVII—, però amb un objectiu filosòfic radicalment nou: vol construir una ciència fonamentada no en la fe o la tradició, sinó en la raó. Això el porta a parlar de Déu, però no com a teòleg, sinó com a filòsof racionalista. En les Meditacions metafísiques, Déu no és objecte de culte, sinó una peça necessària del sistema del coneixement. Semblances amb el Déu cristià: 1. Ésser infinit, etern i perfectíssim. 2. Creador del món i de l’ànima humana. 3. Descartes conserva la noció de creació ex nihilo: Déu ha creat tot el que existeix. 4. Font de la veritat: Déu no pot enganyar, perquè l’engany implica imperfecció. En aquest sentit, el Déu de Descartes no és ateu ni panteista: continua essent el Déu personal i transcendent que garanteix l’ordre del món i de la raó.

El Déu de Descartes: diferències amb el Déu cristià

1. El Déu de Descartes és funcional, una eina que serveix per fonamentar la certesa del coneixement, no per establir una relació espiritual o moral amb l’ésser humà. Com diu el filòsof Blaise Pascal (1623–1662): “El Déu de Descartes no és el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, sinó el Déu dels filòsofs". 2. El Déu cristià és personal, capaç d’estimar i intervenir en la història. El de Descartes, en canvi, és absolutament perfecte però distant: no actua per voluntat moral o amorosa, sinó com a causa necessària del món. Alhora, Descartes no parlar de conceptes religosos com gràcia, moral o pecat. 3. En la teologia cristiana, l’ésser humà està fet “a imatge de Déu” i hi manté una relació viva de fe i amor. En Descartes, aquesta relació és de fonament del coneixement: Déu ha posat en mi la idea d’infinit (la “marca registrada”) com a empremta intel·lectual, no hi ha un vincle espiritual. És a dir: Déu és necessari perquè el pensament sigui fiable, però no perquè l’ésser humà sigui salvat.

El Déu de Descartes: diferències amb el Déu cristià

El Déu cartesià no és el final del camí, sinó el pont entre el dubte i el coneixement. Un cop demostrat que Déu existeix i no enganya, Descartes ja pot confiar en les idees clares i distintes, passar a l’estudi de les coses materials i de la ciència. En aquest sentit, podríem dir que Descartes fa un ús “metodològic” de Déu: el necessita per tancar el seu sistema (per demostrar que no és enganyador), però un cop tancat, Déu no intervé més en la dinàmica humana ni en la natura. No és el Déu de la fe, sinó el Déu de la raó, una figura que garanteix la veritat del pensament i sosté el projecte modern de coneixement segur i autònom.

Es pot demostrar racionalment l'existència de Déu? Materials a favor i en contra.

Quarta meditació

Sobre l'origen de l'error

Punt de partida

Ara Descartes ja sap que Déu existeix i que no pot enganyar-lo.Tot i això, s’adona que ell s’equivoca sovint: comet errors en els judicis, dubta, es precipita… Com es pot explicar l’error en un món creat per un Déu perfecte? Aquesta és la pregunta central: si Déu no és enganyador, d’on prové l’error humà? Descartes comença analitzant la seva pròpia naturalesa: és una criatura racional, però limitada. Tot el que posseeix —enteniment, voluntat, facultats de coneixement— prové de Déu i, en si mateix, no és dolent ni fals. Així, l’error no pot venir de Déu, perquè tot el que Déu crea és bo. Per tant, el punt de partida de la meditació és aquest descobriment: L’error no prové de Déu, sinó de la condició finita de l’ésser humà, que vol conèixer més enllà o més ràpid de les seves possibilitats li permeten. L'error, per tant, és conseqüència de la llibertat humana.

Com evitar l'error?

Per evitar equivocar-se, Descartes proposa seguir el seu mètode (mètode cartesià): 1. Evidència: Acceptar només allò que es presenta clarament i distintament. 2. Anàlisi: Dividir els problemes en parts més petites. 3. Síntesi: Ordenar les idees del simple al complex. 4. Revisió: Comprovar que no hem omès res. Si limitem la voluntat al que l’enteniment percep clarament, podem garantir la veritat dels nostres judicis.

Conclusions de la meditació

1. L’error neix de la llibertat humana, no de Déu. 2. La raó humana és fiable quan s’ajusta al criteri de claredat i distinció. 3. L’ésser humà és lliure, però aquesta llibertat implica responsabilitat: La veritat depèn, doncs, de l’ús correcte del nostre lliure albir i de la disciplina per seguir mètode racional.

Cinquena meditació

De l’essència de les coses materials i, un altre cop, de Déu; que existeix.

Punt de partida

En aquest moment del seu procés filosòfic, Descartes ja ha arribat a tres certeses fonamentals: sap que ell mateix existeix com a cosa que pensa (res cogitans), que Déu existeix com a ésser infinit (res infinita) i que no pot enganyar, i que tot allò que percep clarament i distintament pot ser considerat veritable. A partir d’aquest fonament metafísic, pot recuperar la confiança en el coneixement i començar a explorar què pot conèixer del món exterior. Per avançar en aquesta recerca, inicia una nova reflexió sobre dues grans qüestions: d’una banda, l’essència o naturalesa de les coses materials, és a dir, les realitats físiques; i de l’altra, una nova demostració de l’existència de Déu, basada en la seva pròpia idea innata de perfecció. El punt de partida d’aquesta meditació és, doncs, la seguretat que Déu no enganya i que, per tant, la raó humana pot confiar plenament en allò que percep amb claredat i distinció.

Objectius de la meditació

• Analitzar què puc conèixer amb certesa de les coses materials, és a dir, què n’hi ha de veritablement indubtable (recordem que el dubte metòdic segueix vigent!).

• Tornar a demostrar l’existència de Déu, però ara per una via ontològica (un argument ja existent, atribuït a St. Anselm de Canterbury).

• Recuperar la confiança en la ciència matemàtica i consolidar el model matemàtic de coneixement: la raó i la matemàtica com a camí cap a la veritat.

L'essència de les coses materials

Descartes comença observant que, quan imagina figures o formes —un triangle, un quadrat, un cercle—, pot entendre’n les propietats sense dependre dels sentits.Aquest tipus de coneixement (vinculat a les ciències matemàtiques) és clar, distint i necessari. No depèn de l’experiència, sinó de la raó. L’essència del món material rau en l’extensió, és a dir, en la grandària, la figura i el moviment: tot allò que pot expressar-se amb precisió matemàtica. Així descobreix que la propietat bàsica de les coses materials és la extensió: allò que té grandària, figura i moviment —les qualitats primàries—, totes elles mesurables i expressables en termes matemàtics. De les qualitats primàries, en tant que depenen només de la raó (que ja no està afectada per l'engany del geni maligne), sí en podem tenir coneixement indubtable, clar i distint.

L'essència de les coses materials

Per contra, les qualitats secundàries (com el color, l’olor o el gust) són subjectives, i depenent de les sentits, no de la raó. Les qualitats sensibles, com el color o el gust, no pertanyen a les coses mateixes, sinó a la manera com nosaltres les percebem (idealisme cartesià). Per tant, no en podem tenir un coneixement fiable. Això posa les bases del model científic modern, on la natura és vista com una xarxa de relacions quantitatives i mesurables, no com un conjunt de qualitats sensibles.

L'argument ontològic

Després d’haver demostrat a la Meditació III que Déu existeix com a causa de la meva idea d’infinit —això és, per via causal—, Descartes presenta a la Meditació V una nova demostració, aquesta vegada purament racional: és el que anomena argument ontològic. Aquesta prova ja havia estat formulada, uns segles abans, per Anselm de Canterbury (segle XI), un pensador medieval que defensava que només a partir de la idea de Déu podem concloure que Déu ha d’existir necessàriament. Descartes reprèn i adapta aquest raonament dins del seu projecte racionalista. Descartes recorda que en la nostra ment hi ha idees innates, nascudes amb nosaltres i independents dels sentits. Entre aquestes, la més elevada i perfecta és la idea de Déu, un ésser sobiranament perfecte. Aquesta idea no és inventada ni prové de l’experiència: és tan clara i evident com les veritats matemàtiques o com les relacions lògiques entre conceptes. La raó la reconeix amb la mateixa certesa amb què reconeix que la suma dels angles d’un triangle equival a dos angles rectes.

L'argument ontològic pas a pas

1. Tinc en mi la idea de Déu com a ésser sobiranament perfecte.2. L’existència és una perfecció, ja que una cosa que existeix és més perfecta que una que només és pensada. 3. Si concebo un Déu perfecte al qual manca l’existència, és una contradicció —com ho seria imaginar una muntanya sense vall. C: Per tant, l’existència forma part de l’essència mateixa de Déu: no puc concebre’l sense atribuir-li existència real. En altres paraules: si Déu és perfecte, ha d’existir, perquè la inexistència seria una imperfecció. Però l’objectiu de Descartes no és només demostrar que Déu existeix, sinó també explicar per què podem confiar en el nostre coneixement. Si Déu és perfecte i no enganya, llavors tot allò que percebem clarament i distintament és veritable. Déu es converteix així en la garantia de la veritat i en el fonament metafísic del saber.

L'argument ontològic en imatge

Conclusió: Déu i el retorn de la ciència matemàtica

Descartes conclou que, igual com les veritats matemàtiques són necessàries i indiscutibles, també ho és l’existència de Déu. Déu no és simplement un ésser que podria existir, sinó que ha d’existir necessàriament, perquè l’existència forma part de la seva essència. Així, demostrar l’existència de Déu serveix per assegurar la solidesa de tot el coneixement. Déu garanteix que les nostres idees clares i distintes no són enganyoses i que les veritats matemàtiques, com 2 + 3 = 5 són indiscutiblement certes. Déu, com a ésser perfecte, no pot voler que ens equivoquem quan entenem amb claredat i distinció. En aquest punt, la raó, la matemàtica i Déu queden units dins un mateix sistema: el coneixement racional és possible perquè Déu, font de tota veritat, ho fa possible. D’aquesta manera, la Meditació V tanca el cercle del pensament cartesià: Déu, que ja era la causa de la nostra idea d’infinit, es converteix ara també en la garantia de la veritat i de la ciència. Gràcies a la seva existència necessària, Descartes troba el fonament segur que cercava per al coneixement: un Déu perfecte i no enganyador que assegura la validesa del criteri de claredat i distinció, i una raó humana capaç de descobrir la veritat mitjançant l’evidència i el pensament racional.

Sisena meditació

De l’existència de les coses materials i de la distinció real que hi ha entre l’ànima i el cos de l’home.

Punt de partida i objectiu de la darrera Meditació

En la sisena meditació, Descartes parteix de la seguretat que Déu existeix i no enganya, i, per tant, que allò que percebem clarament i distintament és veritable. Amb aquest fonament, es proposa demostrar l’existència del món material i la distinció real entre l’ànima i el cos. Fins aquest moment, només podia afirmar amb certesa l’existència del jo com a cosa que pensa (res cogitans), mentre que l’existència del món exterior era només possible. Ara, amb el fonament de la veracitat divina, Descartes vol demostrar que les coses materials existeixen realment fora de la ment.L’objectiu és confirmar que les coses físiques no són simples idees, sinó realitats externes, i que la nostra inclinació natural a creure en elles és fiable perquè Déu, essent perfecte, no ens enganya. A més, pretén explicar com s’articulen dues realitats aparentment contraposades: l’ànima, que pensa i és immaterial, i el cos, que és extens i material. El repte és demostrar que són substàncies diferents, però alhora unides en la naturalesa humana. La meditació culmina amb el rebuig definitiu del dubte.

De camí a l'existència del món exterior

Descartes comença examinant la facultat d’imaginar, que entén com el poder de representar figures o imatges mentals. Observa, però, que la imaginació no és essencial al pensament: podria existir encara que no tinguéssim cos. Per això diu que la imaginació “no és de cap manera necessària a la meva essència”, és a dir, a l’essència del meu esperit. Tot i així, la imaginació sembla implicar una relació amb el cos, perquè per imaginar —per exemple, un triangle o un objecte físic— cal aplicar la ment a alguna cosa extensa. Això fa sospitar que hi ha una connexió real entre la ment i la matèria, però encara no n’és una prova definitiva. Després, Descartes analitza la facultat sensitiva, és a dir, la capacitat de percebre a través dels sentits. Adverteix que les idees que provenen dels sentits són més vives i intenses que les que inventa la imaginació, i que sovint se li presenten sense que ell les pugui controlar. Això suggereix que tenen una causa externa.

De camí a l'existència del món exterior

Però també reconeix que els sentits sovint enganyen: els objectes llunyans semblen petits, els somnis imiten la realitat i les percepcions corporals poden ser confuses. Per això adopta una posició moderada: no cal acceptar cegament tot el que ens mostren els sentits (és a dir, de les idees adventícies), però tampoc dubtar sistemàticament de tot. La solució és aplicar el criteri de claredat i distinció: tot allò que percebo clarament pot ser garantit per Déu, i com que Déu no enganya, allò que percebo amb evidència té una existència real fora de mi. Com Descartes observa que en ell hi ha una facultat passiva de sentir, consistent a rebre idees i impressions dels sentits, i que necessita una causa activa que li transmeti les sensacions. Com que aquestes percepcions no depenen de la seva voluntat, conclou que no pot ser ell mateix la seva causa. I tampoc pot ser Déu qui les produeixi directament, perquè això seria enganyós.

El món extern (res extensa) existeix!

Per tant, Descartes afirma que han d’existir substàncies materials que provoquen les nostres sensacions. Aquesta és la seva prova racional de l’existència del món físic: la nostra naturalesa ens condueix espontàniament a creure en l’exterioritat, i aquesta inclinació no pot ser falsa, perquè és massa clara i distinta. Ara bé, Descartes adverteix que els sentits són obscurs i confusos en molts casos. Només les idees de les coses que podem comprendre amb la raó —les que pertanyen a la geometria i a les qualitats primàries com la figura, la grandària o el moviment— són realment clares i distintes. Així, la ciència del món físic ha de basar-se en la raó i no en la simple percepció sensible.

Les tres substàncies cartesianes

La res extensa és la substància material, allò que s’estén en l’espai i pot ser mesurat, dividit i descrit matemàticament. La seva essència és l’extensió, és a dir, la grandària, la figura i el moviment. En ella no hi ha pensament ni consciència, només dimensions i propietats físiques, tot i que Descartes també hi incloïa els animals. La res extensa està íntimament relacionada amb el seu mecanicisme, és a dir, amb la concepció del món físic com una màquina regida per lleis matemàtiques i mecàniques, cosa que permet explicar la natura mitjançant lleis universals i mesurables. Amb la demostració de la seva existència, Descartes completa la seva metafísica de les substàncies. D’una banda, hi ha la res cogitans, la substància pensant, immaterial i indivisible, que és l’ànima o ment; de l’altra, la res extensa, la substància material i divisible. Per sobre d’ambdues, hi ha la res infinita, Déu. Així, les tres substàncies formen l’estructura del pensament cartesià: Déu com a causa i garantia de tot, l’ànima com a realitat pensant i lliure, i el cos com a realitat extensa i mesurable que constitueix el món material.

El dualisme cartesià: ànima i cos

Un cop establerta l’existència de les coses materials, Descartes reflexiona sobre la naturalesa de l’ésser humà. L'ésser humà és una unió de dues substàncies diferents:

• L’ànima o ment, que és pensament pur, indivisible i immaterial.

• El cos, que és extensió, divisible i material.

Aquesta unió explica que el cos afecti l’ànima a través de les sensacions: el dolor, la gana o la set no són simples idees, sinó senyals que indiquen allò que convé o perjudica al cos. El cos actua com una màquina que obeeix lleis físiques, mentre que l’ànima és la part racional i lliure que pot jutjar sobre el que percep.

El dualisme cartesià vs el dualisme platònic

El dualisme antropològic cartesià i el platònic comparteixen la idea que l’ésser humà està format per dues realitats diferents —ànima i cos—, però divergeixen en la seva naturalesa i en la relació que mantenen. Per a Plató, l’ànima és una substància eterna i divina que habita temporalment en el cos, el qual és vist com una presó o obstacle per al coneixement. La separació entre ànima i cos és, doncs, radical i jeràrquica. En canvi, per a Descartes, l’ànima (res cogitans) i el cos (res extensa) són també dues substàncies independents, però creades unides. El cos no és una presó, sinó una màquina material que coopera amb l’ànima per formar una unitat funcional. Tot i ser diferents —el cos és divisible i material, l’ànima indivisible i pensant—, Descartes subratlla la seva interacció íntima, localitzada simbòlicament a la glàndula pineal, òrgan amb el qual Descartes explica la comunicació entre substàncies.

El fi del procés de dubte

Al final de la sisena meditació, Descartes arriba al punt culminant del seu procés filosòfic: el rebuig definitiu del dubte. Després d’haver demostrat que Déu existeix i que no enganya, ja no pot sostenir-se la sospita que el pensament humà pugui estar constantment equivocat. Si Déu és veritable i ha creat la meva ment, no permetria que aquesta es veiés condemnada a l’engany permanent. En aquest context, Descartes rebutja l’última gran hipòtesi dubtosa que havia obert les Meditacions: la del somni. Al començament del seu recorregut, havia admès que potser no hi havia cap manera segura de distingir el somni de la vigília. Però ara, a la llum de la confiança en la raó i de la certesa divina, troba una diferència essencial entre les dues experiències. Quan somio, diu, les imatges i percepcions s’encadenen de manera fragmentada i desordenada; no hi ha continuïtat ni coherència entre allò que percebo dormint i la resta de la meva vida. En canvi, quan estic despert, les percepcions es connecten amb el conjunt de la meva existència: puc recordar d’on venen, on sóc i com s’integren en la successió dels meus actes i pensaments. Aquesta unitat de la consciència i de la memòria és el signe clar que em permet distingir la vigília del somni.

El fi del procés de dubte

A més, com que Déu no és enganyador, puc confiar que, tot i que els sentits poden errar en casos particulars, en general m’informen amb fiabilitat sobre el món exterior. Per això, el dubte, que havia servit com a punt de partida del mètode —el dubte universal i metòdic— ja no té raó de ser. Descartes conclou que pot rebutjar aquests dubtes “com a hiperbòlics i ridículs”, perquè la raó ha trobat un fonament indestructible: el jo pensant, la veracitat de Déu i la realitat del món material. Amb això, el filòsof tanca el cercle del seu projecte: el dubte, que havia estat una eina per arribar a la certesa, és ara superat per la confiança en la raó, en els sentits moderadament interpretats i en el món real com a obra d’un Déu perfecte. Així, el final de la sisena meditació representa la sortida definitiva del dubte.

Rebuig de la hipòtesi del somni

En primer lloc, observa que la vigília té una coherència i continuïtat temporal que els somnis no tenen. Quan somiem, les imatges i les accions apareixen de manera desordenada, sense connexió lògica amb la resta de la nostra vida. En canvi, quan estem desperts, podem lligar les nostres experiències amb un conjunt d’altres percepcions, records i accions. La memòria i la successió ordenada dels esdeveniments són, doncs, signes clars de la vigília. En segon lloc, mentre dormim, no tenim control racional sobre les percepcions: els somnis s’imposen sense voluntat ni criteri, mentre que en estat de vigília podem verificar el que percebem amb altres sentits o amb la raó. Aquesta possibilitat de contrast i comprovació és pròpia del món real i absent en el somni. Finalment, Descartes argumenta que la raó i l’experiència conjunta dels sentits confirmen l’existència d’un món exterior estable i ordenat. Per això, conclou que podem confiar en els sentits quan estan guiats per la raó i no hi ha motius per sospitar engany. En resum, Descartes refuta la hipòtesi del somni mostrant que la coherència episòdica de la vida conscient i la possibilitat de verificació racional fan impossible confondre permanentment somni i realitat.

Meditacions Metafísiques: conclusions generals

Amb les Meditacions Metafísiques, Descartes posa els fonaments de la filosofia moderna. Situa el jo pensant (res cogitans) com a punt de partida del coneixement i sacseja l'epicentre de la filosofia d'origen medieval: en endavant, el punt de partida i el límit del coneixement serà l'ésser humà. El seu famós “Penso, per tant existeixo” marca l’inici d’una filosofia centrada en el subjecte i la consciència, que influirà decisivament en tot el pensament posterior, des de l’empirisme fins a Kant. A més, la seva visió de la natura com una realitat regida per lleis matemàtiques dona origen al mètode científic modern. Descartes obre una nova etapa en la història del pensament: la del racionalisme, la confiança en la raó humana i la recerca d’un coneixement segur, universal i fonamentat en l’evidència.

Descartes planteja la possibilitat que un ésser malintencionat, ja sigui un déu o un geni maligne, manipuli les seves percepcions i pensaments per enganyar-lo sistemàticament, sense descans i sense treva. Aquesta idea serveix com a part fonamental del seu mètode de dubte radical, on intenta posar en dubte tot el que és dubtable per arribar a certeses indiscutibles per de la raó.Aquest argument, que és el més hiperbòlic dels que ens plantejarà Descartes, farà possible que fins i tot posem en dubte el coneixement matemàtic, en tant que és un dubte que també afecta a la raó. 2+3, per tant, podrien no ser 5.