COMUNICACIÓ. MILLORAR HABILITATS SOCIALS.

habilitats socials

la comunicació.millorar les habilitats socials.

80%

CURS 2022-23.

curs 2023-24

TEMA 2

1. MILLORA DE LES HABILITATS SOCIALS.

Podem millorar les habilitats socials que ens permeten relacionar-nos socialment?

La millora del comportament social passa per intervenir en els diferents elements que componen les habilitats socials.

Sintetitzarem en 5 blocs:A.La millora de l'eficàcia comunicativa. B.La millora de l'assertivitat. C. La educació emocional. D. La reestructuració cognitiva.

2. GESTIÓ DE CONFLICTES I PRESA DE DECISIONS.

REFLEXIONEM!!!!!

ACTIVITAT INICIAL

QUÈ ÉS COMUNICAR?

1. LA IMPORTANCIA DE LA COMUNICACIÓ.

1.1 Informació-comunicació.

Vivim en l'era de la intel·ligència artificial i de la tecnologia de la comunicació. La nostra comunicació arribar a ser gairabé instantània, de banda a banda del planeta.

Intercanviem informació de forma constant i en totes direccions, és habitual es confongui el procés de comunicació amb el simple intercanvi d'informació, que només és una petita part del procés comunicatiu.

Comunicació és molt més que intercanvi d'informació.

Informació. Consisteix en una transferència de missatges orientada o no a la transformació dels coneixements, actituds o el comportament de les persones. És unidireccional, no exigeix retroalimentació i pot ser estàtica.

ComunicacióConsisteix en un intercanvi, és relacional i existeix només com a resultat de la interacció entre dos o més protagonistes.

El procés comunicatiu implica:

• Tot comportament o “no comportament” és comunicació.
• És un procés que sempre es dona en un context.
• És interaccional, és a dir, els seus efectes depenen de com es comunica el missatge (les habilitats comunicatives de l’emissor) i de com s’interpreta el missatge (la percepció i interpretació que en fa el receptor).
• El procés de comunicació sempre implica un efecte i/o influència cap a l’auditori (persona o persones).
• En tot acte comunicatiu, a més d’un intercanvi informacional també s’esdevé una relació personal.

Els beneficis de la comunicació són múltiples, ens permet relacionar-nos amb la resta, establir principis de convivència, identificar-nos amb els iguals, pertanyer al grup, aprendre, divertir-nos, transmetre coneixements i creences, en definitiva socialitzar-nos.

1.2 Funcions de la comunicació.

Tot és comunicació, malgrat les persones que interactuen no tinguin una intenció de fer-ho. És inevitable comunicar quelcom en qualsevol situació d'interacció: quan s'estableix una situació d'interacció voluntària, són aquestes persones les que decideixen establir contacte perquè tenen una necessitat.

En funció d'aquestes necessitats, interessos o objectius dels interlocutors, es parla de les diferents funcions de la comunicació:

Funció informativa: té a veure amb la transmissió i recepció de la informació. En aquesta funció l’emissor influeix en l’estat mental intern del receptor aportant nova informació. Exemple: el/la professor/a explica a la classe algun dubte relacionat amb un tema.

Funció valorativa: l’emissor ha d’atorgar al seu missatge la càrrega afectiva demanada. No tots els missatges requereixen la mateixa emotivitat, i per això és de summa importància per a l’estabilitat emocional dels subjectes i la seva realització personal. Gràcies a aquesta funció, els individus poden establir una imatge de si mateixos i dels altres. Exemple: quan un amic ens fa una crítica sobre alguna cosa que no li ha agradat.

Funció reguladora: té a veure amb la regulació de la conducta de les persones respecte dels seus semblants. De la capacitat autoreguladora i de l’individu depenen l’èxit o el fracàs de l’acte comunicatiu. Per exemple: una crítica permet conèixer la valoració que els altres fan de nosaltres, però és necessari assimilar-la, actuar-hi en conseqüència i canviar l’actitud amb el que ha passat.

1.3 El procés de comunicació.

La interacció i la comunicació són dos conceptes inseparables, és obvi que la comunicació i per tant la competència comunicativa, és un component clau de les habilitats socials.

Podem definir comunicació com l’acte de posar en comú o compartir amb una altra o unes altres persones missatges, idees, sentiments o qualsevol altre tipus d’informació.

La comunicació és un procés complex de caràcter social i interpersonal en el qual hi ha un intercanvi d’informació, verbal i no verbal, s’exerceix una influència recíproca i s’estableix un contacte racional i emocional entre els interlocutors.

El procés de comunicació es pot definir com aquell procés en què intervenen dues o més persones o comunitats humanes que comparteixen experiències, coneixements i sentiments encara que sigui a distància o per mitjà de mitjans artificials.

En aquest intercanvi els éssers humans estableixen relacions entre si i passen de l’existència individual aïllada a l’existència social comunitària.

ELEMENTS DE LA COMUNICACIÓ

IDENTIFICA ELS ELMENTS QUE INTERVENEN EN LA COMUNICACIÓ EN LES SITUACIONS SEGÜENTS?

Reunió on line amb el tutor que ha d'informar sobre les noves normes de funcionament de centre

Imagina't que estàs en un concert del teu grup favorit?

5.5 Comunicació efectiva (objectius).

La comunicació és el procés d’intercanvi de missatges entre un emissor i un receptor, que s’intercanvien posteriorment els papers. És així de senzill. Però, per què de vegades la gent quan parla no s’entén o sembla que parlin idiomes diferents?

Aprendre a comunicar -se bé amb els altres requereix escoltar-los i ajustar el comportament a les seves necessitats de comprensió i discurs.

El procés comunicatiu és força complex. La conducta comunicativa implica com a mínim dos elements (emissor i receptor), dialècticament implicats, que s'influencien mútuament, en un procés circular, atés que parlar i escoltar es fa de manera simultània.

Per aquesta raó i per tal que sigui un procés efectiu cal que se segueixen vuit passos on l'emissor i receptor enten implicats i en continua interacció i influència independentment que s'utilitzi la parla, imatges o qualsevol altre codi.

Aquests passos són:

1. Desenvolupament d’una idea que es vol comunicar. Aquest primer pas dona sentit a la comunicació, ja que el primer que es fa és reflexionar i desenvolupar la idea que es vol transmetre amb una intenció determinada. Saber de què parlarem.

2. Codificació del missatge (elaborar-lo). Aquest pas és tant important com el primer. Consisteix a codificar el missatge, és a dir, a posar-lo en un codi comú tant per a l’emissor com per al receptor: paraules (d’un idioma comú), gràfics o altres símbols coneguts per tots els interlocutors. En aquest moment també es tria el tipus de llenguatge (oral, escrit, mímica…) i el format (oficial, tríptic, trucada, dibuix…).

3.Transmissió. Un cop s’ha desenvolupat i elaborat el missatge, es transmet en el llenguatge, format i codi seleccionats, mitjançant el canal o vehicle de transmissió: oral, escrit o audiovisual. S’escull el canal més adequat controlant les interferències. Aquí el més important és assegurar-se que el canal no té interferències que puguin afectar i alterar el missatge original.

4.Recepció del missatge. A partir d’aquí entra en acció el receptor, la disponibilitat que té per rebre el missatge. Si el receptor no funciona bé, el missatge es perd.

Aquests passos són:

5.Descodificació del missatge (interpretació). En aquest pas del procés, el receptor desxifra el missatge, el descodifica i l’interpreta, i aconsegueix reconstruir una idea del missatge. Si aquesta idea és equivalent a allò que va transmetre l’emissor s’ha comprès el missatge.

6.Acceptació del missatge.Quan el missatge ja s’ha rebut, descodificat i interpretat, s’ha d’acceptar o rebutjar. L’acceptació és una decisió personal del receptor en què entren en joc moltes variables que s’escapen del control directe de l’emissor, com l’escala de valors del receptor, les seves creences, el que pensa de l’emissor, quina autoritat té l’emissor sobre ell, la manera de percebre aquest missatge, etc. Si el missatge és acceptat s’ha aconseguit la comunicació.

7.Ús del missatge. Aquest és el pas decisiu de l’acció, la reacció que s’ha aconseguit en el receptor i l’ús que aquest dona a la informació del missatge rebut. 8. Retroalimentació o feedback. Aquest és el pas final que tanca el procés amb la resposta del receptor. Si no es donés la retroalimentació, la comunicació no s' establiria plenament i només es quedaria a nivell unilateral com a procés informatiu, però no comunicatiu. És en aquest punt on es diferencien de forma clara ambdós processos. De fet el feedback és el que transformarà el procés informatiu en comunicatiu.

La retroalimentació és el terme que s’utilitza per dir que la interacció ha estat bilateral, s’ha comunicat en dues direccions. La retroalimentació és molt necessària perquè indica a l’emissor si el missatge s’ha rebut, si ha estat ben interpretat, si s’ha acceptat. Quan la comunicació es completa, els interlocutors estan més satisfets i milloren els resultats de la seva relació, tant si és una relació personal com laboral. En resum, el feedback és molt important en qualsevol sistema de comunicació i sobretot en l' educatiu. Professionals socioeducatius hauran de tenir-ho molt en compte ja que no n'hi ha prou amb informar una persona o al col·lectiu respecte d'una cosa, sinó que per animar (moure alguna cosa), o promoure actituds, és necessari que la informació es doni de manera que faci possible una millora durant el procés d'aprenentatge o de qualsevol activitat.

Per a una comunicació eficaç, els missatges verbals i no verbals han de coincidir per entendre'ls d'igual manera.

A. LA MILLORA DE L'EFICÀCIA COMUNICATIVA.

Una vegada coneixem els elements de la comunicació, haurem d'indagar com podem fer per millorar la nostra eficàcia comunicativa.

El procés comunicatiu es pot dividir en dues vessants:

• Comunicació verbal
• Comunicació no verbal (gestos, imatges i sons)

A.1.COMUNICACIÓ VERBAL.

La comunicació verbal se serveix del llenguatge i és, sens dubte, l’instrument més important de què disposen les persones

El llenguatge i el pensament van units íntimament, de manera que els pensaments (idees) s’han de transformar en paraules (signes) perquè les altres persones puguin entendre tan bé com sigui possible el que es vol transmetre.

PENSAMENTS (idees)

PARAULES (signes)

a.1.1.CODIFICACIÓ I DESCODIFICACIÓ DEL MISSATGE

El procés de codificació és enormement complex, ja que cada persona disposa d'un mapa mental propi.

Cada persona té un mapa mental propi. Conèixer el màxim possible el mapa mental dels interlocutors és molt important si es vol tenir una bona comunicació amb ells.

INTERLOCUTOR

Entorn familiar i social

Ha de fer una selecció i síntesi i, un procés de construcció lingüística del missatge.

Experiències

Ha de convertir tot el que vulgui comunicar (idees, percepcions, experiències...)en representacions simbóliques.

En la mesura que la interpretació del missatge sigui el més similar a les intencions de l'emissor, es podrà mesurar l'èxit del procés comunicatiu.

Formació

Ha de descodificar i interpretar el missatge, ho farà a partir del seu propi mapa mental.

Professió

Personalitat

RECEPTOR

ELS MAPES MENTALS DE L’EMISOR I ELS MAPES MENTALS DEL RECEPTOR DETERMINEN LA NOSTRA COMUNICACIÓ

a.1.2. El procés de pèrdua d'informació en el procés comunicatiu.

Perque les diferències entre les intencions de l'emissor i la interpretació del receptor siguin les mínimes possibles serà necessari tenir en compte el procés de pèrdua d'informació que es produeix al llarg de tot el procés comunicatiu.

Podem observar que en cada fase es produeix una pèrdua d’informació. És bàsic saber-ho per poder minimitzar la pèrdua. Destacar el pas de la primera a la segona fase per la seva dificultat, especialment des de la perspectiva logicolingüística: encadenar un discurs que il·lustri de manera coherent i precisa tots els pensaments i idees que volem transmetre. En aquest fase se sol perdre el percentatge més alt d’informació. En definitiva, de la manera com el missatge és concebut, expressat, rebut i interpretat es determinarà la seva efectivitat.

a.1.3. Principals barreres de la comunicació verbal.

En la creació, transmissió i interpretació dels missatges verbals poden aparèixer diversos elements que dificulten, limiten, obstrueixen o eviten que la comunicació sigui eficient, a aquests factors se'ls denomina barreres o filtres. Encara que poden ser múltiples, a continuació s' esmenten les més comuns:

• Barreres lingüístiques (semàntiques).
• Barreres psicològiques.
• Barreres físiques.
• Barreres socioculturals.

El valor de la paraula el mesura el seu significat, per tant l' emissor ha

BARRERES SEMÀNTIQUES.

Les deficiències lèxiques (el coneixement del significat de les paraules) i gramaticals es troben a la base d’una mala construcció del missatge i, per tant, limiten, ja de sortida, les possibilitats de comunicació. Aquesta limitació es pot produir a causa de dues situacions:  L'ús incorrecte de les paraules per part de l' emissor (des del punt de vista del seu significat).  El desconeixement del significat per part del receptor.

L'EMISSOR haurà d'utilitzar paraules amb certes precaucions, perquè s'han d'elegir les més precises respecte el que es pretén comunicar, i alhora s'ha d'esforçar a adaptar el seu registre al nivell de la persona o de les persones que l’escolten.En aquest sentit al preguntar-li, per exemple, a una nena de 5 anys si té "apetit” probablement no ens doni una resposta sinó que, en el millor dels casos donarà lloc una pregunta. El mateix ocorre quan s'intenta expressar un pensament en un idioma que no es domina bé.

El valor de la paraula el mesura el seu significat, per tant l' emissor ha

BARRERES PSICOLÒGIQUES.

Cada persona és un món, un ésser diferent i únic, amb els seus components emocionals i cognitius propis i una personalitat determinada. Cada persona té les seves creences, actituds, prejudicis, pors...etc. que poden dificultar o deformar el contingut de la comunicació general amb els altres. Es poden arribar a "filtrar" els continguts segons els paràmetres individuals.

Aquestes barreres poden ser: distorsions cognitves ( sense justificació real), timidesa (persones que no poden comunicar-se com voldrien), temor a les figures d'autoritat ( professors/es, caps...). Els prejudicis i la inseguretat també poden convertir-se en barreres.

Tant la introversió excessiva com l'extraversió poden causar la falta d'habilitats socials necessàries per comunicar-se correctament.

Les barreres psicològiques potser seran les més difícils de superar, ja que poden ser degudes a múltiples causes (en la majoria de casos és difícil definir una causa precisa que sigui fàcilment identificable i modificable).

El valor de la paraula el mesura el seu significat, per tant l' emissor ha

BARRERES FÍSIQUES.

Fan referència al soroll o a les interferències. Són obvies les dificultats que es troben per dialogar amb algú en una discoteca, enmig d'un tumult, o en el metre a l’hora punta. També en l'entorn professional i educatiu es poden donar aquestes situacions: sales o classes on hi ha molt soroll perquè al costat s'estan fent obres; la realització d'una entrevista en una sala on entra i surt gent constantment; auditoris amb mala acústica; etc.

Totes aquestes situacions minen l’interès del receptor, que ha de fer un excessiu esforç per a entendre el que se li diu i, en molts casos, pot donar lloc a la absoluta inhibició. Hem de tenir en compte que el concepte de soroll no sols implica el so desagradable sinó que compren tota interferència que obstaculitza la informació, des de l'auditiva, visual, olorosa o tàctil. Per exemple, no poder veure l'interlocutor mentre es parla, entre una gran fumarada o en plena foscor, o percebre una olor intensa enmig d'una entrevista, pot abaixar la concentració i distreure als qui intenten comunicar-se. Així mateix, la distancia física, el fred, la calor, la humitat, etc., són altres de les moltes barreres que poden entrebancar la comunicació adequada.

El valor de la paraula el mesura el seu significat, per tant l' emissor ha

http://serveicomunitat.blogspot.com/2018/11/mr-1819-apd-mp9-uf1-nf2-comunicacio.html

BARRERES SOCIOCULTURALS.

Són les formades per diferencies socioculturals entre l' emissor i receptor. La religió, les diferències ètniques, el nivell econòmic, l'estatus social, els costums etc., poden fer que es parlin diferents idiomes tant en el sentit literal de la paraula com en el sentit d' actitud.

Aquestes diferències poden donar lloc a malentesos.

El coneixement d' aquestes barreres i limitacions no pot passar desapercebut per als professionals de l'àrea socioeducativa, que hauran de conèixer els diferents col·lectius amb els que treballaran. El coneixement d'aquestes diferències a més de la tolerància i acceptació de tots i cadascun dels individus amb que es tracti, seran els factors clau per aconseguir una bona comunicació amb el grup. S'ha de recordar que per comprendre als altres, s'han de trobar les semblances dins la diferència i no hi ha major semblança entre les persones que la pròpia humanitat.

A. LA MILLORA DE L'EFICÀCIA COMUNICATIVA.

A.2.COMUNICACIÓ NO VERBAL.

La comunicació no verbal fa referència a aquells aspectes de la comunicació en què no intervé la paraula (el factor verbal), és a dir, tant aquells elements corporals (mirada, expressió facial, postura corporal, distància), com els referits a la veu ( to, timbre, volum...).

La comunicació no verbal pot regular, reemplaçar o fins i tot suprimir el que diem amb les paraules. Malgrat la importància de la comunicació verbal, paral·lelament o fins i tot abans d’iniciar el contacte verbal hi ha una sèrie de mecanismes no verbals que es posen en funcionament entre la persona que emet el missatge i la que el rep i que condicionaran en gran manera l’efectivitat del procés comunicatiu. “Com es diuen les coses”.

La majoria d'aquests senyals són involuntaris i fins i tot inconscients, i per tant incontrolables. A més com la comunicació no verbal està estretament relacionada amb la manifestació de sentiments i emocions sovint escapa a la capacitat de control de la persona.

El receptor els interpreta subjectivament. Per exemple, al preguntar-li a una amiga que li passa, i ella s' encongeix d' espatlles, frunzeix l'entrecella, i quasi sense mirar respon: “res, res, estic bé”, el més probable és que no se la cregui. Sense saber descriure la causa s'intueix que hi ha alguna cosa que va malament, malgrat que ella ho negui verbalment. A la llarga, l' acció és més eloqüent que les paraules i s' acaba “escoltant” el que altres fan per sobre del que diuen.

Es transmeten significats amb els silencis i pauses en parlar, amb la manera de pronunciar les paraules o amb els gestos i expressions (ja siguin conscients o inconscients). Totes aquestes manifestacions provoquen en pocs segons una informació ràpida i penetrant que és interpretada pel receptor.

La importància del llenguatge no verbal.

Albert Mehrabian, un expert en comunicació personal, postula que l’impacte del missatge depèn:• En un 55% del llenguatge visual (moviments del cos i expressions facials). • En un 38% del llenguatge vocal (volum, to, timbre, ritme...etc.). • En només un 7% del verbal (de les paraules).

D’altra banda Albert i P. Simon, van descobrir en un treball, que si se suprimeix la paraula en un grup, els seus membres fan gran avenços en la millora de les seves relacions interpersonals. Recorren a les seves facetes personals lliures de tot emmascarament i han de desenvolupar habilitats no verbals per comunicar-se millor. D’acord amb aquestes investigacions es pot afirmar que resulta impossible la no comunicació, ja que encara que no es vulgui comunicar, el silenci mateix comunica, voluntària o involuntàriament, alguna cosa. Per aquesta raó el llenguatge no verbal sol ser més creïble que el verbal.

El poder del llenguatge no verbal.

Malgrat la dificultat de controlar els senyals emesos mitjançant comunicació no verbal, no vol dir que no se'n puguin dominar alguns son conscients i voluntaris i per tant entrenables a fi de millorar l'eficàcia comunicativa. Entre els sistemes de comunicació no verbal que podrem aprendre a manejar intencionalment , trobem el parallenguatge, la proxèmica i la cinésica.

PROXÈMICA

PARALLENGUATGE

CINÈSICA

Moviment del cos durant la comunicació

Distància espacial per parlar.

Característiques no verbals de la veu. El com es diu.

Aspectes més importants:

Distància íntima

Comunicació facial

Distància personal

Distància social

La mirada

Els gestos

Distància pública

a.2.1.Expressar-se adequadament (PARALLENGUATGE).

Fa referència a les caracterísitiques no verbals de la veu, a"com es diu una cosa", i no al contingut ("el què es diu"), basant-se en la impressió que es dona en parlar.

Amb el parallenguatge es pot intuir l'estat anímic dels altres, així com la seva actitud. Les mateixes paraules es poden dir de manera completament distinta, expressant diferents emocions i, fins i tot, diferents significats. El canvi es produeix segons les característiques de la veu: el volum, el to, la velocitat i la fluïdesa. Les pauses i el silenci també indiquen coses de la persona.

A primera vista les persones són jutjades per la seva forma de parlar, d' aquesta manera persones amb un to variat de veu donen sensació de ser persones dinàmiques i extravertides, mentre que aquelles que parlen amb una parla lenta i monòtona són jutjades com a fredes, mandroses i retretes.

Consells per millorar la comunicació paralingüística.

Seguint a V.E.Caballo, s'analitzaran alguns elements del parallenguatge i es donaran alguns consells que poden contribuir a una millora en la comunicació paralingüística.

1. EL VOLUM. Fa referència a la intensitat del so. Pot denotar, tant d' entusiasme o confiança com agressivitat, bons i mals modals. S' eleva o es baixa en funció de les característiques de l'oient i de la proximitat. Hi ha persones que tendeixen a pujar el volum de la seva veu de manera natural, sense tenir en compte que un volum massa alt pot molestar a qui l' escolta. Al contrari, si el volum és massa baix, es corre el risc de ser ignorat per la persona que escolta, o que aquesta s'irriti per l'esforç continu que ha de fer per a sentir el missatge. És important variar el volum de veu per atreure l’atenció de l’oient, per fer la sensació que el que es diu és interessant, i per fer o no èmfasi en determinades idees del discurs o missatge 'a transmetre”. Una veu que varia poc el seu volum no serà gaire interessant d' escoltar.

2. EL TO. És la qualitat vocal o ressonància de la veu produïda, principalment, com a resultat de la forma de les cavitats orals. El maneig del to té repercussions importants en la comunicació: Exerceix una important influencia en les impressions que es formen de les actituds interpersonals. El seu ús com a forma de sarcasme pot negar el contingut de les paraules que es diuen. És també molt important utilitzar els tons adequats (inflexions) per generar interès en els oients.

3.LA FLUÏDESA O PERTORBACIONS EN LA PARLA. Es refereix a les vacil·lacions, falsos començaments i repeticions que se solen fer diàriament en les converses amb els altres. Si bé aquestes són comunes en totes les persones, i normals fins a cert punt; quan resulten excessives poden donar sensació d'inseguretat, incompetència, poc interès o ansietat. Es consideren tres tipus de pertorbacions en la parla:  Molts períodes de silenci sense omplir.  Ús excessiu de paraules de farciment durant les pauses (per exemple, ja saps, val; com, uhm, eh, etc.)  Repeticions, quequeig, pronunciacions errònies, omissions i paraules sense sentit.

El barboteig, parlar arrossegant les paraules, xampurrejar o parlar a borbollons o amb accent excessiu pot resultar molt desagradable a qui escolta. S'ha d'intentar parlar amb claredat per aconseguir que el missatge arribi a l' oient sense interpretacions errònies o llacunes o perquè no es perdi part de la informació que es vol donar.

3. LA VELOCITAT O RITME. També pot reflectir emocions i estats d’ànim. És convenient evitar els extrems:  Parlar massa lent pot avorrir o impacientar a qui escolta.  Parlar massa ràpid fa que els altres puguin tenir dificultats a comprendre el que es vol dir. Els estats d’ànim també poden comunicar-se a través de la velocitat de la parla. Generalment les persones que estan tristes o deprimides solen parlar de forma lenta. Mentre que la sorpresa o l'alegria sol manifestar-se en parla rapida. Les pauses, tenen la funció de permetre un descans en la parla, respirar correctament i donar cert èmfasi a les idees que s' acaben d' expressar. S'ha de tenir en compte que l’absència de so també comunica, depenent del context. En general, és aconsellable utilitzar una pausa al començament del discurs, després de cada idea principal i abans de la conclusió.

a.2.2 Manejar els gestos i moviments corporals (CINÈSICA).

La cinèsica és l’estudi del moviments corporals o llenguatge del cos.

Els gestos ajuden a conèixer millor les emocions d’una persona: si està enfadada o ansiosa, si menteix, si es troba a gust, si està insegura, etc. Algunes vegades els gestos solen contradir el que la persona diu, o bé reforçar-ho.

Els gestos comunicatius més representatius són: - - L'expressió facial. -- La mirada. -- Els gestos corporals.

L'expressió facial.

LA CARA, és el principal sistema de senyals per demostrar emocions, aquestes es reflecteixen en l'expressió facial. A la vegada és la que és més difícil de controlar per ocultar la veritat.Acostumen a examinar les cares de les persones amb qui parlem, per confirmar que el missatge que enviem es rep amb la mateixa intenció amb què l'hem enviat.

EL SOMRIURE. En general, és una reacció natural que denota satisfacció, alegria, afecte o assentiment. Però el somriure, pot ser no natural, hi ha l'anomenat somriure social, aquell que no és espontani i que es fingeix segons el context. També el somriure sarcàstic o irònic, que es manifesta de forma despectiva per mostrar superioritat; el somriure defensiu, que s'utilitza per evitar el meynspreu, el somriure de cortesia...etc.

L’expressió facial i el somriure són elements comunicatius que expressen missatges que reforcen i acompanyen el missatge oral, però també poden contradir-lo i negar-lo.

La mirada.

ELS ULLS, són la part més expressiva del rostre i revelen els veritables sentiments, difícils de fingir.En la interrealció personal, la mirada potser la forma més súbtil de comunicació i el contacte visual pot modificar una relació favorable o desfavorablement.

El contacte ocular s'anomena així precisament perquè crea contacte, a més gran sigui la durada del contacte ocular , més valoracions positives generarà. Tot i que els extrems ( mirar massa fixament o durant un temps massa sostingut) no són aconsellables.Així mateix el fet de no mirar els ulls de l'interlocutor crea desconfiança. Hi ha diversos motius per no mirar els altres a la cara mentre s'interacciona, entre els quals la timidesao la por són els més destacats.

Tingues-ho en compte! Una estratègia molt útil en casos de timidesa és “ mirar a l’entrecella” de la persona amb qui s’interactua, d’aquesta manera la tensió que es genera és molt més fàcil de suportar que la mirada als ulls. Es tracta d’anar buscant estratègies que ens ajudin a afrontar situacions que produeixen una certa timidesa ( figures d’autoritat, sexe oposat...etc.) fins a aprendre a arribar a mirar còmodament una vegada s’hagi adquirit més confiança

ELS BRAÇOS. Els gestos que s'acostumen a fer entre mans i braços són molt importants en les expressions (encara que a vegades no ens adonen), s'utilitzen fins i tot quan no hi ha ningú present: per exemple en parlar per telèfon. Els braços comuniquen tant pel moviment com per la posició , identifiquem dues postures adoptades de forma habitual: --- Braços encreuats. Denota actiud tancada i de desacord. Segons en quines situació de comunicació és recomanable procurar mantenir els braços en direcció neutra ( cap avall). --- Braços a l'esquena. Situar els braços cap a l'esquena denota una clara expressió de superioritat i seguretat, qui la manifesta sovint pot estar sugerint "em mostro, tinc cert poder, no he de protegir la part de devant del meu cos".

Els gestos corporals

ELS MOVIMENTS DE LES MANS. La utilització de les mans forma part del llenguatge universal, ja que pot ser que no s'entengui un determinat idioma, però en fer servir les mans per explicar-se, automaticament s'estableix una mateixa sintonia.

ACTITUD NEGATIVA Braços i cames creuades ( nerviosa o a la defensiva).

ACTITUD TANCADA BARRERA FERMA. (gestos facials)

ACTITUD OBERTA Mans obertes, braços i cames separades.

LA POSTURA.

A través de la postura les persones, de manera conscient o inconscient, reflectim estats emocionals i actituds respecte de nosaltres mateixes i en la nostra relació amb els altres.

Podem diferenciar dues dimensions fonamentals:

Acostament/ retirada. L’Acostament: actitud que mostra acceptació,atenció i interès i es caracteritza per una inclinació del cos cap endavant, amb els braços i cames obertes o les mans esteses cap l’altre. La retirada, tot el contrari, manifesta rebuig o repulsió , que s’expressa retrocedint unes passes, tombant-se cap a una altra banda com si es volgués donar l’esquena, encreuant les cames o encreuant els braços a manera de protecció. Evidentment és una conducta que tendeix a crear barreres personals respecte a una altra o altres persones.

Expansió/ contracció.La postura d’expansió si és molt pronunciada, denota arrogància, menyspreu o envaniment, es caracteritza pel tronc recte o inclinat cap enrere traient pit, el cap alçat i les espatlles elevades. La contracció expressa abatiment o depressió, i es manifesta pel tronc corbat cap endavant, el cap enfonsat, les espatlles penjant i el pit enfonsat.

Per millorar l’eficàcia comunicativa és aconsellable adoptar postures que redueixin la distància i augmentin l’obertura envers els altres, perquè denoten més disposició per a la interacció, calidesa i amigabilitat.

a.2.3. Gestionar les distàncies (PROXÈMICA)

S’entén per proxèmica l’estudi de l’ús i percepció de l’espai social i personal.

En la comunicació cada persona té una distància o zona on se sent segura i protegida, traspassar aquesta distància es pot arribar a viure com una incursió en territori propi i afecta negativament l’eficàcia de la comunicació, ja que l’actitud del receptor es torna defensiva en lloc de receptiva. D’altra banda, utilitzar una distància excessivament allunyada dificulta la retroalimentació, distreu l’atenció i redueix l’eficàcia de la comunicació.

El doctor Edward T. Hall, va establir quatre zones diferents en les quals actuen la major part de persones, són les següents:

 Zona íntima (15-45 centímetres). Aquesta zona és la que una persona cuida com la seva propietat. Només s’hi permet l’entrada a les persones molt properes emocionalment: la parella, la mare o pare, fills o filles, germanes i germans, amistats íntimes i els parents.  Zona personal (46 centímetres- 1,22 metres). És l’espai personal de cadascun de nosaltres, una espècie d’esfera protectora que ens agrada mantenir entre cadascú i la resta d’individus. Acostuma a se la distància que separa les persones en una reunió social, a la feina, a les festes.  Zona social ( entre 1,23-3,6 metres).Aquesta distància es fa servir per treballar en equip, en relacions socials ocasionals o amb la gent que no es coneix bé.  Zona pública (a més de 3,6 metres). És la distància còmoda per dirigir-se a un grup de persones, o a desconeguts, per exemple quan se circula pel carrer.

Conèixer les distàncies interpersonals, sens dubte, ajudarà a respectar els altres i adonar-se de per què una persona es pot sentir incòmoda enfront de situacions similars. Per aquesta raó, per establir una comunicació eficient, cada persona s’haurà d’esforçar per trobar la distància òptima de comunicació amb aquells amb qui interacciona.

A. LA MILLORA DE L'EFICÀCIA COMUNICATIVA.

A.3.MILLORA DE L'ESCOLTA ACTIVA

SABER ESCOLTAREscoltar efectivament suposa entendre o comprendre el que s'escolta. No suposa esperar a que l'altra persona acabi el que està dient i començar nosaltres, significa interesar-nos de veritat, fer-li saber que és escoltada ( ens interssem ) i per tant l'entenem.

Escoltar requereix un esforç superior al que es fan en parlar, suposarà interpretar el que s'intenta comunicar d'una forma adequada. Gran part del dèficit comunicatiu es deu al fet que no sabem escoltar, estem més pendents de les nostres pròpies emissions, fet que fa que perdem l'essència de la comunicació.

Com a educadors/es ambientals és una habilitat imprescindible . Si es vol motivar les persones , primer s'haurà d'escoltar activament per comprendre el que els motiva i desmotiva.

a.3.1 Barreres de l'escolta activa.

La dificultat d'escoltar activament es deu, en gran mesura, a la facillitat d'incòrrer en una sèrie d'obstacles que entorpeixen l'escolta i eviten que sigui eficaç.

Aquells en el quals caiem amb més freqüència són:

Comparar: quan la persona que escolta s'està intentant comparar amb la que parla (ex: avaluant quina és la més enginyosa, patidora, desgraciada...), cosa que no li permet assimilar el que escolta perquè està massa ocupada pensant.

Assajar:abans que la persona que parla acabi, la persona està assajant que li dirà quan acabi, cosa que fa que no tingui temps per escoltar el que està dient.

Llegir el pensament: la persona que escolta juga a endevinar què pensa la que està parlant. Fins i tot, pot ser que fci suposicions sobre el que pensa d'ella en aquell moment.

Filtrar: la persona que escolta selecciona només allò que li interessa, la resta ho passa per alt. S'esbiaixa el missatge ja que la part no filtrada és com si no s'haguès escoltat en absolut.

Jutjar: la persona escoltada s'ha prejutjat o etiquetat prèviament, no se l'escolta ja que es pensa que el que dirà no tindrà interès. No s'ha escoltat ni avaluar el seu missatge.

Somiar: la persona que parla explica un esdeveniment que a la persona que escolta li recorda un de similar que va viure i es perd en divagacions. Passa quan la persona no és valorada pel que ha de dir o quan no interessa el tema.

Identificar-se: la persona que parla explica un fet que a la persona que l'escolta li recorda un fet que li va passar a ella, es llança a explicar la seva experiència abans que l'altra persona acabi d'explicar la seva.

Aconsellar: Precipitació d'aconsellar a algú sense haver escoltat tot el que havia d'explicar. Impedeix conèixer la història completa, els sentiments que l'altre experimenta, els problemes que valora o les propostes que palnteja.

Discutir: la persona es centra en allò que no concorda amb les seves creences o manera de pensar. Fan tot el possible per desvaloritzar l'opinió de l'altra amb massa rapidesa.

Tenir sempre raó: Tendim a pensar que tenim sempre la raó, cosa que no ens permet acceptar altres punts de vista. Aquesta rigidesa de pensament fa que no s'escolti, i per tant, no s'arribi a una comunicació eficient.

Canviar de conversa: canviar sobtadament de tema ( el tema avorreix o fa sentir molesta a la persona), moltes vegades s'utilitza la broma o una sortida graciosa per evitar la incomoditat d'escoltar seriosament a la persona.

a.3.2 Consells per escoltar eficaçment.

Conèixer els obstacles amb què es troba l'escolta activa facilita l'adopció de mesures que permetin millorar aquesta habilitat.

Què podem fer?

L'escolta activa per generar confiança.

AMB LA PARAULA.

• Mostrar atenció amb la paraula. Confirmant que escoltem i comprenem. Expressions com: " entenc..", "d'acord"...etc.

• Parafrasejar. Verificar o dir amb paraules el que sembla que la persona que parla acaba de dir. Expressions com: " vols dir que et vas sentir...", "llavors pel que veig..."...etc.

Facilitarà la comprensió i a la vegada permetrà verificar que s'està entenent.

• Fer preguntes. Per obtenir més informació però també per a mostrar interès. Expressions com: "què creus pensaran els teus companys/es?... " què significa això?"...etc

• Resumir: el que s'ha parlat per comprovar la comprensió. Expressions com: " Una vegada hem concretat el què farem, quedem en buscar activitats per la pròxima sessió....".

• Tenir sentit del temps: Modular el temps per parlar i regular la participació pròpia ( regular quan cal intervenir i quna cal mantenir-se en silenci.

AMB LA VEU

• Saber administrar els silencis: en algunes situacions pot ser molt convenient el silenci per facilitar l'expressió i participació de l'altra persona. Exemple: si t'expliquen alguna cosa greu o estàs davant d'una queixa, el millor és no interropre i intentar sintonitzar amb l'altra persona donant senyals adequades d'escolta amb la mirada i el cos.

• To de veu seré i amable, articulant molt bé per facilitar la comprensió.

AMB EL LLENGUATGE CORPORAL.

• Acompanyar amb l´expressió facial i el somriure (principals transmissors de les emocions), adapatar el contacte ocular perquè la persona senti que és compresa, sempre amb actitud coherent amb el què s'està explicant.

• Mostrar recpetivitat amb el cos. Postura ( braços, cames, cap...) receptiva i activa.

B. LA MILLORA DE L'ASSERTIVITAT

Projectcoaching: l'assertivitat.

L'assertivitat (recordem)

És l'habilitat que ens permet expressar els nostres sentiments, les nostres opinions i defensar els nostres drets respectant els aliens.

Les persones tenim diferents interessos i diferents maneres de veure el món, per la qual cosa el conflicte està a l'ordre del dia. L'assertivitat és una destresa adquirida o apresa (no un tret de personalitat) per la qual cosa es pot entrenar i es manifesta com una habilitat clau per gestionar i prevenir conflictes. L'entrenament assertiu permet reduir l'estrès i ens fa sentir més satisfets en la mesura que podem expressar el que sentim i pensem. Important saber què volem i en quines coses podem cedir i en quines podem negociar, d'aquesta manera és més difícil que els altres ens manipulin i ens pressionin.

Comunicació assertiva?.

b.2.1 Conductes per avançar cap a l'assertivitat.

Aspectes de la personalitat (recordem):

• Autoconcepte: percepció que la persona té d'ella mateixa.

• Autoestima.Valoració d’aquest autoconcepte.

Tenir un bon concepte d'un mateix, una bona autoestima. Moltes persones no són assertives per la seva baixa autoestima. Important que la persona es valoritzi i mai deixi de banda les necessitats pròpies: expressió d'emocions, sentiments, creences i opinions.

No enutjar-se, tenir educació. L'ideal abans de passar a l'enuig ( diferents punts de vista) és escoltar, reflexionar i tenir en compte els diferents punts de vista. Mantenir la calma, ser educada i exposar fermament la pròpia opinió.

Comunicar-se assertivament.

No arraconar els altres. No passar per sobre de ningú ni humiliar-lo, buscar la cooperació i la bona entesa.

Mai s'ha d'arribar a les amenaces. Dificultarà la credibilitat i la cooperació. L'amença és l'antitesi del comportament assertiu.

Acceptar les crítiques i la derrota. tenir un bon perdre, això no farà abaixar el nivell de respecte, sinó tot al contrari.

b.2.2 Tècniques per millorar l'assertivitat.

EL DISC RALLAT. Consiteix en repetir una i altra vegada allò que volem dir, amb tranquil·litat sense entrar en discussions ni provocacions, sense donar raons. Frases assertives: " ho comprenc però no m'interessa", "entenc el que em dius, però..." Exemple:

Un/a company/a et demana que estiguis pendent de les seves tasques cada dia a una hora determinada perquè ha de fer una trucada. Aquesta setmana no estàs disposat a fer-ho. Si fas servir la tècnica del disc rallat quan t’ho demana dilluns , tu dius que no perquè és l’hora que tens per esmorzar i surts tard a la cafeteria; t’ho demana dimarts i tu dius que no perquè surts tard a la cafeteria i no tens temps suficient; t’ho demana dimecres i.... Objectiu final: la persona manipuladora es convenci que no aconseguirà el seu pròposit, evitant manipulacions verbals i en la desviació del tema, fins que s'aconseguiexen els objectius.

L'ASSERTIVITAT NEGATIVA.

Es tracta d’acceptar els erros com el que són, errors i res més, sense sentir-nos culpables (anar més enllà de dir " perdona", " em sap greu"...).

Frases assertives:“ No hauria d’haver fet això”, “ Ha esta una falta de consideració per part meva”, “ Em sap greu haver...”, “ Té tota la raó”.Objectiu: afrontar els errors propis quan s'han comès i les crítiques que generen.

BANC DE BOIRA. Consiteix a escoltar les crítiques amb serenitat i, mentrestant, buscar punts d'acord amb la persona antagonista. Amb això, s'estarà en condicions d'afirmar que s'està d'acord en una part del que diu l'altra persona però no en tot. Frases assertives: " Pot ser tens raó", "Ho tindré en compte", "quan comprengui això em convé ho faré"... Exemple:

Un/a amic/ga et demana l'acompanyis a comprar roba i no pots perquè has d'acompanyar al teu pare al metge. Et diu: com pots deixar-me així? . Respons: és veritat tu sempre m'acompanyes però avui he d'acompanyar al meu pare al metge.

CONFRONTACIÓ ASSERTIVA.

Tècnica necessària quan es percep una aparent contradicció entre les paraules i els fets de l'altra persona, amb calma i sernitat es segueixen els següents passos:

• Es descriu a la persona el que diu que fa i el que realment fa.
• S'indaguen les causes per esbrinar què ha passat realment, interrogant la persona, sense acusar-la ni reprovar-la.
• S'expressa amb claredat el que es vol legitimament.

ENUNCIATS EN PRIMERA PERSONA.Consisteix en exposar en primera persona com un se sent o allò que en pensa. Segueix el procediment següent:

• Es descriu la conducta no desitjada de l'altra persona.
• S'expliquen els sentiments negatius que aquesta conducta produeix.
• S'explica la conducta desitjada, argumentant tant les conseqüències positives del canvi com les negatives si aquest canvi no es produeix.

TÈCNIQUES D'IGNORAR.

Es tracta d'ignorar la raó per la qual una altra persona pugui estar enfadada o ofesa i ajornar la discussió fins que les condicions siguin més favorables. Frases assertives: " ara estàs enfadada, parlarem en un altra moment quan estiguis més tranquil·la"

C. L'EDUCACIÓ EMOCIONAL

L'educació emocional té com a objectiu afavorir l'adquisició de competències emocionals i la seva millora.

Emoció ( recordem). Impuls involuntari originat com a resposta als impulsos de l'ambient, que indueix sentiments i desencadena conductes de reacció automàtica.

És un procés educatiu permanent que dotarà a la persona d'una sèrie de competències que ajudaràn a regular i integrar les emocions en la nostra vida quotidiana.

L'alegria és una emoció momentània i intensa mentre que la felicitat és un sentiment.

Intel·ligència emocional. Capacitat de reconèixer i manejar adequadament les emocions pròpies i alienes.

c.1 Finalitats i objectius de l'educació emocional.

Doble finalitat:

• Finalitat preventiva. Proporcionar recursos o estratègies per enfortir el control emocional i prevenir l'aparició de desajustos que poden derivar en comportaments inadequats.
• Desenvolupament de competències emocionals. Afavorir un desenvolupament harmònic i integral. Es fonamenta en en l'enfortiment de les habilitats socials i en la promoció d'actituds positives que que contribueixin a millorar el benestar personal i social.

Principals objectius de l'educació emocional.

• Adquirir un millor coneixement de les pròpies emocions.
• Identificar les emocions dels altres.
• Desenvolupar l'habilitat de controlar les pròpies emocions.
• Prevenir els efectes perjudicials de les emocions negatives.
• Desenvolupar l'habilitat per generar emocions positives,
• Adoptar una actitud positiva davant la vida.
• Aprendre a fluir, és a dir, generar experiències vitals òptimes.

c.2 Millorar la competència emocional.

Com ja hem dit, l'educació emocional està orientada a l'adquisició de competències emocionals. Segons R. Bisquerra compostes de diferents microcompetències o aptituds.

Anàlisi de microcompetències i de les tècniques que afavoreixen la seva adquisició.

Consciència emocional. Reconèixer les emocions suposa el primer pas per manejar-les. La presa de consciència emocional partirà de:

• Reconeixement de les pròpies emocions.
• La identificació i comprensió de les emocions dels altres.

Tècnica: L'observació de les altres persones i la pròpia (autoobservació introspectiva) facilitaran aquestes adquisicions.

c.2 Millorar la competència emocional.

Regulació emocional. Associada a:

• Capacitat per expressar les pròpies emocions.
• La regulació d'emocions i sentiments ( ex: impulsivitat, enuig, por, ràbia...etc.).
• La disposició d'habilitats d'afrontament per fer front i gestionar els estats emocionals.
• La capacitat d'autoregular-se (de forma conscient), emocions positives.

Tècnica: Tècniques de relaxació , la gestió de l'estrès seran valides per al desenvolupament d'aquestes competències.

Autonomia emocional.Suposa el desenvolupament de competències com:

• La capacitat d'automotivar-se i implicar-se emocionalment.
• L'autoeficàcia emocionals o presa de conciència de les pròpies competències emocionals.
• La responsabilitat de prendre decisions i respondre dels propis actes.
• La resilència o capacitat per afrontar situacions molt adverses.

Tècniques: les destinades a enfortir la motivació i l'automotivació o desenvolupament actitudinal, contribuiran a adoptar aquestes competències.

c.2 Millorar la competència emocional.

Competència social. Associada a:

• Capacitat per expressar les pròpies emocions.
• La regulació d'emocions i sentiments ( ex: impulsivitat, enuig, por, ràbia...etc.).
• La disposició d'habilitats d'afrontament per fer front i gestionar els estats emocionals.
• La capacitat d'autoregular-se ( de forma conscient), emocions positives.

Tècnica: Tècniques de relaxació , la gestió de l'estrès seran valides per al desenvolupament d'aquestes competències.

Autonomia emocional.Suposa el desenvolupament de competències com:

• La capacitat d'automotivar-se i implicar-se emocionalment.
• L'autoeficàcia emocionals o presa de conciència de les pròpies competències emocionals.
• La responsabilitat de prendre decisions i respondre dels propis actes.
• La resilència o capacitat per afrontar situacions molt adverses.

Tècniques: les destinades a enfortir la motivació i l'automotivació o desenvolupament actitudinal, contribuiran a adoptar aquestes competències.

c.3.Tècniques de reducció de l'ansietat. (pàg 33)

- Exercicis de respiració. - Exercicis de respiració completa. - Exercicis de relaxació.

c.3.2 Tècniques d'afrontament.

D. Reestrucuturació cognitiva. E. L'enfortiment de l'autoestima.