BASIC PRESENTATION

Comentari de text

Joan Sales Incerta glòria

2n BATXILLERAT IES EL PUIG CURS 2023-24

Respecte a les veus del discurs, es pot dir que al pla contextual, és a dir, a la realitat extralingüística, hi ha l’autor real, és l’emissor o subjecte empíric de l’enunciat com proposa denominar-lo Ducrot. En aquest text és Joan Sales, que des de l’experiència física, escriu el text. Així, en aquest mateix context s’hi troba el receptor real, és el receptor o lector empíric de l’enunciat. És l’individu que des de la realitat física llig el text. Té el paper fonamental de la interpretació o decodificació textual en un temps real. És el moment essencial de l’enunciació.

I, finalment, en el pla intermedi, entre la realitat i el discurs, hi ha el lector model o imatge mental que es fa l’autor real de qui rebrà el text i en conseqüència establirà la producció textual i l’autor model que és la idea que es construeix el lector real de l’autor discursiu a partir de la recepció textual. Així, en aquest cas l’emissor model transmet al receptor model un coneixement intimista i dramàtic de les conseqüències de la guerra entre germans, la guerra civil espanyola, però fonamentalment comparteix els coneixements marc d’allò que significa el ranxo, la marmita, Gràcia o la Barceloneta, a més del coneixement militar de furriel o intendència i el bíblic quan fa referència a Caín. Solament hi ha una veu que organitza el discurs, per tant, no s’hi troba polifonia.

Pel que fa a la variació diatòpica, o varietat dialectal geogràfica, a què es pot adscriure, el text presenta trets del català oriental com ara: a) L’ús del possessiu tònic «meva» quan diu «la meva veu» línia 14. b) S’hi observa lèxic específic d’aquest bloc dialectal com ara; «petó» a la línia 20 i «homes» a la línia 7. c) La forma incoativa dels verbs de la 3a conjugació, «serveix» (l.26) d) Demostratius reforçats «aquesta vegada» (l.22) e) El morfema verbal –és de l’imperfet del subjuntiu: «matés», «tingués», «hagués». Cal dir que potser atenent a la data de publicació, els incoatius en –eix i les formes reforçades dels demostratius, identificaren el català oriental.

Quant a la variació diafàsica o varietat estilística o funcional, es tracta d’un registre de tema no especialitzat amb una intenció subjectiva i una relació entre emissor i receptor formal a través d’un canal escrit. Com correspon a un àmbit d’ús literari, té una finalitat estètica amb un llenguatge connotatiu (ulls, somnis, fer trontollar el món, un fum com el sacrifici d’Abel o la llavor) i figures estilístiques (exclamacions, interrogatives indirectes, descripcions poètiques, repeticions, comparacions , etc)