PRESENTACIÓ POEMA - DESOLACIÓ

DESOLACIÓ

JOAN ALCOVER

Bàrbara Trull1r BATX A

POEMA

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sens entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort. Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover

AUTOR

Joan Alcover

Joan Alcover i Maspons neix a Palma, el 1854. L'any 1869 inicia la carrera de Dret a Barcelona, on entra en contacte amb el moviment de la Renaixença. S'instal·la definitivament a Mallorca. Contrau matrimoni amb la barcelonina Rosa Pujol, i comença a exercir d'advocat. Paral·lelament a la seva carrera política inicia la carrera literària que al començament alterna en català i castellà. I l'any 1877 guanya un premi als Jocs Florals de Barcelona pel poema La Creu. Entre el 1887, any en què la seva dona mor, i 1901, any en què mor la seva filla Teresa, publica llibres de poemes només en castellà. Però amb l'experiència amarga del dolor per la pèrdua de la dona i la filla, redescobreix el català com a eina d'expressió dels sentiments més profunds. Malauradament, les desgràcies familiars continuen, i l'any 1905 mor el seu fill Pere. Més tard participa en diverses edicions dels Jocs Florals de Barcelona, i el 1909 és proclamat Mestre en Gai Saber. L'any 1919 rep el premi Fastenrath i, aquell mateix any, en el mateix dia se li moren els seus fills Gaietà i Maria, filla de la seva segona dona Maria de Haro i Rosselló. Mor a Palma el 26 de febrer de 1926.

ÈPOCA

Joan Alcover

Joan Alcover, utilitza el paisatge per a fer correspondències simbòliques amb el seu estat d'esperit. Tot i això, no se sent atret pels elements extrems del moviment Modernista i s'identifica, en canvi, amb un cert vessant del Noucentisme. El jo poètic La teoria literària de Joan, es basa en la sinceritat de l'expressió del poeta, i la claredat en la forma poètica. Per tant, cal sentir les coses abans d'escriure-les.

ANÀLISI FORMAL

Desolació

AB B A A B B A C C D E E D

6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12 6+6=12

Jo-só-l'es-queix-d'un-ar-(bre),//es-po-ne-rós-a-hir, que_als-se-ga-dors-fe-ia_om-(bra)//a-l'ho-ra-de-la-ses-(ta); mes-bran-ques-u-na_a-u-(na)//va-rom-pre-la-tem-pes-(ta), i_el-llamp-fins-a-la-te-(rra)//ma-so-ca-mig-par-tí. Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sens entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort. Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

El poema és un SONET (dos quartets i dos tercets) i està compost per versos alexandrins de cesura 6+6. Hi ha rima assonant (A) i consonant (B,C,D,E), i conté versos masculins (A,D) i femenins (B,C,E)

SONET

quartets tercets

ANÀLISI FORMAL

Desolació

El poema parla de la vida i la mort, i és la reflexió de l'autor davant dels fets tràgics de la seva vida.Joan majoritàriament utilitza la figura retòrica de la personificació (amb un arbre -Imatge 1-) per expressar els successos de la seva vida i els seus sentiments . Podem dir que en el poema hi ha alguna comparació que fa referència als seus estimats ja morts.

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sens entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort. Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Imatge 1

PARÀFRASI

Desolació - 1a estrofa

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

En els primers dos versos ja ens està explicant d'alguna manera, que ell és tot el que li queda després de la pèrdua de la seva dona (soca de l'arbre) i fills (fulles i branques que el feien esponerós), i per tant ja no té una funció (protegir a la seva família i mantenir-se units). Seguidament, ens menciona una tempesta i un llamp que són els que s'enduen les seves branques, per tant es pot dir que la tempesta i el llamp representen la mort.

Esqueix: fragment de tija o branca que es replanta per fer noves arrels Esponerós: abundant

Hipèrbaton: alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada

PARÀFRASI

Desolació - 2a estrofa

Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sens entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

En els dos primers versos d'aquesta 2a estrofa, ens torna a parlar de què s'ha quedat sol, després de la mort de la seva família. Els versos següents ens expliquen com la seva llenya (família) es "crema" convertint-se en fum que va cap al cel (com quan algú es mor i diuen que va al cel).

Migrades: escàs Bocí: un tros trencat d'alguna cosa Entranyes: lloc de difícil accés

Encavalcament: desacord entre la unitat sintàctica i la unitat mètrica produït quan aquella excedeix els límits del vers i continua en el següent o següents

PARÀFRASI

Desolació - 3a estrofa

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

En el primer vers de la 3a estrofa, en deixa clar que no té ganes de viure. Seguidament, ens remarca que sent, encara que el sentiment sigui amarg. Finalment ens diu que està esperant la seva mort, viu per morir.

Rel: arrelBrostar: brotar Saba: líquid que circula pels conductes de les plantes Conhort: consol

Polisíndeton: repetició successiva o freqüent d’una conjunció per donar més força a l’expressió

PARÀFRASI

Desolació - 4a estrofa

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

En l'última estrofa, Joan ens expressa, que l'únic motiu pel qual viu és per recordar als que ja no hi són (la seva família) i sentir el dolor d'aquesta pèrdua.

Plànyer: compadir algú

Hipèrbaton: figura que es fonamenta en una exageració evident

IMATGE RELACIONADA

Desolació - Arbre

Com he dit anteriorment, l'autor personifica a un arbre per comparar-lo amb els seus sentiments, per aixó trobo que aquesta és la millor imatge (Imatge 2) per representar el poema. Les branques serien els seus fills i la soca partida per el llamp, la seva dona, després de la tempesta

Imatge 2

ÀUDIO

Desolació - Recitat

VÍDEO POEMA MUSICAT

Opinió

Vídeo 1 Aquesta versió del poema és difícil d'entendre si no s'ha tractat el poema anteriorment, ja que les paraules es veuen camuflades per l'expressivitat que li dóna a l'hora de cantar-lo. Vídeo 2 Aquesta versió, com a cançó és molt bona, però presenta una monotonia en la melodia que fa que s'expressi un sentiment de melancolia en tot el poema, quan en realitat podria presentar diferents sentiments.

OPINIÓ I VALORACIÓ PERSONAL

Desolació - Joan Alcover

Trobo que aquest poema està molt ben escrit, ja que a part de l'emotivitat que expressa, la mètrica està molt detallada i és entenedor.