Want to create interactive content? It’s easy in Genially!

Get started free

ST JORDI SMA 2022

escola

Created on April 20, 2021

Start designing with a free template

Discover more than 1500 professional designs like these:

About Me Infographic

Customer Profile

Movie Infographic

Interactive QR Code Generator

Advent Calendar

Tree of Wishes

Witchcraft vertical Infographic

Transcript

23 d'abril

ESCOLA SANTA MARIA DELS APÒSTOLS

SANT JORDI 2022

PREMIATS EDUCACIÓ PRIMÀRIA

*fes clic en el nom per llegir l'obra

Llengua Catalana

Leia J.

Valentina Z.

1EP

2EP

Chen Chen Z.

3EP

4EP

Ariel A.

5EP

Alba J.

David H.

6EP

Llengua Castellana

Clara G.

3EP

4EP

Yanze C.

5EP

Sara P.

Dafne L.

6EP

VEURE ELS PREMIATS DE SECUNDÀRIA

VALENTINA Z.

1EP

DIBUIX

TORNAR

LEIA J.

2EP

DIBUIX

TORNAR

ARIEL A.

3EP

El gat groc i la cirera

Hi havia una vegada un gat groc i alt que vivia en un camp. Totes les tardes sortia a menjar però no trobava res. Una tarda, el gat va sortir a menjar però no hi havia cap aliment. De sobte, va trobar una cirera i se la va menjar, però estava caducada i el gat es va posar malalt. Tot seguit, va cridar al seu millor amic, Cors, una morsa molt eixerida. La morsa li va dir que es podia curar amb una granota, herba i pèl de gat. Llavors el gat es va treure un dels seus pèls, a continuació va agafar herba i després va anar a un llac a buscar una granota. Finalment van fer la barreja amb tots els ingredients i el gat groc es va curar. A partir d’aquell moment sempre troba menjar.

TORNAR

CHEN CHEN Z.

4EP

El somni del pop

Hi havia una vegada un pop molt juganer que estava trist perquè no podia sortir de l’aigua i veure com era la superfície. Un dia el pop va intentar sortir de l’aigua però no podia respirar. Tot seguit, una flor molt intel·ligent i bonica, li va dir què estava fent. El pop li va explicar que volia sortir de l’aigua però no podia perquè no tenia suficient oxigen. Aleshores la flor li va dir que no es preocupés ja que ella li ajudaria. A continuació va llançar una pilota màgica al mar i de sobte un avió marí va aparèixer! Després la flor i el pop van entrar dins de l’avió i van fer llargues passejades per la superfície. El pop estava molt content perquè podia respirar tranquil·lament. Va poder veure la platja, els arbres, les muntanyes… Finalment el pop va fer realitat el seu somni i cada dia viatjava amb la flor per diferents i fantàstics llocs.

TORNAR

DAVID H.

5EP

La primavera ha arribat

La primavera ha arribat i ens omple de felicitat. Observo el paisatge amb tranquil·litat i els ocells canten sense parar. M’agrada molt la primavera el paisatge és el millor, amb les flors de molts colors i el cel molt lluminós. Una flor es diu ginesta, és de color groc, fa una olor molt bona i per mi és la millor

TORNAR

ALBA J.

6EP

L’heroïna de la pastisseria

Hi havia una vegada una nena que es deia Carla. Els seus pares eren pastissers i es deien Raül i Lucia. Ells dos treballaven molt i tenien moltes comandes i no sabien com repartir-les ni portar-les a les cases. Un matí la Carla es va llevar i va veure que anava vestida d’heroïna i que podia volar per l’habitació. La nena es va espantar molt i els hi explicar als seus pares el que li estava passant. En Raül i la Lucia van intentar tranquil·litzar a la nena i la van ajudar a controlar el vol. A l’endemà va ser un dia catastròfic ja que anava com boja pel jardí perquè volar no era bufar i fer ampolles. Passades unes setmanes ja ho controlava tot i els seus pares van tenir una idea, ja que la nena sabia volar els ajudaria a la pastisseria repartint les comandes. La Carla no va dubtar i ho va fer. Des de llavors les comandes arribaven en un tres i no res.

TORNAR

YANZE C.

3EP

La primavera

Han crecido las flores, para alimentar a los caracoles. Comenzó la primavera, significa que comienza una bonita era. No habrà ira, pero habrá alegría. Los animales salen y las plantas florecen. Los días son largos y el sol está en lo más alto. Todos estamos esperando que comience el verano.

TORNAR

CLARA G.

4EP

El miedo de Clara

Había una vez una niña llamada Clara. Tenía el pelo suave y los ojos azules, era muy amable y cariñosa. Un día, la muchacha, fue con su familia a la playa. Había mucha gente y el agua estaba muy limpia pero cuando Clara se iba a meter al mar vio una medusa. Ella salió corriendo y fue con su familia. Más tarde estaba mejor pero no quería volver a entrar al agua. Después de un rato, su familia estaba muy preocupada y la animaron a bañarse. La niña se metió al agua y gracias a su familia pudo bañarse.

TORNAR

DAFNE L.

5EP

La rosa y el libro

La rosa de la princesa, y el libro del dragón, encima de la mesa, toda una celebración La rosa regalada, la princesa feliz estaba. El caballero le salvó, y un amor se creó. Felices estaban, todos bailaban. San Jordi se casó y el poema se acabó.

TORNAR

SARA P.

6EP

La rosa y el dragón

Había una rosa había una princesa de ellas dos salió la belleza. Había un dragón había un caballero y entre ellos una guerra tuvieron. El caballero luchó y al dragón mató. De ahí salió la rosa del amor.

TORNAR

PREMIATS EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

*fes clic en el nom per llegir l'obra

Llengua Catalana

Zoe M.

Marwa O.

1ESO

3ESO

Arnau G.

2ESO

4ESO

Óscar F.

Llengua Castellana

1ESO

Julia A.

Gabriela E.

3ESO

Emileny M.

2ESO

4ESO

Eric E.

Llengua Anglesa

1ESO

Núria G.

Ahema I.

3ESO

Maria N.

2ESO

4ESO

Miguel Ángel G.

Llengua Francesa

1ESO

Yousra A.

3ESO

Maimouna I.

Ángel C.

2ESO

4ESO

Dereck C.

VEURE ELS PREMIATS DE PRIMÀRIA

VEURE ELS PREMIATS DE BATXILLERAT

MARWA O..

1ESO

El Secret de l’Anna

L’Anna era una noia amable, intel·ligent i guapa de quinze anys. Vivia amb els seus pares i el seu germà petit. Estudiava en un institut a prop de casa seva, però a mitjans de curs va canviar-se a una altra escola. A diferència del primer institut, ara li queia bé a totes les persones. Però ella sempre estava sola i no tenia cap millor amiga. Un dia, al menjador, va conèixer a una noia que es deia Sabrina i es van convertir en millors amigues. Al cap d’una setmana, la Sabrina va anar a casa de l’Anna. Van estar parlant i després van decidir anar a jugar a bàsquet. L’Anna tenia la pilota i volia passar-se-la a la Sabrina, però se li va caure el cabell, doncs resulta que era només una peluca. La Sabrina va veure que, en veritat, l’Anna era calva. Es va sorprendre i li va dir: Ets calva? L’Anna, incòmodament, li va respondre: Sabrina, perdona’m per no explicar-t’ho, però es que tenia por de que deixessis de ser la meva amiga. La Sabrina no entenia el que passava i li va dir: Anna, aclareix-te, que no t’entenc. L’Anna va dir: Mira Sabrina, tinc càncer des de fa un temps i en el meu antic institut les persones es reien de mi per no tenir cabell. Per això em vaig canviar d’institut i vaig començar a portar perruca. Ho sento moltíssim per no dir-t’ho, però és que és molt difícil. Tinc por d’anar així a l’institut i que se’n riguin de mi per ser l’única calva. La Sabrina va respondre-li: Anna, estàs molt guapa sense perruca, t’ho dic de veritat. Si m’ho haguessis dit, no deixaria de ser la teva amiga, sinó que et donaria suport. Bé, me n’he d’anar. La Sabrina se’n va anar i l’Anna va començar a plorar. L’endemà la Sabrina va sorprendre a l’Anna venint a l’institut amb el cabell rapat. A l’hora del pati, les noies i els nois van començar a riure de la Sabrina. La Sabrina els va explicar que l’Anna té càncer i sorprenentment totes les persones van reaccionar molt bé i van començar a aplaudir a l’Anna. Ella va ser molt valenta: es va treure la perruca i li va donar una abraçada a la Sabrina. L’Anna es va inspirar en la seva història i va escriure un llibre titulat “El Secret De l’Anna”, que va tenir un gran èxit.

TORNAR

GABRIELA E.

1ESO

La máquina del tiempo

Había una vez una niña y un niño de 9 y 10 años que eran hermanos y se tuvieron que mudar de ciudad con su familia. Después de 16 horas de coche, ya estaban en la casa nueva, pero como estaban muy cansados se fueron directos a la cama. Al día siguiente se despertaron y limpiaron toda la casa y estaban poniendo los objetos valiosos de su anterior hogar. Después de comer, la familia se fue a presentarse a sus vecinos y a conocer mejor la ciudad. Para cenar se fueron al mejor restaurante mexicano que había. Se pidieron un poco de todo para probar, se fueron a casa y se acostaron. Los dos hermanos se despertaron antes que los padres y les querían dar una sorpresa: prepararles el desayuno. Como les faltaban ingredientes, el niño subió a la buhardilla. Cuando ya iba a bajar para ir a la cocina, se tropezó con una madera levantada del suelo. Le llamó la atención y la intriga y bajó a llamar a su hermana. Los dos subieron y quitaron la madera sin que los padres escucharan nada. Cuando la levantaron, vieron en el hueco una máquina rara y, por la intriga, la sacaron como pudieron y limpiaron el polvo que tenía con un trapo. Por accidente, la niña se tropezó y tocó un botón. El hermano desapareció al instante. Ella, asustada, tocó otra vez el mismo botón y su hermano apareció de nuevo. Tenía la cara pálida y ella le preguntó qué le pasaba. Él le dijo que había aparecido como en otra galaxia. Ella se emocionó mucho porque se dio cuenta de que era una especie de máquina del tiempo. Se quedaron un buen rato mirando la máquina y vieron que detrás había unos números. De repente, escucharon cómo sus padres los llamaban y tuvieron que tapar la máquina y bajar corriendo. Por la tarde, cuando los padres se fueron a comprar, los niños subieron rápidamente y descubrieron para qué servían aquellos números: para escoger la fecha a la que querían viajar. Él puso que quería ir a su antigua ciudad y en el año 2007. Los dos se transportaron, y a la media hora volvieron a aparecer en la buhardilla. Se quedaron con la boca abierta. Al día siguiente se despertaron y fueron de nuevo a la buhardilla, pero vieron que estaba muy ordenada y la máquina había desaparecido. Fueron corriendo abajo y preguntaron a sus padres si la habían visto. La madre les contestó que la había roto para reciclar las piezas. Los niños se pusieron tristes, pero nunca olvidaron la magnífica experiencia que habían vivido.

TORNAR

AHEMA I.

1ESO

MY BEST FRIEND ANDREA

The only person on the planet that will give you love and dedication like your parents is your best friend. My best friend is Andrea. We both study in a similar school. We live in a similar neighbourhood. My best friend Andrea and I got to know each other doing the things we like. We enjoy our life in our way. My best friend is the only one whom I can fully trust. At whatever point I need support, my best friend is consistently there for me. We have made a lot of memories together. Having a best friend like Andrea makes my life simpler. In any tough situation, we support each other. At whatever point I am in any issue, my best friend encourages me by giving me all her support. She is the happiest when I achieve something. My best friend encourages me to improve my mistakes. We plan our weeks and spend time together. My best friend is the person who makes me happy and someone I love and care for. My best friend has been my emotional support. Nobody can replace my best friend, Andrea, in my life.

TORNAR

MAIMOUNA I.

1ESO

Les mois de l'année

Il y a 12 mois dans l'année : janvier est le plus froid février le mois de l'amour en mars l'accueil du printemps Pâques en avril mai plein de fleurs fin de l'école en juin en juillet on va à la plage en août tu auras très chaud septembre retour à l'école octobre le mois de la terreur manger des châtaignes en novembre Joyeux Noël en décembre

TORNAR

OSCAR F.

2ESO

El monstre blanc

-Ja has arribat? - El Victor em va enviar un missatge. Jo ja havia arribat al centre comercial. Vaig veure des del banc on estava menjant takis, al Victor. Tenia 40 euros, volíem veure la nova pel·lícula de Spiderman 4, que havia sentit a dir que era la millor de la saga Spiderman. Vaig agafar els takis i vaig anar cap a ell. -És gran oi? (Va dir el Víctor mirant el centre comercial nou. Feia 2 mesos que l’havien obert al públic, tenia un nom bastant estrany: “Diagonal Mar 2025”). Sembla que és una renovació del Diagonal Mar que va caure fa 2 anys per culpa de la crisis del 2023. - Tens raó, és bastant gran. - Vaig dir mentre llençava la bossa dels takis a la paperera. - La pel·lícula comença en mitja hora, així i que som-hi, que tenim poc temps. Vam entrar al centre, era molt gran tenia 4 escales mecàniques, de les quals dues anaven cap a dalt i les altres dues cap a baix. -El cinema és a dalt oi?- Vaig dir confós perquè no ho coneixia bé . - Sí, però hi ha cinc plantes, Crec que és a la quarta planta. Va dir el Víctor assenyalant a dalt. Vam pujar i vam anar corrent cap al lloc on atenien per cobrar els tickets. - Som dues persones, volem a dalt del tot.- El Victor li indicava on volíem els seients.- Teniu les 19 i 20 de la columna 20. Va dir la treballadora , no tenia gaires ganes de treballar, ho vaig notar amb les cares que feia de no tenir gaires amics. - Gràcies. - Vaig dir caminant cap a la porta que donava la entrada al cinema. Quan vam entrar hi havia el noi dels tickets. - La sala 04, tot a la dreta i hi trobareu la sala. - Va dir el noi, mentre recollia els nostres tickets. - Un altre que té cara de pocs amics.- Deia el Víctor mentre anàvem cap a la sala.Quan vam entrar, ja de per si la sala era tètrica , el llum il·luminava poc, mal pintades les parets i els seients tots bruts de ves a saber què. Quan vam seure, els llums es van apagar i va començar la peli. Anàvem casi pel final quan, de cop i volta, dos homes de seguretat van entrar amb pistoles cridant i dient-nos que sortíssim immediatament de la sala. Ens van ajuntar a tots al centre del cinema, érem com 100 persones o 150. No tenia gaires ganes de contar en aquell moment. - Oscar, què merda està passant? - Deia el Víctor que estava espantat per tot el que passava. - Silenci!- Deia un dels homes de seguretat. Va aconseguir silenciar la xerrameca de la gent que es preguntava què estava passant. - Per ordres dels superiors, no podem dir què passa. De moment, silenci. No sé què va ser el que va obrir la finestra, però tots vam veure una cosa que jo mai oblidaré . Era quelcom que media tres metres de llarg i tenia quatre braços i dues cames . La seva cara i cos era totalment blanc i un somriure d’ull a ull tenia unes dents que fàcilment haurien trencat un arbre!. Ja era tard, la gent cridava a més no poder. Allaus de gent arreu i nens plorant i els de seguretat no tenien ni idea del que havien de fer. - Víctor, vine! - Vaig dir mirant la porta on hi posava “exit” al final del tot. El Víctor em va mirar i, amb confiança, em va seguir. Vam obrir la porta i estàvem davant del Burger King. Sembla que la porta de l'”èxit” del cinema arribava fins al Burger King. No sé què era allò que vam veure al cinema, però era un monstre literalment!. - Óscar, Óscar, Óscar! darrere teu!. - Deia el Víctor cridant . No vaig mirar, simplement vaig córrer cap al Zara, que estava a la dreta del Burger King. El Víctor i jo ens vam tirar a la porta del Zara. La dependenta veient tot el que estava passant va tancar la porta de cop. L’allau de gent cridant se sentia molt fort, corrien, fugien d’alguna cosa, del monstre. Quan vaig treure el cap per mirar, vaig veure gent corrent i el monstre agafant a la gent i menjant-se la! Tenia la boca plena de sang de les víctimes que devorava , El monstre em va mirar i vaig veure el seu somriure que mai oblidaré . Ell simplement seguia menjant persones. Vaig tancar la porta i vaig dir. -Hem de sortir d’aquí ! ja!. - Óscar calma’t, hi ha la porta de sortida del Zara de darrere la botiga .- Deia el Víctor- Sé on està – deia la dependenta. Va dir això i sense dir res més, va sortir corrent, la vam seguir tots dos. Va entrar per un passadís i, de sobte, un altre monstre idèntic al que havia vist al cinema menjant persones, va trencar la porta de sortida i, d’un salt, va travessar a la dependenta amb els seus braços/tentacles. El monstre va fer un crit i va venir cap a nosaltres. Vam córrer cap a la porta principal i vam sortir de miracle, perquè vam tancar la porta a la cara del monstre. - Óscar, hem que sortir per la terrassa del centre.- Va dir el Víctor. - Tens raó.- Vaig dir. Sabíem que havíem d’anar a tota hòstia o sinó ens enganxaria el monstre. Vam sortit per les escaleres mecàniques fins a l'última planta, on estava la terrassa que havia dit el Víctor. Vam pujar les escales i el monstre va pujar amb nosaltres, ens perseguia!. Nosaltres corríem a més no poder. El Víctor era més grassonet que jo, així que anava més lent que jo. El monstre era molt ràpid, corria amb els braços i trencava les escales mecàniques amb les mans. El Víctor plorava molt però seguia corrent. Vaig veure les portes que donaven a la terrassa i amb les meves darreres forces vaig arribar i, abans d’entrar em vaig girar i vaig veure el cap del Víctor, anava corrent per les escales. Li quedava poc. Però de sobte, el monstre va saltar i el va agafar, el Víctor intentava aguantar amb totes les seves forces però era impossible. El monstre li va travessar el pit amb els seus braços. Vaig veure la mirada del Víctor. Ell no volia morir, vaig plorar molt. El monstre es va treure de sobre el cos del Víctor i em va perseguir. Em vaig girar cap a la porta i ell em va agafar la samarreta, però jo vaig aconseguir treure-me’l de sobre i vaig tancar la porta. La meva samarreta estava trencada. Vaig veure la llum del sol. Vaig córrer cap al carrer, però estava tot el centre cobert de cintes de policia. Vaig veure quatre militars que corrien cap a mi amb armes apuntant-me. Vaig plorar i vaig pujar els braços. Simplement es miraven entre ells i vaig sentir quatre trets. Ho veia tot blanc i molta pau. Era la meva fi. - Ha sigut molt bo l’experiment del centre. - Deia el governant dels militars d’Espanya. - Aquest monstre serveix per a la guerra, és molt potent. - Va respondre el rei d’Espanya.- De quantes víctimes estem parlant?- Deia el rei. - 22, de fet l'última era un nen de 13 anys que havia sortit, però per protocol l’hem hagut de matar- Deia el governant militar. - L’OTAN aprovarà aquest experiment. Hem de parar la guerra sigui com sigui. Aquest monstre és molt potent. - Deia el rei. El rei es va aixecar del seu seient i va agafar el seu mòbil. Va parlar amb algú i va dir: -L’experiment? ningú s’adonarà de que hem estat nosaltres.

TORNAR

ERIC E.

2ESO

YURI

Reino Unido, Año 1960, Una mujer está dando a luz a un niño en el hospital Saint Thomas, esta le llamará Yuri Karpov, nombre ruso en honor a su nacionalidad. El niño fue creciendo, aunque su madre murió cuando solo tenía 5 años debido a un cáncer muy avanzado. El niño se crió junto a su padre, llamado Anatoli, quien trabajaba muchísimo para darle una buena educación. En cuanto a Yuri, era un niño alegre e inquieto hasta el fallecimiento de su madre. A partir de ese momento todos quienes lo veían decían que estaba apagado. Esto duró tres años. Un día, revoloteando entre trastos, encontró en una caja las cosas de su madre, en ella había un tablero de ajedrez, piezas blancas y negras, junto a estas había un libro con una carcasa de piel, en esta misma estaban cosidas con tela de oro las palabras: ‘Aperturas, Jugadas y visión de juego’. Yuri extrañado, abrió el libro, encontró unos dibujos que correspondian a las piezas que estaban en la portada. .junto al libro entonces Yuri Procedió a sacar las piezas de una en una y a colocarlas en el tablero tal y como aparecían dibujadas, una vez hecho esto, se cabuzó en el libro, allí se comentaba el nombre de cada una de las piezas, acompañadas por un dibujo, también se decía como moverlas. Yuri estaba asombrado, no sabía porqué pero le fascinaba ese juego que encontró. En sus ratos libres, se ponía a leer el libro, empezó aprendiendo cómo mover las piezas, después cuánto valía cada una y luego, como ganar. Un día, Anatoli llegó de trabajar, encontró a su hijo durmiendo apoyado sobre el libro, el padre sonrió, le puso una manta y le dejó una nota al lado con las palabras ‘Dulces sueños’. Yuri estuvo leyendo el libro y otros más que compró. durante 1 año. Un año estudiando. Memorizó la defensa Petrov junto a la apertura Italiana, con todas sus variantes. Yuri le pidió a su padre que si le podía inscribir a un torneo de ajedrez, la entrada era de 50 libras, pero el premio era de 1000 libras. Anatoli confió en su hijo, y el poco dinero que le sobraba a final de mes se lo confió. Yuri, con los ojos brillando de felicidad, sonrió, y le dió las gracias a su padre junto a un abrazo y le prometió que ganaría el torneo. Llegó el día del torneo, cuando se fué a inscribir, lo miraron con cara de confusión, ya que a esos torneos se solían inscribir jóvenes de unos 15 o 16 años, pero como pagó, le dejaron entrar. Todo el mundo lo miraba por encima del hombro, cuando sortearon los enfrentamientos, anunciaron que Yuri se enfrentaría con un chico de un grupo de amigos aficionados al ajedrez., Este chico tenía 16 años y pensó que sería pan comido ganar a Yuri. Se equivocó. En los siguientes enfrentamientos del torneo Yuri, alternó sus dos movimientos, la apertura Italiana y la defensa Petrov, con cada partida que ganaba Yuri, la gente se quedaba impactada, con el juego de aquel niño de tan solo 9 años. Llegó la final, y a su vez, Anatoli también llegó para ver a su hijo jugar, había mucha tensión en el ambiente, era el campeón local Joseph Henry Blackburne contra Yuri, un niño de 9 años que había ganado todas sus partidas en menos de 50 movimientos. Empezó la partida, Yuri jugaba con negras, empleó la defensa Petrov, mientras que Joseph la apertura inglesa, en las primeras 30 jugadas a Yuri se le complicó, pero debido a un error del rival, Yuri castigó con un fulminante jaque mate en H-2. Anatoli corrió a abrazar a su hijo entre los gritos de la gente. Estaba tan feliz que no tenía palabras. Salió en los periódicos como un niño prodigio, su padre estaba muy orgulloso de él. Yuri fué jugando torneos, ganandolos todos. Empezó en los torneos locales, luego a los nacionales, hasta que llegó el día. En 1985, cuando tenía 25 años e iba a jugar el torneo Internacional, y si llegaba a jugar la final, haría lo que había soñado toda su vida: Jugar contra el campeón mundial que llevaba el mismo nombre que su padre: Anatoli Karpov. Yuri acudió con su padre al torneo, Yuri pasó a cuartos sin problemas, luego a semifinales, y finalmente, a la final. La gente estaba enloquecida, iba a jugar el prodigioso Yuri Karpov contra el campeón mundial durante estos 10 años e Ídolo de Yuri: Anatoli Karpov. Comenzó la partida, Yuri con negras utilizó la icónica defensa Petrov mientras que Anatoli Karpov utilizó el sistema Ruy Lopez Flohr. Fueron dos horas de juego espléndido, 200 movimientos de auténticos maestros del ajedrez, que acabó con un jaque mate de parte Yuri en H-2. Yuri le dio la mano a su ídolo, y no se lo podía creer, era el campeón mundial., Entre aplausos llegó su padre, quien al abrazarlo le susurró “Tu madre estaría orgullosa de ti’, entre lágrimas y a son de Passacaglia, Yuri le susurró “te amo papá”, este mismo le respondió “Y yo a ti hijo… Y yo a ti”. Esa misma noche Yuri soñó con su madre quien le decía “‘Gracias hijo por haberme hecho tan feliz”.

TORNAR

MIGUEL ÁNGEL G.

2ESO

This world war

February 24, 2022 After a lot of tension between the countries of Russia and Ukraine, Vladimir Putin (president of the Eurasian country) would provoke the third world war after dropping the first bombs on the country of Ukraine. All the alarms were activated in Europe: a war had just started. People went crazy all over the world: Ukrainian citizens started leaving the country and going into hiding…. others were braver and went to fight for their country. In the other European countries people started to go crazy, people started to buy food and resources to store them, supermarkets were empty in little more than 2 months. The war had begun. April 3, 2022 Russia finally invaded Ukraine. There were a total of 1.7m deaths between Russian and Ukrainian military. There were demonstrations against Putin all over the world, people hated him. Vladimir, not satisfied with having conquered an entire country, wanted to seize everything... EVERYTHING! It started attacking bordering countries like Poland, Estonia, Lithuania... Seeing what was happening, NATO declared war on Russia and started a nuclear war. BUUUUMMM, chaos all over Europe, destruction, fear, anguish. Russia was unstoppable, it had managed to conquer all of Eastern Europe. The only NATO countries that had not been conquered were France and Spain. Yes... these countries hated each other but they would join forces to end this. Would they get it? July 23, 2026 The battle of Paris began. The Russian troops, after having dominated almost all of Europe, went with everything for these two countries. The Russians were super confident, they believed that this battle would be easy, but… Spain: with their Valencian troops, they began to throw explosive tomatoes to the Russian military, with machine guns that shoot potato tortillas, with bullfighting troops and with some Sevillians …normal people went to Russia with the aim of killing Putin. The French only carried gun baguettes. While the French defended France, the Sevillians and company went to Moscow and entered the great Kremlin palace where Putin was. To mislead the Russian guards, the Sevillians sang some bulerías, while the guards were confused, the Valencians bombed the palace with their explosive tomatoes, all the guards and the people who were on the outskirts of the palace died, as well as Putin. The Russian empire, as it did not have a leader, did not know what to do, without Putin they were nothing, at that moment the French took advantage and expelled the Russians from Europe. Russia disappeared, and its territory was inherited from Ukraine. The Spanish and the French put an end to Putin and the war, and peace reigned in the world. We will all remember those heroes who fought to stop the Russian empire, especially the Sevillians who died in the bombing, they died doing what they liked best. Finally, the Treaty of Asturias was signed and Europe, after 4 years and 100m deaths, was back to normal.

TORNAR

DERECK C.

2ESO

Qu'est ce qu'un héros?

Si je te demande ce qu'est un héros, je suis sûr que vous allez mentionner un personnage de fiction ou une personne importante de l'histoire, mais cependant, il suffit de se regarder dans le miroir pour savoir ce qu'est un héros. Vous êtes un survivant, vous êtes héroïque parce que dites-moi que vous n'avez pas souffert, que vous n'avez pas perdu, que vous ne vous êtes pas senti frustré et pourtant vous êtes là, donc clairement vous devez être un héros parce que nous sommes tous des héros. Un héros n'est pas nécessairement quelqu'un de supérieur ou un Dieu qui nous garde en sécurité. Un héros vit ici, parmi nous, avec nous toujours mais rarement vraiment reconnu, alors regardez-vous dans le miroir et reconnaissez-vous comme vous êtes, un héros. Bienvenu héros.

TORNAR

ZOE M.

3ESO

Temps era temps

Temps era temps quan la meva àvia em deia: “ pren-te el suc ràpid que se’n van les vitamines”. Temps era temps quan el meu pare em deia: “vinga cap a casa que ja és tard” i jo li responia amb un “espera! Em llenço pel tobogan i marxem”. Temps era temps quan la meva mare em deia: “vinga a dormir que demà hi ha escola i has de matinar”. Temps era temps quan passava tardes al parc amb els meus amics jugant al pica paret o al fet a amagar i anava corrents cap a la mare i li deia: “aigua si us plau” per després continuar jugant. Temps era temps quan suplicava als meus pares “si us plau canvieu el programa, vull veure els dibuixos, no les notícies”. Temps era temps quan només era la meva preocupació...

TORNAR

JULIA A.

3ESO

Para mi yo del pasado, para mi yo del presente y para mi yo del futuro

A mi yo del pasado, podría decirle muchas cosas, tanto buenas, como malas, pero, simplemente hoy voy a darle las gracias, porque me ha hecho ser quien soy actualmente. Tengo que agradecer, todos y cada uno de los errores que he cometido, puede parecer irónico, pero no, gracias a esos baches, he aprendido, me he hecho fuerte, he madurado, he crecido, he sentido emociones que no sabía de su existencia, entre otras cosas. Tiempo atrás he pasado por muchas dificultades, he tenido muchos obstáculos, muchas piedras por el camino, algunas más fáciles de superar, y otras más difíciles, pero lo más importante, nunca he parado. Aunque muchas veces lo habría querido hacer, pero en el fondo sabía que no podía permitírmelo, no podía dejarme pisotear por los demás, y mucho menos por mis pensamientos. A mi yo del presente, tengo que decirle, que sea fuerte, que siga luchando, que nadie te diga lo que tienes que hacer, y que no seas tan tonta. Disfruta de los momentos como lo estás haciendo. No te olvides de todo lo que has sufrido, pero tampoco lo recuerdes tan seguido, es decir, no pienses ni en el pasado, ni en el futuro, simplemente, déjate llevar. Y disfruta que la vida son dos días, y uno ya ha pasado. Lo que también te puedo decir es que no tengas miedo, si te tienes que caer, te caerás, todo lo decidí el destino y la vida está para jugársela. A mi yo del futuro, realmente no sé muy bien que decirle, solo espero que seas feliz, con quien te hace feliz, no con las personas equivocadas. Espero que llegues lejos, porque te lo mereces después de todo. Y ahora que supongo que habrá pasado un tiempo, tengo una pregunta para ti ¿Estás donde debes o donde te gustaría estar?

TORNAR

YOUSRA A.

3ESO

LA MER

La mer vous donne paix et tranquillité, calme et bien-être. Cela vous évite la négativité. Cela vous donne l'impression d'être dans un rêve, vous ne voulez pas vous réveiller. Un monde qui peut vous guérir. Un endroit où vous pouvez vous détendre, juste en entendre le bruit de la mer, des vagues se brisant contre les rochers, la brise chuchotant à vos oreilles, et les mouettes qui crient. Un lieu unique et particulier, qui vous aide à réfléchir. Un endroit que vous ne pourrez pas oublier. La mer, un paradis qui vous fera voler.

TORNAR

NÚRIA G.

3ESO

AGO

John was a farmer who lived alone, up to 100km around no one lived there. His house wasn’t very big but all the lands he owned were enormous. All the things he needed to survive, he made or obtained them himself. To eat he planted fruits and vegetables, he had a cow and sheep barn to produce milk and meat. All the water he needed came out of a well. One day, while John was repairing a fence in his garden, a UFO appeared in the sky. A few minutes later, the big pink ship landed on John vegetable patch. Then, a green and small alien opened the ship door and walked straight to the farmer. Hi -said John very scared-. Who are you and what are you doing here? Hi, my friend! I’m AGO, an alien from another galaxy. How are you? I don’t know who you are -John was completely scared-. I’m not going to explain it to you more times, who are you? I’ve just told you that. I’m AGO, from another galaxy. I think you should relax, I’m not going to do anything bad to you. What does “bad” mean? I just came here to talk to you. I came last week with my friend but I didn’t see you, so I returned home. I couldn’t wait more there with curiosity, and came here to find out who you are. But why do you want to talk to me? - after saying that, he started to relax. Because a month ago, while I was taking a walk around the Earth, I saw your lands and I thought you were a cool person. You live alone, you just have your animals and vegetables, you don’t need a supermarket to survive. That’s amazing! Oh, thanks! -the farmer started to get along with AGO-. Where do you come from? Well, it’s very far from here, however my modern ship can get me here in just 5 days. Incredible, isn’t it? OMG! How can it be so far? I’d love to visit your planet. I don’t think so. There, everybody is the same, they don’t do more than go to work and to the shopping malls. I hate it, it’s very boring. I don’t like city life either. That’s why I’m living apart from everything. They continued talking all night, they had lots of things in common, they were the same person but in different bodies. When the sun appeared in the sky, AGO needed to go to his planet, but he promised he would return. Two weeks later, AGO came back to Earth, but this time, he came with all his belongings to move to John’s house, because he had broken up with his girlfriend so he didn’t have another place to stay. When John knew that, he had no chance to say no, so he accepted it. Nowadays, no one knows anything about John and AGO. Maybe they’re still living on the Earth and no one has noticed it, or they’ve moved to the alien’s planet. However, if one day you see a UFO, it’ll probably be the two friends.

TORNAR

MARIA N.

4ESO

Letter to myself

Hi Maria, I’m you. All people need a letter to themselves to make them remember all they’ve had to overcome and change in their life. And you really need this letter. Everything you thought was impossible… you thought: “I’ll never get this”... but no. I’m really proud of you. You got it. Everything you think is impossible, you get it. You have managed to overcome your fear of staying alone. You have managed to overcome your fear of growing up, your fear of changing. You have started to care more about yourself than about others. You have got to learn that you do not have to care what others think about you or what you do. And you overcame the greatest problem you had: not loving yourself. It was so hard for you to go through with it. The most difficult, but you came through it. This is what I'm most proud of. Loving oneself is one of the most important things that a person needs. Being able to look at yourself in the mirror and say "I like myself"... is the best feeling. And not only your physical appearance, but also, your personality, accepting yourself. You are an INCREDIBLE person, do not allow anything nor anyone to tell you otherwise. You have fought a lot to get it to throw it away. Keep loving you more and more and, the most important, never change, you are perfect. PS: My goal with this letter to myself, apart from setting down everything that I have managed to achieve for more than 5 years, is that people (men or women) know that nothing is impossible and that everything can be achieved with time and commitment, even the most difficult for oneself, as in my case to love and accept myself.

TORNAR

ÁNGEL C.

4ESO

Être incapable

Le désir de mon enfance prend du recul? Retourner à ces moments heureux sans que rien ne T'inquiète. Ça sort de ma chambre pour me voir reflété dans le salon et jouer dans les couloirs. Détourner votre regard en laissant la vie perdue dans ma mémoire et me voir obligé de retourner à ma routine, ce n'est pas facile pour moi. Allongé, mes genoux sur le tapis, en train de me convaincre que tout va bien. La nuit tombe et je me sens piégé dans l'ombre. L'écho des voix sur les murs rend mes cris pleins de mélancolie qui condamne mon existence et ne reflète que l’absence. Impossible de résoudre les problèmes dans es d ' mo pr ag être n it ité un autre grain de poussière dans cette planète sombre. Pratiquant pénitence silencieux. tandis mots qu'un mes murmure qu’à brise conçu les schémas du

TORNAR

ARNAU G.

4ESO

La meva estimada àvia

La meva estimada àvia, bella. Passava molt de temps amb ella. Venia a casa a fer-me el dinar, quan el meu pare anava a treballar Ella em portava a l’escola de petit i jo li estava molt agraït. M’estimava amb tot el seu cor i em donava moltíssim amor. Moltes vegades he pensat: Què hauria passat si no haguessis marxat? A la teva neta hauries pogut conèixer i amb molt d’amor l'hauries pogut veure créixer. Ens estimeu i ens ajudeu al món comprendre; tant de bo les iaies visquéssiu per sempre! Ja fa mesos que et vas deixar-nos, però se que des del cel em cuidaràs. Estimada àvia meva ,bella.

TORNAR

EMILENY M.

4ESO

Noviembre

Fue un frío día de noviembre, la luna hacía su presencia en el cielo y el viento movía suavemente la copa de los árboles. En un parque apenas a 2 cuadras de distancia de mi hogar, lo vi sentado en un columpio desgastado balanceando sus piernas. Me acerqué a él a paso lento, con la bolsa de los recados en mis manos. Mi cuerpo derecho delante del suyo, sus ojos negros como la noche me hipnotizaron a pesar de apenas tener 14. Un cuerpo delgado, mejillas rosadas y cabello azabache, fue la primera vez que lo vi. Todavía no logro comprender por qué me acerqué, quizás porque no era muy usual ver a un adolescente solo a esas horas. Nunca hubiera imaginado que acercarme a aquel muchacho cambiaría tanto mi vida, le pregunté su nombre y él dijo “Riku”. Sentí excesiva curiosidad, así que me encontré visitando el mismo lugar días después; al principio era demasiado incómodo, pequeños monólogos, pero con el paso del tiempo nos volvimos más cercanos. Descubrí que solo era un año menor que yo, que su familia era disfuncional y por la noche era cuando podía escapar de su realidad. A veces iba a recogerlo al colegio porque me gustaba estar a su lado. Eventualmente Riku conoció a mis padres y hermana mayor, a ellos sin dudas les encantó aquel muchacho de piel lechosa, y los meses siguieron transcurriendo; me encantaba mirar sus ojos negros cuando miraba las estrellas o su sonrisa cada que veía un capítulo de su serie. Y con 15 años supe qué fue sentir amor por primera vez, eventualmente me declaré y creo que fui la persona más feliz del planeta al saber que mis sentimientos eran correspondidos, así llegó un nuevo noviembre con él de mi mano y entonces mi mundo se derrumbó con tres simples palabras: “nos vamos a mudar”. Mi corazón se rompió al ver sus lágrimas caer al darle la noticias. Un oscuro día de enero estaba Riku allí, con su sonrisa más falsa deseándome lo mejor y lo dejé en aquel lugar donde me crié, donde hice tantas promesas a su lado y un pedazo de mi corazón en él con un beso en la frente. Quién diría que tres años después volvería al mismo sitio pero ahora con una nueva pareja agarrando mi brazo, ahora ya no era otoño y la brisa veraniega golpeaba mi rostro. El festival de verano se celebraba, fue allí donde lo encontré, ahora más alto y con su cabello teñido de rosa. No me sorprendió verlo con quien deduzco es su novio, porque seguía siendo uno de los seres más hermosos que mis ojos han visto. Y mi corazón latió como no había sucedido desde que estuve con Riku, a pesar de tener a mi acompañante al costado. Volví a recordar todo lo que pasamos y la nostalgia invadió mi cuerpo al igual que la culpa. Tonto corazón, porque eres débil a su sonrisa, al brillo de sus orbes, porque has vuelto a ser hechizado de sus encantos. Intenté olvidarme de ti, intenté enamorarme de otras personas y rehacer mi vida pero aparece tu imagen en mi cabeza y bajas todas mis defensas, recordando que no importa con quién esté, sigo siendo aquel chiquillo de 14 que se enamoró de ti perdidamente. .

TORNAR

PREMIATS BATXILLERAT

*fes clic en el nom per llegir l'obra

Llengua Catalana

Carla A.

Zhongyun S.

1BAT

2BAT

Llengua Castellana

1BAT

Daniel S.

Valentina O.

2BAT

Llengua Anglesa

1BAT

Mar R.

Alba de la R.

2BAT

Llengua Francesa

2BAT

Juan H.

TORNAR ALS PREMIATS DE L'ESO

Et convidem a visitar la pàgina web de l'escola, i les nostres xarxes socials.

VéS A SMAPOSTOLS.ORG

ZHONGYUN S.

1BAT

TEMPS ERA TEMPS

Em reclino a la cadira de fusta sospirant i fixo la meva vista per la finestra del barri on he passejat, jugat i conegut tanta gent al llarg de la meva vida. Malgrat això, distingeixo unes quantes cases noves i amb elles, gent nova. Recordo amb enyorança els dies on feia els encàrrecs de la mare amb tanta alegria, sense importar si la casa de l'àvia era a dalt de tot de la muntanya. M'agradava travessar el bosc per arribar-hi, encara que després d'aquell incident no he pogut tornar-hi. En canvi, ara només de pensar en treballar un dia més sento una aflicció descansar sobre mi. Amb una ment en blanc, miro un dels objectes de la meva habitació buscant passar el temps i fixo la meva mirada en una caputxa vermella destenyida. Encara que és una cosa que necessito desfer-me’n, no m'he decidit a fer-ho. Potser per la malenconia que em transmet o potser perquè sento que no tinc una identitat sense això. I llavors m'aturo a pensar què estarà fent ara mateix aquell llop i què deu haver estat d'aquella nena somrient que coneixien com a Caputxeta Vermella. Certament, temps era temps.

TORNAR

CARLA A.

2BAT

TEMA LLIURE

El Tema Lliure, així és com es deia el bar que es localitzava en un poble molt petit de França, concretament a Castelmoron-d'Albret. Els habitants d'allà passaven molt de temps en aquest petit edifici, on se celebraven tota mena de festes. Fins que un dia malauradament el propietari del bar va haver de tancar. A Castelmoron-d'Albret no hi havia gaires botigues, ni bars, de fet, l'únic restaurant que hi havia a la zona era el Tema Lliure, per això la gent del poble només anava a aquest bar. Allà es coneixien tots i s'ajuntaven per esmorzar, dinar, berenar i sopar, feien la xerrada, jugaven a les cartes i se n'anaven a casa o a la feina. Els amos del bar es guanyaven molt bé la vida, però el poble es va començar a engrandir cada cop més. Fins que un dia van obrir un altre bar, no gaire lluny d'on eren ells ubicats. Al principi la clientela de sempre no va parar atenció a aquest bar, però als mesos van començar a tenir problemes. Va començar a venir gent jove de fora. Els nens que vivien al poble es van ajuntar amb aquesta gent i van començar a sortir de festa fora del poble. Els pares ja no anaven tant al bar perquè la festa dels seus fills era cara i no podien permetre's pagar tots els menjars allà. Els amos del bar començaven a no poder pagar els deutes, els preus pujaven i la gent no hi anava . Com que era més barat l'altre bar, moltes vegades hi anaven. Així que va decidir tancar. Els habitants de sempre es van entristir molt i van decidir fer alguna cosa perquè aquell local continués obert i aconseguir que tornés com al principi. Van convèncer els seus fills perquè celebressin les festes al bar i que portessin la gent nova. Finalment, el bar va aixecar el cap i no va caldre tancar, al contrari, van haver d'ampliar el local de tanta gent que tenien. Els del poble estaven molt contents de poder ajudar aquella gent que va fer de tot per ells. Els amos, és clar, estaven molt agraïts, així que van decidir celebrar la millor festa que el poble va poder tenir.

TORNAR

VALENTINA O.

1BAT

El peligro de estar herido

Cada alba veo el sol alzarse sobre mis ojos, empapados de dolor. Cada tarde, lo veo ocultarse bajo la silueta miserable de un mundo vacío. Hasta que por fin, llega la noche. Fría y húmeda sombra que se posa sobre mi rostro pálido, cristalino y solitario. A la espera de la cálida brisa invernal, helada, como lo está mi alma, y a la vez, ardiendo de ira, como lo está mi corazón. “Encontrarás la fuerza” dice el ángel que me acompañaba, alejándose cada vez más del horror que me rodea, sabiendo que las cadenas que retienen mis demonios, no tardarán en ceder. Después de tantos años de letargo, inédita, sin sentir nada, el hierro ha logrado quemar mi cuerpo; más no tanto como lo hiciste tú. “Vete, déjame sola” guardaré la sed venganza en lo más profundo de mi conciencia, y te daré tiempo para correr, mientras te alejas, tomaré aire y me armaré de coraje, y te daré más tiempo, para que puedas llegar aún más lejos, porque cuando tan solo pueda distinguir un insignificante punto en el infinito, iré a por ti. Te buscaré, y cuando te encuentre, conocerás al demonio que me guía desde este día. Tu, que conseguiste lo que nadie, partirme en mil pedazos y que al mirarte, no pudiera sentir odio. Solo amor. “¿Por qué lo hiciste?” Nadando a contra corriente en un engaño, me dejaste. Mientras te escondías, me ahogaba en este mar agridulce de desesperación, martirizada por tu promesa incumplida, la de una verdad que nunca llegó. Tu me mataste. Me destruiste. Destrozaste mi coraza y te atreviste a buscar esa luz, enterrada entre mi sufrimiento. El aura que oculto te cegó completamente, de repente mi sonrisa, se volvió tu mundo, mis ojos, las ventanas de tu alma. Más olvidaste cavar en lo más profundo de mi ser, hueco, oscuro… No quisiste ver el mal que luchaba por contener, cada día, con todas mis fuerzas, reteniéndome a mí misma hasta que tu me desafiaste. Me cambiaste. También me traicionaste. Pudiste elegirme a mi, más tu elección fue convertirte en mi enemigo. Si me escuchas, dime, por favor, “¿Tu también lo sientes?”, la condena de saber que lo que compartimos fue lo que nos separó, que no será nunca la belleza de un recuerdo, sino la angustia de un error imperdonable, que acabará por consumirsnos.

TORNAR

DANIEL S.

2BAT

Un mundo gris

¡Oh! Amada tierra, a muchos de los tuyos hoy entierras. ¡Oh! Amado y lindo país, pasaste de ser un mundo de color a uno teñido de gris. ¿Dónde están los hombres y mujeres que dieron la vida por ti, todos aquellos que dejaron a sus hijos para volver y luchar con fervor? Cuando la batalla empezó a hervir, todo se convirtió en caos y muerte, en un horror. ¡Oh! Amada tierra, a muchos de los tuyos hoy entierras. ¡Oh! Amado y lindo país, pasaste de ser un mundo de color a uno teñido de gris. Por desgracia, todas las guerras son iguales, pues los de arriba mandan a luchar a los que consideran menos esenciales. ¿Pero qué clase de honor hay en las batallas de hoy en día, si el que manda atacar no se cuenta entre sus filas? ¡Oh! Amada tierra, a muchos de los tuyos hoy entierras. ¡Oh! Amado y lindo país, pasaste de ser un mundo de color a uno teñido de gris. Dejad de disparar y dialogad, pues un trozo de tierra no es motivo de matar. Y desechad de vuestro corazón todo mal, o no conseguiremos, jamás, la paz mundial. Y a ti te pregunto: ¿Qué clase de futuro quieres forjar, si no hay un mundo en pie que cultivar?

TORNAR

ALBA D.

1BAT

Passions that destroy

20Rachel is a teacher in one of the best piano schools in Ukraine. Her passion is musical instruments, but her favourite is the piano because when she was a child, Rachel went to a school where they taught her how to play the piano. There, she began to play it and Rachel liked each one of its keys, melodies…more and more. But on the other hand, we see a widowed woman with a daughter: Angie, whose meaning is inspired by a song about a lost love, her husband, who died defending his country in war. She goes to class every morning and also takes her daughter to teach her the incredible world of music: a way to disconnect, to reflect… What she doesn’t know is that the peace she has had for a few years is going to end up because a new war is going to start, one impossible to stop. While she is at home, the enemy is getting closer and closer to her country. Few people know what is coming and that’s why they continue with their normal life. She’s living in a city very near to Romania; this means that the war will take longer to reach her city. However, this is no obstacle to finding out through the news. As the war progressed, the bombs, shots… were heard closer, until the day she heard an explosion so close that she got a little dizzy; and when she got better, the first thing she did was taking her daughter home so they collected everything they could and left it to start a new life, a hard life full of many difficulties. As they were getting ready to leave, the horrible noise made by the weapons, tanks… was reaching them. Suddenly, she saw a soldier fighting to escape death, although that seemed impossible; he succeeded thanks to Rachel, a person who is unable to see people suffering and do nothing. When she had everything ready in her car, she wanted to play what encouraged her to continue, what made her feel still alive: listening to the piano melody. As she was playing those soft keys, soldiers were getting more and more closer, to the point that they entered her flat; but luckily, all those enemies were stopped by their boss’ order, who was one of Rachel’s students and the person who she had saved. The woman to whom he owed his life was in front of him, and he had two alternatives: shoot her or let her live, paying her the favour. He chose to let her flee but, as a result, he destroyed one of the few living fragments in his heart, leaving his soul rudderless.

TORNAR

MAR R.

2BAT

TTG

The world was on the verge of collapse and there were only three girls who could stop it. It all started as any normal day in their lives: Paola, Sarah and Kate woke up as usual, they had breakfast, got dressed, went to school... What was going to surprise them that day was that they were going to receive a very unusual letter. And that same evening, in three totally distant places, in the world: Argentina, Norway and Thailand, the exact same conversation was taking place: -Hi mum, I'm home- said the Argentinian girl. -Paola, honey, come in and sit down. You have received a letter from Spain. Open it, let's see what's in it. Meanwhile in Thailand... -It's an invitation to a meeting about ecology and climate change. How interesting! exclaimed Sarah. Dad, mom, can I go, please? -I guess so, if you'd like to come. -Where will it be held? And in Norway... -Look, Grandma Marieh, here, it says that the event will be held in Barcelona on 23rd April this year, 2022. -Oh, Barcelona...! I visited it during the Olympic Games in 1992, it's a beautiful city! Kate, we must go, you can't miss this event, it's going to be amazing! As the day was approaching, the three girls were getting more and more excited and nervous. They were constantly wondering why they had been chosen to attend, as they didn't know the other girls were also attending. Although, unfortunately or luckily, Paola and Sarah's parents were unable to travel to Barcelona with them, that would not be a problem. Kate's grandmother, Marieh, was going to accompany them throughout their visit, a fact that would change their destiny. The long-awaited day arrived and the three girls finally met. They liked each other almost instantly and throughout the discussion their relationship grew closer and closer as their arguments and opinions were identical, almost as if they had always known each other. The main topic of the event was the current climate emergency, plastic reduction and fires around the world. Leaving the site, the three ran into Marieh. -Hi Kate, how was the talk? -Hi Grandma, very well! Thanks for asking. I've met two girls who got the same letter as me, let me introduce you to them. This is Paola and... -Sarah. -Marieh interrupted her.-I know them. -Excuse me, but how do you know us?-asked the Thai girl confused. -Darlings, I've known who you are for a long time- said the grandmother staring into their eyes- you are the chosen ones to stop this climatic situation, we need your help! The girls were as surprised as they were disconcerted, they didn't understand what was happening. Within a couple of seconds, the older lady handed them a small envelope and quickly walked away, disappearing into the crowd. Paola opened the envelope and showed the others what was inside. They had to close their eyes because of the brightness coming from inside. There were three shiny metal tags with their names engraved on them. They each took their own name badge: Kate the gray one, Sarah the blue one and Paola the red one. At the bottom of the envelope there was a note that said: “You are the chosen ones to stop pollution and human destruction. Each badge gives you a specific power from the moment you put it on. GRAY: Persuasion. This tag allows you to convince people through debate. Use it as a weapon to change the thoughts of people. BLUE: Purification. This tag allows you to remove plastics and artificial dirt from lakes, rivers, seas and oceans. RED: Preservation. This tag allows you to put out and extinguish any fire in the world. Strive together and you will win. You are called to close the climate emergency.” The three girls were speechless but grateful to be the chosen holders. They were excited to start using their powers but also ready and willing to help the Earth. They decided that they would be called "TTG", the three girls. -And now, what? -Paola asked. -I guess it's time to act- said Kate. -It's our time to help the world- claimed Sarah- let's save our planet! And the TTG started with their new mission, they had so many minds to persuade, so much water to purify and so many fires to avoid… And they were determined to do it, they were definitely going to get us out of the climate emergency.

TORNAR

JUAN H.

1BAT

Un cas étrange

Salut ! Ce que je suis en train de vous raconter est une histoire sans précédent, c’est une histoire incroyable. C’est l’histoire du cas le plus difficile que j’ai eu pendant toute ma vie. Je travaillais sur une affaire de bas niveau, une voisine du village où je travaillais, à Bordeaux, ne trouvait pas son chat, elle pensait qu'il était peut-être perdu et était inquiète. Ah! Désolé, j'ai oublié de me présenter, je m'appelle Harry, Harry Odsfield, je suis un Irlandais qui s'est perdu dans la vie et qui a fini par devenir détective dans mon propre bureau d'enquêtes privées. Mais bon, j'ai oublié d'expliquer ce que je voulais, revenons à ce dont je parlais tout à l'heure, alors que j'enquête sur cette affaire assis dans le fauteuil de mon bureau en traçant les itinéraires possibles de ce chat dans le quartier de la Bastide, le téléphone a sonné. Un appel un peu dérangeant, apparemment une fille avait disparu d'une maison voisine dans la banlieue de Lacq et ils voulaient m'engager pour la rechercher, car la police n'était pas intéressée à la rechercher. Nous savons tous comment ils sont dans cette région, chacun suit son propre chemin, la culture béarnaise. C'est alors que, après avoir reçu des photos de la fille, son profil psychologique, le profil de ses habitudes, etc. J'ai décidé de suivre ma méthode, quelle était-elle ? Vous le saurez bientôt. J'ai d'abord fait la première étape, le brainstorming des hypothèses possibles sur ce qui s'est passé, dans ce cas, la plus commune, une possible fuite de la fille, peut-être qu'elle en avait marre de sa famille, ou tout simplement qu'elle voulait devenir indépendante, c'est ensuite, une fois toutes les hypothèses terminées, que j'ai décidé de passer à la deuxième étape, ce serait le fait de passer à l'action, aller sur place et découvrir comment était cette fille, quel était son environnement, vérifier si mes hypothèses étaient possibles, ou alors j'étais simplement trop friand de thrillers. Ensuite, j'ai commencé à réserver les billets de la SNCF, je suis descendu à l'arrêt de Lacq, le voyage a été assez calme et cela m'a aidé à continuer de passer en revue toutes les informations que j'avais compilées sur la région, les éventuels cas similaires, les méthodologies, les autres personnes qui avaient disparu si soudainement, les profils physiques similaires, mais rien ne correspondait, tout indiquait que cette recherche serait complexe. C'est alors qu'en descendant du train, j'ai pu sentir cette odeur si caractéristique de cette partie de la France, l'odeur de la centrale thermique, c'était trop odorant, à tel point que j'ai pensé à mettre un masque pour ne plus sentir cette odeur, je ne comprendrai jamais comment les gens de cette région supportent cette odeur constante. Quelques heures plus tard, j'ai rencontré la famille et, honnêtement, je n'ai pu tirer aucune conclusion de cet entretien. C'est alors que j'ai décidé d’interroger ses amis, la surprise pour moi a été de découvrir que la disparue, c'est-à-dire Amélie Dupont, n'avait pas d'amis, personne ne l'aimait, elle était très différente du reste de la région, sa famille était roumaine, et c'était une fille très très timide. Les heures passaient et il semblait que le temps se fût arrêté, je ne ressentais rien, j'avais simplement le désir de retrouver cette fille, quoi qu'il arrivait, mais quelque chose en moi me disait que je ne la trouverais jamais, qu'elle était partie et ne reviendrait jamais. C'est alors que soudain, dans la maison des Dupont, le téléphone a sonné, c'était la police, ils avaient trouvé un cadavre dans la zone industrielle de Lacq près de la centrale thermique, et ils pensaient que c'était Amélie, à ce moment-là, j'ai entendu le plus grand silence que je n'avais jamais entendu, deux secondes plus tard, tout n'était que cris, cris de douleur, larmes. Aujourd'hui encore, je considère que c'était le moment le plus difficile de ma vie. Deux heures plus tard, nous avons été conduits dans la zone où le corps avait été trouvé, où j'ai pu observer comment la brigade criminelle de la Gendarmerie procédait aux prélèvements du corps, aux empreintes digitales, etc. Après quelques minutes, le coroner est arrivé et a décidé que le corps devait être transporté à l'hôpital pour une autopsie. Après deux jours, la famille Dupont est dévastée, puis vient l'autopsie, qui est choquante, il apparaît qu'Amélie est morte d'un choc anaphylactique dû à une overdose de pilules. Mais le plus choquant est qu'un mot a été retrouvé à l'intérieur de son corps, apparemment, c'était la façon dont Amélie a pu dire au revoir à ses parents, à côté de ce mot se trouvait une clé usb, qui était en parfait état, ce sont les parents qui ont pu ouvrir la clé et lire le mot. La clé USB contenait une collection de vidéos et de photos de la famille, annotées de petites légendes les remerciant pour l'incroyable famille qu'ils avaient été, et qu'elle les protégeait du paradis. Dans la note, qui était beaucoup plus choquante, elle racontait les raisons pour lesquelles elle avait fini par faire cela. Amélie a été victime d'intimidation et de cyberintimidation depuis l'âge de 6 ans, parce qu'elle était roumaine et un peu timide, elle a été battue, renvoyée dans son pays, mais elle n'en avait pas parlé, pour ne pas rendre ses parents tristes. Pour cette raison, Amélie avait un comportement antisocial et autodestructeur depuis l'âge de 6 ans. Amélie a commencé à trouver du plaisir à se couper les bras et les cuisses à l'âge de 10 ans, mais cela ne suffisait plus, récemment, Amélie devait se couper beaucoup plus, elle devait s'enfoncer les doigts pour vomir, elle se sentait grosse, bref, sa tête lui faisait vivre une irréalité. Le problème, c'était qu'elle pensait que c'était elle qui avait un problème, qu'elle était folle, et non pas les personnes qui la faisaient sentir comme ça, celles qui la traitaient de monstre, parce que, malheureusement pour elle, la société actuelle est si égoïste, il semble que personne ne puisse être différente, ceux qui se distinguent sont critiqués et ceux qui ne veulent pas se distinguer le sont aussi. Pour terminer cette histoire, je voudrais ajouter, pour ceux qui la lisent, que chaque tête est un monde, ne laissons pas les gens finir comme Amélie, le spectateur est tout autant participant que l'agresseur. Aidons-nous les uns les autres, nous sommes tous des personnes, les têtes sont incroyablement puissantes et peuvent nous déchirer de l'intérieur. Ce qui est une blague pour nous peut être un crève-cœur pour les autres.

TORNAR