Ruta MMM - Sant Boi de Llobregat

Maria Mercè Marçal

Ruta literària

Poemes

Anna Puig

Maria Mercè Marçal a Sant Boi

Divisa A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

8 de març Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament.

De parar i desparar taula Amor, saps?, tot avui, la meva porta frisant per fer-te pas s'obria sola. S'han omplert de viandes plats i taula. Tot resplendia en els cristalls de l'aigua. El julivert s'ha refet. (El rellotge toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa, avui no sembla la mateixa casa. Creix l'orenga i s'enfila per la porta. La fruita accepta el repte del rellotge. (Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!) A l'aigüera vessunya un somni d'aigua i plou desig a raig sobre la taula. Amor... (Les set: no vens. Sota la taula s'amaguen els neguits. Fora de casa, la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua acaronant rajoles! Pany i porta com floriran quan tu arribis! Sola- ment vull que calli aquest rellotge. Toquen dos quarts de vuit. Soc el rellotge que amb minuts i segons paro la taula. Toco les vuit i, del cap a la sola de la sabata, sento que la casa ja no sé si és meva. Per la porta fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua. Toco les nou i les deu, i soc l'aigua gebrada a les agulles del rellotge. Amunt i avall ja no soc jo qui em porta. Per encobrir neguits ja no tinc taula. Trenco el mirall i em rediu que soc sola. Puja el desig i clivella la casa. Per les escletxes, veus?, fujo de casa, raiera d'aquest foc que invoca l'aigua. (Vindràs quan morirà l'hora més sola?) La fruita perd l'aposta amb el rellotge i la tardor fa el ple damunt la taula. Res no troba sortida per cap porta. La nit truca a la porta i ve ben sola: desparo taula i nego dins de l'aigua desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

La nit em clava el seu ullal i el coll em sagna. Sota les pedres l’escorpit balla que balla. La pluja lenta fa camí fins a la cambra. L’escala fosca del desig no té barana.