Segona Guerra Mundial

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL (1939-1945)

Tot el tema en una llista de reproducció

Qui i per què es va enfrontar en la Segona Guerra Mundial?

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va ser el conflicte més brutal i devastador del segle XX, per la durada i la intensitat dels combats, pels recursos que es van utilitzar i per la pèrdua de vides humanes. Els desencadenants de la guerra van ser els expansionismes nazi i japonès, i la incapacitat de les democràcies occidentals per frenar-los. Aquest conflicte va ser una “guerra total”, que va afectar la població civil i que va posar l'economia, la ciència i la tècnica al servei de les necessitats bèl·liques. A més a més, va ser una guerra ideològica, que perseguia la plena liquidació de l'enemic i que va significar un enfrontament duríssim entre els que morien pels ideals de la democràcia i el socialisme i els que s'alineaven amb el feixisme.

Per què es va arribar a la Segona Guerra Mundial?

Els orígens remots de la Segona Guerra Mundial cal buscar-los en l'ordre internacional que va sorgir després de la Primera Guerra Mundial. El Tractat de Versalles va fomentar la humiliació i el ressentiment dels vençuts. Molts alemanys i italians no van acceptar les imposicions de Versalles i això va estimular el revengisme i l'ascens, com hem vist, de sistemes polítics dictatorials, delerosos de buscar en una nova guerra el predomini econòmic i polític a Europa. Quins fets es van encadenar per fer inevitable el conflicte? Quines aliances van donar lloc a un abast mundial de la guerra?

A. El bel·licisme dels règims totalitaris

B. Una escalada d'agressions

C. La feblesa de les democràcies

D. Preparant la guerra: la formació d'aliances

A. El bel·licisme dels règims totalitaris

Els règims feixista italià i nazi alemany van desenvolupar, com hem vist, una política expansionista que aspirava a engrandir les seves fronteres territorials i desafiava el consens establert a la Societat de Nacions (SDN). Per a això, van reforçar l'exèrcit, van impulsar el militarisme i van propiciar una intensa cursa d'armaments. En aquests països es va exaltar el sentiment nacional i es va iniciar una política exterior agressiva que va conduir a l'esclat d'un nou enfrontament armat.

El programa de Hitler La solució definitiva rau en l'eixamplament del nostre espai vital (lebensraum), font de primeres matèries i de la subsistència del nostre poble (...). Per tant, estableixo els objectius següents: L'exèrcit alemany ha d'estar preparat per entrar en acció en el termini de quatre anys. En quatre anys, l'economia alemanya ha d'estar en condicions de sostenir una guerra. Memoràndum secret d'Adolf Hitler, agost del 1936.

B. Una escalada d'agressions

A la dècada del 1930, els Estats autoritaris van impulsar una sèrie d'agressions bèl·liques cap a altres països:

• A Àsia, el Japó buscava ampliar els seus territoris a costa de la Xina. L'any 1931 va ocupar Manxúria i, el 1937, va iniciar la invasió de la Xina.
• A Àfrica, el 1935, Itàlia va ocupar Etiòpia en el seu desig d'ampliar el seu imperi colonial.
• A Europa, també va envair Albània.
• Itàlia i Alemanya van intervenir a la Guerra Civil espanyola entre el 1936 i el 1939, facilitant soldats i armament als militars insurrectes, mentre que França i el Regne Unit es mantenien al marge (Pacte de No-Intervenció).
• Alemanya va desenvolupar una política d'expansió territorial amb la idea de crear un gran imperi (III Reich) amb les terres habitades per tots els pobles germànics.
• El 1936, en contra del que es va imposar en el Tractat de Versalles, Hitler va remilitaritzar la regió de Renània.
• El març del 1938 va ocupar militarment Àustria (Anchluss) i, al setembre, va exigir a Txecoslovàquia l'entrega del territori dels Sudets, poblat per una important minoria alemanya.

C. La feblesa de les democràcies

Davant la política agressiva dels règims autoritaris, les democràcies es van obstinar a mantenir-se al marge dels problemes del món (aïllacionisme dels Estats Units) o a preocupar-se pels seus propis problemes interns, com ara l'augment de l'atur o l'agitació social. D'aquesta manera, la feblesa de les democràcies i el fracàs de la Societat de Nacions davant les agressions dels règims nazi i feixista va estimular el bel·licisme d'Alemanya i Itàlia i va acabar conduint a la guerra. La Conferència de Munic (1938), convocada pel mateix Hitler, enfront de les queixes de França, el Regne Unit i altres potències pel seu expansionisme, va acabar amb la claudicació de les democràcies davant les promeses de Hitler d'aturar el seu avanç.

D. Preparant la guerra: la formació d'aliances

Aquesta política expansionista es va basar en una sèrie de tractats internacionals de suport mutu. El 1936, Alemanya va firmar una aliança amb Itàlia, coneguda com l'Eix Roma-Berlín. Aquesta aliança es va renovar el maig del 1939 amb el nom de Pacte d'Acer. A més a més, el novembre del 1936, Alemanya va firmar amb el Japó el Pacte Antikomintern. França i el Regne Unit s'havien mantingut al marge. Però quan el 1939 Hitler va reclamar el corredor de Danzig (territoris que separaven Alemanya de Prússia Oriental), França i el Regne Unit es van comprometre amb Polònia a anar a la guerra si era necessari. Per evitar que l'URSS s'aliés amb França i que el Regne Unit ajudés Polònia, Hitler va firmar amb Stalin el Pacte Germanosoviètic (agost del 1939), després del qual va iniciar la invasió de Polònia (setembre del 1939).

El desenvolupament de la guerra

1. Les victòries de l'Eix (1939-1941)

2. Les ofensives aliades (1942-1945)

3. El final de la guerra al Pacífic

1. Les victòries de l'Eix (1939-1941)

• Amb la invasió de Polònia (setembre del 1939), Hitler va iniciar la guerra llampec, basada en l'ús de divisions cuirassades (els panzer) i en un important suport aeri. Aquest tipus de guerra va permetre atacar per sorpresa i avançar amb rapidesa.
• Polònia es va enfonsar en tres setmanes i el país va ser dividit entre Alemanya i l'URSS, segons el Pacte Germanosoviètic.
• El 1940, els exèrcits alemanys van envair la major part d'Europa Occidental (Dinamarca, Noruega, Països Baixos, Bèlgica i el nord i l'oest de França).
• L'estiu d'aquell mateix any, només el Regne Unit es resistia a Alemanya. Per preparar un possible desembarcament al Regne Unit, la Luftwaffe, l'aviació de guerra alemanya, va bombardejar els ports i les ciutats britàniques: fou l'anomenada batalla d'Anglaterra. El Regne Unit va resistir l'atac i Hitler va haver de renunciar al desembarcament, però va decretar el bloqueig de les illes Britàniques i va desencadenar la batalla de l'Atlàntic per impedir l'arribada de subministraments als britànics.
• També va combatre els britànics al Mediterrani, i les tropes de l'Afrikakorps* (sota el comandament de Rommel) van conquerir el nord d'Àfrica.
• Iugoslàvia i Grècia també van ser conquerides a l'abril del 1941.
• El juny del 1941, Hitler va llançar l'Operació Barbarossa i va atacar Rússia, on va arribar amb rapidesa fins a les portes de Moscou i Leningrad. Aquest fet va tenir una enorme transcendència. L'URSS es va incorporar als aliats i es va enfrontar amb les potències de l'Eix.
• El desembre del 1941, el Japó va destruir la flota estatunidenca a Pearl Harbor i els Estats Units va entrar a la guerra.

2. Les ofensives aliades (1942-1945)

Després de l'entrada de l'URSS i els EUA en el conflicte, la guerra va començar a fer un tomb el juny del 1942.

• Els estatunidencs van frenar l'avanç japonès al Pacífic (batalles de Midway i Guadalcanal) i van iniciar la reconquesta dels territoris ocupats.
• Al nord d'Àfrica, els britànics van derrotar els alemanys a El-Alamein, que van iniciar la seva retirada.
• Poc després, un exèrcit aliat, sota el comandament del general Eisenhower, va desembarcar a l'Àfrica francesa i va vèncer els alemanys a Tunísia (maig del 1943).
• L'assalt alemany sobre Stalingrad (agost del 1942- febrer del 1943) va ser el primer gran fracàs de Hitler. La ciutat va resistir el setge, després del qual el mariscal alemany Paulus es va rendir. Aleshores, els soviètics van passar a l'ofensiva, van recuperar Ucraïna i van alliberar Leningrad del seu setge (gener del 1944).
• L'alliberació d'Europa es va iniciar després del desembarcament de Normandia (juny del 1944), que va comportar l'entrada de nombrosos soldats i armament. Un cop vençuda la resistència alemanya, els britànics i els nord-americans van iniciar l'avanç des de l'oest, van alliberar part de França i van entrar a Alemanya.
• Per la seva banda, els russos van avançar cap a l'est i van expulsar els alemanys de Polònia, Romania i Bulgària. Per donar suport a aquest avanç, els aliats van bombardejar les ciutats alemanyes.
• Els dos exèrcits aliats van iniciar l'ocupació d'Alemanya i es van trobar al riu Elba el 26 d'abril de 1945. El dia 30, Hitler es va suïcidar, i el 8 de maig, Alemanya capitulava.

3. El final de la guerra al Pacífic

Al Pacífic, la reconquesta estatunidenca dels territoris ocupats pels japonesos estava pràcticament finalitzada, però el Japó mantenia una fanàtica resistència, simbolitzada per l'acció dels kamikazes*. Per precipitar la rendició, el president dels Estats Units, Harry S. Truman, va decidir utilitzar una arma nova, la bomba atòmica, que va ser llançada sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki l'agost del 1945. Davant l'horror nuclear, el 2 de setembre, el Japó va capitular. La Segona Guerra Mundial havia acabat.

Una guerra total

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte en el qual els dos bàndols, enfrontats per raons ideològiques i polítiques, perseguien objectius que només es podien aconseguir amb la destrucció del contrari. No hi havia opcions per negociar la pau i es van fer servir tots els mitjans possibles per aconseguir la victòria.

1. Un abast mundial

La Segona Guerra Mundial va ser una guerra total, en primer lloc per les seves dimensions geogràfiques: mai una guerra havia tingut tants adversaris. El conflicte va comptar amb països dels cinc continents, ja fossin aquests Estats independents o colònies, i les operacions bèl·liques es van produir no tan sols a Europa, sinó també a Àfrica, Àsia i Oceania. A més a més, els efectius humans mobilitzats per la guerra van ser molt nombrosos. Al voltant de 50 milions de soldats dels principals exèrcits i prop de 100 milions comptant tot tipus de tropes, policia, guerrilla, etc.

2. Població i economia al servei de la guerra

• El conflicte no tan sols va afectar les tropes, sinó directament la població civil. El concepte tradicional de rereguarda va desaparèixer, en bona mesura a causa dels bombardeigs, que buscaven sembrar el terror a les ciutats, desmoralitzar la població i posar fi a la seva capacitat de resistència.
• Al mateix temps, aquestes accions perseguien destruir i desarticular l'organització industrial i econòmica de l'enemic, i debilitar la seva capacitat militar.
• En l'etapa final de la contesa es van convertir en un càstig exemplar i devastador sobre els vençuts.
• La Segona Guerra Mundial va tenir una dimensió econòmica indissociable, ja que es va desenvolupar com un conflicte ben planificat que va requerir la intervenció de l'Estat en la vida econòmica per posar la producció, la ciència i la tècnica al servei de les necessitats bèl·liques.
• El creixement del complex industrial militar, associat al desenvolupament d'una tecnologia de la mort, va implicar un canvi extraordinari en l'organització de la producció i un gran augment de la mà d'obra en els països bel·ligerants. En el cas del Regne Unit, els Estats Units i el Japó, va significar la mobilització massiva de la dona i la seva incorporació al mercat laboral, mentre que Alemanya va recórrer a l'explotació de treballadors estrangers.
• L'escassetat d'aliments i de béns de consum va obligar els països a organitzar la penúria quotidiana per mitjà del racionament, fet que va estimular el mercat negre, i a limitar les manifestacions derivades del malestar social, amb la finalitat que no s'estengués, sobretot entre els soldats.

3. La batalla ideològica

Per guanyar la guerra calien no tan sols mitjans materials, sinó també la mobilització de les consciències. Com ja vam veure a la Primera Guerra Mundial, els dos bàndols van exalçar els valors patriòtics i l'odi a l'enemic. Els aliats van centrar les seves campanyes no tan sols en l'esperit de lluita, en la responsabilitat d'unir-se a l'esforç bèl·lic i en la defensa de la unitat dels aliats, sinó molt especialment en l'exaltació dels valors democràtics enfront de les dictadures. Les potències de l'Eix, i especialment l'Alemanya nazi, van defensar el valor i la superioritat de la raça ària i van denunciar el "complot jueu i comunista" que amenaçava el món i que calia destruir. Per llançar els seus missatges, tots dos bàndols van utilitzar els mitjans de comunicació de masses: la ràdio, els noticiaris, el cinema, la premsa i, molt especialment, els cartells de propaganda.

Les conseqüències de la guerra

1. Les pèrdues humanes i econòmiques

La Segona Guerra Mundial va deixar un escenari de devastació i horror. Més de cinquanta milions d'éssers humans van morir al llarg del conflicte bèl·lic, dels quals la meitat corresponien a l'URSS, seguida d'Alemanya i Polònia. Les armes, les bombes i els avions utilitzats en aquesta guerra van augmentar el poder de destrucció, no tan sols als fronts, sinó també entre la població civil. El nombre de víctimes civils va representar una mica més de la meitat de les víctimes totals. Si es compara amb l'escàs 5 % de civils que van morir durant la Primera Guerra Mundial, el desastre adquireix el seu ple significat.

Les conseqüències de la guerra

• Les destruccions materials durant la Segona Guerra Mundial van ser molt importants i van afectar, sobretot, les ciutats, els mitjans de comunicació i les instal·lacions industrials. El pillatge constant a les ciutats, la pràctica de cremar els conreus i els boscos i la destrucció d'indústries van provocar una reducció dràstica de la producció als països bel·ligerants.
• En canvi, els països que havien quedat al marge de la contesa (Canadà, Austràlia, Suècia…) es van convertir en subministradors i van experimentar un gran creixement econòmic.
• Els desplaçaments de població, habituals durant el conflicte, van continuar durant la postguerra: alliberament de presoners i de treballadors forçats que tornaven als seus països, expulsió de minories ètniques arran de la configuració de nous Estats i dels acords de pau, etc. Prop de trenta milions d'europeus van deambular pel continent en la immediata postguerra. Europa estava materialment i moralment destrossada, i la seva població, delmada.
• En aquest paisatge de ruïna i desolació van emergir dues noves potències: els Estats Units i l'URSS, que van relegar Europa a un segon pla.

Les conseqüències de la guerra

2. L'impacte moral

La barbàrie de les accions bèl·liques va fer qüestionar els valors morals i polítics sobre els quals s'havia edificat bona part de la civilització europea anterior. Els drets humans havien estat trepitjats sistemàticament i al llarg de sis anys s'havia imposat una cultura de la violència i la crueltat. El descobriment dels camps de concentració i de les pràctiques d'extermini va posar en evidència les dimensions de l'horror nazi. I, en un altre sentit, la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki es va viure com una veritable apocalipsi mundial. Així mateix, el descobriment de les massacres practicades pels soviètics a Polònia va fer créixer els dubtes ideològics. Tot plegat va provocar un intens trauma moral del qual van emanar profunds interrogants sobre la barbàrie de la civilització occidental.

El procés de Nuremberg Els vencedors de la guerra van impulsar la creació d'un tribunal que va definir un nou concepte en el dret internacional: el dels crims contra la humanitat. El judici principal de Nuremberg (20 de novembre de 1945-30 de setembre de 1946) va fer possible asseure 21 dirigents nazis al banc dels acusats, davant d'un tribunal format per magistrats dels quatre grans Estats aliats que havien guanyat la guerra: Estats Units, URSS, Regne Unit i França. Aquest procés va permetre fer un balanç públic de les atrocitats del nazisme i va establir un precedent perquè, en el futur, no quedessin impunes els actes criminals contra la humanitat.

Les conseqüències de la guerra

3. Les conferències de pau i la divisió d'Europa

• Els tres grans aliats (Regne Unit, Estats Units i l'URSS) es van reunir per primera vegada a la Conferència de Teheran (novembre del 1943), a la qual van assistir Churchill, Roosevelt i Stalin. En aquesta conferència es van prendre mesures militars conjuntes per accelerar el final de la guerra.
• La segona conferència va tenir lloc a Jalta (febrer del 1945). S'hi va decidir la desnazificació i partició d'Alemanya i Àustria en quatre zones d'ocupació (amb la incorporació de França en el repartiment). A més a més, es van pactar una divisió similar de les ciutats de Berlín i Viena, l'organització d'eleccions democràtiques als països alliberats i la creació de l'ONU per garantir la pau. Aquesta conferència va significar, de fet, la divisió d'Europa en dues grans zones d'influència: l'americana i la soviètica.
• La tercera conferència de pau es va celebrar a Potsdam (agost del 1945). Els nous protagonistes (Attlee, Truman i Stalin) es van posar d'acord en la devolució de tots els territoris europeus annexionats per Alemanya, la separació d'Àustria, el desmantellament de la indústria militar, i el procés i càstig dels líders nazis.
• En la Conferència de París (1946) es van elaborar els tractats de pau amb la resta d'aliats d'Alemanya. El tractat amb Àustria no es va signar fins al 1955 i mentrestant el país va estar intervingut pels aliats.

L'Organització de les Nacions Unides (ONU)

La necessitat d'un organisme que substituís la desprestigiada Societat de Nacions es va plantejar entre els aliats ja el 1941. Fou a la Conferència de San Francisco (abril-juny del 1945) on es va aprovar la Carta de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), a la qual es van adherir 46 Estats fundacionals. Actualment agrupa gairebé tots els Estats del món i duu a terme tasques humanitàries i de mediació en els conflictes bèl·lics.

A. La fundació de l'ONU

• La nova organització pretenia:
• el manteniment de la pau i la seguretat internacionals
• la cooperació econòmica i social entre les nacions.
• Establia la igualtat sobirana de tots els seus membres per resoldre els conflictes, com també el rebuig de la força, la no-ingerència en els afers interns de cada nació i el dret dels pobles a disposar de si mateixos.
• Inspirada en aquests principis, el 1948 es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, un text que ha tingut una gran transcendència fins als nostres dies.

B. Els òrgans de govern Des d'aleshores, tots els Estats membres de l'Organització de les Nacions Unides estan representats i tenen vot en

• l'Assemblea General, un òrgan deliberatiu l'autoritat del qual és bàsicament moral, ja que només pot emetre recomanacions.
• El Consell de Seguretat és l'òrgan executiu bàsic. Inicialment estava format per onze membres (que s'han ampliat actualment a quinze), dels quals els grans –Estats Units, l'URSS, Regne Unit, França i Xina– són permanents, i la resta són escollits periòdicament per l'Assemblea General. El Consell de Seguretat recull les recomanacions de l'Assemblea i pot transformar-les en decisions aprovades per majoria simple i de compliment obligatori per als Estats membres, per bé que qualsevol dels membres permanents té dret de vet. Amb això s'assegura el predomini de les grans potències.
• Una Secretaria General, a Nova York, s'encarrega de l'administració permanent de la institució i duu a terme la coordinació de tota l'ONU. El secretari general és escollit per l'Assemblea General, a proposta del Consell de Seguretat, per un període de cinc anys.

C. La tasca de l'ONU A més dels òrgans de representació i govern, l'ONU té altres organismes, alguns dependents de la mateixa Assemblea, com ara:

• El Tribunal Internacional de l'Haia, al qual poden recórrer tots els Estats membres.
• El Consell Econòmic i Social és el principal organisme per promoure el desenvolupament social i econòmic dels països. Amb el pas del temps s'ha convertit en una institució extraordinàriament important de la qual depenen un gran nombre d'organismes especialitzats que vetllen per la salut, la infància, el desenvolupament, els refugiats, etc. Tot i que el paper polític de l'ONU està molt limitat per la seva incapacitat per imposar-se a les grans potències, la tasca d'aquests organismes és d'una gran importància per a la defensa dels drets humans. En aquest sentit, per exemple, ACNUR es dedica a la protecció dels refugiats, UNICEF, als programes per a la infància desfavorida, la UNESCO, al patrimoni cultural…