PRESENTACIÓN TIZA Y PIZARRA

TREBALL FET PER :DAVID GONZALEZ

LITERATURA TEMA 7

1. La Decadència. Definició.
2. .Causes de la Decadència (pàg 166. Apartat 1).
3. .Context sociolingüístic.
4. .El Renaixement.
5. .El Barroc (pàg. 169).
6. .El Neoclassicisme.
7. .Autor
8. -Joan Ramis i Ramis (Vida i obra)
9. -Francesc Vicent Garcia. (Vida i obra)
10. -El teatre de tradició medieval.

3 AVALUACIO

DAVID GONZALEZ

Definicio de decadéncia

La Decadència és el periode de la literatura catalana que Comença amb l'Edat moderna (segle XVI) Fins a la Renaixença catalana de l'segle XIX. La Decadència és, en part, un construcció dels autors de la Renaixença i Crítics posteriors. Avui dia, però, a els Crítics el considerin un concepte injustament estigmatitzador, i és prefereix, en general, parlar de la literatura catalana durante a els periodes de l'Edat moderna, és a dir, durant el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració . S'a dit que la Decadència coincideix amb la castellanització de tota Espanya i la degeneració de les Institucions de la Corona d'Aragó després de dir la unió de les corones de Castella i Aragó amb el casament de Felip I de Castella i Joana la Boja. AQUESTA castellanització de l'territori que anteriorment havia format part de la Corona d'Aragó te diversos factors importants, com són la desaparició de la Cancelleria Reial i el desplaçament de Catalunya de l'comerç a través de l'Atlàntic després de dir l'arribada a Amèrica l ' any 1492. la decadència de la literatura catalana s'a contrastat amb l'esplendor de l'Segle d'Or de la literatura en català. Els autors més coneguts de la Decadència són Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona), Joan Timoneda, Francesc Fontanella, Josep Romaguera i Joan Ramis.

Causes de la Decadència

1)Les Germanies (a partir de 1519) de mallorca varen ser una sèrie de revoltes el regne que varen enfrontar els germans ( menestrals,artesans urbans i pagesia) contra la aristocràcia i els grans burgesos. Després de dues envestides victorioses , la derrota definitiva dels agermanats es va produir el 1523 i va suposar tant la repressió dels revoltats com la consolidació dels privilegis de l´aristocracia . 2)La victoria dels agermanats va disparar el bandolerisme , que ja era un gran problema a Mallorca ,mentre continuaven les males collites de cereals , la fam i el malestar social. També eren habituals els atacs de pirates , per la qual cosa es varen haver de construir talaies i torres costaneres. 3)la guerra de Successió (1700,1714) va ser provocada per la mort sense descendecia del rei carles II , fet que va enfontrar els partidaris de felip de Borbo , d´ origen frances, i els partidares de felip de austriacistes varen ser derrotats a Almansa (1707) i amb l´ entornitzacio de felip V , es va implantar el model centralista frances i es varen promulugar els decrets de nova planta, que varen suposar l´abolicio de les institucions i les lleis propies de la corona de catalunya i arago.

EL CONTEXT SOCIOLINGÜISTIC

EN TERMES GENERALS, l´epoca que estudiam va accentuar la situció dels darrers anys del segle xv: els estrats mes elevats de la societats es varen castellanitzar i varen fer el seu idioma del rei i de les elits dirigents.hi observant , doncs, una situacio de desigualitat linguistica ,ja que el castella es va associar el prestigi i laa cultura ,mentre que la llengua catalana es va convertir en el referent de l´ambit privat i popular . Malgrat els efectes negatius d´aquesta situació, l´estatus legal del catalá no es va alternar fins al segle XVIII, en que política uniformitzadora de felip V va imposar el castellá com a únic idioma oficial .A partir d´aleshores, es va prohibir a l´ensenyament , el govern , la justicia i l´església. Com a resultat , la llengua , catalana va quedar regada als ambits mes informals (familiars) i la població es va veure obligada a entendre al castellá. Aquesta situació va afectar Mallorca i les pitiÜses , pero no a menorca , que a partir del 1713 va passar a les mans dels britanics.

El Renaixement

És el Renaixement una època artística, i per extensió cultural, que va donar principi a l’Edat Moderna i en la qual es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa en els segles XV i XVI, comportant un trencament amb la visió medieval del món: el ressorgiment del comerç, la vida urbana, l’aparició de la burgesia i els poders monàrquics forts, els grans descobriments geogràfics, la visió unitària del món, la difusió de la filosofia clàssica, la separació de la religió i la filosofia, de la raó i la fe, també la llibertat de pensament i els grans coneixements científics. L’aparició de la impremta i el desenvolupament de les universitats fa que la cultura passe dels monestirs als carrers de les ciutats: l’home és la mesura de totes les coses en una societat laica que defensava, potser, una religió més personal i directa, en la qual l’home esdevé més lliure de les institucions religioses. Els artistes, sense l’obsessió de l’especialització eren més polifacètics. Pintors, escultors, arquitectes o músics que encara vivien en un món més artesà que artístic. Durant la primera setmana del mes de juliol portem a Sant Miquel dels Reis una mostra de tota aquesta riquesa conjugada en diverses manifestacions que permetran a l’espectador endinsar-se en un espai únic per gaudir de les expressions artístiques més significatives del nostre passat.

El barroc

Amb el nom de Barroc es defineix una etapa cultural d’Occident que va abraçar principalment el segle XVII i bona part del XVIII, com a conseqüència, sobretot, de les lluites religioses que havien dividit Europa en el segle XVI. D’aquesta manera, l’enfrontament religiós va provocar un canvi en la mentalitat caracteritzat pels sentiments exaltats. En definitiva, el Barroc, que va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura, contrastava amb l’humanisme, el racionalisme i el classicisme (equilibri i simetria) renaixentistes. La serenitat i l’optimisme propis del Renaixement van entrar en crisi per ser substituïts per una visió més mística de la vida i menys optimista. Als països catòlics la nova mentalitat es va reflectir en una religiositat punyent que es percebia en tots els aspectes de la vida. Per la seva banda, als països protestants es va imposar una manera de veure la vida més individualista i la valoració social del triomf econòmic. El concili de Trento, a més de precisar els dogmes de l’Església catòlica per a l’època moderna, va significar l’intent de recuperar per al catolicisme tots aquells a qui la Reforma havia separat de la fe romana, mitjançant la propagació de la litúrgia i de nous llocs de culte. Així, l’art religiós va ser novament reanimat i encoratjat, proporcionant un nou estil artístic, el Barroc. KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA L’església de Il Gesú (segle XVI), obra de Vignola a Roma, amb la seva planta amb forma de creu, va servir de model constructiu a les noves esglésies contrareformistes. L’art barroc, igual que el renaixentista, es va inspirar en les formes clàssiques. No obstant això, l’un i l’altre es diferenciaven clarament gràcies a la incorporació de nous valors estètics on predominaven el moviment, la llum i el color més que el dibuix per a crear les formes, el realisme en les representacions i el gust per allò teatral i escènic. Els artistes barrocs volien representar la realitat tal com era, sense ocultar-ne els defectes ni idealitzar-la. A la vegada, també volien despertar sentiments molt intensos en l’espectador recorrent a la fantasia i a la fascinació per a reforçar la fe catòlica, i per això feien obres plenes de símbols, moviments i contrastos.

El Neoclassicisme

Moviment estètic europeu del Set-cents. Deriva, en darrer terme, de l'academisme classicista cortesà, que imperava a França al darrer terç del segle XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia. El segon element esdevingué dominant i féu evolucionar el moviment de l'aparatós classicisme imitatiu i estrictament reglamentat cap a un ornamentalisme lleuger i epicuri o un didactisme amable. En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeix a reservar el concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en el marc de les idees il·luministes o li·lustrades, fent-lo coincidir així, cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més genèric de classicisme. Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica. Als territoris dels Països Catalans incorporats definitivament a l'estat espanyol fa una aparició tardana (vers 1770), però l'emergència d'una burgesia activa arran de la revolució agrària i la dinamització comercial subsegüent a l'obertura dels mercats colonials fa que cap a la darreria del segle el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes de l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme intel·lectual en l'empresa del despotisme il·lustrat, molts escriptors emigren a la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament en castellà, i encara més aviat unes obres erudites i científiques que no pas pròpiament literàries. Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català, sobretot poètica, bé que esporàdica i, sovint, amb interferències de caràcter rococó, o fins i tot amb reminiscències barroques: Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions rosselloneses d'imitació del classicisme francès no són pròpiament neoclàssiques. La traducció de la Zaïra de Voltaire per Sebastià Sabiuda i l'aparició d'un grup relativament nombrós de dramaturgs (Balanda i Sicart, Ribes, Ques, etc.) que reflecteixen la influència del teatre clàssic del grand siècle francès responen primordialment a intencions de proselitisme religiós. En canvi, a Menorca, integrada en l'estat anglès (que reconeix l'oficialitat del dialecte local) i amb una considerable prosperitat econòmica, una burgesia mercantil, modesta però dinàmica, crea vers la mateixa època (la primera tragèdia de Joan Ramis és de 1769) un moviment neoclàssic centrat entorn de la Societat de Cultura de Maó (1778-85), que es manifesta no sols en el teatre, sinó també en la poesia: els germans Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç Albertí, entre d'altres. Ara bé, als Països Catalans en general la reacció enfront de la Revolució Francesa i la guerra napoleònica provoquen un caos econòmic i polític, una paralització cultural i, alhora, una radicalització política, tant a la dreta com a l'esquerra, de la literatura, que tendeix a utilitzar les tècniques i les formes de la tradició popular amb finalitats de propaganda. El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el 1823 Altés i Gurena encara tradueix Voltaire). L'aparició el 1823 d'El Europeo marca ja la irrupció, momentàniament ajornada, del romanticisme.

Joan Ramis i Ramis (Vida i obra)

RAMIS I RAMIS, JOAN (Maó, 1746-1819). Escriptor, historiador i advocat. Publicà alguns impresos sota el pseudònim Un maonès, també usat per altres autors. Doc­tor en dret (Avinyó, 1767) i literat de sòlida educació huma­nís­tica i clàssica, membre destacat de l'anomenat grup il×lustrat menor­quí, fou fundador i ànima de la Societat Maonesa (1778-1785), amb seu a casa seva. Ha estat con­siderat el primer pre­historiador de l’Estat espanyol. Reco­negut com l'autor més preclar del neoclas­sicisme literari en llengua catala­na, se li coneix una sola traducció al català ("De ma es­timada Lès­bia", 1809?), del poema iii de Ca­tul ("Lu­gete, o Veneres Cupidinis­que"), presumiblement del llatí. Es tracta d'una versió no lite­ral, en què Ramis transforma els 18 hen­decasíl×labs falecis en un romanç de 42 versos hexa­síl×­labs, amb afegits, supres­sions i canvis significatius. El seu poema èpic La Alonsíada (1818) és més celebrat avui dia per la traducció al català de Vicenç Albertí↑ del mateix any que no pas pel text original, en castellà. En altres obres seves trobem ecos de clàssics llatins, que van des de la imitació a la traduc­ció, especialment a la tragè­dia Lucrè­cia (1769), amb fonts en Livi (Història de Roma), Ovidi (Fastos) i Virgili (Eneida). [Vicent de Melchor]

Va néixer a Tortosa el 1579 (1582). Estudia a Lleida i a Barcelona. Fou ordenat sacerdot el 1605 i al següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, encara que feia llargues estades a altres llocs; aleshores, deixava un regent a Vallfogona. Protegit per la poderosa família dels Montcada (Pere Montcada, fill de la família va ésser company d'estudis de Francesc Vicent Garcia), contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics. A finals de l'any 1609 rep la visita del famós bandoler Perot Rocaguinarda. El Rector li dedica un sonet on l'anomena "el millor pillard del cristianisme". Assisteix a concursos literaris, i és convidat a diversos actes, i a festes i viatges de personatges públics; era assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona. Al 1614 el trobem a Barcelona on participa en les festes de beatificació de Santa Teresa. Ens en queda una enginyosa composició dedicada a la Santa: "Tanta temor, Teresa, tanta pena". Consisteix en un sonet acròstic, en el que pot llegir-se el nom Teresa en diferents direccions. El 1614 inicià la construcció de la capella de Santa Bàrbara a Vallfogona, les obres de la qual s'acabaren el 1617; per celebrar l'esdeveniment estrenà la Comèdia de Santa Bàrbara, escrita especialment per a aquesta diada. Es doctorà en teologia el 1621. Vers 1621 sembla que viatjà a Madrid on degué conèixer els poetes de la cort. De tornada a Vallfogona, hi morí poc temps després, el 2 de setembre de 1623. "El 12 de maig del 1621 predicà, a la catedral de Girona, un sermó amb motiu de les exèquies de Felip III, peça oratòria que fou impresa a Barcelona l'any següent en un fullet vint-i-dues pàgines [...]: Mira a Felip Tercer, senyor de tants regnes, obeït de tantes nacions, lo qui tenia empadronades i subjectes a son domini tantes i tan remotes províncies, vassall de la mort, convertit en un cabàs de terra. Lo per a qui-s teixien les sedes, lo per a qui-s filaven les holandes i sinabafes, per a qui s'inventaven noves mostres de brocats en Itàlia, per a qui-s pescaven les perles en lo Mar del Sur, per a qui.s cercaven les mines en Chile, ja vui se contenta ab una púrpura fúnebre, ja està reduït i enclaustrat en una sepultura. Aquest és lo límit que Déu ha posat al mar d'aquesta vida; en aquest arenal se rompen les sues ones, per més inflades que sien; los cavalls desbocats dels humans apetits ací paren sa carrera. Ací arriben tiares, corones, capel.los, mitres, gorres i caperusses, capes de gorgaran i de pastor, que igualment se n'entra en la mort per los palaus de marbre i jaspe, i cabanyes de fang i rames..." (Riquer, p. 625) "Passejant Garcia per la campinya de Madrid", narra la més coneguda de les biografies del nostre autor, "vegé a Lope de Vega, a qui no coneixia, estàtic, observant un hermós i tendre noi que dormia sobre una pedra, i a l'acercar-se Garcia, digué aquell: O el muchacho es de bronce, o la piedra es de lana; i luego respongué Garcia: ¿Qué más bronce que no tener años once? ¿Y qué más lana que no pensar que hay mañana?"" (Riquer, M. de. "El Rector de Vallfogona", dins Història de la literatura catalana. Barcelona, Ariel, 1964) L'extensa producció poètica del nostre autor no s'imprimí fins l'any 1703. És la figura més destacada del XVII català. "Al voltant d'aquest personatge s'ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d'acudits, anècdotes i ocurrències que el converteixen en un Quevedo folklòric català." (Comas, Antoni. La decadència. Barcelona, Dopesa, 1978. p. 35). Per exemple aquest acudit: De com va tractar de porc al bisbe. En una de les visites pastorals que el bisbe efectuà a Vallfogona, fou molt ben rebut i molt ben tractat per part del Rector tant que en lloc de passar-hi un parell de dies com tenia propòsit, el bisbe s'hi passà tota una setmana. Quan se n'anà el Rector l'acomiadà amb gran atenció i gentilesa i així que hagué caminat deu passes el Rector exclamà: "Adéu porc". El bisbe es girà indignat i demanà explicacions al Rector, que li contestà que tenia recollits uns diners per poder comprar un porcell, criar-lo i, per poder-lo ben festejar, se'ls havia gastats i restaria per tant sense porc. El bisbe donà al Rector els diners necessaris perquè pogués comprar un porcell i criar porc.

Francesc Vicent Garcia. (Vida i obra)

Francesc Vicent Garcia, reconegut literàriament amb el nom de “el rector de Vallfogona” va néixer a Tortosa devers l’any 1579. Suposadament cursà els estudis eclesiàstics a Barcelona, tot i que va ser ordenat sacerdot a Vic l’any 1605, on va exercir de secretari del bisbe Francesc Robuster. Dos anys després, guanyà per concurs la rectoria de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), on va romandre fins al 1621. Aquest mateix any, fou nomenat secretari del bisbe de Girona Pere de Montcada. El 1622 es doctorà en teologia a Tortosa. Va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623. Vicent Garcia és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que reuneix tots els gèneres, va inaugurar una escola literària que va durar fins ben entrat el segle XIX, quan la crítica d’aleshores el va considerar culpable d’haver castellanitzat la literatura catalana. Ja en vida va poder gaudir d’una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme” (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època). Arran d’aquest fenomen sovint se li han atribuït tota mena de composicions de caire groller.

El teatre de tradició medieval.

El teatre mediaval de tema religiós , referit a Nadal , Pasqua , l´Assumpcio de Maria ,els episodis biblics o llegendes sobre sants. Els orígens de teatre medieval no estan aclarits. Segons sembla, hi ha una ruptura de segles en la representació teatral des del món romà i grec, qui prefereixen la comèdia a la tragèdia, més conreada entre els grecs. Les opinions dels primers cristians sobre el teatre són bastant negatives i és possible que això influís en la pràctica desaparició de la mateixa. El teatre es va desenvolupar a partir de les festivitats. En aquestes festes, s'inicien representacions de l'misteri, dins de l'església. El teatre va començar a les esglésies representant els moments litúrgics més importants, com l'Epifania, la visita a l'sepulcre i la Passió de Crist. D'aquí va passar als pòrtics de les mateixes per la inclusió de moments còmics i jocosos i, finalment, als carrers i places públiques. Això va permetre la introducció d'elements com el vestuari o l'escenografia, l'ús de carros, etc. L'únic text teatral que es conserva en espanyol anterior a el segle XV és l'Acte dels Reis Mags, de al segle XII, de el qual es conserven 147 versos. Ja al segle XV, destaca el dramaturg Gómez Manrique, autor d'una Representació de el naixement del nostre Senyor composta cap a 1476. Durant aquesta època, les autoritats eclesiàstiques es van servir de teatre per divulgar entre el poble les històries de la Bíblia i els valors de l'cristianisme. Els sacerdots van crear drames de tema religiós, anomenats misteris. Les obres s'interpretaven primer en les esglésies, més endavant també a les places de les ciutats o en carretes que podien traslladar-se d'una localitat a una altra. El teatre medieval, a l'igual que el teatre clàssic, va sorgir a partir d'el culte religiós, però enfocat cap al cristianisme. Més tard van començar a aparèixer també obres no religioses, basades en contes tradicionals o anècdotes divertides. Es van fer populars les obres d'intenció moral, que utilitzaven la poesia, la música i la comèdia per instruir el poble. En aquesta època es van formar petits grups d'artistes professionals anomenats joglars, que treballaven en els patis de les posades i en les fires ... Feien el seu teatre a canvi de diners o menjar

fi del treball!

David Gonzalez