Període d'entreguerres

EL PERÍODE D'ENTREGUERRES

• El període d'entreguerres va ser una època d'inestabilitat greu. Com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial van sorgir forts rancors polítics entre vencedors i vençuts i problemes econòmics greus que van empitjorar amb la crisi del 1929 als Estats Units.
• A més a més, el triomf de la Revolució russa va fer témer, entre les classes conservadores, l'expansió del comunisme.
• El resultat va ser, en molts casos, l'aparició de règims autoritaris i el retrocés de la democràcia.
• En aquest context van aparèixer el moviment feixista a Itàlia i el nazisme a Alemanya. La seva política exterior, de caràcter agressiu, va portar el món cap a la Segona Guerra Mundial.

Quins problemes van conduir a una nova guerra mundial en només vint anys?

L'etapa compresa entre el 1918 i el 1939, coneguda com el període d'entreguerres, és una de les etapes més convulses de la història contemporània, especialment a Europa. En l'escenari postbèl·lic dels anys vint, semblava que havia de començar una etapa de pau, però no va ser així. Els rancors acumulats durant la Primera Guerra Mundial, la gran crisi del capitalisme del 1929, les esperances revolucionàries que havia comportat la Revolució russa i l'aparició de sistemes polítics totalitaris van fer inevitable l'esclat d'un nou conflicte.

Els desequilibris econòmics mundials

• Els Estats Units van sortir molt beneficiats de la Primera Guerra Mundial. Als seus territoris no hi havia hagut cap destrucció, les seves pèrdues humanes eren relativament petites i la venda d'aliments, armes i productes industrials als aliats li va reportar beneficis enormes.

• En acabar la guerra, els Estats Units s'havien convertit en la primera potència econòmica mundial. La seva producció agrícola era molt alta i la industrial representava el 44,8 % de la producció mundial. La gran competitivitat que tenia va obrir els mercats internacionals als seus productes, els quals van envair els mercats mundials, dominats fins aleshores per les indústries europees. A més a més, molts països d'Europa estaven endeutats amb els Estats Units com a conseqüència dels préstecs de guerra.

• En contrast amb l'expansió nord-americana, la guerra mundial va empobrir els països europeus, que, amb una producció agrícola i industrial que reculava, van haver de fer front als emprèstits de guerra i a la devaluació* de les seves monedes.
• Quan l'any 1929 una terrible crisi econòmica va colpir els Estats Units, tota l'economia mundial, vinculada i dependent d'aquest país –la primera potència econòmica de l'època–, també va entrar en una etapa de depressió econòmica. Els efectes de l'atur i la pobresa van provocar una crisi social greu.

2. Els efectes de la Revolució Russa

• Les dificultats econòmiques van provocar una greu crisi social, que sovint va revestir característiques revolucionàries. Entre el 1919 i el 1920 hi va haver vagues a la Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia… Les mobilitzacions les van sufocar durament la policia i l'exèrcit i es van acabar limitant els drets sindicals. Amb tot, els sindicats i els partits socialistes i comunistes es van reforçar recordant als treballadors que la Revolució Soviètica havia portat la classe obrera al poder.

• Tot plegat va conduir a una forta oposició a les democràcies, tant en el proletariat, insatisfet per la repressió dels seus drets, com en la burgesia, que temia una situació revolucionària.

• El gener del 1919 es va produir a Alemanya l'alçament de la Lliga Espartaquista, els comunistes, que pretenien proclamar un govern de consells obrers segons el model soviètic. Va ser durament reprimit, i els seus líders principals, com ara Rosa Luxemburg, van ser assassinats.

3. La crisi de les democràcies: l'ascens dels totalitarismes

• A causa de la crisi econòmica i de l'agitació social, els països amb un fort arrelament del parlamentarisme i de la democràcia van aconseguir integrar el socialisme emergent per mitjà del sufragi universal i de la formació de coalicions polítiques. Aquest va ser el cas d'Anglaterra, França, Bèlgica i Holanda, principalment. Amb tot, als països amb poca tradició parlamentària, els partits liberals van quedar superats per la revolta social i es van acabar imposant sistemes polítics autoritaris, que prometien combatre l'avanç de les idees socialistes i comunistes.

Què és el totalitarisme? És un règim polític que rebutja els principis de la democràcia liberal i pretén controlar totalment la societat. Es caracteritza pel culte al cap, el partit únic, l'adoctrinament, el terror i la violència i la persecució de l'oposició.

Els Estats Units: de la prosperitat a la crisi

Els "feliços anys vint"

• El creixement econòmic nord-americà es va allargar durant els deu anys que van seguir la fi de la guerra (1918-1929). Va ser una dècada de prosperitat, els anomenats feliços anys vint, en què l'estil de vida nord-americà (american way of life) i els valors que l'emparaven (la iniciativa, l'esforç individual i l'èxit), que prometien enriquiment i benestar als seus ciutadans, es van convertir en model per al món sencer. L'expansió dels Estats Units es va basar en una profunda transformació del procés de producció de béns, dominat per la innovació tècnica.
• D'una banda, el taylorisme i el fordisme* van contribuir a incrementar la productivitat i a reduir costos.
• De l'altra, l'augment dels salaris dels obrers, les campanyes publicitàries, la compra a terminis i els préstecs bancaris van obrir el camí a l'era del consum de masses. La prosperitat es va reflectir en un gran apogeu de la borsa. Els bons resultats empresarials van fer augmentar la demanda d'accions, el valor de les quals pujava constantment.

Les contradiccions de la prosperitat

• La prosperitat no va beneficiar tothom de la mateixa manera i a partir dels anys 1926-1927 una sèrie d'elements van anunciar la crisi que s'acostava. L'agricultura va viure grans dificultats. Els preus agrícoles no pujaven tan ràpidament com els industrials. Molts pagesos s'havien endeutat per adquirir noves terres i maquinària amb la finalitat d'augmentar la producció. Tanmateix, el mercat no va poder absorbir tota aquesta producció. L'acumulació d'estocs va fer baixar els preus i molts pagesos no van poder tornar els préstecs i van perdre les terres, les màquines i les cases.

• En les indústries, l'augment dels salaris fou molt més baix que el dels beneficis o el de la quantitat dels productes fabricats. Una part dels nord-americans tenia cada vegada menys capacitat adquisitiva i la sobreproducció (excés de productes per a la capacitat de compra) va començar a ser un problema.

El crac borsari del 1929

Milers d'inversors es van arruïnar i el pànic es va apoderar dels ciutadans, que van acudir als bancs per retirar els seus diners. Els bancs van haver de tancar per falta de fons, perquè no van poder cobrar els préstecs a particulars i a empreses arruïnades. El crac de la borsa va precipitar la fallida de molts bancs.

Molts accionistes eren conscients que la cotització de les accions era molt superior al seu valor real. La desconfiança es va estendre entre els inversors, i el 24 d'octubre de 1929 (dijous negre) una gran onada venedora va afectar la Borsa de Nova York. De cop i volta, tothom volia vendre les seves accions i ningú no en volia comprar. El valor va caure en picat i es va desencadenar el crac borsari del 1929.

Amb l'augment de l'atur, el consum va baixar i moltes fàbriques van tancar perquè no podien vendre la seva producció. La xifra d'aturats va augmentar a 13 milions el 1932 i moltes famílies van caure en la misèria i van haver de recórrer als ajuts públics.

La lluita contra la crisi, el New Deal

A causa de l'extensió de la crisi, tant els Estats Units com la majoria de països europeus van adoptar mesures per pal·liar-ne els efectes i afavorir la recuperació de l'economia. El president Franklin D. Roosevelt, elegit el 1932, va proposar el New Deal (Nou Acord), un programa basat en les idees de l'economista J. M. Keynes, que defensava la intervenció de l'Estat en economia. Els principals àmbits d'actuació van ser:

• Àmbit econòmic. Es va proposar ajudar les empreses privades en dificultats, per mitjà de subvencions, crear empreses públiques en sectors sense incentius per a la inversió privada i destruir els estocs agrícoles acumulats. A més a més, l'Estat va establir un control sobre els bancs: en vigilava els dipòsits i els obligava a facilitar préstecs amb interessos baixos.

• Àmbit social. Per lluitar contra l'atur, l'Estat va promoure un gran pla d'obres públiques (carreteres, embassaments…), va incentivar l'augment salarial i va reduir la jornada laboral a 40 hores setmanals.

La crisi de la democràcia: el feixisme italià

Itàlia en la postguerra

• Els acords de pau van comportar una gran decepció, perquè els aliats van acordar el lliurament a Itàlia del Trentino, de Trieste i d'Ístria, però no de la Dalmàcia i del Fiume, tot i que el Tractat de Londres (1915) establia també el lliurament d'aquests territoris veïns als italians, que els reivindicaven com a propis.

• D'altra banda, la guerra va deixar a Itàlia greus seqüeles humanes i econòmiques: van morir 700 000 persones, moltes indústries van quedar inutilitzades i l'alt deute exterior havia fet augmentar la inflació. Per a molts italians, el cost de la vida es va incrementar, mentre que els salaris reals van disminuir i el nombre d'aturats no parava de créixer.

• La crisi econòmica va generar una forta tensió social. Al nord d'Itàlia es va originar un moviment vaguístic que, animat per l'exemple soviètic, pretenia objectius revolucionaris. Alguns pagesos van ocupar les terres dels grans propietaris i els obrers es van apropiar de moltes fàbriques. Tots aquests moviments van ser reprimits, però la por de l'esclat d'una revolució social com la que s'havia produït a Rússia va començar a preocupar les classes més conservadores

• A aquesta situació s'hi va sumar la inestabilitat política: els governs de la monarquia de Víctor Manuel III no aconseguien una majoria suficient i entre el 1919 i el 1922 se'n van succeir cinc de diferents.

L'ascens del feixisme

• En aquesta situació de crisi va aparèixer la figura de Benito Mussolini, que, el 1919, va crear els Fasci de combat, grups paramilitars uniformats amb camises negres, amb els quals pretenia frenar l'auge del moviment obrer, a còpia d'atacar violentament els sindicats obrers i els seus líders.

• El 1921, els Fasci es van transformar en el Partit Nacional Feixista, que es presentava com el recurs més eficaç per aturar els moviments revolucionaris a Itàlia. El seu programa es basava en la construcció d'un Estat fort, que garantís la propietat privada, i en una política exterior expansionista.

• El nou partit va gaudir del suport de la petita burgesia, del finançament dels grans propietaris agrícoles i industrials i de la tolerància de l'Església catòlica i del monarca mateix , Víctor Manuel III. En les eleccions del 1922, el Partit Feixista només va aconseguir 22 diputats en un Parlament de 500. Però aquell mateix any, denunciant la incapacitat del govern per mantenir l'ordre en la vaga general dels sindicats socialistes i anarquistes, Mussolini va exigir al rei que li lliurés el govern. Per mostrar la seva força va organitzar una Marxa sobre Roma, acompanyat per 300 000 camises negres. A l'octubre, el monarca, pressionat per les forces conservadores, el va nomenar cap del govern.

Els principis ideològics del feixisme

• Entre el 1922 i el 1924, Benito Mussolini va dur a terme un procés de restricció de les llibertats i de persecució dels seus adversaris (socialistes, comunistes i democratacristians), però va mantenir la ficció d'un règim parlamentari. Després de les eleccions del 1924, que va guanyar gràcies a la violència exercida envers els seus oponents, Mussolini va anunciar la instauració d'un règim autoritari. L'Estat i el Partit Nacional Feixista van quedar totalment identificats en un règim en el qual Mussolini es va atribuir plens poders. Els partits polítics van ser prohibits, els seus líders, perseguits i empresonats, i el Parlament, substituït per la Cambra dels Fasci.

• A més a més, les vagues van ser prohibides, i els sindicats, substituïts per un sistema de corporacions per oficis, que englobaven representants dels obrers, dels patrons i de l'Estat. També controlava l'economia, defensava una política econòmica autàrquica que aspirava a l'autosuficiència i donava suport a les empreses privades, amb comandes militars i fortes subvencions.

• L'Estat exercia un ferri control de la societat a través del partit, que dirigia la vida social i dominava els mitjans de comunicació (ràdio, premsa i cinema). Es va imposar una concepció extremament conservadora de la família i del paper de la dona, i en aquesta línia Mussolini va signar un concordat amb la Santa Seu per restaurar a Itàlia totes les atribucions de l'Església catòlica. Finalment, Mussolini va prometre la creació d'un Imperi italià que, de la mateixa manera que l'antic Imperi romà, havia de controlar la Mediterrània. Amb aquest objectiu, el 1935 va envair Etiòpia per ampliar les colònies italianes al nord d'Àfrica.

La simbologia feixista El feixisme italià va voler emular les glòries de la Roma imperial. Així, el terme "feixisme" deriva de la paraula italiana fascio, que es refereix al símbol format per un feix de vares (bastons) envoltant una destral. Aquest emblema ja s'utilitzava a la Roma antiga, i representava l'autoritat. Mussolini es va fer anomenar Duce, que significa "guia", "conductor", i que era la denominació dels cabdills militars romans. La mateixa salutació, amb el braç aixecat, també es feia servir a la Roma antiga.

Característiques del feixisme

• Exaltació de l'Estat per damunt de l'individu.
• Nacionalisme agressiu que aspirava a l'expansió territorial.
• Racisme i persecució de les minories.
• Rebuig del liberalisme i de la democràcia.
• Anticomunisme.
• Estat autoritari.
• Intervencionisme de l'Estat en l'economia.
• Culte al líder carismàtic.
• Obediència cega.
• Legitimació de la violència i culte al militarisme.

Alemanya, l'ascens del nazisme

L'Alemanya de la postguerra

• El 1918, després de la derrota alemanya a la Gran Guerra, el kàiser Guillem II va abdicar i es va proclamar la república, que va establir la seva capital a la ciutat de Weimar, i es va fonamentar en una constitució democràtica. La República de Weimar, dirigida per democratacristians i socialistes, va haver de fer front al descontentament d'amplis sectors de la població.

• Una part del malestar provenia del fet que Alemanya havia hagut d'assumir la derrota militar i acceptar les dures condicions de pau imposades pels vencedors. El Tractat de Versalles acusava Alemanya de provocar la guerra, li arrabassava territoris, en reduïa l'exèrcit i li imposava fortes reparacions econòmiques.

• A més a més, els anys de postguerra van ser per a Alemanya de crisi econòmica, misèria i atur. Els deutes de guerra i les reparacions van provocar una inflació alta, que va anar acompanyada d'una gran depreciació del marc. Al descontentament dels sectors nacionalistes s'hi va afegir el de les classes populars, en una greu situació de pobresa.

• Durant els primers anys, la nova república va tenir l'amenaça de moviments revolucionaris d'esquerra (alçament de la Lliga Espartaquista o comunista) i de diversos intents de cops d'Estat de l'extrema dreta (Putsch de Munic* de les milícies nazis).

Adolf Hitler i l'aparició del Partit Nazi

• Adolf Hitler era un soldat desmobilitzat de la Primera Guerra Mundial que no havia acceptat la derrota alemanya i que el 1920 va ingressar al Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d'Alemanya (NSDAP), del qual es va erigir en líder indiscutible.

• La seva ideologia va ser recollida al llibre La meva lluita (Mein Kampf), on va expressar el menyspreu per la democràcia parlamentària i l'odi al bolxevisme. Igualment, defensava l'antisemitisme, la superioritat de la raça ària i la necessitat de forjar un gran imperi (Reich) que unís tots els pobles de llengua alemanya.

• Per captivar les classes treballadores, Hitler va fer servir la demagògia: va prometre feina per a tothom, reduir els beneficis industrials o millorar els salaris. En els seus discursos, va carregar durament contra els qui acusava de ser els responsables de la crisi alemanya: els jueus, els comunistes i els demòcrates.

• El Partit Nazi va triar com a emblema la bandera vermella amb la creu gammada i es va dotar d'organitzacions paramilitars, les Seccions d'Assalt (SA*) i les Seccions de Protecció (SS*). Aquestes milícies es van oposar violentament a la república i van protagonitzar diversos intents insurreccionals; es van enfrontar amb les organitzacions d'esquerra presentant-se com una garantia d'ordre social davant l'agitació revolucionària.

L'arribada de Hitler al poder

• Una bona part de la població es va inclinar per les propostes dels partits extremistes. Burgesos arruïnats, pagesos i obrers desesperats es van sentir atrets per les promeses nazis; els intel·lectuals i la majoria d'obrers es van decantar pel Partit Comunista.

• Alemanya va viure entre el 1924 i el 1929 un període de relativa millora econòmica. Ara bé, la crisi del 1929 va arrossegar molts bancs a la fallida, cosa que va provocar tancaments de fàbriques, atur i descontentament social.

• D'altra banda, el Partit Nazi va començar a tenir el suport de destacades personalitats de la indústria i de les finances i a disposar d'importants ajuts econòmics. En les eleccions del 1932, va obtenir 13 milions de vots i, el gener del 1933, va aconseguir que el president Hindenburg nomenés Hitler canceller.

• Per aconseguir una majoria parlamentària, Hitler va convocar noves eleccions per al març del 1933. En plena campanya electoral, els esquadrons nazis van provocar un incendi al Reichstag (Parlament) i en van acusar els comunistes. Aquest incident va servir de pretext a Hitler per eliminar els seus adversaris i exigir plens poders. El 1934, després de la mort de Hindenburg, Adolf Hitler es va proclamar Führer i Canceller del III Reich.

Què van fer els nazis una vegada aconseguit el poder?

1. Creació d’un sistema totalitari.

A partir de l'any 1934 va començar la identificació entre el Partit Nazi i l'Estat, sota l'única autoritat de Hitler, el führer.

• Es van suprimir les llibertats i les garanties individuals.
• Es va decretar la dissolució dels partits i els sindicats.
• Només fou autoritzat l'NSDAP
• Tots els treballadors van ser comminats a afiliar-se a l'únic sindicat, el Front del Treball Nacionalsocialista.
• L'Administració pública va ser depurada.
• La judicatura va quedar sotmesa a la voluntat del partit.
• La policia va ser substituïda en les seves feines de repressió per les formacions paramilitars dels nazis, fonamentalment per la SS.
• L'any 1934 es va crear la Gestapo (Policia Secreta), dirigida per Himmler i encarregada de la repressió dels opositors al règim i del control sobre l'opinió pública.

2. La imposició de la ideologia nazi

Per a l'Estat nazi, la societat alemanya havia de tenir una absoluta unitat ideològica.

• Es va crear el Ministeri de Cultura i Propaganda, que van confiar a Goebbels, perquè imposés un pensament basat en les idees racistes i nacionalistes.
• La ciència i la cultura (diaris, llibres, ràdio...) es van "nazificar", amb la qual cosa es va aniquilar la llibertat intel·lectual.
• La crema de llibres considerats perniciosos es va convertir en un acte ritual del nazisme.
• Es va reorganitzar i polititzar el sistema educatiu: es van depurar professors d'universitats i escoles, i es va introduir la censura a les aules i als llibres de text.
• El manteniment de la puresa racial de la societat alemanya va comportar la persecució i l'eliminació de tota minoria considerada inferior (gitanos, jueus, etc.) i fins i tot dels discapacitats físics o psíquics.
• Però la persecució dels jueus va tenir una importància especial. L'any 1933 es va promulgar el boicot als negocis jueus, el 1935 es van dictar les Lleis de Nuremberg, que impedien els matrimonis mixtos i excloïen els jueus de la ciutadania alemanya, i el 1938 se'ls va obligar a portar un distintiu.
• A partir del 1933 es van crear els camps de concentració per recloure els opositors del Reich. Socialistes, comunistes, demòcrates de tot tipus i sobretot els jueus van ser sotmesos a treballs forçats i, en part, van ser exterminats.

3. Autarquia econòmica i rearmament

• El III Reich es va proposar promoure un rellançament que fes d'Alemanya una potència econòmica mundial, preparada per encarar una guerra que es considerava inevitable. En conseqüència, la política econòmica nazi responia fonamentalment al projectes militaristes i expansionistes de Hitler.

• L'Estat nazi va exercir un fort dirigisme econòmic, que tenia com a objectiu aconseguir l'autarquia* econòmica per no dependre de l'exterior i per convertir Alemanya en un Estat autosuficient. Es va donar prioritat a la indústria pesant, sobretot la d'armament, que va aconseguir un gran desenvolupament. Per fer front a l'atur, es va portar a terme un ambiciós programa d'obres públiques amb la construcció d'un gran nombre d'autopistes i altres infraestructures.

4. Una política expansionista

Hitler va vincular estretament la formulació de la superioritat racial amb la seva voluntat d'implantar un nou ordre a Europa fonamentat en el domini germànic. Les ambicions expansionistes requerien un exèrcit poderós i Hitler va començar una política militarista: va reforçar l'exèrcit amb la institució del servei militar i la creació d'un nou exèrcit, la Wehrmacht, i d'una aviació moderna, la Luftwaffe. Amb un exèrcit poderós i una economia orientada a la guerra, Hitler es va sentir preparat per llançar-se a la construcció d'un gran imperi i a la conquesta d'un "espai vital*" a l'est d'Europa. El camí cap a la Segona Guerra Mundial ja estava preparat.

Les fronteres del 1914 no tenen cap significat per al nostre futur. (...) No donaran a la nació alemanya solidaritat interna ni li subministraran aliments; des del punt de vista militar, no són adequades, ni tan sols satisfactòries (...). Les fronteres es tracen i es modifiquen només d'acord amb la voluntat humana. El fet que una nació aconsegueixi adjudicar-se un territori que no li pertanyia (...) prova, simplement, el poder del vencedor i la feblesa dels vençuts. Aquest poder és l'única cosa que dóna dret a la possessió (...). Adolf Hitler, 1927.

5. Adoctrinament de la població

• El nazisme va dedicar grans esforços a enquadrar i adoctrinar la població, especialment la joventut, organitzada en les Joventuts Hitlerianes.

• La propaganda i la por, però també l'atractiu del projecte hitlerià, que exaltava la grandesa d'Alemanya, l'orgull de la raça i un futur de progrés, va produir l'adhesió de la població i una despreocupació respecte als mètodes utilitzats pels nazis. Tot això va permetre al nazisme presentar-se davant del món com un règim incontestat que tenia el suport massiu de la població.

La Unió Soviètica, la dictadura estalinista

A Rússia s'havia produït una revolució el 1917 i s'havia constituït un règim socialista i un nou Estat, l'URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques). Ara bé, paradoxalment, als anys vint el nou dirigent de l'URSS va construir un règim polític totalitari.

L'arribada de Stalin al poder

• Stalin, que s'havia convertit en secretari general del PCUS, es va fer l'amo de la situació a partir del 1927 i es va convertir en el principal dirigent de l'URSS. Trotski, el seu rival, es va exiliar i el 1940 va ser assassinat per ordre del mateix Stalin.

• Lenin, l'indiscutible líder de la revolució, va morir el 1924, en un moment que es debatia quin era el millor camí per consolidar la revolució. Diferents propostes van enfrontar els dirigents del partit, en especial Trotski i Stalin. El primer considerava que era necessari exportar la revolució i provocar-la en altres països. El segon proposava la "construcció del socialisme en un sol país", mitjançant la transformació de l'URSS en una gran potència que fos el bressol de les futures revolucions.

El socialisme en un sol país

La política estalinista va imposar una economia i una societat col·lectivistes, amb l'objectiu de provocar un creixement que fes de l'URSS una gran potència industrial. Per fer-ho es van seguir aquestes directrius:

• Es va instituir una economia planificada i dirigida per l'Estat, que elaborava plans quinquennals per organitzar la producció agrícola i industrial. Un organisme oficial, el Gosplan, assenyalava els objectius per assolir i n'avaluava els resultats.
• Es va prohibir la propietat privada i, d'aquesta manera, les terres, les fàbriques, els bancs i els transports es van convertir en propietat estatal.
• El 1929 va començar un programa de col·lectivització forçosa de l'agricultura que va generar grans tensions en el camp. Les propietats col·lectives es van organitzar en dues classes d'explotacions: el koljós, que funcionava com una cooperativa gestionada pels pagesos, i el sovjós, que constituïa una granja propietat de l'Estat.
• Es va donar prioritat al desenvolupament industrial basat en la indústria pesant amb l'objectiu de construir les infraestructures necessàries.
• El resultat va ser una ràpida industrialització, però l'agricultura va patir un endarreriment considerable. A més a més, prioritzant la indústria pesant es va descuidar la producció de béns de consum, i una bona part de les necessitats de la població no van quedar cobertes.

Com va imposar el seu poder absolut a l'URSS, Stalin?

• Stalin va exercir el poder a l'URSS mitjançant una dictadura personal (estalinisme) allunyada dels principis que havien inspirat la revolució bolxevic.
• El Partit Comunista es va consolidar com a eix vertebrador que dirigia i controlava tots els òrgans de l'Estat. Va quedar a mercè de la voluntat de Stalin.

• La pertinença al partit es va convertir en imprescindible per ocupar qualsevol càrrec de responsabilitat i la ideologia comunista es va imposar a tota la societat.
• Per consolidar el seu poder personal, Stalin va sembrar el terror arreu del país i va exercir una dura repressió, que va afectar tant el conjunt de la societat com els membres del Partit Comunista. Qualsevol sospitós d'oposar-se a Stalin va ser acusat d'"enemic del socialisme".
• La repressió va afectar el conjunt de la societat. Van ser especialment castigats els pagesos propietaris (kulaks) que s'oposaven a la col·lectivització forçosa, però també van ser castigats els dissidents polítics i molts membres del Partit Comunista.

La repressió als kulaks El meu pare no volia formar part del koljós; aleshores van venir a casa nostra persones que van discutir amb ell i se'l van endur per pegar-li. Teníem un cavall, una vaca (...), cinc xais i alguns porcs. Un matí, uns desconeguts van venir a casa i se'n van emportar totes les nostres coses i els animals (...). Ens van portar a tota la família a l'església del poblat. Al matí ens van fer posar en camí, escortats per milicians. Ens van portar a uns vagons de tren i, quan el nostre vagó va ser ple, el van tancar amb cadenat des de l'exterior. Després, el tren es va posar en marxa. Ningú no sabia cap a on anàvem. Testimoni d'un nen deportat al gulag.

Art i societat

A. El dadaisme

B. Els corrents de l'abstracció

El constructivisme (1913)

El neoplasticisme (1917)

El suprematisme (1913-1923)

C. El surrealisme

D. La nova objectivitat